BLACK MIRROR
Sèrie de TV, 2 temporades, 6
episodis
Creació: Charlie Brooker, 2012
Producció: Zeppotron, Endemol
Drama
Nacionalitat: GB
No es tracta d'una sèrie agradable,
sinó més aviat incòmoda, però per pensar cal una certa
incomoditat de partida. Tampoc és una sèrie convencional, en el
sentit que cada capítol constitueix de per sí una història
tancada, amb la qual cosa no utilitza el típic truc del “to be
continued” per enganxar l'espectador, que després de cada capítol
pot triar si quedar-se amb el mal gust de boca d'una història
futurista amb un “anti-happy end”, o bé interpretar la història
com una antiutopia, una visió crítica del present a partir de la
perspectiva centrada en el futur.
La sèrie posa de relleu els aspectes
més problemàtics de les noves tecnologies, quant a allò que afecta
la privacitat, la llibertat i la felicitat de les persones. Per
exemple, a Be Right Back (Torna de seguida) una dona, enlloc
d'encarar-se al dolor de la mort, acaba triant el camí fàcil de
continuar parlant amb el seu difunt home a través d'una tecnologia
que reprodueix comentaris, vídeos, i fins i tot la veu d'aquest, a
partir del rastre digital que ha deixat durant la seva vida a les
xarxes socials. Una bona reflexió sobre l'hedonisme malentès a què
la nostra societat tendeix cada cop més, al·lèrgica al dolor, al
sofriment o al sacrifici, que constitueixen l'altra cara d'una
felicitat també malentesa com a pur plaer covard, com a simple
acompliment dels desitjos.
La naturalesa dels records restaria
completament capgirada en una situació com a The Entire History of
You (Tota la història sobre tu), on les persones porten una petita
memòria insertada rere l'orella, que va registrant tot allò que
veuen i senten. Aquestes vivències poden ser rebobinades i revisades
posteriorment, no només de manera introspectiva, sinó també en
pantalles externes. D'aquesta manera, en el típic sopar d'amics,
enlloc de l'àlbum de fotos, es pot acabar veient trossos de la vida
d'algun dels convidats. Quan parlava de capgirament o de subversió,
em refereixo a aquest fet de fer pública una cosa que de per si és
de naturalesa privada i subjectiva: els continguts mentals. A més,
significaria tornar fotogràfica una facultat que s'ha demostrat que
no ho és, ja que la nostra ment, o el nostre cervell, gestiona la
informació per tal recordar només allò útil, beneficiós o còmode per
al subjecte. En quest sentit, el capítol posa de manifest la manca
d'higiene mental que suposaria recordar-ho tot a la perfecció.
A The National Anthem (L'himne
nacional), White Bear (L'ós blanc) i a Fifteen Million
Merits (15 milions de punts), es posa de manifest el perill que
comporta mantenir-se com a espectador passiu, ja que la figura de
l'espectador és l'últim sentit de l'espectacle, i l'espectacle
acaba essent la pròpia vida de les persones, fins i tot del seu
dolor. Concretament, a 15 Million... fins i tot el discurs crític
amb l'estructura de poder generada per la indústria de l'espectacle
acaba sent absorbit per aquesta mateixa, de manera que sembla que no
sigui possible sortir de “Màtrix” si no és a través d'un acte
voluntariós, heroic, militant. En la societat de l'espectacle es fa
patent l'estupidesa humana quan actua en grans grups o masses, encara
que ara puguin ser espectadors solitaris mirant un dispositiu
“intel·ligent”, amb una única fòbia: no la indignitat, no la
baixesa, no la niciesa, sinó allò que ens torna la incòmoda imatge
de la nostra solitud: la pantalla en negre (black mirror).
Pàgina web de la sèrie: http://www.channel4.com/microsites/B/black-mirror/index.html
Fitxa IMDB:
http://www.imdb.com/title/tt2085059/
Enllaç: http://series-vosc.blogspot.com/search/label/black%20mirror 
