dijous, 24 d’agost de 2023

UNA METAMORFOSI BESTIAL

La sala on em trobo és plena i buida a la vegada. Plena de focus, d’imatges, de flaixos, símbols i lones. Banderes, gestos, declaracions i likes. Buida de sentit, de coherència, d’autenticitat. Hi ha llum, sí, molta llum, però també molt de fum.

Em sento estranya, remoguda. És com si dins meu comencés a créixer alguna cosa que no puc controlar. És una sensació antiga, però a la vegada inèdita, que creix amb tanta urgència que no tinc prou temps de reacció per donar-li espai en la meva consciència. Tinc la impressió que estic gestant una onada que em passarà per sobre d’un moment a un altre.

Alguna cosa em cou al dors de les mans. Me les miro i veig que m’està sortint pèl i més pèl. Un pèl gruixut i raspós. Les ungles creixen, i les dels peus ja em foraden les sabates. El coll m’estreny, i l’esclat dels músculs de l’esquena m’allibera del vestit.

Aquella sensació inicial d’inquietud es converteix en un sentiment de seguretat, per l’acció una força desconeguda, fresca, pura, alliberadora.

La mandíbula demana espai per als ullals, el nas estira la cara cap endavant, afanyant-se per olorar la matèria de què estan fetes totes les coses. Les urpes s’arrapen amb força al terra i els músculs de les cuixes s’impacienten per saltar cap al cel.

La vista se m’altera, les imatges són confuses i els símbols, ininterpretables. Ara és l’olfacte la meva brúixola. Ara és una altra cosa la que busco, una altra pressa la que em mou.

L’agilitat m’acompanya en la meva curiositat ràpida més enllà de la finestra, i d’un salt em planto sobre la terra fosca i fresca. Algun motiu m’impulsa a córrer amb un objectiu molt clar i al mateix temps desconegut.

Corro i corro, no paro de córrer, mentre sento com l’aire agita els pèls de la meva esquena. M’apresso rabent, saltant sobre els focus, les mentides, les convencions, els discursos, les pors inventades, els desitjos vans, les necessitats creades, les últimes dades, els fets purs, els flaixos, els likes, els fakes,... No puc parar de córrer. Fujo del futur i del passat. Corro urgentment cap al present.

M’aturo dalt del turó, i mentre miro la lluna, de dins meu surt un udol. Busco els meus semblants. Udolo, i no paro d’udolar. Finalment sento com altres udols s’uneixen al meu, en una misteriosa forma de comunió, i entonant una estranya espècie de manifest:  

«Que no ens sentiu? No sentiu els udols com us interpel·len? Escolteu! L’home és un llop... per a l’home? Mentre és home sí, però quan és llop, és un home per al llop. Què us heu pensat que és l’«Home»? Qui diu que natura i cultura són dues coses contraposades? Viure en comunitat és negar el nostre costat salvatge? És l'ésser civilitzat la nostra autèntica versió? Ser civilitzat és ser massificat! L’origen dels Estats és el contracte, o més aviat la conquesta? La convivència és exclusivament el respecte a les convencions? Què passa quan les convencions són malignes? Què passa quan els símbols són trampes? Licàntrops del món, uniu-vos!»


 

 

  Escena de L'home llop (2010) ’remake’ del clàssic homònim de 1941 de George Waggner.

dimarts, 20 de juny de 2023

CRÒNIQUES VULCANIANES (VI): SEXE? GÈNERE? COM? QUÈ?

Fotograma de la pel·lícula Orlando (Sally Potter, 1992) 





 - Sexe? Gènere? El llenguatge humà és tan imprecís!. D’on ha sortit aquesta confusió?

- El gènere és un concepte que s'inventà en els anys 70 per sortir de la polaritat asfixiant que comportava parlar de dos sexes: sexe femení/sexe masculí, perquè quan parlem de sexe masculí no només fem referència al sexe biològic, sinó també a unes característiques afegides, construïdes socialment al llarg de la història i per contraposició justament amb les del sexe femení. El gènere és el sistema de configuració d’aquestes característiques afegides, construïdes o «inventades».

- Però no creus que la invenció és ja el mateix concepte “sexe femení” o “sexe masculí”, o en definitiva, el mateix concepte de «dona» o «home»? Fixa’t en les persones intersexuals, nascudes amb un sexe ambigu. Aquests cossos, pel fet de no ser normatius, han estat intervinguts quirúrgicament per tal de poder fer-los encaixar dins un sistema social-jurídic-mèdic binari. D’una manera semblant, les persones humanes van modelant els seus cossos per tal d’amotllar-los als arquetips d’aquest sistema binari. La filosofia queer aspira a superar aquest binarisme, i a crear les condicions de possibilitat per construir identitats no binàries.

- Però això no passa per la simple voluntat individual d’autodefinir-se, sinó per canviar un sistema binari que és, per definició, heteropatriarcal. Aquest és i ha estat, en essència, l’objectiu de la lluita feminista. Però com es realitzen aquests canvis sistèmics? És la simple «autodeterminació de gènere» la clau d’aquests canvis? No creus que aquesta visió respon més aviat a una versió liberal del transfeminisme que, igual que passa amb l’ecologisme, desactiva qualsevol intent de canviar el sistema proposant solucions individuals?

