Aquí obviarem el debat sobre si són o no són vacunes, i sobre si són o no són del tot segures, i partirem d’allò que sí que està científicament demostrat: no immunitzen totalment i no impedeixen la transmissió. Ens centrarem en la qüestió ètica i la utilitat política d’aquestes mesures, des de dos punts de vista tradicionalment oposats en filosofia pràctica. El primer seria el punt de vista de Kant, segons el qual podem deduir la bondat d’una acció universalitzant-la i avaluant si la podríem voler de manera incondicional i desinteressada. El punt de vista tradicionalment oposat a aquest seria l’utilitarista, per exemple, el de J.S. Mill, que proposa un altre mètode per escatir la bondat d’una acció: mesurar la seva utilitat social, és dir, calcular si socialment comportaria més beneficis que no pas inconvenients.
Fem un plantejament kantià: Podem voler castigar les persones no vacunades de COVID negant-los l’assistència sanitària gratuïta, o el dret al treball? En la majoria dels casos són persones que cotitzen a la seguretat social, però fins i tot si no fos així? Negar un dret fonamental a qualsevol persona perquè no ha “contribuït” suficientment amb diners o amb precaucions (vacunar-se) seria bo per la societat? Més aviat suposaria la seva desintegració, ja que cadascú rebria conforme a la seva “contribució”, i el pacte entre individu i estat seria com el pacte entre un individu i la seva empresa d’assegurances: si contribueixes, t’atenc, si no, no. Això suposaria una bona manera de defensar el bé comú? Seria conforme a algun principi moral?
Si no som fans de Kant, podem fer un plantejament més utilitarista: Quin és el bé que comportaria això per la societat? La coacció i la segregació exercides per aquesta mesura quedarien compensades per un bé major? Quin? Una societat més saludable?
Seguint la mateixa lògica, podem castigar també aquelles persones que no es cuiden prou. Per exemple, a les que consumeixen alcohol i/o tabac, les que no beuen prou aigua, o les que no porten una dieta saludable els podem posar un xip que vagi registrant la ingesta. I a aquelles que no fan prou esport, o les que treballen massa o massa poc, les podem controlar a través d’una app que registri els seus moviments. I tindria la mateixa lògica, perquè tot això els fa emmalaltir, i els malalts suposen una despesa per la sanitat pública. És l’estalvi d’aquesta despesa una bona compensació del que suposaria aplicar mesures com aquestes? No dibuixarien més aviat un escenari de totalitarisme, on el poder vigila i immisceix en l’esfera personal dels membres de la societat? Tot i que en aquest cas fins i tot seria més equitatiu, ja que es controlaria tothom per igual i no només una minoria de no vacunats de COVID, suposarien aquestes mesures una defensa del «bé comú»?
Més enllà de Kant i Mill, liberals al cap i a la fi, ens podem plantejar també la incoherència dels governants que ara plantegen aquestes mesures punitives quan no han estat mai defensors del bé comú per sobre dels interessos individuals, almenys quan s’ha tractat de drets mediambientals o laborals. Tornem a Kant i universalitzem: si volem el bé comú, que l’estat primi d’una vegada la salut de les persones, la cooperació social i les cures i deixi de ser una organització de defensa del sistema capitalista. On era aquest interès pel bé comú quan es va optar per retallar la sanitat pública? On, quan es va decidir que certes empreses com CTTI, La Caixa, Google o Microsoft obtinguessin beneficis a costa de l’activitat pública? On, quan regalava a determinades empreses energètiques la gestió dels bens bàsics i les cures? On era aquest suposat interès pel bé comú?
Cal ser molt curosos amb les paraules. El bé comú és tota una altra cosa.
