diumenge, 21 de març de 2021

FINS AL MONYO DEL #MeToo

 

- Vale, ja n’estic farta d’aquest vestit de dona.

- Vols dir de la cotilla, la faldilla, els talons, les mitges.... en fi, les creacions del patriarcat! Però si això ja no es porta, dona! Ara les dones vesteixen «unisex»!

- No, vull dir que estic farta d’aquest vestit de víctima que m’ha fet el feminisme aquest de Twitter!

- El del #MeToo?

- «Yes». No vull anar sempre vestida de víctima, no m’hi sento còmoda, no és el meu estil.

- Llavors negues la violència de gènere? Creus que les dones no som víctimes del patriarcat?

- Ni una cosa ni l’altra. És clar que el patriarcat genera uns rols molt marcats entre homes i dones, es sustenta sobre el sexisme i legitima la violència de gènere. Hi ha una violència que s’exerceix sobre les dones pel sol fet de ser-ho, i no només això, sinó que les culpabilitza i responsabilitza d’una situació que elles no han creat.

- I doncs?

- Però no tots els homes són maltractadors, també n’hi ha de maltractats i violats (per homes, sobretot), ni totes les dones són víctimes. També hi ha dones col·laboracionistes. Mares que consenten i donen suport als seus fills maltractadors. Mares que adverteixen a les seves filles que no destaquin, que no surtin soles, que no es mostrin massa masculines, o massa femenines,... L’estructura del patriarcat és molt complexa, i el MeToo em sembla un vestit massa simple, massa comercial.

- Precisament, la seva simplicitat ha afavorit la seva difusió, i ha estat la clau de l’èxit.

- Exitós sí, i al principi m’agradava, perquè va ser una oportunitat per moltes dones per apartar la vergonya i deixar anar la ràbia. Però posar-lo com la línia principal del disseny del feminisme trobo que no és gens afavoridor a la llarga. Ser víctima no et fa millor. A més l’aspecte de víctima el trobo massa convencional; és el que tota la vida s’ha esperat d’una dona: debilitat i victimisme. I ara vinga! Totes a posar-nos el vestit del MeToo, a veure qui és més víctima. No trobes que és una banalització del sofriment d’aquelles que cada dia pateixen violència, no només física, sinó psicològica, econòmica i social? Segur que les que ho han patit més no van «porai» presumint de vestit de víctima. Ja no volen ser més més víctimes. El que volen és deixar de ser-ho!

- En fi, busquem un altre vestit, doncs?

diumenge, 7 de març de 2021

LA CONFIANÇA EN LA CIÈNCIA

 INTERVENCIÓ A LA TAULA RODONA DE LES XVI JORNADES DE FILOSOFIA DE LLEIDA (IEI, 5 i 6 de març de 2021)

 

XVI Jornades de Filosofia a Lleida

Taula rodona: La Confiança en la ciència (divendres 5 de març a les 19:15h)

Moderadora: Meritxell Calderó Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.


1. Les vacunes, és a dir la ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la nostra salvació?

En la pregunta ja hi ha uns supòsits implícits, que crec que s’han d’aclarir:

1. Quan diem «Les vacunes, és a dir la ciència»: no és ben bé el mateix. Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris estrictament científics1, tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part d’aquests factors externs.

Hi ha investigadors que afirmen que la medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència. Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric que produeix veritats provisionals.

Per què provisionals? Qualsevol que hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat científica és una fotografia fidel de la realitat2. És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.

Per altra banda, tampoc hem d’oblidar que la medicina, en especial l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència exacta, ni un discurs pur i unidimensional.

2. «La nostra salvació?» Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el cientifisme.

Nostra? De qui? De tota la humanitat? De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?

I la salvació de què? de la mort? del patiment? de l’extinció?

Com a individus, la nostra mort és un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció, més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això només és una de les dimensions del problema.

Crec que només tindria sentit parlar de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les relacions socials. Podem parlar de salvació en el sentit de: si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria. Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.


2. Els anys 70 i 80 del segle passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les medicines alternatives per no científiques? Com?

No crec que mai s’hagi deixat de sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que després de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions socials i ara podríem dir també internacionals. Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres, es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per exemple,...). Aquesta anàlisi no incideix en la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge del poder.

 

Sobre si cal combatre el negacionisme o les medicines alternatives?

Les medicines alternatives no les posaria al mateix sac que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents, tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.

En primer lloc, quan parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:

- si existeix una pseudociència és perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)

- Que no existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i social sobre la ciència.

- Que l’èxit de les pseudociències respon a un problema cognitiu que té que veure en com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:

Per exemple, la imposició de les vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per excel·lència). 3

Allò que porta les persones a confiar en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme, lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció sanitària. 4 Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5

Si la ciència i el seu mètode no s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però limitada, de ser un saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima, creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per què se’n parla com si fossin una amenaça?

La batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una tendència dins del camp de la divulgació científica. 6

Per altra banda, el conspiracionisme i el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.

Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.

Però també cal combatre el cientifisme, perquè menyspreant el dubte titllant-lo de negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els moviments antivacunes.

Si el negacionisme i les pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el domini del poder econòmic. 7

No és tan una qüestió de divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques (posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La gent no és estúpida.