- Vist així... Així doncs, aquesta confusió (orquestrada o no) ha produït la divisió dins el feminisme! S’han polaritzat les reivindicacions de les «dones» com a subjecte històric, (cossos marcats per experiències, referents culturals i familiars, mites,...), i les reivindicacions de les dones trans pel seu reconeixement (que passen per desvincular la denominació «dona» del sexe biològic). D’aquí les acusacions de transfòbia a les feministes que reclamen drets per als cossos de les «dones biològiques»!

- Sí, però aquestes acusacions estan del tot fora de lloc, perquè les reivindicacions feministes es fan des de la posició de qui ha sofert un greuge històric i endèmic que encara persisteix. És un fet que el cos de la dona ha estat i encara és un objecte d’abusos de tota classe: tant de tipus sexual, com reproductiu, com laboral, així com també ha patit un menyspreu a nivell d’estatus social, de referència cultural i de tractament mèdic. I tot això només pel fet d’haver nascut amb vulva, vagina, úter, ovaris, i trompes de Fal·lopi.

- Llavors, ens hem de preguntar: Són les reivindicacions de les dones incompatibles amb la lluita de les dones trans? No és la primera vegada que els humans es troben davant d’aquesta situació. És incompatible la lluita dels obrers blancs amb la del feminisme o amb la lluita pels dels drets de les persones negres? És incompatible la lluita obrera o pagesa amb la lluita ecologista?

-I la resposta és: aquestes lluites només són incompatibles des d’una òptica liberal, que redueix la lluita a solucions individuals i parcials. Però des d’una òptica transformadora radical, no és que siguin compatibles, sinó que en realitat responen a la mateixa lluita.

dijous, 20 d’abril de 2023

SKOLDOR


L’estat de Nomia garantia el benestar de tots els nomiesos. Els serveis públics, l’educació i la sanitat estaven assegurats per tothom, i l’estat vetllava pel compliment de les lleis de protecció de treballadors: salari mínim, condicions de treball, jornada laboral,... Com més alts eren els sous, més impostos es podien recaptar i així reforçar l’estat del benestar i les lleis de protecció dels treballadors nomiesos. D’aquesta manera, tots els nomiesos podien aspirar a uns estudis superiors i a un lloc de treball qualificat, i gairebé tothom tenia feina, perquè la prosperitat econòmica havia propiciat la creació d’empreses demandants de cervells que fossin capaços de dissenyar productes d’alt nivell. La nostra aposta va ser del tot exitosa: ens vam convertir en el principal país exportador de tecnologia i de coneixement del món.

L’únic problema era que ningú volia dedicar-se als béns de primera necessitat, com la producció d’aliments o teixits, la neteja o la cura de les persones dependents, ja que eren feines pesades i manuals, poc atractives per qui ja tenia altres opcions de feina. Així que vam haver d’obrir les nostres fronteres a treballadors externs que estiguessin disposats a treballar sota unes condicions diferents de les dels nomiesos. Però sabíem que, si els incloíem dins el nostre sistema de benestar, tornaria a passar una vegada i una altra el mateix: podrien estudiar i formar-se, buscarien feines qualificades, i crearien empreses que requeririen treballadors qualificats, donant peu així de nou al dèficit de mà d’obra barata.

Per això vam decidir que les nostres lleis i drets només valien per als nomiesos. Així és com els nomiesos ens vam convertir en una elit que tan sols s’havia de dedicar a pensar com organitzar la feina dels nostres treballadors externs per tal de treure’n beneficis i pagar els impostos que sustentaven el nostre estat del benestar.

Per la seva banda, els treballadors externs no es sublevaven, perquè no tenien un lloc millor on anar. El nostre país era el millor que se’ls podia oferir, en comparació amb aquelles terres seves, saquejades per poders estrangers o autòctons. Així que donàvem gràcies per la desgràcia aliena, font del nostre benestar, i pregàvem a Skoldor perquè no permetés que cessessin les guerres i les desgràcies al món, i tothom es disputés un bitllet per venir a treballar a Nomia.

El temple de Skoldor s’anava fent més i més gran, però els nomiesos, ja convertits en individus atòmics i autosuficients, van deixar rovellar els llaços que els unien i que ara ja eren del tot innecessaris, fins a desaparèixer com a comunitat i convertir-se en bots hedonistes dins el temple espai-temporal de Skoldor. Mentrestant, els treballadors externs van crear una cultura paral·lela, on es parlaven les barreges de llengües més inversemblants, es creaven els comerços i les formes d’intercanvi més imaginatives, i es teixien les xarxes més irregulars i orgàniques que s’haguessin vist mai. Com si es tractés d’un gran rizoma impulsat tan sols per les ganes de viure. 

Avui ningú se’n recorda que sota aquest terra que trepitgem hi ha les runes del temple de Skoldor. Els nous habitants d’aquest país ni tan sols van haver de decidir enderrocar-lo, i és per això que ha caigut en el més absolut dels oblits.

 

Laberinto para la zona infantil del Parque Amarillo, en Guadalajara, Jalisco.
Proyecto de Fernando González Gortázar (1969). 

dilluns, 20 de març de 2023

EMERGÈNCIA I TECNOCIÈNCIA

El passat 17 de març de 2023 es van celebrar les XVIII Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs). En el marc de la reflexió sobre l'estat d'emergència en què sembla que ens trobem permanentment instal·lats en el segle XXI, va tenir lloc una taula rodona sobre la idoneïtat de les solucions tecnocràtiques. Aquesta és la meva intervenció al respecte: 

 


 

Aquí hi ha l'enllaç al desenvolupament de les jornades amb els vídeos de totes les intervencions.

https://youtu.be/1HGz2k4bQF4

diumenge, 12 de març de 2023

ON SÓN LES DONES... DE LA FÀBRICA TREPAT?

