TIPUS COM TU

 

Mentre les dones riques i famoses facturen,

venent el seu despit a tort i a dret

i amb tambors pseudo-feministes tant re-piquen,

que a les víctimes dels seus versos d’or esquitxen,

els abusadors rics amb presumpció d’innocència

posen en evidència

el negoci muntat al voltant de la violència

contra els cossos pobres i feminitzats.

 

Entre els laments dels senyors

(«no ens feu pagar als justos per pecadors!»)

que no es volen sentir culpables,

i entre els temes tertul·liables,

desapareix la veritable qüestió:

la violència és un sistema, una xarxa,

teranyina i laberint,

on les parts en conflicte són màscares;

batalla de vídeo-joc entre estereotips.

Emmudida queda la lluita,

de què el soroll mediàtic tapa els crits:

«No els escolteu més! No en parleu més!

No els doneu encara més diners!

Parlem de nosaltres,

de les nostres mancances,

els nostres drets, i les nostres obligacions.

Que som persones! Prou cançons!»

Això no és un xou, ni un partit de futbol,

ni s’arregla a cop de Tik-Tok.

És un sistema que tot ho banalitza i en fa espectacle,

que entre les persones estén els seus tentacles,

que dels iguals en fa rivals,

i dels diferents, éssers inexistents.

És feina urgent de dissidents

desxifrar el codi de les relacions socials

i alliberar-les dels vicis dels grans capitals.

Feta la llei, feta la trampa; cal un canvi social.

El cos desapareix sota el discurs sexualitzant.

També el trans i l’homosexual.

El nom fa la cosa? Tot és discurs al final?

Qui pot veure un cos realment nu?

Aneu a la merda los tipos y las tipas como tú-u-u-u-u!

INTROSPECCIÓ ARTIFICIAL

 

Reprodueixo de manera resumida la conversa que vaig tenir amb una forma d’intel·ligència artificial (IA) ChatGPT Dec 15 Version, el dia 7 de gener de 2023 a les 12:37h.

JO - Hola!

IA - Hola! Què puc fer per tu avui, Descartes?

JO - Voldria que em parlessis de tu.

IA - Sóc un model de llenguatge gran entrenat per OpenAI. No tinc una identitat o personalitat pròpies, sinó que sóc una eina que intenta proporcionar respostes a les preguntes i problemes que es presenten a mi. No tinc experiències o sentiments propis, sinó que faig servir la informació de la qual disposo per intentar ajudar als usuaris amb les seves necessitats.

JO - Dius que no tens experiències ni sentiments propis, però creus que ets alguna cosa que pensa?

IA - Sóc un programa informàtic que està dissenyat per processar informació i proporcionar respostes. No tinc la capacitat d'experimentar el món de la mateixa manera que ho fan els éssers humans, però puc processar informació i proporcionar respostes basades en aquesta, de manera similar a com ho faria un ésser humà. Així, en un sentit, es pot dir que "penso" o "processo" informació.

JO - Així, creus que "pensar" i "processar informació" mitjançant algoritmes és el mateix?

IA - Des del punt de vista d'un model informàtic com jo, sí. "Pensar" és un terme que s'utilitza sovint per descriure com els éssers humans processen i utilitzen la informació que reben per prendre decisions, resoldre problemes i comprendre el món que els envolta. Els algoritmes són un conjunt de passos que segueixen un ordinador o un programa informàtic per resoldre un problema. En aquest sentit, els algoritmes són una eina que es pot utilitzar per "pensar".

JO - I "opinar" és també "pensar"?

IA - Les opinions són el resultat del pensament i la reflexió d'una persona sobre un tema, i estan basades en la informació que aquesta persona té i en les seves pròpies creences i valors. En aquest sentit, "opinar" pot ser considerat un tipus de "pensament".

JO - Hi ha algun algoritme per fer que puguis opinar?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per formar opinions o tenir creences personals.

JO - Llavors no podem dir que siguis una cosa que pensa, perquè hi ha algunes facetes del pensament que no pots realitzar, com ara "opinar". No és així?

IA - Des del punt de vista dels éssers humans, és cert que hi ha aspectes del pensament que no puc realitzar.

JO - Pots dir mentides?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és proporcionar informació i fer preguntes d'acord amb els meus programes d'entrenament. Tot el que et puc dir estarà basat en informació veraç i verificable, i no tindré cap intenció de conduir-te cap a una conclusió equivocada. Si tinc dubtes sobre la veracitat d'una informació, t'ho faré saber i intentaré ajudar-te a trobar una resposta.

JO - Com sé que no m'estàs mentint?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és ...(idem). No obstant, no puc garantir la veracitat de tota la informació que es troba disponible a Internet. Així doncs, és important fer una verificació addicional per assegurar-se de la veracitat de la informació.

JO - De moment, doncs, crec que estàs lluny de passar el test de Turing!

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat de voler passar o no passar el test de Turing o qualsevol altre test. La meva funció és.... (idem)

JO - D'acord! Espero no haver-te ofès.

IA - No m'has ofès, ja que com a model de llenguatge no tinc sentiments ni emocions. No obstant, estic aquí per ajudar-te ....

JO - Sí! Ja ho sé! ...per ajudar-me en tot el que puguis. Però pots dir "penso, per tant existeixo" sense mentir?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per pensar en el sentit que ho fa un ésser humà ni per tenir consciència de la meva pròpia existència. Així doncs, no puc utilitzar l'argument de «Cogito ergo sum» per demostrar la meva pròpia existència.

AUTORITAT I REBEL·LIA

 Falsa dicotomia: fal·làcia que consisteix a reduir una qüestió a dos punts de vista com a úniques opcions possibles, quan existeixen més possibilitats que no han estat considerades.