3. Hi poden haver complements a l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?

La pregunta pressuposa que la ciència ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement. 8

El mateix amb ocasió de la pandèmia: En aquest context, les grans empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de la política pública i són rescatades. 9

El passat 24 de març de 2020, arran dels impactes del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de compra de bons sobirans i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP). Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions. D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o Suez i més de 50 transnacionals. En aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy, Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les corporacions més contaminants de l’Estat, tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i social del BCE. 10

Apart d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.

Com a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins camins, però em temo que la propera etapa serà la de la desigualtat.

En aquest sentit voldria fer una referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes, sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa seva....

Penso que és una perspectiva que no s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques», si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem d’abordar des d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima sobre la cientifista i l’economicista.

I per tant, és més aviat la ciència ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació, transparència, coneixement, actitud crítica.


1 Per exemple, algunes evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes positius o negatius en funció de les condicions socials en què s’administra.

Han estat molt beneficioses en general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment, com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI tampoc es dediquen diners a millorar-les.

Vacuna de la difteria: protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat. Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè té poca memòria.

2 No resisteix els arguments de l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix l’observació.

3 Problemes cognitius: La incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els vacunen.

Per una banda la comunicació de les evidències està sent des d’una perspectiva purament biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.

4 Segons Michael Shermer es un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de Scientific American, ha estudiat les formas mainstream de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del OtinGate) y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios (estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio preliminar sobre la colchicina que se publicitó como una solución casi milagrosa).

5 Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.

6Exemples de cientifisme (divulgació científica):

Escèptics https://www.escepticos.es/esceptico-digital: Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero. Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad. Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).

ARP Sociedad para el avance del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita trimestralmente una revista llamada La Alternativa Racional

MANIFIESTO: ¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario Bohoslavsky Periodista Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico, la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre era en realidad el canto de un sapo»

7 Quan al poder, abans dèiem que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i manipulada per la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el turisme i reactivar l’economia.

8 Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) autor de ‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘, (Libros en Acción) en una entrevista a: https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488 ) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament, un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals d’informació. aquests fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes empreses o cooperatives o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer dossiers de projectes dels seus clients, i les grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva necessària transició energètica.

9 L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola, Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot, Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.

diumenge, 28 de febrer de 2021

EL CONTE DEL FEIXISTA NEGACIONISTA (2)


En l’episodi anterior, l’home blanc poderós occidental troba una estratègia per defensar els seus privilegis heretats d’aquells temps en què era el centre del món: erigir-se com a víctima de les seves víctimes i empunyar la bandera de l’antiautoritarisme per formar un exitós moviment reaccionari. Amb la seva hàbil propaganda, tergiversa el sentit dels drets humans i els utilitza com a arma per als seus propis interessos. 
Ara bé, l’èxit d’aquest moviment no va ser exclusivament mèrit seu, sinó de les anomenades «esquerres», les quals feia temps que havien derivat en un mer progressisme, i havien aigualit el seu discurs per fer-lo digerible als poders fàctics del capitalisme. Ja des del seu naixement, aquestes «esquerres» ortodoxes havien rebaixat les reivindicacions ecologistes, feministes i antiracistes a la categoria de lluites secundàries i desconnectades dels problemes «reals» de les classes populars, com si fossin un simple passatemps de les dones de classe burgesa i deixant-los en mans de les tendències liberals, que els van aigualir encara més. 
Aquest progressisme dogmàtic i paternalista de les «esquerres» va confiar en l’Estat liberal democràtic de partits com una màquina de fer funcionar la societat de manera justa només amb el moviment dels seus engranatges i automatismes, fent innecessari el pensament i l’organització activa dels individus, i obviant que l’Estat és una part més de l’engranatge del sistema econòmic mundial. 
Aquesta esquerra liberal-social-demòcrata havia posat el proletariat al servei del capitalisme. No quedava ni el lila, ni el verd, ni el roig. Fins que es va fer patent que aquesta «esquerra» havia deixat de banda els interessos dels homes blancs no poderosos que treballaven a les fàbriques (o no treballaven), i els de les seves famílies. I així és com aquests van començar a mirar cap a l’extrema dreta, i van començar a votar el mateix que els pijos dels barris rics. I conte contat, al parlament han entrat!

divendres, 29 de gener de 2021

EL CONTE DEL FEIXISTA NEGACIONISTA (1)

Hi va haver un temps en què el neoliberalisme es va disfressar d’antiautoritarisme, fins al punt que aquest es va materialitzar en una nova forma de l’extrema dreta.

Tot començà quan es van confondre fets i opinions, i tot es feia passar com a opinable. És clar que l’objectivitat total és impossible, i a això s’agafaren aquests timadors post-moderns com a excusa per menysprear la neutralitat i l’honestedat.

Aquesta confusió entre fets i opinions portà alguns a negar algunes realitats i teories que s’havien anat consolidant amb fets contrastats: l’holocaust, la teoria de l’evolució, el racisme, el canvi climàtic, la violència de gènere,... Tot això, deien, era fruit d’una conspiració contra l’home blanc occidental, que veia qüestionat el seu caràcter diví en difondre’s la idea que provenia d’un simi! («quin fàstic! Sóc fruit de la natura!»), que habitava un planeta que girava al voltant del sol com un planeta més! («com pot ser que jo no sigui el centre de la creació?»), que havia de compartir aquest planeta amb homes d’altres races! («no sóc racista, només crec que cada raça ha de conservar els seus trets i no barrejar-se»), i on havia de frenar el seu instint expansiu per conservar el medi! («el canvi climàtic no és conseqüència de la meva acció»), i que havia de renunciar als seus privilegis guanyats històricament per igualar-se a les dones i als homes als quals havia utilitzat per obtenir beneficis! («si són inferiors és el seu problema, no el meu»). Quina injustícia!

