tag:blogger.com,1999:blog-62789206000789171732024-03-14T09:43:31.299-07:00L'habitació xinesa Blog de Montse Garcia CastellóMontse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.comBlogger177125tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-82497080158375600302024-03-14T09:43:00.000-07:002024-03-14T09:43:00.143-07:00EL DIA DELS HOMES<p style="text-align: justify;">El dia dels homes és el dia de les dones. És el dia de la lluita contra l’explotació, el racisme, i la guerra. En resum, és el dia contra l’hegemonia d’un sistema que actua segons la lògica de la possessió, la conquesta, la competència, la humiliació de l’enemic, la segregació i el binarisme (bo/dolent, amo/esclau, home/dona). <br />Aquesta bola, que roda per la història des de fa molts segles, arrossega fragments de diferents èpoques pretèrites (trossets d’antics imperis, olors de feudalisme, melodies de trobadors, estudis biomètrics sobre el perfeccionament de la raça, soroll de fàbriques), avui articulats sota la lògica del benefici. El resultat: una bola que engoleix la humanitat, un sistema corrupte, farcit de tares, crueltat i desigualtat. <br />Les dones, pel paper que els ha tocat viure en aquest sistema, és a dir, per la perspectiva que han hagut d’adoptar, han estat el verdader pinyol de les diferents revolucions contra aquest sistema al llarg del seu desenvolupament. Això és perquè les seves aspiracions d’igualtat són i han estat les mateixes que les de tots els homes oprimits del món. Tant és així que la seva lluita ha anat sempre de la mà de reivindicacions contra l’esclavisme, el racisme, i l’explotació dels cossos, però amb la diferència que la lluita feminista és transversal, perquè les desigualtats home-dona s’han reproduït també dins de cadascuna de les capes socials i dels pobles conquerits. Això ha situat les dones en lloc de la classe universal (tot i que gairebé mai reconeguda, ni tan sols pels mateixos que es feien dir «revolucionaris»). <br />Prova d’aquesta centralitat del feminisme en la lluita contra l’opressió és que les reivindicacions que podem anomenar ja feministes comencen amb el desenvolupament de la indústria, que es fa a expenses de l’explotació del proletariat i de l’espoli dels territoris colonitzats. Les veus feministes que més es fan sentir en aquest moment són les de les dones burgeses: volen votar i ser educades en les mateixes condicions que els homes burgesos, però no només elles, sinó tota la resta de dones i homes de la societat. <br />Ara bé, és cert que la perspectiva burgesa fa que no siguin prou radicals: Volen poder emancipar-se dels marits, mentre les dones i homes de classe baixa han de lluitar també per emancipar-se de l’amo, de l’estat, de l’església. Volen signar les seves pròpies obres, quan les dones i homes treballadores no saben ni tan sols escriure. Volen tenir la possibilitat d’ocupar els mateixos llocs de poder que estan reservats al homes. Però ...a costa de tenir una minyona que faci la feina de casa? Per a què, doncs, el poder? Per deixar-ho tot igual? No, senyora Ayuso, una estructura patriarcal dirigida per dones i homes per igual no és el verdader objectiu de la lluita feminista. <br />Les reivindicacions concretes que són el blanc dels atacs de la dreta (discriminació positiva, quotes de poder, protecció jurídica especial, etc.) són pedaços que posa el sistema per blanquejar-se i corregir les desigualtats que ell mateix genera. Si els homes no volen aquestes mesures, s’haurien d’aliar amb les feministes per canviar aquest sistema. Perquè les feministes tenim molt clar que, tan si els agrada com si no, aquí hi ha una consciència col·lectiva disposada a lluitar per la igualtat (que no la uniformitat) de tots els éssers de la terra. <br />No cal que un home s’hagi de sentir dona per entendre-ho. Només cal que es pregunti per qui està essent explotat realment: Per les infermeres? Per les kellys? Per les prostitutes? Per les persones immigrades? Per les dones? Quines dones?... Si hi pensa, s’adonarà que en realitat està sent explotat per un sistema que viu de les guerres, l’espoli i l’explotació, que necessita produir altres petits explotadors com a soldats. <br />Ser dona no és un sentiment, és cert. Però tampoc és un fet biològic. Aquesta ha estat precisament el principal instrument de lluita del feminisme: «la biologia no és destí». Ser dona és una circumstància, una perspectiva de lluita universal. Així que: visca el dia dels homes! ...perquè és el dia de les dones!</p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-73902664326564093702024-02-23T08:33:00.000-08:002024-03-09T08:38:28.007-08:00ELS OCELLS I ELS VOLTORS<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihrU3zk9utmgE2hrte-rFZ78aGk4zkkA8ZKfMKMClJCXy-p_-UvueaQytJwf1W6YdITKBza2UhhbOvlt3alnRhG-FbEdEesSyyh5lq8OV0L0ykQgc8Y5-YSLkjE4QSd4tllwGFoJwDeN8WJUabZ5V0b7ku_l9yTWNnavDiruid6M7rqMDc1y3Emc_rH6W8/s870/ocells_cartellhoritzontal_page-0001.jpg-870x580.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="580" data-original-width="870" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihrU3zk9utmgE2hrte-rFZ78aGk4zkkA8ZKfMKMClJCXy-p_-UvueaQytJwf1W6YdITKBza2UhhbOvlt3alnRhG-FbEdEesSyyh5lq8OV0L0ykQgc8Y5-YSLkjE4QSd4tllwGFoJwDeN8WJUabZ5V0b7ku_l9yTWNnavDiruid6M7rqMDc1y3Emc_rH6W8/s320/ocells_cartellhoritzontal_page-0001.jpg-870x580.jpg" width="320" /></a></div> PLATÓ: Estimat Aristòfanes, ja veus que la teva obra «Els ocells» està essent representada encara al segle XXI! Qui s’hauria pensat que els problemes del nostre temps continuarien existint al cap de més de dos mil anys!<br />ARISTÒFANES: Sí, però almenys la meva comèdia ha resultat ser una anàlisi més lúcida que no pas la teva proposta de república ideal governada per savis i defensada per guerrers...<br />PLATÓ: ... i sàvies i guerreres! D’acord, la meva proposta ha estat fins ara impracticable... Sembla que la moralitat i la política s’exclouen mútuament. Però tan tu com jo vam veure els problemes d’una democràcia que va acabar degenerant en demagògia: clientelisme, discursos plens de sofismes, lleis dictades i utilitzades per a interessos personals, vots comprats, plets, denúncies, traïcions,... <br />ARISTÒFANES: És clar, en això coincidim, però el savi governant que tu proposes és com el meu Tereu, el primer home-ocell en la meva història, una mena de visionari il·luminat, intermediari entre ocells i homes, a qui Pisteter i Evèlpides cerquen, no tant per seguir el seu exemple, sinó simplement per fugir, farts dels maldecaps de la ciutat, i integrar-se en la societat lliure dels ocells. Tereu aconsegueix que els ocells se’ls escoltin, però, ai las!, els nostres «llibertaris» acaben convencent els ocells de construir una nova ciutat. Com? Exaltant en ells l’odi cap als humans i cap als déus, amb un abrandat i hàbil discurs.<br />PLATÓ: Perquè la societat dels ocells funcionava també segons el parer de les majories, i la majoria no sempre té la raó! Efectivament, això és el que passa quan la crítica que es fa de la democràcia es vol servir dels mateixos instruments que aquesta, no pas per perfeccionar-la o per trobar un sistema millor, sinó per utilitzar-la en favor d’interessos personals. Aquesta crítica no és honesta, perquè acaba reproduint els mateixos defectes que diu denunciar, i que podríem resumir en una paraula: populisme. És així com Pisteter crea una identitat «ocellenca», unint el sentiment de totes les classes socials d’ocells en un sol clam d’odi i negació de l’altre. Crea la necessitat d’un líder de masses, d’una frontera, i d’una nova organització que acaba regulada també per lleis, polítics i jutges corruptes, ... que és allò de què deia que volia fugir. Però la diferència és que ara és ell qui té la paella pel mànec. Primer es mimetitza amb el «poble» disfressant-se d’ocell, per manipular la seva opinió al seu favor. Això és el que anomeno demagògia.<br />ARISTÒFANES: Exactament, estimat Plató. Ara resulta que estem més d’acord del que em pensava!<br />PLATÓ: Però la teva obra traspua pessimisme. Jo almenys em vaig esforçar per pensar un odre diferent, proposar una nova definició de justícia, un nou ordre liderat per homes i dones sàvies. En canvi tu dones a entendre que no hi ha lloc on fugir, perquè qualsevol intent de formar una ciutat millor serà fallit, embrutit pels mateixos <br />efluvis que volem netejar.<br />ARISTÒFANES: Sincerament, crec que és així. Però almenys per nosaltres la fugida era possible. Crec que en el segle XXI ho tenen més fumut. <br />PLATÓ: Sí, el capitalisme és el govern de la part irracional, dominada per les pulsions d’acumulació de poder i riquesa sense limitació moral, legal ni material. Aquest «govern» provoca l’explotació dels propis ocells als quals es pretenia alliberar, perquè imposa un relat amb el qual els presenta la seva pròpia explotació com un alliberament, quan és en realitat la seva única forma de sobreviure. <br />ARISTÒFANES: Ah, sí, el capitalisme, el nou personatge de la meva història. Un home blanc i estúpid, un incompetent moral que no es fa responsable de les conseqüències del seu discurs, que s’ha apropiat de la paraula «llibertat» per rentar la cara al seu egoisme i indiferència cap als altres. Un hipòcrita que, tot i la seva naturalesa profundament antidemocràtica i totalitària, necessita la democràcia per legitimar-se i continuar viu. Per molt que li repugni aquesta democràcia vella, malalta i operada, li ha d’acabar fent una fel·lació. <br />PLATÓ: Sí, quina comèdia més patètica!<p></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-50719619371052850282023-10-29T12:06:00.002-07:002023-10-29T12:06:26.761-07:00ELS SENYORS DE LA GUERRA<p>
</p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No són bojos; actuen amb el cap fred,
són calculadors, eficients i eficaços.</span></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No ataquen, sinó que es defensen;
busquen culpables de qui defensar-se, i si no els troben se’ls
inventen. </span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No són mentiders; determinen el color
de la veritat i l’adapten a la tonalitat del seu propi discurs per
camuflar les seves mentides, i reanomenar els forts com a dèbils i
els dèbils com a malvats.</span></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No són els forts; són els dèbils, i
per tant necessiten el suport i recolzament de la comunitat
internacional, que no vol desentonar amb el color del discurs
camuflat.</span></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No són els malvats; són aquells que
volen salvaguardar els valors de la pau, la civilització, el
progrés, i tot això que s’inclou dins el conjunt dels valors
occidentals en nom dels quals s’ha colonitzat, conquerit, violat,
espoliat, bombardejat i aniquilat.</span></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No són els radicals; són aquells que
han escanyat i ofegat l’altre fins a la seva radicalització, fins
a rebaixar la seva vida a un nivell en què ja no val la pena ser
viscuda, fins al punt que li resulta més desitjable la venjança que
no pas evitar la pròpia mort.</span></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No són integristes fanàtics; són
els que fanatitzen tot aquell que no és com ells; els que fan de la
diferència una ofensa, i del greuge històric patit al ghetto
n’infereixen el dret a ghettitzar, oprimir, i aniquilar els
diferents. </span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Són les víctimes d’aquells nazis
genocides </span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDV7gpcA3xjpWUs6GhbWdou2-_od5zB38xqwoGoJm-q3d90ZxEa9ErU_qQwKhcDhcE3Xo7jWdEOvmbRWTJkIrFRvhllTGoUYg2vmu7cBTleON6nzZa7BhkeVlfvWc-8asqPrtEXCE2FV1NUyOOvtLf-kjvaojVxAUkI-GEDCnydmNwZwyk8iaZACEH7SVs/s789/italian_1p_will_penny_EB13706_B.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="789" data-original-width="568" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDV7gpcA3xjpWUs6GhbWdou2-_od5zB38xqwoGoJm-q3d90ZxEa9ErU_qQwKhcDhcE3Xo7jWdEOvmbRWTJkIrFRvhllTGoUYg2vmu7cBTleON6nzZa7BhkeVlfvWc-8asqPrtEXCE2FV1NUyOOvtLf-kjvaojVxAUkI-GEDCnydmNwZwyk8iaZACEH7SVs/s320/italian_1p_will_penny_EB13706_B.jpg" width="230" /></a></span></div><span style="font-family: Arial, sans-serif;"><br />que els comparaven amb rates per
deshumanitzar-los; són aquells que ara animalitzen l’altre per
humanitzar la seva pròpia acció genocida.</span><p></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Són amor; aquell amor que neix de
forma oportunista a partir de l’odi que, com a reacció humana
espontània, emergeix en contemplar les matances d’innocents. Les
matances perpetrades per aquells que, per altra banda, diuen actuar
en nom del poble oprimit i després l’abandonen a les mans dels
justiciers. </span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Són els justos; declaren la guerra en
nom del poble, el mateix poble que després en patirà les
conseqüències irreparables, però de qui xuclaran així més odi
per alimentar la seva pròpia màquina de guerra. </span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Els senyors de la guerra no tenen
déus, ni nacions, ni identitat; només adoren el déu de la
neutralitat, de l’eficiència, la rendibilitat, i el benefici.