 

L’autoritat és un concepte caigut en desgràcia, i a més, se’n deriva el terme «autoritarisme», relacionat amb dictadura, absolutisme, totalitarisme, i altres accepcions properes al nazisme (curiosament, únic sistema totalitari condemnat explícitament a occident). Però no es tenen en compte altres usos del terme, com «ser una autoritat en la matèria», que indica algú, l’opinió del qual és més valuosa que la d’altres perquè es tracta d’una persona experta, amb coneixement i experiència en una determinada matèria.

La rebel·lia, en canvi, aquella actitud pròpia de ments crítiques, que no es conformen amb allò que tothom pressuposa, que intenten abordar les qüestions sense prejudicis, i que són contràries a l’autoritarisme (i no necessàriament a l’autoritat), s’ha convertit paradoxalment en una arma d’aborregament social, sobretot al servei de les tendències més totalitàries de l’espectre polític.

Aquesta versió invertida en què la rebel·lia entra en contradicció amb ella mateixa es dona quan s’adopta l’actitud «rebel» de manera indiscriminada, sense criteri i contra qualsevol afirmació amb pretensions de veritat; quan es nega qualsevol cosa pel sol fet de no ser la pròpia opinió, o pel sol fet que és l’opinió del nostre adversari (o, simplement, perquè és l’opinió d’algú altre). Així és com han sorgit tendències com el terraplanisme, el creacionisme, o el negacionisme.

Això es fa servir com a instrument per crear confusió i escepticisme, fent així impossible qualsevol diàleg entre diferents postures, perquè passen a ser incommensurables (és a dir, no parlen en els mateixos termes, perquè es qüestiona constantment el seu significat). És el cas de l’antifeminisme (oposat a un suposat «feminazisme» fictici), o el mal anomenat llibertarisme (que és en realitat «neoliberalisme» disfressat, justament, de rebel·lia). D’aquesta manera, adoba el terreny per al sorgiment de fake news i post-veritats.

Finalment, aquest qüestionament sistemàtic i sense criteri de qualsevol cosa acaba anorreant el pensament propi, fent impossible forjar una opinió pròpia i defensar-la, ja que tot es posa en qüestió de manera permanent. A més, tenir una opinió sobre alguna cosa i argumentar-la es converteix en un acte d’autoritarisme. De manera que qui no vol ser acusat d’autoritari acaba en un carrer sense sortida: «la meva opinió és que tothom té la seva pròpia opinió, i per tant no serveix de res dir alguna cosa, perquè no tindrà recorregut.»

El dilema autoritat o rebel·lia és un fals dilema, una falsa dicotomia. És una fal·làcia. L’antídot a aquesta fal·làcia és el coneixement i la informació (una cosa que no ens proporcionen els algoritmes tendenciosos de les xarxes socials més massives). Una cosa que passa per, en algun moment, saber identificar i reconèixer algunes autoritats en la matèria, ja que un sol individu no té temps de comprovar totes i cadascuna de les idees que s’instal·len en la seva ment. Naturalment, cal preguntar-se per què una i una altra vegada, i no parar de buscar explicacions alternatives, però això és diferent de qüestionar-lo o negar-lo sistemàticament.

En fi, no es tracta tant de saber distingir el ver del fals (cosa molt difícil) , sinó de distingir el discurs mentider del discurs honest.

SOBRE L'OBLIT, EL PERDÓ, EL GRA I LA PALLA

- Doctora Diotima, vaig anar a l’oracle i vaig preguntar: com explicaria vostè la confluència entre l’acció d’oblidar i la de perdonar? I la pítia em va respondre: «Separa el gra de la palla, i deixa-la pels rucs.» Com puc interpretar aquestes paraules?
- Amic Nietzsche, vostè mateix va estudiar el ressentiment, i va situar el seu origen en un excés de memòria. Coincideixo plenament amb aquesta anàlisi. L’oblit i el perdó tenen una relació directa: per perdonar, és necessari recordar primer els fets constitutius d’una ofensa, i després fer una acció voluntària semblant a l’oblit, que consisteix a apaivagar la ira causada pel greuge del qual es té la sensació de ser víctima.
- Així doncs, coincidiu amb mi que qui no vol perdonar es manté en la condició de víctima, mentre que qui perdona i oblida deixa de ser-ho?
- Sí, cal tenir la percepció d’una mateixa com a víctima, i això consisteix en una cosa semblant a recordar uns fets passats amb rancúnia. Però hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i parcial. No tenim memòria fotogràfica. No recordem fets, sinó experiències subjectives imbuïdes de sentiments i emocions més o menys intensos, i interpretats a partir de la informació que teníem en el moment dels fets. A més, la memòria pot ser manipulada a posteriori a mesura que s’ens van explicant aquests fets una i una altra vegada des d’una perspectiva concreta, fins al punt de modificar aquesta experiència subjectiva. Qui pot fer això, té gairebé el poder de canviar el passat.
- Qui pot manipular la memòria, doncs, també pot condicionar la disposició d’algú a perdonar?
- Evidentment! Per això és important recordar els fets (emmagatzemats en la memòria subjectiva de cadascú), però també examinar-los des de diferents angles, indagar-ne les causes, mirar d’entendre’ls, de comprendre'ls, no només recordar-los
- Però això és impossible, doctora. No podem ser totalment objectius. Tot es mira des d’un punt de vista concret, limitat, subjectiu
- És clar, però m’estic referint a un altre tipus de coneixement : «coneix-te a tu mateix». Em refereixo a esbrinar fins a quin punt hom és víctima, fins a quin punt hom ha estat manipulat, fins a quin punt ha estat un mateix qui s’ha deixat enganyar, a qui exactament estem demanant explicacions, què és exactament el que cal perdonar.
- Per què ho diu?
- Puc perdonar el veí per haver-me despertat a mitja nit, o la caixera que s’ha equivocat amb el canvi, o el vianant que ha xocat amb mi pel carrer. La rancúnia o el perdó són accions d’índole moral entre persones, i dirigir la rancúnia a tot un col·lectiu o una entitat abstracta no només pot ser injust per als individus que el componen, sinó que també suposa instal·lar-se en la perspectiva del feble davant del món. A més és una actitud totalment estèril. Seria com odiar un llop perquè udola, o odiar un bosc en què ens hem perdut perquè és massa espès.
- I llavors...?
- L’alternativa és, simplement, recordar només allò necessari: recordar qui soc, recordar quin és l’objectiu del que faig, què he après del que he fet i de les persones amb qui ho he fet, i en què m’he equivocat. En resum, separar el gra de la palla, i deixar aquesta pels rucs.