El pobre home blanc occidental va trobar una estratègia: construir-se com a víctima de les seves víctimes, negar els fets per convertir-los en opinió i afirmar que totes aquestes teories no són més que una conspiració contra ell. Començà parlant de pactes judeo-maçònics. Els fets sociològics com el gènere, la raça i la classe social eren només productes d’una ideologia que volia aniquilar-lo. Ben mirat, quan un s’ha cregut durant segles el centre de la creació, és normal que ara cregui ser el blanc d’un complot orquestrat en contra seu. Se’n diu paranoia. Amb aquesta estratègia fins i tot aconsegueix còmplices entre alguns col·lectius de dones i homes d’altres races i classes socials, per formar un gran moviment reaccionari que es confon amb l’antiautoritarisme i el llibertarisme, però que fa servir els drets humans com una arma per defensar els seus propis interessos. Com acaba el conte? (Continuarà)

 

Imatge: cartell de Saint Hoax, artista pseudònim sirià, activista satíric i sociopolític, que combina la política amb la cultura popular per crear afirmacions políticament incorrectes. Mitjançant la manipulació d’imatges i icones. A: https://imjustcreative.com/misogynistic-vintage-ads-sexist-quotes-donald-trump/2017/05/19

dijous, 26 de novembre de 2020

QUAN VAM MARXAR DE LA TERRA

 

Quan vam decidir marxar de la Terra, encara no havia col·lapsat l’atmosfera, però les condicions de subsistència i l’organització de la societat eren ja de feia temps insostenibles.

Tota la terra cultivable estava en mans de monstres, grans corporacions per qui els antics pobladors i els seus fills havien de treballar si no volien emigrar a les ciutats. Allà la població s’anava amuntegant, i els habitatges anaven encarint-se per l’augment de la demanda, a la vegada que els petits empresaris i propietaris s’anaven desfent de les seves propietats i negocis per no poder-los mantenir ni fer front a la competència dels monstres, els quals s’alimentaven de les seves restes i esdevenien cada cop més grans.

Quan vam marxar de la Terra, la política era un mer espectacle, fins al punt que els parlamentaris encarregaven els seus discursos a monologuistes i humoristes, i ja no hi havia diferències substancials entre els posicionaments dels partits, sinó que les marcaven artificialment recorrent a la burla i a tot tipus de fal·làcies: ad hominem, ex populum, ad populum, ad hoc, post hoc, petitio principii,... Els termes del discurs, igual que la terra, els habitatges i els negocis, havien estat expropiats i fagocitats pels monstres, aquest cop els partits.

Quan la Terra era una gran oligarquia i només quedaven tres classes socials (els monstres, els seus vassalls i els desposseïts), vam marxar de la Terra com a polissons en una nau Tesla, per començar a organitzar-nos de zero. Havíem constatat que la propietat i la retòrica eren succedanis de la guerra i la conquesta, i les vam prohibir. Són els únics tabús de la nostra societat. Els discursos es van acabar, i des de cada poble escollim els encarregats d’organitzar les tasques segons les seves capacitats: hem après a distingir auctoritas i potestas. També hem après a donar al treball la importància que té: ni més ni menys del necessari per la vida. Així com a l’oci: imprescindible.

Els habitants del planeta UrKaLe (el vam anomenar així en honor a la fundadora del nostre moviment, Ursula K. Le Guin) continuem tenint els nostres defectes; som envejosos, ambiciosos, de vegades fins i tot venjatius, però es queden en això: simples defectes humans i no mals endèmics del sistema.

Des d’aquí veiem la Terra, però fa temps que no en rebem cap senyal, i no sabem si encara hi ha vida. Tan se val, ara ja no hi podem tornar.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

LA CERTESA: MANUAL D'INSTRUCCIONS

 Vostè disposa d’un sistema de sensors que li permeten el reconeixement de cares, objectes i emocions, i un sistema operatiu que li possibilita el raonament lògic i ètic. 

Tanmateix, pot ser que a vostè li sorgeixin preguntes com aquestes:

- Per què hauria de creure en tal teoria científica? I per què hauria de creure en tal altra que diu el contrari?

- Com sé que la terra és rodona? No ho he comprovat, m’ho han dit. Ho he llegit als llibres, ho he vist a la tele. Però com ho puc comprovar?

- Com sé de quin color és aquest llapis? I com sé de quin color el veus tu? I com sé que tu existeixes ??

- Com és aquesta taula quan ningú no la mira?

...

Si vostè es planteja aquests interrogants, és que vostè ha topat amb els límits del seu coneixement. Vostè no pot saber com és la realitat quan no la mira. I la seva mirada és limitada. No pot saber com es comporta una partícula quan no se l’observa, tot i que pot saber que ho fa diferent de quan l’està observant. Així es com es va establir en la física el principi d’incertesa.

...

Davant d’aquests interrogants i límits, vostè pot operar de la manera següent:

- Aprendre a viure amb la incertesa. Aspirar a més certesa seria absurd, ja que la capacitat del seu sistema és limitat.

