-
Vols dir de la cotilla, la faldilla, els talons, les mitges.... en
fi, les creacions del patriarcat! Però si això ja no es porta,
dona! Ara les dones vesteixen «unisex»!
-
No, vull dir que estic farta d’aquest vestit de víctima que m’ha
fet el feminisme aquest de Twitter!
-
El del #MeToo?
-
«Yes». No vull anar sempre vestida de víctima, no m’hi sento
còmoda, no és el meu estil.
-
Llavors negues la violència de gènere? Creus que les dones no som
víctimes del patriarcat?
-
Ni una cosa ni l’altra. És clar que el patriarcat genera uns rols
molt marcats entre homes i dones, es sustenta sobre el sexisme i
legitima la violència de gènere. Hi ha una violència que
s’exerceix sobre les dones pel sol fet de ser-ho, i no només això,
sinó que les culpabilitza i responsabilitza d’una situació que
elles no han creat.
-
I doncs?
-
Però no tots els homes són maltractadors, també n’hi ha de
maltractats i violats (per homes, sobretot), ni totes les dones són
víctimes. També hi ha dones col·laboracionistes. Mares que
consenten i donen suport als seus fills maltractadors. Mares que
adverteixen a les seves filles que no destaquin, que no surtin soles,
que no es mostrin massa masculines, o massa femenines,...
L’estructura del patriarcat és molt complexa, i el MeToo em sembla
un vestit massa simple, massa comercial.
-
Precisament, la seva simplicitat ha afavorit la seva difusió, i ha
estat la clau de l’èxit.
-
Exitós sí, i al principi m’agradava, perquè va ser una
oportunitat per moltes dones per apartar la vergonya i deixar anar la
ràbia. Però posar-lo com la línia principal del disseny del
feminisme trobo que no és gens afavoridor a la llarga. Ser víctima
no et fa millor. A més l’aspecte de víctima el trobo massa
convencional; és el que tota la vida s’ha esperat d’una dona:
debilitat i victimisme. I ara vinga! Totes a posar-nos el vestit del
MeToo, a veure qui és més víctima. No trobes que és una
banalització del sofriment d’aquelles que cada dia pateixen
violència, no només física, sinó psicològica, econòmica i
social? Segur que les que ho han patit més no van «porai»
presumint de vestit de víctima. Ja no volen ser més més víctimes.
El que volen és deixar de ser-ho!
Taula rodona: La Confiança en la ciència
(divendres 5 de març a les 19:15h)
Moderadora: Meritxell Calderó
Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.
1. Les vacunes, és a dir la
ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la
nostra salvació?
En la pregunta ja hi ha uns supòsits
implícits, que crec que s’han d’aclarir:
1. Quan diem «Les vacunes, és a
dir la ciència»: no
és ben bé el mateix.
Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la
farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el
context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives
de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent
de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris
estrictament científics1,
tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part
d’aquests factors externs.
Hi ha investigadors que afirmen que la
medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre
altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència.
Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric
molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric
que produeix veritats provisionals.
Per què provisionals? Qualsevol que
hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme
és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat
científica és una fotografia fidel de la realitat2.
És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però
prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la
teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració
sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior
o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix
veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el
cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència
com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva
vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants
de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i
negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.
Per altra banda, tampoc hem d’oblidar
que la medicina, en
especial
l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les
ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i
científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència
exacta, ni un discurs pur i unidimensional.
2. «La nostra salvació?»
Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que
la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau
religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el
cientifisme.
Nostra? De qui? De tota la humanitat?
De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De
l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?
I la salvació de què? de la mort?
del patiment? de l’extinció?
Com a individus, la nostra mort és
un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció,
més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la
pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència
i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això
només és una de les dimensions del problema.
Crec que només tindria sentit parlar
de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una
determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no
depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les
relacions socials. Podem
parlar de salvació en el sentit de:
si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu
i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem
en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria.
Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un
context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.
2. Els anys 70 i 80 del segle
passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la
vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en
aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les
medicines alternatives per no científiques? Com?
No crec que mai s’hagi deixat de
sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que
després
de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé
ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència
com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions
socials
i ara podríem dir també internacionals.
Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges
d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de
l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de
control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres,
es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els
delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a
l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per
exemple,...). Aquesta
anàlisi no incideix en
la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus
ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest
enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només
existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge
del poder.
Sobre si cal combatre el
negacionisme o les medicines alternatives?
Les medicines alternatives no les
posaria al mateix sac
que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents,
tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.
En
primer lloc, quan
parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:
- si existeix una pseudociència és
perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)
-
Que
no
existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió
és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i
social sobre la ciència.
-
Que l’èxit
de les pseudociències respon a un
problema cognitiu que té que veure en
com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:
Per exemple, la imposició de les
vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als
individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i
conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls
titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir
dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per
excel·lència). 3
Allò que porta les persones a confiar
en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la
ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme,
lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció
sanitària. 4
Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5
Si la ciència i el seu mètode no
s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica
des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de
pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però
limitada, de
ser un
saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots
el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima,
creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec
que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de
la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per
què se’n parla com si fossin una amenaça?
La
batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un
espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a
discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una
tendència dins del camp de la divulgació científica. 6
Per altra banda, el conspiracionisme i
el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta
prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la
ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la
ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.
Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre
el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment
polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita
d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.
Però també cal combatre el
cientifisme, perquè menyspreant
el dubte
titllant-lo
de
negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els
moviments antivacunes.
