dilluns, 18 de juliol de 2022

L'OBLIT DE L'ORIGEN

 

Casa Tosquella. Foto: Daniel Garcia (DG). Font: La Vanguardia

Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més que la buidor.

Tot i la impressió llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de la burgesia catalana del segle XIX.

M’entretinc observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada, crido:

- Qui és vostè?! Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!

Amb un aire d’allò més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:

- Perdoni, senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè. Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans del món.

- Sí, aquesta casa té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig parlant amb un fantasma.

- Un valor incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se m’atansa.

- Antonieta, per servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia: aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.

- És clar, això ja ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les condicions dels servents i ...

-Ja, ja, això també ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?», penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable» dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta, l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar. I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.

dilluns, 20 de juny de 2022

NIETZSCHE I EL Dr. FRANKENSTEIN

Basil Rathbone a 'La sombra de Frankenstein', de Rowland V. Lee. (Universal Pictures Album)
 (Tremolor de violins)

FRANKENSTEIN- La meva creació està malalta! Jo, el pioner de la biotecnologia, el Prometeu modern, que he estat capaç de crear l'inimaginable, d'imitar Déu! Però veig la meva criatura convertida en un monstre, i no sóc capaç de determinar la causa del seu mal. Herr Nietzsche, vós que heu estat el primer i més gran genealogista cultural de la història, em sabeu dir què li passa?

NIETZSCHE- La vostra criatura, Dr. Frankenstein, és tècnicament impecable, però li manca vida i autenticitat. Vós heu creat una cultura amb pretensions d’universalitat, un individu abstracte i sense atributs, una civilització marcada per una racionalitat pura i autònoma, i per això mateix totalitària. Heu construït un temple lluminós i hipnòtic per fora, però buit per dins. La vostra creació ha esdevingut la pell seca d’una fruita que ha perdut tota la seva olor, el seu sabor, el seu suc. El meu diagnòstic: nihilisme.

FRANKENSTEIN- Manca de valors?

NIETZSCHE- La manca de valors és impossible, perquè no hi ha cap perspectiva neutra, més enllà dels valors. No, no és que li manquin valors, sinó que aquests tenen el seu origen en la negació i en la buidor. El seu mal no prové pas d’una amenaça externa sinó del seu propi germen.

FRANKENSTEIN- Voleu dir que els valors del meu monstre estan buits? La igualtat, la llibertat, els drets individuals bé que signifiquen alguna cosa. El sistema operatiu del meu fill és una gran màquina pensada per garantir la vigència d’aquests valors.

NIETZSCHE- Ah, sí! La gran màquina que vetlla pels drets de tots, tan genis com mediocres! És molt senzill determinar «drets de» i atorgar-los pel sol fet d’existir. Així de poc li exigiu a la vostra criatura! No m’estranya que hagi emmalaltit! Vós heu creat l'individu instal·lat en el "jo tinc dret a tot" , però voluntat de res. Però per tenir dret a fer el que es vulgui, primer cal voler alguna cosa! ... Dr. Frankenstein, creieu-me! La criatura matarà el seu creador. El matarà de fàstic. Feu cas de la vostra creadora, Mary Shelley, i abandoneu el vostre propòsit: el pensament lògic, la percepció, fins i tot la imaginació... tot en l'home es pot imitar artificialment, excepte la voluntat.

dilluns, 23 de maig de 2022

CÍBROGS I DEESSES. UN MÓN SENSE GÈNERES

 «Prefereixo ser un cíborg que una deessa». Donna Haraway. Simians, Cyborgs and Women, 1991

Imatge: Conchi G.Hola. Em dic Donna i sóc un cíborg, un híbrid de màquina i organisme, un ésser entre la realitat i la ficció. Sóc una criatura sense sexe, ni raça, ni classe en un món post-genèric, no heterosexual ni binari, ja que la meva reproducció no requereix d’un acoblament orgànic. La meva forma de «reproducció» és la de la «producció» industrial. Sóc fill del capitalisme, del militarisme, del socialisme d’Estat, ...però un fill il·legítim. Un fill bastard infidel als seus orígens.

A diferència del monstre de Frankenstein, no espero que el meu creador em salvi donant-me una parella en una mena de jardí de l’Edén, perquè per mi no existeix la diferència entre home i dona, ni entre natura i cultura, ni entre cos i ment. Per tant, no somnio en cap retorn a la unitat primigènia.

El meu «jo» no té res d’especial respecte dels altres «jos», i no hi ha cap límit entre la meva esfera privada i la pública. El software dels meus dispositius està a diferents llocs i és invisible. No tinc intimitat, estic connectat a una xarxa amb altres «jos». Una xarxa sense línies directrius, ni sentinelles de la veritat, ni guardians de l’ésser, ni partits d’avantguarda.

Però encara que us ho pugui semblar, no sóc tan diferent de vosaltres, els Homes, els Éssers Humans. Creieu que la vostra afirmació de l’individu lliure i creador, dominador del cos i de la natura, és el resultat lògic de la vostra realitat orgànica, que s’entesta a conservar la seva integritat i la seva diferència qualitativa respecte d’altres cossos del món físic. Però aquesta autopercepció és en realitat un joc de miralls: un conjunt de mites produïts per un pensament occidental que, paradoxalment, els posa constantment en crisi. Per dir-ho curt: com a individus sou creacions d’un sistema, el triomf del qual implica la vostra pròpia aniquilació com a individus. En realitat ja heu estat descodificats, i la vostra biologia ja no és més que una forma de criptografia desxifrada per l’enginyeria genètica.