- Ser conscient que la ciència és humil, i que no sempre les peces encaixen tan bé com en els discursos dels oradors del mercat.

- Tenir en compte que vostè no pot saber del tot quan quelcom és cert, però sí que pot tenir la certesa de quan quelcom és fals.

- Buscar els diners: qui surt guanyant?

dilluns, 21 de setembre de 2020

CIÈNCIA SÍ, CIENTIFISME NO

La doctora aixeca els ulls del microscopi i es pregunta: és això la realitat? Què vol dir aquesta dada? Què n’he de fer? Sóc científica, faig servir el mètode, sí. La ciència és un producte de la raó, sí. Però la ciència no és l’única activitat racional, no és l’única manera d’aproximar-se al món i atansar-se a la veritat. La poesia, la música i el raonament ètic també són productes de la raó.

Mentre pensava això recordava les paraules del seu pare filòsof: la ciència és aquella disciplina teòrica que es basa en el mètode hipotètico-deductiu, el qual ens porta a conclusions que no podem afirmar com a necessàriament i absolutament certes, sinó només que encara no han estat descartades com a falses. La ciència és un humil intent d’explicació del món, un tauler al qual li manquen peces, i del qual en cauen algunes en posar-ne unes altres. És un intent de gestionar la incertesa, de pal·liar els efectes de la limitació i la finitud de l’existència. Un intent que ha tingut i tindrà tants èxits com fracassos. En definitiva, és un producte humà, no diví.

La doctora mira els seus companys investigadors, sovint explotats i mal pagats, sovint amb por de perdre la feina, sovint amb por de contradir a qui els paga, sovint amb temor al fracàs, tan lluny de la imatge idealitzada del científic quan va iniciar el seu propi camí com a investigadora.

També recorda les paraules de la seva sàvia mare, mig metge, mig bruixa: la medicina no és una ciència, és una pràctica que ha de tenir en compte tots els factors que interactuen en l’equilibri vital de l’individu, i que són tan d’índole físic com social, mental, econòmic, o ambiental.

Ara entenia per què el seu mestre li deia que havia d’evitar caure en el cientifisme. Sí, aquella actitud que idealitza la ciència i justifica mesures polítiques, econòmiques, ambientals, socials, etc. a partir de la simplificació de dades i teories científiques. Aquella manera de divulgar la ciència de manera extremament simplificada, que sosté que tot, fins i tot la personalitat, la consciència o l’amor, es pot explicar sobre una base bioquímica; o bé que la desigualtat social i de gènere tenen una base biològica segons la teoria de l’evolució. I sobretot, es caracteritza per la confiança cega que tot, fins i tot la fam i la mort, es pot solucionar gràcies al progrés científic-tecnològic.

Però aquesta fe ja no és científica, perquè no està basada en cap prova experimental. I és tendenciosa, perquè qualsevol solució proposada que no vagi en la línia del creixement econòmic, com la inversió en sanitat pública, la protecció del dret a l’habitatge, la millora de les condicions mediambientals, o les polítiques per la igualtat, no serà tinguda en compte.


divendres, 21 d’agost de 2020

LA LLIBERTAT A OCEANIA

Els altaveus del Ministeri de la Veritat difonen la notícia per totes les províncies del Superestat. El president d’Oceania (1) torna a legalitzar les bombetes incandescents i amplia el terme màxim de despesa d’aigua per habitatge, tot i que són mesures que van clarament en detriment de la conservació de les condicions que fan possible la vida a la Terra. Per què? Perquè els individus han de ser lliures de triar si volen fer servir bombetes incandescents o no, si volen gastar més aigua o no, si volen preservar el seu entorn vital o no.

World’s Highest Standard of Living, 1937  de Margaret Bourke-White. Publicada per primer cop a la revista Life el febrer de 1937, va esdevenir una icona per a molts americans durant la Gran Depressió.

A la mateixa ideologia responen les manifestacions que s’han produït les últimes setmanes de ciutadans que es fan dir llibertaris (2) i que protesten contra l’ús de mascaretes com a mesura per prevenir l’expansió de l’epidèmia. Entre les seves proclames no hi ha cap argument en favor de la salut pública, sinó només que la mesura suposa un límit a la llibertat individual. A la senyora que els interpel·la des de la finestra de casa seva dient que ella conviu amb gent vulnerable i que ella també té dret a ser lliure, els manifestants li criden que sí, que és lliure de quedar-se a casa. Perquè estem en un país lliure. Oceania és el paradís de la llibertat.

Allò que cohesiona aquesta comunitat oceànica és precisament que tothom és lliure de decidir. L’únic acord que hi ha és que no ens podem posar d’acord en res, perquè això suposaria un límit a la llibertat individual. I tothom ha de ser lliure. Tothom.

Tan lliure com aquell que treballa lliurement repartint pizzes, atenent per telèfon les queixes dels usuaris a qui la companyia elèctrica lliurement ha tallat el llum, o netejant es carrers d’embolcalls de mercaderies ja consumides llençats amb tota la llibertat, i tot això a canvi d’un sou misèrrim (el que lliurement ha decidit l’empresa) que, això sí, es podrà gastar lliurement en el que vulgui (un cop hagi pagat el lloguer i les factures). I si amb això no està content, també tindrà la llibertat de buscar una altra feina, o buscar un lloc més saludable on viure. I si no s’ho pot permetre, és per culpa seva, perquè hauria d’haver estudiat. Aquest és un país lliure on tothom pot estudiar si vol, perquè no prohibeix l’educació a ningú. I és evident que «ser lliure» vol dir «no tenir res prohibit». Tothom pot fer l’esforç de progressar per arribar a una vida millor. Tothom pot fer mèrits.

