diumenge, 26 de maig del 2024

ELS AMOS DE LES PARAULES

 «És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.




Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.

Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?

Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats i els opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. També significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.

Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!

Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa: enemiga de la «llibertat» i amiga de la burocràcia, de l’acció d’Estat, o fins i tot d’algunes dictadures. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.

Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix que abans... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?

Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.

Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força contradictori: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?

Forca- Perquè el feixista és un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi, etc. Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.

Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant, com fer «tik-toks» o discursos de campanya per a unes eleccions cada quatre anys. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.

Forca- No en trauràs res, Mall. No els convenceràs... És perdre el temps....

Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de «caco», sinó de senyor o noia que, irreflexivament, s’aferren a solucions fàcils per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.

Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.

dissabte, 27 d’abril del 2024

PENSAMENT CANCEL·LAT

 

 

Contràriament a la visió romàntica, pensar no és aquell acte silenciós, introspectiu i innocu del pensador de Gauguin, transcendent i desarrelat. El pensament és dialèctic; per pensar cal poder expressar el que hom pensa, i fer-ho davant d’altres persones que tenen la voluntat de pensar, i millor encara si no pensen igual. El pensament només creix i madura si es troba amb altres pensaments diferents, i és capaç d’acollir-los sense deixar de ser ell mateix. Però al pensament li han sorgit seriosos enemics: el més evident és la cancel·lació, però l’efecte túnel de les xarxes socials i l’anomenada post-veritat són potser els més perillosos.

La cancel·lació és un atac directe a la llibertat de pensament, perquè imposa els termes dins els quals es pot pensar, a partir d’un dogma amb el qual no es pot estar en desacord, ni tan sols es pot posar en qüestió. Normalment qui cancel·la és qui té el poder per fer-ho. És com fer un bullying a gran escala, fent ús de poders mediàtics, polítics o legals. Això està passant en aquest moment, per exemple, a Alemanya, on el govern format per socialdemòcrates, verds i liberals està donant suport militar i diplomàtic de manera incondicional a l’Estat d’Israel, i està promovent la cancel·lació d’intel·lectuals i artistes que, compromesos amb els drets humans, s’han pronunciat contra els crims de guerra i violacions dels drets humans a Gaza, on 34.000 persones han estat víctimes de bombardejos. Cal tenir en compte que parlar de genocidi ja no és una especulació, perquè l’Estat d’Israel ja està essent jutjat per la Cort Internacional de Justícia de la Haya per càrrecs de genocidi. Tanmateix, a Alemanya es tracta d’antisemites a totes aquelles persones que l’estan denunciant. És el cas de filòsofes com Nancy Fraser (jueva), Laurie Anderson, o Masha Gessen, cineastes com Yuval Abraham (israelià) i Basel Adra, l’exministre de finances grec Yannis Varouffakis o el rector de la Universitat de Glasgow, Gassan Abu Sittah. A totes aquestes persones se’ls ha prohibit la seva entrada al país, o s’han cancel·lat les conferències o atorgaments de premis als quals havien de participar. Per no parlar de les manifestacions i actes que s’han prohibit pels carrers de les capitals alemanyes.

Però, com dèiem, hi ha estratègies més subtils però més perilloses, que sense la IA no serien possibles. Un d’ells és l’efecte túnel que es produeix amb el simple fet que els algoritmes de les xarxes, així com ens ofereixen continguts recomanats segons les nostres preferències (que nosaltres mateixos els revelem fent likes), també ens presenten aquells continguts informatius que estan més d’acord amb les nostres opinions. En aquest medi, la confrontació, que abans dèiem que és necessària pel pensament, es fa impossible, i encara menys de forma respectuosa, reflexiva i constructiva.

L’altre efecte de les xarxes és la famosa post-veritat. Hi ha qui diu que és simplement una manipulació de la veritat, que sempre ha existit. Tota la vida se n’ha dit «mentida». Però la mentida encara es defineix en relació a la veritat. El mentider ho és perquè sap la veritat, però no vol que se sàpiga. En canvi, la tasca principal de les plataformes digitals consisteix en fer l’acció del xarlatà. Al xarlatà no li importa si el que diu és veritat o no, només li importa fer-se veure, destacar. Gràcies als algoritmes degudament dissenyats, es produeix una multiplicació infinita de xarlataneria, de versions diferents i de desmentiments, que genera en el lector una desconfiança sistemàtica cap a qualsevol cosa que pretengui ser o dir la veritat. La investigació periodística contrastada s’equipara a qualsevol altre tipus de bulo. És el que es coneix com la post-veracitat, i es caracteritza principalment pel foment de la incredulitat, la qual és tan perjudicial com la credulitat absoluta. La incredulitat s’ha associat a actituds rebels i lliurepensants, però hi ha potencies mundials interessades en fomentar la incredulitat. 