Si el negacionisme i les
pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma
contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la
transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el
domini del poder econòmic. 7
No és tan una qüestió de
divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques
(posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia
de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el
paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La
gent no és estúpida.
3. Hi poden haver complements a
l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?
La pregunta pressuposa que la ciència
ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la
ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de
vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen
mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant
d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha
fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè
és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només
canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema
absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni
replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions
fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa
un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement.
8
El mateix amb ocasió de la pandèmia:
En aquest context, les grans
empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi
financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de
la política pública i són rescatades. 9
El passat 24 de març de 2020,
arran dels impactes
del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de
compra de bons sobirans
i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic
Emergency Purchase Programme (PEPP).
Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar
encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions.
D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant
empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o
Suez i més de 50
transnacionals. En
aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy,
Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les
corporacions més
contaminants de l’Estat,
tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i
social del BCE. 10
Apart
d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat
amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de
l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no
només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines
del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals
milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i
Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot
portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.
Com
a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més
aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el
planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins
camins, però em temo que la propera etapa serà la de la
desigualtat.
En aquest sentit voldria fer una
referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira
fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta
Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del
primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes,
sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de
salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien
ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de
menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa
seva....
Penso que és una perspectiva que no
s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i
ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques»,
si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem
d’abordar des
d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança
és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima
sobre la cientifista i l’economicista.
I per tant, és més aviat la ciència
ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació,
transparència, coneixement, actitud crítica.
1Per exemple, algunes
evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes
positius o negatius en funció de les condicions socials en què
s’administra.
Han estat molt beneficioses en
general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment,
com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat
d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de
salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les
vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI
tampoc es dediquen diners a millorar-les.
Vacuna de la difteria:
protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no
inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple
vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat.
Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és
infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè
té poca memòria.
2No resisteix els arguments de
l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i
d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica
com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix
l’observació.
3
Problemes cognitius: La
incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares
que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els
vacunen.
Per una banda la comunicació
de les evidències està sent des d’una perspectiva purament
biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències
socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són
evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de
contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.
4Segons
Michael Shermer es
un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de
Scientific
American,
ha
estudiat les
formas mainstream
de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores
ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o
directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del
OtinGate)
y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios
(estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea
de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del
marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio
preliminar sobre la colchicina
que se publicitó como una solución casi milagrosa).
5
Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia
és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica
mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.
Escèptics
https://www.escepticos.es/esceptico-digital:
Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico
del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la
ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero.
Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y
sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad.
Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).
ARP Sociedad para el avance
del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del
oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita
trimestralmente una revista llamada La
Alternativa Racional
MANIFIESTO:
¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario
BohoslavskyPeriodista
Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los
escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos
para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus
vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico,
la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco
escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En
el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que
el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre
era en realidad el canto de un sapo»
7Quan al poder, abans dèiem
que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els
mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només
es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i
manipulada per
la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules
confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els
sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris
sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen
anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el
turisme i reactivar l’economia.
8
Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la
Globalització (ODG) autor
de
‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘,
(Libros
en Acción) en una entrevista a:
https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488
) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa
NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament,
un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els
països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests
plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els
fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera
burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals
d’informació. aquests
fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes
empreses o cooperatives
o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària
podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i
l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla
nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer
dossiers de projectes dels seus clients, i les
grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les
seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus
plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva
necessària transició energètica.
9
L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra
d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de
deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el
programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només
ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals
es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola,
Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot,
Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.
En l’episodi anterior, l’home blanc poderós occidental troba una estratègia per defensar els seus privilegis heretats d’aquells temps en què era el centre del món: erigir-se com a víctima de les seves víctimes i empunyar la bandera de l’antiautoritarisme per formar un exitós moviment reaccionari. Amb la seva hàbil propaganda, tergiversa el sentit dels drets humans i els utilitza com a arma per als seus propis interessos.
Ara bé, l’èxit d’aquest moviment no va ser exclusivament mèrit seu, sinó de les anomenades «esquerres», les quals feia temps que havien derivat en un mer progressisme, i havien aigualit el seu discurs per fer-lo digerible als poders fàctics del capitalisme. Ja des del seu naixement, aquestes «esquerres» ortodoxes havien rebaixat les reivindicacions ecologistes, feministes i antiracistes a la categoria de lluites secundàries i desconnectades dels problemes «reals» de les classes populars, com si fossin un simple passatemps de les dones de classe burgesa i deixant-los en mans de les tendències liberals, que els van aigualir encara més.
Aquest progressisme dogmàtic i paternalista de les «esquerres» va confiar en l’Estat liberal democràtic de partits com una màquina de fer funcionar la societat de manera justa només amb el moviment dels seus engranatges i automatismes, fent innecessari el pensament i l’organització activa dels individus, i obviant que l’Estat és una part més de l’engranatge del sistema econòmic mundial.
Aquesta esquerra liberal-social-demòcrata havia posat el proletariat al servei del capitalisme. No quedava ni el lila, ni el verd, ni el roig. Fins que es va fer patent que aquesta «esquerra» havia deixat de banda els interessos dels homes blancs no poderosos que treballaven a les fàbriques (o no treballaven), i els de les seves famílies. I així és com aquests van començar a mirar cap a l’extrema dreta, i van començar a votar el mateix que els pijos dels barris rics.