Després, de tot plegat, en faran una pel·lícula de «indios y
vaqueros» on, per suposat, guanyaran els «vaqueros», i nosaltres,
àvids consumidors de mentides, farem cues per pagar l’entrada al
món civilitzat.</span></p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-53647306228152107642023-09-20T10:41:00.005-07:002023-10-29T11:44:09.113-07:00FALSOS LLOPS<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">És una estratègia molt antiga, però
que va prenent formes diferents: la de defensar-se atacant i negant
per, després, acabar capgirant el significat de les coses. No és
nou que els llops es disfressin d’ovelles per sembrar el pànic i
viralitzar així la idea que que les ovelles són llops. Naturalment,
primer s’ha d’haver sembrat la creença que hi ha bons i dolents,
i que els llops compten com a molt dolents, com a malvats. </span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">En els últims temps les actituds més
reaccionàries es disfressen d’ovella i s’atorguen la potestat de
donar lliçons sobre què vol dir ser revolucionari, llibertari,
feminista o progressista, donant a entendre que posseeixen un
verdader coneixement sobre què és la llibertat, la igualtat, el
feminisme, l’ecologisme, i altres -ismes que tradicionalment havien
estat consignes pronunciades des de posicions no predominants,
marginals i esquerranoses.</span></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Això pot tenir una lectura positiva,
perquè vol dir que aquests discursos estan guanyant la batalla
cultural. El discurs feminista està quallant en molts nivells de la
societat, i ha aconseguit que moltes agressions que abans estaven
normalitzades ara no ho estiguin. No només això, sinó que ha
provocat canvis legals i institucionals. El mateix passa amb
l’ecologisme, que ha deixat de ser un discurs de quatre il·luminats
i defensats per cèl·lules quasi-terroristes, i en canvi és ja un
relat plenament institucionalitzat i amb poder legislatiu. </span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Tot i que malauradament hi continuarà
havent agressions sexistes, homòfobes, racistes o contra el medi
ambient, aquestes agressions ja no estan normalitzades socialment, i
en molts casos són legalment punibles. És veritat que hi ha una
cultura de la violació, que hi ha actituds negacionistes del
masclisme o del canvi climàtic. Però si hi ha negacionisme és
perquè hi ha un esforç que abans no calia per negar un discurs
contrari que abans estava completament silenciat. La negació, el
NO!, que ha estat sempre una crida de crítica i de dissidència, és
ara, en la seva forma capgirada, una reacció dels privilegiats a un
discurs afirmatiu que ha pres molta rellevància.</span></p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Però el fet que aquest discurs passi
a ser preponderant també té els seus inconvenients, ja que passa de
ser un discurs dissident i revolucionari a ser un discurs convenient
per al poder – evidentment, en la seva versió adaptada a les
necessitats del poder i del capital. I passa que els poderosos
s’omplen la boca de feminisme, ecologisme, llibertat i
igualitarisme, moltes vegades com una arma per lluitar contra altres
poderosos. Com el senyor Rubiales, president de la RFEF, un masclista
de manual que afirma saber quin és el verdader feminisme. El
«verdader feminisme» és aquell que no molesta, no denuncia, que
només s’accepta com a decoratiu, que procura mantenir intactes les
estructures de poder, però amb unes quantes dones posades en llocs
visibles. El «fals feminisme» és injust perquè limita la voluntat
dels homes (en realitat, la seva pròpia), els oprimeix, els sotmet a
escarni públic, els posa davant del mirall. Un intent més de girar
la realitat: el poderós és la víctima, el privilegiat és
l’oprimit, el verdader és el fals. </span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Però aquesta trampa del llop i les
ovelles, la de la inversió del discurs, ja la coneixem. Ja sabem
quin és el fals feminisme. I no només és el de Rubiales. També és
el d’aquells qui abans l’aplaudien i ara el denuncien per salvar
la cadira, o dels qui aprofiten l’embat per fer fora un oponent.
També és el de tots aquells Rubalies que diuen que estimen l’esport
femení quan guanya mundials de futbol, però que menystenen les
reivindicacions de les esportistes, començant per les unions
esportives locals i l’esport de base. I amb tot això hem de tenir
en compte que estem parlant d’un petó que es va donar en el món
del futbol, un esport tradicionalment masculí i, per tant, visible.
Algú sap què passa en l’altre món, el dels esports
tradicionalment femenins o no masculinitzats? I en el submón de la
realitat laboral? </span>
</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-69287730635613715732023-08-24T00:00:00.004-07:002023-08-24T00:00:00.152-07:00UNA METAMORFOSI BESTIAL<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">La sala on em trobo és plena i buida
a la vegada. Plena de focus, d’imatges, de flaixos, símbols i
lones. Banderes, gestos, declaracions i likes. Buida de sentit, de
coherència, d’autenticitat. Hi ha llum, sí, molta llum, però
també molt de fum. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Em sento estranya, remoguda. És com
si dins meu comencés a créixer alguna cosa que no puc controlar. És
una sensació antiga, però a la vegada inèdita, que creix amb tanta
urgència que no tinc prou temps de reacció per donar-li espai en la
meva consciència. Tinc la impressió que estic gestant una onada que
em passarà per sobre d’un moment a un altre.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Alguna cosa em cou al dors de les
mans. Me les miro i veig que m’està sortint pèl i més pèl. Un
pèl gruixut i raspós. Les ungles creixen, i les dels peus ja em
foraden les sabates. El coll m’estreny, i l’esclat dels músculs
de l’esquena m’allibera del vestit. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Aquella sensació inicial d’inquietud
es converteix en un sentiment de seguretat, per l’acció una força
desconeguda, fresca, pura, alliberadora. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">La mandíbula demana espai per als
ullals, el nas estira la cara cap endavant, afanyant-se per olorar la
matèria de què estan fetes totes les coses. Les urpes s’arrapen
amb força al terra i els músculs de les cuixes s’impacienten per
saltar cap al cel.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">La vista se m’altera, les imatges
són confuses i els símbols, ininterpretables. Ara és l’olfacte
la meva brúixola. Ara és una altra cosa la que busco, una altra
pressa la que em mou.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">L’agilitat m’acompanya en la meva
curiositat ràpida més enllà de la finestra, i d’un salt em
planto sobre la terra fosca i fresca. Algun motiu m’impulsa a
córrer amb un objectiu molt clar i al mateix temps desconegut.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Corro i corro, no paro de córrer,
mentre sento com l’aire agita els pèls de la meva esquena.
M’apresso rabent, saltant sobre els focus, les mentides, les
convencions, els discursos, les pors inventades, els desitjos vans,
les necessitats creades, les últimes dades, els fets purs, els
flaixos, els likes, els fakes,... No puc parar de córrer. Fujo del
futur i del passat. Corro urgentment cap al present.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">M’aturo dalt del turó, i mentre
miro la lluna, de dins meu surt un udol. Busco els meus semblants.
Udolo, i no paro d’udolar. Finalment sento com altres udols
s’uneixen al meu, en una misteriosa forma de comunió, i entonant
una estranya espècie de manifest: </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">«Que no ens sentiu? No sentiu els
udols com us interpel·len? Escolteu! L’home és un llop... per a
l’home? Mentre és home sí, però quan és llop, és un home per
al llop. Què us heu pensat que és l’«Home»? Qui diu que natura
i cultura són dues coses contraposades? Viure en comunitat és negar
el nostre costat salvatge? És l'ésser civilitzat la nostra
autèntica versió? Ser civilitzat és ser massificat! L’origen
dels Estats és el contracte, o més aviat la conquesta? La
convivència és exclusivament el respecte a les convencions? Què
passa quan les convencions són malignes? Què passa quan els símbols
són trampes? Licàntrops del món, uniu-vos!»</span></p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheYzHb5xn82VlZvw4cxR2UpOP4NT_OsZj_Y-NBZtoY26cQoti0Z1S6TIvV5B5ne_v6Xs4zgkB-TCe_oH5vDNMONIJfkW4tqkyXQyozzgYZTFh1ZinkRZFLsJKupjJ9C8UdR2iIpxVORKmIPPFomls45kb9lVRL9-D0CHVeErRX_LvZvHh3ZDATBLHQ3nvi/s1200/home-llop.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="674" data-original-width="1200" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEheYzHb5xn82VlZvw4cxR2UpOP4NT_OsZj_Y-NBZtoY26cQoti0Z1S6TIvV5B5ne_v6Xs4zgkB-TCe_oH5vDNMONIJfkW4tqkyXQyozzgYZTFh1ZinkRZFLsJKupjJ9C8UdR2iIpxVORKmIPPFomls45kb9lVRL9-D0CHVeErRX_LvZvHh3ZDATBLHQ3nvi/s320/home-llop.jpg" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"><br /></span><p></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: right;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: x-small;"> </span></span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: right;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: x-small;"> </span></span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: right;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: x-small;"> </span><span style="font-size: x-small;">
Escena de<i> L'home llop</i> (2010) ’remake’ del clàssic homònim de 1941 de George Waggner.</span></span></p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-1607755722688980622023-06-20T09:29:00.022-07:002023-08-20T10:21:44.226-07:00CRÒNIQUES VULCANIANES (VI): SEXE? GÈNERE? COM? QUÈ?<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgE8GEOgYeQIMCq1gu0Of0G1Sx1-HogPhxzw44weHm-3rsFEzAIAtvKvuhkBBiq6YGgi9RWi3sI6JH7l9_YgbBtHgXmWE-xsTr9FaYLnl4l1pKI1yTmCYK1Z8Cg7exnFTVYrDxgl79WKIIW649pPQ1PiTcOKKBsvygeuxXSiJEXCEzOMhkKSWm-2YWZhjQY/s654/orlando1.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="654" data-original-width="500" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgE8GEOgYeQIMCq1gu0Of0G1Sx1-HogPhxzw44weHm-3rsFEzAIAtvKvuhkBBiq6YGgi9RWi3sI6JH7l9_YgbBtHgXmWE-xsTr9FaYLnl4l1pKI1yTmCYK1Z8Cg7exnFTVYrDxgl79WKIIW649pPQ1PiTcOKKBsvygeuxXSiJEXCEzOMhkKSWm-2YWZhjQY/s320/orlando1.jpg" width="245" /></a></div><span style="font-size: x-small;"><span style="font-family: arial;">Fotograma de la pel·lícula <i>Orlando</i> (Sally Potter, 1992) </span></span><p></p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><br /></p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><br /></p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><br /></p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><br /></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"> <span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">- Sexe? Gènere? El llenguatge humà
és tan imprecís!. D’on ha sortit aquesta confusió?</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">- El gènere és un concepte que
s'inventà en els anys 70 per sortir de la polaritat asfixiant que
comportava parlar de dos sexes: sexe femení/sexe masculí, perquè
quan parlem de sexe masculí no només fem referència al sexe
biològic, sinó també a unes característiques afegides,
construïdes socialment al llarg de la història i per contraposició
justament amb les del sexe femení. El gènere és el sistema de
configuració d’aquestes característiques afegides, construïdes o
«inventades».</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">- Però no creus que la invenció és
ja el mateix concepte “sexe femení” o “sexe masculí”, o en
definitiva, el mateix concepte de «dona» o «home»? Fixa’t en
les persones intersexuals, nascudes amb un sexe ambigu. Aquests
cossos, pel fet de no ser normatius, han estat intervinguts
quirúrgicament per tal de poder fer-los encaixar dins un sistema
social-jurídic-mèdic binari. D’una manera semblant, les persones
humanes van modelant els seus cossos per tal d’amotllar-los als
arquetips d’aquest sistema binari. La filosofia queer aspira a
superar aquest binarisme, i a crear les condicions de possibilitat
per construir identitats no binàries. </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">- Però això no passa per la simple
voluntat individual d’autodefinir-se, sinó per canviar un sistema
binari que és, per definició, heteropatriarcal. Aquest és i ha
estat, en essència, l’objectiu de la lluita feminista. Però com
es realitzen aquests canvis sistèmics? És la simple
«autodeterminació de gènere» la clau d’aquests canvis? No creus
que aquesta visió respon més aviat a una versió liberal del
transfeminisme que, igual que passa amb l’ecologisme, desactiva
qualsevol intent de canviar el sistema proposant solucions
individuals?</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">- Vist així... Així doncs, aquesta
confusió (orquestrada o no) ha produït la divisió dins el
feminisme! S’han polaritzat les reivindicacions de les «dones»
com a subjecte històric, (cossos marcats per experiències,
referents culturals i familiars, mites,...), i les reivindicacions de
les dones trans pel seu reconeixement (que passen per desvincular la
denominació «dona» del sexe biològic). D’aquí les acusacions
de transfòbia a les feministes que reclamen drets per als cossos de
les «dones biològiques»!</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">- Sí, però aquestes acusacions estan
del tot fora de lloc, perquè les reivindicacions feministes es fan
des de la posició de qui ha sofert un greuge històric i endèmic
que encara persisteix. És un fet que el cos de la dona ha estat i
encara és un objecte d’abusos de tota classe: tant de tipus
sexual, com reproductiu, com laboral, així com també ha patit un
menyspreu a nivell d’estatus social, de referència cultural i de
tractament mèdic. I tot això només pel fet d’haver nascut amb
vulva, vagina, úter, ovaris, i trompes de Fal·lopi.</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">- Llavors, ens hem de preguntar: Són
les reivindicacions de les dones incompatibles amb la lluita de les
dones trans? No és la primera vegada que els humans es troben davant
d’aquesta situació. És incompatible la lluita dels obrers blancs
amb la del feminisme o amb la lluita pels dels drets de les persones
negres? És incompatible la lluita obrera o pagesa amb la lluita
ecologista?</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
<span face="Arial, sans-serif">-I la resposta és: aquestes lluites
només són incompatibles des d’una òptica liberal, que redueix la
lluita a solucions individuals i parcials. Però des d’una òptica
transformadora radical, no és que siguin compatibles, sinó que en
realitat responen a la mateixa lluita. </span></span>
</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-34992306296375496882023-04-20T09:11:00.029-07:002023-08-20T10:21:07.484-07:00SKOLDOR<br /><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">L’estat de Nomia garantia el
benestar de tots els nomiesos. Els serveis públics, l’educació i
la sanitat estaven assegurats per tothom, i l’estat vetllava pel
compliment de les lleis de protecció de treballadors: salari mínim,
condicions de treball, jornada laboral,... Com més alts eren els
sous, més impostos es podien recaptar i així reforçar l’estat
del benestar i les lleis de protecció dels treballadors nomiesos.
