LA LLIBERTAT A OCEANIA

Els altaveus del Ministeri de la Veritat difonen la notícia per totes les províncies del Superestat. El president d’Oceania (1) torna a legalitzar les bombetes incandescents i amplia el terme màxim de despesa d’aigua per habitatge, tot i que són mesures que van clarament en detriment de la conservació de les condicions que fan possible la vida a la Terra. Per què? Perquè els individus han de ser lliures de triar si volen fer servir bombetes incandescents o no, si volen gastar més aigua o no, si volen preservar el seu entorn vital o no.

A la mateixa ideologia responen les manifestacions que s’han produït les últimes setmanes de ciutadans que es fan dir llibertaris (2) i que protesten contra l’ús de mascaretes com a mesura per prevenir l’expansió de l’epidèmia. Entre les seves proclames no hi ha cap argument en favor de la salut pública, sinó només que la mesura suposa un límit a la llibertat individual. A la senyora que els interpel·la des de la finestra de casa seva dient que ella conviu amb gent vulnerable i que ella també té dret a ser lliure, els manifestants li criden que sí, que és lliure de quedar-se a casa. Perquè estem en un país lliure. Oceania és el paradís de la llibertat.

Allò que cohesiona aquesta comunitat oceànica és precisament que tothom és lliure de decidir. L’únic acord que hi ha és que no ens podem posar d’acord en res, perquè això suposaria un límit a la llibertat individual. I tothom ha de ser lliure. Tothom.

Tan lliure com aquell que treballa lliurement repartint pizzes, atenent per telèfon les queixes dels usuaris a qui la companyia elèctrica lliurement ha tallat el llum, o netejant es carrers d’embolcalls de mercaderies ja consumides llençats amb tota la llibertat, i tot això a canvi d’un sou misèrrim (el que lliurement ha decidit l’empresa) que, això sí, es podrà gastar lliurement en el que vulgui (un cop hagi pagat el lloguer i les factures). I si amb això no està content, també tindrà la llibertat de buscar una altra feina, o buscar un lloc més saludable on viure. I si no s’ho pot permetre, és per culpa seva, perquè hauria d’haver estudiat. Aquest és un país lliure on tothom pot estudiar si vol, perquè no prohibeix l’educació a ningú. I és evident que «ser lliure» vol dir «no tenir res prohibit». Tothom pot fer l’esforç de progressar per arribar a una vida millor. Tothom pot fer mèrits.

Així que, en aquesta comunitat oceànica, la llibertat «real» no és només «no tenir res prohibit». Aquí la llibertat no és gratis, sinó que cal haver fet «mèrits». Aquí no es neix lliure, sinó que la llibertat s’ha de comprar amb suor i esforç. Ah, però no pas aquell qui ha nascut ric i propietari: aquest sí que ha nascut lliure, perquè no li cal fer un esforç suplementari per poder pagar-se uns estudis amb els quals esforçar-se. No li cal fer un esforç suplementari per ser reconegut i obtenir una feina amb la qual esforçar-se, i guanyar-se així el seu dret a ser lliure.

Hi ha moltes maneres de definir la llibertat i el llibertarisme. I aquesta és la més estúpida de totes, perquè és contradictòria, acaba portant a la seva pròpia negació i a l’extinció de la vida en comunitat i dels mateixos individus potencialment lliures. 

(1) Oceania és un del superestats que Orwell descriu a la novel·la distòpica 1984. https://en.wikipedia.org/wiki/Nations_of_Nineteen_Eighty-Four 

(2) Referència a la ideologia llibertària de tall liberal, en la línia del Partit Llibertari  sorgit als EUA (https://www.libertarianism.org/ , https://www.lp.org/the-libertarian-party/), fundat sobre la defensa de la llibertat individual en un context capitalista de llibertat econòmica. Dins d'aquest moviment llibertari hi ha diferents matisos, tal com es descriu a https://thelibertarianrepublic.com/five-types-of-libertarianism-why-theyre-all-important-to-liberty/6/. Noteu que alguns també es fan dir anarquistes, en el sentit que són contraris a l'existència d'un estat que limiti la iniciativa individual.  Cal no confondre aquesta ideologia amb l'anarquisme obrer o el comunisme llibertari, que promou l'associació voluntària sense estat, igualitària a través de la propietat comunitària dels mitjans de producció i serveis, i organitzada segons el principi "de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats" (K. Marx,  [MECW] Marx, Karl; Engels, Frederick (1975-2004). Collected Works, 50 vol. Nova York: International Publishers. 24:87)

LA NEOLLENGUA

“Aquest home va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. (Es mostra una imatge d’Adolf Hitler.)

És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep. Folha de Sao Paulo: el diari que més es compra, i el que mai es ven”

Anunci del diari la Folha de Sao Paulo, Sao Paulo (Brazil) 1987

Aquest anunci dels anys 80 defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat amb ingredients de realitat, però cuinada i manipulada.

La matèria prima de la notícia són els «fets», perquè la positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable, però també pot ser objecte de fetitxisme fanàtic. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.

Com a 1984 (Orwell), la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.

Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com es separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos. Només pel fet de passar a ser promocionada, esloganitzada i repetida fins la sacietat, qualsevol veritat es buida de sentit i es banalitza, perdent així el seu caràcter revulsiu.

L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta.

Debord ho sintetitza molt bé: “L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador.”

1DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999

MONÒLEG CONFINAT

Diari fictici de René Descartes, un lloc indeterminat d'Alemanya, 11 de novembre de 1619.

 

“Tornant de la cerimònia de coronació de l'emperador Ferran II i en ocasió d'unes guerres que encara no han acabat, l'hivern m'ha atrapat en un lloc on, no tenint cap possibilitat de conversa que em distregui, ni tampoc cures ni passions que pertorbin el meu ànim, resto el dia sol i tancat al costat d'una estufa, amb tota la tranquil•litat necessària per entregar-me als meus pensaments.”

René Descartes. Discurs del mètode

JO: El meu cos està confinat, els meus sentits, més limitats que mai. És el moment ideal per posar a prova la meva teoria: la ment no està confinada entre els estrets límits de la percepció. El cos és finit, limitat, determinat. La ment és lliure. Només amb el sol ús de la raó tenim la capacitat de trobar la veritat i conèixer el món, desxifrar el codi amb el qual ha estat escrit. Perquè jo crec que el món està escrit en un codi racional. Només amb la raó, i no pas amb la imaginació, els sentits o les passions, podrem entendre el món. 