I conte contat, al parlament han entrat!
Hi va haver un temps en què el
neoliberalisme es va disfressar d’antiautoritarisme, fins al punt
que aquest es va materialitzar en una nova forma de l’extrema
dreta.
Tot
començà quan es van confondre fets i opinions, i tot es feia passar
com a opinable. És clar que l’objectivitat total és impossible, i
a això s’agafaren aquests timadors post-moderns com a excusa per
menysprear la neutralitat i l’honestedat.
Aquesta
confusió entre fets i opinions portà alguns a negar algunes
realitats i teories que s’havien anat consolidant amb fets
contrastats: l’holocaust, la teoria de l’evolució, el racisme,
el canvi climàtic, la violència de gènere,... Tot això, deien,
era fruit d’una conspiració contra l’home blanc occidental, que
veia qüestionat el seu caràcter diví en difondre’s la idea que
provenia d’un simi! («quin fàstic! Sóc fruit de la natura!»),
que habitava un planeta que girava al voltant del sol com un planeta
més! («com pot ser que jo no sigui el centre de la creació?»), que
havia de compartir aquest planeta amb homes d’altres races! («no
sóc racista, només crec que cada raça ha de conservar els seus
trets i no barrejar-se»), i on havia de frenar el seu instint
expansiu per conservar el medi! («el canvi climàtic no és
conseqüència de la meva acció»), i que havia de renunciar als
seus privilegis guanyats històricament per igualar-se a les dones i
als homes als quals havia utilitzat per obtenir beneficis! («si són
inferiors és el seu problema, no el meu»). Quina injustícia!
El
pobre home blanc occidental va trobar una estratègia: construir-se
com a víctima de les seves víctimes, negar els fets per
convertir-los en opinió i afirmar que totes aquestes teories no són
més que una conspiració contra ell. Començà parlant de pactes
judeo-maçònics. Els fets sociològics com el gènere, la raça i la
classe social eren només productes d’una ideologia que volia
aniquilar-lo. Ben mirat, quan un s’ha cregut durant segles el
centre de la creació, és normal que ara cregui ser el blanc d’un
complot orquestrat en contra seu. Se’n diu paranoia. Amb aquesta
estratègia fins i tot aconsegueix còmplices entre alguns
col·lectius de dones i homes d’altres races i classes socials, per
formar un gran moviment reaccionari que es confon amb
l’antiautoritarisme i el llibertarisme, però que fa servir els
drets humans com una arma per defensar els seus propis interessos.
Com acaba el conte? (Continuarà)
Quan vam decidir marxar de la Terra, encara no havia col·lapsat
l’atmosfera, però les condicions de subsistència i l’organització
de la societat eren ja de feia temps insostenibles.
Tota la terra
cultivable estava en mans de monstres, grans corporacions per qui els
antics pobladors i els seus fills havien de treballar si no volien
emigrar a les ciutats. Allà la població s’anava amuntegant, i els
habitatges anaven encarint-se per l’augment de la demanda, a la
vegada que els petits empresaris i propietaris s’anaven desfent de
les seves propietats i negocis per no poder-los mantenir ni fer front
a la competència dels monstres, els quals s’alimentaven de les
seves restes i esdevenien cada cop més grans.
Quan vam marxar de
la Terra, la política era un mer espectacle, fins al punt que els
parlamentaris encarregaven els seus discursos a monologuistes i
humoristes, i ja no hi havia diferències substancials entre els
posicionaments dels partits, sinó que les marcaven artificialment
recorrent a la burla i a tot tipus de fal·làcies: ad hominem, ex
populum, ad populum, ad hoc, post hoc, petitio principii,... Els
termes del discurs, igual que la terra, els habitatges i els negocis,
havien estat expropiats i fagocitats pels monstres, aquest cop els
partits.
Quan la Terra era
una gran oligarquia i només quedaven tres classes socials (els
monstres, els seus vassalls i els desposseïts), vam marxar de la
Terra com a polissons en una nau Tesla, per començar a
organitzar-nos de zero. Havíem constatat que la propietat i la
retòrica eren succedanis de la guerra i la conquesta, i les vam
prohibir. Són els únics tabús de la nostra societat. Els discursos
es van acabar, i des de cada poble escollim els encarregats
d’organitzar les tasques segons les seves capacitats: hem après a
distingir auctoritas i potestas. També hem après a donar al treball
la importància que té: ni més ni menys del necessari per la vida.
Així com a l’oci: imprescindible.
Els habitants del
planeta UrKaLe (el vam anomenar així en honor a la fundadora del
nostre moviment, Ursula K. Le Guin) continuem tenint els nostres
defectes; som envejosos, ambiciosos, de vegades fins i tot venjatius,
però es queden en això: simples defectes humans i no mals endèmics
del sistema.
Des d’aquí veiem
la Terra, però fa temps que no en rebem cap senyal, i no sabem si
encara hi ha vida. Tan se val, ara ja no hi podem tornar.
Vostè disposa d’un sistema de sensors que li permeten el
reconeixement de cares, objectes i emocions, i un sistema operatiu
que li possibilita el raonament lògic i ètic.
Tanmateix, pot ser
que a vostè li sorgeixin preguntes com aquestes:
- Per què hauria de
creure en tal teoria científica? I per què hauria de creure en tal
altra que diu el contrari?
- Com sé que la
terra és rodona? No ho he comprovat, m’ho han dit. Ho he llegit
als llibres, ho he vist a la tele. Però com ho puc comprovar?