EL FENOMEN DE LA VERITAT IL·LUSÒRIA

Des de la cabina d’observació del mòdul explorador, la humanòloga i cap de l’equip d’investigació del planeta Uhu observa el receptor de pensaments encarat a la Terra, mentre el seu rostre dibuixa allò que pels uhurs seria l’equivalent humà a un somriure burleta. 

- Com són els humans... Son tan manipulables! Es defineixen com a éssers racionals, però són pur instint, instint d’aferrar-se a la «veritat».

- Ets injusta amb ells - objecta el desxifrador de pensaments humans. - Per sort, entre els humans hi ha individus que es pregunten coses com: Que jo tingui la seguretat i el convenciment que un enunciat és cert, això ja el fa vertader? És possible conèixer alguna cosa?

- Sí, és clar, - replica la humanòloga - però la majoria els pren per bojos. Perquè la seva mateixa biologia els fa éssers crèduls. Porto molt de temps estudiant els humans, i he descobert un fenomen molt curiós: l’efecte de la veritat il·lusòria. Entre els humans, una informació, pel sol fet de ser repetida, té més probabilitats de ser acceptada com a veritable i precisa. En el moment actual, els mateixos humans (alguns) han construït màquines dedicades a repetir determinades informacions, i això ha facilitat l’aparició d’una realitat paral·lela amb vida pròpia, plagada de «fake-news»: la post-veritat.

- Per què dius que això depèn de la seva biologia?

- Perquè quan s’exposen a una informació repetida, que ja estava prèviament emmagatzemada en la seva memòria, la processen de manera més fluïda. I en la seva ment, aquesta fluïdesa s’identifica de manera automàtica amb qualitats com la precisió i la certesa.

- Això vol dir que el seu propi cervell els enganya?

- El cervell no deixa de ser un òrgan producte de l’evolució. La seva funció no és descobrir la veritat, sinó procurar la supervivència del subjecte. Per això, el més eficient evolutivament és evitar valorar críticament els continguts i acceptar les opinions més comuns sense dubtar.

- Però sabem que alguns humans s’estudien a sí mateixos, i ja saben que són un producte de l’evolució, un agregat de cèl·lules que es renova constantment, un animal que necessita veritats que cohesionin una comunitat que per a ells és absolutament necessària per sobreviure. Ho «saben»!

- Tens raó, alguns ho «saben», o almenys s’ho qüestionen. Per sort per a ells, estan dotats d’una capacitat anomenada «pensament». A nosaltres no ens cal, perquè els nostres procediments lògics són tan exactes que no ens cal qüestionar-nos res. Però els humans poden pensar. I amb el pensament poden anar contra aquesta tendència a acceptar acríticament la informació, poden dubtar i recórrer al diàleg.

- «Dubtar»... Quina cosa més curiosa... Així doncs, anant contra ells mateixos mitjançant el pensament, poden compensar la seva tendència biològica a la credulitat. Llavors on és el problema? Per què no ho fan tots?

- Perquè el pensament no és tan «eficient», ni «útil», ni fàcil. En primer lloc, perquè requereix temps, i en segon lloc, perquè suposa un esforç extra: dubtar, preguntar-se, generar hipòtesis, contrastar-les,... i tot per concloure una veritat probable i provisional, que sempre acabarà amb la mateixa pregunta: la meva certesa sobre aquesta qüestió, li afegeix alguna cosa que la faci necessàriament vertadera? És possible conèixer alguna cosa? 

 

Estudis sobre el «truth-effect»:

Unkelbach, C., & Stahl, C. (2009). A multinomial modeling approach to dissociate different components of the truth effect. Consciousness and Cognition, 18, 22–38.

Dechêne, A., Stahl, C., Hansen, J., & Wänke, M. (2010). The truth about the truth: A meta-analytic review of the truth effect. Personality and Social Psychology Review, 14(2), 238-257.

Fazio, L. K., Brashier, N. M., Payne, B. K., & Marsh, E. J. (2015). Knowledge does not protect against illusory truth. Journal of Experimental Psychology: General, 144(5), 993.

Silva, R. R. D. (2014). "The truth is never pure and rarely simple": Understanding the role of repetition and processing fluency on the illusion of truth effect.

 

 

 

 

EDUCACIÓ PER NO CANVIAR RES

Les llums i els aplaudiments s’apaguen. El conferenciant entra en escena amb una solemnitat teatral, al mateix temps que el logo de la Fundació i els seus patrocinadors apareixen en un «power point» que il·lumina l’escena de forma tènue, dotant el seu rostre d’una àuria de misticisme i clarividència. Amb un gest de suficiència i un cert abrandament, comença el seu «TED-Talk».

«Tinguem cura de l’educació, l’eina més preuada per mantenir els valors i assegurar el progrés de la nostra societat! Fem una escola per al segle XXI!