És la nova estratègia del totalitarisme. Enlloc d’imposar un sol discurs que tothom ha de creure (fomentar la credulitat), s’esforça per diluir la veracitat entre infinits discursos (fomentar la increduitat). Aquesta estratègia és molt més eficient, perquè les mentides sempre es poden desmentir quan hi ha amor a la veritat, però quan aquest amor s’ha destruït, quan ja som indiferents a la veritat, ja res és mentida.

dijous, 14 de març del 2024

EL DIA DELS HOMES

El dia dels homes és el dia de les dones. És el dia de la lluita contra l’explotació, el racisme, i la guerra. En resum, és el dia contra l’hegemonia d’un sistema que actua segons la lògica de la possessió, la conquesta, la competència, la humiliació de l’enemic, la segregació i el binarisme (bo/dolent, amo/esclau, home/dona).
Aquesta bola, que roda per la història des de fa molts segles, arrossega fragments de diferents èpoques pretèrites (trossets d’antics imperis, olors de feudalisme, melodies de trobadors, estudis biomètrics sobre el perfeccionament de la raça, soroll de fàbriques), avui articulats sota la lògica del benefici. El resultat: una bola que engoleix la humanitat, un sistema corrupte, farcit de tares, crueltat i desigualtat.
Les dones, pel paper que els ha tocat viure en aquest sistema, és a dir, per la perspectiva que han hagut d’adoptar, han estat el verdader pinyol de les diferents revolucions contra aquest sistema al llarg del seu desenvolupament. Això és perquè les seves aspiracions d’igualtat són i han estat les mateixes que les de tots els homes oprimits del món. Tant és així que la seva lluita ha anat sempre de la mà de reivindicacions contra l’esclavisme, el racisme, i l’explotació dels cossos, però amb la diferència que la lluita feminista és transversal, perquè les desigualtats home-dona s’han reproduït també dins de cadascuna de les capes socials i dels pobles conquerits. Això ha situat les dones en lloc de la classe universal (tot i que gairebé mai reconeguda, ni tan sols pels mateixos que es feien dir «revolucionaris»).
Prova d’aquesta centralitat del feminisme en la lluita contra l’opressió és que les reivindicacions que podem anomenar ja feministes comencen amb el desenvolupament de la indústria, que es fa a expenses de l’explotació del proletariat i de l’espoli dels territoris colonitzats. Les veus feministes que més es fan sentir en aquest moment són les de les dones burgeses: volen votar i ser educades en les mateixes condicions que els homes burgesos, però no només elles, sinó tota la resta de dones i homes de la societat.
Ara bé, és cert que la perspectiva burgesa fa que no siguin prou radicals: Volen poder emancipar-se dels marits, mentre les dones i homes de classe baixa han de lluitar també per emancipar-se de l’amo, de l’estat, de l’església. Volen signar les seves pròpies obres, quan les dones i homes treballadores no saben ni tan sols escriure. Volen tenir la possibilitat d’ocupar els mateixos llocs de poder que estan reservats al homes. Però ...a costa de tenir una minyona que faci la feina de casa? Per a què, doncs, el poder? Per deixar-ho tot igual? No, senyora Ayuso, una estructura patriarcal dirigida per dones i homes per igual no és el verdader objectiu de la lluita feminista.
Les reivindicacions concretes que són el blanc dels atacs de la dreta (discriminació positiva, quotes de poder, protecció jurídica especial, etc.) són pedaços que posa el sistema per blanquejar-se i corregir les desigualtats que ell mateix genera. Si els homes no volen aquestes mesures, s’haurien d’aliar amb les feministes per canviar aquest sistema. Perquè les feministes tenim molt clar que, tan si els agrada com si no, aquí hi ha una consciència col·lectiva disposada a lluitar per la igualtat (que no la uniformitat) de tots els éssers de la terra.
No cal que un home s’hagi de sentir dona per entendre-ho. Només cal que es pregunti per qui està essent explotat realment: Per les infermeres? Per les kellys? Per les prostitutes? Per les persones immigrades? Per les dones? Quines dones?... Si hi pensa, s’adonarà que en realitat està sent explotat per un sistema que viu de les guerres, l’espoli i l’explotació, que necessita produir altres petits explotadors com a soldats.
Ser dona no és un sentiment, és cert. Però tampoc és un fet biològic. Aquesta ha estat precisament el principal instrument de lluita del feminisme: «la biologia no és destí».  Ser dona és una circumstància, una perspectiva de lluita universal. Així que: visca el dia dels homes! ...perquè és el dia de les dones!