Així que, en aquesta comunitat oceànica, la llibertat «real» no és només «no tenir res prohibit». Aquí la llibertat no és gratis, sinó que cal haver fet «mèrits». Aquí no es neix lliure, sinó que la llibertat s’ha de comprar amb suor i esforç. Ah, però no pas aquell qui ha nascut ric i propietari: aquest sí que ha nascut lliure, perquè no li cal fer un esforç suplementari per poder pagar-se uns estudis amb els quals esforçar-se. No li cal fer un esforç suplementari per ser reconegut i obtenir una feina amb la qual esforçar-se, i guanyar-se així el seu dret a ser lliure.

Hi ha moltes maneres de definir la llibertat i el llibertarisme. I aquesta és la més estúpida de totes, perquè és contradictòria, acaba portant a la seva pròpia negació i a l’extinció de la vida en comunitat i dels mateixos individus potencialment lliures. 

(1) Oceania és un del superestats que Orwell descriu a la novel·la distòpica 1984. https://en.wikipedia.org/wiki/Nations_of_Nineteen_Eighty-Four 

(2) Referència a la ideologia llibertària de tall liberal, en la línia del Partit Llibertari  sorgit als EUA (https://www.libertarianism.org/ , https://www.lp.org/the-libertarian-party/), fundat sobre la defensa de la llibertat individual en un context capitalista de llibertat econòmica. Dins d'aquest moviment llibertari hi ha diferents matisos, tal com es descriu a https://thelibertarianrepublic.com/five-types-of-libertarianism-why-theyre-all-important-to-liberty/6/. Noteu que alguns també es fan dir anarquistes, en el sentit que són contraris a l'existència d'un estat que limiti la iniciativa individual.  Cal no confondre aquesta ideologia amb l'anarquisme obrer o el comunisme llibertari, que promou l'associació voluntària sense estat, igualitària a través de la propietat comunitària dels mitjans de producció i serveis, i organitzada segons el principi "de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats" (K. Marx,  [MECW] Marx, Karl; Engels, Frederick (1975-2004). Collected Works, 50 vol. Nova York: International Publishers. 24:87)

divendres, 22 de maig de 2020

LA NEOLLENGUA


edició del "Today Show", programa que es va començar a emetre el 1952, tots els matins a la cadena NBC. pioner en el nou format d'informatiu de masses.

Aquest home va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. (Es mostra una imatge d’Adolf Hitler.)

És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep. Folha de Sao Paulo: el diari que més es compra, i el que mai es ven”

Anunci del diari la Folha de Sao Paulo, Sao Paulo (Brazil) 1987


Aquest anunci dels anys 80 defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat amb ingredients de realitat, però cuinada i manipulada.

La matèria prima de la notícia són els «fets», perquè la positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable, però també pot ser objecte de fetitxisme fanàtic. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.

Com a 1984 (Orwell), la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.

Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com es separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos. Només pel fet de passar a ser promocionada, esloganitzada i repetida fins la sacietat, qualsevol veritat es buida de sentit i es banalitza, perdent així el seu caràcter revulsiu.

L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta.

Debord ho sintetitza molt bé: “L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador.”


(1) DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999


dimecres, 29 d’abril de 2020

MONÒLEG CONFINAT


Diari fictici de René Descartes, un lloc indeterminat d'Alemanya, 11 de novembre de 1619.

 




“Tornant de la cerimònia de coronació de l'emperador Ferran II i en ocasió d'unes guerres que encara no han acabat, l'hivern m'ha atrapat en un lloc on, no tenint cap possibilitat de conversa que em distregui, ni tampoc cures ni passions que pertorbin el meu ànim, resto el dia sol i tancat al costat d'una estufa, amb tota la tranquil•litat necessària per entregar-me als meus pensaments.”

René Descartes. Discurs del mètode





JO: El meu cos està confinat, els meus sentits, més limitats que mai. És el moment ideal per posar a prova la meva teoria: la ment no està confinada entre els estrets límits de la percepció. El cos és finit, limitat, determinat. La ment és lliure. Només amb el sol ús de la raó tenim la capacitat de trobar la veritat i conèixer el món, desxifrar el codi amb el qual ha estat escrit. Perquè jo crec que el món està escrit en un codi racional. Només amb la raó, i no pas amb la imaginació, els sentits o les passions, podrem entendre el món. 

JO: Però llavors, si tenim raó, per què ens equivoquem? Perquè de vegades veig que m'equivoco. Doncs precisament perquè la ment és lliure. Apart de raó, estem dotats de voluntat. I quan la voluntat es precipita i no espera que la raó reflexioni, és quan correm el risc d'equivocar-nos.
Jo m'he equivocat moltes vegades, però amb l'error és com trobo la veritat. Així que a partir d'ara dubtaré absolutament de tot, faré veure que tot és fals, i que aquesta estufa del meu davant és un somni. 