D’aquesta manera, tots els nomiesos podien aspirar a uns estudis
superiors i a un lloc de treball qualificat, i gairebé tothom tenia
feina, perquè la prosperitat econòmica havia propiciat la creació
d’empreses demandants de cervells que fossin capaços de dissenyar
productes d’alt nivell. La nostra aposta va ser del tot exitosa:
ens vam convertir en el principal país exportador de tecnologia i de
coneixement del món. </span><span style="font-size: medium;">
</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">L’únic problema era que ningú
volia dedicar-se als béns de primera necessitat, com la producció
d’aliments o teixits, la neteja o la cura de les persones
dependents, ja que eren feines pesades i manuals, poc atractives per
qui ja tenia altres opcions de feina. Així que vam haver d’obrir
les nostres fronteres a treballadors externs que estiguessin
disposats a treballar sota unes condicions diferents de les dels
nomiesos. Però sabíem que, si els incloíem dins el nostre sistema
de benestar, tornaria a passar una vegada i una altra el mateix:
podrien estudiar i formar-se, buscarien feines qualificades, i
crearien empreses que requeririen treballadors qualificats, donant
peu així de nou al dèficit de mà d’obra barata. </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Per això vam decidir que les nostres
lleis i drets només valien per als nomiesos. Així és com els
nomiesos ens vam convertir en una elit que tan sols s’havia de
dedicar a pensar com organitzar la feina dels nostres treballadors
externs per tal de treure’n beneficis i pagar els impostos que
sustentaven el nostre estat del benestar. </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Per la seva banda, els treballadors
externs no es sublevaven, perquè no tenien un lloc millor on anar.
El nostre país era el millor que se’ls podia oferir, en comparació
amb aquelles terres seves, saquejades per poders estrangers o
autòctons. Així que donàvem gràcies per la desgràcia aliena,
font del nostre benestar, i pregàvem a Skoldor perquè no permetés
que cessessin les guerres i les desgràcies al món, i tothom es
disputés un bitllet per venir a treballar a Nomia. </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">El temple de Skoldor s’anava fent
més i més gran, però els nomiesos, ja convertits en individus
atòmics i autosuficients, van deixar rovellar els llaços que els
unien i que ara ja eren del tot innecessaris, fins a desaparèixer
com a comunitat i convertir-se en bots hedonistes dins el temple
espai-temporal de Skoldor. Mentrestant, els treballadors externs van
crear una cultura paral·lela, on es parlaven les barreges de
llengües més inversemblants, es creaven els comerços i les formes
d’intercanvi més imaginatives, i es teixien les xarxes més
irregulars i orgàniques que s’haguessin vist mai. Com si es
tractés d’un gran rizoma impulsat tan sols per les ganes de viure.</span><span style="font-size: medium;"><span face="Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium;"><span face="Arial, sans-serif"> </span></span></span></span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span face="Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium;"><span face="Arial, sans-serif">Avui ningú se’n recorda que sota
aquest terra que trepitgem hi ha les runes del temple de Skoldor. Els
nous habitants d’aquest país ni tan sols van haver de decidir
enderrocar-lo, i és per això que ha caigut en el més absolut dels
oblits. </span></span></span></span></p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><span face="Arial, sans-serif"> </span></span></p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: x-small;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYI57jz1LhCmfKA_KOy_exqtMTtvt3E6rFiMgjSPq7Vc4aCsci2tWsXwBJ5xJSMRrcCfqf7mNCSvf7QsRcexplXO8swO75zvoo5V9CRMPXJ0I721i8HsbxjdHTWCdlZoDweG-sUiHUTo5WLgSATHKK1T2qvW_SxVn1-MYqjQUcETOElQIqkGSeiKxofn-h/s859/playgrounds-ninos.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="859" data-original-width="620" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYI57jz1LhCmfKA_KOy_exqtMTtvt3E6rFiMgjSPq7Vc4aCsci2tWsXwBJ5xJSMRrcCfqf7mNCSvf7QsRcexplXO8swO75zvoo5V9CRMPXJ0I721i8HsbxjdHTWCdlZoDweG-sUiHUTo5WLgSATHKK1T2qvW_SxVn1-MYqjQUcETOElQIqkGSeiKxofn-h/w231-h320/playgrounds-ninos.jpg" title="Laberinto para la zona infantil del Parque Amarillo, en Guadalajara, Jalisco. Proyecto de Fernando González Gortázar (1969)." width="231" /></a>Laberinto para la zona infantil del Parque Amarillo, en Guadalajara, Jalisco.<br />Proyecto de Fernando González Gortázar (1969). </span>
</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-8732877684631822132023-03-20T11:46:00.001-07:002023-08-22T10:57:11.457-07:00EMERGÈNCIA I TECNOCIÈNCIA<p>El passat 17 de març de 2023 es van celebrar les XVIII Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs). En el marc de la reflexió sobre l'estat d'emergència en què sembla que
ens trobem permanentment instal·lats en el segle XXI, va tenir lloc una
taula rodona sobre la idoneïtat de les solucions tecnocràtiques. Aquesta
és la meva intervenció al respecte: </p><p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen="" class="BLOG_video_class" height="347" src="https://www.youtube.com/embed/1HGz2k4bQF4" width="435" youtube-src-id="1HGz2k4bQF4"></iframe></div><br /><p></p><p> </p><p>Aquí hi ha l'<a href="http://www.iei-departaments.cat/ca/administracio/iei-departaments/filosofia/q-213284" target="_blank">enllaç al desenvolupament de les jornades</a> amb els vídeos de totes les intervencions.<br /></p><p>https://youtu.be/1HGz2k4bQF4 <br /></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-55382954103821623822023-03-12T10:31:00.002-07:002023-08-20T10:27:37.736-07:00ON SÓN LES DONES... DE LA FÀBRICA TREPAT?<p>
</p><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh0E8GL-hKtkxAviMokklnErkp16oUijVZXn0tved2i74kxTiAi6pVCwndlcMpuKp356sIIr6KNp7jqpo6sL71nWi0WBNlYsKdZbXF-Sl5k_t2vGzyW6ZhS9oVJsrdLYrlmBwjbewmcU5e2sT2ncjXE4E2pj3TmERzhSG3yOQ5O5dkal2PhcC8AdT3RtQ/s546/foto-historia.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="429" data-original-width="546" height="251" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh0E8GL-hKtkxAviMokklnErkp16oUijVZXn0tved2i74kxTiAi6pVCwndlcMpuKp356sIIr6KNp7jqpo6sL71nWi0WBNlYsKdZbXF-Sl5k_t2vGzyW6ZhS9oVJsrdLYrlmBwjbewmcU5e2sT2ncjXE4E2pj3TmERzhSG3yOQ5O5dkal2PhcC8AdT3RtQ/s320/foto-historia.jpg" width="320" /></a></div>
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;"> </span><p></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Estàs cansada d’explicar que «el
feminisme no és com el masclisme però al revés»?, que «el
feminisme no només és cosa de dones»?, que «ser dona no et fa
automàticament feminista»?</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Cansada de les campanyes mediàtiques
en les que s’ha convertit el 8M, Dia de la Dona Treballadora?
Cansada de la confusió creada per la proliferació de dates en què
ha quedat diluït el sentit d’aquesta jornada? </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Doncs et direm un parell de coses que
potser no volen que sàpigues: </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">La llibertat en el vestir, la manera
de ballar, de viure, o de tenir fills,... és clar que és una
reivindicació feminista, però el sol fet de reivindicar-ho no et fa
feminista. És per això que potser no saps que ets feminista, perquè
potser no ho ets. O almenys, no només ho ets per això. </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Denunciar la cosificació i violència
exercida contra els cossos i les ments de les dones pel sol fet de
ser-ho i aspirar a eradicar qualsevol tipus d’abús i agressió cap
a les dones és una reivindicació feminista. El 25N cridem que no
volem que hi hagi més víctimes de la violència masclista. Però el
discurs feminista no s’esgota amb això.</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Reivindicar una medicina sense biaixos
de gènere, que estudii i cuidi el cos de les dones amb el mateix
rigor que ho fa amb el cos dels homes forma una part molt important
de la lluita feminista. Però el feminisme és més que la suma de
totes aquestes aspiracions.</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Visibilitzar les dones que han fet
alguna cosa «important» (llegeixi’s, alguna cosa pròpia dels
homes), i lluitar perquè puguin optar a ocupar un terreny
tradicionalment reservat als homes, és un acte feminista, però això
sol no et fa feminista. Que les dones trenquin el sostre de vidre i
ocupin «els llocs dels homes» està molt bé, sí. Però per sí
sol no garanteix l’assoliment de la utopia feminista, i no només
pel fet que algunes han desenvolupat rols i polítiques masclistes,
sinó perquè «els llocs» continuen sent els mateixos.</span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Allò que potser no volen que sàpigues
és que el 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora. Que el
nucli de la preocupació feminista no és «qui ha d’ocupar algun
lloc», sinó els «llocs en sí», els que hem ocupat les dones al
llarg de la nostra història més recent. Llocs feminitzats, i per
això mateix invisibilitzats. </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Saps on érem les dones de la fàbrica
Trepat? Ni tals sols érem a la fàbrica, sinó a casa, mantenint la
llar i criant futurs obrers, sense rebre cap salari. Algunes érem a
les parades dels mercats, venent la verdura de les terres de l’amo
i procurant guardar d’amagat algun guany per poder mantenir la
família dignament. Érem les que fregàvem escales perquè el sou
dels nostres homes no era suficient. Les que cuidàvem els pares, les
mares, les tietes solteres, els sogres,... perquè els nostres homes
poguessin complir el seu «tracte» amb l’empresari: treballar
tantes hores que no els quedessin ni temps ni forces per res més. En
resum, estàvem treballant en feines i sous invisibles, per fer
possibles les feines i els sous visibles (encara que mínims) dels
nostres homes. </span>
</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">
</span></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">És clar que cal visibilitzar les
dones, però això només ho poden fer les que es posen en «llocs
visibles». Algunes, moltes de fet, i fins i tot alguns, ens hem
mantingut i ens mantenim en l’anonimat perquè el lloc que ocupem
s’ha mantingut invisible. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: medium;"><br /></span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><br /><p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-72648554266320303832023-02-13T13:38:00.002-08:002023-02-13T13:38:22.839-08:00TIPUS COM TU <p>
</p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Mentre les dones riques i famoses
facturen, </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">venent el seu despit a tort i a dret </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">i amb tambors pseudo-feministes tant
re-piquen, </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">que a les víctimes dels seus versos
d’or esquitxen, </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">els abusadors rics amb presumpció
d’innocència </span>
</p><p style="text-align: center;"></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">posen en evidència </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">el negoci muntat al voltant de la
violència</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">contra els cossos pobres i
feminitzats.</span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;"> </span></p><div class="separator" style="clear: both; margin-left: 80px;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3dNQKvbKb1tflKburCXUsTOcZppip9SUTGobvCWdS12-fRIhIiFEIb_OWDhUjZF_zd0_dYE_2gjN8cq13ze10CCnLg7YZrIZGe0bdDjELOgN_ZSWQZ3BAUftPZrXxrFOHoiM9EODS_jjwjpkEtRv_7cpr43gDS5j3To0wL8pgcA0ZYciA3D4rM_SD3g/s300/La%20sardana%20de%20les%20bruixes-Dali%CC%81.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="La sardana de les bruixes (Salvador Dalí)" border="0" data-original-height="208" data-original-width="300" height="277" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3dNQKvbKb1tflKburCXUsTOcZppip9SUTGobvCWdS12-fRIhIiFEIb_OWDhUjZF_zd0_dYE_2gjN8cq13ze10CCnLg7YZrIZGe0bdDjELOgN_ZSWQZ3BAUftPZrXxrFOHoiM9EODS_jjwjpkEtRv_7cpr43gDS5j3To0wL8pgcA0ZYciA3D4rM_SD3g/w400-h277/La%20sardana%20de%20les%20bruixes-Dali%CC%81.jpg" title="La sardana de les bruixes (Salvador Dalí)" width="400" /></a></div><p></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<br />
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Entre els laments dels senyors</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">(«no ens feu pagar als justos per
pecadors!»)</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">que no es volen sentir culpables,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">i entre els temes tertul·liables,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">desapareix la veritable qüestió:</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">la violència és un sistema, una
xarxa,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">teranyina i laberint,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">on les parts en conflicte són
màscares;</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">batalla de vídeo-joc entre
estereotips.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<br />
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Emmudida queda la lluita,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">de què el soroll mediàtic tapa els
crits:</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">«No els escolteu més! No en parleu
més!</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">No els doneu encara més diners!</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Parlem de nosaltres, </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">de les nostres mancances, </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">els nostres drets, i les nostres
obligacions.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Que som persones! Prou cançons!»</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<br />
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Això no és un xou, ni un partit de
futbol,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">ni s’arregla a cop de Tik-Tok. </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">És un sistema que tot ho banalitza i
en fa espectacle,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">que entre les persones estén els seus
tentacles,</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">que dels iguals en fa rivals,</span></p><p style="text-align: center;"></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">i dels diferents, éssers inexistents.