JO: Però llavors, si tenim raó, per què ens equivoquem? Perquè de vegades veig que m'equivoco. Doncs precisament perquè la ment és lliure. Apart de raó, estem dotats de voluntat. I quan la voluntat es precipita i no espera que la raó reflexioni, és quan correm el risc d'equivocar-nos.

Jo m'he equivocat moltes vegades, però amb l'error és com trobo la veritat. Així que a partir d'ara dubtaré absolutament de tot, faré veure que tot és fals, i que aquesta estufa del meu davant és un somni. 

JO: Però,... bé que li hauré de posar llenya si no vull morir congelat! Bé que m'hauré de coure el menjar! No, el dubte radical només pot ser teòric, a la pràctica no puc esperar tant, la vida no s'atura. He de decidir, he de triar. He de prendre partit. Aquest és l'exercici de la llibertat. Però això mateix és també el seu preu: que tot i sense la garantia de la raó, sense cap garantia de veritat ni de recompensa, hem de prendre partit i decidir. I continuar dubtant seria decidir no decidir.

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

Els ciutadans, mancats de representacions que els assegurin que la seva veu arribarà als governants, han recorregut a una acció solidària i passiva de braços caiguts, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars: “És molt senzill, quedeu-vos tots a casa” s'ha tancat voluntàriament en l'estretor dels pisos, refusant-se al treball i a tota obediència civil. (...) Els carrers ofereixen un aspecte desconegut, sense més circulació que la dels vehicles i patrulles de la policia, la qual té ordres d'interrogar tots els ciutadans sorpresos fora de la llar. (...) Ja poden imaginar-se els nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es disposa a defensar els seus drets a una vida millor i humanament més digna. 

MANUEL DE PEDROLO. Acte de violència. 1961.

Qui li havia de dir al Pedrolo que la seva consigna seria esbombada a través dels megàfons de la policia i els mitjans a la majoria de pobles i ciutats del món. Ara, però, no es tracta d'una acció espontània i desobedient sorgida des de baix i amb la finalitat de lluitar per la dignitat de la vida humana. La fatalitat, el destí, la natura, un complot, un accident, tant se val. El cas és que ens hem de quedar a casa, ja no per vèncer el virus, sinó perquè el sistema sanitari no pot absorbir la quantitat de malalts. Tenim exèrcits per estar preparats en cas de guerra, però està clar que no estem preparats per una guerra, perquè els nostres hospitals no ho estan.

El cas és que aquest confinament general sembla una mena d'experiment social d'una situació caracteritzada pel reforç de l'Estat i de la vigilància, que genera conductes molt marcades d'obediència i, doncs, de desobediència. L'instrument és el de sempre: la por. Però no és tant la por a la malaltia com la por a ser insolidari, a la culpa d'esdevenir un assassí propagador de virus. Es fan metàfores bèl·liques i crides al patriotisme, que contribueixen a la creació d'enemics de la societat, tan autòctons com estrangers. Tancament de fronteres, gent passant a peu a l'altre costat. Certificats i autoritzacions per circular, excepte els qui passegen el gos.

Els gossos a passejar, però els nens a casa. La feina de cures domèstiques s'intensifica: qui s'ha de quedar a casa? Qui ha de renunciar a la feina? La violència domèstica és més domèstica encara.

Control social reforçat pel treball individualitzat en línia, relacions socials mediatitzades per la tecnologia, apps de seguiment individual. El capitalisme es rearma, en una síntesi de liberalisme i totalitarisme. Les grans empreses segurament seran encara més grans, i les petites? La precarietat laboral serà encara més precària. Resultat de l'experiment: el capitalisme creix en oposició a la vida.

Si es segueix la seva lògica, l'endeutament públic serà una càrrega que haurà d'afrontar la societat. No l'Estat, ni les grans corporacions, ni els bancs, sinó la societat, perquè vindran més retallades. L'Estat que ara ens mana que no sortim de casa per protegir-nos, després no ens protegirà. Tornarà dòcilment el deute que ara contreu per “lluitar contra el virus”.

Però des d'un altre punt de vista, aquesta situació és també un assaig d'un món sense capitalisme: millora la qualitat de l'aire, els animals repoblen el territori, el consumisme es redueix, la producció es limita als productes necessaris per la vida, es posa en valor la cultura, la música, l'esport, la lectura i l'aprenentatge com a factors essencials per la vida.

Ara es posa clarament de manifest que l'egoisme és autodestrucció, i que la cura d'un mateix és al mateix temps cura col·lectiva, i al revés. Es comencen a teixir xarxes de suport mutu entre les persones que cuiden, i amb les treballadores públiques que realment ens cuiden. Les màquines des de casa no només cusen bates i mascaretes, cusen la societat del futur. Ens en caldran moltes més, no parem de cosir, perquè haurem de cosir molt, cosir, i cosir, i vinga cosir! Cosidores del món, uniu-vos!

_____

PD: Després d'escriure aquest article vaig llegir aquest altre, d'Hector Martínez a la Directa, en la mateixa línia: https://directa.cat/coronavirus-i-guerra-de-classes/

L'ESPECTACLE DE LA VERITAT

[Ponència llegida a la 14a edició de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI.

Lleida, 7 de març de 2020.]

Aquest home que va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. Aquest home és Adolf Hitler.

És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep.

Això és el text d'un anunci de la Folha de Sao Paulo, que acaba amb l'eslògan: “el diari que més es compra, i el que mai es ven.”

Aquest anunci dels anys 80 ja defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat cuinada, manipulada. En l'exemple, La Folha de Sao Paulo fa una denúncia d'aquesta manipulació de la veritat. Però és una crítica als mitjans que es fa des d'un mitjà. És la publicitat d'un mitjà que es fa des dels mitjans. Que posa en joc la vinculació entre la veritat, el contingut i el mitjà. No només és important el missatge, sinó també el missatger.

En qualsevol cas, en aquest exemple es mostra com una mentida pot ser construïda amb fets que no podem dir que siguin falsos.

Per posar un altre exemple, és el que està passant amb la desacreditació del discurs feminista. Aquells qui acusen les feministes de feminazis fan ús de fets positius aïllats, de subconjunts de veritats, (falses acusacions, “no va dir que no”, “no va mostrar resistència”, etc) per fonamentar una mentida, que és que els homes són víctimes de la ideologia de gènere.

La positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable. Però també cal tenir en compte el fetitxisme que hi ha al voltant d'aquesta positivitat en la societat de la informació. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.

Però com també hem comprovat amb l'exemple de l'anunci, la postveritat no és un fenomen nou. De fet, la va predir Orwell. S'ha fet realitat la ficció que Orwell a 1984, en la qual la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.

Aquesta ficció s'ha fet realitat després de la guerra freda, després de la fi de la batalla entre socialisme i capitalisme, en l'era de la fi de les ideologies (o el fi de la història). De fet, una des estratègies de la neollengua o la novaparla és esborrar la dimensió històrica dels esdeveniments.

És allò que en els anys 90 es va començar a evidenciar amb l'expansió del terme “globalització” com a substitut del terme “capitalisme”, en un context que els crítics amb el sistema anomenaven “pensament únic”.

Així ho descriu Eduardo Galeano:

Hoy por hoy, no queda bien decir ciertas cosas en presencia de la opinión pública: el capitalismo luce el nombre artístico de economía de mercado; el imperialismo se llama globalización; las víctimas del imperialismo se llaman países en vías de desarrollo, que es como llamar niños a los enanos; el oportunismo se llama pragmatismo, la traición se llama realismo; los pobres se llaman carentes, o carenciados, o personas de escasos recursos; la expulsión de los niños pobres por el sistema educativos se conoce bajo el nombre de deserción escolar; el derecho del patrón a despedir al obrero sin indemnización ni explicación se llama flexibilización del mercado laboral...¹

La neollengua, doncs, respon a la tendencia de les grans corporacions de suavitzar la seva imatge, de maquillar la veritat.

I podem dir que la ficció d'Orwell s'ha fet realitat també perquè avui emprem ja el terme orwellià “novaparla” per descriure el llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat als mitjans de comunicació en un context lligat a la demagògia i les mitges veritats, per a manipular la veritat, amagar dades, eludir responsabilitats, o desviar l'atenció d'assumptes importants. De fet, segons els teòrics de la novaparla, postveritat seria ja un eufemisme per a mentida.

Però en aquesta definició encara hi falta alguna cosa.

1. La seva crítica als mitjans es centra en la seva funció de quart poder: en la propietat dels mitjans, la gestió interessada dels continguts, la construcció ideològica dels misstages, la seva funció de pa i circ,... Aquestes són sens dubte crítiques que no podem obviar, però també és veritat que són només les més evidents. I que la qüestió de fons no és només circumstancial, sinó ontològica. Perquè:
2. Parla del discurs com un simple mitjà diferent de les idees o dels fets que s'hi transmeten. Si partim de McLuhan, segons el qual “el mitjà és el missatge”, la idea no és anterior al mitjà a través del qual l'expressem. El mitjà no és el simple canal pel qual comuniquem alguna cosa, sinó allò que organitza la nostra manera de pensar. La neurociència avala la perspectiva de McLuhan: un músic pensa coses que sense l'instrument no podria pensar. Un matemàtic pensa coses que sense les eines matemàtiques no podria. Igual com el començament de l'escriptura canvià el pensament humà; les xarxes socials també.
3. Per tant, la característica de la novaparla no només és maquillar la realitat, sinó transformar-la en un sentit ontològic, així com transforma també als espectadors/consumidors, diluint la frontera no només entre realitat i espectacle, sinó també entre espectador i espectacle.

Per això voldria abordar el tema de la postveritat analitzant la seva naturalesa espectacular, per una banda, i trabant-la amb la mateixa naturalesa del llenguatge, l'estètica i el pensament.

Per fer-ho voldria fer referència a un article de Santiago Alba Rico² que diu que la televisió és la creadora de les 5 il·lusions. Jo parlaré de 4 il·lusions que es poden fer extensibles a aquesta pantalla que ens permet navegar pel mitjà i deixar-nos atrapar per les xarxes, creant la il·lusió de la interactivitat i reforçant encara més les il·lusions de la televisió.

1- Il·lusió d'invulnerabilitat

Rico la defineix com la visió del tirà, del que pot mirar sense ser mirat, la mirada militar des de l'aire. La pantalla és una finestra petita que entra en la nostra intimitat i empetiteix el món fins a cabre en la nostra butxaca. Privatitza el món.

Penso que questa il·lusió té molt a veure amb l'essència de l'experiència l'estètica que té l'arrel en la modernitat tal com la defineix Kant: com allò que admirem, allò sublim. La forma amb què defineix allò sublim és la finestra, que ens mostra la tempesta al mateix temps que ens protegeix d'ella. És el plaer estètic del voyeur: redueix allò amenaçador i espantós a allò inofensiu. Una finestra que domestica el món, el converteix en no-res i fa que produeixin riure i plor en l'espectador. Estava descrivint Kant allò sublim, o estava descrivint l'espectacle? La finestra no seria una pantalla?

Des del marxisme es fa una crítica a la perspectiva burgesa de Kant, que redueix tant la tomenta, la guerra o la Revolució Francesa a paisatge. O en llenguatge postmodern: a espectacle.

A favor de Kant hem de dir que aquesta visió de l'estètica era un posicionament alliberador respecte de les forces de la natura i de la història, una perspectiva que ens permet afirmar la nostra independència respecte d'aquest influxos. Però es tracta d'independència o d'il·lusió de seguretat?

Segons Alba Rico, el problema és precisament que tota la nostra seguretat prové de la finestra, de la pantalla, quan l'hauria de precedir.

