dimecres, 17 de novembre de 2021

LA DECLARACIÓ DELS DEURES HUMANS

Simone Weil a la columna Durruti durant al Guerra Civil Espanyola (1936-1939)Simone Weil: «Una obligació no reconeguda per ningú no perd res de la plenitud del seu ésser. Un dret no reconegut per ningú no és gran cosa.»



Les estructures polítiques liberals han comportat les desigualtats del nostre temps, precisament perquè estan fonamentades en la declaració dels Drets Humans. Amb l’intent de posar fi als règims absolutistes fonamentats en el poder diví, es pretenia entrar en una nova era on el poder estaria legitimat sobre la base de la raó: com a éssers igualment racionals, els homes (categoria que, com van fer notar Mary Wollstonescraft o Olympe de Gouges, només incloia els varons) havien de ser igualment subjectes dels mateixos drets. Calia constituir l’Estat, doncs, que fos el garant d’aquests drets. Els individus, un cop han escollit els seus representants, ja han acabat la seva funció política, és a dir, ja no han d’actuar més per defensar els seus drets i entren en un estat passiu on, simplement, han de procurar no interferir o infringir els drets dels altres, i esperar que els altres no infringeixin els seus. En cas que ho facin, l’Estat fa de corrector, activant els mecanismes de càstig. Primera fase de la des-responsabilització de l’individu.

L’oblit de les dones no és pas poc important. Fins fa molt poc no podíem ni tan sols escollir aquests representants. Tampoc hem estat mai de facto subjectes de drets, des del moment que es dubta menys de qui diu que li han robat la cartera que no pas de la que diu que l’han violat. Les dones no han estat subjecte de drets al mateix nivell que els varons, com tampoc els individus d’altres races. Per tant, aquest ideal liberal no ha estat universal de bon principi, només en aparença.

Però el problema no s’arregla incloent dones i individus d’altres races en l’univers dels drets. Per molt que l’Estat legisli a favor d’aquests drets, això no implica necessàriament que tots els individus els puguin exercir per igual. Tothom té dret a una vida digna, però si no en té ni cinc és evident que no podrà exercir aquest dret sense que es pugui acusar directament algú d’haver-li-ho impedit. És un sistema perfecte per no haver de buscar responsables. Segona fase de des-responsabilització dels individus sobre la vida dels altres i de la seva pròpia.

En aquest punt, l’Estat es pot tornar paternalista i reparar les desigualtats fent una redistribució de la riquesa, és a dir, imposant unes obligacions als individus més afavorits per tal de compensar els més desafavorits. Per això li cal ampliar la maquinària burocràtica que, a manera de castell de Kafka, es converteix en un laberint de l’absurd per a molts individus. Neix una nova classe social: la classe buròcrata. Per si mateixa, una classe d’individus que, com a peces de l’engranatge, executen desproveïts de tota responsabilitat i es limiten a fer complir normatives i reglaments que ningú sap ben bé qui ha dictat ni per què s’han aprovat. Comprovar-ho seria una tasca massa feixuga, i no portaria enlloc. Tercera fase de des-responsabilitació i caiguda en el nihilisme.

Però, com diu Simone Weil, el principal problema dels drets és que són subsidiaris de les obligacions. El dret passiu de ser respectat depèn que els altres s’esforcin i actuïn per fer-lo efectiu. Depèn de com s’estructurin les relacions socials. No és tant que un individu tingui uns drets on la societat no hi pot interferir, sinó que la societat té l’obligació d’intervenir per tal que l’individu pugui exercir els seus drets. Si no hi ha uns deures exigibles, els drets es converteixen en paper mullat. Cal passar de la Declaració dels Drets Humans a una Declaració dels Deures Humans.

dilluns, 20 de setembre de 2021

LA LLIBERTAT I LA POLÍTICA

Entrevista fictícia a Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que deia que no era filòsofa, i que va haver de fugir del seu país a mitjans del segle XX per ser qui era.

- Sra. Arendt, creu que la política és un bon mitjà per aconseguir la llibertat?

En la pregunta que em fas pressuposes que la llibertat és alguna cosa més enllà de l’acció política, un producte de l’exercici polític. Per respondre aquesta pregunta em caldria aclarir primer què entenc per política i què per llibertat.

- Comencem per definir la llibertat, doncs?

Quan parlem de llibertat, tendim a pensar en una esfera interior d’autocontrol. Es reivindica la llibertat de consciència, de pensament, religiosa,... com un espai íntim i apartat de la nostra vida social. Tendim a pensar-nos com a agents dobles: jo visc així, i treballo aixà, però sóc lliure de pensar i creure el que vulgui. També tendim a pensar que com menys incideixi la societat i la política en la nostra vida, més llibertat tindrem com a individus.