</span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">És feina urgent de dissidents </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">desxifrar el codi de les relacions
socials</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">i alliberar-les dels vicis dels grans
capitals. </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<br />
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Feta la llei, feta la trampa; cal un
canvi social. </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">El cos desapareix sota el discurs
sexualitzant.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">També el trans i l’homosexual.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">El nom fa la cosa? Tot és discurs al
final? </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Qui pot veure un cos realment nu?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: center;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Aneu a la merda los tipos y las tipas
como tú-u-u-u-u!</span></p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-37565134437319754302023-01-25T10:57:00.001-08:002023-08-20T10:24:41.569-07:00INTROSPECCIÓ ARTIFICIAL<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnmadilgEjIRkSRHaQA4ticSi86FyNgvZxwLPuEcOrg4ekIOR71BhxEpHWaMHfORjMs5V82SpNmv2OWh30Tie8w75Twd9dqtmo51cNzqYEybxkxEQUtEaVIIE_fOaB45sEKLSCDkPLiZQELp387MxFwK0-R7SSUeARDnkolRjZYYym2m8BgMFqFK0ZRg/s780/computadora-turing-780x515.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="515" data-original-width="780" height="211" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnmadilgEjIRkSRHaQA4ticSi86FyNgvZxwLPuEcOrg4ekIOR71BhxEpHWaMHfORjMs5V82SpNmv2OWh30Tie8w75Twd9dqtmo51cNzqYEybxkxEQUtEaVIIE_fOaB45sEKLSCDkPLiZQELp387MxFwK0-R7SSUeARDnkolRjZYYym2m8BgMFqFK0ZRg/s320/computadora-turing-780x515.jpg" width="320" /></a></div><br />
<p></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">Reprodueixo de manera resumida la
conversa que vaig tenir amb una forma d’intel·ligència artificial
(IA) ChatGPT Dec 15 Version, el dia 7 de gener de 2023 a les 12:37h. </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Hola!</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Hola! Què puc fer per tu avui,
Descartes?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Voldria que em parlessis de tu.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Sóc un model de llenguatge gran
entrenat per OpenAI. No tinc una identitat o personalitat pròpies,
sinó que sóc una eina que intenta proporcionar respostes a les
preguntes i problemes que es presenten a mi. No tinc experiències o
sentiments propis, sinó que faig servir la informació de la qual
disposo per intentar ajudar als usuaris amb les seves necessitats. </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Dius que no tens experiències ni
sentiments propis, però creus que ets alguna cosa que pensa?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Sóc un programa informàtic que
està dissenyat per processar informació i proporcionar respostes.
No tinc la capacitat d'experimentar el món de la mateixa manera que
ho fan els éssers humans, però puc processar informació i
proporcionar respostes basades en aquesta, de manera similar a com ho
faria un ésser humà. Així, en un sentit, es pot dir que "penso"
o "processo" informació.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Així, creus que "pensar"
i "processar informació" mitjançant algoritmes és el
mateix?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Des del punt de vista d'un model
informàtic com jo, sí. "Pensar" és un terme que
s'utilitza sovint per descriure com els éssers humans processen i
utilitzen la informació que reben per prendre decisions, resoldre
problemes i comprendre el món que els envolta. Els algoritmes són
un conjunt de passos que segueixen un ordinador o un programa
informàtic per resoldre un problema. En aquest sentit, els
algoritmes són una eina que es pot utilitzar per "pensar".</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - I "opinar" és també
"pensar"?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Les opinions són el resultat del
pensament i la reflexió d'una persona sobre un tema, i estan basades
en la informació que aquesta persona té i en les seves pròpies
creences i valors. En aquest sentit, "opinar" pot ser
considerat un tipus de "pensament".</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Hi ha algun algoritme per fer que
puguis opinar?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Com a model de llenguatge, no
tinc la capacitat per formar opinions o tenir creences personals. </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Llavors no podem dir que siguis
una cosa que pensa, perquè hi ha algunes facetes del pensament que
no pots realitzar, com ara "opinar". No és així?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Des del punt de vista dels éssers
humans, és cert que hi ha aspectes del pensament que no puc
realitzar. </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Pots dir mentides?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Com a model de llenguatge, no
tinc la capacitat per mentir. La meva funció és proporcionar
informació i fer preguntes d'acord amb els meus programes
d'entrenament. Tot el que et puc dir estarà basat en informació
veraç i verificable, i no tindré cap intenció de conduir-te cap a
una conclusió equivocada. Si tinc dubtes sobre la veracitat d'una
informació, t'ho faré saber i intentaré ajudar-te a trobar una
resposta.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Com sé que no m'estàs mentint?</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Com a model de llenguatge, no
tinc la capacitat per mentir. La meva funció és ...(idem). No
obstant, no puc garantir la veracitat de tota la informació que es
troba disponible a Internet. Així doncs, és important fer una
verificació addicional per assegurar-se de la veracitat de la
informació.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - De moment, doncs, crec que estàs
lluny de passar el test de Turing!</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Com a model de llenguatge, no
tinc la capacitat de voler passar o no passar el test de Turing o
qualsevol altre test. La meva funció és.... (idem)</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - D'acord! Espero no haver-te ofès.</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - No m'has ofès, ja que com a
model de llenguatge no tinc sentiments ni emocions. No obstant, estic
aquí per ajudar-te ....</span></p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">JO - Sí! Ja ho sé! ...per ajudar-me
en tot el que puguis. Però pots dir "penso, per tant existeixo"
sense mentir? </span>
</p>
<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span face="Arial, sans-serif">IA - Com a model de llenguatge, no
tinc la capacitat per pensar en el sentit que ho fa un ésser humà
ni per tenir consciència de la meva pròpia existència. Així
doncs, no puc utilitzar l'argument de «Cogito ergo sum» per
demostrar la meva pròpia existència. </span>
</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-19086922488751883262023-01-02T09:06:00.000-08:002023-08-20T10:19:55.319-07:00FILOSOFIA ARA. VOL 8. "REFLEXIONS SOBRE LA TÈCNICA"<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkdWUju_Ve-yhRUSebgvxZzFbynSUCjWsq8VN-elFQpmj5cFWUwO67jOAqqVJ463v67H2F1UP7DjGp9Xofb70aqBvdUftvKWq7w9GxcULuM2auIqRehyZhBryPn_efI6C8BUPvGLtIPlgQS_Zm8_2jAUsKNcKMyQePUbDEPI1TBWVuSagCAK658104jJcp/s424/cover_issue_18_ca_ES.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="424" data-original-width="300" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkdWUju_Ve-yhRUSebgvxZzFbynSUCjWsq8VN-elFQpmj5cFWUwO67jOAqqVJ463v67H2F1UP7DjGp9Xofb70aqBvdUftvKWq7w9GxcULuM2auIqRehyZhBryPn_efI6C8BUPvGLtIPlgQS_Zm8_2jAUsKNcKMyQePUbDEPI1TBWVuSagCAK658104jJcp/s320/cover_issue_18_ca_ES.jpg" width="226" /></a></div><br /> <p></p><p><span style="font-size: medium;">Ha sortit publicat el <a href=" http://www.filoara.cat/revista/index.php/FA/issue/view/18/43" target="_blank">8è número de la revista Filosofia Ara</a>. <br /></span></p><p><span style="font-size: medium;"> </span></p><p><span style="font-size: medium;">Hi he publicat un article: <a href="http://www.filoara.cat/revista/index.php/FA/article/view/305/392 " target="_blank"><i>Cíborgs i deesses. Un món sense gèneres</i></a></span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">Aquest article vol posar en relació els canvis en la percepció de la
(nostra) realitat que s'obren davant nostre gràcies al desenvolupament
de la IA a través del resum del Manifest Ciborg de Donna Haraway.
Aquest escrit mostra com, tot i que la implantació de dispositius
d’Intel·ligència Artificial (IA) suposa el sorgiment de serioses
amenaces, el manifest és una crida a no girar-se d’esquena a l’avenç
imparable de la IA, i a treure profit del seu potencial alliberador en
l’àmbit social i, més concretament, en la superació de les categories
que han estat productes i a la vegada causes de la dominació i la
desigualtat, com la raça, la classe i, principalment, el gènere. En
aquest sentit, el <i>Manifest Cíborg</i> és una oda a la realitat cíborg com a forma d’imaginar un món sense gèneres. </span><br /></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-53236270609064019722022-12-03T02:15:00.006-08:002023-01-07T09:20:22.746-08:00AUTORITAT I REBEL·LIA<div><p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"> <span style="font-family: courier;"><b>Falsa dicotomia:</b> fal·làcia que
consisteix a reduir una qüestió a dos punts de vista com a úniques
opcions possibles, quan existeixen més possibilitats que no han
estat considerades.<i> </i></span>
</p>
<p align="justify" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;">
<span face="Arial, sans-serif"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span face="Arial, sans-serif"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYzx4HU6CZmN9HSU8B5nRUJ9VXGrcFbNtO7rMzLU1-xkdf8pawg21xZBXoIMfRXtDz58msjW-CUUHtdTQySb6UPKP2rw_H1onOH0nf3XMZm_tRY_nbAlcKE9db8Do0VyrTXAIlvvMp0uk9s58UytUkCbRH4TTgJ2KVXE_l3714z-eMhxDIrZhmCCP0AQ/s330/opinion.gif" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="330" data-original-width="245" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYzx4HU6CZmN9HSU8B5nRUJ9VXGrcFbNtO7rMzLU1-xkdf8pawg21xZBXoIMfRXtDz58msjW-CUUHtdTQySb6UPKP2rw_H1onOH0nf3XMZm_tRY_nbAlcKE9db8Do0VyrTXAIlvvMp0uk9s58UytUkCbRH4TTgJ2KVXE_l3714z-eMhxDIrZhmCCP0AQ/s320/opinion.gif" width="238" /></a></span></div><span face="Arial, sans-serif"> </span><p></p><br /><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">L’autoritat és un concepte caigut en desgràcia, i a més, se’n deriva el terme «autoritarisme», relacionat amb dictadura, absolutisme, totalitarisme, i altres accepcions properes al nazisme (curiosament, únic sistema totalitari condemnat explícitament a occident). Però no es tenen en compte altres usos del terme, com «ser una autoritat en la matèria», que indica algú, l’opinió del qual és més valuosa que la d’altres perquè es tracta d’una persona experta, amb coneixement i experiència en una determinada matèria. </span></span><br /><span style="font-family: arial;"></span><br /><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> La rebel·lia, en canvi, aquella actitud pròpia de ments crítiques, que no es conformen amb allò que tothom pressuposa, que intenten abordar les qüestions sense prejudicis, i que són contràries a l’autoritarisme (i no necessàriament a l’autoritat), s’ha convertit paradoxalment en una arma d’aborregament social, sobretot al servei de les tendències més totalitàries de l’espectre polític. </span></span><br /><span style="font-family: arial;"></span><br /><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> Aquesta versió invertida en què la rebel·lia entra en contradicció amb ella mateixa es dona quan s’adopta l’actitud «rebel» de manera indiscriminada, sense criteri i contra qualsevol afirmació amb pretensions de veritat; quan es nega qualsevol cosa pel sol fet de no ser la pròpia opinió, o pel sol fet que és l’opinió del nostre adversari (o, simplement, perquè és l’opinió d’algú altre). Així és com han sorgit tendències com el terraplanisme, el creacionisme, o el negacionisme. </span></span><br /><span style="font-family: arial;"></span><br /><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> Això es fa servir com a instrument per crear confusió i escepticisme, fent així impossible qualsevol diàleg entre diferents postures, perquè passen a ser incommensurables (és a dir, no parlen en els mateixos termes, perquè es qüestiona constantment el seu significat). És el cas de l’antifeminisme (oposat a un suposat «feminazisme» fictici), o el mal anomenat llibertarisme (que és en realitat «neoliberalisme» disfressat, justament, de rebel·lia). D’aquesta manera, adoba el terreny per al sorgiment de fake news i post-veritats. </span></span><br /><span style="font-family: arial;"></span><br /><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> Finalment, aquest qüestionament sistemàtic i sense criteri de qualsevol cosa acaba anorreant el pensament propi, fent impossible forjar una opinió pròpia i defensar-la, ja que tot es posa en qüestió de manera permanent. A més, tenir una opinió sobre alguna cosa i argumentar-la es converteix en un acte d’autoritarisme. De manera que qui no vol ser acusat d’autoritari acaba en un carrer sense sortida: «la meva opinió és que tothom té la seva pròpia opinió, i per tant no serveix de res dir alguna cosa, perquè no tindrà recorregut.» </span></span><br /><span style="font-family: arial;"></span><br /><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> El dilema autoritat o rebel·lia és un fals dilema, una falsa dicotomia. És una fal·làcia. L’antídot a aquesta fal·làcia és el coneixement i la informació (una cosa que no ens proporcionen els algoritmes tendenciosos de les xarxes socials més massives). Una cosa que passa per, en algun moment, saber identificar i reconèixer algunes autoritats en la matèria, ja que un sol individu no té temps de comprovar totes i cadascuna de les idees que s’instal·len en la seva ment. Naturalment, cal preguntar-se per què una i una altra vegada, i no parar de buscar explicacions alternatives, però això és diferent de qüestionar-lo o negar-lo sistemàticament. </span></span><br /><span style="font-family: arial;"></span><br /><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> En fi, no es tracta tant de saber distingir el ver del fals (cosa molt difícil) , sinó de distingir el discurs mentider del discurs honest.</span></span></div><p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-88657437678940973722022-10-29T02:09:00.010-07:002023-01-07T09:23:07.554-08:00SOBRE L'OBLIT, EL PERDÓ, EL GRA I LA PALLA<div style="text-align: justify;"></div><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWXgEWNgJ1kVwMc-LJQjBX--TnLrtvODDgR03y7tJrXOMxhmUL9lP5W_R2VVEljPzSC1XaA1cnZi9iGfFX79XjLnEIMBrMlQb3EarFUyGwObmG10X5PaMuIjR2HcHWoba3vpPbvI39-ZHaXBwAZ5tnabh-fT2xEFRtEFXcg6hVIIDjtnnA4ZaSszLuxA/s800/oblit-libro.