Un
carrer ample, una línia dins el plànol de la ciutat. Dos cossos mòbils
convergeixen en un punt de la intersecció entre dues línies perpendiculars. El
cos A pregunta al cos B: “Perdoni, estic desorientat. Vostè sap què és
l’espai?”
 |
| Flat Iron Building, -NYC (c) Marcela, Creative Commons |
L’espai
és un ens neutre, i respecte d’ell, tots els cossos són iguals, són pura
extensió en tres dimensions: alçada, amplada, profunditat.
L’espai
és un buit, un suport no concret, on la línia com a espai entre dos punts ha de
ser recta, i la corba és una modificació secundària de la recta. Donar el tomb
és un acte absurd. L’eficiència ha de ser la màxima que regeixi l’ús d’aquest
espai.
L’espai
és un continu homogeni, que no alberga paradoxes, ni contradiccions, ni
fragments inconnexes: és una quadrícula sense fissures, ni accidents, ni
conflictes, ni límits. Sense singularitats, divergències ni excepcions.”
El
cos A processa i conclou: “Aquest espai uniforme, igualador, absolut, neutre i
higiènic del que vostè parla és una entitat ideal, d’una puresa gairebé divina,
que mai queda contaminada pels cossos que l’ocupen. Es tracta del gran ideal de
la neutralitat. És un vel extremadament subtil i finíssim, però amb l’eficàcia
d’una arma hipersofisticada. És aquell vel imperceptible teixit amb relats
falsos però insistents, amb el qual es camufla el poder, i que fa que l’imperi
de l’ordre aparegui com l’ordre natural, que l’uniforme de la normalitat,
estret i molest, s’incrusti com un òrgan més en el cos que ens ve donat, com si
fos una característica genètica heretada i inalienable.
Qualsevol
cosa que alteri la neutralitat d’aquest espai es considera, doncs, una
anomalia, una aberració, una voluntat perversa d’alterar l‘ordre natural, i
l’alteració de l’ordre és un acte criminal. Així, és com el poder es legitima a
sí mateix, imposant-se en forma de neutralitat. Pensar en termes que
transgredeixin aquest ordre és anormal. Ser divergent és deixar de ser neutral,
ser excloent, ser culpable. La diferència és un accident, una voluntat de
buscar el conflicte, una il·legalitat.
Però
aquest espai no és més que això, un ideal racionalista portat a l’extrem del
feixisme, perquè aniquila el pluralisme.”
Entre
els dos cossos es forma un remolí, una mena de singularitat que corba les
coordenades, al centre de la qual es forma un forat negre d’on sorgeix una
espècie d’eco: “L’espai no és res previ als éssers i a les relacions que
estableixen entre ells, les quals configuren un teixit irregular, amb nusos,
forats, transparències, pedaços i recosits que es fan i es desfan, com en un
work-in-progress, una entitat sempre inacabada i en transformació constant.”
-->