- I això no és ser lliure?

No. Per mi no es pot ser lliure portes endins, sinó que requereix sortir fora. Ser lliure és actuar, i amb això no vull dir ni treballar ni produir. Vull dir entrar en el terreny del joc social, en relació amb iguals, i atrevir-se a posar-se en el lloc de l’altre, a entendre punts de vista diferents del propi, posar en risc les pròpies opinions.

- Això ens porta a la definició de política, doncs?

Sí. Crec que la política és justament això, i no allò que fan els polítics. La política s’ha de fer des de l’amistat, des de la relació entre iguals, des de la voluntat d’entendre l’altre.

- Tanmateix, abans d’actuar cal pensar, i pensar per un mateix és una condició per ser lliure, oi?

És clar, però ser lliure no és pensar el que vulguis i prou. La llibertat de pensament és llibertat quan busquem un moment de solitud en què ens replantegem allò que la majoria accepta de manera irreflexiva, fins i tot si això implica destruir les nostres pròpies opinions i prejudicis.

En aquest sentit el pensament és absolutament necessari perquè és perillós, i perquè el no-pensament és encara més perillós. Pensar és destruir allò que molts accepten i diuen irreflexivament (sense pensar). Això per a alguns és molt perillós, podria fer trontollar les seves pròpies conviccions. Abstenir-se de pensar és l’obediència: l’adhesió irreflexiva a unes normes, a uns prejudicis, a unes ordres. L’obediència és la desresponsabilització sobre les pròpies decisions, és l’autoanul·lació moral.

- L’obediència d’Eichmann va provocar moltes morts als camps d’extermini nazis.

Sí. Així de banal és el mal.


divendres, 20 d’agost de 2021

HOLOBIONTS 1 - HUMANS 0

 Un diàleg fictici entre el filòsof Slavoj Žižek i la biòloga Lynn Margulis

Holobiont, Kit McAllister

Z- Sra Margulis, entenc que els seus estudis demostren que tot el que existeix és viu, perquè el món (podriem dir l’univers) és un continu de microorganismes mútuament interdependents, que formen un tot organitzat on diferents tipus de bactèries i microbis realitzen funcions diferents i a més, en equilibri, perquè els uns s’alimenten dels residus dels altres. Però, què són els holobionts?

M- Com has dit, tot (holos) és vida (bios). Els holobionts som cadascun de nosaltres, però a la vegada són més grans que nosaltres. L’holobiont és allò que em fa ser «jo» i a la vegada és la negació del «jo».

Z- Et refereixes al «jo» com a subjecte separat i contraposat al món exterior?

M- Exacte! L’holobiont és tot el conjunt de bacteris que fan funcionar el teu organisme i que formen un contiuum amb el medi, pels quals la frontera entre l’interior i l’exterior del teu organisme és inexistent. Tu i les teves bacteris formeu una simbiosi, i per tant sou un holobiont que no pot separar-se. Es pot dir que som les nostres bacteris.

Z- En canvi, en l’ideari col·lectiu, els microbis sempre han estat els dolents de la pel·lícula. Des que l’individu humà s’ha pensat com a subjecte, és a dir, com a ser separat del seu entorn, ha inventat un concepte que implica la seva pròpia exclusió: «naturalesa».

M- És per això que afirmes que la naturalesa no existeix? Perquè és un concepte inventat, construït com el revers d’un altre concepte igualment fictici (el subjecte individual independent del medi)?

Z- Exacte. Ens pensem com a éssers separats d’una natura a la qual, a més, dins la tradició cristiana i romàntica hem atribuït harmonia, benevolència, generositat, ...

M- ... i també com a éssers amb poder sobre ella i a la qual, com si no en forméssim part, hem violentat i pertorbat.

Z- Evidentment, la nostra acció ha tingut repercussions en el medi, però des d’aquesta cosmovisió cristiano-liberal ens pensem com a éssers culpables d’haver pertorbat el seu equilibri, i per tant ens creiem amb el poder de retornar-li.

M- Però els humans no som res més enllà de la natura, som individus finits i limitats, estem incrustats en una biosfera de la qual no podem tenir el control absolut. De fet, parlant en un sentit absolut, els humans no existim. Pròpiament, només existeixen els holobionts. A això es refereix Donna Haraway quan ens convida a pensar més enllà de l’antropocentrisme, i a concebre’ns com a éssers plàstics, permeables, híbrids.

Z- Però aquest punt de vista és contrari als interessos del capitalisme. Per això dic que l’ecologia és l’opi de les masses! L’ecologia liberal parteix d’aquesta separació home-natura, s’alimenta de la culpa que sentim per haver estat «dolents» amb la «mare terra», i promet la salvació i la redempció d’aquesta culpa a través del consum de productes «respectuosos amb el medi» o «solidaris». Si una marca de cafè et diu que per cada cafè que consumeixis donaran un euro per salvar arbres, no només en consumeixes més, sinó que ho fas amb la consciència ben tranquil·la!