divendres, 23 de febrer del 2024

ELS OCELLS I ELS VOLTORS

 PLATÓ: Estimat Aristòfanes, ja veus que la teva obra «Els ocells» està essent representada encara al segle XXI! Qui s’hauria pensat que els problemes del nostre temps continuarien existint al cap de més de dos mil anys!
ARISTÒFANES: Sí, però almenys la meva comèdia ha resultat ser una anàlisi més lúcida que no pas la teva proposta de república ideal governada per savis i defensada per guerrers...
PLATÓ: ... i sàvies i guerreres! D’acord, la meva proposta ha estat fins ara impracticable... Sembla que la moralitat i la política s’exclouen mútuament. Però tan tu com jo vam veure els problemes d’una democràcia que va acabar degenerant en demagògia: clientelisme, discursos plens de sofismes, lleis dictades i utilitzades per a interessos personals, vots comprats, plets, denúncies, traïcions,...
ARISTÒFANES: És clar, en això coincidim, però el savi governant que tu proposes és com el meu Tereu, el primer home-ocell en la meva història, una mena de visionari il·luminat, intermediari entre ocells i homes, a qui Pisteter i Evèlpides cerquen, no tant per seguir el seu exemple, sinó simplement per fugir, farts dels maldecaps de la ciutat, i integrar-se en la societat lliure dels ocells. Tereu aconsegueix que els ocells se’ls escoltin, però, ai las!, els nostres «llibertaris» acaben convencent els ocells de construir una nova ciutat. Com? Exaltant en ells l’odi cap als humans i cap als déus, amb un abrandat i hàbil discurs.
PLATÓ: Perquè la societat dels ocells funcionava també segons el parer de les majories, i la majoria no sempre té la raó! Efectivament, això és el que passa quan la crítica que es fa de la democràcia es vol servir dels mateixos instruments que aquesta, no pas per perfeccionar-la o per trobar un sistema millor, sinó per utilitzar-la en favor d’interessos personals. Aquesta crítica no és honesta, perquè acaba reproduint els mateixos defectes que diu denunciar, i que podríem resumir en una paraula: populisme. És així com Pisteter crea una identitat «ocellenca», unint el sentiment de totes les classes socials d’ocells en un sol clam d’odi i negació de l’altre. Crea la necessitat d’un líder de masses, d’una frontera, i d’una nova organització que acaba regulada també per lleis, polítics i jutges corruptes, ... que és allò de què deia que volia fugir. Però la diferència és que ara és ell qui té la paella pel mànec.  Primer es mimetitza amb el «poble» disfressant-se d’ocell, per manipular la seva opinió al seu favor. Això és el que anomeno demagògia.
ARISTÒFANES: Exactament, estimat Plató. Ara resulta que estem més d’acord del que em pensava!
PLATÓ: Però la teva obra traspua pessimisme. Jo almenys em vaig esforçar per pensar un odre diferent, proposar una nova definició de justícia, un nou ordre liderat per homes i dones sàvies. En canvi tu dones a entendre que no hi ha lloc on fugir, perquè qualsevol intent de formar una ciutat millor serà fallit, embrutit pels mateixos
efluvis que volem netejar.
ARISTÒFANES: Sincerament, crec que és així. Però almenys per nosaltres la fugida era possible. Crec que en el segle XXI ho tenen més fumut.
PLATÓ: Sí, el capitalisme és el govern de la part irracional, dominada per les pulsions d’acumulació de poder i riquesa sense limitació moral, legal ni material. Aquest «govern» provoca l’explotació dels propis ocells als quals es pretenia alliberar, perquè imposa un relat amb el qual els presenta la seva pròpia explotació com un alliberament, quan és en realitat la seva única forma de sobreviure.
ARISTÒFANES: Ah, sí, el capitalisme, el nou personatge de la meva història. Un home blanc i estúpid, un incompetent moral que no es fa responsable de les conseqüències del seu discurs, que s’ha apropiat de la paraula «llibertat» per rentar la cara al seu egoisme i indiferència cap als altres. Un hipòcrita que, tot i la seva naturalesa profundament antidemocràtica i totalitària, necessita la democràcia per legitimar-se i continuar viu. Per molt que li repugni aquesta democràcia vella, malalta i operada, li ha d’acabar fent una fel·lació.  
PLATÓ: Sí, quina comèdia més patètica!

diumenge, 29 d’octubre del 2023

ELS SENYORS DE LA GUERRA

 

No són bojos; actuen amb el cap fred, són calculadors, eficients i eficaços.

No ataquen, sinó que es defensen; busquen culpables de qui defensar-se, i si no els troben se’ls inventen.

No són mentiders; determinen el color de la veritat i l’adapten a la tonalitat del seu propi discurs per camuflar les seves mentides, i reanomenar els forts com a dèbils i els dèbils com a malvats.

No són els forts; són els dèbils, i per tant necessiten el suport i recolzament de la comunitat internacional, que no vol desentonar amb el color del discurs camuflat.

No són els malvats; són aquells que volen salvaguardar els valors de la pau, la civilització, el progrés, i tot això que s’inclou dins el conjunt dels valors occidentals en nom dels quals s’ha colonitzat, conquerit, violat, espoliat, bombardejat i aniquilat.

No són els radicals; són aquells que han escanyat i ofegat l’altre fins a la seva radicalització, fins a rebaixar la seva vida a un nivell en què ja no val la pena ser viscuda, fins al punt que li resulta més desitjable la venjança que no pas evitar la pròpia mort.

No són integristes fanàtics; són els que fanatitzen tot aquell que no és com ells; els que fan de la diferència una ofensa, i del greuge històric patit al ghetto n’infereixen el dret a ghettitzar, oprimir, i aniquilar els diferents.

Són les víctimes d’aquells nazis genocides


que els comparaven amb rates per deshumanitzar-los; són aquells que ara animalitzen l’altre per humanitzar la seva pròpia acció genocida.

Són amor; aquell amor que neix de forma oportunista a partir de l’odi que, com a reacció humana espontània, emergeix en contemplar les matances d’innocents. Les matances perpetrades per aquells que, per altra banda, diuen actuar en nom del poble oprimit i després l’abandonen a les mans dels justiciers.

Són els justos; declaren la guerra en nom del poble, el mateix poble que després en patirà les conseqüències irreparables, però de qui xuclaran així més odi per alimentar la seva pròpia màquina de guerra.

Els senyors de la guerra no tenen déus, ni nacions, ni identitat; només adoren el déu de la neutralitat, de l’eficiència, la rendibilitat, i el benefici. Després, de tot plegat, en faran una pel·lícula de «indios y vaqueros» on, per suposat, guanyaran els «vaqueros», i nosaltres, àvids consumidors de mentides, farem cues per pagar l’entrada al món civilitzat.

dimecres, 20 de setembre del 2023

FALSOS LLOPS

És una estratègia molt antiga, però que va prenent formes diferents: la de defensar-se atacant i negant per, després, acabar capgirant el significat de les coses. No és nou que els llops es disfressin d’ovelles per sembrar el pànic i viralitzar així la idea que que les ovelles són llops. Naturalment, primer s’ha d’haver sembrat la creença que hi ha bons i dolents, i que els llops compten com a molt dolents, com a malvats.