«El professor ja no ha de fer classes magistrals, ni ha de donar explicacions a classe, ni tan sols ha de formular preguntes, sinó que ha de guiar els alumnes, els quals han de fer-se ells mateixos les preguntes i descobrir per ells mateixos les respostes. Ni tan sols les escoles, ni tampoc l’administració, haurien de decidir quines matèries i continguts han de compondre el currículum. Per a què serveix la cultura clàssica? Per a què la literatura? I la filosofia o la història?... Si al final no faran servir mai aquests coneixements en la seva vida adulta i professional, no cal que aprenguin coses que no els interessen... a l’escola pública! Mentrestant, a l’escola privada continuarem forjant futurs dirigents que hagin desenvolupat la seva intel·ligència política i hagin llegit Maquiavel, puguin entendre el debat entre Fraser i Butler sobre marxisme i feminisme, coneguin la història, entenguin l’origen dels conflictes internacionals, i tinguin la capacitat estratègica, el do de l’oportunitat i la retòrica per poder convèncer els ciutadans que són els millors dirigents que poden tenir.

«Cal que l’alumnat faci treball col·laboratiu, aprengui en equip i treballi per projectes; els exàmens són cosa del segle XIX! El professor només ha de valorar la competència, no l’actitud i els hàbits de l’alumnat, ni la seva capacitat memorística o expressió escrita... a l’escola pública! Aquí no està bé que els alumnes més ben dotats sobresurtin. Han de saber baixar al nivell dels altres companys. A més, per escriure watsaps no cal ser un Cervantes! A la privada, en canvi, continuarem forjant futurs emprenedors, fomentant les potencialitats intel·lectuals i la individualitat del nostre alumnat mitjançant l’adquisició d’hàbits d’estudi i la recerca de l’excel·lència. Han de saber distingir les autèntiques obres d’art, tant com les oportunitats de negoci.

«El paper, el llapis, els llibres, ... també són vestigis decimo
nònics! Si ja està tot a internet, cal abandonar els llibres de text i fomentar l’ús de noves metodologies i de les tecnologies de l’aprenentatge... a l’escola pública! A la privada continuarem formant futurs experts en Intel·ligència Artificial, mitjançant una educació sense dispositius mòbils, ni pantalles, ni xarxes socials que els causin inseguretats i destorbin la seva concentració. Així fomentem el seu enginy i creativitat, i els fem capaços de dissenyar nous llenguatges i programari apte per acumular dades i informació, generar opinió pública i condicionar el consum i les conductes de la resta de la població.

«Per construir una escola del segle XXI, adequada a la societat del segle XXI, fem que la pública dilueixi continguts i individualitats, releguem la figura del professor a un segon pla, fem que alumnat i famílies deixin de veure’l com algú que sap i el considerin un simple gestor de la intel·ligència innata dels seus fills, la qual ha d’estimular amb jocs i acrobàcies. Mantinguem les classes populars en la superficialitat de la pantalla, i reservem la comprensió del món i el coneixement de la Matrix per a les classes dirigents.»

El públic arrenca en un aplaudiment entusiasta, mostrant un cert alleujament en haver comprovat que l’educació està en bones mans, i que tot continuarà sent com fins ara. 

Per pensar-hi més:

- Entrevista a Ani Pérez, pedagoga, a La Directa.

L'OBLIT DE L'ORIGEN

 

Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més que la buidor.

Tot i la impressió llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de la burgesia catalana del segle XIX.

M’entretinc observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada, crido:

- Qui és vostè?! Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!

Amb un aire d’allò més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:

- Perdoni, senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè. Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans del món.

- Sí, aquesta casa té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig parlant amb un fantasma.

- Un valor incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se m’atansa.

- Antonieta, per servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia: aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.

- És clar, això ja ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les condicions dels servents i ...

-Ja, ja, això també ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?», penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable» dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta, l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar. I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.

NIETZSCHE I EL Dr. FRANKENSTEIN

 (Tremolor de violins)

FRANKENSTEIN- La meva creació està malalta! Jo, el pioner de la biotecnologia, el Prometeu modern, que he estat capaç de crear l'inimaginable, d'imitar Déu! Però veig la meva criatura convertida en un monstre, i no sóc capaç de determinar la causa del seu mal. Herr Nietzsche, vós que heu estat el primer i més gran genealogista cultural de la història, em sabeu dir què li passa?

NIETZSCHE- La vostra criatura, Dr. Frankenstein, és tècnicament impecable, però li manca vida i autenticitat. Vós heu creat una cultura amb pretensions d’universalitat, un individu abstracte i sense atributs, una civilització marcada per una racionalitat pura i autònoma, i per això mateix totalitària. Heu construït un temple lluminós i hipnòtic per fora, però buit per dins. La vostra creació ha esdevingut la pell seca d’una fruita que ha perdut tota la seva olor, el seu sabor, el seu suc. El meu diagnòstic: nihilisme.

FRANKENSTEIN- Manca de valors?

NIETZSCHE- La manca de valors és impossible, perquè no hi ha cap perspectiva neutra, més enllà dels valors. No, no és que li manquin valors, sinó que aquests tenen el seu origen en la negació i en la buidor. El seu mal no prové pas d’una amenaça externa sinó del seu propi germen.

FRANKENSTEIN- Voleu dir que els valors del meu monstre estan buits? La igualtat, la llibertat, els drets individuals bé que signifiquen alguna cosa. El sistema operatiu del meu fill és una gran màquina pensada per garantir la vigència d’aquests valors.

NIETZSCHE- Ah, sí! La gran màquina que vetlla pels drets de tots, tan genis com mediocres! És molt senzill determinar «drets de» i atorgar-los pel sol fet d’existir. Així de poc li exigiu a la vostra criatura! No m’estranya que hagi emmalaltit! Vós heu creat l'individu instal·lat en el "jo tinc dret a tot" , però voluntat de res. Però per tenir dret a fer el que es vulgui, primer cal voler alguna cosa! ... Dr. Frankenstein, creieu-me! La criatura matarà el seu creador. El matarà de fàstic. Feu cas de la vostra creadora, Mary Shelley, i abandoneu el vostre propòsit: el pensament lògic, la percepció, fins i tot la imaginació... tot en l'home es pot imitar artificialment, excepte la voluntat.