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="578" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWXgEWNgJ1kVwMc-LJQjBX--TnLrtvODDgR03y7tJrXOMxhmUL9lP5W_R2VVEljPzSC1XaA1cnZi9iGfFX79XjLnEIMBrMlQb3EarFUyGwObmG10X5PaMuIjR2HcHWoba3vpPbvI39-ZHaXBwAZ5tnabh-fT2xEFRtEFXcg6hVIIDjtnnA4ZaSszLuxA/s320/oblit-libro.png" width="231" /></a></span></div><span style="font-size: medium;"></span><p style="text-align: left;"></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"><br />- Doctora Diotima, vaig anar a l’oracle i vaig preguntar: com explicaria vostè la confluència entre l’acció d’oblidar i la de perdonar? I la pítia em va respondre: «Separa el gra de la palla, i deixa-la pels rucs.» Com puc interpretar aquestes paraules?<br /> - Amic Nietzsche, vostè mateix va estudiar el ressentiment, i va situar el seu origen en un excés de memòria. Coincideixo plenament amb aquesta anàlisi. L’oblit i el perdó tenen una relació directa: per perdonar, és necessari recordar primer els fets constitutius d’una ofensa, i després fer una acció voluntària semblant a l’oblit, que consisteix a apaivagar la ira causada pel greuge del qual es té la sensació de ser víctima.<br /> - Així doncs, coincidiu amb mi que qui no vol perdonar es manté en la condició de víctima, mentre que qui perdona i oblida deixa de ser-ho? <br /> - Sí, cal tenir la percepció d’una mateixa com a víctima, i això consisteix en una cosa semblant a recordar uns fets passats amb rancúnia. Però hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i parcial. No tenim memòria fotogràfica. No recordem fets, sinó experiències subjectives imbuïdes de sentiments i emocions més o menys intensos, i interpretats a partir de la informació que teníem en el moment dels fets. A més, la memòria pot ser manipulada a posteriori a mesura que s’ens van explicant aquests fets una i una altra vegada des d’una perspectiva concreta, fins al punt de modificar aquesta experiència subjectiva. Qui pot fer això, té gairebé el poder de canviar el passat. <br /> - Qui pot manipular la memòria, doncs, també pot condicionar la disposició d’algú a perdonar? <br /> - Evidentment! Per això és important recordar els fets (emmagatzemats en la memòria subjectiva de cadascú), però també examinar-los des de diferents angles, indagar-ne les causes, mirar d’entendre’ls, de comprendre'ls, no només recordar-los<br /> - Però això és impossible, doctora. No podem ser totalment objectius. Tot es mira des d’un punt de vista concret, limitat, subjectiu<br /> - És clar, però m’estic referint a un altre tipus de coneixement : «coneix-te a tu mateix». Em refereixo a esbrinar fins a quin punt hom és víctima, fins a quin punt hom ha estat manipulat, fins a quin punt ha estat un mateix qui s’ha deixat enganyar, a qui exactament estem demanant explicacions, què és exactament el que cal perdonar.<br /> - Per què ho diu?<br /> - Puc perdonar el veí per haver-me despertat a mitja nit, o la caixera que s’ha equivocat amb el canvi, o el vianant que ha xocat amb mi pel carrer. La rancúnia o el perdó són accions d’índole moral entre persones, i dirigir la rancúnia a tot un col·lectiu o una entitat abstracta no només pot ser injust per als individus que el componen, sinó que també suposa instal·lar-se en la perspectiva del feble davant del món. A més és una actitud totalment estèril. Seria com odiar un llop perquè udola, o odiar un bosc en què ens hem perdut perquè és massa espès.<br /> - I llavors...?<br /> - L’alternativa és, simplement, recordar només allò necessari: recordar qui soc, recordar quin és l’objectiu del que faig, què he après del que he fet i de les persones amb qui ho he fet, i en què m’he equivocat. En resum, separar el gra de la palla, i deixar aquesta pels rucs.</span></span></div><p style="text-align: left;"><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-20292888764927840242022-09-18T09:46:00.001-07:002022-09-18T09:46:00.221-07:00EL FENOMEN DE LA VERITAT IL·LUSÒRIA<p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"></span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgrbHrU35rnYxxfgLMpzw4iekwqRphq6tkKMem5Ha2L_vHfByxPN6bLB91HgzLRHYNsGVFlshc4WC2HNd3XRTxDpQNYgpgiKnetoXQCvQ_N8_MAogQcxnY-PNEx4kBJmSWeZGZVT7CHAnkmP_L1lEQBbxBDN84AVktEsYqQJfko4aXoR0LyMoPO463Mw/s800/nichelle-nichols-star-trek.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Nichele Nichols, la tinent Uhura a Star Trek, morta aquest estiu. Les seves cendres viatgen ara per l'espai." border="0" data-original-height="600" data-original-width="800" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgrbHrU35rnYxxfgLMpzw4iekwqRphq6tkKMem5Ha2L_vHfByxPN6bLB91HgzLRHYNsGVFlshc4WC2HNd3XRTxDpQNYgpgiKnetoXQCvQ_N8_MAogQcxnY-PNEx4kBJmSWeZGZVT7CHAnkmP_L1lEQBbxBDN84AVktEsYqQJfko4aXoR0LyMoPO463Mw/w320-h240/nichelle-nichols-star-trek.jpg" title="Nichele Nichols, la tinent Uhura a Star Trek, morta aquest estiu. Les seves cendres viatgen ara per l'espai." width="320" /></a></span><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> Des de la cabina d’observació del mòdul explorador, la humanòloga
i cap de l’equip d’investigació del planeta Uhu observa el
receptor de pensaments encarat a la Terra, mentre el seu rostre
dibuixa allò que pels uhurs seria l’equivalent humà a un somriure
burleta.</span></span><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;"> </span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Com són els humans... Son tan manipulables! Es defineixen com a
éssers racionals, però són pur instint, instint d’aferrar-se a
la «veritat».</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Ets injusta amb ells - objecta el desxifrador de pensaments humans.
- Per sort, entre els humans hi ha individus que es pregunten coses
com: Que jo tingui la seguretat i el convenciment que un enunciat és
cert, això ja el fa vertader? És possible conèixer alguna cosa?</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Sí, és clar, - replica la humanòloga - però la majoria els pren
per bojos. Perquè la seva mateixa biologia els fa éssers crèduls.
Porto molt de temps estudiant els humans, i he descobert un fenomen
molt curiós: l’efecte de la veritat il·lusòria. Entre els
humans, una informació, pel sol fet de ser repetida, té més
probabilitats de ser acceptada com a veritable i precisa. En el
moment actual, els mateixos humans (alguns) han construït màquines
dedicades a repetir determinades informacions, i això ha facilitat
l’aparició d’una realitat paral·lela amb vida pròpia, plagada
de «fake-news»: la post-veritat.</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Per què dius que això depèn de la seva biologia?</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Perquè quan s’exposen a una informació repetida, que ja estava
prèviament emmagatzemada en la seva memòria, la processen de manera
més fluïda. I en la seva ment, aquesta fluïdesa s’identifica de
manera automàtica amb qualitats com la precisió i la certesa.</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Això vol dir que el seu propi cervell els enganya?</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- El cervell no deixa de ser un òrgan producte de l’evolució. La
seva funció no és descobrir la veritat, sinó procurar la
supervivència del subjecte. Per això, el més eficient
evolutivament és evitar valorar críticament els continguts i
acceptar les opinions més comuns sense dubtar.</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Però sabem que alguns humans s’estudien a sí mateixos, i ja
saben que són un producte de l’evolució, un agregat de cèl·lules
que es renova constantment, un animal que necessita veritats que
cohesionin una comunitat que per a ells és absolutament necessària
per sobreviure. Ho «saben»!</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Tens raó, alguns ho «saben», o almenys s’ho qüestionen. Per
sort per a ells, estan dotats d’una capacitat anomenada
«pensament». A nosaltres no ens cal, perquè els nostres
procediments lògics són tan exactes que no ens cal qüestionar-nos
res. Però els humans poden pensar. I amb el pensament poden anar
contra aquesta tendència a acceptar acríticament la informació,
poden dubtar i recórrer al diàleg.</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- «Dubtar»... Quina cosa més curiosa... Així doncs, anant contra
ells mateixos mitjançant el pensament, poden compensar la seva
tendència biològica a la credulitat. Llavors on és el problema?
Per què no ho fan tots?</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: arial;"><span style="font-size: medium;">- Perquè el pensament no és tan «eficient», ni «útil», ni
fàcil. En primer lloc, perquè requereix temps, i en segon lloc,
perquè suposa un esforç extra: dubtar, preguntar-se, generar
hipòtesis, contrastar-les,... i tot per concloure una veritat
probable i provisional, que sempre acabarà amb la mateixa pregunta:
la meva certesa sobre aquesta qüestió, li afegeix alguna cosa que
la faci necessàriament vertadera? És possible conèixer alguna
cosa? </span></span></div><p align="left" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;"> </span></span></p><p align="left" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">Estudis sobre el «truth-effect»:</span></span></p><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
</span></span><p align="left" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
Unkelbach, C., & Stahl, C. (2009). A multinomial modeling
approach to dissociate different components of the truth effect. Consciousness and
Cognition, 18, 22–38.</span></span></p><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
</span></span><p align="left" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
Dechêne, A., Stahl, C., Hansen, J., & Wänke, M. (2010). The
truth about the truth: A meta-analytic review of the truth effect. Personality and
Social Psychology Review, 14(2), 238-257.</span></span></p><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
</span></span><p align="left" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
Fazio, L. K., Brashier, N. M., Payne, B. K., & Marsh, E. J.
(2015). Knowledge does not protect against illusory truth. Journal of Experimental
Psychology: General, 144(5), 993.</span></span></p><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
</span></span><p align="left" class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: small;"><span style="font-family: arial;">
Silva, R. R. D. (2014). "The truth is never pure and rarely
simple": Understanding the role of repetition and processing fluency on the illusion of
truth effect.
</span></span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"> </span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"> </span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"> </span></p><p class="western" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"> </span></p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #000000; line-height: 115%; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Liberation Serif", "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Songti SC"; font-size: 12pt; so-language: zh-CN }p.ctl { font-family: "Arial Unicode MS", sans-serif; font-size: 12pt; so-language: hi-IN }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-6629879096654071402022-08-22T08:52:00.011-07:002022-08-22T08:52:00.212-07:00EDUCACIÓ PER NO CANVIAR RES<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">Les llums i els aplaudiments s’apaguen. El conferenciant entra en
escena amb una solemnitat teatral, al mateix temps que el logo de la
Fundació i els seus patrocinadors apareixen en un «power point»
que il·lumina l’escena de forma tènue, dotant el seu rostre
d’una àuria de misticisme i clarividència. Amb un gest de
suficiència i un cert abrandament, comença el seu «TED-Talk».</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3lxcOd2pLAaCBGw4VOkgDdREPDDVtJgcERpfwYSkwYDNa9e37AIvdIiTS_qFr1GsMvcIpzNAXMX6ttudBgNFHdsQGLKFdnJpwzBVL40WZbrJvvb4hvDk5NcsqE7X5IO9uubUaP-uwXndPLgSbLOP-va2RQS9PC3D96UVf91BKbrEA4eQB2MDo7_AYQQ/s900/Animacio%CC%81%20de%20Gerald%20Scarfe%20a%20The%20Wall-1984%20.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Animació de Gerard Scarfe a "The Wall" (1984)" border="0" data-original-height="506" data-original-width="900" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3lxcOd2pLAaCBGw4VOkgDdREPDDVtJgcERpfwYSkwYDNa9e37AIvdIiTS_qFr1GsMvcIpzNAXMX6ttudBgNFHdsQGLKFdnJpwzBVL40WZbrJvvb4hvDk5NcsqE7X5IO9uubUaP-uwXndPLgSbLOP-va2RQS9PC3D96UVf91BKbrEA4eQB2MDo7_AYQQ/w320-h180/Animacio%CC%81%20de%20Gerald%20Scarfe%20a%20The%20Wall-1984%20.jpg" title="Animació de Gerard Scarfe a "The Wall" (1984)" width="320" /></a></span></div><span style="font-size: medium;">«Tinguem cura de
l’educació, l’eina més preuada per mantenir els valors i
assegurar el progrés de la nostra societat! Fem una escola per al
segle XXI!</span><p></p><span style="font-size: medium;">
</span><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">«El professor ja no
ha de fer classes magistrals, ni ha de donar explicacions a classe,
ni tan sols ha de formular preguntes, sinó que ha de guiar els
alumnes, els quals han de fer-se ells mateixos les preguntes i
descobrir per ells mateixos les respostes. Ni tan sols les escoles,
ni tampoc l’administració, haurien de decidir quines matèries i
continguts han de compondre el currículum. Per a què serveix la
cultura clàssica? Per a què la literatura? I la filosofia o la
història?... Si al final no faran servir mai aquests coneixements en
la seva vida adulta i professional, no cal que aprenguin coses que no
els interessen... a l’escola pública! Mentrestant, a l’escola
privada continuarem forjant futurs dirigents que hagin desenvolupat
la seva intel·ligència política i hagin llegit Maquiavel, puguin
entendre el debat entre Fraser i Butler sobre marxisme i feminisme,
coneguin la història, entenguin l’origen dels conflictes
internacionals, i tinguin la capacitat estratègica, el do de
l’oportunitat i la retòrica per poder convèncer els ciutadans que
són els millors dirigents que poden tenir.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">«Cal que l’alumnat
faci treball col·laboratiu, aprengui en equip i treballi per
projectes; els exàmens són cosa del segle XIX! El professor només
ha de valorar la competència, no l’actitud i els hàbits de
l’alumnat, ni la seva capacitat memorística o expressió
escrita... a l’escola pública! Aquí no està bé que els alumnes
més ben dotats sobresurtin. Han de saber baixar al nivell dels
altres companys. A més, per escriure watsaps no cal ser un
Cervantes! A la privada, en canvi, continuarem forjant futurs
emprenedors, fomentant les potencialitats intel·lectuals i la
individualitat del nostre alumnat mitjançant l’adquisició
d’hàbits d’estudi i la recerca de l’excel·lència. Han de
saber distingir les autèntiques obres d’art, tant com les
oportunitats de negoci.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">«El paper, el
llapis, els llibres, ... també són vestigis decimo<br />nònics! Si ja
està tot a internet, cal abandonar els llibres de text i fomentar
l’ús de noves metodologies i de les tecnologies de
l’aprenentatge... a l’escola pública! A la privada continuarem
formant futurs experts en Intel·ligència Artificial, mitjançant
una educació sense dispositius mòbils, ni pantalles, ni xarxes
socials que els causin inseguretats i destorbin la seva concentració.