El periodista Joaquim M. Puyal al seu llibre, Aicnàlubma³, fa una explicació molt gràfica d'aquesta “seguretat”. Allò que el conductor no veu, perquè ha d'estar mirant cap endavant per la seva seguretat, està cobert per uns miralls retrovisors que el conductor confia que li donaran una visió fidedigna de la realitat que no pot mirar directament. Ha de confiar que algú ha pensat que els missatges hauran de ser ben interpretats per aquell que no pot veure la realitat directament. Algú s'ha preocupat d'escriure aicnálubmA en determinats vehicles perquè el conductor pugui llegir la paraula Ambulància a través del retrovisor, indicant-li que s'ha d'apartar i donar-li pas. I el conductor ho ha de creure. Però, i si tot són ambulàncies? I si tots els esdeveniments són igual d'importants, d'espectaculars, què hem de creure? Doncs hem de creure allò que més ens convingui o allo que més likes ens generi. I això em porta a la següent il·lusió:

2- Il·lusió de comunitat

L'opinió es reforça mitjançant l'entorn, ja de manera natural. Escoltem els arguments que són més propers a la nostra opinió, rebem més reforços positius si argumentem en una direcció que no pas en una altra. Aquesta tendència amb les xarxes socials es multiplica. L'algoritme de Twitter produeix un efecte túnel: crea un entorn, una comunitat, que no només reforça la meva opinió, sinó que em dona dades amb què justificar-la, perquè configura un horitzó de fets adaptat a les meves opinions. Les xarxes són un oceà de dades. Algunes són fake news, però, fins i tot si són certes, són un retall de la realitat en el qual ens podem fixar per justificar la nostra opinió. No hem dit cap mentida, però hi ha una infinitat de coses que no tenim en compte. Les xarxes ens permeten escollir el subconjunt de veritat que vulguem, ignorant tota la resta, per cimentar una mentida a partir d'aquestes veritats, i per ser més aplaudits. Això que ens permet fer de la part un tot em porta a la següent il·lusió:

3- Il·lusió de totalitat

Allà on hi ha alguna cosa també hi ha una càmera, ergo si no hi ha una càmera, no hi ha res. Amb la pantalla ho podem veure tot, i no només això, sinó que estem obligats a veure tot allò que la pantalla ens permet veure. I aquesta tendència a veure i a consumir em porta a l'última il·lusió:

4- Il·lusió d'esdeveniment

Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com (tornant a Orwell) es separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos.

Aquest desplaçament té un efecte banalitzador, com està passant també amb el discurs feminista, i l'aparició del feminisme liberal (per mi, un oxímoron). Com diu Joan Resina, prof de la Unversitat de Standford, “aquests discursos són apropiats per aquells mateixos poders que en principi eren qüestionats pels discursos. Una forma que tenen aquests poders per dissoldre l'element càustic que pot tenir un discurs marginal és l'apropiació i la banalització, la trivialització del discurs”⁴. El potencial revulsiu del feminisme està en el mètode, en el com, en el qüestionament de les formes. (el mitjà). I la manera de desactivar això és convertir el feminisme en una cosa, en un què, en una assignatura, en un contingut televisiu que ha de tenir la seva quota. La quota de gènere. La correcció. Amb la correcció es desactiva tota crítica. Ni tan sols existeix el crimental.

Apart del lloc, un altre aspecte essencial de l'esdeveniment és el temps. Els esdeveniments es succeeixen davant nostre “apremiats pel flux de la clepsidra.” En aquesta rapidesa es produeix la destrucció de l'esdeveniment. O millor dit: l'esdeveniment mateix desapareix ja en l'acte de mostrar-se. Tornant a l'analogia amb el capitalisme, seria l'equivalent al consum.

Aquest caràcter fugaç dels esdeveniments produeix l'oblit, i amb ell la impossibilitat de la refutació o de la contradicció. Perquè la intenció del missatge no és ni dir la veritat ni ser cregut, sinó ser l'únic, per després ser oblidat.

És el que mostra Orwell a 1984: l'aniquilació de la perspectiva històrica. L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord⁵, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat entre el ser i el no ser, perquè tot és ser. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta. Debord ho sintetitza molt bé en una cita amb la que acabo: “L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador.”

1 GALEANO, Eduardo. Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Siglo XXI, 1998.

2 SANTIAGO ALBA RICO. 'Televisión: cinco ilusiones y una propuesta.' a: Archipiélago. Cuadernos de crítica de la cultura nº60/2004, abril.

3 PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Columna Edicions. Barcelona 2011

4 Segons Brigitte Vasallo a 'La cosa aquesta del feminisme', Crític (setmanari digital) 05/03/2020

5 DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (i 3)

Els antics presoners es van anar familiaritzant amb els moviments dels seus vigilants. Poc a poc van anar entenent allò que abans només podien sentir. Van anar capint que tot allò que projectaven aquells productors d'ombres no era mentida, però tampoc era veritat. Van començar a comprendre que, tot i que atrapats en la xarxa d'ombres, nedaven en un oceà de fets, de dades, d'esdeveniments. Era un èxtasi de certitud i de veracitat. Totes les dades eren verídiques, els esdeveniments excepcionals, els fets històrics, les notícies impactants, les accions sense precedents. Davant de tanta espectacularitat i tanta abundància, qualsevol opinió podia ser justificada i argumentada, perquè hi havia dades al gust de tothom. Hi havia tants fets com opinions, però tots estaven igualats per la llum dels flaixos, amb la qual cosa no hi havia pas criteri per decidir quina era millor. Tanmateix, cada opinió era reforçada amb aplaudiments i likes per part d'aquells que eren de la mateixa opinió. Fins que la discussió deixava de ser discussió, i es convertia en un monòleg entre molts contra uns altres que amb els seus fets i dades alimenten un altre monòleg paral·lel. 

Fotografia de Rui Veiga @_darkwhite_

Als presoners els va costar entendre que al darrera d'aquests vigilants/productors no hi havia ningú, sinó que el mateix prestigi de ser vigilant era ja el premi de ser vigilant. Alguns dels presoners es van veure atrets per aquest estatus, i van sumar-se a l'activitat de produir ombres, dades i fets espectaculars, de marcar el temps de consumició de cadascun, de fer aparèixer coses que en el seu mateix aparèixer desapareixien i ja no podien ser pensades per més temps.

Llum, Roc, i Teia van camuflar-se entre els racons més foscos de la caverna, protegits pel seu silenci i armats amb la seva visió cada cop més aguda. Així van poder seguir el seu camí cap a fora la caverna, vers la claror que els encegava els ulls i els obligava a fer parades, que aprofitaven per reflexionar i entendre tot allò que havien vist durant la jornada. Tenien temps per pensar, perquè el temps era seu. Perquè l'autèntica realitat no es movia, i els esperava allà fora per sempre. O almenys això creien. El que sí que sabien era que ara no podien tornar enrere; els seus antics companys es riurien d'ells si els vegessin amb aquella calma. 

