ENEMICS DE LA SOCIETAT

Imatge: La resistència holandesa durant l'ocupació nazi. Font: Wikimedia Commons

 

- Ostras noi, mira que quedar als lavabos d'homes! No és gaire discret que una dona hi entri... Vinga, ràpid! Tens els pasquins?

- Xxxt! Sí! Té! Però no sé si servirà de res tot això. Crec que ens arrisquem molt per repartir uns paperets amb molta lletra, que potser algú es llegirà, però que no canviaran res. A més, amb aquest títol... “Jakobs i el dret penal de l'enemic”, què carai és això?

- Cal que la gent ho conegui! És un aspecte clau de la filosofia del dret! I la influència de les tesis de Jakobs s'està estenent pels sistemes jurídics a nivell mundial, i també aquí. Per Jakobs, les lleis no són una eina per fomentar la convivència, ni parteixen del poble, ni són per a protegir els drets individuals, sinó per a protegir l'Estat. Les normes jurídiques no són per a evitar la guerra, sinó que la guerra és precisament el nucli de la seva definició.

- Què vol dir això? El dret provoca la guerra?

- Més o menys. La teoria del dret de l'enemic separa la població en dues espècies de gent: les persones i els enemics, que són considerats com a no-persones.

- Però com es pot ser una no-persona?

- Filosòfica i jurídicament es considera que una persona és un subjecte amb uns drets inalienables, que a la no-persona no se li reconeixen. Segons aquesta doctrina, aquell qui es posicioni en desacord amb el poder constituït, amb les lleis vigents o amb l'ordre jurídic, s'està autoexcloent del pacte social, i renuncia “voluntàriament” a la seva protecció legal.

- Així tu i jo no som persones? Però si només fem resistència pacífica!

- És igual. Per Jakobs, qualsevol que vulgui canviar l'ordre establert, s'està posicionant com a enemic de la societat, i ha de ser tractat, no segons les normes del dret, sinó segons les normes de la guerra.

- Així, si ens enxampen, perdem els nostres drets?

- Sí, i el més greu és que no cal que ens enxampin! Només cal una sospita, ja que el dret penal de l'enemic es caracteritza per la seva obsessiva voluntat de prevenció. Per Jakobs són tan importants les intencions com els fets provats, per això les mesures repressives i de control, així com la presó preventiva, són les seves eines fonamentals.

- Ni que fóssim terroristes!

- Precisament és l'Estat qui diu què i qui és terrorista. A partir d'aquí, per defensar la societat del terrorisme, l’Estat té dret a exercir un terrorisme penal.

- Caram amb el tal Jakobs! Però d'on ha tret aquestes idees?

- Les tesis que Günter Jakobs va formular el 1985 beuen directament del jurista nazi Karl Schmitt, president dels col·legis d’advocats del Reich! Aquest tal Schmitt es va refugiar després a l'Espanya de Franco, i el ministre Fraga Iribarne el va nomenar membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962. A partir d'aquí, ja pots imaginar la influència que va tenir en els estudis de dret a les universitats espanyoles, i en els mètodes de la “lluita contra el terrorisme” amb el terrorisme d'Estat, com en el cas dels GAL, fins als nostres dies, amb la llei Mordassa.

- Hòstia! Tens raó, tot això s'ha de saber! Hem de repartir això perquè la gent vegi lo fatxes que arriben a ser!

- Bé, salvant les distàncies, perquè en la teoria de Jakobs no és el Führer qui determina el dret, sinó que aquest neix d'una cambra legislativa escollida democràticament, però que pot usar el seu poder contra una minoria.

- Rehòstia! Així la democràcia es pot convertir en un règim totalitari, si la teoria d'aquest tal Jakobs s'imposa. Porta els pasquins, que t'ajudo a repartir-los!

EL CAFÈ DE LA REPÚBLICA

Lo Martí de ca l'Escèptic: Ara tothom parla de República, però no acabo de tenir clar què és i què té a veure amb la independència.

