- Ei! Has llegit això?
“Veritat és aquella representació mental (idea, concepte,
proposició,...) que es correspon amb la realitat.” Quin poc rigor!
Aquesta definició ja pressuposa admetre que hi ha una realitat, i
que es pot conèixer!
- Recordo que un tal
Gòrgies ja va plantejar el problema que si hi hagués alguna
veritat, no la podríem conèixer, i fins i tot si la poguéssim
conèixer, no la podríem comunicar.
- És veritat! Eh vull
dir,... Deia que no la podríem conèixer, perquè l'únic que jo puc
conèixer és allò que jo mateix veig, i mai podré saber si allò
que veig és allò que realment és, perquè per comprovar-ho hauria
de tenir una perspectiva absoluta, més enllà de la meva percepció,
i això no pot ser. Per tant, tot coneixement que jo pugui tenir
sobre el món és només probable, ja que l'únic que sé del cert és
allò que jo en percebo.
- Però diu que fins i
tot si poguéssim conèixer la veritat, no la podríem comunicar!
- No, perquè allò que
usem per comunicar significats i idees és la paraula. I la paraula
no deixa de ser un so. Quina connexió hi ha entre aquest so i la
idea que volem comunicar? Com pot un so transportar una idea d'una
ment a una altra? Com sé jo que totes aquestes paraules que jo estic
dient tenen el mateix significat dins la teva ment, que aquell que jo
vull transmetre't? Com sé que m'has entès?
- Perquè t'ho dic jo,
no? ... Ah! És clar, pot ser això que acabo de dir tingui un altre
significat per a tu... Però llavors, què fem aquí parlant, si ni
tan sols sé què estas entenent del que dic?
- Perquè és l'únic
que podem fer. Som animals parlants, encara que només sigui per
dir-nos que no ens creiem res del que diem. Com a mínim, podem ser
conscients que no estem en possessió de la veritat, ni creiem
cegament en allò que sentim o veiem.
- No necessites creure
en res?
- A aquell que ha
arribat a l'ataràxia no li calen veritats absolutes. Aquest estat de
tranquil·litat d'esperit suposa la comprensió de l'absurd de tota
afirmació categòrica, l'abandó del neguit per la conquesta i
defensa de la veritat, i l'entrega a l'única cosa que ens és
permesa: parlar, parlar, i parlar.
- De veritat?
- ...?!
- Perdona, és el
costum. Hi havia un filòsof, David Hume, que deia quelcom
semblant,...
- Sí, un filòsof
escocès, per cert. De fet, a Escòcia i Anglaterra hi ha una
tradició filosòfica important de tendència empirista i escèptica.
- Ja veig que deu
formar part de la cultura. Hi ha llocs on es pot parlar de tot,
perquè no hi ha res que es consideri absolutament veritat. N'hi ha
d'altres on hi ha tanta veritat que no es pot parlar de res.
- És ben veritat això
que dius!