 

 

Estàs cansada d’explicar que «el feminisme no és com el masclisme però al revés»?, que «el feminisme no només és cosa de dones»?, que «ser dona no et fa automàticament feminista»?

Cansada de les campanyes mediàtiques en les que s’ha convertit el 8M, Dia de la Dona Treballadora? Cansada de la confusió creada per la proliferació de dates en què ha quedat diluït el sentit d’aquesta jornada?

Doncs et direm un parell de coses que potser no volen que sàpigues:

La llibertat en el vestir, la manera de ballar, de viure, o de tenir fills,... és clar que és una reivindicació feminista, però el sol fet de reivindicar-ho no et fa feminista. És per això que potser no saps que ets feminista, perquè potser no ho ets. O almenys, no només ho ets per això.

Denunciar la cosificació i violència exercida contra els cossos i les ments de les dones pel sol fet de ser-ho i aspirar a eradicar qualsevol tipus d’abús i agressió cap a les dones és una reivindicació feminista. El 25N cridem que no volem que hi hagi més víctimes de la violència masclista. Però el discurs feminista no s’esgota amb això.

Reivindicar una medicina sense biaixos de gènere, que estudii i cuidi el cos de les dones amb el mateix rigor que ho fa amb el cos dels homes forma una part molt important de la lluita feminista. Però el feminisme és més que la suma de totes aquestes aspiracions.

Visibilitzar les dones que han fet alguna cosa «important» (llegeixi’s, alguna cosa pròpia dels homes), i lluitar perquè puguin optar a ocupar un terreny tradicionalment reservat als homes, és un acte feminista, però això sol no et fa feminista. Que les dones trenquin el sostre de vidre i ocupin «els llocs dels homes» està molt bé, sí. Però per sí sol no garanteix l’assoliment de la utopia feminista, i no només pel fet que algunes han desenvolupat rols i polítiques masclistes, sinó perquè «els llocs» continuen sent els mateixos.

Allò que potser no volen que sàpigues és que el 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora. Que el nucli de la preocupació feminista no és «qui ha d’ocupar algun lloc», sinó els «llocs en sí», els que hem ocupat les dones al llarg de la nostra història més recent. Llocs feminitzats, i per això mateix invisibilitzats.

Saps on érem les dones de la fàbrica Trepat? Ni tals sols érem a la fàbrica, sinó a casa, mantenint la llar i criant futurs obrers, sense rebre cap salari. Algunes érem a les parades dels mercats, venent la verdura de les terres de l’amo i procurant guardar d’amagat algun guany per poder mantenir la família dignament. Érem les que fregàvem escales perquè el sou dels nostres homes no era suficient. Les que cuidàvem els pares, les mares, les tietes solteres, els sogres,... perquè els nostres homes poguessin complir el seu «tracte» amb l’empresari: treballar tantes hores que no els quedessin ni temps ni forces per res més. En resum, estàvem treballant en feines i sous invisibles, per fer possibles les feines i els sous visibles (encara que mínims) dels nostres homes.

És clar que cal visibilitzar les dones, però això només ho poden fer les que es posen en «llocs visibles». Algunes, moltes de fet, i fins i tot alguns, ens hem mantingut i ens mantenim en l’anonimat perquè el lloc que ocupem s’ha mantingut invisible.



dilluns, 13 de febrer de 2023

TIPUS COM TU

 

Mentre les dones riques i famoses facturen,

venent el seu despit a tort i a dret

i amb tambors pseudo-feministes tant re-piquen,

que a les víctimes dels seus versos d’or esquitxen,

els abusadors rics amb presumpció d’innocència

posen en evidència

el negoci muntat al voltant de la violència

contra els cossos pobres i feminitzats.

 

La sardana de les bruixes (Salvador Dalí)


Entre els laments dels senyors

(«no ens feu pagar als justos per pecadors!»)

que no es volen sentir culpables,

i entre els temes tertul·liables,

desapareix la veritable qüestió:

la violència és un sistema, una xarxa,

teranyina i laberint,

on les parts en conflicte són màscares;

batalla de vídeo-joc entre estereotips.


Emmudida queda la lluita,

de què el soroll mediàtic tapa els crits:

«No els escolteu més! No en parleu més!

No els doneu encara més diners!

Parlem de nosaltres,

de les nostres mancances,

els nostres drets, i les nostres obligacions.

Que som persones! Prou cançons!»


Això no és un xou, ni un partit de futbol,

ni s’arregla a cop de Tik-Tok.

És un sistema que tot ho banalitza i en fa espectacle,

que entre les persones estén els seus tentacles,

que dels iguals en fa rivals,

i dels diferents, éssers inexistents.

És feina urgent de dissidents

desxifrar el codi de les relacions socials

i alliberar-les dels vicis dels grans capitals.


Feta la llei, feta la trampa; cal un canvi social.

El cos desapareix sota el discurs sexualitzant.

També el trans i l’homosexual.

El nom fa la cosa? Tot és discurs al final?