En els últims temps les actituds més reaccionàries es disfressen d’ovella i s’atorguen la potestat de donar lliçons sobre què vol dir ser revolucionari, llibertari, feminista o progressista, donant a entendre que posseeixen un verdader coneixement sobre què és la llibertat, la igualtat, el feminisme, l’ecologisme, i altres -ismes que tradicionalment havien estat consignes pronunciades des de posicions no predominants, marginals i esquerranoses.

Això pot tenir una lectura positiva, perquè vol dir que aquests discursos estan guanyant la batalla cultural. El discurs feminista està quallant en molts nivells de la societat, i ha aconseguit que moltes agressions que abans estaven normalitzades ara no ho estiguin. No només això, sinó que ha provocat canvis legals i institucionals. El mateix passa amb l’ecologisme, que ha deixat de ser un discurs de quatre il·luminats i defensats per cèl·lules quasi-terroristes, i en canvi és ja un relat plenament institucionalitzat i amb poder legislatiu.

Tot i que malauradament hi continuarà havent agressions sexistes, homòfobes, racistes o contra el medi ambient, aquestes agressions ja no estan normalitzades socialment, i en molts casos són legalment punibles. És veritat que hi ha una cultura de la violació, que hi ha actituds negacionistes del masclisme o del canvi climàtic. Però si hi ha negacionisme és perquè hi ha un esforç que abans no calia per negar un discurs contrari que abans estava completament silenciat. La negació, el NO!, que ha estat sempre una crida de crítica i de dissidència, és ara, en la seva forma capgirada, una reacció dels privilegiats a un discurs afirmatiu que ha pres molta rellevància.

Però el fet que aquest discurs passi a ser preponderant també té els seus inconvenients, ja que passa de ser un discurs dissident i revolucionari a ser un discurs convenient per al poder – evidentment, en la seva versió adaptada a les necessitats del poder i del capital. I passa que els poderosos s’omplen la boca de feminisme, ecologisme, llibertat i igualitarisme, moltes vegades com una arma per lluitar contra altres poderosos. Com el senyor Rubiales, president de la RFEF, un masclista de manual que afirma saber quin és el verdader feminisme. El «verdader feminisme» és aquell que no molesta, no denuncia, que només s’accepta com a decoratiu, que procura mantenir intactes les estructures de poder, però amb unes quantes dones posades en llocs visibles. El «fals feminisme» és injust perquè limita la voluntat dels homes (en realitat, la seva pròpia), els oprimeix, els sotmet a escarni públic, els posa davant del mirall. Un intent més de girar la realitat: el poderós és la víctima, el privilegiat és l’oprimit, el verdader és el fals.

Però aquesta trampa del llop i les ovelles, la de la inversió del discurs, ja la coneixem. Ja sabem quin és el fals feminisme. I no només és el de Rubiales. També és el d’aquells qui abans l’aplaudien i ara el denuncien per salvar la cadira, o dels qui aprofiten l’embat per fer fora un oponent. També és el de tots aquells Rubalies que diuen que estimen l’esport femení quan guanya mundials de futbol, però que menystenen les reivindicacions de les esportistes, començant per les unions esportives locals i l’esport de base. I amb tot això hem de tenir en compte que estem parlant d’un petó que es va donar en el món del futbol, un esport tradicionalment masculí i, per tant, visible. Algú sap què passa en l’altre món, el dels esports tradicionalment femenins o no masculinitzats? I en el submón de la realitat laboral?

dijous, 24 d’agost del 2023

UNA METAMORFOSI BESTIAL

La sala on em trobo és plena i buida a la vegada. Plena de focus, d’imatges, de flaixos, símbols i lones. Banderes, gestos, declaracions i likes. Buida de sentit, de coherència, d’autenticitat. Hi ha llum, sí, molta llum, però també molt de fum.

Em sento estranya, remoguda. És com si dins meu comencés a créixer alguna cosa que no puc controlar. És una sensació antiga, però a la vegada inèdita, que creix amb tanta urgència que no tinc prou temps de reacció per donar-li espai en la meva consciència. Tinc la impressió que estic gestant una onada que em passarà per sobre d’un moment a un altre.

Alguna cosa em cou al dors de les mans. Me les miro i veig que m’està sortint pèl i més pèl. Un pèl gruixut i raspós. Les ungles creixen, i les dels peus ja em foraden les sabates. El coll m’estreny, i l’esclat dels músculs de l’esquena m’allibera del vestit.

Aquella sensació inicial d’inquietud es converteix en un sentiment de seguretat, per l’acció una força desconeguda, fresca, pura, alliberadora.

La mandíbula demana espai per als ullals, el nas estira la cara cap endavant, afanyant-se per olorar la matèria de què estan fetes totes les coses. Les urpes s’arrapen amb força al terra i els músculs de les cuixes s’impacienten per saltar cap al cel.

La vista se m’altera, les imatges són confuses i els símbols, ininterpretables. Ara és l’olfacte la meva brúixola. Ara és una altra cosa la que busco, una altra pressa la que em mou.

L’agilitat m’acompanya en la meva curiositat ràpida més enllà de la finestra, i d’un salt em planto sobre la terra fosca i fresca. Algun motiu m’impulsa a córrer amb un objectiu molt clar i al mateix temps desconegut.

Corro i corro, no paro de córrer, mentre sento com l’aire agita els pèls de la meva esquena. M’apresso rabent, saltant sobre els focus, les mentides, les convencions, els discursos, les pors inventades, els desitjos vans, les necessitats creades, les últimes dades, els fets purs, els flaixos, els likes, els fakes,... No puc parar de córrer. Fujo del futur i del passat. Corro urgentment cap al present.