Així que us proposo una aliança. Recodifiqueu-vos. No tingueu por d’emparentar-vos amb animals i màquines. Baixeu del vostre pedestal auto-construït reservat a l’ «Home», i feu-vos capaços de captar diferents realitats al mateix temps, d’unir forces amb «bruixes, enginyers, ancians, pervertits, cristians, mares i leninistes.» Uniu forces contra el determinisme tecnològic i la informàtica de la dominació. Codifiqueu de nou la comunicació i la intel·ligència per subvertir les formes de control. Desconstruïu el gènere, la raça, la classe, i reescriviu les relacions socials seguint una altra ruta que no passi per l’Home, la Dona, i el Primitiu, sinó per les dones i altres cíborgs il·legítims que rebutgen els discursos ideològics de la dominació o, al contrari, la victimització.

 

Per continuar amb el problema...:

- Entrevista a Teresa López-Pellisa 


dimecres, 13 d’abril de 2022

ELS VALORS EUROPEUS

Les meves intervencions a la taula rodona de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI de Lleida el passat 4 de març de 2022.
Per veure la sessió sencera, amb la ponència de J. M. Terricabras, les altres intervencions i el col·loqui posterior: https://www.youtube.com/watch?v=oLsOLWJXlhU

 

dissabte, 19 de març de 2022

LILA, BLANC I NEGRE

 Fragments desordenats per reflexionar sobre una guerra


Cynthia Enloe
, feminista i experta en Relacions Internacionals, fa vint anys es preguntava on són les dones quan es parla de diplomàcia, de guerra, i d’Estat. A l’assaig Cómo se militariza una lata de sopa? diu: «La militarització d’un sector de la vida pública pot generar una resposta igualment militaritzada (...) Hi ha una resposta alternativa: la desmilitarització (material i mental) de les iniciatives cíviques i personals i les de les formes de dissidència desenvolupades pels sectors crítics de la societat. Quan la militarització es desenvolupa en els passadissos dels edificis del govern, al carrer requereix la conformitat d’homes i dones, però sempre privilegia el gènere masculí.»

Poso la tele i veig imatges de dones molt diferents, però força estereotipades: dones victimitzades, que fugen amb els seus fills, dones ancianes que ploren, però també veig dones precioses vestides de militars, brandant armes amb mans i ungles perfectes, pintades de color lila, explicant que lluiten pel seu poble i la seva família. També les veig com a activistes, embolcallades amb la bandera d’Ucraïna a Maidán. Bellíssimes lleones en defensa dels seus.

Kitty Green, directora de cinema documental. Al Festival de Venecia de 2013 presentà Ucrania no es un burdel, documental que retrata el moviment d’alliberació feminista Femen, d’origen ucranià. El documental mostra com una de les persones decisives en el llançament mediàtic mundial de Femen va ser un home, Victor Svyatski. No precisament feminista, escollia les noies en càstings i, a més, les maltractava.

Carol Cohn, experta en conflictes armats de la universitat de Massachussets, a Women and Wars explica que per entendre una guerra, cal fugir de la dicotomia de víctimes i botxins, una dualitat per altra banda molt sexualitzada: la dona és la pau, la família, la violada, ... i el varó és el protector, el guerrer, l’amo de l’espai públic. Això no es correspon en absolut amb la realitat.

Torno a engegar la televisió, apareixen imatges que mostren com la joventut i les dones s’exilien, els homes van al front,... no apareixen els homes rics marxant en cotxes de luxe, ni els homes objectors, ni dones que organitzen cooperatives de consum i de treball, ni les que controlen milícies de suport popular, també al Donbass... I les jubilades? I la seva pensió? I les dones veteranes, actives des de fa anys, que s’han quedat a mantenir la vida als seus pobles, i a contenir els atacs, vinguin d’on vinguin? Hi ha hagut violacions? Tenen compreses? I les dones del Donbass, en guerra des de 2014? Volen el mateix que la resta de dones ucranianes? Volen mantenir també la vida al seus pobles o són simplement pro-russes? Són potser defensores del règim patriarcal, teocràtic i masclista de Putin?

Crec que al meu televisor li passa alguna cosa: la guerra se m’apareix en blanc i negre. La lluminositat està polaritzada i no s’aprecien els grisos. I el lila, només es veu en els llaços posat en cares boniques, en les ungles llargues de mans sensuals sostenint les armes, complint amb l’estricta normativitat patriarcal.

divendres, 11 de febrer de 2022

FILOSOFIA I ARRELAMENT

 

«Em sembla impossible imaginar per a Europa un renaixement que no tingui en compte les exigències que Simone Weil ha definit a L’Enracinement»

Albert CAMUS, Essais,1965


SIMONE WEIL: No sé per què vas haver de publicar aquelles notes... Eren reflexions que em vaig fer mentre era a Londres, treballant a l’oficina del Comitè Nacional de la França Lliure, redactant informes sobre la situació a Europa, i sobre allò que haurien de fer els francesos després de la segona Guerra Mundial per refer una França devastada moralment.

ALBERT CAMUS: Precisament perquè crec que el teu diagnòstic és el més encertat: el gran problema d’Europa és el desarrelament, i les teves propostes són imprescindibles per reconstruir un medi on els individus puguin arrelar.

WEIL: Ni tan sols qui em va encarregar els informes en va fer ni mica de cas...

CAMUS: Justament! Tu mateixa vas veure que els qui volien «refer França» ja s’estaven repartint el poder quan van veure que el final de la guerra s’atansava. Les teves reflexions eren tan profundes i escaients, i les teves propostes tan radicals i clares, que ningú que tingués el poder de posar-les en pràctica estava disposat a fer-ho, ja que hauria suposat la fi del seu poder.

