ELS OCELLS I ELS VOLTORS

 PLATÓ: Estimat Aristòfanes, ja veus que la teva obra «Els ocells» està essent representada encara al segle XXI! Qui s’hauria pensat que els problemes del nostre temps continuarien existint al cap de més de dos mil anys!
ARISTÒFANES: Sí, però almenys la meva comèdia ha resultat ser una anàlisi més lúcida que no pas la teva proposta de república ideal governada per savis i defensada per guerrers...
PLATÓ: ... i sàvies i guerreres! D’acord, la meva proposta ha estat fins ara impracticable... Sembla que la moralitat i la política s’exclouen mútuament. Però tan tu com jo vam veure els problemes d’una democràcia que va acabar degenerant en demagògia: clientelisme, discursos plens de sofismes, lleis dictades i utilitzades per a interessos personals, vots comprats, plets, denúncies, traïcions,...
ARISTÒFANES: És clar, en això coincidim, però el savi governant que tu proposes és com el meu Tereu, el primer home-ocell en la meva història, una mena de visionari il·luminat, intermediari entre ocells i homes, a qui Pisteter i Evèlpides cerquen, no tant per seguir el seu exemple, sinó simplement per fugir, farts dels maldecaps de la ciutat, i integrar-se en la societat lliure dels ocells. Tereu aconsegueix que els ocells se’ls escoltin, però, ai las!, els nostres «llibertaris» acaben convencent els ocells de construir una nova ciutat. Com? Exaltant en ells l’odi cap als humans i cap als déus, amb un abrandat i hàbil discurs.
PLATÓ: Perquè la societat dels ocells funcionava també segons el parer de les majories, i la majoria no sempre té la raó! Efectivament, això és el que passa quan la crítica que es fa de la democràcia es vol servir dels mateixos instruments que aquesta, no pas per perfeccionar-la o per trobar un sistema millor, sinó per utilitzar-la en favor d’interessos personals. Aquesta crítica no és honesta, perquè acaba reproduint els mateixos defectes que diu denunciar, i que podríem resumir en una paraula: populisme. És així com Pisteter crea una identitat «ocellenca», unint el sentiment de totes les classes socials d’ocells en un sol clam d’odi i negació de l’altre. Crea la necessitat d’un líder de masses, d’una frontera, i d’una nova organització que acaba regulada també per lleis, polítics i jutges corruptes, ... que és allò de què deia que volia fugir. Però la diferència és que ara és ell qui té la paella pel mànec.  Primer es mimetitza amb el «poble» disfressant-se d’ocell, per manipular la seva opinió al seu favor. Això és el que anomeno demagògia.
ARISTÒFANES: Exactament, estimat Plató. Ara resulta que estem més d’acord del que em pensava!
PLATÓ: Però la teva obra traspua pessimisme. Jo almenys em vaig esforçar per pensar un odre diferent, proposar una nova definició de justícia, un nou ordre liderat per homes i dones sàvies. En canvi tu dones a entendre que no hi ha lloc on fugir, perquè qualsevol intent de formar una ciutat millor serà fallit, embrutit pels mateixos
efluvis que volem netejar.
ARISTÒFANES: Sincerament, crec que és així. Però almenys per nosaltres la fugida era possible. Crec que en el segle XXI ho tenen més fumut.
PLATÓ: Sí, el capitalisme és el govern de la part irracional, dominada per les pulsions d’acumulació de poder i riquesa sense limitació moral, legal ni material. Aquest «govern» provoca l’explotació dels propis ocells als quals es pretenia alliberar, perquè imposa un relat amb el qual els presenta la seva pròpia explotació com un alliberament, quan és en realitat la seva única forma de sobreviure.
ARISTÒFANES: Ah, sí, el capitalisme, el nou personatge de la meva història. Un home blanc i estúpid, un incompetent moral que no es fa responsable de les conseqüències del seu discurs, que s’ha apropiat de la paraula «llibertat» per rentar la cara al seu egoisme i indiferència cap als altres. Un hipòcrita que, tot i la seva naturalesa profundament antidemocràtica i totalitària, necessita la democràcia per legitimar-se i continuar viu. Per molt que li repugni aquesta democràcia vella, malalta i operada, li ha d’acabar fent una fel·lació.  
PLATÓ: Sí, quina comèdia més patètica!

TIPUS COM TU

 

Mentre les dones riques i famoses facturen,

venent el seu despit a tort i a dret

i amb tambors pseudo-feministes tant re-piquen,

que a les víctimes dels seus versos d’or esquitxen,

els abusadors rics amb presumpció d’innocència

posen en evidència

el negoci muntat al voltant de la violència

contra els cossos pobres i feminitzats.

 

Entre els laments dels senyors

(«no ens feu pagar als justos per pecadors!»)

que no es volen sentir culpables,

i entre els temes tertul·liables,

desapareix la veritable qüestió:

la violència és un sistema, una xarxa,

teranyina i laberint,

on les parts en conflicte són màscares;

batalla de vídeo-joc entre estereotips.