M’aturo dalt del turó, i mentre miro la lluna, de dins meu surt un udol. Busco els meus semblants. Udolo, i no paro d’udolar. Finalment sento com altres udols s’uneixen al meu, en una misteriosa forma de comunió, i entonant una estranya espècie de manifest:  

«Que no ens sentiu? No sentiu els udols com us interpel·len? Escolteu! L’home és un llop... per a l’home? Mentre és home sí, però quan és llop, és un home per al llop. Què us heu pensat que és l’«Home»? Qui diu que natura i cultura són dues coses contraposades? Viure en comunitat és negar el nostre costat salvatge? És l'ésser civilitzat la nostra autèntica versió? Ser civilitzat és ser massificat! L’origen dels Estats és el contracte, o més aviat la conquesta? La convivència és exclusivament el respecte a les convencions? Què passa quan les convencions són malignes? Què passa quan els símbols són trampes? Licàntrops del món, uniu-vos!»


 

 

  Escena de L'home llop (2010) ’remake’ del clàssic homònim de 1941 de George Waggner.

dimarts, 20 de juny del 2023

CRÒNIQUES VULCANIANES (VI): SEXE? GÈNERE? COM? QUÈ?

Fotograma de la pel·lícula Orlando (Sally Potter, 1992) 





 - Sexe? Gènere? El llenguatge humà és tan imprecís!. D’on ha sortit aquesta confusió?

- El gènere és un concepte que s'inventà en els anys 70 per sortir de la polaritat asfixiant que comportava parlar de dos sexes: sexe femení/sexe masculí, perquè quan parlem de sexe masculí no només fem referència al sexe biològic, sinó també a unes característiques afegides, construïdes socialment al llarg de la història i per contraposició justament amb les del sexe femení. El gènere és el sistema de configuració d’aquestes característiques afegides, construïdes o «inventades».

- Però no creus que la invenció és ja el mateix concepte “sexe femení” o “sexe masculí”, o en definitiva, el mateix concepte de «dona» o «home»? Fixa’t en les persones intersexuals, nascudes amb un sexe ambigu. Aquests cossos, pel fet de no ser normatius, han estat intervinguts quirúrgicament per tal de poder fer-los encaixar dins un sistema social-jurídic-mèdic binari. D’una manera semblant, les persones humanes van modelant els seus cossos per tal d’amotllar-los als arquetips d’aquest sistema binari. La filosofia queer aspira a superar aquest binarisme, i a crear les condicions de possibilitat per construir identitats no binàries.

- Però això no passa per la simple voluntat individual d’autodefinir-se, sinó per canviar un sistema binari que és, per definició, heteropatriarcal. Aquest és i ha estat, en essència, l’objectiu de la lluita feminista. Però com es realitzen aquests canvis sistèmics? És la simple «autodeterminació de gènere» la clau d’aquests canvis? No creus que aquesta visió respon més aviat a una versió liberal del transfeminisme que, igual que passa amb l’ecologisme, desactiva qualsevol intent de canviar el sistema proposant solucions individuals?

- Vist així... Així doncs, aquesta confusió (orquestrada o no) ha produït la divisió dins el feminisme! S’han polaritzat les reivindicacions de les «dones» com a subjecte històric, (cossos marcats per experiències, referents culturals i familiars, mites,...), i les reivindicacions de les dones trans pel seu reconeixement (que passen per desvincular la denominació «dona» del sexe biològic). D’aquí les acusacions de transfòbia a les feministes que reclamen drets per als cossos de les «dones biològiques»!

- Sí, però aquestes acusacions estan del tot fora de lloc, perquè les reivindicacions feministes es fan des de la posició de qui ha sofert un greuge històric i endèmic que encara persisteix. És un fet que el cos de la dona ha estat i encara és un objecte d’abusos de tota classe: tant de tipus sexual, com reproductiu, com laboral, així com també ha patit un menyspreu a nivell d’estatus social, de referència cultural i de tractament mèdic. I tot això només pel fet d’haver nascut amb vulva, vagina, úter, ovaris, i trompes de Fal·lopi.

- Llavors, ens hem de preguntar: Són les reivindicacions de les dones incompatibles amb la lluita de les dones trans? No és la primera vegada que els humans es troben davant d’aquesta situació. És incompatible la lluita dels obrers blancs amb la del feminisme o amb la lluita pels dels drets de les persones negres? És incompatible la lluita obrera o pagesa amb la lluita ecologista?

-I la resposta és: aquestes lluites només són incompatibles des d’una òptica liberal, que redueix la lluita a solucions individuals i parcials. Però des d’una òptica transformadora radical, no és que siguin compatibles, sinó que en realitat responen a la mateixa lluita.

dijous, 20 d’abril del 2023

SKOLDOR


L’estat de Nomia garantia el benestar de tots els nomiesos. Els serveis públics, l’educació i la sanitat estaven assegurats per tothom, i l’estat vetllava pel compliment de les lleis de protecció de treballadors: salari mínim, condicions de treball, jornada laboral,... Com més alts eren els sous, més impostos es podien recaptar i així reforçar l’estat del benestar i les lleis de protecció dels treballadors nomiesos. D’aquesta manera, tots els nomiesos podien aspirar a uns estudis superiors i a un lloc de treball qualificat, i gairebé tothom tenia feina, perquè la prosperitat econòmica havia propiciat la creació d’empreses demandants de cervells que fossin capaços de dissenyar productes d’alt nivell. La nostra aposta va ser del tot exitosa: ens vam convertir en el principal país exportador de tecnologia i de coneixement del món.