WEIL: Però de què serveix una anàlisi que no pot ser portada a la pràctica? Si jo sempre he defensat, precisament, el contrari: no pas una justícia teòrica i abstracta, sinó el bé concret, basat en les necessitats de l’individu, començant per les físiques, però també les relacionades amb la vida moral.

CAMUS: Sí, vas fer un exhaustiu estudi de les necessitats de la vida de l’ànima, tan concretes com que el menjar i l’escalfor són necessitats per la vida del cos. I les vas enumerar de manera molt precisa, sempre procurant distingir la necessitat del caprici o el desig: la llibertat, la igualtat, la veritat, seguretat, ... Aquestes encara eren força acceptables per partits i sindicats, però no estaven preparats per sentir la resta: l’obediència, la jerarquia, el càstig, la llibertat d’opinió (sigui la que sigui), la responsabilitat,... Això xocava contra la correcció política de les ments més afins al capitalisme, però també contra les marxistes més ortodoxes.

WEIL: Perquè la meva visió sobre les necessitats humanes es sustenta sobre dos premisses: la primera és que les necessitats són limitades, i els capricis il·limitats. I en aquest sentit, els drets que ha defensat el liberalisme s’han entès com a capricis.

I la segona premissa és que les necessitats s’ordenen per parelles de contraris, els quals han d’estar en equilibri: així com tenim necessitat de repòs, però també de moviment, de la mateixa manera necessitem la llibertat, però també l’obediència (entesa com a consentiment a obeir unes regles). Ara bé, s’ha concebut la llibertat com el contrari: manca absoluta de responsabilitat.

De la mateixa manera, necessitem igualtat, però també desigualtat i diferència. Cadascú ha de donar segons les seves possibilitats i posició social, però també té la necessitat de sentir-se útil i esforçar-se. Cadascú necessita viure conforme a la seva diferència, però gaudir de les mateixes possibilitats que els demés.

CAMUS: Perquè aquests valors arrelin, és imprescindible recuperar el pensament polític (dic «pensament») i l’educació en la política, per refer-nos de la indiferència (ara disfressada de tolerància) i replantejar-nos el concepte de finalitat col·lectiva...

WEIL: ...i reconstruir comunitats ara disgregades, on els individus tinguin la possibilitat d’arrelar.


NOTA DEL TRADUCTOR: Aquesta conversa fictícia, basada en fets reals, s’està duent a terme mentre es desplega a Espanya el decret de la nova Llei d’Educació (LOMLOE), que suposa la supressió de la matèria de Filosofia de l’educació obligatòria i la pràctica desaparició de la matèria de Cultura i Valors, que queda reduïda a una hora setmanal a un sol curs a l’ESO. Amb això, els governants desatenen les seves obligacions pel que fa a l’educació, i el dret de tot l’alumnat a ser format filosòficament queda restringit només a aquells que segueixin un itinerari universitari.



divendres, 14 de gener de 2022

DEFENSORS DEL BÉ COMÚ

 

En aquests últims mesos, s’està donant un gir inèdit en el caire que estan prenent algunes polítiques dels estats de l’anomenat món occidental, els quals tradicionalment han presumit de liberals, i en més o menys mesura, de defensors dels drets de les minories socials, ètniques i sexuals. Aquest gir que podem anomenar “autoritari” ja començà amb la tecnificació de la societat, primer en l’àmbit del treball, i en els últims anys en l’àmbit de l’oci. Però més recentment, en ocasió de l’emergència del virus, alguns estats estan optant per estrènyer encara més el control sobre les conductes individuals, aprovant mesures com la de fer pagar una taxa a les persones que no s’hagin vacunat contra la COVID-19 al Quebec, o fins i tot la d’instaurar la vacunació obligatòria, com Alemanya. L’argument que s’addueix és el del bé comú, que està per sobre dels interessos individuals.

Aquí obviarem el debat sobre si són o no són vacunes, i sobre si són o no són del tot segures, i partirem d’allò que sí que està científicament demostrat: no immunitzen totalment i no impedeixen la transmissió. Ens centrarem en la qüestió ètica i la utilitat política d’aquestes mesures, des de dos punts de vista tradicionalment oposats en filosofia pràctica. El primer seria el punt de vista de Kant, segons el qual podem deduir la bondat d’una acció universalitzant-la i avaluant si la podríem voler de manera incondicional i desinteressada. El punt de vista tradicionalment oposat a aquest seria l’utilitarista, per exemple, el de J.S. Mill, que proposa un altre mètode per escatir la bondat d’una acció: mesurar la seva utilitat social, és dir, calcular si socialment comportaria més beneficis que no pas inconvenients.

Fem un plantejament kantià: Podem voler castigar les persones no vacunades de COVID negant-los l’assistència sanitària gratuïta, o el dret al treball? En la majoria dels casos són persones que cotitzen a la seguretat social, però fins i tot si no fos així? Negar un dret fonamental a qualsevol persona perquè no ha “contribuït” suficientment amb diners o amb precaucions (vacunar-se) seria bo per la societat? Més aviat suposaria la seva desintegració, ja que cadascú rebria conforme a la seva “contribució”, i el pacte entre individu i estat seria com el pacte entre un individu i la seva empresa d’assegurances: si contribueixes, t’atenc, si no, no. Això suposaria una bona manera de defensar el bé comú? Seria conforme a algun principi moral?