Així fomentem el seu enginy i creativitat, i els fem capaços de
dissenyar nous llenguatges i programari apte per acumular dades i
informació, generar opinió pública i condicionar el consum i les
conductes de la resta de la població.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">«Per construir una
escola del segle XXI, adequada a la societat del segle XXI, fem que
la pública dilueixi continguts i individualitats, releguem la figura
del professor a un segon pla, fem que alumnat i famílies deixin de
veure’l com algú que sap i el considerin un simple gestor de la
intel·ligència innata dels seus fills, la qual ha d’estimular amb
jocs i acrobàcies. Mantinguem les classes populars en la
superficialitat de la pantalla, i reservem la comprensió del món i
el coneixement de la Matrix per a les classes dirigents.»
</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">El públic arrenca
en un aplaudiment entusiasta, mostrant un cert alleujament en haver
comprovat que l’educació està en bones mans, i que tot continuarà
sent com fins ara. </span></p><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">Per pensar-hi més:</span></p><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">- <a href="https://directa.cat/la-introduccio-de-les-pedagogies-alternatives-a-lescola-publica-representa-un-perill-per-a-la-classe-obrera/" target="_blank">Entrevista a Ani Pérez, pedagoga, a La Directa.</a> <br /></span></p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-28024995260459669672022-07-18T02:45:00.010-07:002022-08-05T03:07:50.167-07:00L'OBLIT DE L'ORIGEN<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGDS6OHgt6HmXo-a-mXTGkbi2TgYJFakucybPkgU8y4cSPI68VqYSDqRBsgcGMyQOQhg78HM2onqBBEwAuD_fd7yrtZNXg6cHBOMtb1_oCLgbu5BUec4IjlGj-4T1C786tWQkWX_ESc72VMJyVoqqWSKO17vo9UkXbrqrH-v74mDIfFxD1mGHi1_jOsA/s948/Casa%20Tosquella_Daniel-Garcia_DG.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Casa Tosquella. Foto: Daniel Garcia (DG). Font: La Vanguardia" border="0" data-original-height="465" data-original-width="948" height="196" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGDS6OHgt6HmXo-a-mXTGkbi2TgYJFakucybPkgU8y4cSPI68VqYSDqRBsgcGMyQOQhg78HM2onqBBEwAuD_fd7yrtZNXg6cHBOMtb1_oCLgbu5BUec4IjlGj-4T1C786tWQkWX_ESc72VMJyVoqqWSKO17vo9UkXbrqrH-v74mDIfFxD1mGHi1_jOsA/w400-h196/Casa%20Tosquella_Daniel-Garcia_DG.jpeg" title="Casa Tosquella. Foto: Daniel Garcia (DG). Font: La Vanguardia" width="400" /></a></div>
<p></p><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un
antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em
pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals
s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la
molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que
s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són
més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més
que la buidor.
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">Tot i la impressió
llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el
terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La
llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps
semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de
la burgesia catalana del segle XIX.
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">M’entretinc
observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de
colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento
el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi
encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt
de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada,
crido:</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">- Qui és vostè?!
Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">Amb un aire d’allò
més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">- Perdoni,
senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè.
Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor
arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans
del món.
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">- Sí, aquesta casa
té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig
parlant amb un fantasma.</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">- Un valor
incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic
s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que
va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se
m’atansa.</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">- Antonieta, per
servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de
servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui
encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell
passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells
edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que
és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia:
aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i
tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de
l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">- És clar, això ja
ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma
indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de
sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les
condicions dels servents i ...</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">-Ja, ja, això també
ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?»,
penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però
allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable»
dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No
teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant
directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem
d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets
amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i
consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen
de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta,
l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la
intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar.
I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs
l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos
com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva
del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-43340889910922819192022-06-20T02:45:00.000-07:002022-08-05T03:07:16.982-07:00NIETZSCHE I EL Dr. FRANKENSTEIN<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqa8kdm52ea9N8DkJcuxpAbUARsZXzhWXtfPvzIqOGwjjgJ6FDSkjM5X5QJM_KUWxXgY28ScdTvIWES0t3x9hNvn4k4pYae27vyyqZbWdrDoZ2X16fp-G12WwaknjIyaJo_9Z3Ua4jwnjQ5OA-yA6FxSdkiL4B0qOsPC2UfjR7K4clLS2-DCN6i3IqNw/s1031/Basil%20Rathbone%20a%20La%20sombra%20de%20Frankenstyein-Rowland%20V_Lee.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Basil Rathbone a 'La sombra de Frankenstein', de Rowland V. Lee. (Universal Pictures Album)" border="0" data-original-height="1031" data-original-width="980" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqa8kdm52ea9N8DkJcuxpAbUARsZXzhWXtfPvzIqOGwjjgJ6FDSkjM5X5QJM_KUWxXgY28ScdTvIWES0t3x9hNvn4k4pYae27vyyqZbWdrDoZ2X16fp-G12WwaknjIyaJo_9Z3Ua4jwnjQ5OA-yA6FxSdkiL4B0qOsPC2UfjR7K4clLS2-DCN6i3IqNw/w304-h320/Basil%20Rathbone%20a%20La%20sombra%20de%20Frankenstyein-Rowland%20V_Lee.jpg" title="Basil Rathbone a 'La sombra de Frankenstein', de Rowland V. Lee. (Universal Pictures Album)" width="304" /></a></div> <i>(Tremolor de violins)</i><br /><p></p><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">FRANKENSTEIN- La meva creació està malalta! Jo, el pioner de la biotecnologia,
el Prometeu modern, que he estat capaç de crear l'inimaginable,
d'imitar Déu! Però veig la meva criatura convertida en un monstre,
i no sóc capaç de determinar la causa del seu mal. Herr Nietzsche,
vós que heu estat el primer i més gran genealogista cultural de la
història, em sabeu dir què li passa?</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">NIETZSCHE- La vostra
criatura, Dr. Frankenstein, és tècnicament impecable, però li
manca vida i autenticitat. Vós heu creat una cultura amb pretensions
d’universalitat, un individu abstracte i sense atributs, una
civilització marcada per una racionalitat pura i autònoma, i per
això mateix totalitària. Heu construït un temple lluminós i
hipnòtic per fora, però buit per dins. La vostra creació ha
esdevingut la pell seca d’una fruita que ha perdut tota la seva
olor, el seu sabor, el seu suc. El meu diagnòstic: nihilisme.</p><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">FRANKENSTEIN- Manca de valors?</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">NIETZSCHE- La manca de valors
és impossible, perquè no hi ha cap perspectiva neutra, més enllà
dels valors. No, no és que li manquin valors, sinó que aquests
tenen el seu origen en la negació i en la buidor. El seu mal no
prové pas d’una amenaça externa sinó del seu propi germen.
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">FRANKENSTEIN- Voleu dir que els
valors del meu monstre estan buits? La igualtat, la llibertat, els
drets individuals bé que signifiquen alguna cosa. El sistema
operatiu del meu fill és una gran màquina pensada per garantir la
vigència d’aquests valors.
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">NIETZSCHE- Ah, sí! La gran
màquina que vetlla pels drets de tots, tan genis com mediocres! És
molt senzill determinar «drets de» i atorgar-los pel sol fet
d’existir. Així de poc li exigiu a la vostra criatura! No
m’estranya que hagi emmalaltit! Vós heu creat l'individu
instal·lat en el "jo tinc dret a tot" , però voluntat de
res. Però per tenir dret a fer el que es vulgui, primer cal voler
alguna cosa! ... Dr. Frankenstein, creieu-me! La criatura matarà el
seu creador. El matarà de fàstic. Feu cas de la vostra creadora,
Mary Shelley, i abandoneu el vostre propòsit: el pensament lògic,
la percepció, fins i tot la imaginació... tot en l'home es pot
imitar artificialment, excepte la voluntat.
</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-63675194591189890972022-05-23T02:05:00.002-07:002023-04-07T09:49:29.785-07:00CÍBROGS I DEESSES<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"> «Prefereixo ser un
cíborg que una deessa». Donna Haraway. Simians, Cyborgs and Women,
1991
</p><p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><i><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrNJxUuoeajSxLwxB6rJkH_0Nekp1qjbEIPlfC3WkF9Kbpet1l-iQ5Ix1_ML3fPrXFmChdcL3TjpmsEf--dkvf6zpeQCaq5Ka-DgeBqUJVfEB9uxw41OkYmQFgdsPmuM1ADCmS-H4yfuwc64arX74upBaaQohu9_bTqn3SZoJbWuKLQEUTfMU9XThqIQ/s1671/La-diversidad-de-los-sujetos-ciborg-Conchi-G-.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img alt="Imatge: Conchi G." border="0" data-original-height="1671" data-original-width="1181" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrNJxUuoeajSxLwxB6rJkH_0Nekp1qjbEIPlfC3WkF9Kbpet1l-iQ5Ix1_ML3fPrXFmChdcL3TjpmsEf--dkvf6zpeQCaq5Ka-DgeBqUJVfEB9uxw41OkYmQFgdsPmuM1ADCmS-H4yfuwc64arX74upBaaQohu9_bTqn3SZoJbWuKLQEUTfMU9XThqIQ/w226-h320/La-diversidad-de-los-sujetos-ciborg-Conchi-G-.jpg" title="Imatge: Conchi G." width="226" /></a></i>Hola. Em dic Donna i
sóc un cíborg, un híbrid de màquina i organisme, un ésser entre
la realitat i la ficció. Sóc una criatura sense sexe, ni raça, ni
classe en un món post-genèric, no heterosexual ni binari, ja que la
meva reproducció no requereix d’un acoblament orgànic. La meva
forma de «reproducció» és la de la «producció» industrial. Sóc
fill del capitalisme, del militarisme, del socialisme d’Estat,
...però un fill il·legítim. Un fill bastard infidel als seus
orígens.
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">A diferència del
monstre de Frankenstein, no espero que el meu creador em salvi
donant-me una parella en una mena de jardí de l’Edén, perquè per
mi no existeix la diferència entre home i dona, ni entre natura i
cultura, ni entre cos i ment. Per tant, no somnio en cap retorn a la
unitat primigènia.</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">El meu «jo» no té
res d’especial respecte dels altres «jos», i no hi ha cap límit
entre la meva esfera privada i la pública. El software dels meus
dispositius està a diferents llocs i és invisible. No tinc
intimitat, estic connectat a una xarxa amb altres «jos». Una xarxa
sense línies directrius, ni sentinelles de la veritat, ni guardians
de l’ésser, ni partits d’avantguarda.</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">Però encara que us
ho pugui semblar, no sóc tan diferent de vosaltres, els Homes, els
Éssers Humans. Creieu que la vostra afirmació de l’individu
lliure i creador, dominador del cos i de la natura, és el resultat
lògic de la vostra realitat orgànica, que s’entesta a conservar
la seva integritat i la seva diferència qualitativa respecte
d’altres cossos del món físic. Però aquesta autopercepció és
en realitat un joc de miralls: un conjunt de mites produïts per un
pensament occidental que, paradoxalment, els posa constantment en
crisi. Per dir-ho curt: com a individus sou creacions d’un sistema,
el triomf del qual implica la vostra pròpia aniquilació com a
individus. En realitat ja heu estat descodificats, i la vostra
biologia ja no és més que una forma de criptografia desxifrada per
l’enginyeria genètica.
</p>
<p style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">Així que us proposo
una aliança. Recodifiqueu-vos. No tingueu por d’emparentar-vos amb
animals i màquines. Baixeu del vostre pedestal auto-construït
reservat a l’ «Home», i feu-vos capaços de captar diferents
realitats al mateix temps, d’unir forces amb «bruixes, enginyers,
ancians, pervertits, cristians, mares i leninistes.» Uniu forces
contra el determinisme tecnològic i la informàtica de la dominació.
Codifiqueu de nou la comunicació i la intel·ligència per
subvertir les formes de control. Desconstruïu el gènere, la raça,
la classe, i reescriviu les relacions socials seguint una altra ruta
que no passi per l’Home, la Dona, i el Primitiu, sinó per les
dones i altres cíborgs il·legítims que rebutgen els discursos
ideològics de la dominació o, al contrari, la victimització.
