-
Vols dir de la cotilla, la faldilla, els talons, les mitges.... en
fi, les creacions del patriarcat! Però si això ja no es porta,
dona! Ara les dones vesteixen «unisex»!
-
No, vull dir que estic farta d’aquest vestit de víctima que m’ha
fet el feminisme aquest de Twitter!
-
El del #MeToo?
-
«Yes». No vull anar sempre vestida de víctima, no m’hi sento
còmoda, no és el meu estil.
-
Llavors negues la violència de gènere? Creus que les dones no som
víctimes del patriarcat?
-
Ni una cosa ni l’altra. És clar que el patriarcat genera uns rols
molt marcats entre homes i dones, es sustenta sobre el sexisme i
legitima la violència de gènere. Hi ha una violència que
s’exerceix sobre les dones pel sol fet de ser-ho, i no només això,
sinó que les culpabilitza i responsabilitza d’una situació que
elles no han creat.
-
I doncs?
-
Però no tots els homes són maltractadors, també n’hi ha de
maltractats i violats (per homes, sobretot), ni totes les dones són
víctimes. També hi ha dones col·laboracionistes. Mares que
consenten i donen suport als seus fills maltractadors. Mares que
adverteixen a les seves filles que no destaquin, que no surtin soles,
que no es mostrin massa masculines, o massa femenines,...
L’estructura del patriarcat és molt complexa, i el MeToo em sembla
un vestit massa simple, massa comercial.
-
Precisament, la seva simplicitat ha afavorit la seva difusió, i ha
estat la clau de l’èxit.
-
Exitós sí, i al principi m’agradava, perquè va ser una
oportunitat per moltes dones per apartar la vergonya i deixar anar la
ràbia. Però posar-lo com la línia principal del disseny del
feminisme trobo que no és gens afavoridor a la llarga. Ser víctima
no et fa millor. A més l’aspecte de víctima el trobo massa
convencional; és el que tota la vida s’ha esperat d’una dona:
debilitat i victimisme. I ara vinga! Totes a posar-nos el vestit del
MeToo, a veure qui és més víctima. No trobes que és una
banalització del sofriment d’aquelles que cada dia pateixen
violència, no només física, sinó psicològica, econòmica i
social? Segur que les que ho han patit més no van «porai»
presumint de vestit de víctima. Ja no volen ser més més víctimes.
El que volen és deixar de ser-ho!
Taula rodona: La Confiança en la ciència
(divendres 5 de març a les 19:15h)
Moderadora: Meritxell Calderó
Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.
1. Les vacunes, és a dir la
ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la
nostra salvació?
En la pregunta ja hi ha uns supòsits
implícits, que crec que s’han d’aclarir:
1. Quan diem «Les vacunes, és a
dir la ciència»: no
és ben bé el mateix.
Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la
farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el
context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives
de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent
de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris
estrictament científics1,
tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part
d’aquests factors externs.
Hi ha investigadors que afirmen que la
medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre
altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència.
Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric
molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric
que produeix veritats provisionals.
Per què provisionals? Qualsevol que
hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme
és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat
científica és una fotografia fidel de la realitat2.
És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però
prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la
teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració
sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior
o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix
veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el
cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència
com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva
vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants
de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i
negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.
Per altra banda, tampoc hem d’oblidar
que la medicina, en
especial
l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les
ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i
científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència
exacta, ni un discurs pur i unidimensional.
2. «La nostra salvació?»
Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que
la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau
religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el
cientifisme.
Nostra? De qui? De tota la humanitat?
De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De
l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?
I la salvació de què? de la mort?
del patiment? de l’extinció?
Com a individus, la nostra mort és
un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció,
més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la
pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència
i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això
només és una de les dimensions del problema.
Crec que només tindria sentit parlar
de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una
determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no
depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les
relacions socials. Podem
parlar de salvació en el sentit de:
si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu
i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem
en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria.
Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un
context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.
2. Els anys 70 i 80 del segle
passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la
vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en
aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les
medicines alternatives per no científiques? Com?
No crec que mai s’hagi deixat de
sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que
després
de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé
ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència
com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions
socials
i ara podríem dir també internacionals.
Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges
d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de
l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de
control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres,
es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els
delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a
l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per
exemple,...). Aquesta
anàlisi no incideix en
la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus
ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest
enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només
existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge
del poder.
Sobre si cal combatre el
negacionisme o les medicines alternatives?
Les medicines alternatives no les
posaria al mateix sac
que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents,
tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.