Si no som fans de Kant, podem fer un plantejament més utilitarista: Quin és el bé que comportaria això per la societat? La coacció i la segregació exercides per aquesta mesura quedarien compensades per un bé major? Quin? Una societat més saludable?

Seguint la mateixa lògica, podem castigar també aquelles persones que no es cuiden prou. Per exemple, a les que consumeixen alcohol i/o tabac, les que no beuen prou aigua, o les que no porten una dieta saludable els podem posar un xip que vagi registrant la ingesta. I a aquelles que no fan prou esport, o les que treballen massa o massa poc, les podem controlar a través d’una app que registri els seus moviments. I tindria la mateixa lògica, perquè tot això els fa emmalaltir, i els malalts suposen una despesa per la sanitat pública. És l’estalvi d’aquesta despesa una bona compensació del que suposaria aplicar mesures com aquestes? No dibuixarien més aviat un escenari de totalitarisme, on el poder vigila i immisceix en l’esfera personal dels membres de la societat? Tot i que en aquest cas fins i tot seria més equitatiu, ja que es controlaria tothom per igual i no només una minoria de no vacunats de COVID, suposarien aquestes mesures una defensa del «bé comú»?

Més enllà de Kant i Mill, liberals al cap i a la fi, ens podem plantejar també la incoherència dels governants que ara plantegen aquestes mesures punitives quan no han estat mai defensors del bé comú per sobre dels interessos individuals, almenys quan s’ha tractat de drets mediambientals o laborals. Tornem a Kant i universalitzem: si volem el bé comú, que l’estat primi d’una vegada la salut de les persones, la cooperació social i les cures i deixi de ser una organització de defensa del sistema capitalista. On era aquest interès pel bé comú quan es va optar per retallar la sanitat pública? On, quan es va decidir que certes empreses com CTTI, La Caixa, Google o Microsoft obtinguessin beneficis a costa de l’activitat pública? On, quan regalava a determinades empreses energètiques la gestió dels bens bàsics i les cures? On era aquest suposat interès pel bé comú?

Cal ser molt curosos amb les paraules. El bé comú és tota una altra cosa.

divendres, 10 de desembre de 2021

PASSAPORT CAP L'ABSURD

 

Hi havia una vegada una societat on la tecnologia s’havia anat introduint a la vida social i privada de les persones. Aquestes, gairebé sense adonar-se’n, van viure la progressiva tecnificació de les seves relacions socials, del treball, de l’educació, de la compravenda de productes, del consum àudio-visual, de la informació, del coneixement (?), del sondeig de l’opinió pública, de la seguretat, de la mobilitat...

Les grans empreses proveïdores de tecnologia de la informació i la comunicació que ho feien possible creixien cada vegada més, perquè cada cop més individus i empreses sol·licitaven els seus serveis. Així és com aquestes grans firmes es van convertir en tecnologies de la vigilància, que controlaven patents, preferències, tendències socials, opinió, i comerciaven amb dades, una matèria prima que es va convertir en una de les més valuoses del mercat mundial.

Però ningú deia res. Semblava que a tothom li era igual. Fins i tot s’hi llençaven, entusiasmats per la comoditat, la rapidesa, l’estètica, la gratuïtat, etc. Aquests productes es van anar confonent amb la felicitat i, fins i tot, amb la llibertat mateixa. El pes del control era tan subtil, que ningú s’adonava que era part d’un immens engranatge, i que treballava pel poder. L’estat se’n desentenia, ja se sap, coses del lliure mercat. Al contrari: ja feia temps que havia anat desmuntant servies públics per deixar pas a empreses gestores de salut, de pensions, de cures,... Davant d’això, sí que es van manifestar alguns ciutadans, però la gran majoria van conformar-se amb la situació, consolant-se amb el fet que en el fons, el millor, el més còmode i el més ràpid sempre ha estat tenir una mútua i un pla de pensions que et doni «seguretat a tu i els teus».

Però va arribar la pesta, i aquesta va desbordar la capacitat d’atenció mèdica i farmacològica de l’estat. Aquesta mancança el va portar a decretar mesures restrictives i confinaments (fins i tot de persones sanes). La vida social es tornà encara més virtual i la tecnologia entrà en esferes encara més íntimes. Per les farmacèutiques florien oportunitats de negoci. Els estats s’hi gastaren molts diners (en vacunes, no en hospitals). Però ningú es manifestà per reclamar farmacèutiques públiques, ni per alliberar les patents dels medicaments, ni per augmentar la despesa pública en recursos hospitalaris,... sinó contra l’ús de la mascareta. Mentrestant, el preu de l’electricitat i dels combustibles es disparava, assolint cada dia rècords històrics, però tampoc ningú sortia al carrer per això.

Fins que l’estat decretà que caldria demanar un passaport vacunal per entrar a bars i restaurants, amb l’absurd argument de protegir els vacunats (en teoria «protegits per la vacuna») dels no-vacunats (en teoria «no protegits per la vacuna»). A través dels mitjans-altaveu, el sil·logisme s’anava repetint fins a l’absurd: [«amb passaport» = vacunat = sa = no contagiós = solidari] ergo [«sense passaport» = no vacunat = malalt = contagiós = insolidari]. Davant d’aquest absurd, hi van haver dues reaccions igualment absurdes: una part de la població va llençar-se en massa cap als vacunòdroms (de cop i volta, la seva llibertat per anar al bar era més important que la de no vacunar-se), i una altra part es va manifestar indignadíssima per la manca de llibertat que aquesta mesura suposava: la «llibertat» d’entrar als bars i restaurants.