- Com sé de quin
color és aquest llapis? I com sé de quin color el veus tu? I com sé
que tu existeixes ??
- Com és aquesta
taula quan ningú no la mira?
...
Si vostè es
planteja aquests interrogants, és que vostè ha topat amb els límits
del seu coneixement. Vostè no pot saber com és la realitat quan no
la mira. I la seva mirada és limitada. No pot saber com es comporta
una partícula quan no se l’observa, tot i que pot saber que ho fa
diferent de quan l’està observant. Així es com es va establir en
la física el principi d’incertesa.
...
Davant d’aquests
interrogants i límits, vostè pot operar de la manera següent:
- Aprendre a viure
amb la incertesa. Aspirar a més certesa seria absurd, ja que la
capacitat del seu sistema és limitat.
- Ser conscient que
la ciència és humil, i que no sempre les peces encaixen tan bé com
en els discursos dels oradors del mercat.
- Tenir en compte
que vostè no pot saber del tot quan quelcom és cert, però sí que
pot tenir la certesa de quan quelcom és fals.
La doctora aixeca els ulls del microscopi i es pregunta: és això la
realitat? Què vol dir aquesta dada? Què n’he de fer? Sóc
científica, faig servir el mètode, sí. La ciència és un producte
de la raó, sí. Però la ciència no és l’única activitat
racional, no és l’única manera d’aproximar-se al món i
atansar-se a la veritat. La poesia, la música i el raonament ètic
també són productes de la raó.
Mentre pensava això
recordava les paraules del seu pare filòsof: la ciència és aquella
disciplina teòrica que es basa en el mètode hipotètico-deductiu, el
qual ens porta a conclusions que no podem afirmar com a
necessàriament i absolutament certes, sinó només que encara no
han estat descartades com a falses. La ciència és un humil intent
d’explicació del món, un tauler al qual li manquen peces, i del
qual en cauen algunes en posar-ne unes altres. És un intent de
gestionar la incertesa, de pal·liar els efectes de la limitació i
la finitud de l’existència. Un intent que ha tingut i tindrà
tants èxits com fracassos. En definitiva, és un producte humà, no
diví.
La doctora mira els
seus companys investigadors, sovint explotats i mal pagats, sovint
amb por de perdre la feina, sovint amb por de contradir a qui els
paga, sovint amb temor al fracàs, tan lluny de la imatge idealitzada
del científic quan va iniciar el seu propi camí com a
investigadora.
També recorda les
paraules de la seva sàvia mare, mig metge, mig bruixa: la medicina
no és una ciència, és una pràctica que ha de tenir en compte tots
els factors que interactuen en l’equilibri vital de l’individu, i
que són tan d’índole físic com social, mental, econòmic, o
ambiental.
Ara entenia per què
el seu mestre li deia que havia d’evitar caure en el cientifisme.
Sí, aquella actitud que idealitza la ciència i justifica mesures
polítiques, econòmiques, ambientals, socials, etc. a partir de la
simplificació de dades i teories científiques. Aquella manera de
divulgar la ciència de manera extremament simplificada, que sosté
que tot, fins i tot la personalitat, la consciència o l’amor, es
pot explicar sobre una base bioquímica; o bé que la desigualtat
social i de gènere tenen una base biològica segons la teoria de
l’evolució. I sobretot, es caracteritza per la confiança cega que
tot, fins i tot la fam i la mort, es pot solucionar gràcies al
progrés científic-tecnològic.
Però aquesta fe ja
no és científica, perquè no està basada en cap prova
experimental. I és tendenciosa, perquè qualsevol solució proposada
que no vagi en la línia del creixement econòmic, com la inversió
en sanitat pública, la protecció del dret a l’habitatge, la
millora de les condicions mediambientals, o les polítiques per la
igualtat, no serà tinguda en compte.
Els altaveus del Ministeri de la
Veritat difonen la notícia per totes les províncies del Superestat.
El president d’Oceania (1) torna a legalitzar les bombetes
incandescents i amplia el terme màxim de despesa d’aigua per
habitatge, tot i que són mesures que van clarament en detriment de
la conservació de les condicions que fan possible la vida a la
Terra. Per què? Perquè els individus han de ser lliures de triar si
volen fer servir bombetes incandescents o no, si volen gastar més
aigua o no, si volen preservar el seu entorn vital o no.
A la mateixa ideologia responen les
manifestacions que s’han produït les últimes setmanes de
ciutadans que es fan dir llibertaris (2) i que protesten contra l’ús
de mascaretes com a mesura per prevenir l’expansió de l’epidèmia.
Entre les seves proclames no hi ha cap argument en favor de la salut
pública, sinó només que la mesura suposa un límit a la llibertat
individual. A la senyora que els interpel·la des de la finestra de
casa seva dient que ella conviu amb gent vulnerable i que ella també
té dret a ser lliure, els manifestants li criden que sí, que és
lliure de quedar-se a casa. Perquè estem en un país lliure. Oceania
és el paradís de la llibertat.
Allò que cohesiona aquesta comunitat
oceànica és precisament que tothom és lliure de decidir. L’únic
acord que hi ha és que no ens podem posar d’acord en res, perquè
això suposaria un límit a la llibertat individual. I tothom ha de
ser lliure. Tothom.