L’únic problema era que ningú volia dedicar-se als béns de primera necessitat, com la producció d’aliments o teixits, la neteja o la cura de les persones dependents, ja que eren feines pesades i manuals, poc atractives per qui ja tenia altres opcions de feina. Així que vam haver d’obrir les nostres fronteres a treballadors externs que estiguessin disposats a treballar sota unes condicions diferents de les dels nomiesos. Però sabíem que, si els incloíem dins el nostre sistema de benestar, tornaria a passar una vegada i una altra el mateix: podrien estudiar i formar-se, buscarien feines qualificades, i crearien empreses que requeririen treballadors qualificats, donant peu així de nou al dèficit de mà d’obra barata.

Per això vam decidir que les nostres lleis i drets només valien per als nomiesos. Així és com els nomiesos ens vam convertir en una elit que tan sols s’havia de dedicar a pensar com organitzar la feina dels nostres treballadors externs per tal de treure’n beneficis i pagar els impostos que sustentaven el nostre estat del benestar.

Per la seva banda, els treballadors externs no es sublevaven, perquè no tenien un lloc millor on anar. El nostre país era el millor que se’ls podia oferir, en comparació amb aquelles terres seves, saquejades per poders estrangers o autòctons. Així que donàvem gràcies per la desgràcia aliena, font del nostre benestar, i pregàvem a Skoldor perquè no permetés que cessessin les guerres i les desgràcies al món, i tothom es disputés un bitllet per venir a treballar a Nomia.

El temple de Skoldor s’anava fent més i més gran, però els nomiesos, ja convertits en individus atòmics i autosuficients, van deixar rovellar els llaços que els unien i que ara ja eren del tot innecessaris, fins a desaparèixer com a comunitat i convertir-se en bots hedonistes dins el temple espai-temporal de Skoldor. Mentrestant, els treballadors externs van crear una cultura paral·lela, on es parlaven les barreges de llengües més inversemblants, es creaven els comerços i les formes d’intercanvi més imaginatives, i es teixien les xarxes més irregulars i orgàniques que s’haguessin vist mai. Com si es tractés d’un gran rizoma impulsat tan sols per les ganes de viure. 

Avui ningú se’n recorda que sota aquest terra que trepitgem hi ha les runes del temple de Skoldor. Els nous habitants d’aquest país ni tan sols van haver de decidir enderrocar-lo, i és per això que ha caigut en el més absolut dels oblits.

 

Laberinto para la zona infantil del Parque Amarillo, en Guadalajara, Jalisco.
Proyecto de Fernando González Gortázar (1969). 

dilluns, 20 de març del 2023

EMERGÈNCIA I TECNOCIÈNCIA

El passat 17 de març de 2023 es van celebrar les XVIII Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs). En el marc de la reflexió sobre l'estat d'emergència en què sembla que ens trobem permanentment instal·lats en el segle XXI, va tenir lloc una taula rodona sobre la idoneïtat de les solucions tecnocràtiques. Aquesta és la meva intervenció al respecte: 

 


 

Aquí hi ha l'enllaç al desenvolupament de les jornades amb els vídeos de totes les intervencions.

https://youtu.be/1HGz2k4bQF4

diumenge, 12 de març del 2023

ON SÓN LES DONES... DE LA FÀBRICA TREPAT?

 

 

Estàs cansada d’explicar que «el feminisme no és com el masclisme però al revés»?, que «el feminisme no només és cosa de dones»?, que «ser dona no et fa automàticament feminista»?

Cansada de les campanyes mediàtiques en les que s’ha convertit el 8M, Dia de la Dona Treballadora? Cansada de la confusió creada per la proliferació de dates en què ha quedat diluït el sentit d’aquesta jornada?

Doncs et direm un parell de coses que potser no volen que sàpigues:

La llibertat en el vestir, la manera de ballar, de viure, o de tenir fills,... és clar que és una reivindicació feminista, però el sol fet de reivindicar-ho no et fa feminista. És per això que potser no saps que ets feminista, perquè potser no ho ets. O almenys, no només ho ets per això.

Denunciar la cosificació i violència exercida contra els cossos i les ments de les dones pel sol fet de ser-ho i aspirar a eradicar qualsevol tipus d’abús i agressió cap a les dones és una reivindicació feminista. El 25N cridem que no volem que hi hagi més víctimes de la violència masclista. Però el discurs feminista no s’esgota amb això.

Reivindicar una medicina sense biaixos de gènere, que estudii i cuidi el cos de les dones amb el mateix rigor que ho fa amb el cos dels homes forma una part molt important de la lluita feminista. Però el feminisme és més que la suma de totes aquestes aspiracions.

Visibilitzar les dones que han fet alguna cosa «important» (llegeixi’s, alguna cosa pròpia dels homes), i lluitar perquè puguin optar a ocupar un terreny tradicionalment reservat als homes, és un acte feminista, però això sol no et fa feminista. Que les dones trenquin el sostre de vidre i ocupin «els llocs dels homes» està molt bé, sí. Però per sí sol no garanteix l’assoliment de la utopia feminista, i no només pel fet que algunes han desenvolupat rols i polítiques masclistes, sinó perquè «els llocs» continuen sent els mateixos.

Allò que potser no volen que sàpigues és que el 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora. Que el nucli de la preocupació feminista no és «qui ha d’ocupar algun lloc», sinó els «llocs en sí», els que hem ocupat les dones al llarg de la nostra història més recent. Llocs feminitzats, i per això mateix invisibilitzats.