JO: Però,... bé que li hauré de posar llenya si no vull morir congelat! Bé que m'hauré de coure el menjar! No, el dubte radical només pot ser teòric, a la pràctica no puc esperar tant, la vida no s'atura. He de decidir, he de triar. He de prendre partit. Aquest és l'exercici de la llibertat. Però això mateix és també el seu preu: que tot i sense la garantia de la raó, sense cap garantia de veritat ni de recompensa, hem de prendre partit i decidir. I continuar dubtant seria decidir no decidir.

dimecres, 25 de març de 2020

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA


Els ciutadans, mancats de representacions que els assegurin que la seva veu arribarà als governants, han recorregut a una acció solidària i passiva de braços caiguts, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars: “És molt senzill, quedeu-vos tots a casa” s'ha tancat voluntàriament en l'estretor dels pisos, refusant-se al treball i a tota obediència civil. (...) Els carrers ofereixen un aspecte desconegut, sense més circulació que la dels vehicles i patrulles de la policia, la qual té ordres d'interrogar tots els ciutadans sorpresos fora de la llar. (...) Ja poden imaginar-se els nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es disposa a defensar els seus drets a una vida millor i humanament més digna. 

MANUEL DE PEDROLO. Acte de violència. 1961.


Qui li havia de dir al Pedrolo que la seva consigna seria esbombada a través dels megàfons de la policia i els mitjans a la majoria de pobles i ciutats del món. Ara, però, no es tracta d'una acció espontània i desobedient sorgida des de baix i amb la finalitat de lluitar per la dignitat de la vida humana. La fatalitat, el destí, la natura, un complot, un accident, tant se val. El cas és que ens hem de quedar a casa, ja no per vèncer el virus, sinó perquè el sistema sanitari no pot absorbir la quantitat de malalts. Tenim exèrcits per estar preparats en cas de guerra, però està clar que no estem preparats per una guerra, perquè els nostres hospitals no ho estan.

El cas és que aquest confinament general sembla una mena d'experiment social d'una situació caracteritzada pel reforç de l'Estat i de la vigilància, que genera conductes molt marcades d'obediència i, doncs, de desobediència. L'instrument és el de sempre: la por. Però no és tant la por a la malaltia com la por a ser insolidari, a la culpa d'esdevenir un assassí propagador de virus. Es fan metàfores bèl·liques i crides al patriotisme, que contribueixen a la creació d'enemics de la societat, tan autòctons com estrangers. Tancament de fronteres, gent passant a peu a l'altre costat. Certificats i autoritzacions per circular, excepte els qui passegen el gos.

Els gossos a passejar, però els nens a casa. La feina de cures domèstiques s'intensifica: qui s'ha de quedar a casa? Qui ha de renunciar a la feina? La violència domèstica és més domèstica encara.
Control social reforçat pel treball individualitzat en línia, relacions socials mediatitzades per la tecnologia, apps de seguiment individual. El capitalisme es rearma, en una síntesi de liberalisme i totalitarisme. Les grans empreses segurament seran encara més grans, i les petites? La precarietat laboral serà encara més precària. Resultat de l'experiment: el capitalisme creix en oposició a la vida.
Si es segueix la seva lògica, l'endeutament públic serà una càrrega que haurà d'afrontar la societat. No l'Estat, ni les grans corporacions, ni els bancs, sinó la societat, perquè vindran més retallades. L'Estat que ara ens mana que no sortim de casa per protegir-nos, després no ens protegirà. Tornarà dòcilment el deute que ara contreu per “lluitar contra el virus”.

Però des d'un altre punt de vista, aquesta situació és també un assaig d'un món sense capitalisme: millora la qualitat de l'aire, els animals repoblen el territori, el consumisme es redueix, la producció es limita als productes necessaris per la vida, es posa en valor la cultura, la música, l'esport, la lectura i l'aprenentatge com a factors essencials per la vida.

Ara es posa clarament de manifest que l'egoisme és autodestrucció, i que la cura d'un mateix és al mateix temps cura col·lectiva, i al revés. Es comencen a teixir xarxes de suport mutu entre les persones que cuiden, i amb les treballadores públiques que realment ens cuiden. Les màquines des de casa no només cusen bates i mascaretes, cusen la societat del futur. Ens en caldran moltes més, no parem de cosir, perquè haurem de cosir molt, cosir, i cosir, i vinga cosir! Cosidores del món, uniu-vos!

_____
PD: Després d'escriure aquest article vaig llegir aquest altre, d'Hector Martínez a la Directa, en la mateixa línia: https://directa.cat/coronavirus-i-guerra-de-classes/

dimecres, 11 de març de 2020

L'ESPECTACLE DE LA VERITAT


[Ponència llegida a la 14a edició de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI.
Lleida, 7 de març de 2020.]


Aquest home que va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. Aquest home és Adolf Hitler.
És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep.

Això és el text d'un anunci de la Folha de Sao Paulo, que acaba amb l'eslògan: “el diari que més es compra, i el que mai es ven.”

Aquest anunci dels anys 80 ja defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat cuinada, manipulada. En l'exemple, La Folha de Sao Paulo fa una denúncia d'aquesta manipulació de la veritat. Però és una crítica als mitjans que es fa des d'un mitjà. És la publicitat d'un mitjà que es fa des dels mitjans. Que posa en joc la vinculació entre la veritat, el contingut i el mitjà. No només és important el missatge, sinó també el missatger.