Tan lliure com aquell que treballa
lliurement repartint pizzes, atenent per telèfon les queixes dels
usuaris a qui la companyia elèctrica lliurement ha tallat el llum, o
netejant es carrers d’embolcalls de mercaderies ja consumides
llençats amb tota la llibertat, i tot això a canvi d’un sou
misèrrim (el que lliurement ha decidit l’empresa) que, això sí,
es podrà gastar lliurement en el que vulgui (un cop hagi pagat el
lloguer i les factures). I si amb això no està content, també
tindrà la llibertat de buscar una altra feina, o buscar un lloc més
saludable on viure. I si no s’ho pot permetre, és per culpa seva,
perquè hauria d’haver estudiat. Aquest és un país lliure on
tothom pot estudiar si vol, perquè no prohibeix l’educació a
ningú. I és evident que «ser lliure» vol dir «no tenir res
prohibit». Tothom pot fer l’esforç de progressar per arribar a
una vida millor. Tothom pot fer mèrits.
Així que, en aquesta comunitat
oceànica, la llibertat «real» no és només «no tenir res
prohibit». Aquí la llibertat no és gratis, sinó que cal haver fet
«mèrits». Aquí no es neix lliure, sinó que la llibertat s’ha
de comprar amb suor i esforç. Ah, però no pas aquell qui ha nascut
ric i propietari: aquest sí que ha nascut lliure, perquè no li cal
fer un esforç suplementari per poder pagar-se uns estudis amb els
quals esforçar-se. No li cal fer un esforç suplementari per ser
reconegut i obtenir una feina amb la qual esforçar-se, i guanyar-se
així el seu dret a ser lliure.
Hi ha moltes maneres de definir la
llibertat i el llibertarisme. I aquesta és la més estúpida de
totes, perquè és contradictòria, acaba portant a la
seva pròpia negació i
a l’extinció de la vida en comunitat i dels mateixos individus
potencialment lliures.
(2) Referència a la ideologia llibertària de tall liberal, en la línia del Partit Llibertari sorgit als EUA (https://www.libertarianism.org/ , https://www.lp.org/the-libertarian-party/), fundat sobre la defensa de la llibertat individual en un context capitalista de llibertat econòmica. Dins d'aquest moviment llibertari hi ha diferents matisos, tal com es descriu a https://thelibertarianrepublic.com/five-types-of-libertarianism-why-theyre-all-important-to-liberty/6/. Noteu que alguns també es fan dir anarquistes, en el sentit que són contraris a l'existència d'un estat que limiti la iniciativa individual. Cal no confondre aquesta ideologia amb l'anarquisme obrer o el comunisme llibertari, que promou l'associació voluntària sense estat, igualitària a través de la propietat comunitària dels mitjans de producció i serveis, i organitzada segons el principi "de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats" (K. Marx, [MECW] Marx, Karl; Engels, Frederick (1975-2004). Collected Works, 50 vol. Nova York: International Publishers. 24:87)
“Aquest home va ressuscitar una
nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar
l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el
nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el
PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van
augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a
un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura.
(Es mostra una imatge d’Adolf Hitler.)
És
possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això
cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep. Folha de
Sao Paulo: el diari que més es compra, i el que mai es ven”
Anunci
del diari la Folha de Sao Paulo, Sao Paulo (Brazil) 1987
Aquest
anunci dels anys 80 defineix molt bé què és la postveritat: una
veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una
veritat amb ingredients de realitat, però cuinada i manipulada.
La
matèria prima de la notícia són els «fets», perquè la
positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable, però
també pot ser objecte de fetitxisme fanàtic. Els fets són
atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base
o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de
Sao Paulo.
Com
a 1984 (Orwell), la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la
novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la
ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència
d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses
a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una
modalitat de crim, el crimental.
Així
com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en
mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la
mercaderia en el camp de la informació és la novetat,
l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional,
històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com es separa
el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un
aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos. Només pel fet
de passar a ser promocionada, esloganitzada i repetida fins la
sacietat, qualsevol veritat es buida de sentit i es banalitza,
perdent així el seu caràcter revulsiu.
L'espectacle
organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la
impossibilitat de la verificació: com mostra Debord, tots els
experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a
experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat
espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra
cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un
debat. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments
s'han tornat inútils. És la censura perfecta.
Debord
ho sintetitza molt bé: “L'espectador sempre mira, per saber com
continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és
com ha de ser l'espectador.”
(1) DEBORD,
Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama.
Barcelona, 1999
Diari fictici de René Descartes, un
lloc indeterminat d'Alemanya, 11 de novembre de 1619.
“Tornant de la cerimònia de
coronació de l'emperador Ferran II i en ocasió d'unes guerres que
encara no han acabat, l'hivern m'ha atrapat en un lloc on, no tenint
cap possibilitat de conversa que em distregui, ni tampoc cures ni
passions que pertorbin el meu ànim, resto el dia sol i tancat al
costat d'una estufa, amb tota la tranquil•litat necessària per
entregar-me als meus pensaments.”
René Descartes. Discurs del mètode
JO: El meu cos està confinat, els meus
sentits, més limitats que mai. És el moment ideal per posar a prova
la meva teoria: la ment no està confinada entre els estrets límits
de la percepció. El cos és finit, limitat, determinat. La ment és
lliure. Només amb el sol ús de la raó tenim la capacitat de trobar
la veritat i conèixer el món, desxifrar el codi amb el qual ha
estat escrit. Perquè jo crec que el món està escrit en un codi
racional. Només amb la raó, i no pas amb la imaginació, els
sentits o les passions, podrem entendre el món.