Quan els presoners van aconseguir acostumar totalment la vista a la llum i es van atrevir a sortir a l'exterior, es van meravellar. Encara no podien mirar el sol directament, i s'havien de refugiar sota les ombres dels arbres, però cada nou pas era un descobriment immensament plaent. No es pot dir que ara sabessin més coses que les que sabien abans, però miraven el món amb uns altres ulls, i eren capaços de desxifrar codis, trobar sentit nou a les paraules i destronar símbols que abans eren sagrats. La llum de fora la caverna no era en sí un objecte de coneixement, ni la veritat absoluta, sinó una nova forma de mirar i de parlar. La que havien après al llarg del camí, i continuarien aprenent a partir d'ara, sense pressa.

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (2)

Foto: Pablo Ibáñez

Els vigilants no se n'havien adonat, però alguns presoners havien aconseguit deslliurar-se de les cadenes, després d'haver passat tota la seva vida davant d'un espectacle, un ball de llums i d'ombres que la costum havia convertit el real. Quan per fi eren lliures, van comprovar que les ombres que havien confós amb la realitat eren produïdes per un foc i uns il·lusionistes que des de darrera d'un mur les projectaven. Però quin sentit tenia tot allò? Qui podia tenir interès en enganyar-los? S'havien arribat a plantejar si tot allò era real, o també era un somni. O potser si era ara que estaven somniant.

Els presoners havien fet ja unes quantes reunions clandestines, i s'havien posat noms per poder-se interpel·lar. Llum, Roc i Teia tenen una conversa apart:

- Llum, abans no era tan complicat, no tenia aquesta sensació d'absurditat.

- Abans estaves enganyat, Roc. Per tant no sabies que ho estaves. Ara, almenys, saps que tot era un engany, i això és perquè ja no t'enganyes. El que passa és que ara ets conscient de tot el que no saps, i encara que no entens res, tens almenys la voluntat d'entendre.

- Però és tot tan absurd... Per què ens tenen aquí? Per què dediquen tants esforços per mantenir-nos enganyats? Què hi guanyen? O qui hi guanya en realitat? Teia, digues alguna cosa.

- No ens posem nerviosos. Repassem les conclusions a què vam poder arribar amb els nostres propis mitjans: no sabem per què, però els interessa que estiguem adormits, i pels vigilants és simplement una funció que els deu haver estat assignada. La seva feina és mantenir-nos enganyats, i si despertem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual deuen rebre alguna recompensa. Però també vam concloure que ells, a la vegada, potser també viuen enganyats, almenys en la visió que tenen de nosaltres i en el sentit de la seva feina. El que donaria sentit a tot plegat és saber qui hi ha al darrera de tot això?

- Teia, voldria tornar a principi, a aquell estat d'inconsciència i comoditat. Potser estava enganyat, però no ho sabia. Almenys no tenia aquest neguit!

- Això és impossible. Pots fer veure que no saps el que saps? Veure la veritat és com estar enamorat, no pots fer veure que no ho estàs. No hi ha marxa enrere quan ja has conegut la veritat.

- Veritat? Quina veritat. Llum? No en conec cap de veritat. Ara només sé que no sé res. I, Teia, no em diguis allò que “almenys saps això...” i que “així tens curiositat i et fas preguntes”. Ara estem estancats, i no entenem res de la nostra situació. No sé què hi fem ni cap on hem d'anar per sortir d'aquí.

- D'acord, només sabem que no sabem res. El que no sabem, no ho podem expressar ni formular, ni tan sols imaginar. El llenguatge que hem parlat fins ara no ens permet pensar diferent de com hem pensat fins ara (si és que es pot dir que hem pensat). Només podem saber què no és veritat, però no què ho és. Haurem d'anar avançant a poc a poc, admirar-nos d'allò que no entenem i anar forjant un llenguatge nou per explicar els nous perquès i formular noves preguntes. I potser, qui sap, acabar forjant nosaltres una nova realitat si no n'acabem trobant cap.

- Roc, Teia: us miro als ulls i sé que sou reals. Anem amb els altres?

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (1)

Sóc presoner. Però estic content, perquè almenys ara sé que ho sóc. Vaig néixer en una cova encadenat de mans i peus, sense poder moure'm, ni tan sols girar el cap per veure si hi havia algú més. En la meva posició, només podia veure unes figures fosques retallades sobre uns fons lluminós que es movien al meu davant, i amb les quals no podia interactuar, ni interferir en el seu comportament. Per a mi, la realitat era allò. En aquest estat no podia pensar ni comprendre la meva situació, només podia somniar, i aquest somni estrenyia encara més les cadenes que em lligaven, i que no eren més que el desig de seguir dormint, i de seguir somniant. Com vaig poder trencar aquest cercle viciós? Com saber que estàs somniant, si estàs en un somni del qual no pots despertar? Encara no ho sé. Si ho sabés, procuraria despertar el altres. Però alguns es desperten per sí mateixos, i altres no. 

En el meu cas, vaig ser conscient de l'engany quan vaig començar a tenir malsons i, enmig dels sacsejos del meu cos, el meu cap va colpejar amb el d'una altra presonera. Vaig veure-la. I ella em va veure a mi. I després vaig mirar com ella em mirava a mi. I llavors vam ser conscients de com ens estrenyien les cadenes i de com dificultaven la nostra comunicació. Crec que la meva companya feia temps que estava desperta, perquè va reaccionar més ràpidament, trobant la manera de segar les cadenes fregant-les contra un sortint de la roca a la qual estàvem lligats. 

En poder moure i girar tot el cos, vam adornar-nos que allò que vèiem no eren més que unes ombres projectades per la llum d'un foc que hi havia encès i per unes figures lligades a uns pals que sobresortien per sobre d'un mur que hi havia entre el foc i nosaltres. Al principi ens feien mal els ulls, però ens hi vam anar acostumant, i la curiositat ens empenyia a mirar què hi havia darrere el mur.

Amb molt de compte, ja que érem conscients del nostre estat de presoners i conseqüentment malfiats, vam treure el cap entre les pedres, i vam veure uns homes que passejaven per darrera el mur, brandant les figures amunt i avall, com si fessin un ritual de meditació. Però de tant en tant els sentíem parlar, i a vegades parlaven de nosaltres. Ens deien ignorants, i afirmaven que només servíem per estar en aquell estat vegetatiu, i que era millor així, ja que almenys no ens mataven i almenys nosaltres no patíem en aquell estat de sedació mental. Però alguns es preguntaven per què havien de treballar per mantenir uns paràsits com nosaltres.