En
primer lloc, quan
parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:
- si existeix una pseudociència és
perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)
-
Que
no
existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió
és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i
social sobre la ciència.
-
Que l’èxit
de les pseudociències respon a un
problema cognitiu que té que veure en
com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:
Per exemple, la imposició de les
vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als
individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i
conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls
titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir
dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per
excel·lència). 3
Allò que porta les persones a confiar
en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la
ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme,
lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció
sanitària. 4
Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5
Si la ciència i el seu mètode no
s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica
des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de
pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però
limitada, de
ser un
saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots
el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima,
creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec
que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de
la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per
què se’n parla com si fossin una amenaça?
La
batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un
espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a
discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una
tendència dins del camp de la divulgació científica. 6
Per altra banda, el conspiracionisme i
el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta
prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la
ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la
ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.
Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre
el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment
polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita
d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.
Però també cal combatre el
cientifisme, perquè menyspreant
el dubte
titllant-lo
de
negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els
moviments antivacunes.
Si el negacionisme i les
pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma
contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la
transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el
domini del poder econòmic. 7
No és tan una qüestió de
divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques
(posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia
de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el
paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La
gent no és estúpida.
3. Hi poden haver complements a
l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?
La pregunta pressuposa que la ciència
ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la
ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de
vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen
mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant
d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha
fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè
és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només
canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema
absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni
replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions
fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa
un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement.
8
El mateix amb ocasió de la pandèmia:
En aquest context, les grans
empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi
financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de
la política pública i són rescatades. 9
El passat 24 de març de 2020,
arran dels impactes
del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de
compra de bons sobirans
i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic
Emergency Purchase Programme (PEPP).
Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar
encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions.
D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant
empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o
Suez i més de 50
transnacionals. En
aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy,
Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les
corporacions més
contaminants de l’Estat,
tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i
social del BCE. 10
Apart
d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat
amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de
l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no
només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines
del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals
milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i
Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot
portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.
Com
a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més
aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el
planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins
camins, però em temo que la propera etapa serà la de la
desigualtat.
En aquest sentit voldria fer una
referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira
fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta
Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del
primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes,
sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de
salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien
ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de
menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa
seva....
Penso que és una perspectiva que no
s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i
ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques»,
si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem
d’abordar des
d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança
és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima
sobre la cientifista i l’economicista.
I per tant, és més aviat la ciència
ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació,
transparència, coneixement, actitud crítica.
1Per exemple, algunes
evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes
positius o negatius en funció de les condicions socials en què
s’administra.
Han estat molt beneficioses en
general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment,
com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat
d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de
salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les
vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI
tampoc es dediquen diners a millorar-les.
Vacuna de la difteria:
protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no
inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple
vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat.
Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és
infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè
té poca memòria.
2No resisteix els arguments de
l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i
d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica
com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix
l’observació.
3
Problemes cognitius: La
incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares
que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els
vacunen.
Per una banda la comunicació
de les evidències està sent des d’una perspectiva purament
biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències
socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són
evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de
contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.
4Segons
Michael Shermer es
un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de
Scientific
American,
ha
estudiat les
formas mainstream
de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores
ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o
directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del
OtinGate)
y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios
(estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea
de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del
marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio
preliminar sobre la colchicina
que se publicitó como una solución casi milagrosa).
5
Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia
és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica
mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.
Escèptics
https://www.escepticos.es/esceptico-digital:
Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico
del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la
ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero.
Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y
sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad.
Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).
ARP Sociedad para el avance
del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del
oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita
trimestralmente una revista llamada La
Alternativa Racional
MANIFIESTO:
¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario
BohoslavskyPeriodista
Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los
escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos
para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus
vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico,
la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco
escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En
el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que
el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre
era en realidad el canto de un sapo»
7Quan al poder, abans dèiem
que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els
mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només
es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i
manipulada per
la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules
confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els
sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris
sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen
anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el
turisme i reactivar l’economia.
8
Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la
Globalització (ODG) autor
de
‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘,
(Libros
en Acción) en una entrevista a:
https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488
) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa
NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament,
un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els
països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests
plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els
fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera
burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals
d’informació. aquests
fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes
empreses o cooperatives
o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària
podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i
l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla
nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer
dossiers de projectes dels seus clients, i les
grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les
seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus
plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva
necessària transició energètica.
9
L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra
d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de
deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el
programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només
ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals
es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola,
Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot,
Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.