JO: Però llavors, si tenim raó, per
què ens equivoquem? Perquè de vegades veig que m'equivoco. Doncs
precisament perquè la ment és lliure. Apart de raó, estem dotats
de voluntat. I quan la voluntat es precipita i no espera que la raó
reflexioni, és quan correm el risc d'equivocar-nos.
Jo m'he equivocat moltes vegades, però
amb l'error és com trobo la veritat. Així que a partir d'ara
dubtaré absolutament de tot, faré veure que tot és fals, i que
aquesta estufa del meu davant és un somni.
JO: Però,... bé que li hauré de
posar llenya si no vull morir congelat! Bé que m'hauré de coure el
menjar! No, el dubte radical només pot ser teòric, a la pràctica
no puc esperar tant, la vida no s'atura. He de decidir, he de triar.
He de prendre partit. Aquest és l'exercici de la llibertat. Però
això mateix és també el seu preu: que tot i sense la garantia de
la raó, sense cap garantia de veritat ni de recompensa, hem de
prendre partit i decidir. I continuar dubtant seria decidir no
decidir.
Els ciutadans, mancats de
representacions que els assegurin que la seva veu arribarà als
governants, han recorregut a una acció solidària i passiva de
braços caiguts, obeint una consigna espontània que ha arribat a
totes les llars: “És molt senzill, quedeu-vos tots a casa” s'ha
tancat voluntàriament en l'estretor dels pisos, refusant-se al
treball i a tota obediència civil. (...) Els carrers ofereixen un
aspecte desconegut, sense més circulació que la dels vehicles i
patrulles de la policia, la qual té ordres d'interrogar tots els
ciutadans sorpresos fora de la llar. (...) Ja poden imaginar-se els
nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es
disposa a defensar els seus drets a una vida millor i humanament més
digna.
MANUEL DE PEDROLO. Acte de
violència. 1961.
Qui li havia de dir al Pedrolo que la
seva consigna seria esbombada a través dels megàfons de la policia
i els mitjans a la majoria de pobles i ciutats del món. Ara, però,
no es tracta d'una acció espontània i desobedient sorgida des de
baix i amb la finalitat de lluitar per la dignitat de la vida humana.
La fatalitat, el destí, la natura, un complot, un accident, tant se
val. El cas és que ens hem de quedar a casa, ja no per vèncer el
virus, sinó perquè el sistema sanitari no pot absorbir la quantitat
de malalts. Tenim exèrcits per estar preparats en cas de guerra,
però està clar que no estem preparats per una guerra, perquè els
nostres hospitals no ho estan.
El cas és que aquest confinament
general sembla una mena d'experiment social d'una situació
caracteritzada pel reforç de l'Estat i de la vigilància, que genera
conductes molt marcades d'obediència i, doncs, de desobediència.
L'instrument és el de sempre: la por. Però no és tant la por a la
malaltia com la por a ser insolidari, a la culpa d'esdevenir un
assassí propagador de virus. Es fan metàfores bèl·liques i crides
al patriotisme, que contribueixen a la creació d'enemics de la
societat, tan autòctons com estrangers. Tancament de fronteres, gent
passant a peu a l'altre costat. Certificats i autoritzacions per
circular, excepte els qui passegen el gos.
Els gossos a passejar, però els nens a
casa. La feina de cures domèstiques s'intensifica: qui s'ha de
quedar a casa? Qui ha de renunciar a la feina? La violència
domèstica és més domèstica encara.
Control social reforçat pel treball
individualitzat en línia, relacions socials mediatitzades per la
tecnologia, apps de seguiment individual. El capitalisme es rearma,
en una síntesi de liberalisme i totalitarisme. Les grans empreses
segurament seran encara més grans, i les petites? La precarietat
laboral serà encara més precària. Resultat de l'experiment: el
capitalisme creix en oposició a la vida.
Si es segueix la seva lògica,
l'endeutament públic serà una càrrega que haurà d'afrontar la
societat. No l'Estat, ni les grans corporacions, ni els bancs, sinó
la societat, perquè vindran més retallades. L'Estat que ara ens
mana que no sortim de casa per protegir-nos, després no ens
protegirà. Tornarà dòcilment el deute que ara contreu per “lluitar
contra el virus”.
Però des d'un altre punt de vista,
aquesta situació és també un assaig d'un món sense capitalisme:
millora la qualitat de l'aire, els animals repoblen el territori, el
consumisme es redueix, la producció es limita als productes
necessaris per la vida, es posa en valor la cultura, la música,
l'esport, la lectura i l'aprenentatge com a factors essencials per la
vida.
Ara es posa clarament de manifest que
l'egoisme és autodestrucció, i que la cura d'un mateix és al
mateix temps cura col·lectiva, i al revés. Es comencen a teixir
xarxes de suport mutu entre les persones que cuiden, i amb les
treballadores públiques que realment ens cuiden. Les màquines des
de casa no només cusen bates i mascaretes, cusen la societat del
futur. Ens en caldran moltes més, no parem de cosir, perquè haurem
de cosir molt, cosir, i cosir, i vinga cosir! Cosidores del món,
uniu-vos!
[Ponència llegida a la 14a edició de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI.
Lleida, 7 de març de 2020.]
Aquesthome que va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. Aquest home és Adolf Hitler.
És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep.
Això és el text d'un anunci de la Folha de Sao Paulo, que acaba amb l'eslògan: “el diari que més es compra, i el que mai es ven.”