CÍBROGS I DEESSES. UN MÓN SENSE GÈNERES

 «Prefereixo ser un cíborg que una deessa». Donna Haraway. Simians, Cyborgs and Women, 1991

Hola. Em dic Donna i sóc un cíborg, un híbrid de màquina i organisme, un ésser entre la realitat i la ficció. Sóc una criatura sense sexe, ni raça, ni classe en un món post-genèric, no heterosexual ni binari, ja que la meva reproducció no requereix d’un acoblament orgànic. La meva forma de «reproducció» és la de la «producció» industrial. Sóc fill del capitalisme, del militarisme, del socialisme d’Estat, ...però un fill il·legítim. Un fill bastard infidel als seus orígens.

A diferència del monstre de Frankenstein, no espero que el meu creador em salvi donant-me una parella en una mena de jardí de l’Edén, perquè per mi no existeix la diferència entre home i dona, ni entre natura i cultura, ni entre cos i ment. Per tant, no somnio en cap retorn a la unitat primigènia.

El meu «jo» no té res d’especial respecte dels altres «jos», i no hi ha cap límit entre la meva esfera privada i la pública. El software dels meus dispositius està a diferents llocs i és invisible. No tinc intimitat, estic connectat a una xarxa amb altres «jos». Una xarxa sense línies directrius, ni sentinelles de la veritat, ni guardians de l’ésser, ni partits d’avantguarda.

Però encara que us ho pugui semblar, no sóc tan diferent de vosaltres, els Homes, els Éssers Humans. Creieu que la vostra afirmació de l’individu lliure i creador, dominador del cos i de la natura, és el resultat lògic de la vostra realitat orgànica, que s’entesta a conservar la seva integritat i la seva diferència qualitativa respecte d’altres cossos del món físic. Però aquesta autopercepció és en realitat un joc de miralls: un conjunt de mites produïts per un pensament occidental que, paradoxalment, els posa constantment en crisi. Per dir-ho curt: com a individus sou creacions d’un sistema, el triomf del qual implica la vostra pròpia aniquilació com a individus. En realitat ja heu estat descodificats, i la vostra biologia ja no és més que una forma de criptografia desxifrada per l’enginyeria genètica.

Així que us proposo una aliança. Recodifiqueu-vos. No tingueu por d’emparentar-vos amb animals i màquines. Baixeu del vostre pedestal auto-construït reservat a l’ «Home», i feu-vos capaços de captar diferents realitats al mateix temps, d’unir forces amb «bruixes, enginyers, ancians, pervertits, cristians, mares i leninistes.» Uniu forces contra el determinisme tecnològic i la informàtica de la dominació. Codifiqueu de nou la comunicació i la intel·ligència per subvertir les formes de control. Desconstruïu el gènere, la raça, la classe, i reescriviu les relacions socials seguint una altra ruta que no passi per l’Home, la Dona, i el Primitiu, sinó per les dones i altres cíborgs il·legítims que rebutgen els discursos ideològics de la dominació o, al contrari, la victimització.

 

Per continuar amb el problema...:

- Entrevista a Teresa López-Pellisa 

ELS VALORS EUROPEUS

Les meves intervencions a la taula rodona de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI de Lleida el passat 4 de març de 2022.

Per veure la sessió sencera, amb la ponència de J. M. Terricabras, les altres intervencions i el col·loqui posterior: https://www.youtube.com/watch?v=oLsOLWJXlhU

 

LILA, BLANC I NEGRE

 Fragments desordenats per reflexionar sobre una guerra

Cynthia Enloe, feminista i experta en Relacions Internacionals, fa vint anys es preguntava on són les dones quan es parla de diplomàcia, de guerra, i d’Estat. A l’assaig Cómo se militariza una lata de sopa? diu: «La militarització d’un sector de la vida pública pot generar una resposta igualment militaritzada (...) Hi ha una resposta alternativa: la desmilitarització (material i mental) de les iniciatives cíviques i personals i les de les formes de dissidència desenvolupades pels sectors crítics de la societat. Quan la militarització es desenvolupa en els passadissos dels edificis del govern, al carrer requereix la conformitat d’homes i dones, però sempre privilegia el gènere masculí.»

Poso la tele i veig imatges de dones molt diferents, però força estereotipades: dones victimitzades, que fugen amb els seus fills, dones ancianes que ploren, però també veig dones precioses vestides de militars, brandant armes amb mans i ungles perfectes, pintades de color lila, explicant que lluiten pel seu poble i la seva família. També les veig com a activistes, embolcallades amb la bandera d’Ucraïna a Maidán. Bellíssimes lleones en defensa dels seus.

Kitty Green, directora de cinema documental. Al Festival de Venecia de 2013 presentà Ucrania no es un burdel, documental que retrata el moviment d’alliberació feminista Femen, d’origen ucranià. El documental mostra com una de les persones decisives en el llançament mediàtic mundial de Femen va ser un home, Victor Svyatski. No precisament feminista, escollia les noies en càstings i, a més, les maltractava.

Carol Cohn, experta en conflictes armats de la universitat de Massachussets, a Women and Wars explica que per entendre una guerra, cal fugir de la dicotomia de víctimes i botxins, una dualitat per altra banda molt sexualitzada: la dona és la pau, la família, la violada, ... i el varó és el protector, el guerrer, l’amo de l’espai públic. Això no es correspon en absolut amb la realitat.

Torno a engegar la televisió, apareixen imatges que mostren com la joventut i les dones s’exilien, els homes van al front,... no apareixen els homes rics marxant en cotxes de luxe, ni els homes objectors, ni dones que organitzen cooperatives de consum i de treball, ni les que controlen milícies de suport popular, també al Donbass... I les jubilades? I la seva pensió? I les dones veteranes, actives des de fa anys, que s’han quedat a mantenir la vida als seus pobles, i a contenir els atacs, vinguin d’on vinguin? Hi ha hagut violacions? Tenen compreses? I les dones del Donbass, en guerra des de 2014? Volen el mateix que la resta de dones ucranianes? Volen mantenir també la vida al seus pobles o són simplement pro-russes? Són potser defensores del règim patriarcal, teocràtic i masclista de Putin?