M- Comprar contra el capitalisme? Quina paradoxa!


diumenge, 18 de juliol de 2021

LA LLEI TRANS-FORMA?

 

Foto de: amboo who? (Llicència Creative Commons)

A l’Habitació Xinesa encara queden ecos d’una discussió inspirada per les figures de Simone de Beauvoir i Virginia Woolf sobre la conveniència o no de distingir sexe i gènere, i s’han barrejat amb els crits de les últimes manifestacions que entraven per la finestra: dins la manifestació de l’orgull LGTBIQ+ han sorgit veus crítiques que no es volien confondre amb les de l’orgull tradicional o mainstream. També es sentien els crits de les feministes tradicionals (1) alertant de la dissolució de la categoria de «dona» que suposa l’anomenada llei trans («para la igualdad real y efectiva de las personas trans y para la garantía de los derechos de las personas LGTBI») . El soroll ha arribat a tal extrem que he hagut de tancar la finestra per poder pensar.

Per una banda, és veritat que a l’extrema dreta li interessa centrar el debat polític en la qüestió identitària (nacional, racial, sexual, de gènere,...) situant-se en l’extrem més conservador, per així evitar parlar de les realitats socioeconòmiques i dels canvis realment transformadors de la societat. I és veritat que hi ha una «esquerra» que ha caigut en la trampa d’aquest debat, i es vol situar a l’altre extrem del ventall, però només en relació amb la identitat, deixant intactes les estructures socioeconòmiques que produeixen les desigualtats. És l’anomenat «capitalisme rosa».

Per altra banda, també és cert que el subjecte tradicional del feminisme hem estat les dones. Però no les dones en tant que posseïdores d’uns determinats genitals, sinó les dones en tant que realitat històrica marcada per una absència de drets construïda sobre el pretext de la debilitat i la discapacitat intrínseques a la nostra genitalitat. Aquests pretextos no són productes merament culturals, sinó creacions del poder, que coarten llibertats i produeixen pobresa i esclavitud.

L’arma més potent que ha construït la lluita feminista ha estat la distinció sexe / gènere. El sexe biològic, la genitalitat, no ha d’anar adscrita a uns rols i unes determinacions culturals que es construeixen al seu voltant i que són constitutives de discriminació i d’injustícia. Si les feministes hem lluitat per aquesta distinció, com és que ara hi ha feministes que estan en contra del fet que es reconegui legalment l’estatut de dona a una persona amb genitals masculins? Si creiem que només nosaltres ens podem dir dones perquè aquest atribut «coincideix» amb el nostre sexe biològic, què hem canviat? El subjecte polític del feminisme només poden ser les femelles? Ja hem dit que ser dona és una realitat històrica, no purament biològica, i com a tal és canviant.

És clar que amb la llei trans es poden fer trampes, com homes que es podrien fer passar per dones per aprofitar-se de la discriminació positiva. Però també es poden fer trampes amb la llei contra la violència de gènere, o amb les lleis de discriminació positiva per gènere o per persones amb diferents capacitats. La pregunta que ens hem de fer és: com lluitar contra la coacció de llibertats, la pobresa i l’esclavitud derivades de qüestions relacionades amb la identitat sexual, atribuïda o sentida? No només hem lluitat perquè se’ns deixi portar pantalons i anar en bicicleta. De la mateixa manera, no és qüestió de si un noi es pot pintar els llavis o portar minifalda,... sinó d’això: 48% de dones trans ha exercit la prostitució per no poder accedir a una feina. 60% de dones trans ha sofert depressió. 41% d’intents de suïcidi contra l’1,6% de la població general.

Torno a obrir la finestra, obro la porta i surto al carrer, disposada a canviar d’opinió sobre la llei quan calgui i es demostrin els seus efectes nocius. 

 

 (1) Contraarguments al feminisme tradicional: Teresa Villaverde Martínez a Pikara Magazine.  https://www.eldiario.es/pikara/personas-trans-ley-trans-transexualidad-feminismo-transfeminismo_132_6108222.html 

diumenge, 13 de juny de 2021

L'ORIGEN DELS CARAPÀL·LIDES

Primer vam canviar la calefacció elèctrica per estufes de gas butà. Després vam decidir prescindir de la nevera i anar a comprar el menjar diàriament. Més endavant, vam veure que havíem de prescindir d’hores de son per poder posar rentadores i assecadores durant la nit. També per planxar, dutxar-nos, eixugar-nos els cabells, escalfar la casa, carregar el cotxe... De nit era més barat fer tot això.