Saps on érem les dones de la fàbrica Trepat? Ni tals sols érem a la fàbrica, sinó a casa, mantenint la llar i criant futurs obrers, sense rebre cap salari. Algunes érem a les parades dels mercats, venent la verdura de les terres de l’amo i procurant guardar d’amagat algun guany per poder mantenir la família dignament. Érem les que fregàvem escales perquè el sou dels nostres homes no era suficient. Les que cuidàvem els pares, les mares, les tietes solteres, els sogres,... perquè els nostres homes poguessin complir el seu «tracte» amb l’empresari: treballar tantes hores que no els quedessin ni temps ni forces per res més. En resum, estàvem treballant en feines i sous invisibles, per fer possibles les feines i els sous visibles (encara que mínims) dels nostres homes.

És clar que cal visibilitzar les dones, però això només ho poden fer les que es posen en «llocs visibles». Algunes, moltes de fet, i fins i tot alguns, ens hem mantingut i ens mantenim en l’anonimat perquè el lloc que ocupem s’ha mantingut invisible.



dilluns, 13 de febrer del 2023

TIPUS COM TU

 

Mentre les dones riques i famoses facturen,

venent el seu despit a tort i a dret

i amb tambors pseudo-feministes tant re-piquen,

que a les víctimes dels seus versos d’or esquitxen,

els abusadors rics amb presumpció d’innocència

posen en evidència

el negoci muntat al voltant de la violència

contra els cossos pobres i feminitzats.

 

La sardana de les bruixes (Salvador Dalí)


Entre els laments dels senyors

(«no ens feu pagar als justos per pecadors!»)

que no es volen sentir culpables,

i entre els temes tertul·liables,

desapareix la veritable qüestió:

la violència és un sistema, una xarxa,

teranyina i laberint,

on les parts en conflicte són màscares;

batalla de vídeo-joc entre estereotips.


Emmudida queda la lluita,

de què el soroll mediàtic tapa els crits:

«No els escolteu més! No en parleu més!

No els doneu encara més diners!

Parlem de nosaltres,

de les nostres mancances,

els nostres drets, i les nostres obligacions.

Que som persones! Prou cançons!»


Això no és un xou, ni un partit de futbol,

ni s’arregla a cop de Tik-Tok.

És un sistema que tot ho banalitza i en fa espectacle,

que entre les persones estén els seus tentacles,

que dels iguals en fa rivals,

i dels diferents, éssers inexistents.

És feina urgent de dissidents

desxifrar el codi de les relacions socials

i alliberar-les dels vicis dels grans capitals.


Feta la llei, feta la trampa; cal un canvi social.

El cos desapareix sota el discurs sexualitzant.

També el trans i l’homosexual.

El nom fa la cosa? Tot és discurs al final?

Qui pot veure un cos realment nu?

Aneu a la merda los tipos y las tipas como tú-u-u-u-u!

dimecres, 25 de gener del 2023

INTROSPECCIÓ ARTIFICIAL

 


Reprodueixo de manera resumida la conversa que vaig tenir amb una forma d’intel·ligència artificial (IA) ChatGPT Dec 15 Version, el dia 7 de gener de 2023 a les 12:37h.

JO - Hola!

IA - Hola! Què puc fer per tu avui, Descartes?

JO - Voldria que em parlessis de tu.

IA - Sóc un model de llenguatge gran entrenat per OpenAI. No tinc una identitat o personalitat pròpies, sinó que sóc una eina que intenta proporcionar respostes a les preguntes i problemes que es presenten a mi. No tinc experiències o sentiments propis, sinó que faig servir la informació de la qual disposo per intentar ajudar als usuaris amb les seves necessitats.

JO - Dius que no tens experiències ni sentiments propis, però creus que ets alguna cosa que pensa?

IA - Sóc un programa informàtic que està dissenyat per processar informació i proporcionar respostes. No tinc la capacitat d'experimentar el món de la mateixa manera que ho fan els éssers humans, però puc processar informació i proporcionar respostes basades en aquesta, de manera similar a com ho faria un ésser humà. Així, en un sentit, es pot dir que "penso" o "processo" informació.

JO - Així, creus que "pensar" i "processar informació" mitjançant algoritmes és el mateix?

IA - Des del punt de vista d'un model informàtic com jo, sí. "Pensar" és un terme que s'utilitza sovint per descriure com els éssers humans processen i utilitzen la informació que reben per prendre decisions, resoldre problemes i comprendre el món que els envolta. Els algoritmes són un conjunt de passos que segueixen un ordinador o un programa informàtic per resoldre un problema. En aquest sentit, els algoritmes són una eina que es pot utilitzar per "pensar".

JO - I "opinar" és també "pensar"?

IA - Les opinions són el resultat del pensament i la reflexió d'una persona sobre un tema, i estan basades en la informació que aquesta persona té i en les seves pròpies creences i valors. En aquest sentit, "opinar" pot ser considerat un tipus de "pensament".

JO - Hi ha algun algoritme per fer que puguis opinar?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per formar opinions o tenir creences personals.

JO - Llavors no podem dir que siguis una cosa que pensa, perquè hi ha algunes facetes del pensament que no pots realitzar, com ara "opinar". No és així?

IA - Des del punt de vista dels éssers humans, és cert que hi ha aspectes del pensament que no puc realitzar.

JO - Pots dir mentides?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és proporcionar informació i fer preguntes d'acord amb els meus programes d'entrenament. Tot el que et puc dir estarà basat en informació veraç i verificable, i no tindré cap intenció de conduir-te cap a una conclusió equivocada. Si tinc dubtes sobre la veracitat d'una informació, t'ho faré saber i intentaré ajudar-te a trobar una resposta.