Fotograma de la pel·lícula "They live", de John Carpenter (1988)

Amb la meva companya, igual de malfiada que jo per la nostra presa de consciència, vam començar a dubtar de les seves raons. Quin profit treien aquells homes del nostre estat somnolent? Per què no ens havien eliminat? Vam arribar a la conclusió que ells necessitaven fos com fos que continuéssim dormint, ja que aquesta era la funció que els devia haver estat assignada. La seva feina era mantenir-nos enganyats, i si despertàvem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual ves a saber quin privilegi els havien promès. Però també ens vam adonar que ells, a la vegada, també vivien enganyats, almenys en la visió que tenien de nosaltres i en la utilitat i sentit de la seva feina. Qui o què hi havia al darrera de tot allò? Abans d'arriscar-nos a anar més enllà, vam decidir intentar despertar més presoners. Tot i que alguns ens miren i desperten, altres ens expulsen violentament de la seva vora, enfadats perquè els hem destorbat el son i el somni. 

Entre els desperts, parlem fluixet entre nosaltres perquè no ens detectin els vigilants, i no acabem d'entendre ben bé què hi fem aquí. Avui la meva companya em diu: “Això que estem vivint és tan estrany! Tot plegat no té cap mena de sentit! I si això també fos un somni?” Ens mirem sense dir res, sospitant que la resposta és no, però sense poder encara demostrar-ho. 

LA VIOLÈNCIA DEL PODER, NO EL PODER DE LA VIOLÈNCIA

El policia registra la seva motxilla i d'entre l'intríngulis de claus, monedes, compreses i mocadors, en treu un llibre. Hannah Arendt, Sobre la violència. L'obre pel punt que l'estudiant tenia marcat i llegeix: 

- “Sembla descartat un comú denominador social del moviment, però la veritat és que aquesta generació sembla a tot arreu caracteritzada pel seu pur coratge, per una sorprenent voluntat d'acció i per una no menys sorprenent confiança en la possibilitat de canvis. Però aquestes qualitats no són causes. Si hom es pregunta què és el que ha produït aquesta evolució completament inesperada a les universitats de tot el món sembla absurd ignorar el factor més obvi i potser més potent: el simple fet que el «progrés» tecnològic està conduint en molts casos directament al desastre; que les ciències ensenyades i apreses per aquesta generació no semblen capaces de desfer les desastroses conseqüències de la seva pròpia tecnologia, sinó que han assolit una fase en el seu desenvolupament en la qual no hi ha una maleïda cosa a fer que no pugui ser dedicada a la guerra.” 

- “Veig que saps llegir” - diu l'estudiant, tremolosa però enrabiada - “parla dels moviments estudiantils dels anys 60, però també parla de nosaltres. Avui no és només la tecnologia de la guerra, sinó les tecnologies del poder. Podem afegir a les paraules de Hannah Arendt que no hi ha una maleïda cosa a fer que no sigui alimentar la gran màquina: la del mercat, la de l'IBEX35, la màquina de l'Estat i de totes les seves eines repressives, la màquina mediàtica i els seus engranatges amb l'aparell corporatiu, l'aparell legal i tots els seus altaveus, que legitimen o minimitzen les violències contra els dissidents, contra les dones, contra els refugiats,... Sembla que tot allò que ens és permès de fer sigui per reforçar encara més el poder de qui té el poder.” 

El policia l'agafa per la jaqueta i l'arrossega fins a la cel·la de detenció, on a través de la reixa la mira un noi amb la cara plena de blaus. Ha estat escoltant i vol afegir un aclariment: 

- “Fins i tot quan reclamem la llibertat per a fer un estat propi, això implica la contradicció que també reclamem les nostres pròpies eines repressores, i les nostres pròpies màquines de dominació. L'Estat és per definició una eina repressiva. Segons Max Weber, l'Estat legitima la seva pròpia violència, perquè el poder polític és l'organització de la violència.” 

- “Sí, tens raó. I fa una distinció de violències. El poder distingeix la violència del policia i la del pistoler. El policia és un pistoler institucionalitzat, és a dir, legitimat, integrat dins la màquina, entreteixit en la tela d'aranya de les estructures de poder. Com diu Marx, el veritable poder de la classe dominant no està en la violència (física), sinó en el paper que la classe dominant juga dins la societat. Perquè és aquella que marca les regles del joc, i qui no les compleixi es queda fora de joc, no pot sobreviure.” 

Han arribat al cap del carrer. Continuo llegint Hannah Arendt, que diu: “La burocràcia és el règim més tirànic de tots, perquè és la deslocalització de la responsabilitat: no és el domini dels forts, ni dels rics, ni dels millors, ni dels molts. És el domini de ningú.” Davant de tot això, la “violència” és el de menys, perquè no existeix un cap concret a qui tirar la pedra. La ràbia d'aquelles i d'aquestes estudiants no és causa sinó símptoma, necessitat de visibilitzar malestar i contradiccions, és autodefensa vers la violència policial. Però cal no centrar el debat en això. És una pura anècdota. Que el fum dels contenedors i els cops de porra no amaguin la veritable qüestió: que la violència és la de la màquina, l'entramat judicial-policial i la seva retòrica, que permet que la subjugació de la ment d'una dona sigui una circumstància atenuant de la violació del seu cos. L'aparell político-juridic que fabrica sediciosos i terroristes a demanda, perquè al monstre li calen enemics contra els quals legitimar-se. La màquina partitocràtica que es nodreix del monstre, però fabrica “relats” contra el monstre, que a la vegada l'alimenten. L'entramat burocràtic que dilueix responsabilitats i que fa que tallar el cap al rei no serveixi de res.

ZOMBIE WALK

Occupy Wall Street, corporate zombies (Autoria:  David Shankbone CC BY 3.0, via Wikimedia Commons)

S'apaguen els llums de la sala i comença la projecció. Els espectadors no poden deixar de contemplar la pantalla amb la cara desencaixada pel fàstic que els produeix l'aparença espantosa i l'aspecte desarrapat d'uns éssers de carn putrefacta que havien estat humans, però que han passat pel filtre de la mort, i es mouen de forma maldestra, no pas seguint el criteri de les seves pròpies decisions, sinó segons uns automatismes de dissenyador desconegut.