Però continuàvem sense poder fer front al cost de la vida, i anàvem mortes de son a la feina. Llavors vam prendre la decisió de començar a viure de nit i matinada, i a dormir de dia. Això suposava deixar la feina, però sortia més a compte que no pas pagar les despeses de l’electricitat. A més, ens estalviàvem els diners de carregar la bateria del cotxe per anar a la feina. Tanmateix, calia sortir a comprar queviures, i això demanava diners i hores diürnes.

Per això vam començar a crear comunitats on només treballaven algunes persones, les que tenien sous més elevats, els quals es posaven a disposició de la comunitat. Només aquests, i la canalla que anava a l’escola, vivien de dia. Les altres vivíem de nit i fèiem torns per anar a comprar menjar, butà i productes d’higiene durant el dia. Vivíem, llegíem, xerràvem i treballàvem de nit, procurant no fer massa soroll perquè els treballadors assalariats i els escolars poguessin dormir. I quan despuntava el dia, esmorzàvem tots junts, ens fèiem una abraçada, i cadascú continuava amb el seu torn.

I com nosaltres, hi havia moltes comunitats que vivien per torns, al ritme que marcaven les hidroelèctriques.

Així fou com es van anar creant dues grans classes socials: els 100% diürns i els semi-nocturns. Amb el temps, aquests últims vam començar a desenvolupar mercats, escoles i altres serveis nocturns, perquè ens resultava molt més pràctic i no havíem de perdre hores de son per anar a comprar, a curar-nos o a formar-nos. Fins al punt que molta gent que treballava de dia va deixar de fer-ho, ja que li era més fàcil socialitzar-se per la nit, i també es van començar a crear llocs de treball nocturns per cobrir les necessitats d’aquest món paral·lel.

I així fou com les dues grans classes socials van passar a ser com dues espècies diferents que vivien en mons oposats: els diürns o «cara-rosades» i els nocturns o «cara-pàl·lides». Fins ara. Naturalment, al govern només hi ha cara-rosades que legislen conforme als seus interessos i necessitats, com és natural. Però cada dia som més i més cara-pàl·lides amb una organització i una economia pròpia. Més tard o més d’hora faran falta treballadors diürns. Ens hem de preparar per quan ens vinguin a buscar.

dissabte, 15 de maig de 2021

LA PROMESA DEL MÉS ENLLÀ

Atenció! Escolteu-me! L'apocalipsi s'atansa! El món s'acaba! Però escolteu-me bé, perquè jo tinc la fórmula de la salvació! Primer de tot farem servir l'energia que ens queda per substituir totes les fonts d'energia fòssil per energia renovable: camps solars i eòlics. La pèrdua de terrenys de cultiu serà un mal menor, que podem pal·liar amb la ingesta de proteïnes sintètiques o insectes que podem criar en laboratoris. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

Amb aquesta energia tan neta fabricarem i carregarem les bateries dels cotxes elèctrics per poder substituir tots els vehicles que funcionen a base d'hidrocarburs. Com? Penalitzant aquells qui no vulguin fer aquesta substitució. Els sentireu dir que no poden. Però no us els cregueu: si no poden, alguna cosa deuen haver fet malament. Cadascú té el que es mereix, i per això és just que alguns hagin de pagar més. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

Amb aquesta substitució, que jo anomeno "purificació", per a nosaltres els purs, el ritme de vida serà el mateix, però net de tota màcula. Si així no salvem el planeta no serà almenys per culpa nostra. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

Germans, jo us dic que cal extreure materials, transportar-los i fabricar bateries, sí, i això requereix molta energia i molta mà d'obra. Per sort hi ha països que, pel seu propi subdesenvolupament, cediran els recursos del seu territori i posaran la seva mà d'obra al servei dels purs, per una causa tan justificada com que puguem mantenir el nostre ritme de vida de manera neta. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!

I algun incrèdul dirà: i si s’esgota la matèria o la mà d'obra, què farem? No temeu: estem dedicant moltes energies, matèria i mà d'obra a fabricar els mitjans per fer de Mart la nostra segona llar. Si ara a la Terra sou nets i immaculats, us guanyareu un lloc al planeta vermell quan sigui habitable. Comenceu a partir d'ara a guanyar-vos-el! Sigueu nets! Sigueu purs! Repetiu amb mi: Salvem el planeta! Visca Mart!


diumenge, 18 d’abril de 2021

CANVIO SEXE PER GÈNERE

 

 
S
imone de Beauvoir: «La biologia no és destí» (El segon sexe)

Virginia Woolf: «Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia para poder escriure novel·les». (Una habitació pròpia)

(Aquest és un diàleg imaginari i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència)

V- Si és cert que la biologia no és destí, llavors el cos amb què naixem no determina el nostre rol social, ni la nostra orientació sexual, ni la feina que podem fer, ni els nostres gustos estètics ni gastronòmics, ni la nostra manera de vestir, ni tan sols el nostre nom!