Aquest anunci dels anys 80 ja defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat cuinada, manipulada. En l'exemple, La Folha de Sao Paulo fa una denúncia d'aquesta manipulació de la veritat. Però és una crítica als mitjans que es fa des d'un mitjà. És la publicitat d'un mitjà que es fa des dels mitjans. Que posa en joc la vinculació entre la veritat, el contingut i el mitjà. No només és important el missatge, sinó també el missatger.
En qualsevol cas, en aquest exemple es mostra com una mentida pot ser construïda amb fets que no podem dir que siguin falsos.
Per posar un altre exemple, és el que està passant amb la desacreditació del discurs feminista. Aquells qui acusen les feministes de feminazis fan ús de fets positius aïllats, de subconjunts de veritats, (falses acusacions, “no va dir que no”, “no va mostrar resistència”, etc) per fonamentar una mentida, que és que els homes són víctimes de la ideologia de gènere.
La positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable. Però també cal tenir en compte el fetitxisme que hi ha al voltant d'aquesta positivitat en la societat de la informació. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.
Però com també hem comprovat amb l'exemple de l'anunci, la postveritat no és un fenomen nou. De fet, la va predir Orwell. S'ha fet realitat la ficció que Orwell a 1984, en la qual la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.
Aquesta ficció s'ha fet realitat després de la guerra freda, després de la fi de la batalla entre socialisme i capitalisme, en l'era de la fi de les ideologies (o el fi de la història). De fet, una des estratègies de la neollengua o la novaparla és esborrar la dimensió històrica dels esdeveniments.
És allò que en els anys 90 es va començar a evidenciar amb l'expansió del terme “globalització” com a substitut del terme “capitalisme”, en un context que els crítics amb el sistema anomenaven “pensament únic”.
Així ho descriu Eduardo Galeano:
Hoy por hoy, no queda bien decir ciertas cosas en presencia de la opinión pública: el capitalismo luce el nombre artístico de economía de mercado; el imperialismo se llama globalización; las víctimas del imperialismo se llaman países en vías de desarrollo, que es como llamar niños a los enanos; el oportunismo se llama pragmatismo, la traición se llama realismo; los pobres se llaman carentes, o carenciados, o personas de escasos recursos; la expulsión de los niños pobres por el sistema educativos se conoce bajo el nombre de deserción escolar; el derecho del patrón a despedir al obrero sin indemnización ni explicación se llama flexibilización del mercado laboral...1
La neollengua, doncs, respon a la tendencia de les grans corporacions de suavitzar la seva imatge, de maquillar la veritat.
I podem dir que la ficció d'Orwell s'ha fet realitat també perquè avui emprem ja el terme orwellià “novaparla” per descriure el llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat als mitjans de comunicació en un context lligat a la demagògia i les mitges veritats, per a manipular la veritat, amagar dades, eludir responsabilitats, o desviar l'atenció d'assumptes importants. De fet, segons els teòrics de la novaparla, postveritat seria ja un eufemisme per a mentida.
Però en aquesta definició encara hi falta alguna cosa.
La seva crítica als mitjans es centra en la seva funció de quart poder: en la propietat dels mitjans, la gestió interessada dels continguts, la construcció ideològica dels misstages, la seva funció de pa i circ,... Aquestes són sens dubte crítiques que no podem obviar, però també és veritat que són només les més evidents. I que la qüestió de fons no és només circumstancial, sinó ontològica. Perquè:
Parla del discurs com un simple mitjà diferent de les idees o dels fets que s'hi transmeten. Si partim de McLuhan, segons el qual “el mitjà és el missatge”, la idea no és anterior al mitjà a través del qual l'expressem. El mitjà no és el simple canal pel qual comuniquem alguna cosa, sinó allò que organitza la nostra manera de pensar. La neurociència avala la perspectiva de McLuhan: un músic pensa coses que sense l'instrument no podria pensar. Un matemàtic pensa coses que sense les eines matemàtiques no podria. Igual com el començament de l'escriptura canvià el pensament humà; les xarxes socials també.
Per tant, la característica de la novaparla no només és maquillar la realitat, sinó transformar-la en un sentit ontològic, així com transforma també als espectadors/consumidors, diluint la frontera no només entre realitat i espectacle, sinó també entre espectador i espectacle.
Per això voldria abordar el tema de la postveritat analitzant la seva naturalesa espectacular, per una banda, i trabant-la amb la mateixa naturalesa del llenguatge, l'estètica i el pensament.
Per fer-ho voldria fer referència a un article de Santiago Alba Rico2 que diu que la televisió és la creadora de les 5 il·lusions. Jo parlaré de 4 il·lusions que es poden fer extensibles a aquesta pantalla que ens permet navegar pel mitjà i deixar-nos atrapar per les xarxes, creant la il·lusió de la interactivitat i reforçant encara més les il·lusions de la televisió.
1- Il·lusió d'invulnerabilitat
Rico la defineix com la visió del tirà, del que pot mirar sense ser mirat, la mirada militar des de l'aire. La pantalla és una finestra petita que entra en la nostra intimitat i empetiteix el món fins a cabre en la nostra butxaca. Privatitza el món.
Penso que questa il·lusió té molt a veure amb l'essència de l'experiència l'estètica que té l'arrel en la modernitat tal com la defineix Kant: com allò que admirem, allò sublim. La forma amb què defineix allò sublim és la finestra, que ens mostra la tempesta al mateix temps que ens protegeix d'ella. És el plaer estètic del voyeur: redueix allò amenaçador i espantós a allò inofensiu. Una finestra que domestica el món, el converteix en no-res i fa que produeixin riure i plor en l'espectador. Estava descrivint Kant allò sublim, o estava descrivint l'espectacle? La finestra no seria una pantalla?