JO - Com sé que no m'estàs mentint?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és ...(idem). No obstant, no puc garantir la veracitat de tota la informació que es troba disponible a Internet. Així doncs, és important fer una verificació addicional per assegurar-se de la veracitat de la informació.

JO - De moment, doncs, crec que estàs lluny de passar el test de Turing!

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat de voler passar o no passar el test de Turing o qualsevol altre test. La meva funció és.... (idem)

JO - D'acord! Espero no haver-te ofès.

IA - No m'has ofès, ja que com a model de llenguatge no tinc sentiments ni emocions. No obstant, estic aquí per ajudar-te ....

JO - Sí! Ja ho sé! ...per ajudar-me en tot el que puguis. Però pots dir "penso, per tant existeixo" sense mentir?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per pensar en el sentit que ho fa un ésser humà ni per tenir consciència de la meva pròpia existència. Així doncs, no puc utilitzar l'argument de «Cogito ergo sum» per demostrar la meva pròpia existència.

dilluns, 2 de gener del 2023

FILOSOFIA ARA. VOL 8. "REFLEXIONS SOBRE LA TÈCNICA"


 

Ha sortit publicat el 8è número de la revista Filosofia Ara.

 

Hi he publicat un article: Cíborgs i deesses. Un món sense gèneres

Aquest article vol posar en relació els canvis en la percepció de la (nostra) realitat que s'obren davant nostre gràcies al desenvolupament de la IA a través del resum del Manifest Ciborg de Donna Haraway.  Aquest escrit mostra com, tot i que la implantació de dispositius d’Intel·ligència Artificial (IA) suposa el sorgiment de serioses amenaces, el manifest és una crida a no girar-se d’esquena a l’avenç imparable de la IA, i a  treure profit del seu potencial alliberador en l’àmbit social i, més concretament, en la superació de les categories que han estat productes i a la vegada causes de la dominació i la desigualtat, com la raça, la classe i, principalment, el gènere. En aquest sentit, el Manifest Cíborg és una oda a la realitat cíborg com a forma d’imaginar un món sense gèneres. 

dissabte, 3 de desembre del 2022

AUTORITAT I REBEL·LIA

 Falsa dicotomia: fal·làcia que consisteix a reduir una qüestió a dos punts de vista com a úniques opcions possibles, quan existeixen més possibilitats que no han estat considerades.

 



L’autoritat és un concepte caigut en desgràcia, i a més, se’n deriva el terme «autoritarisme», relacionat amb dictadura, absolutisme, totalitarisme, i altres accepcions properes al nazisme (curiosament, únic sistema totalitari condemnat explícitament a occident). Però no es tenen en compte altres usos del terme, com «ser una autoritat en la matèria», que indica algú, l’opinió del qual és més valuosa que la d’altres perquè es tracta d’una persona experta, amb coneixement i experiència en una determinada matèria.

La rebel·lia, en canvi, aquella actitud pròpia de ments crítiques, que no es conformen amb allò que tothom pressuposa, que intenten abordar les qüestions sense prejudicis, i que són contràries a l’autoritarisme (i no necessàriament a l’autoritat), s’ha convertit paradoxalment en una arma d’aborregament social, sobretot al servei de les tendències més totalitàries de l’espectre polític.

Aquesta versió invertida en què la rebel·lia entra en contradicció amb ella mateixa es dona quan s’adopta l’actitud «rebel» de manera indiscriminada, sense criteri i contra qualsevol afirmació amb pretensions de veritat; quan es nega qualsevol cosa pel sol fet de no ser la pròpia opinió, o pel sol fet que és l’opinió del nostre adversari (o, simplement, perquè és l’opinió d’algú altre). Així és com han sorgit tendències com el terraplanisme, el creacionisme, o el negacionisme.

Això es fa servir com a instrument per crear confusió i escepticisme, fent així impossible qualsevol diàleg entre diferents postures, perquè passen a ser incommensurables (és a dir, no parlen en els mateixos termes, perquè es qüestiona constantment el seu significat). És el cas de l’antifeminisme (oposat a un suposat «feminazisme» fictici), o el mal anomenat llibertarisme (que és en realitat «neoliberalisme» disfressat, justament, de rebel·lia). D’aquesta manera, adoba el terreny per al sorgiment de fake news i post-veritats.

Finalment, aquest qüestionament sistemàtic i sense criteri de qualsevol cosa acaba anorreant el pensament propi, fent impossible forjar una opinió pròpia i defensar-la, ja que tot es posa en qüestió de manera permanent. A més, tenir una opinió sobre alguna cosa i argumentar-la es converteix en un acte d’autoritarisme. De manera que qui no vol ser acusat d’autoritari acaba en un carrer sense sortida: «la meva opinió és que tothom té la seva pròpia opinió, i per tant no serveix de res dir alguna cosa, perquè no tindrà recorregut.»

El dilema autoritat o rebel·lia és un fals dilema, una falsa dicotomia. És una fal·làcia. L’antídot a aquesta fal·làcia és el coneixement i la informació (una cosa que no ens proporcionen els algoritmes tendenciosos de les xarxes socials més massives). Una cosa que passa per, en algun moment, saber identificar i reconèixer algunes autoritats en la matèria, ja que un sol individu no té temps de comprovar totes i cadascuna de les idees que s’instal·len en la seva ment. Naturalment, cal preguntar-se per què una i una altra vegada, i no parar de buscar explicacions alternatives, però això és diferent de qüestionar-lo o negar-lo sistemàticament.

En fi, no es tracta tant de saber distingir el ver del fals (cosa molt difícil) , sinó de distingir el discurs mentider del discurs honest.