Crec que al meu televisor li passa alguna cosa: la guerra se m’apareix en blanc i negre. La lluminositat està polaritzada i no s’aprecien els grisos. I el lila, només es veu en els llaços posat en cares boniques, en les ungles llargues de mans sensuals sostenint les armes, complint amb l’estricta normativitat patriarcal.

FILOSOFIA I ARRELAMENT

 

«Em sembla impossible imaginar per a Europa un renaixement que no tingui en compte les exigències que Simone Weil ha definit a L’Enracinement»

Albert CAMUS, Essais,1965

SIMONE WEIL: No sé per què vas haver de publicar aquelles notes... Eren reflexions que em vaig fer mentre era a Londres, treballant a l’oficina del Comitè Nacional de la França Lliure, redactant informes sobre la situació a Europa, i sobre allò que haurien de fer els francesos després de la segona Guerra Mundial per refer una França devastada moralment.

ALBERT CAMUS: Precisament perquè crec que el teu diagnòstic és el més encertat: el gran problema d’Europa és el desarrelament, i les teves propostes són imprescindibles per reconstruir un medi on els individus puguin arrelar.

WEIL: Ni tan sols qui em va encarregar els informes en va fer ni mica de cas...

CAMUS: Justament! Tu mateixa vas veure que els qui volien «refer França» ja s’estaven repartint el poder quan van veure que el final de la guerra s’atansava. Les teves reflexions eren tan profundes i escaients, i les teves propostes tan radicals i clares, que ningú que tingués el poder de posar-les en pràctica estava disposat a fer-ho, ja que hauria suposat la fi del seu poder.

WEIL: Però de què serveix una anàlisi que no pot ser portada a la pràctica? Si jo sempre he defensat, precisament, el contrari: no pas una justícia teòrica i abstracta, sinó el bé concret, basat en les necessitats de l’individu, començant per les físiques, però també les relacionades amb la vida moral.

CAMUS: Sí, vas fer un exhaustiu estudi de les necessitats de la vida de l’ànima, tan concretes com que el menjar i l’escalfor són necessitats per la vida del cos. I les vas enumerar de manera molt precisa, sempre procurant distingir la necessitat del caprici o el desig: la llibertat, la igualtat, la veritat, seguretat, ... Aquestes encara eren força acceptables per partits i sindicats, però no estaven preparats per sentir la resta: l’obediència, la jerarquia, el càstig, la llibertat d’opinió (sigui la que sigui), la responsabilitat,... Això xocava contra la correcció política de les ments més afins al capitalisme, però també contra les marxistes més ortodoxes.

WEIL: Perquè la meva visió sobre les necessitats humanes es sustenta sobre dos premisses: la primera és que les necessitats són limitades, i els capricis il·limitats. I en aquest sentit, els drets que ha defensat el liberalisme s’han entès com a capricis.

I la segona premissa és que les necessitats s’ordenen per parelles de contraris, els quals han d’estar en equilibri: així com tenim necessitat de repòs, però també de moviment, de la mateixa manera necessitem la llibertat, però també l’obediència (entesa com a consentiment a obeir unes regles). Ara bé, s’ha concebut la llibertat com el contrari: manca absoluta de responsabilitat.

De la mateixa manera, necessitem igualtat, però també desigualtat i diferència. Cadascú ha de donar segons les seves possibilitats i posició social, però també té la necessitat de sentir-se útil i esforçar-se. Cadascú necessita viure conforme a la seva diferència, però gaudir de les mateixes possibilitats que els demés.

CAMUS: Perquè aquests valors arrelin, és imprescindible recuperar el pensament polític (dic «pensament») i l’educació en la política, per refer-nos de la indiferència (ara disfressada de tolerància) i replantejar-nos el concepte de finalitat col·lectiva...

WEIL: ...i reconstruir comunitats ara disgregades, on els individus tinguin la possibilitat d’arrelar.

NOTA DEL TRADUCTOR: Aquesta conversa fictícia, basada en fets reals, s’està duent a terme mentre es desplega a Espanya el decret de la nova Llei d’Educació (LOMLOE), que suposa la supressió de la matèria de Filosofia de l’educació obligatòria i la pràctica desaparició de la matèria de Cultura i Valors, que queda reduïda a una hora setmanal a un sol curs a l’ESO. Amb això, els governants desatenen les seves obligacions pel que fa a l’educació, i el dret de tot l’alumnat a ser format filosòficament queda restringit només a aquells que segueixin un itinerari universitari.

DEFENSORS DEL BÉ COMÚ

 

En aquests últims mesos, s’està donant un gir inèdit en el caire que estan prenent algunes polítiques dels estats de l’anomenat món occidental, els quals tradicionalment han presumit de liberals, i en més o menys mesura, de defensors dels drets de les minories socials, ètniques i sexuals. Aquest gir que podem anomenar “autoritari” ja començà amb la tecnificació de la societat, primer en l’àmbit del treball, i en els últims anys en l’àmbit de l’oci. Però més recentment, en ocasió de l’emergència del virus, alguns estats estan optant per estrènyer encara més el control sobre les conductes individuals, aprovant mesures com la de fer pagar una taxa a les persones que no s’hagin vacunat contra la COVID-19 al Quebec, o fins i tot la d’instaurar la vacunació obligatòria, com Alemanya. L’argument que s’addueix és el del bé comú, que està per sobre dels interessos individuals.