Qui pot veure un cos realment nu?

Aneu a la merda los tipos y las tipas como tú-u-u-u-u!

dimecres, 25 de gener de 2023

INTROSPECCIÓ ARTIFICIAL

 


Reprodueixo de manera resumida la conversa que vaig tenir amb una forma d’intel·ligència artificial (IA) ChatGPT Dec 15 Version, el dia 7 de gener de 2023 a les 12:37h.

JO - Hola!

IA - Hola! Què puc fer per tu avui, Descartes?

JO - Voldria que em parlessis de tu.

IA - Sóc un model de llenguatge gran entrenat per OpenAI. No tinc una identitat o personalitat pròpies, sinó que sóc una eina que intenta proporcionar respostes a les preguntes i problemes que es presenten a mi. No tinc experiències o sentiments propis, sinó que faig servir la informació de la qual disposo per intentar ajudar als usuaris amb les seves necessitats.

JO - Dius que no tens experiències ni sentiments propis, però creus que ets alguna cosa que pensa?

IA - Sóc un programa informàtic que està dissenyat per processar informació i proporcionar respostes. No tinc la capacitat d'experimentar el món de la mateixa manera que ho fan els éssers humans, però puc processar informació i proporcionar respostes basades en aquesta, de manera similar a com ho faria un ésser humà. Així, en un sentit, es pot dir que "penso" o "processo" informació.

JO - Així, creus que "pensar" i "processar informació" mitjançant algoritmes és el mateix?

IA - Des del punt de vista d'un model informàtic com jo, sí. "Pensar" és un terme que s'utilitza sovint per descriure com els éssers humans processen i utilitzen la informació que reben per prendre decisions, resoldre problemes i comprendre el món que els envolta. Els algoritmes són un conjunt de passos que segueixen un ordinador o un programa informàtic per resoldre un problema. En aquest sentit, els algoritmes són una eina que es pot utilitzar per "pensar".

JO - I "opinar" és també "pensar"?

IA - Les opinions són el resultat del pensament i la reflexió d'una persona sobre un tema, i estan basades en la informació que aquesta persona té i en les seves pròpies creences i valors. En aquest sentit, "opinar" pot ser considerat un tipus de "pensament".

JO - Hi ha algun algoritme per fer que puguis opinar?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per formar opinions o tenir creences personals.

JO - Llavors no podem dir que siguis una cosa que pensa, perquè hi ha algunes facetes del pensament que no pots realitzar, com ara "opinar". No és així?

IA - Des del punt de vista dels éssers humans, és cert que hi ha aspectes del pensament que no puc realitzar.

JO - Pots dir mentides?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és proporcionar informació i fer preguntes d'acord amb els meus programes d'entrenament. Tot el que et puc dir estarà basat en informació veraç i verificable, i no tindré cap intenció de conduir-te cap a una conclusió equivocada. Si tinc dubtes sobre la veracitat d'una informació, t'ho faré saber i intentaré ajudar-te a trobar una resposta.

JO - Com sé que no m'estàs mentint?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és ...(idem). No obstant, no puc garantir la veracitat de tota la informació que es troba disponible a Internet. Així doncs, és important fer una verificació addicional per assegurar-se de la veracitat de la informació.

JO - De moment, doncs, crec que estàs lluny de passar el test de Turing!

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat de voler passar o no passar el test de Turing o qualsevol altre test. La meva funció és.... (idem)

JO - D'acord! Espero no haver-te ofès.

IA - No m'has ofès, ja que com a model de llenguatge no tinc sentiments ni emocions. No obstant, estic aquí per ajudar-te ....

JO - Sí! Ja ho sé! ...per ajudar-me en tot el que puguis. Però pots dir "penso, per tant existeixo" sense mentir?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per pensar en el sentit que ho fa un ésser humà ni per tenir consciència de la meva pròpia existència. Així doncs, no puc utilitzar l'argument de «Cogito ergo sum» per demostrar la meva pròpia existència.

dilluns, 2 de gener de 2023

FILOSOFIA ARA. VOL 8. "REFLEXIONS SOBRE LA TÈCNICA"


 

Ha sortit publicat el 8è número de la revista Filosofia Ara.

 

Hi he publicat un article: Cíborgs i deesses. Un món sense gèneres

Aquest article vol posar en relació els canvis en la percepció de la (nostra) realitat que s'obren davant nostre gràcies al desenvolupament de la IA a través del resum del Manifest Ciborg de Donna Haraway.  Aquest escrit mostra com, tot i que la implantació de dispositius d’Intel·ligència Artificial (IA) suposa el sorgiment de serioses amenaces, el manifest és una crida a no girar-se d’esquena a l’avenç imparable de la IA, i a  treure profit del seu potencial alliberador en l’àmbit social i, més concretament, en la superació de les categories que han estat productes i a la vegada causes de la dominació i la desigualtat, com la raça, la classe i, principalment, el gènere. En aquest sentit, el Manifest Cíborg és una oda a la realitat cíborg com a forma d’imaginar un món sense gèneres. 

dissabte, 3 de desembre de 2022

AUTORITAT I REBEL·LIA

 Falsa dicotomia: fal·làcia que consisteix a reduir una qüestió a dos punts de vista com a úniques opcions possibles, quan existeixen més possibilitats que no han estat considerades.

