SKOLDOR

L’estat de Nomia garantia el benestar de tots els nomiesos. Els serveis públics, l’educació i la sanitat estaven assegurats per tothom, i l’estat vetllava pel compliment de les lleis de protecció de treballadors: salari mínim, condicions de treball, jornada laboral,... Com més alts eren els sous, més impostos es podien recaptar i així reforçar l’estat del benestar i les lleis de protecció dels treballadors nomiesos. D’aquesta manera, tots els nomiesos podien aspirar a uns estudis superiors i a un lloc de treball qualificat, i gairebé tothom tenia feina, perquè la prosperitat econòmica havia propiciat la creació d’empreses demandants de cervells que fossin capaços de dissenyar productes d’alt nivell. La nostra aposta va ser del tot exitosa: ens vam convertir en el principal país exportador de tecnologia i de coneixement del món.

L’únic problema era que ningú volia dedicar-se als béns de primera necessitat, com la producció d’aliments o teixits, la neteja o la cura de les persones dependents, ja que eren feines pesades i manuals, poc atractives per qui ja tenia altres opcions de feina. Així que vam haver d’obrir les nostres fronteres a treballadors externs que estiguessin disposats a treballar sota unes condicions diferents de les dels nomiesos. Però sabíem que, si els incloíem dins el nostre sistema de benestar, tornaria a passar una vegada i una altra el mateix: podrien estudiar i formar-se, buscarien feines qualificades, i crearien empreses que requeririen treballadors qualificats, donant peu així de nou al dèficit de mà d’obra barata.

Per això vam decidir que les nostres lleis i drets només valien per als nomiesos. Així és com els nomiesos ens vam convertir en una elit que tan sols s’havia de dedicar a pensar com organitzar la feina dels nostres treballadors externs per tal de treure’n beneficis i pagar els impostos que sustentaven el nostre estat del benestar.

Per la seva banda, els treballadors externs no es sublevaven, perquè no tenien un lloc millor on anar. El nostre país era el millor que se’ls podia oferir, en comparació amb aquelles terres seves, saquejades per poders estrangers o autòctons. Així que donàvem gràcies per la desgràcia aliena, font del nostre benestar, i pregàvem a Skoldor perquè no permetés que cessessin les guerres i les desgràcies al món, i tothom es disputés un bitllet per venir a treballar a Nomia.

El temple de Skoldor s’anava fent més i més gran, però els nomiesos, ja convertits en individus atòmics i autosuficients, van deixar rovellar els llaços que els unien i que ara ja eren del tot innecessaris, fins a desaparèixer com a comunitat i convertir-se en bots hedonistes dins el temple espai-temporal de Skoldor. Mentrestant, els treballadors externs van crear una cultura paral·lela, on es parlaven les barreges de llengües més inversemblants, es creaven els comerços i les formes d’intercanvi més imaginatives, i es teixien les xarxes més irregulars i orgàniques que s’haguessin vist mai. Com si es tractés d’un gran rizoma impulsat tan sols per les ganes de viure. 

Avui ningú se’n recorda que sota aquest terra que trepitgem hi ha les runes del temple de Skoldor. Els nous habitants d’aquest país ni tan sols van haver de decidir enderrocar-lo, i és per això que ha caigut en el més absolut dels oblits.

 

Laberinto para la zona infantil del Parque Amarillo, en Guadalajara, Jalisco.
Proyecto de Fernando González Gortázar (1969). 

ON SÓN LES DONES... DE LA FÀBRICA TREPAT?

 

 

Estàs cansada d’explicar que «el feminisme no és com el masclisme però al revés»?, que «el feminisme no només és cosa de dones»?, que «ser dona no et fa automàticament feminista»?

Cansada de les campanyes mediàtiques en les que s’ha convertit el 8M, Dia de la Dona Treballadora? Cansada de la confusió creada per la proliferació de dates en què ha quedat diluït el sentit d’aquesta jornada?

Doncs et direm un parell de coses que potser no volen que sàpigues:

La llibertat en el vestir, la manera de ballar, de viure, o de tenir fills,... és clar que és una reivindicació feminista, però el sol fet de reivindicar-ho no et fa feminista. És per això que potser no saps que ets feminista, perquè potser no ho ets. O almenys, no només ho ets per això.

Denunciar la cosificació i violència exercida contra els cossos i les ments de les dones pel sol fet de ser-ho i aspirar a eradicar qualsevol tipus d’abús i agressió cap a les dones és una reivindicació feminista. El 25N cridem que no volem que hi hagi més víctimes de la violència masclista. Però el discurs feminista no s’esgota amb això.

Reivindicar una medicina sense biaixos de gènere, que estudii i cuidi el cos de les dones amb el mateix rigor que ho fa amb el cos dels homes forma una part molt important de la lluita feminista. Però el feminisme és més que la suma de totes aquestes aspiracions.

Visibilitzar les dones que han fet alguna cosa «important» (llegeixi’s, alguna cosa pròpia dels homes), i lluitar perquè puguin optar a ocupar un terreny tradicionalment reservat als homes, és un acte feminista, però això sol no et fa feminista. Que les dones trenquin el sostre de vidre i ocupin «els llocs dels homes» està molt bé, sí. Però per sí sol no garanteix l’assoliment de la utopia feminista, i no només pel fet que algunes han desenvolupat rols i polítiques masclistes, sinó perquè «els llocs» continuen sent els mateixos.

Allò que potser no volen que sàpigues és que el 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora. Que el nucli de la preocupació feminista no és «qui ha d’ocupar algun lloc», sinó els «llocs en sí», els que hem ocupat les dones al llarg de la nostra història més recent. Llocs feminitzats, i per això mateix invisibilitzats.

Saps on érem les dones de la fàbrica Trepat? Ni tals sols érem a la fàbrica, sinó a casa, mantenint la llar i criant futurs obrers, sense rebre cap salari. Algunes érem a les parades dels mercats, venent la verdura de les terres de l’amo i procurant guardar d’amagat algun guany per poder mantenir la família dignament. Érem les que fregàvem escales perquè el sou dels nostres homes no era suficient. Les que cuidàvem els pares, les mares, les tietes solteres, els sogres,... perquè els nostres homes poguessin complir el seu «tracte» amb l’empresari: treballar tantes hores que no els quedessin ni temps ni forces per res més. En resum, estàvem treballant en feines i sous invisibles, per fer possibles les feines i els sous visibles (encara que mínims) dels nostres homes.

És clar que cal visibilitzar les dones, però això només ho poden fer les que es posen en «llocs visibles». Algunes, moltes de fet, i fins i tot alguns, ens hem mantingut i ens mantenim en l’anonimat perquè el lloc que ocupem s’ha mantingut invisible.

L'OBLIT DE L'ORIGEN

 

Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més que la buidor.

Tot i la impressió llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de la burgesia catalana del segle XIX.

M’entretinc observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada, crido:

- Qui és vostè?! Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!

Amb un aire d’allò més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:

- Perdoni, senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè. Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans del món.

- Sí, aquesta casa té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig parlant amb un fantasma.

- Un valor incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se m’atansa.

- Antonieta, per servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia: aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.

- És clar, això ja ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les condicions dels servents i ...

-Ja, ja, això també ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?», penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable» dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta, l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar. I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.