Les mans s'agafen fort als braços de les butaques, el soroll dels rosegadors de crispetes para en sec. Una inacabable munió d'aquests éssers envaeix els carrers de la civilització, que ja no constitueixen formes d'existència individual, sinó que avancen com una sola massa descontrolada i amenaçant la humanitat, espècie a la qual ells mateixos havien pertanyut abans de convertir-se precisament en el contrari.

Els ulls s'esbatanen davant l'espectacle de l'amenaça dels no-morts, els no-conscients, que adopten la forma d'una plaga, l'únic objectiu de la qual és propagar-se. El seu aspecte és el d'una massa afamada i insaciable, que va creixent de manera exponencial, i que ara s'obre pas a través dels vidres dels supermercats i les botigues, arrasant amb tot el que troben. Alguns dels vianants, amb els ulls fora d'òrbita i la boca oberta, queden paralitzats, altres no poden parar de cridar, i els que aconsegueixen reaccionar arrenquen a córrer com esperitats.

Les boques dels espectadors s'obren i es tanquen per interpel·lar les víctimes: Corre! Corre! Vigila! Al darrera! Però el no-mort té algunes avantatges: la manca absoluta de límits morals, i el fet de no ser responsable dels seus actes, d'estar programat, dirigit per un principi que no és la seva consciència. Això li permet no titubejar i, tot i el seu caminar i els seus gestos maldestres, les seves víctimes acaben sucumbint al seu efecte horripilant i paralitzador.

Els ulls dels espectadors es tanquen i les gargamelles deixen anar crits davant la visió de l'autèntic horror: aquests éssers semblants a nosaltres comencen a mossegar les seves víctimes, a desgarrant-les en un espectacle de sang i vísceres. Se'ls mengen vius, sense cap motiu, sense que puguem ni sospitar la causa d'aquest acte tan terrorífic. Però en el pitjor dels casos aquestes no acaben morint, sinó que acaben sent un més, que fa créixer la massa dels no-vius-ni-morts.

El protagonista es queda sol perquè totes les persones que coneix estan infectades. El que fa més por és ser l'últim humà viu.

Com de vegades passa, la peli s'acaba de forma abrupta, apareixen els crèdits amb una banda sonora de fons i s'obren llums. Els espectadors, com si despertessin d'un malson, intenten recompondre l'expressió i tornen a la normalitat.

Una massa de gent surt del cinema, àvida de més novetats i disposada a consumir desenfrenadament: nuggets, gorres, notícies, xancles, titulars, samarretes, experiències, gelats, viatges, apps, banderes, bambes, hits musicals, ... Desproveïts de tot criteri, com si fossin programats per estendre's com una plaga, envaeixen els carrers de la civilització, avançant en forma de massa descontrolada i afamada cap a la destrucció de la humanitat, espècie a la qual en un principi havien pertanyut abans de convertir-se precisament en el contrari.

Referència bibliogràfica:

FERNÁNDEZ GONZALO, Jorge (2011). Filosofía zombi. Barcelona: Anagrama

ELS DRETS QUE NO EXISTEIXEN

Quan un grup de migrants diuen que tenen el dret de quedar-se en un país europeu, estan fent valer un dret que aquest país, d’entrada, no els ofereix. Estan fent valer un dret sense tenir-lo, però estan fent valer el dret per tal de produir-lo. Aquest és un acte performatiu. Quan fan valer aquest dret sense tenir-lo, produeixen aquest dret, i el fet de produir aquest dret per mitjà de l’associació és un acte performatiu. A vegades funciona i a vegades no, com tots els actes performatius. (J. Butler, entrevista a Crític)

Els drets, llavors, no són més que actes performatius, creacions humanes. Però, en fi, és que no n'hi ha prou amb això? Cal esperar el dictat diví, o el descobriment de la pedra filosofal, la clau de volta de l'univers, la partícula elemental del cosmos?

El mandat diví té un petit problema: que suposa deixar la qüestió de l'ètica a l'arbitrarietat de la voluntat d'un altre ésser. N'hi hauria prou amb què Déu volgués el feminicidi (com sembla que el va voler en algun moment de la història), perquè el feminicidi fos una cosa bona. També té un altre problema: si aquest ésser té alguna voluntat, aquesta ha de ser transmesa per alguna via objectivament comprovable, i de moment no és el cas.

Les qüestions científiques (avui dia reduïdes a qüestions empíriques, qüestions de fet, comprovables per l'experimentació) també tenen un problema: d'allò que és no es pot deduir allò que hauria de ser. Del fet que la mantis religiosa es cruspeixi les seves parelles després de la còpula no en podem deduir la bondat de l'androfàgia, ni tampoc la seva maldat. Com tampoc les diferències genètiques entre sexes i races justifiquen les desigualtats entre elles.

Per prevenir-nos de savis que pretenen anar més enllà de la seva disciplina teòrica i pontificar més del compte, en filosofia existeix des de fa segles allò que s'anomena “fal·làcia naturalista”. Una fal·làcia és un raonament enganyós, que sembla correcte però no ho és. La fal·làcia naturalista consistiria en afirmar, per exemple, que com que tots els mamífers viuen en clans organitzats jeràrquicament i dominats pels mascles, la millor organització social seria una jerarquia dominada pels mascles.

No oblidem que la ciència hauria produït veritats com el geocentrisme, que després ella mateixa ha refutat, i no val donar la culpa a la religió. Igual com la religió ha sostingut veritats que han perviscut inamovibles durant molt temps, com la virginitat de la mare de Déu, que científicament són insostenibles. Tots dos pretenen ser discursos de veritat, i funcionen igual que el dret.

El dret expressa allò que en cada època s'ha de prendre com a verdader. Però que la història, la ciència, la religió o el dret determinin allò que en cada època s'ha de considerar com a verdader, no pot decidir si realment ho és o no.

Hi ha molts drets que encara no existeixen, als quals la història, el dret, la ciència o la religió no han determinat com a verdaders / legítims. Però això no vol dir que no ho siguin. Són drets que estan per produir. Produir un dret és transformar la societat, és un acte performatiu. A vegades funciona, i a vegades no. 