La Cèlia del Cicerone: És un terme que sorgeix de les teories liberals que s'oposaven a l'absolutisme com a forma no legítima de dominació. Segons la teoria liberal, l'Estat com a forma legítima de poder és el producte d'un pacte social. Alguns d'aquests liberals suposen que, des d'un hipotètic estat de natura, individus lliures i iguals decideixen donar-se unes normes a partir de les quals es constitueix la comunitat política que denominem estat. Altres creuen que aquest estat de natura no ha existit mai, i que un individu no pot decidir si viure en societat o no, ni tampoc sota quines normes haurà de viure, però allò que sí que sap és que vol ser feliç, que vol un espai de llibertat per poder decidir la seva manera de ser feliç. En resum, tots aquests liberals entenen l'estat com una eina per satisfer els individus: protegir la seva llibertat individual, la seva propietat, el seu dret a la vida i a la salut, a l'educació, a la felicitat. Com més individus siguin feliços, millor serà la societat. Com menys hagi d'intervenir l'estat, més lliures seran, i més probable la seva felicitat. Segons els teòrics liberals, l'estat només ha de garantir, doncs, que tothom tingui els mateixos drets. Liberté, egalité, fraternité. En aquest ordre.

K.: Però jo no tinc propietats. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. El meu dret a la llibertat està intacte, però no sóc lliure, perquè no tinc res amb què realitzar la meva llibertat.

W.: Jo no tinc salut. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. La feina que em veig obligat a fer la deteriora, tan física com mentalment. El meu dret a la felicitat està intacte, però la balança entre el dolor i el plaer sempre cau del costat del primer.

Z.: Jo tinc educació. M'he esforçat per formar-me al màxim, per poder superar els meus competidors en el món laboral. Però no puc retornar els meus coneixements a la societat, perquè no interessen a cap empresari.

L'Emma de cal Goldman: La teoria liberal cau en aquestes contradiccions, perquè parteix del fet que els individus són anteriors a la societat, i que la societat és una suma d'individus. I encara més: consideren la societat com un mal menor, perquè consitueix un límit a la llibertat dels individus. Per això creuen que el paper de l'estat ha de ser protegir els límits de la llibertat i la propietat individual, però amb això només estan protegint aquells que ja són lliures, perquè ja tenen propietats. No impedeixen la concentració de la riquesa, ni l'explotació de l'home per l'home, perquè hi ha persones que es veuen obligats a “fer-se” esclaves, i fins i tot són culpables de ser-ho perquè, com que en teoria són lliures, resulta que podrien haver triat una altra vida. Així és com l'Estat es converteix en una navalla de doble fil: perpetuació de les estructures de poder, i a la vegada legitimador de les mateixes.

Lo Miquel de cal Bacunin: Per això diem els anarquistes que no és cert que l'individu sigui més lliure fora de la societat. Aquesta és una llibertat teòrica. Al contrari: només en societat l'individu pot arribar a fer real i efectiva la seva llibertat. Però no en qualsevol societat, sinó només en aquella on es doni la igualtat real (en termes de condicions materials) i solidaritat. Només a partir d'aquí poden crèixer individus lliures, perquè la comunitat té cura de la seva salut  i els proporciona educació i instrucció, i podran disfrutar del desenvolupament de les seves capacitats. La llibertat no és, doncs, un punt de partida, sinó el resultat, la fita: igualtat, solidaritat, llibertat. En aquest ordre. Aquesta és la república real i efectiva, on el poble és independent de qualsevol imposició.

Foto: Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font- Diario Público

ESPAI NEUTRAL

Un carrer ample, una línia dins el plànol de la ciutat. Dos cossos mòbils convergeixen en un punt de la intersecció entre dues línies perpendiculars. El cos A pregunta al cos B: “Perdoni, estic desorientat. Vostè sap què és l’espai?”

Flat Iron Building, -NYC (c) Marcela, Creative Commons

El cos B respon: “L’espai? Un “ésser”, o millor: una condició per a l’ésser. Una entitat que fa possible que hi hagin llocs, i que els cossos hi siguin. Els cossos l’habiten, hi tenen el seu lloc inscrits i registrats en les seves coordenades perfectament perpendiculars, i es situen respecte dels altres cossos.

L’espai és un ens neutre, i respecte d’ell, tots els cossos són iguals, són pura extensió en tres dimensions: alçada, amplada, profunditat.