Aquí obviarem el debat sobre si són o no són vacunes, i sobre si són o no són del tot segures, i partirem d’allò que sí que està científicament demostrat: no immunitzen totalment i no impedeixen la transmissió. Ens centrarem en la qüestió ètica i la utilitat política d’aquestes mesures, des de dos punts de vista tradicionalment oposats en filosofia pràctica. El primer seria el punt de vista de Kant, segons el qual podem deduir la bondat d’una acció universalitzant-la i avaluant si la podríem voler de manera incondicional i desinteressada. El punt de vista tradicionalment oposat a aquest seria l’utilitarista, per exemple, el de J.S. Mill, que proposa un altre mètode per escatir la bondat d’una acció: mesurar la seva utilitat social, és dir, calcular si socialment comportaria més beneficis que no pas inconvenients.

Fem un plantejament kantià: Podem voler castigar les persones no vacunades de COVID negant-los l’assistència sanitària gratuïta, o el dret al treball? En la majoria dels casos són persones que cotitzen a la seguretat social, però fins i tot si no fos així? Negar un dret fonamental a qualsevol persona perquè no ha “contribuït” suficientment amb diners o amb precaucions (vacunar-se) seria bo per la societat? Més aviat suposaria la seva desintegració, ja que cadascú rebria conforme a la seva “contribució”, i el pacte entre individu i estat seria com el pacte entre un individu i la seva empresa d’assegurances: si contribueixes, t’atenc, si no, no. Això suposaria una bona manera de defensar el bé comú? Seria conforme a algun principi moral?

Si no som fans de Kant, podem fer un plantejament més utilitarista: Quin és el bé que comportaria això per la societat? La coacció i la segregació exercides per aquesta mesura quedarien compensades per un bé major? Quin? Una societat més saludable?

Seguint la mateixa lògica, podem castigar també aquelles persones que no es cuiden prou. Per exemple, a les que consumeixen alcohol i/o tabac, les que no beuen prou aigua, o les que no porten una dieta saludable els podem posar un xip que vagi registrant la ingesta. I a aquelles que no fan prou esport, o les que treballen massa o massa poc, les podem controlar a través d’una app que registri els seus moviments. I tindria la mateixa lògica, perquè tot això els fa emmalaltir, i els malalts suposen una despesa per la sanitat pública. És l’estalvi d’aquesta despesa una bona compensació del que suposaria aplicar mesures com aquestes? No dibuixarien més aviat un escenari de totalitarisme, on el poder vigila i immisceix en l’esfera personal dels membres de la societat? Tot i que en aquest cas fins i tot seria més equitatiu, ja que es controlaria tothom per igual i no només una minoria de no vacunats de COVID, suposarien aquestes mesures una defensa del «bé comú»?

Més enllà de Kant i Mill, liberals al cap i a la fi, ens podem plantejar també la incoherència dels governants que ara plantegen aquestes mesures punitives quan no han estat mai defensors del bé comú per sobre dels interessos individuals, almenys quan s’ha tractat de drets mediambientals o laborals. Tornem a Kant i universalitzem: si volem el bé comú, que l’estat primi d’una vegada la salut de les persones, la cooperació social i les cures i deixi de ser una organització de defensa del sistema capitalista. On era aquest interès pel bé comú quan es va optar per retallar la sanitat pública? On, quan es va decidir que certes empreses com CTTI, La Caixa, Google o Microsoft obtinguessin beneficis a costa de l’activitat pública? On, quan regalava a determinades empreses energètiques la gestió dels bens bàsics i les cures? On era aquest suposat interès pel bé comú?

Cal ser molt curosos amb les paraules. El bé comú és tota una altra cosa.

PASSAPORT CAP L'ABSURD

 

Hi havia una vegada una societat on la tecnologia s’havia anat introduint a la vida social i privada de les persones. Aquestes, gairebé sense adonar-se’n, van viure la progressiva tecnificació de les seves relacions socials, del treball, de l’educació, de la compravenda de productes, del consum àudio-visual, de la informació, del coneixement (?), del sondeig de l’opinió pública, de la seguretat, de la mobilitat...

Les grans empreses proveïdores de tecnologia de la informació i la comunicació que ho feien possible creixien cada vegada més, perquè cada cop més individus i empreses sol·licitaven els seus serveis. Així és com aquestes grans firmes es van convertir en tecnologies de la vigilància, que controlaven patents, preferències, tendències socials, opinió, i comerciaven amb dades, una matèria prima que es va convertir en una de les més valuoses del mercat mundial.

Però ningú deia res. Semblava que a tothom li era igual. Fins i tot s’hi llençaven, entusiasmats per la comoditat, la rapidesa, l’estètica, la gratuïtat, etc. Aquests productes es van anar confonent amb la felicitat i, fins i tot, amb la llibertat mateixa. El pes del control era tan subtil, que ningú s’adonava que era part d’un immens engranatge, i que treballava pel poder. L’estat se’n desentenia, ja se sap, coses del lliure mercat. Al contrari: ja feia temps que havia anat desmuntant servies públics per deixar pas a empreses gestores de salut, de pensions, de cures,... Davant d’això, sí que es van manifestar alguns ciutadans, però la gran majoria van conformar-se amb la situació, consolant-se amb el fet que en el fons, el millor, el més còmode i el més ràpid sempre ha estat tenir una mútua i un pla de pensions que et doni «seguretat a tu i els teus».

Però va arribar la pesta, i aquesta va desbordar la capacitat d’atenció mèdica i farmacològica de l’estat. Aquesta mancança el va portar a decretar mesures restrictives i confinaments (fins i tot de persones sanes). La vida social es tornà encara més virtual i la tecnologia entrà en esferes encara més íntimes. Per les farmacèutiques florien oportunitats de negoci. Els estats s’hi gastaren molts diners (en vacunes, no en hospitals). Però ningú es manifestà per reclamar farmacèutiques públiques, ni per alliberar les patents dels medicaments, ni per augmentar la despesa pública en recursos hospitalaris,... sinó contra l’ús de la mascareta. Mentrestant, el preu de l’electricitat i dels combustibles es disparava, assolint cada dia rècords històrics, però tampoc ningú sortia al carrer per això.