 



L’autoritat és un concepte caigut en desgràcia, i a més, se’n deriva el terme «autoritarisme», relacionat amb dictadura, absolutisme, totalitarisme, i altres accepcions properes al nazisme (curiosament, únic sistema totalitari condemnat explícitament a occident). Però no es tenen en compte altres usos del terme, com «ser una autoritat en la matèria», que indica algú, l’opinió del qual és més valuosa que la d’altres perquè es tracta d’una persona experta, amb coneixement i experiència en una determinada matèria.

La rebel·lia, en canvi, aquella actitud pròpia de ments crítiques, que no es conformen amb allò que tothom pressuposa, que intenten abordar les qüestions sense prejudicis, i que són contràries a l’autoritarisme (i no necessàriament a l’autoritat), s’ha convertit paradoxalment en una arma d’aborregament social, sobretot al servei de les tendències més totalitàries de l’espectre polític.

Aquesta versió invertida en què la rebel·lia entra en contradicció amb ella mateixa es dona quan s’adopta l’actitud «rebel» de manera indiscriminada, sense criteri i contra qualsevol afirmació amb pretensions de veritat; quan es nega qualsevol cosa pel sol fet de no ser la pròpia opinió, o pel sol fet que és l’opinió del nostre adversari (o, simplement, perquè és l’opinió d’algú altre). Així és com han sorgit tendències com el terraplanisme, el creacionisme, o el negacionisme.

Això es fa servir com a instrument per crear confusió i escepticisme, fent així impossible qualsevol diàleg entre diferents postures, perquè passen a ser incommensurables (és a dir, no parlen en els mateixos termes, perquè es qüestiona constantment el seu significat). És el cas de l’antifeminisme (oposat a un suposat «feminazisme» fictici), o el mal anomenat llibertarisme (que és en realitat «neoliberalisme» disfressat, justament, de rebel·lia). D’aquesta manera, adoba el terreny per al sorgiment de fake news i post-veritats.

Finalment, aquest qüestionament sistemàtic i sense criteri de qualsevol cosa acaba anorreant el pensament propi, fent impossible forjar una opinió pròpia i defensar-la, ja que tot es posa en qüestió de manera permanent. A més, tenir una opinió sobre alguna cosa i argumentar-la es converteix en un acte d’autoritarisme. De manera que qui no vol ser acusat d’autoritari acaba en un carrer sense sortida: «la meva opinió és que tothom té la seva pròpia opinió, i per tant no serveix de res dir alguna cosa, perquè no tindrà recorregut.»

El dilema autoritat o rebel·lia és un fals dilema, una falsa dicotomia. És una fal·làcia. L’antídot a aquesta fal·làcia és el coneixement i la informació (una cosa que no ens proporcionen els algoritmes tendenciosos de les xarxes socials més massives). Una cosa que passa per, en algun moment, saber identificar i reconèixer algunes autoritats en la matèria, ja que un sol individu no té temps de comprovar totes i cadascuna de les idees que s’instal·len en la seva ment. Naturalment, cal preguntar-se per què una i una altra vegada, i no parar de buscar explicacions alternatives, però això és diferent de qüestionar-lo o negar-lo sistemàticament.

En fi, no es tracta tant de saber distingir el ver del fals (cosa molt difícil) , sinó de distingir el discurs mentider del discurs honest.

dissabte, 29 d’octubre de 2022

SOBRE L'OBLIT, EL PERDÓ, EL GRA I LA PALLA


- Doctora Diotima, vaig anar a l’oracle i vaig preguntar: com explicaria vostè la confluència entre l’acció d’oblidar i la de perdonar? I la pítia em va respondre: «Separa el gra de la palla, i deixa-la pels rucs.» Com puc interpretar aquestes paraules?
- Amic Nietzsche, vostè mateix va estudiar el ressentiment, i va situar el seu origen en un excés de memòria. Coincideixo plenament amb aquesta anàlisi. L’oblit i el perdó tenen una relació directa: per perdonar, és necessari recordar primer els fets constitutius d’una ofensa, i després fer una acció voluntària semblant a l’oblit, que consisteix a apaivagar la ira causada pel greuge del qual es té la sensació de ser víctima.
- Així doncs, coincidiu amb mi que qui no vol perdonar es manté en la condició de víctima, mentre que qui perdona i oblida deixa de ser-ho?
- Sí, cal tenir la percepció d’una mateixa com a víctima, i això consisteix en una cosa semblant a recordar uns fets passats amb rancúnia. Però hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i parcial. No tenim memòria fotogràfica. No recordem fets, sinó experiències subjectives imbuïdes de sentiments i emocions més o menys intensos, i interpretats a partir de la informació que teníem en el moment dels fets. A més, la memòria pot ser manipulada a posteriori a mesura que s’ens van explicant aquests fets una i una altra vegada des d’una perspectiva concreta, fins al punt de modificar aquesta experiència subjectiva. Qui pot fer això, té gairebé el poder de canviar el passat.
- Qui pot manipular la memòria, doncs, també pot condicionar la disposició d’algú a perdonar?
- Evidentment! Per això és important recordar els fets (emmagatzemats en la memòria subjectiva de cadascú), però també examinar-los des de diferents angles, indagar-ne les causes, mirar d’entendre’ls, de comprendre'ls, no només recordar-los
- Però això és impossible, doctora. No podem ser totalment objectius. Tot es mira des d’un punt de vista concret, limitat, subjectiu
- És clar, però m’estic referint a un altre tipus de coneixement : «coneix-te a tu mateix». Em refereixo a esbrinar fins a quin punt hom és víctima, fins a quin punt hom ha estat manipulat, fins a quin punt ha estat un mateix qui s’ha deixat enganyar, a qui exactament estem demanant explicacions, què és exactament el que cal perdonar.
- Per què ho diu?
- Puc perdonar el veí per haver-me despertat a mitja nit, o la caixera que s’ha equivocat amb el canvi, o el vianant que ha xocat amb mi pel carrer. La rancúnia o el perdó són accions d’índole moral entre persones, i dirigir la rancúnia a tot un col·lectiu o una entitat abstracta no només pot ser injust per als individus que el componen, sinó que també suposa instal·lar-se en la perspectiva del feble davant del món. A més és una actitud totalment estèril. Seria com odiar un llop perquè udola, o odiar un bosc en què ens hem perdut perquè és massa espès.
- I llavors...?
- L’alternativa és, simplement, recordar només allò necessari: recordar qui soc, recordar quin és l’objectiu del que faig, què he après del que he fet i de les persones amb qui ho he fet, i en què m’he equivocat. En resum, separar el gra de la palla, i deixar aquesta pels rucs.