En qualsevol cas, en aquest exemple es mostra com una mentida pot ser construïda amb fets que no podem dir que siguin falsos.

Per posar un altre exemple, és el que està passant amb la desacreditació del discurs feminista. Aquells qui acusen les feministes de feminazis fan ús de fets positius aïllats, de subconjunts de veritats, (falses acusacions, “no va dir que no”, “no va mostrar resistència”, etc) per fonamentar una mentida, que és que els homes són víctimes de la ideologia de gènere.

La positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable. Però també cal tenir en compte el fetitxisme que hi ha al voltant d'aquesta positivitat en la societat de la informació. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.

Però com també hem comprovat amb l'exemple de l'anunci, la postveritat no és un fenomen nou. De fet, la va predir Orwell. S'ha fet realitat la ficció que Orwell a 1984, en la qual la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.

Aquesta ficció s'ha fet realitat després de la guerra freda, després de la fi de la batalla entre socialisme i capitalisme, en l'era de la fi de les ideologies (o el fi de la història). De fet, una des estratègies de la neollengua o la novaparla és esborrar la dimensió històrica dels esdeveniments.
És allò que en els anys 90 es va començar a evidenciar amb l'expansió del terme “globalització” com a substitut del terme “capitalisme”, en un context que els crítics amb el sistema anomenaven “pensament únic”.


Així ho descriu Eduardo Galeano:
Hoy por hoy, no queda bien decir ciertas cosas en presencia de la opinión pública: el capitalismo luce el nombre artístico de economía de mercado; el imperialismo se llama globalización; las víctimas del imperialismo se llaman países en vías de desarrollo, que es como llamar niños a los enanos; el oportunismo se llama pragmatismo, la traición se llama realismo; los pobres se llaman carentes, o carenciados, o personas de escasos recursos; la expulsión de los niños pobres por el sistema educativos se conoce bajo el nombre de deserción escolar; el derecho del patrón a despedir al obrero sin indemnización ni explicación se llama flexibilización del mercado laboral...1

La neollengua, doncs, respon a la tendencia de les grans corporacions de suavitzar la seva imatge, de maquillar la veritat.

I podem dir que la ficció d'Orwell s'ha fet realitat també perquè avui emprem ja el terme orwellià “novaparla” per descriure el llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat als mitjans de comunicació en un context lligat a la demagògia i les mitges veritats, per a manipular la veritat, amagar dades, eludir responsabilitats, o desviar l'atenció d'assumptes importants. De fet, segons els teòrics de la novaparla, postveritat seria ja un eufemisme per a mentida.


Però en aquesta definició encara hi falta alguna cosa.
  1. La seva crítica als mitjans es centra en la seva funció de quart poder: en la propietat dels mitjans, la gestió interessada dels continguts, la construcció ideològica dels misstages, la seva funció de pa i circ,... Aquestes són sens dubte crítiques que no podem obviar, però també és veritat que són només les més evidents. I que la qüestió de fons no és només circumstancial, sinó ontològica. Perquè:
  2. Parla del discurs com un simple mitjà diferent de les idees o dels fets que s'hi transmeten. Si partim de McLuhan, segons el qual “el mitjà és el missatge”, la idea no és anterior al mitjà a través del qual l'expressem. El mitjà no és el simple canal pel qual comuniquem alguna cosa, sinó allò que organitza la nostra manera de pensar. La neurociència avala la perspectiva de McLuhan: un músic pensa coses que sense l'instrument no podria pensar. Un matemàtic pensa coses que sense les eines matemàtiques no podria. Igual com el començament de l'escriptura canvià el pensament humà; les xarxes socials també.
  3. Per tant, la característica de la novaparla no només és maquillar la realitat, sinó transformar-la en un sentit ontològic, així com transforma també als espectadors/consumidors, diluint la frontera no només entre realitat i espectacle, sinó també entre espectador i espectacle.

Per això voldria abordar el tema de la postveritat analitzant la seva naturalesa espectacular, per una banda, i trabant-la amb la mateixa naturalesa del llenguatge, l'estètica i el pensament.

Per fer-ho voldria fer referència a un article de Santiago Alba Rico2 que diu que la televisió és la creadora de les 5 il·lusions. Jo parlaré de 4 il·lusions que es poden fer extensibles a aquesta pantalla que ens permet navegar pel mitjà i deixar-nos atrapar per les xarxes, creant la il·lusió de la interactivitat i reforçant encara més les il·lusions de la televisió.

1- Il·lusió d'invulnerabilitat
Rico la defineix com la visió del tirà, del que pot mirar sense ser mirat, la mirada militar des de l'aire. La pantalla és una finestra petita que entra en la nostra intimitat i empetiteix el món fins a cabre en la nostra butxaca. Privatitza el món.
Penso que questa il·lusió té molt a veure amb l'essència de l'experiència l'estètica que té l'arrel en la modernitat tal com la defineix Kant: com allò que admirem, allò sublim. La forma amb què defineix allò sublim és la finestra, que ens mostra la tempesta al mateix temps que ens protegeix d'ella. És el plaer estètic del voyeur: redueix allò amenaçador i espantós a allò inofensiu. Una finestra que domestica el món, el converteix en no-res i fa que produeixin riure i plor en l'espectador. Estava descrivint Kant allò sublim, o estava descrivint l'espectacle? La finestra no seria una pantalla?