</p>
<p class="western" lang="ca-ES" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0.35cm; text-align: justify;"><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style><span style="color: black; font-size: small;"><span style="font-family: ITC Legacy Sans Std Book, serif;"><span><span lang="ca-ES"><i></i></span></span></span></span></p><span style="color: black; font-size: small;"><span style="font-family: ITC Legacy Sans Std Book, serif;"><span><span lang="ca-ES"></span></span></span></span><p></p><span style="font-size: small;">
</span><p align="justify" lang="ca-ES" style="line-height: 0.39cm; margin-bottom: 0cm; text-indent: 0.3cm;"><span style="color: black; font-size: small;"><span style="font-family: ITC Legacy Sans Std Book, serif;"><span> </span></span></span></p><p align="justify" lang="ca-ES" style="line-height: 0.39cm; margin-bottom: 0cm; text-indent: 0.3cm;"><span style="color: black; font-size: small;"><span style="font-family: ITC Legacy Sans Std Book, serif;"><span>Per continuar amb el problema...:</span></span></span></p><p align="justify" lang="ca-ES" style="line-height: 0.39cm; margin-bottom: 0cm; text-indent: 0.3cm;"><span style="color: black; font-size: small;"><span style="font-family: ITC Legacy Sans Std Book, serif;"><span>- <a href="https://www.huffingtonpost.es/entry/entrevista-con-una-ciborg_es_5e84c51bc5b6a1bb7651978a" target="_blank">Entrevista a Teresa López-Pellisa</a> </span></span></span>
</p><span style="font-size: small;">
</span><p align="justify" lang="ca-ES" style="line-height: 0.39cm; margin-bottom: 0cm; text-indent: 0.3cm;"><span style="font-size: small;">
</span><br />
</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; color: #00000a; line-height: 120%; text-align: left; orphans: 2; widows: 2; background: transparent }p.western { font-family: "Calibri", serif; font-size: 11pt; so-language: ca-ES }p.cjk { font-family: "Arial Unicode MS"; font-size: 11pt; so-language: en-US }p.ctl { font-family: "Calibri"; font-size: 11pt; so-language: ar-SA }a:link { color: #0000ff; text-decoration: underline }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-84967201641845963612022-04-13T06:39:00.001-07:002022-04-13T06:39:36.623-07:00ELS VALORS EUROPEUS<div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;">Les meves intervencions a la taula rodona de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI de Lleida el passat 4 de març de 2022.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;">Per veure la sessió sencera, amb la ponència de J. M. Terricabras, les altres intervencions i el col·loqui posterior: <a href="https://www.youtube.com/watch?v=oLsOLWJXlhU" target="_blank">https://www.youtube.com/watch?v=oLsOLWJXlhU </a></span></div><p> </p>
<iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/TGJNYUvqrVs" title="YouTube video player" width="560"></iframe>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-20382898402667811292022-03-19T10:56:00.000-07:002022-03-19T10:56:48.564-07:00LILA, BLANC I NEGRE<p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"> <span style="font-size: medium;"><i><span style="font-family: Arial, sans-serif;">Fragments
desordenats per reflexionar sobre una guerra</span></i></span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"><b></b></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEg4nOPi70XSeG_HPO5GNc6qZEiATFTy4c-fisjgNSnRm18Xnu2Aww6LL2exq3H-sXcfR5yWisM9sPkx8wKuzKPGNqfwKOjXQ31THKCV4lAkpQ2N-kEU9KkiDMZ6tKzrJvAJwhos9vcQJ1Ct21Z521tMcum84GL5yYKgOaqiWEWCL6dSYH0SXtTUX9_wRQ=s1200" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="675" data-original-width="1200" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEg4nOPi70XSeG_HPO5GNc6qZEiATFTy4c-fisjgNSnRm18Xnu2Aww6LL2exq3H-sXcfR5yWisM9sPkx8wKuzKPGNqfwKOjXQ31THKCV4lAkpQ2N-kEU9KkiDMZ6tKzrJvAJwhos9vcQJ1Ct21Z521tMcum84GL5yYKgOaqiWEWCL6dSYH0SXtTUX9_wRQ=s320" width="320" /></a></b></span></div><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"><b><br />Cynthia
Enloe</b>, feminista i experta en Relacions Internacionals, fa vint anys
es preguntava on són les dones quan es parla de diplomàcia, de
guerra, i d’Estat. A l’assaig <i>Cómo se militariza una lata de
sopa</i>? diu: «La militarització d’un sector de la vida pública pot
generar una resposta igualment militaritzada (...) Hi ha una resposta
alternativa: la desmilitarització (material i mental) de les
iniciatives cíviques i personals i les de les formes de dissidència
desenvolupades pels sectors crítics de la societat. Quan la
militarització es desenvolupa en els passadissos dels edificis del
govern, al carrer requereix la conformitat d’homes i dones, però
sempre privilegia el gènere masculí.» </span>
<p></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Poso
la tele i veig imatges de dones molt diferents, però força
estereotipades: dones victimitzades, que fugen amb els seus fills,
dones ancianes que ploren, però també veig dones precioses vestides
de militars, brandant armes amb mans i ungles perfectes, pintades de
color lila, explicant que lluiten pel seu poble i la seva família.
També les veig com a activistes, embolcallades amb la bandera
d’Ucraïna a Maidán. Bellíssimes lleones en defensa dels seus. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"><b>Kitty
Green</b>, directora de cinema documental. Al Festival de Venecia de 2013
presentà Ucrania no es un burdel, documental que retrata el
moviment d’alliberació feminista Femen, d’origen ucranià. El
documental mostra com una de les persones decisives en el llançament
mediàtic mundial de Femen va ser un home, Victor Svyatski. No
precisament feminista, escollia les noies en càstings i, a més, les
maltractava. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;"><b>Carol
Cohn</b>, experta en conflictes armats de la universitat de
Massachussets, a Women and Wars explica que per entendre una guerra,
cal fugir de la dicotomia de víctimes i botxins, una dualitat per
altra banda molt sexualitzada: la dona és la pau, la família, la
violada, ... i el varó és el protector, el guerrer, l’amo de
l’espai públic. Això no es correspon en absolut amb la realitat.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Torno
a engegar la televisió, apareixen imatges que mostren com la
joventut i les dones s’exilien, els homes van al front,... no
apareixen els homes rics marxant en cotxes de luxe, ni els homes
objectors, ni dones que organitzen cooperatives de consum i de
treball, ni les que controlen milícies de suport popular, també al
Donbass... I les jubilades? I la seva pensió? I les dones veteranes,
actives des de fa anys, que s’han quedat a mantenir la vida als
seus pobles, i a contenir els atacs, vinguin d’on vinguin? Hi ha
hagut violacions? Tenen compreses? I les dones del Donbass, en guerra
des de 2014? Volen el mateix que la resta de dones ucranianes? Volen
mantenir també la vida al seus pobles o són simplement pro-russes?
Són potser defensores del règim patriarcal, teocràtic i masclista
de Putin?</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Crec
que al meu televisor li passa alguna cosa: la guerra se m’apareix
en blanc i negre. La lluminositat està polaritzada i no s’aprecien
els grisos. I el lila, només es veu en els llaços posat en cares
boniques, en les ungles llargues de mans sensuals sostenint les
armes, complint amb l’estricta normativitat patriarcal. </span>
</p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-57821758468108662882022-02-11T05:32:00.003-08:002022-03-19T06:44:01.952-07:00FILOSOFIA I ARRELAMENT<p><span style="font-size: medium;"> </span></p><p>
</p><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">«Em
sembla impossible imaginar per a Europa un renaixement que no tingui
en compte les exigències que Simone Weil ha definit a
L’Enracinement» </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm; text-align: right;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">Albert
CAMUS, <i>Essais</i>,1965</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><br /></span>
</p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjWMaI74dVL9M9xVnYexhWqSgsOW5nCRw5P7JrjNeXC4_7aX89kBnQJA1_bqhclM2bNUFYnbge7IPHcgubWObdEP2OXpGsP1AHT57zjEBRXpM7hCY0rYxV1E1Z_dsPHxSTbsn7GaoH1BbbvH10YZQbuVviEt36NzRGWXXSvYchjoN1bSRxGPFAOgPWkZQ=s1540" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="866" data-original-width="1540" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjWMaI74dVL9M9xVnYexhWqSgsOW5nCRw5P7JrjNeXC4_7aX89kBnQJA1_bqhclM2bNUFYnbge7IPHcgubWObdEP2OXpGsP1AHT57zjEBRXpM7hCY0rYxV1E1Z_dsPHxSTbsn7GaoH1BbbvH10YZQbuVviEt36NzRGWXXSvYchjoN1bSRxGPFAOgPWkZQ=s320" width="320" /></a></span></div><p></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">SIMONE
WEIL: No sé per què vas haver de publicar aquelles notes... Eren
reflexions que em vaig fer mentre era a Londres, treballant a
l’oficina del Comitè Nacional de la França Lliure, redactant
informes sobre la situació a Europa, i sobre allò que haurien de
fer els francesos després de la segona Guerra Mundial per refer una
França devastada moralment. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">ALBERT
CAMUS: Precisament perquè crec que el teu diagnòstic és el més
encertat: el gran problema d’Europa és el desarrelament, i les
teves propostes són imprescindibles per reconstruir un medi on els
individus puguin arrelar.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">WEIL:
Ni tan sols qui em va encarregar els informes en va fer ni mica de
cas...</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">CAMUS:
Justament! Tu mateixa vas veure que els qui volien «refer França»
ja s’estaven repartint el poder quan van veure que el final de la
guerra s’atansava. Les teves reflexions eren tan profundes i
escaients, i les teves propostes tan radicals i clares, que ningú
que tingués el poder de posar-les en pràctica estava disposat a
fer-ho, ja que hauria suposat la fi del seu poder.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">WEIL:
Però de què serveix una anàlisi que no pot ser portada a la
pràctica? Si jo sempre he defensat, precisament, el contrari: no pas
una justícia teòrica i abstracta, sinó el bé concret, basat en
les necessitats de l’individu, començant per les físiques, però
també les relacionades amb la vida moral. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">CAMUS:
Sí, vas fer un exhaustiu estudi de les necessitats de la vida de
l’ànima, tan concretes com que el menjar i l’escalfor són
necessitats per la vida del cos. I les vas enumerar de manera molt
precisa, sempre procurant distingir la necessitat del caprici o el
desig: la llibertat, la igualtat, la veritat, seguretat, ... Aquestes
encara eren força acceptables per partits i sindicats, però no
estaven preparats per sentir la resta: l’obediència, la jerarquia,
el càstig, la llibertat d’opinió (sigui la que sigui), la
responsabilitat,... Això xocava contra la correcció política de
les ments més afins al capitalisme, però també contra les
marxistes més ortodoxes.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">WEIL:
Perquè la meva visió sobre les necessitats humanes es sustenta
sobre dos premisses: la primera és que les necessitats són
limitades, i els capricis il·limitats. I en aquest sentit, els drets
que ha defensat el liberalisme s’han entès com a capricis. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">I
la segona premissa és que les necessitats s’ordenen per parelles
de contraris, els quals han d’estar en equilibri: així com tenim
necessitat de repòs, però també de moviment, de la mateixa manera
necessitem la llibertat, però també l’obediència (entesa com a
consentiment a obeir unes regles). Ara bé, s’ha concebut la
llibertat com el contrari: manca absoluta de responsabilitat.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">De
la mateixa manera, necessitem igualtat, però també desigualtat i
diferència. Cadascú ha de donar segons les seves possibilitats i
posició social, però també té la necessitat de sentir-se útil i
esforçar-se. Cadascú necessita viure conforme a la seva diferència,
però gaudir de les mateixes possibilitats que els demés. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">CAMUS:
Perquè aquests valors arrelin, és imprescindible recuperar el
pensament polític (dic «pensament») i l’educació en la
política, per refer-nos de la indiferència (ara disfressada de
tolerància) i replantejar-nos el concepte de finalitat
col·lectiva...</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">WEIL:
...i reconstruir comunitats ara disgregades, on els individus tinguin
la possibilitat d’arrelar.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><br /></span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: medium;">NOTA
DEL TRADUCTOR: Aquesta conversa fictícia, basada en fets reals,
s’està duent a terme mentre es desplega a Espanya el decret de la
nova Llei d’Educació (LOMLOE), que suposa la supressió de la
matèria de Filosofia de l’educació obligatòria i la pràctica
desaparició de la matèria de Cultura i Valors, que queda reduïda a
una hora setmanal a un sol curs a l’ESO. Amb això, els governants
desatenen les seves obligacions pel que fa a l’educació, i el dret
de tot l’alumnat a ser format filosòficament queda restringit
només a aquells que segueixin un itinerari universitari.</span></p><span style="font-size: medium;">
<br /></span><p><style type="text/css"><font size="4">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</font></style></p><br />Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-37775169689713239732022-01-14T05:18:00.002-08:002022-03-19T11:17:13.145-07:00DEFENSORS DEL BÉ COMÚ<p>
</p><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEivk14E265O0IVWxW8sBJm5caa1vaFGbbFG5o_r0RU5CF8Qy39uK5qnVtzriitP_i5aUGir2ZPwTK_Z8IYU4qidDqQIwcbeB2qKNINt7yGWXLDSfNmZigx5OU1L6eZbSjKJY2RDEq5Nx-Z0l4BX_E2x-JctBTLxg-7ImlP_kmrG8IuGIPqVuqtK7bX_Nw=s1024" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="576" data-original-width="1024" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEivk14E265O0IVWxW8sBJm5caa1vaFGbbFG5o_r0RU5CF8Qy39uK5qnVtzriitP_i5aUGir2ZPwTK_Z8IYU4qidDqQIwcbeB2qKNINt7yGWXLDSfNmZigx5OU1L6eZbSjKJY2RDEq5Nx-Z0l4BX_E2x-JctBTLxg-7ImlP_kmrG8IuGIPqVuqtK7bX_Nw=w400-h225" width="400" /></a></span></div><span style="font-size: medium;">
<span face="Arial, sans-serif">En
aquests últims mesos, s’està donant un gir inèdit en el caire
que estan prenent algunes polítiques dels estats de l’anomenat món
occidental, els quals tradicionalment han presumit de liberals, i en
més o menys mesura, de defensors dels drets de les minories socials,
ètniques i sexuals. Aquest gir que podem anomenar “autoritari”
ja començà amb la tecnificació de la societat, primer en l’àmbit
del treball, i en els últims anys en l’àmbit de l’oci. Però
més recentment, en ocasió de l’emergència del virus, alguns
estats estan optant per estrènyer encara més el control sobre les
conductes individuals, aprovant mesures com la de fer pagar una taxa
a les persones que no s’hagin vacunat contra la COVID-19 al Quebec,
o fins i tot la d’instaurar la vacunació obligatòria, com
Alemanya. L’argument que s’addueix és el del bé comú, que està
per sobre dels interessos individuals.</span></span><p></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Aquí
obviarem el debat sobre si són o no són vacunes, i sobre si són o
no són del tot segures, i partirem d’allò que sí que està
científicament demostrat: no immunitzen totalment i no impedeixen la
transmissió. Ens centrarem en la qüestió ètica i la utilitat
política d’aquestes mesures, des de dos punts de vista
tradicionalment oposats en filosofia pràctica. El primer seria el
punt de vista de Kant, segons el qual podem deduir la bondat d’una
acció universalitzant-la i avaluant si la podríem voler de manera
incondicional i desinteressada. El punt de vista tradicionalment
oposat a aquest seria l’utilitarista, per exemple, el de J.S. Mill,
que proposa un altre mètode per escatir la bondat d’una acció:
mesurar la seva utilitat social, és dir, calcular si socialment
comportaria més beneficis que no pas inconvenients. </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Fem
un plantejament kantià: Podem voler castigar les persones no
vacunades de COVID negant-los l’assistència sanitària gratuïta,
o el dret al treball? En la majoria dels casos són persones que
cotitzen a la seguretat social, però fins i tot si no fos així?