Fins que l’estat decretà que caldria demanar un passaport vacunal per entrar a bars i restaurants, amb l’absurd argument de protegir els vacunats (en teoria «protegits per la vacuna») dels no-vacunats (en teoria «no protegits per la vacuna»). A través dels mitjans-altaveu, el sil·logisme s’anava repetint fins a l’absurd: [«amb passaport» = vacunat = sa = no contagiós = solidari] ergo [«sense passaport» = no vacunat = malalt = contagiós = insolidari]. Davant d’aquest absurd, hi van haver dues reaccions igualment absurdes: una part de la població va llençar-se en massa cap als vacunòdroms (de cop i volta, la seva llibertat per anar al bar era més important que la de no vacunar-se), i una altra part es va manifestar indignadíssima per la manca de llibertat que aquesta mesura suposava: la «llibertat» d’entrar als bars i restaurants.

El resultat fou, per una banda, un penós assaig de control social per forçar una població infantilitzada a fer allò que socialment era més «útil», i, per l’altra, una mostra d’infantilisme d’una part de la població en manifestar-se per una suposada llibertat, quan la seva llibertat i privacitat autèntiques ja feia temps que estaven venudes a preu de saldo al mercat dels big data.

Mentrestant, aquells qui reivindicaven «VACCINES OUI, BIG BROTHER NON» no sortien als mitjans. Tot allò que no es pogués reduir o simplificar a un dels dos extrems («negacionista» o «covidià») era com si no existís. Potser perquè era l’opció més perillosa, potser perquè feia pensar. 

 

Articles relacionats:

Font, M. L'ou de la serp, la por enmig del xoc del Coronavirus. A: Vilaweb. 28/11/2021

Green, T. i Fazi, T. The Left's Covid Failure. A: UnHerd. 23/11/2021

Loayssa, J.R. i Petruccelli, A. Covid-19, autoritarismo e izquierda confinada. A: El Salto. 27/10/2020

Maestro, A. La Covid, los gobiernos de la UE y la multinacionales farmacéuticas. A: El Salto, 31/05/2021

LA DECLARACIÓ DELS DEURES HUMANS

Simone Weil: «Una obligació no reconeguda per ningú no perd res de la plenitud del seu ésser. Un dret no reconegut per ningú no és gran cosa.»

Les estructures polítiques liberals han comportat les desigualtats del nostre temps, precisament perquè estan fonamentades en la declaració dels Drets Humans. Amb l’intent de posar fi als règims absolutistes fonamentats en el poder diví, es pretenia entrar en una nova era on el poder estaria legitimat sobre la base de la raó: com a éssers igualment racionals, els homes (categoria que, com van fer notar Mary Wollstonescraft o Olympe de Gouges, només incloia els varons) havien de ser igualment subjectes dels mateixos drets. Calia constituir l’Estat, doncs, que fos el garant d’aquests drets. Els individus, un cop han escollit els seus representants, ja han acabat la seva funció política, és a dir, ja no han d’actuar més per defensar els seus drets i entren en un estat passiu on, simplement, han de procurar no interferir o infringir els drets dels altres, i esperar que els altres no infringeixin els seus. En cas que ho facin, l’Estat fa de corrector, activant els mecanismes de càstig. Primera fase de la des-responsabilització de l’individu.

L’oblit de les dones no és pas poc important. Fins fa molt poc no podíem ni tan sols escollir aquests representants. Tampoc hem estat mai de facto subjectes de drets, des del moment que es dubta menys de qui diu que li han robat la cartera que no pas de la que diu que l’han violat. Les dones no han estat subjecte de drets al mateix nivell que els varons, com tampoc els individus d’altres races. Per tant, aquest ideal liberal no ha estat universal de bon principi, només en aparença.

Però el problema no s’arregla incloent dones i individus d’altres races en l’univers dels drets. Per molt que l’Estat legisli a favor d’aquests drets, això no implica necessàriament que tots els individus els puguin exercir per igual. Tothom té dret a una vida digna, però si no en té ni cinc és evident que no podrà exercir aquest dret sense que es pugui acusar directament algú d’haver-li-ho impedit. És un sistema perfecte per no haver de buscar responsables. Segona fase de des-responsabilització dels individus sobre la vida dels altres i de la seva pròpia.

En aquest punt, l’Estat es pot tornar paternalista i reparar les desigualtats fent una redistribució de la riquesa, és a dir, imposant unes obligacions als individus més afavorits per tal de compensar els més desafavorits. Per això li cal ampliar la maquinària burocràtica que, a manera de castell de Kafka, es converteix en un laberint de l’absurd per a molts individus. Neix una nova classe social: la classe buròcrata. Per si mateixa, una classe d’individus que, com a peces de l’engranatge, executen desproveïts de tota responsabilitat i es limiten a fer complir normatives i reglaments que ningú sap ben bé qui ha dictat ni per què s’han aprovat. Comprovar-ho seria una tasca massa feixuga, i no portaria enlloc. Tercera fase de des-responsabilitació i caiguda en el nihilisme.

Però, com diu Simone Weil, el principal problema dels drets és que són subsidiaris de les obligacions. El dret passiu de ser respectat depèn que els altres s’esforcin i actuïn per fer-lo efectiu. Depèn de com s’estructurin les relacions socials. No és tant que un individu tingui uns drets on la societat no hi pot interferir, sinó que la societat té l’obligació d’intervenir per tal que l’individu pugui exercir els seus drets. Si no hi ha uns deures exigibles, els drets es converteixen en paper mullat. Cal passar de la Declaració dels Drets Humans a una Declaració dels Deures Humans.