Unes imatges que plantegen sens dubte molts problemes i interrogants, ja no només pel seu contingut, sinó per la forma. Es tracta d'un anunci que va ser censurat i del qual s'han creat altres versions poíticament corectes per poder adaptar-se als límits de les legislacions de diferents països com el nostre. Per tant, el primer problema que se'ns planteja és sobre la llibertat d'expressió. S'haurien de permetre anuncis com aquest? Penso que de vegades la correció política no fa més que refermar la doble vida o la doble moral que retrata justament l'anunci, en tant que sabem que hi ha certes coses que no podem dir públicament perquè no queden bé, però en el fons les pensem.
Per altra banda, l'anunci planteja un problema d'identitat personal: qui som en realitat? Som aquella persona que veuen els altres? Som qui volem ser? Som allò que imaginem que som? En l'anunci queda clar el contrast entre realitat i ficció: la realitat l'apreciem a les imatges, en blanc i negre o en color indistintament, es contraposa al text: homes aparentment treballadors i respectables, mares, nens, gent gran, un noi discapacitat, etc., parlen de sexe i violència sense límits morals ni físics en la seva segona vida. Com jutgem doncs, moralment, aquests individus? M'ha recordat el mite de l'anell de Giges de Plató, amb el qual un contertul.lià intenta convèncer Sòcrates del fet que per naturalesa tenim tendència a transgredir les lleis, i que només les complim per por de ser castigats socialment.
«Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, estava un dia amb el seu ramat a les muntanyes quan es desfermà una forta tormenta. De sobte, d'un sisme s'obrí un tros de terra i es féu una fonda esquerda. El pastor, meravellat, davallà esvoranc endins i entre altres coses prodigioses contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portelles. S'hi abocà i s'esgarrifà al veure un mort d'una enorme corpulència que duia una anell d'or a la mà. Giges li va treure l'anell i sortí d'allí. Al cap d'uns dies, assistí, amb l'anell posat, a la trobada mensual dels pastors per preparar la notificació al rei de l'estat dels seus ramats. Assegut entre els altres, féu girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es posaren a parlar d'ell com un absent: havia esdevingut invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava endins, esdevenia invisible, quan mirava enfora, tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, maniobrà per ser un dels missatgers enviats a palau per informar al rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l'anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí; amb l'ajuda d'ella parà un parany al rei, l'assassinà i li usurpà la corona.» Plató, La república , II, 395b-360a
Qui som doncs? És més important el que pensem o el que fem? Està clar que en la nostra idenatitat personal hi juga un paper clau la manera com ens concebem a nostres mateixos.
Altrament, no he pogut evitar de pensar en Second Life, on hom pot crear-se una segona identitat, triar el seu propi físic, la seva manera de comportar-se, i fins i tot contractar els serveis d'altres usuaris igualment virtuals per comprar-los els nostres vestits virtuals, cases virtuals, cotxes virtuals, etc. Podria acaber sent més real aquesta segona vida que la primera? Això es podria plantejar tant des del punt de vista metafísic, com moral, com psicològic. Potser seria un bon camp d'experimentació social per trobar noves vies d'organització?
«Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, estava un dia amb el seu ramat a les muntanyes quan es desfermà una forta tormenta. De sobte, d'un sisme s'obrí un tros de terra i es féu una fonda esquerda. El pastor, meravellat, davallà esvoranc endins i entre altres coses prodigioses contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portelles. S'hi abocà i s'esgarrifà al veure un mort d'una enorme corpulència que duia una anell d'or a la mà. Giges li va treure l'anell i sortí d'allí. Al cap d'uns dies, assistí, amb l'anell posat, a la trobada mensual dels pastors per preparar la notificació al rei de l'estat dels seus ramats. Assegut entre els altres, féu girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es posaren a parlar d'ell com un absent: havia esdevingut invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava endins, esdevenia invisible, quan mirava enfora, tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, maniobrà per ser un dels missatgers enviats a palau per informar al rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l'anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí; amb l'ajuda d'ella parà un parany al rei, l'assassinà i li usurpà la corona.» Plató, La república , II, 395b-360a
Qui som doncs? És més important el que pensem o el que fem? Està clar que en la nostra idenatitat personal hi juga un paper clau la manera com ens concebem a nostres mateixos.
Altrament, no he pogut evitar de pensar en Second Life, on hom pot crear-se una segona identitat, triar el seu propi físic, la seva manera de comportar-se, i fins i tot contractar els serveis d'altres usuaris igualment virtuals per comprar-los els nostres vestits virtuals, cases virtuals, cotxes virtuals, etc. Podria acaber sent més real aquesta segona vida que la primera? Això es podria plantejar tant des del punt de vista metafísic, com moral, com psicològic. Potser seria un bon camp d'experimentació social per trobar noves vies d'organització?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada