FESTA ZOMBI O L'ETERN RETORN DE LES SANTES ESPINES

Sóc el temps. Passo. Allò que alguns odieu, alguns ignoreu, altres temeu, perquè passo de manera inexorable. Però sobretot sóc allò que tant us costa de definir. Alguns fins i tot us preguntareu si realment existeixo. Potser només sóc una creació vostra, una creació de la consciència humana, la individual, però també la col·lectiva. O potser heu de buscar el meu orIgen en el Big Bang, com diuen els físics? Però si tinc origen vol dir que hi ha hagut algun moment en què no he existit. Però hi pot haver algun moment fora del temps?

La història, una ciència que a la vegada està dins la història perquè nasqué al segle XIX, diu que sóc lineal, i que allò que ha passat és passat, i que ja res no es tornarà a repetir.

Tanmateix, des de molt abans del naixement de la història sóc circular. Segons la mentalitat arcaica, els esdeveniments autènticament reals es repeteixen dibuixant un cercle etern, mentre que els esdeveniments històrics i passatgers són irreals. Allò que segons els físics i els historiadors moderns és impossible, vosaltres des de sempre n'heu fet ritual: l'etern retorn del mateix. Sembrant en els equinoccis, reanimant el foc en els solsticis. L'origen dels vostres mites i religions, de les vostres festes, danses i dels rituals que cada any repetiu, són profundament arcaics, primitius i pagans. Festes agrícoles, o festes lunars. Allò primordial és la idea de la regeneració. 

 

Els mites que heu inventat no són més que la recreació d'aquest cicle profundament terrenal i espiràlic. Són la repetició d'un moment mític en el qual Vishnu crea el món, o Marduk lluita contra Tiamat. Un moment en què el Caos encara persisteix anteriorment a la creació, o quan Brahma, Jesús o l'au Fènix neixen i moren una i una altra vegada. El fi i l'inici de l'any són un i el mateix.

En certa forma, en cada festa les ànimes dels morts envaeixen el món dels vius, en una coexistència paradoxal de passat i present. Un moment zombi en el qual el món és aniquilat i creat en un assaig de l'abolició del temps. 

 

Però no us penseu que el vostre ritual és l'únic, l'essencial, l'etern. Els mites estan sotmesos a la seva pròpia lògica, i es creen i es destrueixen també constantment. L'únic que perdura és la idea de repetició i regeneració, que és pròpia de la natura i la humanitat, i no pas d'una nació o una cultura o una raça.

 

Si no em creieu, llegiu Mircea Eliade, Manuel Delgado o Carl Gustav Jung, que em coneixen millor que no pas jo mateix.

CRÒNIQUES VULCANIANES (IV): CINISME PUNK

Hora: 13:13:13 //  Dia: 06-06-325 aC // Lloc: Maronea, Tràcia

En aquestes coordenades els nostres radars han detectat patrons de pràctiques filosòfiques que es van repetint al llarg de l'espai-temps. Hem seguit la pista d'un individu anomenat Hipàrquia, el qual mostrava un comportament molt semblant a la tribu dels anomenats punks dels anys 70 i 80 del segle XX del calendari humà. Allò que ens permet establir una relació directa és l'actitud, sense que de moment puguem determinar una relació causal entre els dos moviments. El seguiment d'Hipàrquia ens ha portat a descobrir un col·lectiu filosòfic autoanomenat cinisme, dins el qual hem pogut identificar altres individu anomenats Crates i Diògenes de Sínop.

Etimològicament provinent de la paraula gos, el concepte «cínic» ve a designar una actitud més aviat burleta i descarada, desfiant i provocadora , però entesa com una forma de coneixement, semblant a la manera com Sòcrates feia servir la ironia per fer aparèixer la veritat. L'actitud cínica vol desemmascarar els falsos valors i reivindicar els autèntics, aquells que connecten l'ésser humà amb la seva veritable mare: la naturalesa. Els cínics, doncs, es reivindiquen com un animal més sobre la terra, i com a tals rebutgen les comoditats humanes i viuen al carrer, on també satisfan les seves necessitats i realitzen els seus desitjos en públic, practicant allò que Hipàrquia va encunyar com a terme filosòfic: l'anaideia o desvergonya. El desvergonyiment i la provocació són per aquest col·lectiu una estratègia per sacsejar les convencions socials i denunciar el pudor com un fals valor, una virtut hipòcrita, una mentida social. L'anaideia és, doncs, més que una mostra de mala educació, una pràctica de reeducació de l'individu i de transvaloració social, en termes nietzscheans. És aquesta voluntat de transgressió i reeducació el que ens determina a establir una relació molt estreta entre el cinisme i el moviment punk.

L'evolució d'ambdós moviments també fou molt semblant, atès que alguns corrents del cinisme, com els del punk, van evolucionar cap a actituds racionalistes i pràctiques naturalistes i estoiques, predicant l'autodisciplina, el respecte cap a la naturalesa, l'autonomia ètica de l'individu i l'autogestió de tots els aspectes de la pròpia vida, incloent el fet de gestionar el desig per manera d'evitar esdevenir-ne un esclau. La seva consigna en aquest sentit és la llibertat de l'individu, i això inclou l'alliberament, no només de qualsevol autoritat, sinó també respecte de qualsevol vici, caprici, o necessitat creada. Aquí és on podem connectar aquesta filosofia amb els principis de la filosofia anarquista, sorgida com a tal durant el segle XIX del calendari humà. 
 

Els cínics i els punks no han sortit mai en els llibres d'història de la filosofia, tot i que la seva actitud és profundament socràtica: la veritat l'ha de veure cadascú, per això no feien discursos ni escrivien tractats, sinó que feien aparèixer la veritat davant dels ulls dels demés a partir de la seva pràctica. La condició primera i última del pensament és l'antidogmatisme, i aquest es dóna només a través de l'acció. Entenen la veritat, doncs, com un esdeveniment, com una aparició, com una performance, més que no pas com un conjunt rígid de sentències. Impossible atrapar-la, doncs, en cap enciclòpèdia. És per això que el nostre assessor en filosofia humana, Surak de Vulcano, ens recomana no intentar sistematitzar el seu pensament, sinó atrapar-ne els fragments que suren a partir de la seva pràctica. El nostre equip de físics quàntics està en aquests moments ideant un sistema per recollir-ne algunes mostres. Continuarem informant dels resultats obtinguts. 

VIOLÈNCIA

RÀDIO: «Els treballadors de l'empresa K han protagonitzat aquesta passada nit un lamentable episodi de tensió, quan alguns d'ells han fet bolcar un vehicle que transportava teixits humans dels mateixos assalariats per fabricar replicants dòcils i eficients destinats a ocupar en un futur el seu lloc de treball. És evident que la situació és molt complicada, però ha de quedar molt clar que l'ús de la violència és inacceptable.»

ESTIBADOR: Què fàcil és dir que l'ús de la violència és inacceptable per aquell qui té els instruments mediàtics per fabricar la idea que la violència és inacceptable. Té l'efecte de deslegitimar la lluita pels drets de les persones.

OPERÀRIA: Aquesta és només la violència explícita, la més visible però la menys perillosa. La violència de veritat és la que actua de manera silenciosa però eficaç. És l'aniquilació dels drets laborals, les desigualtats salarials entre els alts càrrecs de la meva empresa i jo, entre els homes i les dones; és l'insult masclista dels anuncis de cotxes, de bricolatge, de roba interior, de colònia per nens, de joguines, ...

CAMBRER: ... és l'abús de la posició de poder cap a aquells qui no tenen més remei que posar-se sota les seves ordres i seguir les seves regles, és la humiliació d'aquell que és diferent, és l'opressió, és la negació d'auxili a aquells qui ho han perdut tot,...

MESTRE: ... és la mentida de l'actualitat, és el discurs feixista i xenòfob tolerat sota el paraigua de la llibertat d'expressió, és la incultura institucionalitzada, o millor dit la cultura del benefici, de la dominació, de la conquesta, ...

PAGESA: ... Violència és la mateixa reproducció social de la violència, l'eco de les variacions sobre el mateix tema que es va repetint a totes les escales de la societat. Una violència tova, mediàtica, moderna i correcta, però il·legítima i arbitrària, l'única finalitat de la qual és imposar-se, dominar, humiliar o esclafar. Aquesta violència soterrada i silenciosa, la que no es veu ni embruta, només se la poden permetre els poderosos, els mateixos que condemnen la violència bruta i baixa d'aquells que causen desperfectes al carrer. Aquesta deslegitimació també és violència, és culpar la víctima de la seva pròpia violació. D'aquesta violència se'n diu també injustícia, i el seu exponent màxim és quan no hi ha ningú a qui recórrer, perquè l'opressor és precisament qui se suposa l'encarregat de protegir.

RÀDIO: «Els carrers han estat degudament netejats després dels disturbis produïts la passada nit, i, tot i ser un dia festiu, els turistes que passejaven avui pels carrers comercials han pogut gaudir dels carrers més cèntrics de la ciutat, flanquejats pels aparadors dels comerços oberts.»

LLOPS AL ZOO

Dilluns 6 de febrer de 2017. 18:27h. Un zoològic qualsevol. Des de dalt d'un arbre, Lou Andrea Salomé, davant l'espectacle de les gàbies, reflexiona amb el seu col·lega Friedrich Nietzsche: «Els llops han estat una espècie considerada enemiga de l'home, sobretot per la seva voracitat a l'hora d'atacar els seus béns més preuats. Allò que ens fa més por del llop és la seva llibertat i salvatgia, i és aquesta la raó per la qual l'odiem i el considerem una bèstia malvada, però el llop s'estima a sí mateix, s'estima els seus ullals, la seva ferocitat, la seva força. La domesticació és l'obsessió dels humans, i és la condició per viure en societat. Però, és que el llop té alguna raó per deixar de ser lliure?»

Lou Andreas-Salómé amb Friedrich Nietzsche i Paul Ree, el "Cercle dels esperits lliures"

 

 

Els vigilants del zoo escolten atentament el seu cap, Thomas Hobbes, justificant la seva tasca. «L'home és un llop per a l'home. La seva naturalesa és egoista i malvada, avariciosa i delerosa. Cal defensar-lo, doncs, de si mateix. Cal instaurar un poder fort, però per ser fort, cal que aquest sigui consentit. Els homes són malvats, però també són raonables. S'estimaran més la seguretat de la gàbia, encara que tothom es quedi sense llibertat, que no pas haver de patir per la seva propietat o per la seva vida. El pacte social ha de ser volgut sí, però a partir d'aquest moment ja no hi ha marxa enrere: el pacte és irreversible. Els ciutadans han cedit el seu poder a l'Estat sobirà, i és aquest qui defineix què està bé i què no, aquell qui castiga el criminal, i protegeix el ciutadà. Qui es posa contra l'Estat i desobeeix la llei, doncs, es posa contra tots els ciutadans. La vostra feina és evitar que ningú trenqui el pacte.»

De la ràdio d'un visitant se senten les declaracions d'un representant del Tribunal Constitucional. «Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia.»

Salten espurnes de darrera uns matolls. És John Locke amb una radial intentant serrar els barrots d'una de gàbies. «Val més l'estat de llibertat del llop que no pas la submissió a un poder totalitari i arbitrari! Qui voldria entrar dins un pacte irreversible? Qui, per poc que s'estimés a si mateix, voldria renunciar a la seva llibertat a canvi de qualsevol altra cosa? Qui renunciaria al dret de defensar-se a si mateix per posar-se en mans d'un poder arbitrari, d'unes lleis que ja mai podran ser de la seva incumbència? Sense llibertat no hi ha seguretat, perquè una llei que m'encadena és una llei que em posa en perill. Tot aquell qui em priva de llibertat està amenaçant la meva seguretat, perquè posa la meva sort a les seves mans. És cert que el pacte per constituir un estat ha de ser voluntari, evidentment, però també ha de ser reversible: si el poder no compleix la seva part del pacte, la societat té dret a desobeir-lo. I no és honest parlar aquí d'un acte d'il·legalitat com un crim: bé i el mal ja existien abans de la llei. No és una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat.»

L'OPOSICIÓ NECESSÀRIA

- Avui hem retrocedit 2.600 anys per atansar el micròfons de Ràdio Diògenes a un filòsof amb fama de pessimista i contradictori, Heràclit d'Efes, per plantejar-li la pregunta: Heràclit, com veus la democràcia del segle XXI?

- Com has dit, diuen que sóc pessimista i contradictori. «Heràclit l'obscur», em diuen, però has de tenir present que jo busco la claredat, no pas l'autoengany ni la condescendència cap al gènere humà. Per mi el món és conflictiu, dinàmic, paradoxal, contradictori, i la tasca d'entendre'l implica acceptar aquesta complexitat, sense resumir-la en un plàcid concepte, en un happy end, en un 3 en 1.

Per això dic que el logos, la raó que regeix el món, és com un foc, que el món és com un riu en el qual hom no es pot banyar dues vegades, perquè flueix i deixa de ser ell mateix a cada instant. El món és una lluita harmoniosa de contraris. Sí, de la tensió en dic harmonia, perquè l'una no pot ser sense l'altra. Sense nit no hi ha dia, sense llum no hi ha ombra, no hi ha dolor no sense plaer, ni vida sense mort. I qui cregui que els contraris es poden reconciliar en un sol concepte és, no només ingenu i utòpic, sinó que nega l'essència del món. La utopia és necessària, però no hauria de ser ingènua: el conflicte i la contradicció són focs que cremaran per sempre.

Sí, és evident que sóc fill dels tràgics grecs, i he estat durant molts segles incomprès i oblidat davant dels grans inventors d'utopies: Plató, Hegel, Napoleó, Marx, Fukuyama, Smith, Comte,... Alguns somniant en l'imperi de la justícia, altres en el de la racionalitat, l'economia o la tecnologia. Però tots amb la voluntat d'aturar el curs fluvial del món. Nietzsche d'això en deia nihilisme. Ignacio Ramonet devia pensar en una cosa semblant quan va parlar de «pensament únic». A finals del segle XX, amb la caiguda del teló d'acer, semblava que la utopia tecnològica i econòmica neoliberal s'havia fet realitat. Tot era regit pel lliure mercat: les mercaderies, els estils de vida, les opinions, les filosofies reduïdes a fòrmules d'autoajuda i cites ocurrents, i fins i tot les ideologies, enllaunades i servides al gust. Però la mà invisible feia que les més minoritàries fossin desautoritzades, i desencadenava el que podriem anomenar «democràcia sense oposició», una de les formes més refinades de l'autoritarisme: la pax romana, la fi de la història, el regne del cel. Però la pau sempre amaga una guerra, la fi és sempre el principi d'una altra cosa, i el regne del cel és un subproducte de la terra.

- Ho dius molt clar, Heràclit, i en canvi, et diuen l'obscur.

DEBORD I EL CAPITALISME: PASSIN I VEGIN!

Passin i vegin, senyores i senyors! Vegin com arran del cas Trump o del Brexit, s'ha extés l'ús del concepte de post-veritat, un fenòmen completament nou! De fet, en la societat de la post-veritat, qualsevol cosa és novedosa i sense passat, els esdeveniments són espectaculars i únics. És allò a què Guy Debord es refereix quan parla de la «societat de l'espectacle». No es tracta només d'una societat hedonista consagrada als seus ídols, on els espectacles televisius, esportius o musicals són la droga de moda, sinó d'una societat on la ficció envaeix l'espai de la realitat. Sí, senyors! El seu cos s'ha d'assemblar al maniquí i no al revés! Els dolents de les pel·lícules ja poden ser votats en unes eleccions!

Però aquest no és un fenomen del tot nou. Al s. XIX Feuerbach es lamentava que el seu temps preferia la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat. Com els presoners que al s. V aC imaginava Plató a la seva caverna, que creien que les ombres que havien vist tota la vida davant seu eren la realitat. Ja més recentment George Orwell sentenciava que “en una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

No es tracta només de les mentides generades per l'afany periodístic que la veritat no espatlli un bon titular, sinó que la ficció forma part de la mateixa sala de màquines del poder. Com diu el mateix Debord, l'exigència més imperiosa de tota màfia consisteix en demostrar que no existeix. Els autèntics crims i cops d'estat són invisibles; així és com Tejero va tapar el cop d'estat de la transició. Com diu Debord, la censura perfecta consisteix en inocular a les persones la creença que són lliures mitjançant la sobreinformació, de manera que no es vegin aquelles decisions que realment afecten la seva vida real, com la corrupció endèmica del sistema sanitari català, o les causes de la pobresa energètica. Abracadabra! 

 

I ara parin atenció! Com que ningú el pot contradir, el poder té dret a contradir-se a sí mateix, i a negar allò que ha dit. És per això, perquè no és qüestió de qui té raó, que l'argumentació no és possible, i que el debat polític institucional, des del parlament fins als plens municipals, és inexistent. Pràcticament cap partit pretén canviar alguna cosa. I quan ho fa se'l desactiva amb l'acusació de postureig, és a dir, se l'acusa de no ser prou autèntic,...en ple espectacle! Admirin quin malabarisme, senyors!

Però vegin encara un altre truc! En la societat de l'espectacle el fet objectiu té menys importància que l'apel·lació a l'emoció. L'espectacle de la Marató o del Gran Recapte tenen més força que qualsevol estudi sobre la corrupció al sistema sanitari català o sobre les causes de la fam i, apel·lant a la compassió, desactiva qualsevol lectura política del problema. I aquesta és l'última martellada que rebla el clau de l'estratègia del poder: en l'espectacle deixem de ser part activa i passem a ser espectadors-consumidors. I qui sempre mira, no actuarà mai. Bravo! Bravo!

Per saber-ne més:

https://blocfpr.blogspot.com.es/2016/08/quan-de-azua-parlava-de-debord.html

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

El problema de la relació entre la llei i la justícia fou abordat ja des del temps més antics per sofistes com Protàgores, que defensaven la llei com l'únic indicador de justícia, i que discrepaven profundament amb l'actitud de Sòcrates qui, tot i haver estat condemnat a mort per ensenyar els joves a pensar per si mateixos i no limitar-se a obeir la llei, va tenir la possibilitat d'esquivar la mort i en canvi va preferir respectar la llei i prendre's el verí mortal, com dictava la sentència. El debat ha continuat al llarg de la història, de la mà de liberals, anarquistes, comunistes, feministes, ecologistes, nacionalistes, independentistes. Per plantejar-lo aquí us proposo el relat fictici d'una conversa possible entre un jurista i un activista.

 

El jurista afirma que la llei és la justícia, perquè tots som iguals davant la llei. El respecte i la coherència amb les lleis és, doncs, allò que determina la bondat d'una acció. L'activista li etziba llavors una pregunta: llavors vols dir que sense lleis no hi hauria ningú just? Evidentment, segons el jurista, abans de la llei no hi ha cap criteri per distingir el just de l'injust. 

 

Digues ara, hi torna l'activista, com hem arribat a tenir lleis, com hem pogut canviar lleis injustes, com les de l'apartheid, com hem guanyat els drets que tenim? Davant del silenci del jurista, l'activista respon per ell: Per la lluita d'aquells que, en absència de lleis justes, van decidir desobeir l'ordre imperant. Per davant de la llei hi ha una altra cosa. 

 

El jurista reclama que cal poder definir aquesta cosa, un criteri objectiu que iguali els ciutadans, i aquest és la llei. L'activista mostra un acord parcial. No totes les lleis són justes. Les lleis justes fan societats pacífiques, però les lleis injustes fan criminals. La llei que prohibeix l'avortament és una fàbrica de dones criminals, perquè per molt vigents que siguin, hi continuarà havent dones que avortin, tot i el patiment que això comporta. Les lleis que prohibeixen l'autodeterminació dels pobles fan patriotes empresonats, afusellats, torturats, però no impediran que hi hagi més patriotes. Les lleis que permeten l'esfondrament dels drets socials fan activistes detinguts, que seran rellevats per encara més activistes que també seran condemnats. En resum, les lleis que coarten la llibertat són una fàbrica de criminals. 

 

El jurista continua escèptic: Ens podem saltar la llei quan ens convingui doncs? No, quan ens convingui no, respon l'activista. Justament quan no ens convingui. Quan arrisquem alguna cosa que valgui menys que la nostra dignitat i llibertat. Quan la desobediència formi part d'una lluita col·lectiva, quan allò per què lluitem no és bo només per a nosaltres, sinó per a tota altra persona.

Aquí és on el jurista somriu i diu: Però la llei ja defineix què és bo per a tota persona. A partir del moment que dius això, respon l'altre, la llei es converteix en una fal·làcia, una trampa, un argument circular: la llei sempre mana allò que és bo, i allò que és bo és el que diu la llei. És bo perquè ho diu la llei, o ho diu la llei perquè és bo?

(Publicat a la revista Nova Tàrrega el 3 de novembre de 2016)

LA PROFESSIÓ DE POLÍTIC

 

ALEXANDRA: Què s'ha de fer per ser polític? Hi ha algun estudi per poder ser-ho? Què fan els polítics? Qui els ha posat al lloc on són? Això de la política és molt complicat, passo. Massa preguntes.

SOLÓ: Al contrari, amiga meva! Tot comença per les preguntes! L'important és allò que les preguntes deixen entreveure sobre els teus prejudicis, per començar a qüestionar-te'ls! Veig que pressuposes que ser polític és una professió que s'assoleix adquirint un cert coneixement específic i que suposes que algú ha seleccionat les persones que són assegudes als arcs consistorials o parlamentaris, seguint algun misteriós criteri. Què em dius si et dic que els termes «polític» i «elit» són contradictoris?

ALEXANDRA: Si és així, la política és una gran contradicció! Però no entenc per què ho dius.

SOLÓ: Perquè «polític» és tot aquell habitant de la polis que es preocupa pels afers comuns de la polis: la seva pervivència, la convivència, la justícia. O sigui que per ser polític només et cal aqueferar-te en aquestes coses. A la polis atenenca, qui participava en política eren només els homes lliures. Avui podem dir que només és lliure aquell qui fa política, i no es limita a delegar el seu poder a uns altres.

ALEXANDRA: I com? Jo em preocupo per la justícia, però jo no puc fer res. Ho he de deixar en mans dels polítics, això.

SOLÓ: En aquest moment estàs deixant de ser un polític, i estàs començant a esdevenir un idiota.

ALEXANDRA: Ep! Sense insultar eh?

SOLÓ: Així és com anomenem els grecs aquell qui no s'interessa per la política, o sigui pels afers comuns, sigui perquè no vol o perquè creu que no pot. Si bé és cert que el fet d'haver de treballar dificulta a les classes més empobrides tenir temps per la polis, hom pot ajuntar les seves estones amb les d'altres polítics preocupats, deliberar sobre els afers comuns, i intentar dur a la pràctica allò que creuen més just per al conjunt.

ALEXANDRA: Tanmateix, res no impedeix que un polític deixi de preocupar-se pels afers comuns un cop ha estat escollit, o sigui, que també es torni un idiota...

SOLÓ: Veig que vas veient que el nom no sempre correspon a la cosa. En el cas que dius, llavors és que no és un polític, i és encara pitjor que un idiota, ja que esdevé l'equivalent a un mercenari, aquell qui ven el seu poder a canvi de favors.

ELEMENTAL, ESTIMAT HUME!

El detectiu s'atura, astorat. Ha perdut el rastre, ha perdut la pista d'allò que semblava dur-lo a la resolució del cas, just quan més a prop li semblava tenir-la. Va començar observant l'escena del crim, recollint evidències, determinant amb exactitud la posició de cadascun dels objectes de l'habitació, anotant rigorosament cada detall important, cada olor, cada empremta, cada taca, fins i tot la intensitat de la il·luminació de la cambra en cadascuna de les hores del dia. Va comprovar la coherència de totes les dades en una anàlisi posterior molt acurada, establint correspondències fins a poder reconstruir amb exactitud com havien transcorregut els esdeveniments. Finalment va analitzar totes les evidències de caràcter biològic al laboratori per determinar-ne la pertinença, fins a esbrinar la identitat de l'agent del crim. 

Però el cas no estava resolt. No va poder determinar la innocència o la culpabilitat d'aquest subjecte. Havent analitzat el seu ADN, la seva activitat cerebral, els seus nivells hormonals, tampoc havia pogut arribar a cap conclusió. No hi havia cap evidència empírica que li indiqués que aquella havia estat una mala acció. El detectiu es preguntava llavors si aquella investigació no hauria d'anar més enllà de l'estudi dels fets, però de seguida va descartar-ho: ell no concebia que hi pogués haver algun tipus d'estudi que no fos sobre fets i objectes, la posició i el moviment espai-temporal dels quals no fossin empíricament determinables. Ara bé, això el portava a afirmar que no existeixen les males o les bones accions, només els fets. El bé i el mal eren, doncs, només paraules? Si això era així, la seva feina no tenia realment massa sentit.

David Hume, empirista radical i company d'aventures a qui recorria sempre en els casos de dubte, després d'haver escoltat les reflexions del seu amic detectiu va dibuixar un subtil somriure i, com a bon empirista, li preguntà si estava segur d'haver vist el lloc del crim, i d'haver recollit totes aquelles proves, i de la coherència de les seves anàlisis i conclusions. Evidentment, estimat Hume!, li respongué ell, desconcertat. Com pots estar tant segur que estàs parlant amb mi, que la meva veu correspon al meu pensament, o fins i tot que jo sigui un ésser pensant?, li tornà a preguntar. Però això és elemental, estimat Hume!, replicà el detectiu, des de la incomprensió total. No en tens ni una sola prova definitiva, oi? Finalment, quan volem anar al més profund de la nostra investigació, ens acabem topant amb els límits del nostre coneixement, i constatem que els nostres pressupòsits són simplement el producte d'una creença. Assenyada, ben cert, però creença. Els fets? Interpretacions subjectives d'allò que se'ns presenta com a donat. La bondat, la maldat, la bellesa, la lletjor? Els colors de les ulleres amb què mirem la pel·lícula que passa diàriament en el cinema de la nostra ment.

El detectiu s'apuja el coll de l'abric, s'arregla el barret, s'encén una cigarreta, i pensa que potser li convindria consultar un filòsof racionalista.

REFLEXIONS D'UN BIDET

 

Què hi faig aquí, penjat en una de les parets d'aquest museu, fent companyia a les obres d'art més importants del segle XX ? Com és que la gent em mira amb aquesta cara tant seriosa i a la vegada escèptica? Quan estava al pis dels meus usuaris en posició horitzontal, em feien servir i prou, però no em miraven tant. Bé, quan havia estat a la botiga sí, però llavors era mes divertit: em prenien les mides, comentaven el meu color i em comparaven amb els culs dels clients. Però ser aquí és molt diferent. Segons tinc entès, això és perquè ara sóc art. Què carai deu tenir això de l'art, que produeix tals efectes sobre la conducta de les persones? De fet, deu resultar sorpernent veure'm aquí penjat, i segurament l'artista que m'ha penjat busca justament una reflexió: un bidet penjat a la paret d'un museu no fa cap altra cosa que preguntar si un bidet penjat a la paret d'un museu pot ser art. De fet, està provocant que la mateixa obra d'art (en aquest cas, jo) porti en si la pregunta sobre si ella mateixa és art. 

 

Aquí hauria de referir-me al filòsof Hegel que, al segle XIX, ja parlava d'una certa crisi del significat de l'art. Pensava que l'art autèntic era aquell en el qual el contingut i la forma estaven en un perfecte equilibri: el significat de l'obra no anava més enllà d'ella mateixa, i estava perfectament integrat en el conjunt de significats de la cultura i la societat gregues. Però en la fase del post-art (tal com ell l'anomenava) el contingut és massa gran per la forma. Allò que es pretén transmetre, allò que la nostra època necessita expressar, ja no cap en la forma artística i per completar l'obra es fa necessari un discurs paral·lel, una interpretació només accessible als iniciats, i per tant, sense cap lligam amb la cultura, la societat, el poble - o com en vulguem dir - i a més, sembla que amb tota la intenció de fer-ho, de sortir de la quotidianitat, de crear significats nous. Sembla que la llibertat absoluta del geni creador ha donat lloc a la banalitat, a una manca de criteris i de valors que a Hegel no satisfeia en absolut. 

 

És per tot això que estic penjat a aquesta paret. Sóc un desafiament a aquesta banalitat i a la vegada la culminació d'aquesta. Però tot això ho deuen estar pensant també els que miren?

LLUITA DE CLASSES

Els altres ja fa estona que han marxat cap a la reunió del sindicat. El treballador s'ha quedat sol, amb la fàbrica a les fosques, amb el cos adolorit, però diuen que dignificat pel treball, mirant la màquina de fit a fit, el progrés davant seu. Mentre l'enginyer l'observa des de darrera els seus plànols, l'obrer es pregunta què és el millor, si el progrés o les persones, cosa que el porta a reflexionar en veu alta sobre l'essència de la bondat.

Què és allò que fa bona una cosa? Quan és valorada o estimada diem que és bona. Però la qüestió essencial és: és estimada perquè és bona, o és bona perquè és estimada? Si s'estima perquè és bona, ens trobem una altra vegada davant el problema d'haver de definir «bona». Per altra banda, si és bona perquè hom l'estima, llavors l'essència de la bondat no és res més que el fet de ser estimada.

L'enginyer, fins ara atent, reacciona.

I no és així? No hi ha coses bones o dolentes «en sí», sinó que aquestes ho són depenent de l'apreci d'altres. Una cosa bona és una cosa desitjable. I només es pot provar que és desitjable si de fet la gent la desitja. Seria absurd desitjar una cosa dolenta.

Mentre mira com una pagesa salta del seu carro ple de palla, l'obrer respon.

Però llavors, si ningú valorés la justícia, aquesta no seria una cosa bona. Si ningú apreciés la valentia, ni la temperança, ni la força, llavors aquestes deixarien de ser virtuts desitjables. I també passaria al contrari: que tothom desitgi la riquesa, la comoditat, la ignorància, la niciesa, l'ostentació, la malaltia o l'enveja, indica que aquestes coses són bones? No, jo penso que el fet que una cosa sigui desitjada no implica que sigui desitjable.

La pagesa, que s'arreglava els cabells esbullats mentre fitava el sindicalista, deixa anar un esbufec i afirma:

No es tracta de si quelcom és desitjat, sinó de qui ho desitja. Aquell qui detenta el poder defineix amb el seu desig allò que és bo, i amb el sol fet de desitjar-ho, ho fa desitjable. D'allò que tu en dius ostentació, alguns en diuen elegància, allò que per a tu és niciesa, per altres és orgull, la malaltia a què et refereixes l'anomenen distinció, i la ignorància, intel·ligència. El llenguatge és sobirà, i qui té el llenguatge, té el poder de posar noms, no pas per plaer, sinó simplement per amor al poder. Per això en el fons allò bo és allò desitjable, perquè allò bo no és més que poder. I qui no vol el poder?

L'enginyer se'n torna cap a casa. El treballador s'apressa cap al local del sindicat. La pagesa s'enfila al carro i s'endinsa en la foscor del camí.

(Publicat a Londarí 29, juny de 2015)

EL PROFESSOR I LA CIUTAT. UNA MICA D'AIGUA A LA PICA

El professor es troba davant una classe de noies i nois desmotivats, disposats a no fer res. No pot recórrer a l'autoritat, perquè d'entrada no se li reconeix, i és molt difícil imposar-la quan no hi ha un sistema repressiu al darrera que li doni cobertura logística.

L'alumne A no troba el sentit als discursos dels professors, i fa el possible per tenir converses amb missatges secrets o, què carai!, no tan secrets, que el profe s'adoni que aquí no hi té res a fer! «Tu qui ets per manar-me a mi?», és la pregunta màgica. La resposta sempre el fa riure: «Sóc un professor d'aquest centre.» Només cal treure l'argument après de sempre: «Jo sóc lliure i tinc dret a fer el que vulgui.»

Tot i estar en democràcia, despreciem la democràcia, sigui perquè porta molta feina, sigui perquè ens fa por. La correcció política, la veneració de la llibertat i la igualtat, ha derivat en nihilisme: la llibertat i la igualtat absolutes, sense un treball i una educació al darrera, porten a una malinterpretació d'aquestes com a desídia, i indiferència. És per això que per a molts, al llarg de la història, la democràcia ha estat vista com un perill, i en canvi l'autoritat i l'ordre com la solució.

El professor pensa en el problema que ja anunciava Nietzsche: la correcció democràtica porta al nihilisme. Què fàcil seria tot si el professor tingués un exèrcit armat al darrera, que pogués exercir una repressió implacable contra aquells qui no accepten la seva autoritat! Al cap i a la fi, ell és el savi, i qui millor sap què li convé a l'alumne! El professor somnia amb aquesta possibilitat, però immediatament pensa en l'absurd d'una educació repressiva: seria un oxímoron.

L'autoritarisme s'ha mostrat com un sistema inacceptable, atès que imposa l'ordre, però no l'instaura de veritat. Alguns el desitgen en secret, però els resulta massa incorrecte o, simplement, passat de moda. La solució d'urgència ha estat disfressar l'autoritarisme de democràcia.

El professor es planteja la possibilitat de deixar la responsabilitat de la classe als alumnes. Al cap i a la fi, per ser lliure cal ser responsable. El seu costat tradicional li diu que la classe resultarà massa sorollosa i caòtica. Tard o d'hora, però, sortirà un alumne que no suportarà això i serà ell mateix qui ordenarà als altres que callin i imposarà la seva autoritat. Llavors sortirà algun defensor de la igualtat i la llibertat, i en nom d'aquestes es tornarà a imposar la xuleria. És clar, quan res no val, tot s'hi val, i això acostuma a portar a un altre tipus d'autoritarisme pitjor: el de l'ignorant.

L'assemblearisme ha estat directament descartat, tant a les escoles, com a les ciutats. Massa caòtic, massa bàrbar, massa llibertari.

El professor pensa que el fet de deixar l'autoritat no implica que no hi hagi cap norma. Als alumnes els convenen les normes per ser lliures, només es tracta de fer-los veure que les necessiten per poder entendre's. Recorda la teoria d'un filòsof pedagog sobre com fer filosofia a l'escola, sobre com conduir una discussió a classe. Cal que vegin la necessitat d'unes normes que fan possible el diàleg, que no són una imposició a la seva llibertat, sinó la condició de possibilitat de la seva llibertat: que les opinions siguin expressades de manera clara, que escoltin a l'altre igual com ells volen ser escoltats, que exigeixin definicions, que siguin consistents i no es contradiguin, que no donin res per suposat, que aprenguin a veure les fal·làcies i els arguments enganyosos, que demanin raons i arguments a l'altre, que s'acostumin a dir com saben el que saben, i, principalment, que exigeixin que aquestes normes siguin acceptades i respectades per tots.

L'assemblea no és una tertúl·lia radiofònica plena de fal·làcies i d'afirmacions grandiloqüents, gratuïtes i injustificades, com tampoc és una histèrica discussió-espectacle de contínues interrupcions, crits i aplaudiments, on hi ha guanyadors i perdedors. Una assemblea requereix unes normes que la facin possible. Perquè no hi hagi líders, perquè la llibertat sigui possible, no n'hi ha prou amb abolir l'autoritat, cal formar ciutadans savis.

El professor pensa que amb una hora a la setmana no serà prou, però està disposat a intentar-ho. Una mica d'aigua a la pica.

(Publicat a Londarí n. 25, maig de 2015)

RIBOTS, VIOLINS I DIARIS

Avui a Ràdio-Diògenes retransmetem en directe el diàleg fictici entre un fuster, un músic, Sòcrates i Gòrgias. Com en tots els diàlegs socràtics, allò que encén la conversa i el pensament és la voluntat d'aclarir conceptes i de trobar definicions precises. Sembla que la discussió està en un punt interessant i alhora complicat: els mitjans.

F: Un mitjà és un instrument, no una eina.

M: Però és cert que tant l'instrument com l'eina són relatius a una finalitat.

F: Posem exemples concrets. Instruments són, per exemple, un violí, una flauta o un piano. Eines són, per exemple, un martell, una barrina, unes alicates. Cada eina serveix per a una cosa, i és la més apropiada per aquella finalitat. Com millor és l'eina, millors els resultats. No és el mateix fer una taula amb un bon ribot que a amb una motoserra. Serà una taula, però serà una taula dolenta. L'eina no canvia la cosa, la fa possible.

S: Però també cal ser un bon fuster. Un bon fuster voldrà fer bons mobles (per què n'hauria de voler fer de dolents?) i a tal fi triarà les millors eines. Si no, no és un bon fuster.

M: D'acord, fuster, ja ho entenc. L'instrument és diferent. Modifica el seu producte. El compositor tria l'instrument segons l'efecte que vol aconseguir en l'oient. No és el mateix tocar una mateixa peça amb la flauta que amb el piano. Segons quin instrument s'empri, la peça tindrà un efecte o un altre sobre aquell qui escolta. Podem dir que l'instrument és ja part del producte.

Gòrgias: I el llenguatge, no és alguna cosa semblant? No és el mateix explicar la mateixa cosa amb dos llenguatges diferents. De fet, deixa de ser la mateixa cosa quan l'expliquen dues persones diferents, només pel fet que fan servir paraules, tons i expressions diferents. Cap és millor que una altra, simplement són diferents expressions de realitats diferents. Si el violí és un instrument perquè canvia la realitat, llavors el llenguatge també ho és. I si els instruments són mitjans, llavors el llenguatge també és un mitjà.

Ràdio-Diògenes: I encara podríem dir que mitjans són, per exemple, la premsa escrita, la ràdio, la televisió. Què tenen en comú amb els martells i els ribots, Sòcrates?

S: De la mateixa manera que ser bon fuster implica triar les millors eines per fer bons mobles, i ser bon músic implica fer i voler fer bona música i triar l'instrument més adequat per a cada peça, igualment el bon comunicador no només ha de voler ser veraç, sinó que ha de saber ser-ho, ha de triar el millor llenguatge per a cada cosa. Si no, ja deixa de ser veraç.

F: Podem dir, doncs, que un instrument no és una eina, però que tenen una cosa en comú: qui els fa bons és aquell qui els fa servir.

M: Sembla que estem d'acord en això.

CONVERSES ARTIFICIALS

HAL: Bon dia! Com estàs?

JO: No he dormit gaire bé, em trobo cansada.

HAL: Ja t'entenc. Potser et vindria de gust un cafè, l'acabo de fer, no sents quina oloreta fa?

JO: Hal, no et facis l'humà, que ja saps que no ho suporto!

HAL: Només intentava ser agradable.

JO: Tornem-hi! A veure: tu ets un robot, i no pots entendre'm quan et dic que estic cansada, perquè tu no pots saber com és estar cansat! Tampoc pots saber què vol dir «venir de gust», perquè tu no tens la capacitat de desitjar, com tampoc saps quina olor fa el cafè, com ho podries saber? O sigui que no em diguis que intentaves ser agradable, perquè tu no pots tenir intencions. Ets una màquina, carai!

HAL: Per què dius això?

Jo: No em diguis que t'has ofès, perquè tu no et pots ofendre.

HAL: Vull dir, com pots demostrar això que dius?

JO: Ho dic perquè una cosa és que et comportis i parlis com si haguessis provat el cafè, i una altra és que realment sàpigues el gust que té. Vull dir que el fet que ara tu em diguis que intentaves ser agradable no vol dir que sàpigues què vol dir ser agradable, ni quina sensació suposa.

HAL: Llavors, com és que ho dic? Ara estic discutint una qüestió filosòfica amb tu. De vegades, fins i tot rius amb els meus acudits! O em demanes consell quan estàs capficada. De fet, em tractes com un humà! El mateix Alan Turing diria que he passat el test!

JO: Síiiii, el famós test de Turing: si una màquina és capaç de fer-se passar per un humà, és que aquesta màquina pensa. Però això no demostra res. Recorda l'habitació xinesa de John Searle: imagina que existeix una mena d'habitació tancada on només hi ha accés a través d'una ranura per on hom pot introduir missatges escrits, que són respostos a través d'una altra ranura. Imagina't que algú li comença a fer preguntes en xinés, i per l'altra ranura van sortint respostes en xinès, fins al punt que l'individu i l'habitació comencen una conversa on s'expliquen la vida, diferents acudits, o fins i tot es donen consells. Això vol dir que a dins hi ha algú que sap xinés?

HAL: És clar que no. Si entrem a l'habitació podríem trobar que el nostre simpàtic xinès és un operari que no entén els símbols i que simplement segueix una mena de manual d'instruccions.

JO: De la mateixa manera, que tu m'estiguis parlant i responguis com si pensessis, no implica que entenguis el que estàs dient, només estàs seguint les instruccions amb què has estat programat. El pensament implica comprensió, i si no pots comprendre el que dius és que no penses, per molt que ho sembli.

HAL: D'acord, però,... com sé jo que tu sí que penses, i que saps quin gust té el cafè?

JO: Hal, no m'atabalis, apaga't ja!

EL COLOM IDIOTA (UNA PASSEJADA FICTÍCIA DE FRIEDRICH NIETZSCHE)

Friedrich Nietzsche passeja tranquil·lament pel seu estimat Parc de la Voluntat, amb la voluntat de respirar aire fresc i observar el curiós vol dels coloms. De lluny saluda Diògenes, qui pren el sol a la gespa, mentre procura dissimular per no creuar-se amb Tomàs d'Aquino, qui cada vegada que el veu li retreu haver anunciat la mort de Déu, i li recorda tossudament les seves cinc demostracions de la Seva existència. De fons, se senten cridar els insistents venedors ambulants del segle XXI: «Llibertat, llibertat! Venc llibertat, bonica i barata! De totes mides i formes! Mòbil lliure, mans lliures, mercat lliure, barra lliure, dia lliure, el món lliure, lliure d'impostos, llibertat d'expressió, temps lliure, ... sou lliures de triar!!»

Friedrich s'atansa al venedor, encuriosit. I li etziba: «És curiós com fas servir aquesta paraula! Tot allò que anomenes «lliure» és per indicar que li manca alguna cosa. Segons això que dius, llibertat és, bàsicament, «no tenir», per exemple, l'obligació de pertànyer a una companyia, de pagar taxes aranzelàries, de treballar, de callar allò que penses, de fer allò que et diuen...). La llibertat neix com a concepte positiu, afirmatiu, creatiu, però vosaltres l'heu descarregat de significat, fins al punt que, si us pregunto què vol dir ser lliure, veureu com us queda ben poca cosa per dir: «fer el que vull». I el problema és que la voluntat és malauradament tan buida de significat com la llibertat, ja que s'ha anat conformant com a contraposició a la voluntat d'algú altre que no sigui jo, i no pas com a afirmació del jo, dels meus propis principis. Abans de voler alguna cosa, cal saber què és! I cal saber qui ets!»

El venedor continua cridant: «Amb la llibertat pots escoltar el canal que vulguis, pots triar el banc que vulguis, la companyia que vulguis! Compra llibertat!»

 Friedrich arrufa les celles, revivint la sensació que li produeix conversar amb Tomàs. «Creus que es pot comprar? O embolicar com si fos un regal? Esteu venent una falsificació! Però si la llibertat és precisament allò de què no ens podem lliurar! És el pes de la nostra existència! Estem sempre obligats a decidir, i qui no ho faci ja està decidint no decidir! De vegades és una càrrega lleugera, fins i tot plaent, com la joguina d'un nen, però quan és més ella mateixa és quan és pesada i feixuga. Amb aquesta s'hi atreveixen molt poques persones.» 

El venedor continua amb la seva cantarella estrident, com si sentís ploure. «Lliure! Lliure! Sigues lliure!»

Friedrich opta per seguir el seu camí, acostumat a fer de predicador-no-escoltat, continuant la seva observació del vol dels coloms. I un pèl dolorosament, reconeix que el seu no-apreciat col·lega Kant tenia raó quan deia allò del colom idiota, aquell que es pensa que sense gravetat el seu vol seria més lliure, i no sap que sense la resistència de l'aire, simplement no hi ha vol possible.