Emmudida queda la lluita,

de què el soroll mediàtic tapa els crits:

«No els escolteu més! No en parleu més!

No els doneu encara més diners!

Parlem de nosaltres,

de les nostres mancances,

els nostres drets, i les nostres obligacions.

Que som persones! Prou cançons!»

Això no és un xou, ni un partit de futbol,

ni s’arregla a cop de Tik-Tok.

És un sistema que tot ho banalitza i en fa espectacle,

que entre les persones estén els seus tentacles,

que dels iguals en fa rivals,

i dels diferents, éssers inexistents.

És feina urgent de dissidents

desxifrar el codi de les relacions socials

i alliberar-les dels vicis dels grans capitals.

Feta la llei, feta la trampa; cal un canvi social.

El cos desapareix sota el discurs sexualitzant.

També el trans i l’homosexual.

El nom fa la cosa? Tot és discurs al final?

Qui pot veure un cos realment nu?

Aneu a la merda los tipos y las tipas como tú-u-u-u-u!

LA LLIBERTAT A OCEANIA

Els altaveus del Ministeri de la Veritat difonen la notícia per totes les províncies del Superestat. El president d’Oceania (1) torna a legalitzar les bombetes incandescents i amplia el terme màxim de despesa d’aigua per habitatge, tot i que són mesures que van clarament en detriment de la conservació de les condicions que fan possible la vida a la Terra. Per què? Perquè els individus han de ser lliures de triar si volen fer servir bombetes incandescents o no, si volen gastar més aigua o no, si volen preservar el seu entorn vital o no.

A la mateixa ideologia responen les manifestacions que s’han produït les últimes setmanes de ciutadans que es fan dir llibertaris (2) i que protesten contra l’ús de mascaretes com a mesura per prevenir l’expansió de l’epidèmia. Entre les seves proclames no hi ha cap argument en favor de la salut pública, sinó només que la mesura suposa un límit a la llibertat individual. A la senyora que els interpel·la des de la finestra de casa seva dient que ella conviu amb gent vulnerable i que ella també té dret a ser lliure, els manifestants li criden que sí, que és lliure de quedar-se a casa. Perquè estem en un país lliure. Oceania és el paradís de la llibertat.

Allò que cohesiona aquesta comunitat oceànica és precisament que tothom és lliure de decidir. L’únic acord que hi ha és que no ens podem posar d’acord en res, perquè això suposaria un límit a la llibertat individual. I tothom ha de ser lliure. Tothom.

Tan lliure com aquell que treballa lliurement repartint pizzes, atenent per telèfon les queixes dels usuaris a qui la companyia elèctrica lliurement ha tallat el llum, o netejant es carrers d’embolcalls de mercaderies ja consumides llençats amb tota la llibertat, i tot això a canvi d’un sou misèrrim (el que lliurement ha decidit l’empresa) que, això sí, es podrà gastar lliurement en el que vulgui (un cop hagi pagat el lloguer i les factures). I si amb això no està content, també tindrà la llibertat de buscar una altra feina, o buscar un lloc més saludable on viure. I si no s’ho pot permetre, és per culpa seva, perquè hauria d’haver estudiat. Aquest és un país lliure on tothom pot estudiar si vol, perquè no prohibeix l’educació a ningú. I és evident que «ser lliure» vol dir «no tenir res prohibit». Tothom pot fer l’esforç de progressar per arribar a una vida millor. Tothom pot fer mèrits.

Així que, en aquesta comunitat oceànica, la llibertat «real» no és només «no tenir res prohibit». Aquí la llibertat no és gratis, sinó que cal haver fet «mèrits». Aquí no es neix lliure, sinó que la llibertat s’ha de comprar amb suor i esforç. Ah, però no pas aquell qui ha nascut ric i propietari: aquest sí que ha nascut lliure, perquè no li cal fer un esforç suplementari per poder pagar-se uns estudis amb els quals esforçar-se. No li cal fer un esforç suplementari per ser reconegut i obtenir una feina amb la qual esforçar-se, i guanyar-se així el seu dret a ser lliure.

Hi ha moltes maneres de definir la llibertat i el llibertarisme. I aquesta és la més estúpida de totes, perquè és contradictòria, acaba portant a la seva pròpia negació i a l’extinció de la vida en comunitat i dels mateixos individus potencialment lliures. 