S- És clar, el cos és una font de sensacions, una possibilitat de reproducció i l’abric de la consciència. Però aquesta consciència es forma per la interacció social. Per això distingim «sexe» com a categoria biològica i «gènere» com a categoria social.

V- Però si realment la biologia no és destí, llavors el sexe no hauria de tenir cap significat social a priori... hauria de ser socialment in-significant!

S- Efectivament, aquest ha estat el camp de batalla del feminisme durant desenes d’anys, i ho continua sent.

V- Així en una situació feminista ideal, les etiquetes «home» i «dona» no haurien de significar res més que les característiques biològiques sexuals. Haurien de ser equivalents a «mascle» i «femella», i quedar completament lliures d’estereotips i de rols preassignats.

S- Sí, així com «humà» és, simplement, la designació d’una espècie biològica, i és una etiqueta que s’aplica independentment de distincions de cultura, llengua, rol social, etc.

V- Llavors, el gènere és una categoria innecessària. Si ser home o dona no determina absolutament res, per què algú hauria de voler deixar de ser home o dona, quan aquestes etiquetes ja no siguin gàbies?

S- Estàs doncs en contra del canvi de sexe?

V- No pas en contra. Cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu cos, o de designar-se com vulgui. Però no té res de revolucionari. Perquè, què té a veure això amb la lluita per la llibertat dels homes i les dones?

S- Que cadascú pugui decidir sobre el seu sexe és revolucionari.

V- Crec que no. Fer un canvi de sexe amb el pack de gènere incorporat és reproduir els estereotips del binarisme de gènere. Per què canviar l’etiqueta «noi» per «noia», si hem quedat que aquestes etiquetes no haurien de tenir cap rellevància social? Revolucionari seria que hi haguessin nens que es designessin nens i es fessin dir Laura, per exemple, i els agradés pintar-se les ungles. O noies que es designessin noies, però que es fessin dir Antoni, per exemple. Jo sóc una dona, i la meva gàbia no és el meu cos de dona, sinó allò que la societat espera d’una dona. Per ser lliure no necessito canviar de cos, només necessito una habitació pròpia.

diumenge, 21 de març de 2021

FINS AL MONYO DEL #MeToo

 

- Vale, ja n’estic farta d’aquest vestit de dona.

- Vols dir de la cotilla, la faldilla, els talons, les mitges.... en fi, les creacions del patriarcat! Però si això ja no es porta, dona! Ara les dones vesteixen «unisex»!

- No, vull dir que estic farta d’aquest vestit de víctima que m’ha fet el feminisme aquest de Twitter!

- El del #MeToo?

- «Yes». No vull anar sempre vestida de víctima, no m’hi sento còmoda, no és el meu estil.

- Llavors negues la violència de gènere? Creus que les dones no som víctimes del patriarcat?

- Ni una cosa ni l’altra. És clar que el patriarcat genera uns rols molt marcats entre homes i dones, es sustenta sobre el sexisme i legitima la violència de gènere. Hi ha una violència que s’exerceix sobre les dones pel sol fet de ser-ho, i no només això, sinó que les culpabilitza i responsabilitza d’una situació que elles no han creat.

- I doncs?

- Però no tots els homes són maltractadors, també n’hi ha de maltractats i violats (per homes, sobretot), ni totes les dones són víctimes. També hi ha dones col·laboracionistes. Mares que consenten i donen suport als seus fills maltractadors. Mares que adverteixen a les seves filles que no destaquin, que no surtin soles, que no es mostrin massa masculines, o massa femenines,... L’estructura del patriarcat és molt complexa, i el MeToo em sembla un vestit massa simple, massa comercial.

- Precisament, la seva simplicitat ha afavorit la seva difusió, i ha estat la clau de l’èxit.

- Exitós sí, i al principi m’agradava, perquè va ser una oportunitat per moltes dones per apartar la vergonya i deixar anar la ràbia. Però posar-lo com la línia principal del disseny del feminisme trobo que no és gens afavoridor a la llarga. Ser víctima no et fa millor. A més l’aspecte de víctima el trobo massa convencional; és el que tota la vida s’ha esperat d’una dona: debilitat i victimisme. I ara vinga! Totes a posar-nos el vestit del MeToo, a veure qui és més víctima. No trobes que és una banalització del sofriment d’aquelles que cada dia pateixen violència, no només física, sinó psicològica, econòmica i social? Segur que les que ho han patit més no van «porai» presumint de vestit de víctima. Ja no volen ser més més víctimes. El que volen és deixar de ser-ho!

- En fi, busquem un altre vestit, doncs?

diumenge, 7 de març de 2021

LA CONFIANÇA EN LA CIÈNCIA

 INTERVENCIÓ A LA TAULA RODONA DE LES XVI JORNADES DE FILOSOFIA DE LLEIDA (IEI, 5 i 6 de març de 2021)

 

XVI Jornades de Filosofia a Lleida

Taula rodona: La Confiança en la ciència (divendres 5 de març a les 19:15h)

Moderadora: Meritxell Calderó Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.


1. Les vacunes, és a dir la ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la nostra salvació?

En la pregunta ja hi ha uns supòsits implícits, que crec que s’han d’aclarir:

1. Quan diem «Les vacunes, és a dir la ciència»: no és ben bé el mateix. Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris estrictament científics1, tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part d’aquests factors externs.

Hi ha investigadors que afirmen que la medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència. Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric que produeix veritats provisionals.

Per què provisionals? Qualsevol que hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat científica és una fotografia fidel de la realitat2. És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.

Per altra banda, tampoc hem d’oblidar que la medicina, en especial l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència exacta, ni un discurs pur i unidimensional.

2. «La nostra salvació?» Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el cientifisme.

Nostra? De qui? De tota la humanitat? De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?

I la salvació de què? de la mort? del patiment? de l’extinció?

Com a individus, la nostra mort és un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció, més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això només és una de les dimensions del problema.

Crec que només tindria sentit parlar de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les relacions socials. Podem parlar de salvació en el sentit de: si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria. Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.


2. Els anys 70 i 80 del segle passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les medicines alternatives per no científiques? Com?

No crec que mai s’hagi deixat de sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que després de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions socials i ara podríem dir també internacionals. Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres, es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per exemple,...). Aquesta anàlisi no incideix en la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge del poder.

 

Sobre si cal combatre el negacionisme o les medicines alternatives?

Les medicines alternatives no les posaria al mateix sac que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents, tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.

En primer lloc, quan parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:

- si existeix una pseudociència és perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)

- Que no existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i social sobre la ciència.

- Que l’èxit de les pseudociències respon a un problema cognitiu que té que veure en com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:

Per exemple, la imposició de les vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per excel·lència). 3

Allò que porta les persones a confiar en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme, lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció sanitària. 4 Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5

Si la ciència i el seu mètode no s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però limitada, de ser un saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima, creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per què se’n parla com si fossin una amenaça?

La batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una tendència dins del camp de la divulgació científica. 6

Per altra banda, el conspiracionisme i el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.

Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.

Però també cal combatre el cientifisme, perquè menyspreant el dubte titllant-lo de negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els moviments antivacunes.

Si el negacionisme i les pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el domini del poder econòmic. 7

No és tan una qüestió de divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques (posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La gent no és estúpida.


3. Hi poden haver complements a l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?

La pregunta pressuposa que la ciència ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement. 8

El mateix amb ocasió de la pandèmia: En aquest context, les grans empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de la política pública i són rescatades. 9

El passat 24 de març de 2020, arran dels impactes del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de compra de bons sobirans i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP). Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions. D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o Suez i més de 50 transnacionals. En aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy, Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les corporacions més contaminants de l’Estat, tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i social del BCE. 10

Apart d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.

Com a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins camins, però em temo que la propera etapa serà la de la desigualtat.

En aquest sentit voldria fer una referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes, sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa seva....

Penso que és una perspectiva que no s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques», si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem d’abordar des d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima sobre la cientifista i l’economicista.

I per tant, és més aviat la ciència ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació, transparència, coneixement, actitud crítica.


1 Per exemple, algunes evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes positius o negatius en funció de les condicions socials en què s’administra.

Han estat molt beneficioses en general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment, com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI tampoc es dediquen diners a millorar-les.

Vacuna de la difteria: protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat. Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè té poca memòria.

2 No resisteix els arguments de l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix l’observació.

3 Problemes cognitius: La incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els vacunen.

Per una banda la comunicació de les evidències està sent des d’una perspectiva purament biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.

4 Segons Michael Shermer es un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de Scientific American, ha estudiat les formas mainstream de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del OtinGate) y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios (estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio preliminar sobre la colchicina que se publicitó como una solución casi milagrosa).

5 Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.

6Exemples de cientifisme (divulgació científica):

Escèptics https://www.escepticos.es/esceptico-digital: Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero. Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad. Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).

ARP Sociedad para el avance del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita trimestralmente una revista llamada La Alternativa Racional

MANIFIESTO: ¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario Bohoslavsky Periodista Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico, la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre era en realidad el canto de un sapo»

7 Quan al poder, abans dèiem que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i manipulada per la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el turisme i reactivar l’economia.

8 Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) autor de ‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘, (Libros en Acción) en una entrevista a: https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488 ) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament, un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals d’informació. aquests fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes empreses o cooperatives o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer dossiers de projectes dels seus clients, i les grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva necessària transició energètica.

9 L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola, Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot, Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.

diumenge, 28 de febrer de 2021

EL CONTE DEL FEIXISTA NEGACIONISTA (2)


En l’episodi anterior, l’home blanc poderós occidental troba una estratègia per defensar els seus privilegis heretats d’aquells temps en què era el centre del món: erigir-se com a víctima de les seves víctimes i empunyar la bandera de l’antiautoritarisme per formar un exitós moviment reaccionari. Amb la seva hàbil propaganda, tergiversa el sentit dels drets humans i els utilitza com a arma per als seus propis interessos. 
Ara bé, l’èxit d’aquest moviment no va ser exclusivament mèrit seu, sinó de les anomenades «esquerres», les quals feia temps que havien derivat en un mer progressisme, i havien aigualit el seu discurs per fer-lo digerible als poders fàctics del capitalisme. Ja des del seu naixement, aquestes «esquerres» ortodoxes havien rebaixat les reivindicacions ecologistes, feministes i antiracistes a la categoria de lluites secundàries i desconnectades dels problemes «reals» de les classes populars, com si fossin un simple passatemps de les dones de classe burgesa i deixant-los en mans de les tendències liberals, que els van aigualir encara més. 
Aquest progressisme dogmàtic i paternalista de les «esquerres» va confiar en l’Estat liberal democràtic de partits com una màquina de fer funcionar la societat de manera justa només amb el moviment dels seus engranatges i automatismes, fent innecessari el pensament i l’organització activa dels individus, i obviant que l’Estat és una part més de l’engranatge del sistema econòmic mundial. 
Aquesta esquerra liberal-social-demòcrata havia posat el proletariat al servei del capitalisme. No quedava ni el lila, ni el verd, ni el roig. Fins que es va fer patent que aquesta «esquerra» havia deixat de banda els interessos dels homes blancs no poderosos que treballaven a les fàbriques (o no treballaven), i els de les seves famílies. I així és com aquests van començar a mirar cap a l’extrema dreta, i van començar a votar el mateix que els pijos dels barris rics. I conte contat, al parlament han entrat!

divendres, 29 de gener de 2021

EL CONTE DEL FEIXISTA NEGACIONISTA (1)

Hi va haver un temps en què el neoliberalisme es va disfressar d’antiautoritarisme, fins al punt que aquest es va materialitzar en una nova forma de l’extrema dreta.

Tot començà quan es van confondre fets i opinions, i tot es feia passar com a opinable. És clar que l’objectivitat total és impossible, i a això s’agafaren aquests timadors post-moderns com a excusa per menysprear la neutralitat i l’honestedat.

Aquesta confusió entre fets i opinions portà alguns a negar algunes realitats i teories que s’havien anat consolidant amb fets contrastats: l’holocaust, la teoria de l’evolució, el racisme, el canvi climàtic, la violència de gènere,... Tot això, deien, era fruit d’una conspiració contra l’home blanc occidental, que veia qüestionat el seu caràcter diví en difondre’s la idea que provenia d’un simi! («quin fàstic! Sóc fruit de la natura!»), que habitava un planeta que girava al voltant del sol com un planeta més! («com pot ser que jo no sigui el centre de la creació?»), que havia de compartir aquest planeta amb homes d’altres races! («no sóc racista, només crec que cada raça ha de conservar els seus trets i no barrejar-se»), i on havia de frenar el seu instint expansiu per conservar el medi! («el canvi climàtic no és conseqüència de la meva acció»), i que havia de renunciar als seus privilegis guanyats històricament per igualar-se a les dones i als homes als quals havia utilitzat per obtenir beneficis! («si són inferiors és el seu problema, no el meu»). Quina injustícia!