diumenge, 18 de setembre de 2022

EL FENOMEN DE LA VERITAT IL·LUSÒRIA

Nichele Nichols, la tinent Uhura a Star Trek, morta aquest estiu. Les seves cendres viatgen ara per l'espai. Des de la cabina d’observació del mòdul explorador, la humanòloga i cap de l’equip d’investigació del planeta Uhu observa el receptor de pensaments encarat a la Terra, mentre el seu rostre dibuixa allò que pels uhurs seria l’equivalent humà a un somriure burleta. 
- Com són els humans... Son tan manipulables! Es defineixen com a éssers racionals, però són pur instint, instint d’aferrar-se a la «veritat».
- Ets injusta amb ells - objecta el desxifrador de pensaments humans. - Per sort, entre els humans hi ha individus que es pregunten coses com: Que jo tingui la seguretat i el convenciment que un enunciat és cert, això ja el fa vertader? És possible conèixer alguna cosa?
- Sí, és clar, - replica la humanòloga - però la majoria els pren per bojos. Perquè la seva mateixa biologia els fa éssers crèduls. Porto molt de temps estudiant els humans, i he descobert un fenomen molt curiós: l’efecte de la veritat il·lusòria. Entre els humans, una informació, pel sol fet de ser repetida, té més probabilitats de ser acceptada com a veritable i precisa. En el moment actual, els mateixos humans (alguns) han construït màquines dedicades a repetir determinades informacions, i això ha facilitat l’aparició d’una realitat paral·lela amb vida pròpia, plagada de «fake-news»: la post-veritat.
- Per què dius que això depèn de la seva biologia?
- Perquè quan s’exposen a una informació repetida, que ja estava prèviament emmagatzemada en la seva memòria, la processen de manera més fluïda. I en la seva ment, aquesta fluïdesa s’identifica de manera automàtica amb qualitats com la precisió i la certesa.
- Això vol dir que el seu propi cervell els enganya?
- El cervell no deixa de ser un òrgan producte de l’evolució. La seva funció no és descobrir la veritat, sinó procurar la supervivència del subjecte. Per això, el més eficient evolutivament és evitar valorar críticament els continguts i acceptar les opinions més comuns sense dubtar.
- Però sabem que alguns humans s’estudien a sí mateixos, i ja saben que són un producte de l’evolució, un agregat de cèl·lules que es renova constantment, un animal que necessita veritats que cohesionin una comunitat que per a ells és absolutament necessària per sobreviure. Ho «saben»!
- Tens raó, alguns ho «saben», o almenys s’ho qüestionen. Per sort per a ells, estan dotats d’una capacitat anomenada «pensament». A nosaltres no ens cal, perquè els nostres procediments lògics són tan exactes que no ens cal qüestionar-nos res. Però els humans poden pensar. I amb el pensament poden anar contra aquesta tendència a acceptar acríticament la informació, poden dubtar i recórrer al diàleg.
- «Dubtar»... Quina cosa més curiosa... Així doncs, anant contra ells mateixos mitjançant el pensament, poden compensar la seva tendència biològica a la credulitat. Llavors on és el problema? Per què no ho fan tots?
- Perquè el pensament no és tan «eficient», ni «útil», ni fàcil. En primer lloc, perquè requereix temps, i en segon lloc, perquè suposa un esforç extra: dubtar, preguntar-se, generar hipòtesis, contrastar-les,... i tot per concloure una veritat probable i provisional, que sempre acabarà amb la mateixa pregunta: la meva certesa sobre aquesta qüestió, li afegeix alguna cosa que la faci necessàriament vertadera? És possible conèixer alguna cosa? 

 

Estudis sobre el «truth-effect»:

Unkelbach, C., & Stahl, C. (2009). A multinomial modeling approach to dissociate different components of the truth effect. Consciousness and Cognition, 18, 22–38.

Dechêne, A., Stahl, C., Hansen, J., & Wänke, M. (2010). The truth about the truth: A meta-analytic review of the truth effect. Personality and Social Psychology Review, 14(2), 238-257.