El resultat fou, per una banda, un penós assaig de control social per forçar una població infantilitzada a fer allò que socialment era més «útil», i, per l’altra, una mostra d’infantilisme d’una part de la població en manifestar-se per una suposada llibertat, quan la seva llibertat i privacitat autèntiques ja feia temps que estaven venudes a preu de saldo al mercat dels big data.

Mentrestant, aquells qui reivindicaven «VACCINES OUI, BIG BROTHER NON» no sortien als mitjans. Tot allò que no es pogués reduir o simplificar a un dels dos extrems («negacionista» o «covidià») era com si no existís. Potser perquè era l’opció més perillosa, potser perquè feia pensar. 

 

Articles relacionats:

Font, M. L'ou de la serp, la por enmig del xoc del Coronavirus. A: Vilaweb. 28/11/2021

Green, T. i Fazi, T. The Left's Covid Failure. A: UnHerd. 23/11/2021

Loayssa, J.R. i Petruccelli, A. Covid-19, autoritarismo e izquierda confinada. A: El Salto. 27/10/2020

Maestro, A. La Covid, los gobiernos de la UE y la multinacionales farmacéuticas. A: El Salto, 31/05/2021

dimecres, 17 de novembre de 2021

LA DECLARACIÓ DELS DEURES HUMANS

Simone Weil a la columna Durruti durant al Guerra Civil Espanyola (1936-1939)Simone Weil: «Una obligació no reconeguda per ningú no perd res de la plenitud del seu ésser. Un dret no reconegut per ningú no és gran cosa.»



Les estructures polítiques liberals han comportat les desigualtats del nostre temps, precisament perquè estan fonamentades en la declaració dels Drets Humans. Amb l’intent de posar fi als règims absolutistes fonamentats en el poder diví, es pretenia entrar en una nova era on el poder estaria legitimat sobre la base de la raó: com a éssers igualment racionals, els homes (categoria que, com van fer notar Mary Wollstonescraft o Olympe de Gouges, només incloia els varons) havien de ser igualment subjectes dels mateixos drets. Calia constituir l’Estat, doncs, que fos el garant d’aquests drets. Els individus, un cop han escollit els seus representants, ja han acabat la seva funció política, és a dir, ja no han d’actuar més per defensar els seus drets i entren en un estat passiu on, simplement, han de procurar no interferir o infringir els drets dels altres, i esperar que els altres no infringeixin els seus. En cas que ho facin, l’Estat fa de corrector, activant els mecanismes de càstig. Primera fase de la des-responsabilització de l’individu.

L’oblit de les dones no és pas poc important. Fins fa molt poc no podíem ni tan sols escollir aquests representants. Tampoc hem estat mai de facto subjectes de drets, des del moment que es dubta menys de qui diu que li han robat la cartera que no pas de la que diu que l’han violat. Les dones no han estat subjecte de drets al mateix nivell que els varons, com tampoc els individus d’altres races. Per tant, aquest ideal liberal no ha estat universal de bon principi, només en aparença.

Però el problema no s’arregla incloent dones i individus d’altres races en l’univers dels drets. Per molt que l’Estat legisli a favor d’aquests drets, això no implica necessàriament que tots els individus els puguin exercir per igual. Tothom té dret a una vida digna, però si no en té ni cinc és evident que no podrà exercir aquest dret sense que es pugui acusar directament algú d’haver-li-ho impedit. És un sistema perfecte per no haver de buscar responsables. Segona fase de des-responsabilització dels individus sobre la vida dels altres i de la seva pròpia.

En aquest punt, l’Estat es pot tornar paternalista i reparar les desigualtats fent una redistribució de la riquesa, és a dir, imposant unes obligacions als individus més afavorits per tal de compensar els més desafavorits. Per això li cal ampliar la maquinària burocràtica que, a manera de castell de Kafka, es converteix en un laberint de l’absurd per a molts individus. Neix una nova classe social: la classe buròcrata. Per si mateixa, una classe d’individus que, com a peces de l’engranatge, executen desproveïts de tota responsabilitat i es limiten a fer complir normatives i reglaments que ningú sap ben bé qui ha dictat ni per què s’han aprovat. Comprovar-ho seria una tasca massa feixuga, i no portaria enlloc. Tercera fase de des-responsabilitació i caiguda en el nihilisme.

Però, com diu Simone Weil, el principal problema dels drets és que són subsidiaris de les obligacions. El dret passiu de ser respectat depèn que els altres s’esforcin i actuïn per fer-lo efectiu. Depèn de com s’estructurin les relacions socials. No és tant que un individu tingui uns drets on la societat no hi pot interferir, sinó que la societat té l’obligació d’intervenir per tal que l’individu pugui exercir els seus drets. Si no hi ha uns deures exigibles, els drets es converteixen en paper mullat. Cal passar de la Declaració dels Drets Humans a una Declaració dels Deures Humans.

dilluns, 20 de setembre de 2021

LA LLIBERTAT I LA POLÍTICA

Entrevista fictícia a Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que deia que no era filòsofa, i que va haver de fugir del seu país a mitjans del segle XX per ser qui era.

- Sra. Arendt, creu que la política és un bon mitjà per aconseguir la llibertat?

En la pregunta que em fas pressuposes que la llibertat és alguna cosa més enllà de l’acció política, un producte de l’exercici polític. Per respondre aquesta pregunta em caldria aclarir primer què entenc per política i què per llibertat.

- Comencem per definir la llibertat, doncs?

