El
problema de la relació entre la llei i la justícia fou abordat ja
des del temps més antics per sofistes com Protàgores, que
defensaven la llei com l'únic indicador de justícia, i que
discrepaven profundament amb l'actitud de Sòcrates qui, tot i haver
estat condemnat a mort per ensenyar els joves a pensar per si
mateixos i no limitar-se a obeir la llei, va tenir la possibilitat
d'esquivar la mort i en canvi va preferir respectar la llei i
prendre's el verí mortal, com dictava la sentència. El debat ha
continuat al llarg de la història, de la mà de liberals,
anarquistes, comunistes, feministes, ecologistes, nacionalistes,
independentistes. Per plantejar-lo aquí us proposo el relat fictici
d'una conversa possible entre un jurista i un activista.
El
jurista afirma que la llei és la justícia, perquè tots som iguals
davant la llei. El respecte i la coherència amb les lleis és,
doncs, allò que determina la bondat d'una acció. L'activista li
etziba llavors una pregunta: llavors vols dir que sense lleis no hi
hauria ningú just? Evidentment, segons el jurista, abans de la llei
no hi ha cap criteri per distingir el just de l'injust.
Digues
ara, hi torna l'activista, com hem arribat a tenir lleis, com hem
pogut canviar lleis injustes, com les de l'apartheid, com hem guanyat
els drets que tenim? Davant del silenci del jurista, l'activista
respon per ell: Per la lluita d'aquells que, en absència de lleis
justes, van decidir desobeir l'ordre imperant. Per davant de la llei
hi ha una altra cosa.
El
jurista reclama que cal poder definir aquesta cosa, un criteri
objectiu que iguali els ciutadans, i aquest és la llei. L'activista
mostra un acord parcial. No totes les lleis són justes. Les lleis
justes fan societats pacífiques, però les lleis injustes fan
criminals. La llei que prohibeix l'avortament és una fàbrica de
dones criminals, perquè per molt vigents que siguin, hi continuarà
havent dones que avortin, tot i el patiment que això comporta. Les
lleis que prohibeixen l'autodeterminació dels pobles fan patriotes
empresonats, afusellats, torturats, però no impediran que hi hagi
més patriotes. Les lleis que permeten l'esfondrament dels drets
socials fan activistes detinguts, que seran rellevats per encara més
activistes que també seran condemnats. En resum, les lleis que
coarten la llibertat són una fàbrica de criminals.
El
jurista continua escèptic: Ens podem saltar la llei quan ens
convingui doncs? No, quan ens convingui no, respon l'activista.
Justament quan no ens convingui. Quan arrisquem alguna cosa que
valgui menys que la nostra dignitat i llibertat. Quan la
desobediència formi part d'una lluita col·lectiva, quan allò per
què lluitem no és bo només per a nosaltres, sinó per a tota altra
persona.
Aquí
és on el jurista somriu i diu: Però la llei ja defineix què és bo
per a tota persona. A partir del moment que dius això, respon
l'altre, la llei es converteix en una fal·làcia, una trampa, un
argument circular: la llei sempre mana allò que és bo, i allò que
és bo és el que diu la llei. És bo perquè ho diu la llei, o ho
diu la llei perquè és bo?
(Publicat a la revista Nova Tàrrega el 3 de novembre de 2016)