L’espai és un buit, un suport no concret, on la línia com a espai entre dos punts ha de ser recta, i la corba és una modificació secundària de la recta. Donar el tomb és un acte absurd. L’eficiència ha de ser la màxima que regeixi l’ús d’aquest espai.

L’espai és un continu homogeni, que no alberga paradoxes, ni contradiccions, ni fragments inconnexes: és una quadrícula sense fissures, ni accidents, ni conflictes, ni límits. Sense singularitats, divergències ni excepcions.”

El cos A processa i conclou: “Aquest espai uniforme, igualador, absolut, neutre i higiènic del que vostè parla és una entitat ideal, d’una puresa gairebé divina, que mai queda contaminada pels cossos que l’ocupen. Es tracta del gran ideal de la neutralitat. És un vel extremadament subtil i finíssim, però amb l’eficàcia d’una arma hipersofisticada. És aquell vel imperceptible teixit amb relats falsos però insistents, amb el qual es camufla el poder, i que fa que l’imperi de l’ordre aparegui com l’ordre natural, que l’uniforme de la normalitat, estret i molest, s’incrusti com un òrgan més en el cos que ens ve donat, com si fos una característica genètica heretada i inalienable.

Qualsevol cosa que alteri la neutralitat d’aquest espai es considera, doncs, una anomalia, una aberració, una voluntat perversa d’alterar l‘ordre natural, i l’alteració de l’ordre és un acte criminal. Així, és com el poder es legitima a sí mateix, imposant-se en forma de neutralitat. Pensar en termes que transgredeixin aquest ordre és anormal. Ser divergent és deixar de ser neutral, ser excloent, ser culpable. La diferència és un accident, una voluntat de buscar el conflicte, una il·legalitat.

Però aquest espai no és més que això, un ideal racionalista portat a l’extrem del feixisme, perquè aniquila el pluralisme.”

Entre els dos cossos es forma un remolí, una mena de singularitat que corba les coordenades, al centre de la qual es forma un forat negre d’on sorgeix una espècie d’eco: “L’espai no és res previ als éssers i a les relacions que estableixen entre ells, les quals configuren un teixit irregular, amb nusos, forats, transparències, pedaços i recosits que es fan i es desfan, com en un work-in-progress, una entitat sempre inacabada i en transformació constant.”

-->

MAIG 68: FILOSOFIA, CARRER I REVOLUCIÓ

Un catàleg incomplert de filòsofs, per a un retrat incomplert d'una revolució incomplerta.

Louis ALTHUSSER (1918-1990): Filòsof del Partit Comunista

Les estructures i els “factors objectius” són més importants que els individus. Per fer la revolució, cal destruir el capital i la base econòmica material. Això transformarà la societat.

Guy DEBORD (1931-1994): Fundador de la Internacional Situacionista

La universitat fabrica massivament estudiants incultes i incapaços de pensar. Si penseu, us adonareu que el comunisme soviètic és un sistema tan totalitari com el capitalisme occidental. Tots dos es poden incloure en la categoria d’espectacle. La revolució ha de ser promíscua i convertir els espectadors en actors socials. Fem consells de fàbrica i construim a partir de l’autogestió!

Però paradoxalment, el maig del 68 a França es va aconseguir una cosa que no havien aconseguit ni Alemanya ni Itàlia: que els intel·lectuals revolucionaris fossin incorporats al sistema i convertits en pop stars anul·lant així el seu poder transformador.

Henry LEFEVRE (1901-1991): El filòsof taxista

Des del taxi ho he vist clar. Començar per canviar les grans coses no canvia res. No és la història, sinó el “moment” allò que importa. Les coses que semblen insignificants, com l’urbanisme o la “vida quotidiana”, són un factor essencial de la transformació del món. El capitalisme ha rebaixat la quotidianitat a la categoria de la repetició absurda, la monotonia, l’avorriment, l'alienació. Cal, doncs, reapropiar-se de l’espai urbà i acabar amb la mercantilització de la vida, cal crear “moments” d’alliberament. La veritable revolució és la de les mentalitats. De fet, a partir del Maig del 68, la família ja no va ser igual, les relacions sexuals tampoc, i vam descobrir que no hi havia només el gran poder econòmic i polític, sinó que hi havia micropoders.

