dimarts, 26 de novembre del 2019

LA VIOLÈNCIA DEL PODER, NO EL PODER DE LA VIOLÈNCIA


El policia registra la seva motxilla i d'entre l'intríngulis de claus, monedes, compreses i mocadors, en treu un llibre. Hannah Arendt, Sobre la violència. L'obre pel punt que l'estudiant tenia marcat i llegeix: 

- “Sembla descartat un comú denominador social del moviment, però la veritat és que aquesta generació sembla a tot arreu caracteritzada pel seu pur coratge, per una sorprenent voluntat d'acció i per una no menys sorprenent confiança en la possibilitat de canvis. Però aquestes qualitats no són causes. Si hom es pregunta què és el que ha produït aquesta evolució completament inesperada a les universitats de tot el món sembla absurd ignorar el factor més obvi i potser més potent: el simple fet que el «progrés» tecnològic està conduint en molts casos directament al desastre; que les ciències ensenyades i apreses per aquesta generació no semblen capaces de desfer les desastroses conseqüències de la seva pròpia tecnologia, sinó que han assolit una fase en el seu desenvolupament en la qual no hi ha una maleïda cosa a fer que no pugui ser dedicada a la guerra.” 

- “Veig que saps llegir” - diu l'estudiant, tremolosa però enrabiada - “parla dels moviments estudiantils dels anys 60, però també parla de nosaltres. Avui no és només la tecnologia de la guerra, sinó les tecnologies del poder. Podem afegir a les paraules de Hannah Arendt que no hi ha una maleïda cosa a fer que no sigui alimentar la gran màquina: la del mercat, la de l'IBEX35, la màquina de l'Estat i de totes les seves eines repressives, la màquina mediàtica i els seus engranatges amb l'aparell corporatiu, l'aparell legal i tots els seus altaveus, que legitimen o minimitzen les violències contra els dissidents, contra les dones, contra els refugiats,... Sembla que tot allò que ens és permès de fer sigui per reforçar encara més el poder de qui té el poder.” 

El policia l'agafa per la jaqueta i l'arrossega fins a la cel·la de detenció, on a través de la reixa la mira un noi amb la cara plena de blaus. Ha estat escoltant i vol afegir un aclariment: 

- “Fins i tot quan reclamem la llibertat per a fer un estat propi, això implica la contradicció que també reclamem les nostres pròpies eines repressores, i les nostres pròpies màquines de dominació. L'Estat és per definició una eina repressiva. Segons Max Weber, l'Estat legitima la seva pròpia violència, perquè el poder polític és l'organització de la violència.” 

- “Sí, tens raó. I fa una distinció de violències. El poder distingeix la violència del policia i la del pistoler. El policia és un pistoler institucionalitzat, és a dir, legitimat, integrat dins la màquina, entreteixit en la tela d'aranya de les estructures de poder. Com diu Marx, el veritable poder de la classe dominant no està en la violència (física), sinó en el paper que la classe dominant juga dins la societat. Perquè és aquella que marca les regles del joc, i qui no les compleixi es queda fora de joc, no pot sobreviure.” 

Han arribat al cap del carrer. Continuo llegint Hannah Arendt, que diu: “La burocràcia és el règim més tirànic de tots, perquè és la deslocalització de la responsabilitat: no és el domini dels forts, ni dels rics, ni dels millors, ni dels molts. És el domini de ningú.” Davant de tot això, la “violència” és el de menys, perquè no existeix un cap concret a qui tirar la pedra. La ràbia d'aquelles i d'aquestes estudiants no és causa sinó símptoma, necessitat de visibilitzar malestar i contradiccions, és autodefensa vers la violència policial. Però cal no centrar el debat en això. És una pura anècdota. Que el fum dels contenedors i els cops de porra no amaguin la veritable qüestió: que la violència és la de la màquina, l'entramat judicial-policial i la seva retòrica, que permet que la subjugació de la ment d'una dona sigui una circumstància atenuant de la violació del seu cos. L'aparell político-juridic que fabrica sediciosos i terroristes a demanda, perquè al monstre li calen enemics contra els quals legitimar-se. La màquina partitocràtica que es nodreix del monstre, però fabrica “relats” contra el monstre, que a la vegada l'alimenten. L'entramat burocràtic que dilueix responsabilitats i que fa que tallar el cap al rei no serveixi de res.