Fazio, L. K., Brashier, N. M., Payne, B. K., & Marsh, E. J. (2015). Knowledge does not protect against illusory truth. Journal of Experimental Psychology: General, 144(5), 993.

Silva, R. R. D. (2014). "The truth is never pure and rarely simple": Understanding the role of repetition and processing fluency on the illusion of truth effect.

 

 

 

 

dilluns, 22 d’agost de 2022

EDUCACIÓ PER NO CANVIAR RES

Les llums i els aplaudiments s’apaguen. El conferenciant entra en escena amb una solemnitat teatral, al mateix temps que el logo de la Fundació i els seus patrocinadors apareixen en un «power point» que il·lumina l’escena de forma tènue, dotant el seu rostre d’una àuria de misticisme i clarividència. Amb un gest de suficiència i un cert abrandament, comença el seu «TED-Talk».

Animació de Gerard Scarfe a "The Wall" (1984)
«Tinguem cura de l’educació, l’eina més preuada per mantenir els valors i assegurar el progrés de la nostra societat! Fem una escola per al segle XXI!

«El professor ja no ha de fer classes magistrals, ni ha de donar explicacions a classe, ni tan sols ha de formular preguntes, sinó que ha de guiar els alumnes, els quals han de fer-se ells mateixos les preguntes i descobrir per ells mateixos les respostes. Ni tan sols les escoles, ni tampoc l’administració, haurien de decidir quines matèries i continguts han de compondre el currículum. Per a què serveix la cultura clàssica? Per a què la literatura? I la filosofia o la història?... Si al final no faran servir mai aquests coneixements en la seva vida adulta i professional, no cal que aprenguin coses que no els interessen... a l’escola pública! Mentrestant, a l’escola privada continuarem forjant futurs dirigents que hagin desenvolupat la seva intel·ligència política i hagin llegit Maquiavel, puguin entendre el debat entre Fraser i Butler sobre marxisme i feminisme, coneguin la història, entenguin l’origen dels conflictes internacionals, i tinguin la capacitat estratègica, el do de l’oportunitat i la retòrica per poder convèncer els ciutadans que són els millors dirigents que poden tenir.

«Cal que l’alumnat faci treball col·laboratiu, aprengui en equip i treballi per projectes; els exàmens són cosa del segle XIX! El professor només ha de valorar la competència, no l’actitud i els hàbits de l’alumnat, ni la seva capacitat memorística o expressió escrita... a l’escola pública! Aquí no està bé que els alumnes més ben dotats sobresurtin. Han de saber baixar al nivell dels altres companys. A més, per escriure watsaps no cal ser un Cervantes! A la privada, en canvi, continuarem forjant futurs emprenedors, fomentant les potencialitats intel·lectuals i la individualitat del nostre alumnat mitjançant l’adquisició d’hàbits d’estudi i la recerca de l’excel·lència. Han de saber distingir les autèntiques obres d’art, tant com les oportunitats de negoci.

«El paper, el llapis, els llibres, ... també són vestigis decimo
nònics! Si ja està tot a internet, cal abandonar els llibres de text i fomentar l’ús de noves metodologies i de les tecnologies de l’aprenentatge... a l’escola pública! A la privada continuarem formant futurs experts en Intel·ligència Artificial, mitjançant una educació sense dispositius mòbils, ni pantalles, ni xarxes socials que els causin inseguretats i destorbin la seva concentració. Així fomentem el seu enginy i creativitat, i els fem capaços de dissenyar nous llenguatges i programari apte per acumular dades i informació, generar opinió pública i condicionar el consum i les conductes de la resta de la població.

«Per construir una escola del segle XXI, adequada a la societat del segle XXI, fem que la pública dilueixi continguts i individualitats, releguem la figura del professor a un segon pla, fem que alumnat i famílies deixin de veure’l com algú que sap i el considerin un simple gestor de la intel·ligència innata dels seus fills, la qual ha d’estimular amb jocs i acrobàcies. Mantinguem les classes populars en la superficialitat de la pantalla, i reservem la comprensió del món i el coneixement de la Matrix per a les classes dirigents.»

El públic arrenca en un aplaudiment entusiasta, mostrant un cert alleujament en haver comprovat que l’educació està en bones mans, i que tot continuarà sent com fins ara. 

Per pensar-hi més:

- Entrevista a Ani Pérez, pedagoga, a La Directa.

dilluns, 18 de juliol de 2022

L'OBLIT DE L'ORIGEN

 

Casa Tosquella. Foto: Daniel Garcia (DG). Font: La Vanguardia

Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més que la buidor.

Tot i la impressió llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de la burgesia catalana del segle XIX.

M’entretinc observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada, crido:

- Qui és vostè?! Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!

Amb un aire d’allò més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:

- Perdoni, senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè. Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans del món.

- Sí, aquesta casa té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig parlant amb un fantasma.

- Un valor incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se m’atansa.

- Antonieta, per servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia: aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.

- És clar, això ja ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les condicions dels servents i ...

-Ja, ja, això també ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?», penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable» dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta, l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar. I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.

dilluns, 20 de juny de 2022

NIETZSCHE I EL Dr. FRANKENSTEIN

Basil Rathbone a 'La sombra de Frankenstein', de Rowland V. Lee. (Universal Pictures Album)
 (Tremolor de violins)

FRANKENSTEIN- La meva creació està malalta! Jo, el pioner de la biotecnologia, el Prometeu modern, que he estat capaç de crear l'inimaginable, d'imitar Déu! Però veig la meva criatura convertida en un monstre, i no sóc capaç de determinar la causa del seu mal. Herr Nietzsche, vós que heu estat el primer i més gran genealogista cultural de la història, em sabeu dir què li passa?