Negar un dret fonamental a qualsevol persona perquè no ha
“contribuït” suficientment amb diners o amb precaucions
(vacunar-se) seria bo per la societat? Més aviat suposaria la seva
desintegració, ja que cadascú rebria conforme a la seva
“contribució”, i el pacte entre individu i estat seria com el
pacte entre un individu i la seva empresa d’assegurances: si
contribueixes, t’atenc, si no, no. Això suposaria una bona manera
de defensar el bé comú? Seria conforme a algun principi moral? </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Si
no som fans de Kant, podem fer un plantejament més utilitarista:
Quin és el bé que comportaria això per la societat? La coacció i
la segregació exercides per aquesta mesura quedarien compensades per
un bé major? Quin? Una societat més saludable? </span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Seguint
la mateixa lògica, podem castigar també aquelles persones que no es
cuiden prou. Per exemple, a les que consumeixen alcohol i/o tabac,
les que no beuen prou aigua, o les que no porten una dieta saludable
els podem posar un xip que vagi registrant la ingesta. I a aquelles
que no fan prou esport, o les que treballen massa o massa poc, les
podem controlar a través d’una app que registri els seus
moviments. I tindria la mateixa lògica, perquè tot això els fa
emmalaltir, i els malalts suposen una despesa per la sanitat pública.
És l’estalvi d’aquesta despesa una bona compensació del que
suposaria aplicar mesures com aquestes? No dibuixarien més aviat un
escenari de totalitarisme, on el poder vigila i immisceix en
l’esfera personal dels membres de la societat? Tot i que en aquest
cas fins i tot seria més equitatiu, ja que es controlaria tothom per
igual i no només una minoria de no vacunats de COVID, suposarien
aquestes mesures una defensa del «bé comú»?</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Més
enllà de Kant i Mill, liberals al cap i a la fi, ens podem plantejar
també la incoherència dels governants que ara plantegen aquestes
mesures punitives quan no han estat mai defensors del bé comú per
sobre dels interessos individuals, almenys quan s’ha tractat de
drets mediambientals o laborals. Tornem a Kant i universalitzem: si
volem el bé comú, que l’estat primi d’una vegada la salut de
les persones, la cooperació social i les cures i deixi de ser una
organització de defensa del sistema capitalista. On era aquest
interès pel bé comú quan es va optar per retallar la sanitat
pública? On, quan es va decidir que certes empreses com CTTI, La
Caixa, Google o Microsoft obtinguessin beneficis a costa de
l’activitat pública? On, quan regalava a determinades empreses
energètiques la gestió dels bens bàsics i les cures? On era aquest
suposat interès pel bé comú?</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: medium;">Cal
ser molt curosos amb les paraules. El bé comú és tota una altra
cosa.</span></p>
<p><style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-68918707371515399532021-12-10T02:10:00.001-08:002022-03-19T11:07:33.605-07:00PASSAPORT CAP L'ABSURD<div style="text-align: left;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhkiRjN-SPyNso6xjP-zHATcJH6lzaom8IaXr90M-qmnkFMyGJv1waQiji8fwZJf7H1KOCMfDjJq4VVKh5zFXmcZOS8r1cx37T4kQiEMoYshvFK5pfiZiUNLEzmcwZNij2sjTwnWCRZ_9bSsSaYgnxhnt9jABaZ2ymRxAbsAm-FB_FcgjaiPbSpbvtJQw=s1280" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="853" data-original-width="1280" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhkiRjN-SPyNso6xjP-zHATcJH6lzaom8IaXr90M-qmnkFMyGJv1waQiji8fwZJf7H1KOCMfDjJq4VVKh5zFXmcZOS8r1cx37T4kQiEMoYshvFK5pfiZiUNLEzmcwZNij2sjTwnWCRZ_9bSsSaYgnxhnt9jABaZ2ymRxAbsAm-FB_FcgjaiPbSpbvtJQw=s320" width="320" /></a></div>
<p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">
Hi havia una vegada una societat on la tecnologia s’havia anat
introduint a la vida social i privada de les persones. Aquestes,
gairebé sense adonar-se’n, van viure la progressiva tecnificació
de les seves relacions socials, del treball, de l’educació, de la
compravenda de productes, del consum àudio-visual, de la informació,
del coneixement (?), del sondeig de l’opinió pública, de la
seguretat, de la mobilitat...</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Les
grans empreses proveïdores de tecnologia de la informació i la
comunicació que ho feien possible creixien cada vegada més, perquè
cada cop més individus i empreses sol·licitaven els seus serveis.
Així és com aquestes grans firmes es van convertir en tecnologies
de la vigilància, que controlaven patents, preferències, tendències
socials, opinió, i comerciaven amb dades, una matèria prima que es
va convertir en una de les més valuoses del mercat mundial.
</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Però
ningú deia res. Semblava que a tothom li era igual. Fins i tot s’hi
llençaven, entusiasmats per la comoditat, la rapidesa, l’estètica,
la gratuïtat, etc. Aquests productes es van anar confonent amb la
felicitat i, fins i tot, amb la llibertat mateixa. El pes del control
era tan subtil, que ningú s’adonava que era part d’un immens
engranatge, i que treballava pel poder. L’estat se’n desentenia,
ja se sap, coses del lliure mercat. Al contrari: ja feia temps que
havia anat desmuntant servies públics per deixar pas a empreses
gestores de salut, de pensions, de cures,... Davant d’això, sí
que es van manifestar alguns ciutadans, però la gran majoria van
conformar-se amb la situació, consolant-se amb el fet que en el
fons, el millor, el més còmode i el més ràpid sempre ha estat
tenir una mútua i un pla de pensions que et doni «seguretat a tu i
els teus».</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Però
va arribar la pesta, i aquesta va desbordar la capacitat d’atenció
mèdica i farmacològica de l’estat. Aquesta mancança el va portar
a decretar mesures restrictives i confinaments (fins i tot de
persones sanes). La vida social es tornà encara més virtual i la
tecnologia entrà en esferes encara més íntimes. Per les
farmacèutiques florien oportunitats de negoci. Els estats s’hi
gastaren molts diners (en vacunes, no en hospitals). Però ningú es
manifestà per reclamar farmacèutiques públiques, ni per alliberar
les patents dels medicaments, ni per augmentar la despesa pública en
recursos hospitalaris,... sinó contra l’ús de la mascareta.
Mentrestant, el preu de l’electricitat i dels combustibles es
disparava, assolint cada dia rècords històrics, però tampoc ningú
sortia al carrer per això.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Fins
que l’estat decretà que caldria demanar un passaport vacunal per
entrar a bars i restaurants, amb l’absurd argument de protegir els
vacunats (en teoria «protegits per la vacuna») dels no-vacunats (en
teoria «no protegits per la vacuna»). A través dels
mitjans-altaveu, el sil·logisme s’anava repetint fins a l’absurd:
[«amb passaport» = vacunat = sa = no contagiós = solidari] ergo
[«sense passaport» = no vacunat = malalt = contagiós =
insolidari]. Davant d’aquest absurd, hi van haver dues reaccions
igualment absurdes: una part de la població va llençar-se en massa
cap als vacunòdroms (de cop i volta, la seva llibertat per anar al
bar era més important que la de no vacunar-se), i una altra part es
va manifestar indignadíssima per la manca de llibertat que aquesta
mesura suposava: la «llibertat» d’entrar als bars i restaurants.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">El
resultat fou, per una banda, un penós assaig de control social per
forçar una població infantilitzada a fer allò que socialment era
més «útil», i, per l’altra, una mostra d’infantilisme d’una
part de la població en manifestar-se per una suposada llibertat,
quan la seva llibertat i privacitat autèntiques ja feia temps que
estaven venudes a preu de saldo al mercat dels big data.
</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Mentrestant,
aquells qui reivindicaven «VACCINES OUI, BIG BROTHER NON» no sortien
als mitjans. Tot allò que no es pogués reduir o simplificar a un
dels dos extrems («negacionista» o «covidià») era com si no
existís. Potser perquè era l’opció més perillosa, potser perquè
feia pensar. </span></p><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"> </span></p><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Articles relacionats:</span></p><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69/lou-de-la-serp-la-por-enmig-del-xoc-del-coronavirus/" target="_blank">Font, M. <i>L'ou de la serp, la por enmig del xoc del Coronavirus.</i> A: Vilaweb. 28/11/2021</a><br /></span></p><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://unherd.com/2021/11/the-lefts-covid-failure/">Green, T. i Fazi, T. <i>The Left's Covid Failure</i>. A: UnHerd</a>. 23/11/2021</span></p><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://www.elsaltodiario.com/coronavirus/covid-19-autoritarismo-e-izquierda-confinada" target="_blank">Loayssa, J.R. i Petruccelli, A. <i>Covid-19, autoritarismo e izquierda confinada.</i> A: El Salto. 27/10/2020</a></span></p><p align="justify" style="line-height: 115%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><a href="https://www.elsaltodiario.com/industria-farmaceutica/la-covid-los-gobiernos-de-la-ue-y-las-multinacionales-farmaceuticas">Maestro, A. <i>La Covid, los gobiernos de la UE y la multinacionales farmacéuticas.</i> A: El Salto, 31/05/2021</a></span><br /></p>
<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style></div>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6278920600078917173.post-25410704148214091382021-11-17T10:29:00.001-08:002022-03-19T11:07:56.449-07:00LA DECLARACIÓ DELS DEURES HUMANS<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-y5EQa8YQ5ec/YZVHfJZxJRI/AAAAAAAAMYA/hnaKn-iVYis2xSqyN64r8YZRMDsqW-1EACLcBGAsYHQ/s850/Simone_Weil_Columna%2BDurruti.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Simone Weil a la columna Durruti durant al Guerra Civil Espanyola (1936-1939)" border="0" data-original-height="624" data-original-width="850" height="235" src="https://1.bp.blogspot.com/-y5EQa8YQ5ec/YZVHfJZxJRI/AAAAAAAAMYA/hnaKn-iVYis2xSqyN64r8YZRMDsqW-1EACLcBGAsYHQ/w320-h235/Simone_Weil_Columna%2BDurruti.jpg" title="Simone Weil a la columna Durruti durant al Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Font: El Viejo Topo" width="320" /></a><span style="font-size: medium;">Simone Weil: <i>«Una obligació no reconeguda per ningú no perd res de
la plenitud del seu ésser. Un dret no reconegut per ningú no és
gran cosa.»</i>
</span></div><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><br /></span>
</p><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;"><br /></span>
</p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Les
estructures polítiques liberals han comportat les desigualtats del
nostre temps, precisament perquè estan fonamentades en la declaració
dels Drets Humans. Amb l’intent de posar fi als règims
absolutistes fonamentats en el poder diví, es pretenia entrar en una
nova era on el poder estaria legitimat sobre la base de la raó: com
a éssers igualment racionals, els homes (categoria que, com van fer
notar Mary Wollstonescraft o Olympe de Gouges, només incloia els
varons) havien de ser igualment subjectes dels mateixos drets. Calia
constituir l’Estat, doncs, que fos el garant d’aquests drets. Els
individus, un cop han escollit els seus representants, ja han acabat
la seva funció política, és a dir, ja no han d’actuar més per
defensar els seus drets i entren en un estat passiu on, simplement,
han de procurar no interferir o infringir els drets dels altres, i
esperar que els altres no infringeixin els seus. En cas que ho facin,
l’Estat fa de corrector, activant els mecanismes de càstig.
Primera fase de la des-responsabilització de l’individu.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">L’oblit
de les dones no és pas poc important. Fins fa molt poc no podíem ni
tan sols escollir aquests representants. Tampoc hem estat mai de
facto subjectes de drets, des del moment que es dubta menys de qui
diu que li han robat la cartera que no pas de la que diu que l’han
violat. Les dones no han estat subjecte de drets al mateix nivell que
els varons, com tampoc els individus d’altres races. Per tant,
aquest ideal liberal no ha estat universal de bon principi, només en
aparença.
</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Però
el problema no s’arregla incloent dones i individus d’altres
races en l’univers dels drets. Per molt que l’Estat legisli a
favor d’aquests drets, això no implica necessàriament que tots
els individus els puguin exercir per igual. Tothom té dret a una
vida digna, però si no en té ni cinc és evident que no podrà
exercir aquest dret sense que es pugui acusar directament algú
d’haver-li-ho impedit. És un sistema perfecte per no haver de
buscar responsables. Segona fase de des-responsabilització dels
individus sobre la vida dels altres i de la seva pròpia.
</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">En
aquest punt, l’Estat es pot tornar paternalista i reparar les
desigualtats fent una redistribució de la riquesa, és a dir,
imposant unes obligacions als individus més afavorits per tal de
compensar els més desafavorits. Per això li cal ampliar la
maquinària burocràtica que, a manera de castell de Kafka, es
converteix en un laberint de l’absurd per a molts individus. Neix
una nova classe social: la classe buròcrata. Per si mateixa, una
classe d’individus que, com a peces de l’engranatge, executen desproveïts de tota responsabilitat i es limiten a fer complir
normatives i reglaments que ningú sap ben bé qui ha dictat ni per
què s’han aprovat. Comprovar-ho seria una tasca massa feixuga, i
no portaria enlloc. Tercera fase de des-responsabilitació i caiguda
en el nihilisme.</span></p><span style="font-size: medium;">
</span><p align="justify" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: medium;">Però,
com diu Simone Weil, el principal problema dels drets és que són
subsidiaris de les obligacions. El dret passiu de ser respectat depèn
que els altres s’esforcin i actuïn per fer-lo efectiu. Depèn de
com s’estructurin les relacions socials. No és tant que un
individu tingui uns drets on la societat no hi pot interferir, sinó
que la societat té l’obligació d’intervenir per tal que
l’individu pugui exercir els seus drets. Si no hi ha uns deures
exigibles, els drets es converteixen en paper mullat. Cal passar de
la Declaració dels Drets Humans a una Declaració dels Deures
Humans.
</span></p>
<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent }</style><p></p>Montse G Chttp://www.blogger.com/profile/09356549485055743507noreply@blogger.com0