Quan parlem de llibertat, tendim a pensar en una esfera interior d’autocontrol. Es reivindica la llibertat de consciència, de pensament, religiosa,... com un espai íntim i apartat de la nostra vida social. Tendim a pensar-nos com a agents dobles: jo visc així, i treballo aixà, però sóc lliure de pensar i creure el que vulgui. També tendim a pensar que com menys incideixi la societat i la política en la nostra vida, més llibertat tindrem com a individus.

- I això no és ser lliure?

No. Per mi no es pot ser lliure portes endins, sinó que requereix sortir fora. Ser lliure és actuar, i amb això no vull dir ni treballar ni produir. Vull dir entrar en el terreny del joc social, en relació amb iguals, i atrevir-se a posar-se en el lloc de l’altre, a entendre punts de vista diferents del propi, posar en risc les pròpies opinions.

- Això ens porta a la definició de política, doncs?

Sí. Crec que la política és justament això, i no allò que fan els polítics. La política s’ha de fer des de l’amistat, des de la relació entre iguals, des de la voluntat d’entendre l’altre.

- Tanmateix, abans d’actuar cal pensar, i pensar per un mateix és una condició per ser lliure, oi?

És clar, però ser lliure no és pensar el que vulguis i prou. La llibertat de pensament és llibertat quan busquem un moment de solitud en què ens replantegem allò que la majoria accepta de manera irreflexiva, fins i tot si això implica destruir les nostres pròpies opinions i prejudicis.

En aquest sentit el pensament és absolutament necessari perquè és perillós, i perquè el no-pensament és encara més perillós. Pensar és destruir allò que molts accepten i diuen irreflexivament (sense pensar). Això per a alguns és molt perillós, podria fer trontollar les seves pròpies conviccions. Abstenir-se de pensar és l’obediència: l’adhesió irreflexiva a unes normes, a uns prejudicis, a unes ordres. L’obediència és la desresponsabilització sobre les pròpies decisions, és l’autoanul·lació moral.

- L’obediència d’Eichmann va provocar moltes morts als camps d’extermini nazis.

Sí. Així de banal és el mal.

divendres, 20 d’agost de 2021

HOLOBIONTS 1 - HUMANS 0

 Un diàleg fictici entre el filòsof Slavoj Žižek i la biòloga Lynn Margulis

 

Holobiont, Kit McAllister


Z- Sra Margulis, entenc que els seus estudis demostren que tot el que existeix és viu, perquè el món (podriem dir l’univers) és un continu de microorganismes mútuament interdependents, que formen un tot organitzat on diferents tipus de bactèries i microbis realitzen funcions diferents i a més, en equilibri, perquè els uns s’alimenten dels residus dels altres. Però, què són els holobionts?

M- Com has dit, tot (holos) és vida (bios). Els holobionts som cadascun de nosaltres, però a la vegada són més grans que nosaltres. L’holobiont és allò que em fa ser «jo» i a la vegada és la negació del «jo».

Z- Et refereixes al «jo» com a subjecte separat i contraposat al món exterior?

M- Exacte! L’holobiont és tot el conjunt de bacteris que fan funcionar el teu organisme i que formen un contiuum amb el medi, pels quals la frontera entre l’interior i l’exterior del teu organisme és inexistent. Tu i les teves bacteris formeu una simbiosi, i per tant sou un holobiont que no pot separar-se. Es pot dir que som les nostres bacteris.

Z- En canvi, en l’ideari col·lectiu, els microbis sempre han estat els dolents de la pel·lícula. Des que l’individu humà s’ha pensat com a subjecte, és a dir, com a ser separat del seu entorn, ha inventat un concepte que implica la seva pròpia exclusió: «naturalesa».

M- És per això que afirmes que la naturalesa no existeix? Perquè és un concepte inventat, construït com el revers d’un altre concepte igualment fictici (el subjecte individual independent del medi)?

Z- Exacte. Ens pensem com a éssers separats d’una natura a la qual, a més, dins la tradició cristiana i romàntica hem atribuït harmonia, benevolència, generositat, ...

M- ... i també com a éssers amb poder sobre ella i a la qual, com si no en forméssim part, hem violentat i pertorbat.

Z- Evidentment, la nostra acció ha tingut repercussions en el medi, però des d’aquesta cosmovisió cristiano-liberal ens pensem com a éssers culpables d’haver pertorbat el seu equilibri, i per tant ens creiem amb el poder de retornar-li.

M- Però els humans no som res més enllà de la natura, som individus finits i limitats, estem incrustats en una biosfera de la qual no podem tenir el control absolut. De fet, parlant en un sentit absolut, els humans no existim. Pròpiament, només existeixen els holobionts. A això es refereix Donna Haraway quan ens convida a pensar més enllà de l’antropocentrisme, i a concebre’ns com a éssers plàstics, permeables, híbrids.

Z- Però aquest punt de vista és contrari als interessos del capitalisme. Per això dic que l’ecologia és l’opi de les masses! L’ecologia liberal parteix d’aquesta separació home-natura, s’alimenta de la culpa que sentim per haver estat «dolents» amb la «mare terra», i promet la salvació i la redempció d’aquesta culpa a través del consum de productes «respectuosos amb el medi» o «solidaris». Si una marca de cafè et diu que per cada cafè que consumeixis donaran un euro per salvar arbres, no només en consumeixes més, sinó que ho fas amb la consciència ben tranquil·la!

M- Comprar contra el capitalisme? Quina paradoxa!




diumenge, 18 de juliol de 2021

LA LLEI TRANS-FORMA?

