dimecres, 17 de novembre del 2021

LA DECLARACIÓ DELS DEURES HUMANS

Simone Weil a la columna Durruti durant al Guerra Civil Espanyola (1936-1939)Simone Weil: «Una obligació no reconeguda per ningú no perd res de la plenitud del seu ésser. Un dret no reconegut per ningú no és gran cosa.»



Les estructures polítiques liberals han comportat les desigualtats del nostre temps, precisament perquè estan fonamentades en la declaració dels Drets Humans. Amb l’intent de posar fi als règims absolutistes fonamentats en el poder diví, es pretenia entrar en una nova era on el poder estaria legitimat sobre la base de la raó: com a éssers igualment racionals, els homes (categoria que, com van fer notar Mary Wollstonescraft o Olympe de Gouges, només incloia els varons) havien de ser igualment subjectes dels mateixos drets. Calia constituir l’Estat, doncs, que fos el garant d’aquests drets. Els individus, un cop han escollit els seus representants, ja han acabat la seva funció política, és a dir, ja no han d’actuar més per defensar els seus drets i entren en un estat passiu on, simplement, han de procurar no interferir o infringir els drets dels altres, i esperar que els altres no infringeixin els seus. En cas que ho facin, l’Estat fa de corrector, activant els mecanismes de càstig. Primera fase de la des-responsabilització de l’individu.

L’oblit de les dones no és pas poc important. Fins fa molt poc no podíem ni tan sols escollir aquests representants. Tampoc hem estat mai de facto subjectes de drets, des del moment que es dubta menys de qui diu que li han robat la cartera que no pas de la que diu que l’han violat. Les dones no han estat subjecte de drets al mateix nivell que els varons, com tampoc els individus d’altres races. Per tant, aquest ideal liberal no ha estat universal de bon principi, només en aparença.

Però el problema no s’arregla incloent dones i individus d’altres races en l’univers dels drets. Per molt que l’Estat legisli a favor d’aquests drets, això no implica necessàriament que tots els individus els puguin exercir per igual. Tothom té dret a una vida digna, però si no en té ni cinc és evident que no podrà exercir aquest dret sense que es pugui acusar directament algú d’haver-li-ho impedit. És un sistema perfecte per no haver de buscar responsables. Segona fase de des-responsabilització dels individus sobre la vida dels altres i de la seva pròpia.

En aquest punt, l’Estat es pot tornar paternalista i reparar les desigualtats fent una redistribució de la riquesa, és a dir, imposant unes obligacions als individus més afavorits per tal de compensar els més desafavorits. Per això li cal ampliar la maquinària burocràtica que, a manera de castell de Kafka, es converteix en un laberint de l’absurd per a molts individus. Neix una nova classe social: la classe buròcrata. Per si mateixa, una classe d’individus que, com a peces de l’engranatge, executen desproveïts de tota responsabilitat i es limiten a fer complir normatives i reglaments que ningú sap ben bé qui ha dictat ni per què s’han aprovat. Comprovar-ho seria una tasca massa feixuga, i no portaria enlloc. Tercera fase de des-responsabilitació i caiguda en el nihilisme.

Però, com diu Simone Weil, el principal problema dels drets és que són subsidiaris de les obligacions. El dret passiu de ser respectat depèn que els altres s’esforcin i actuïn per fer-lo efectiu. Depèn de com s’estructurin les relacions socials. No és tant que un individu tingui uns drets on la societat no hi pot interferir, sinó que la societat té l’obligació d’intervenir per tal que l’individu pugui exercir els seus drets. Si no hi ha uns deures exigibles, els drets es converteixen en paper mullat. Cal passar de la Declaració dels Drets Humans a una Declaració dels Deures Humans.