Des del marxisme es fa una crítica a la perspectiva burgesa de Kant, que redueix tant la tomenta, la guerra o la Revolució Francesa a paisatge. O en llenguatge postmodern: a espectacle.

A favor de Kant hem de dir que aquesta visió de l'estètica era un posicionament alliberador respecte de les forces de la natura i de la història, una perspectiva que ens permet afirmar la nostra independència respecte d'aquest influxos. Però es tracta d'independència o d'il·lusió de seguretat?
Segons Alba Rico, el problema és precisament que tota la nostra seguretat prové de la finestra, de la pantalla, quan l'hauria de precedir.

El periodista Joaquim M. Puyal al seu llibre, Aicnàlubma3, fa una explicació molt gràfica d'aquesta “seguretat”. Allò que el conductor no veu, perquè ha d'estar mirant cap endavant per la seva seguretat, està cobert per uns miralls retrovisors que el conductor confia que li donaran una visió fidedigna de la realitat que no pot mirar directament. Ha de confiar que algú ha pensat que els missatges hauran de ser ben interpretats per aquell que no pot veure la realitat directament. Algú s'ha preocupat d'escriure aicnálubmA en determinats vehicles perquè el conductor pugui llegir la paraula Ambulància a través del retrovisor, indicant-li que s'ha d'apartar i donar-li pas. I el conductor ho ha de creure. Però, i si tot són ambulàncies? I si tots els esdeveniments són igual d'importants, d'espectaculars, què hem de creure? Doncs hem de creure allò que més ens convingui o allo que més likes ens generi. I això em porta a la següent il·lusió:

2- Il·lusió de comunitat
L'opinió es reforça mitjançant l'entorn, ja de manera natural. Escoltem els arguments que són més propers a la nostra opinió, rebem més reforços positius si argumentem en una direcció que no pas en una altra. Aquesta tendència amb les xarxes socials es multiplica. L'algoritme de Twitter produeix un efecte túnel: crea un entorn, una comunitat, que no només reforça la meva opinió, sinó que em dona dades amb què justificar-la, perquè configura un horitzó de fets adaptat a les meves opinions. Les xarxes són un oceà de dades. Algunes són fake news, però, fins i tot si són certes, són un retall de la realitat en el qual ens podem fixar per justificar la nostra opinió. No hem dit cap mentida, però hi ha una infinitat de coses que no tenim en compte. Les xarxes ens permeten escollir el subconjunt de veritat que vulguem, ignorant tota la resta, per cimentar una mentida a partir d'aquestes veritats, i per ser més aplaudits. Això que ens permet fer de la part un tot em porta a la següent il·lusió:

3- Il·lusió de totalitat
Allà on hi ha alguna cosa també hi ha una càmera, ergo si no hi ha una càmera, no hi ha res. Amb la pantalla ho podem veure tot, i no només això, sinó que estem obligats a veure tot allò que la pantalla ens permet veure. I aquesta tendència a veure i a consumir em porta a l'última il·lusió:

4- Il·lusió d'esdeveniment
Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com (tornant a Orwell) es separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos.

Aquest desplaçament té un efecte banalitzador, com està passant també amb el discurs feminista, i l'aparició del feminisme liberal (per mi, un oxímoron). Com diu Joan Resina, prof de la Unversitat de Standford, “aquests discursos són apropiats per aquells mateixos poders que en principi eren qüestionats pels discursos. Una forma que tenen aquests poders per dissoldre l'element càustic que pot tenir un discurs marginal és l'apropiació i la banalització, la trivialització del discurs”4. El potencial revulsiu del feminisme està en el mètode, en el com, en el qüestionament de les formes. (el mitjà). I la manera de desactivar això és convertir el feminisme en una cosa, en un què, en una assignatura, en un contingut televisiu que ha de tenir la seva quota. La quota de gènere. La correcció. Amb la correcció es desactiva tota crítica. Ni tan sols existeix el crimental.

Apart del lloc, un altre aspecte essencial de l'esdeveniment és el temps. Els esdeveniments es succeeixen davant nostre “apremiats pel flux de la clepsidra.” En aquesta rapidesa es produeix la destrucció de l'esdeveniment. O millor dit: l'esdeveniment mateix desapareix ja en l'acte de mostrar-se. Tornant a l'analogia amb el capitalisme, seria l'equivalent al consum.

Aquest caràcter fugaç dels esdeveniments produeix l'oblit, i amb ell la impossibilitat de la refutació o de la contradicció. Perquè la intenció del missatge no és ni dir la veritat ni ser cregut, sinó ser l'únic, per després ser oblidat.

És el que mostra Orwell a 1984: l'aniquilació de la perspectiva històrica. L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord5, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat entre el ser i el no ser, perquè tot és ser. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta. Debord ho sintetitza molt bé en una cita amb la que acabo: “L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador.”

1 GALEANO, Eduardo. Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Siglo XXI, 1998.
2 SANTIAGO ALBA RICO. 'Televisión: cinco ilusiones y una propuesta.' a: Archipiélago. Cuadernos de crítica de la cultura nº60/2004, abril.
3 PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Columna Edicions. Barcelona 2011
4 Segons Brigitte Vasallo a 'La cosa aquesta del feminisme', Crític (setmanari digital) 05/03/2020
5 DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999