 

Foto de: amboo who? (Llicència Creative Commons)

A l’Habitació Xinesa encara queden ecos d’una discussió inspirada per les figures de Simone de Beauvoir i Virginia Woolf sobre la conveniència o no de distingir sexe i gènere, i s’han barrejat amb els crits de les últimes manifestacions que entraven per la finestra: dins la manifestació de l’orgull LGTBIQ+ han sorgit veus crítiques que no es volien confondre amb les de l’orgull tradicional o mainstream. També es sentien els crits de les feministes tradicionals (1) alertant de la dissolució de la categoria de «dona» que suposa l’anomenada llei trans («para la igualdad real y efectiva de las personas trans y para la garantía de los derechos de las personas LGTBI») . El soroll ha arribat a tal extrem que he hagut de tancar la finestra per poder pensar.

Per una banda, és veritat que a l’extrema dreta li interessa centrar el debat polític en la qüestió identitària (nacional, racial, sexual, de gènere,...) situant-se en l’extrem més conservador, per així evitar parlar de les realitats socioeconòmiques i dels canvis realment transformadors de la societat. I és veritat que hi ha una «esquerra» que ha caigut en la trampa d’aquest debat, i es vol situar a l’altre extrem del ventall, però només en relació amb la identitat, deixant intactes les estructures socioeconòmiques que produeixen les desigualtats. És l’anomenat «capitalisme rosa».

Per altra banda, també és cert que el subjecte tradicional del feminisme hem estat les dones. Però no les dones en tant que posseïdores d’uns determinats genitals, sinó les dones en tant que realitat històrica marcada per una absència de drets construïda sobre el pretext de la debilitat i la discapacitat intrínseques a la nostra genitalitat. Aquests pretextos no són productes merament culturals, sinó creacions del poder, que coarten llibertats i produeixen pobresa i esclavitud.

L’arma més potent que ha construït la lluita feminista ha estat la distinció sexe / gènere. El sexe biològic, la genitalitat, no ha d’anar adscrita a uns rols i unes determinacions culturals que es construeixen al seu voltant i que són constitutives de discriminació i d’injustícia. Si les feministes hem lluitat per aquesta distinció, com és que ara hi ha feministes que estan en contra del fet que es reconegui legalment l’estatut de dona a una persona amb genitals masculins? Si creiem que només nosaltres ens podem dir dones perquè aquest atribut «coincideix» amb el nostre sexe biològic, què hem canviat? El subjecte polític del feminisme només poden ser les femelles? Ja hem dit que ser dona és una realitat històrica, no purament biològica, i com a tal és canviant.

És clar que amb la llei trans es poden fer trampes, com homes que es podrien fer passar per dones per aprofitar-se de la discriminació positiva. Però també es poden fer trampes amb la llei contra la violència de gènere, o amb les lleis de discriminació positiva per gènere o per persones amb diferents capacitats. La pregunta que ens hem de fer és: com lluitar contra la coacció de llibertats, la pobresa i l’esclavitud derivades de qüestions relacionades amb la identitat sexual, atribuïda o sentida? No només hem lluitat perquè se’ns deixi portar pantalons i anar en bicicleta. De la mateixa manera, no és qüestió de si un noi es pot pintar els llavis o portar minifalda,... sinó d’això: 48% de dones trans ha exercit la prostitució per no poder accedir a una feina. 60% de dones trans ha sofert depressió. 41% d’intents de suïcidi contra l’1,6% de la població general.

Torno a obrir la finestra, obro la porta i surto al carrer, disposada a canviar d’opinió sobre la llei quan calgui i es demostrin els seus efectes nocius. 

 

 (1) Contraarguments al feminisme tradicional: Teresa Villaverde Martínez a Pikara Magazine.  https://www.eldiario.es/pikara/personas-trans-ley-trans-transexualidad-feminismo-transfeminismo_132_6108222.html 

diumenge, 13 de juny de 2021

L'ORIGEN DELS CARAPÀL·LIDES

Primer vam canviar la calefacció elèctrica per estufes de gas butà. Després vam decidir prescindir de la nevera i anar a comprar el menjar diàriament. Més endavant, vam veure que havíem de prescindir d’hores de son per poder posar rentadores i assecadores durant la nit. També per planxar, dutxar-nos, eixugar-nos els cabells, escalfar la casa, carregar el cotxe... De nit era més barat fer tot això.

Però continuàvem sense poder fer front al cost de la vida, i anàvem mortes de son a la feina. Llavors vam prendre la decisió de començar a viure de nit i matinada, i a dormir de dia. Això suposava deixar la feina, però sortia més a compte que no pas pagar les despeses de l’electricitat. A més, ens estalviàvem els diners de carregar la bateria del cotxe per anar a la feina. Tanmateix, calia sortir a comprar queviures, i això demanava diners i hores diürnes.

Per això vam començar a crear comunitats on només treballaven algunes persones, les que tenien sous més elevats, els quals es posaven a disposició de la comunitat. Només aquests, i la canalla que anava a l’escola, vivien de dia. Les altres vivíem de nit i fèiem torns per anar a comprar menjar, butà i productes d’higiene durant el dia. Vivíem, llegíem, xerràvem i treballàvem de nit, procurant no fer massa soroll perquè els treballadors assalariats i els escolars poguessin dormir. I quan despuntava el dia, esmorzàvem tots junts, ens fèiem una abraçada, i cadascú continuava amb el seu torn.

I com nosaltres, hi havia moltes comunitats que vivien per torns, al ritme que marcaven les hidroelèctriques.