El pobre home blanc occidental va trobar una estratègia: construir-se com a víctima de les seves víctimes, negar els fets per convertir-los en opinió i afirmar que totes aquestes teories no són més que una conspiració contra ell. Començà parlant de pactes judeo-maçònics. Els fets sociològics com el gènere, la raça i la classe social eren només productes d’una ideologia que volia aniquilar-lo. Ben mirat, quan un s’ha cregut durant segles el centre de la creació, és normal que ara cregui ser el blanc d’un complot orquestrat en contra seu. Se’n diu paranoia. Amb aquesta estratègia fins i tot aconsegueix còmplices entre alguns col·lectius de dones i homes d’altres races i classes socials, per formar un gran moviment reaccionari que es confon amb l’antiautoritarisme i el llibertarisme, però que fa servir els drets humans com una arma per defensar els seus propis interessos. Com acaba el conte? (Continuarà)

 

Imatge: cartell de Saint Hoax, artista pseudònim sirià, activista satíric i sociopolític, que combina la política amb la cultura popular per crear afirmacions políticament incorrectes. Mitjançant la manipulació d’imatges i icones. A: https://imjustcreative.com/misogynistic-vintage-ads-sexist-quotes-donald-trump/2017/05/19

dijous, 26 de novembre de 2020

QUAN VAM MARXAR DE LA TERRA

 

Quan vam decidir marxar de la Terra, encara no havia col·lapsat l’atmosfera, però les condicions de subsistència i l’organització de la societat eren ja de feia temps insostenibles.

Tota la terra cultivable estava en mans de monstres, grans corporacions per qui els antics pobladors i els seus fills havien de treballar si no volien emigrar a les ciutats. Allà la població s’anava amuntegant, i els habitatges anaven encarint-se per l’augment de la demanda, a la vegada que els petits empresaris i propietaris s’anaven desfent de les seves propietats i negocis per no poder-los mantenir ni fer front a la competència dels monstres, els quals s’alimentaven de les seves restes i esdevenien cada cop més grans.

Quan vam marxar de la Terra, la política era un mer espectacle, fins al punt que els parlamentaris encarregaven els seus discursos a monologuistes i humoristes, i ja no hi havia diferències substancials entre els posicionaments dels partits, sinó que les marcaven artificialment recorrent a la burla i a tot tipus de fal·làcies: ad hominem, ex populum, ad populum, ad hoc, post hoc, petitio principii,... Els termes del discurs, igual que la terra, els habitatges i els negocis, havien estat expropiats i fagocitats pels monstres, aquest cop els partits.

Quan la Terra era una gran oligarquia i només quedaven tres classes socials (els monstres, els seus vassalls i els desposseïts), vam marxar de la Terra com a polissons en una nau Tesla, per començar a organitzar-nos de zero. Havíem constatat que la propietat i la retòrica eren succedanis de la guerra i la conquesta, i les vam prohibir. Són els únics tabús de la nostra societat. Els discursos es van acabar, i des de cada poble escollim els encarregats d’organitzar les tasques segons les seves capacitats: hem après a distingir auctoritas i potestas. També hem après a donar al treball la importància que té: ni més ni menys del necessari per la vida. Així com a l’oci: imprescindible.

Els habitants del planeta UrKaLe (el vam anomenar així en honor a la fundadora del nostre moviment, Ursula K. Le Guin) continuem tenint els nostres defectes; som envejosos, ambiciosos, de vegades fins i tot venjatius, però es queden en això: simples defectes humans i no mals endèmics del sistema.

Des d’aquí veiem la Terra, però fa temps que no en rebem cap senyal, i no sabem si encara hi ha vida. Tan se val, ara ja no hi podem tornar.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

LA CERTESA: MANUAL D'INSTRUCCIONS

 Vostè disposa d’un sistema de sensors que li permeten el reconeixement de cares, objectes i emocions, i un sistema operatiu que li possibilita el raonament lògic i ètic. 

Tanmateix, pot ser que a vostè li sorgeixin preguntes com aquestes:

- Per què hauria de creure en tal teoria científica? I per què hauria de creure en tal altra que diu el contrari?

- Com sé que la terra és rodona? No ho he comprovat, m’ho han dit. Ho he llegit als llibres, ho he vist a la tele. Però com ho puc comprovar?

- Com sé de quin color és aquest llapis? I com sé de quin color el veus tu? I com sé que tu existeixes ??

- Com és aquesta taula quan ningú no la mira?

...

Si vostè es planteja aquests interrogants, és que vostè ha topat amb els límits del seu coneixement. Vostè no pot saber com és la realitat quan no la mira. I la seva mirada és limitada. No pot saber com es comporta una partícula quan no se l’observa, tot i que pot saber que ho fa diferent de quan l’està observant. Així es com es va establir en la física el principi d’incertesa.

...

Davant d’aquests interrogants i límits, vostè pot operar de la manera següent:

- Aprendre a viure amb la incertesa. Aspirar a més certesa seria absurd, ja que la capacitat del seu sistema és limitat.

- Ser conscient que la ciència és humil, i que no sempre les peces encaixen tan bé com en els discursos dels oradors del mercat.

- Tenir en compte que vostè no pot saber del tot quan quelcom és cert, però sí que pot tenir la certesa de quan quelcom és fals.

- Buscar els diners: qui surt guanyant?