(1) Oceania és un del superestats que Orwell descriu a la novel·la distòpica 1984. https://en.wikipedia.org/wiki/Nations_of_Nineteen_Eighty-Four 

(2) Referència a la ideologia llibertària de tall liberal, en la línia del Partit Llibertari  sorgit als EUA (https://www.libertarianism.org/ , https://www.lp.org/the-libertarian-party/), fundat sobre la defensa de la llibertat individual en un context capitalista de llibertat econòmica. Dins d'aquest moviment llibertari hi ha diferents matisos, tal com es descriu a https://thelibertarianrepublic.com/five-types-of-libertarianism-why-theyre-all-important-to-liberty/6/. Noteu que alguns també es fan dir anarquistes, en el sentit que són contraris a l'existència d'un estat que limiti la iniciativa individual.  Cal no confondre aquesta ideologia amb l'anarquisme obrer o el comunisme llibertari, que promou l'associació voluntària sense estat, igualitària a través de la propietat comunitària dels mitjans de producció i serveis, i organitzada segons el principi "de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats" (K. Marx,  [MECW] Marx, Karl; Engels, Frederick (1975-2004). Collected Works, 50 vol. Nova York: International Publishers. 24:87)

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

Els ciutadans, mancats de representacions que els assegurin que la seva veu arribarà als governants, han recorregut a una acció solidària i passiva de braços caiguts, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars: “És molt senzill, quedeu-vos tots a casa” s'ha tancat voluntàriament en l'estretor dels pisos, refusant-se al treball i a tota obediència civil. (...) Els carrers ofereixen un aspecte desconegut, sense més circulació que la dels vehicles i patrulles de la policia, la qual té ordres d'interrogar tots els ciutadans sorpresos fora de la llar. (...) Ja poden imaginar-se els nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es disposa a defensar els seus drets a una vida millor i humanament més digna. 

MANUEL DE PEDROLO. Acte de violència. 1961.

Qui li havia de dir al Pedrolo que la seva consigna seria esbombada a través dels megàfons de la policia i els mitjans a la majoria de pobles i ciutats del món. Ara, però, no es tracta d'una acció espontània i desobedient sorgida des de baix i amb la finalitat de lluitar per la dignitat de la vida humana. La fatalitat, el destí, la natura, un complot, un accident, tant se val. El cas és que ens hem de quedar a casa, ja no per vèncer el virus, sinó perquè el sistema sanitari no pot absorbir la quantitat de malalts. Tenim exèrcits per estar preparats en cas de guerra, però està clar que no estem preparats per una guerra, perquè els nostres hospitals no ho estan.

El cas és que aquest confinament general sembla una mena d'experiment social d'una situació caracteritzada pel reforç de l'Estat i de la vigilància, que genera conductes molt marcades d'obediència i, doncs, de desobediència. L'instrument és el de sempre: la por. Però no és tant la por a la malaltia com la por a ser insolidari, a la culpa d'esdevenir un assassí propagador de virus. Es fan metàfores bèl·liques i crides al patriotisme, que contribueixen a la creació d'enemics de la societat, tan autòctons com estrangers. Tancament de fronteres, gent passant a peu a l'altre costat. Certificats i autoritzacions per circular, excepte els qui passegen el gos.

Els gossos a passejar, però els nens a casa. La feina de cures domèstiques s'intensifica: qui s'ha de quedar a casa? Qui ha de renunciar a la feina? La violència domèstica és més domèstica encara.

Control social reforçat pel treball individualitzat en línia, relacions socials mediatitzades per la tecnologia, apps de seguiment individual. El capitalisme es rearma, en una síntesi de liberalisme i totalitarisme. Les grans empreses segurament seran encara més grans, i les petites? La precarietat laboral serà encara més precària. Resultat de l'experiment: el capitalisme creix en oposició a la vida.

Si es segueix la seva lògica, l'endeutament públic serà una càrrega que haurà d'afrontar la societat. No l'Estat, ni les grans corporacions, ni els bancs, sinó la societat, perquè vindran més retallades. L'Estat que ara ens mana que no sortim de casa per protegir-nos, després no ens protegirà. Tornarà dòcilment el deute que ara contreu per “lluitar contra el virus”.

Però des d'un altre punt de vista, aquesta situació és també un assaig d'un món sense capitalisme: millora la qualitat de l'aire, els animals repoblen el territori, el consumisme es redueix, la producció es limita als productes necessaris per la vida, es posa en valor la cultura, la música, l'esport, la lectura i l'aprenentatge com a factors essencials per la vida.

Ara es posa clarament de manifest que l'egoisme és autodestrucció, i que la cura d'un mateix és al mateix temps cura col·lectiva, i al revés. Es comencen a teixir xarxes de suport mutu entre les persones que cuiden, i amb les treballadores públiques que realment ens cuiden. Les màquines des de casa no només cusen bates i mascaretes, cusen la societat del futur. Ens en caldran moltes més, no parem de cosir, perquè haurem de cosir molt, cosir, i cosir, i vinga cosir! Cosidores del món, uniu-vos!

_____

PD: Després d'escriure aquest article vaig llegir aquest altre, d'Hector Martínez a la Directa, en la mateixa línia: https://directa.cat/coronavirus-i-guerra-de-classes/