Així fou com es van anar creant dues grans classes socials: els 100% diürns i els semi-nocturns. Amb el temps, aquests últims vam començar a desenvolupar mercats, escoles i altres serveis nocturns, perquè ens resultava molt més pràctic i no havíem de perdre hores de son per anar a comprar, a curar-nos o a formar-nos. Fins al punt que molta gent que treballava de dia va deixar de fer-ho, ja que li era més fàcil socialitzar-se per la nit, i també es van començar a crear llocs de treball nocturns per cobrir les necessitats d’aquest món paral·lel.

I així fou com les dues grans classes socials van passar a ser com dues espècies diferents que vivien en mons oposats: els diürns o «cara-rosades» i els nocturns o «cara-pàl·lides». Fins ara. Naturalment, al govern només hi ha cara-rosades que legislen conforme als seus interessos i necessitats, com és natural. Però cada dia som més i més cara-pàl·lides amb una organització i una economia pròpia. Però més tard o més d’hora faran falta treballadors diürns. Ens hem de preparar per quan ens vinguin a buscar.

dissabte, 15 de maig de 2021

LA PROMESA DEL MÉS ENLLÀ

Atenció! Escolteu-me! L'apocalipsi s'atansa! El món s'acaba! Però escolteu-me bé, perquè jo tinc la fórmula de la salvació! Primer de tot farem servir l'energia que ens queda per substituir totes les fonts d'energia fòssil per energia renovable: camps solars i eòlics. La pèrdua de terrenys de cultiu serà un mal menor, que podem pal·liar amb la ingesta de proteïnes sintètiques o insectes que podem criar en laboratoris. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

Amb aquesta energia tan neta fabricarem i carregarem les bateries dels cotxes elèctrics per poder substituir tots els vehicles que funcionen a base d'hidrocarburs. Com? Penalitzant aquells qui no vulguin fer aquesta substitució. Els sentireu dir que no poden. Però no us els cregueu: si no poden, alguna cosa deuen haver fet malament. Cadascú té el que es mereix, i per això és just que alguns hagin de pagar més. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

Amb aquesta substitució, que jo anomeno "purificació", per a nosaltres els purs, el ritme de vida serà el mateix, però net de tota màcula. Si així no salvem el planeta no serà almenys per culpa nostra. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

Germans, jo us dic que cal extreure materials, transportar-los i fabricar bateries, sí, i això requereix molta energia i molta mà d'obra. Per sort hi ha països que, pel seu propi subdesenvolupament, cediran els recursos del seu territori i posaran la seva mà d'obra al servei dels purs, per una causa tan justificada com que puguem mantenir el nostre ritme de vida de manera neta. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

I algun incrèdul dirà: i si s’esgota la matèria o la mà d'obra, què farem? No temeu: estem dedicant moltes energies, matèria i mà d'obra a fabricar els mitjans per fer de Mart la nostra segona llar. Si ara a la Terra sou nets i immaculats, us guanyareu un lloc al planeta vermell quan sigui habitable. Comenceu a partir d'ara a guanyar-vos-el! Sigueu nets! Sigueu purs! Repetiu amb mi: Salvem el planeta! Visca Mart!


diumenge, 18 d’abril de 2021

CANVIO SEXE PER GÈNERE

 

 
S
imone de Beauvoir: «La biologia no és destí» (El segon sexe)

Virginia Woolf: «Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia para poder escriure novel·les». (Una habitació pròpia)

(Aquest és un diàleg imaginari i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència)

V- Si és cert que la biologia no és destí, llavors el cos amb què naixem no determina el nostre rol social, ni la nostra orientació sexual, ni la feina que podem fer, ni els nostres gustos estètics ni gastronòmics, ni la nostra manera de vestir, ni tan sols el nostre nom!

S- És clar, el cos és una font de sensacions, una possibilitat de reproducció i l’abric de la consciència. Però aquesta consciència es forma per la interacció social. Per això distingim «sexe» com a categoria biològica i «gènere» com a categoria social.

V- Però si realment la biologia no és destí, llavors el sexe no hauria de tenir cap significat social a priori... hauria de ser socialment in-significant!

S- Efectivament, aquest ha estat el camp de batalla del feminisme durant desenes d’anys, i ho continua sent.

V- Així en una situació feminista ideal, les etiquetes «home» i «dona» no haurien de significar res més que les característiques biològiques sexuals. Haurien de ser equivalents a «mascle» i «femella», i quedar completament lliures d’estereotips i de rols preassignats.

S- Sí, així com «humà» és, simplement, la designació d’una espècie biològica, i és una etiqueta que s’aplica independentment de distincions de cultura, llengua, rol social, etc.

V- Llavors, el gènere és una categoria innecessària. Si ser home o dona no determina absolutament res, per què algú hauria de voler deixar de ser home o dona, quan aquestes etiquetes ja no siguin gàbies?

S- Estàs doncs en contra del canvi de sexe?

V- No pas en contra. Cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu cos, o de designar-se com vulgui. Però no té res de revolucionari. Perquè, què té a veure això amb la lluita per la llibertat dels homes i les dones?

S- Que cadascú pugui decidir sobre el seu sexe és revolucionari.

V- Crec que no. Fer un canvi de sexe amb el pack de gènere incorporat és reproduir els estereotips del binarisme de gènere. Per què canviar l’etiqueta «noi» per «noia», si hem quedat que aquestes etiquetes no haurien de tenir cap rellevància social? Revolucionari seria que hi haguessin nens que es designessin nens i es fessin dir Laura, per exemple, i els agradés pintar-se les ungles. O noies que es designessin noies, però que es fessin dir Antoni, per exemple. Jo sóc una dona, i la meva gàbia no és el meu cos de dona, sinó allò que la societat espera d’una dona. Per ser lliure no necessito canviar de cos, només necessito una habitació pròpia.