Des del marxisme es fa una crítica a la perspectiva burgesa de Kant, que redueix tant la tomenta, la guerra o la Revolució Francesa a paisatge. O en llenguatge postmodern: a espectacle.
A favor de Kant hem de dir que aquesta visió de l'estètica era un posicionament alliberador respecte de les forces de la natura i de la història, una perspectiva que ens permet afirmar la nostra independència respecte d'aquest influxos. Però es tracta d'independència o d'il·lusió de seguretat?
Segons Alba Rico, el problema és precisament que tota la nostra seguretat prové de la finestra, de la pantalla, quan l'hauria de precedir.
El periodista Joaquim M. Puyal al seu llibre, Aicnàlubma3, fa una explicació molt gràfica d'aquesta “seguretat”. Allò que el conductor no veu, perquè ha d'estar mirant cap endavant per la seva seguretat, està cobert per uns miralls retrovisors que el conductor confia que li donaran una visió fidedigna de la realitat que no pot mirar directament. Ha de confiar que algú ha pensat que els missatges hauran de ser ben interpretats per aquell que no pot veure la realitat directament. Algú s'ha preocupat d'escriure aicnálubmA en determinats vehicles perquè el conductor pugui llegir la paraula Ambulància a través del retrovisor, indicant-li que s'ha d'apartar i donar-li pas. I el conductor ho ha de creure. Però, i si tot són ambulàncies? I si tots els esdeveniments són igual d'importants, d'espectaculars, què hem de creure? Doncs hem de creure allò que més ens convingui o allo que més likes ens generi. I això em porta a la següent il·lusió:
2- Il·lusió de comunitat
L'opinió es reforça mitjançant l'entorn, ja de manera natural. Escoltem els arguments que són més propers a la nostra opinió, rebem més reforços positius si argumentem en una direcció que no pas en una altra. Aquesta tendència amb les xarxes socials es multiplica. L'algoritme de Twitter produeix un efecte túnel: crea un entorn, una comunitat, que no només reforça la meva opinió, sinó que em dona dades amb què justificar-la, perquè configura un horitzó de fets adaptat a les meves opinions. Les xarxes són un oceà de dades. Algunes són fake news, però, fins i tot si són certes, són un retall de la realitat en el qual ens podem fixar per justificar la nostra opinió. No hem dit cap mentida, però hi ha una infinitat de coses que no tenim en compte. Les xarxes ens permeten escollir el subconjunt de veritat que vulguem, ignorant tota la resta, per cimentar una mentida a partir d'aquestes veritats, i per ser més aplaudits. Això que ens permet fer de la part un tot em porta a la següent il·lusió:
3- Il·lusió de totalitat
Allà on hi ha alguna cosa també hi ha una càmera, ergo si no hi ha una càmera, no hi ha res. Amb la pantalla ho podem veure tot, i no només això, sinó que estem obligats a veure tot allò que la pantalla ens permet veure. I aquesta tendència a veure i a consumir em porta a l'última il·lusió:
4- Il·lusió d'esdeveniment
Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com (tornant a Orwell) es separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos.
Aquest desplaçament té un efecte banalitzador, com està passant també amb el discurs feminista, i l'aparició del feminisme liberal (per mi, un oxímoron). Com diu Joan Resina, prof de la Unversitat de Standford, “aquests discursos són apropiats per aquells mateixos poders que en principi eren qüestionats pels discursos. Una forma que tenen aquests poders per dissoldre l'element càustic que pot tenir un discurs marginal és l'apropiació i la banalització, la trivialització del discurs”4. El potencial revulsiu del feminisme està en el mètode, en el com, en el qüestionament de les formes. (el mitjà). I la manera de desactivar això és convertir el feminisme en una cosa, en un què, en una assignatura, en un contingut televisiu que ha de tenir la seva quota. La quota de gènere. La correcció. Amb la correcció es desactiva tota crítica. Ni tan sols existeix el crimental.
Apart del lloc, un altre aspecte essencial de l'esdeveniment és el temps. Els esdeveniments es succeeixen davant nostre “apremiats pel flux de la clepsidra.” En aquesta rapidesa es produeix la destrucció de l'esdeveniment. O millor dit: l'esdeveniment mateix desapareix ja en l'acte de mostrar-se. Tornant a l'analogia amb el capitalisme, seria l'equivalent al consum.
Aquest caràcter fugaç dels esdeveniments produeix l'oblit, i amb ell la impossibilitat de la refutació o de la contradicció. Perquè la intenció del missatge no és ni dir la veritat ni ser cregut, sinó ser l'únic, per després ser oblidat.
És el que mostra Orwell a 1984: l'aniquilació de la perspectiva històrica. L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord5, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat entre el ser i el no ser, perquè tot és ser. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta. Debord ho sintetitza molt bé en una cita amb la que acabo: “L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador.”
1 GALEANO, Eduardo. Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Siglo XXI, 1998.
2 SANTIAGO ALBA RICO. 'Televisión: cinco ilusiones y una propuesta.' a: Archipiélago. Cuadernos de crítica de la cultura nº60/2004, abril.
3 PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Columna Edicions. Barcelona 2011
4 Segons Brigitte Vasallo a 'La cosa aquesta del feminisme', Crític (setmanari digital) 05/03/2020
5 DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999