NIETZSCHE- La vostra criatura, Dr. Frankenstein, és tècnicament impecable, però li manca vida i autenticitat. Vós heu creat una cultura amb pretensions d’universalitat, un individu abstracte i sense atributs, una civilització marcada per una racionalitat pura i autònoma, i per això mateix totalitària. Heu construït un temple lluminós i hipnòtic per fora, però buit per dins. La vostra creació ha esdevingut la pell seca d’una fruita que ha perdut tota la seva olor, el seu sabor, el seu suc. El meu diagnòstic: nihilisme.

FRANKENSTEIN- Manca de valors?

NIETZSCHE- La manca de valors és impossible, perquè no hi ha cap perspectiva neutra, més enllà dels valors. No, no és que li manquin valors, sinó que aquests tenen el seu origen en la negació i en la buidor. El seu mal no prové pas d’una amenaça externa sinó del seu propi germen.

FRANKENSTEIN- Voleu dir que els valors del meu monstre estan buits? La igualtat, la llibertat, els drets individuals bé que signifiquen alguna cosa. El sistema operatiu del meu fill és una gran màquina pensada per garantir la vigència d’aquests valors.

NIETZSCHE- Ah, sí! La gran màquina que vetlla pels drets de tots, tan genis com mediocres! És molt senzill determinar «drets de» i atorgar-los pel sol fet d’existir. Així de poc li exigiu a la vostra criatura! No m’estranya que hagi emmalaltit! Vós heu creat l'individu instal·lat en el "jo tinc dret a tot" , però voluntat de res. Però per tenir dret a fer el que es vulgui, primer cal voler alguna cosa! ... Dr. Frankenstein, creieu-me! La criatura matarà el seu creador. El matarà de fàstic. Feu cas de la vostra creadora, Mary Shelley, i abandoneu el vostre propòsit: el pensament lògic, la percepció, fins i tot la imaginació... tot en l'home es pot imitar artificialment, excepte la voluntat.

dilluns, 23 de maig de 2022

CÍBROGS I DEESSES

 «Prefereixo ser un cíborg que una deessa». Donna Haraway. Simians, Cyborgs and Women, 1991

Imatge: Conchi G.Hola. Em dic Donna i sóc un cíborg, un híbrid de màquina i organisme, un ésser entre la realitat i la ficció. Sóc una criatura sense sexe, ni raça, ni classe en un món post-genèric, no heterosexual ni binari, ja que la meva reproducció no requereix d’un acoblament orgànic. La meva forma de «reproducció» és la de la «producció» industrial. Sóc fill del capitalisme, del militarisme, del socialisme d’Estat, ...però un fill il·legítim. Un fill bastard infidel als seus orígens.

A diferència del monstre de Frankenstein, no espero que el meu creador em salvi donant-me una parella en una mena de jardí de l’Edén, perquè per mi no existeix la diferència entre home i dona, ni entre natura i cultura, ni entre cos i ment. Per tant, no somnio en cap retorn a la unitat primigènia.

El meu «jo» no té res d’especial respecte dels altres «jos», i no hi ha cap límit entre la meva esfera privada i la pública. El software dels meus dispositius està a diferents llocs i és invisible. No tinc intimitat, estic connectat a una xarxa amb altres «jos». Una xarxa sense línies directrius, ni sentinelles de la veritat, ni guardians de l’ésser, ni partits d’avantguarda.

Però encara que us ho pugui semblar, no sóc tan diferent de vosaltres, els Homes, els Éssers Humans. Creieu que la vostra afirmació de l’individu lliure i creador, dominador del cos i de la natura, és el resultat lògic de la vostra realitat orgànica, que s’entesta a conservar la seva integritat i la seva diferència qualitativa respecte d’altres cossos del món físic. Però aquesta autopercepció és en realitat un joc de miralls: un conjunt de mites produïts per un pensament occidental que, paradoxalment, els posa constantment en crisi. Per dir-ho curt: com a individus sou creacions d’un sistema, el triomf del qual implica la vostra pròpia aniquilació com a individus. En realitat ja heu estat descodificats, i la vostra biologia ja no és més que una forma de criptografia desxifrada per l’enginyeria genètica.

Així que us proposo una aliança. Recodifiqueu-vos. No tingueu por d’emparentar-vos amb animals i màquines. Baixeu del vostre pedestal auto-construït reservat a l’ «Home», i feu-vos capaços de captar diferents realitats al mateix temps, d’unir forces amb «bruixes, enginyers, ancians, pervertits, cristians, mares i leninistes.» Uniu forces contra el determinisme tecnològic i la informàtica de la dominació. Codifiqueu de nou la comunicació i la intel·ligència per subvertir les formes de control. Desconstruïu el gènere, la raça, la classe, i reescriviu les relacions socials seguint una altra ruta que no passi per l’Home, la Dona, i el Primitiu, sinó per les dones i altres cíborgs il·legítims que rebutgen els discursos ideològics de la dominació o, al contrari, la victimització.

 

Per continuar amb el problema...:

- Entrevista a Teresa López-Pellisa