Vegeu:
Entrevista a Judith Butler, Crític, 29/05/2018
https://www.elcritic.cat/entrevistes/judith-butler-el-feminisme-pot-canviar-el-poder-de-lestat-11941

Carlos Fernandez Liria, Problemas con el materialismo. Revista Minerva num. 28

https://www.circulobellasartes.com/revistaminerva/articulo.php?id=703

QUI ÉS LA MANADA?

“Jo. Qui sóc jo? Sóc un més de la manada. Només sé això. Vaig on van els meus germans i faig el que fan, perquè ells m'estimen. La manada em dóna identitat, em dóna seguretat, em dóna fortalesa, em dóna diversió. Sense la manada no sóc ningú. La manada és el meu tot. Com hi pot haver alguna maldat en això?”

Hannah Arendt: En la maldat hi ha molt d'estructural. Eichmann, el gran exterminador de jueus, tenia unes raons molt simples: obeïa ordres. Era un simple instrument que no prenia decisions, sinó que les executava. No es creia responsable de res, la responsabilitat dels seus actes quedava diluïda per entre els aparells del poder.

Michel Foucaut: Perquè el poder està allà on menys ho esperes. En la gana, en el plaer, en l'amor.

Judit Butler: Per tant, la Justícia , aquest ideal que escrivim en majúscules, és una mesura simplement reparadora i de reconeixement de la víctima, però no és la solució. La víctima continua sent la víctima, i els agressors continuen sent potencials agressors. El veritable triomf no és la sentència, sinó la denúncia. La que treu a la llum una experiència singular d'abús, de dominació, de violència, en la qual es reflecteixen milions d'experiències singulars semblants que romanien en la foscor.

Foucault: Perquè les ombres que el mateix poder produeix fan impossible la demostració de l'agressió, fa circulars els arguments de les víctimes, convertint-les en les mateixes còmplices de la seva pròpia violació. Així les víctimes, moltes vegades, es senten culpables de no haver obeït aquella por que els diu que s'han de mantenir dins el seu paper, dins el seu espai, que els diu que no han estat obedients, i que es mereixen el càstig.

Butler: Però aquesta experiència singular mostra una altra cosa: que per molt que la justícia funcioni, la solució continua estant molt lluny. Mostra que l'agressor, moltes vegades, ni tan sols té consciència que ho és, i es manifesta com una víctima del sistema judicial. Mostra que per a molts, ser home vol dir disposar de les dones, i interpreten una sentència de culpabilitat com una condemna gratuïta simplement pel fet de ser homes. Mostra que les víctimes continuen sent dependents del sistema judicial i penal, i que sembla que s'han d'alegrar quan els agressors són punits. S'han d'alegrar de ser reconegudes com a víctimes, que ja és molt, però encara és molt poc. Perquè el masclisme hi continua sent intacte.

Foucault: Lluitar contra el masclisme va més enllà del sistema legal i penal, de la correcció política i lingüística, de les quotes de poder, de la perspectiva femenina (producte del masclisme) i fins i tot del discurs feminista. Per lluitar contra el masclisme, cal que parlin els homes. Per entendre la violència masclista, cal que entenguem per què s'exerceix. Cal escodrinyar en la masculinitat, tant com en la feminitat, fins a trobar-hi el verí. Cal disseccionar la por i esbrinar de quina manera ha estat construïda i inoculada en els nostres cossos.

“A la manada només hi poden entrar homes. Jo sóc de la manada. Ergo jo sóc un home.”

-->

DONES POLÍTIQUES O POLÍTIQUES DE DONES?

- Què bé! Cada cop hi ha més dones al poder!

- Pel fet de ser dona no tens per què fer política de dones, si és que això existeix, que jo crec que no. La política, el futbol, la direcció d'empreses, o la guerra poden ser activitats exercides tan per homes com per dones, sense que això suposi un canvi en la seva naturalesa.

- Però està bé que en sectors més masculinitzats hi entrem les dones, no? És una mostra d'igualtat i una manera d'evitar l'exclusió i la segregació per motiu de sexe.

- És clar, però això no vol dir que el seu discurs o les seves polítiques hagin de ser feministes. El que ens hem de preguntar és per què costa que les dones hi siguin.

- En alguns casos, no volen.

- Totalment respectable. Però en molts altres, no gosen: hi ha la idea que la política és un àmbit masculí. No tenim referents femenins per competir, combatre, atacar, etc.

- Però hi ha moltes dones en l'àmbit de la lluita social i moviments socials.

- Exacte! Tenim naturalitzada la lluita sense reconeixement, sense remuneració, sense càrrecs, sense visibilitat.

- I això és dolent?

Margaret Thatcher

- No!Al contrari! Els moviments socials són més igualitaris. La política institucional no, encara que es vulgui maquillar posant dones al davant. El que vull dir és que llavors el que cal és transformar les institucions. Perquè hem parlat de les dones que no volen o no gosen, però en molts casos, simplement no poden. Quan parlem de dones, parlem des d'una perspectiva de gènere, però ens oblidem que la perspectiva de gènere sempre és transversal a la perspectiva de classe i de raça. No és el mateix una dona de classe mitja – alta, que una dona de l'aristocràcia o que una dona treballadora, o aturada, o immigrant, etc. Com més baixem en l'escala del benestar social, menys recursos, menys formació, menys oportunitats, i més desigualtat entre homes i dones.

- Llavors no et preocupa el sostre de vidre?

- Si la directora del Banco de Santander és home o dona me la bufa. No és millor ni pitjor que el seu home. Perquè a casa dels Botín , una dona pot. I si no ho fa és perquè no vol. Però a casa de la Pepeta o la Lluïseta, no hi ha diners per cangurs, ni per residències d'avis, ni per deixar de fer hores extres, cal portar el nen al metge, o anar a fer tutories a l'escola. I això encara ho fan les dones. Perquè no és l'home qui renuncia a hores de feina. És que la feina i el sou de la dona acostumen a ser secundaris, i el seu temps és més per als altres que per a ella mateixa. Per això no som proutes. Perquè falten aquestes dones, que tenen la motivació i la potencialitat de canviar coses, però perquè hi puguin ser necessitem transformar la societat. I per aconseguir això, cal passar de les paraules i les campanyes als fets. No n'hi ha prou amb dir que estàs a favor de la igualtat, si després no fas polítiques per fer-la realitat. Però és clar, d'això se n'ha de saber. Tant si ets dona com si ets home.