Jacques LACAN (1901-1981): El psicoanalista de la bona societat

Fent una relectura de Freud, sostinc que “l’inconscient està articulat com un llenguatge”. El moviment estudiantil aquest és com un ascens del totalitarisme, perquè en realitat, els estudiants estan cercant un Amo, i el trobaran.

Herbert MARCUSE (1898-1979): Alemany exiliat i jubilat amb una pensió miserable

S'ha posat molt de moda el meu llibre “L’home unidimensional” (1964), on afirmo que la fragmentació i mercantilització dels desitjos humans i creació d'infelicitat i de falses necessitats és la clau del triomf del capitalisme. Els estudiants l'han fet seva! Els obrers ja comencen a deixar de sentir-se classe explotada, entren en el món de les classes mitjanes, s’aburgesen. Els estudiants poden ser l’alternativa al moviment obrer.

Jean Paul SARTRE (1905-1980): L'existencialista passat de moda

Confesso que tot això m’arriba una mica tard. El meu humanisme fa figa davant la moda de l’estructuralisme. Però em poso al costat dels manifestants i considero els comunistes com a principals causants del fracàs del Maig.

-->

EL JOC DE LA IGNORÀNCIA

- Vinga, doncs comencem a jugar! Però abans de jugar, cal decidir unes normes per al joc.

- Sí, és veritat. Però com les decidim? Quina és la millor manera i el millor criteri per decidir quines són les regles del joc més justes? O potser hem de veure quines són les més útils? O les dues coses?

Imatge del Casino de l'Arrabassada, a principis del segle XX

- Com que és molt difícil decidir què és el millor i més just per a qualsevol societat, Rawls o J. Habermas parlen de la teoria del consens. Enlloc de donar una definició de justícia, o de posar un savi al poder que decideixi què és el més just i que dicti les lleis, diuen que el més just és allò que hauríem decidit si s'hagués donat la situació ideal en la qual haguéssim pogut dialogar en termes d'igualtat en una situació d'ignorància.

- És clar, la ignorància és la clau! La situació de diàleg ideal és aquella que es dóna entre persones en una situació pre-social, és a dir, quan aquestes ignoren quin rol els tocarà jugar en aquesta societat que es pretén reglamentar. Evidentment, cal decidir les regles del joc abans de començar a jugar, si no, aquestes regles no valen, perquè seran parcials. No sé si em tocarà el paper de la dona immigrant, o la de jutgessa del Tribunal Superior, o si em tocarà ser un home blanc heterosexual o una dona trans de la perifèria, o si hauré de jugar com a subaltern o com a directora de l'empresa, o si seré víctima d'algun desnonament o en canvi seré propietari d'alguna immobiliària. Segons la teoria del consens, ningú voldria unes regles que el poguessin perjudicar en cas de trobar-se en els pitjors dels casos, i per tant, les regles que sortirien d'aquesta situació ideal de diàleg serien necessàriament les més justes.

- Però qui sap què pensarien les persones en una situació així? Potser decidirien que és més just que cadascú miri per ell, i creuran que quan estiguin en societat, ja procuraran esforçar-se tan com puguin per prosperar, encara que sigui a costa de la vida o la dignitat dels altres. Segurament pensarien que això dels desnonaments, la pobresa energètica, etc, a elles no els passaria, perquè és d'idiotes deixar-se trepitjar d'aquesta manera, i si han tingut mala sort és perquè no han fet prou per procurar-se un futur.

- Ja t'entenc. I segurament no tindrien en compte que en aquest joc no només hi jugaran persones, sinó també grans grups organitzats que s'hauran fet enormes, alimentant-se de l'egoïsme estúpid de les persones que pensen que tirar endavant és una qüestió purament de mèrit personal.

- És clar! Abans de començar a jugar, qui es podria imaginar això? I probablement tampoc creurien que aquests monstres tindran tan poder, que tindran bonus extra d'entrada, i llicència per fer trampes i rebentar les regles del joc quan vulguin.

- Evidentment! Perquè no podran sospitar que els que han promogut les regles han estat els mateixos tramposos, per tal que siguin els altres que s'hi sotmetin, i no pas ells!

- Quin pla més genial! I què n'és d'innocent l'humà en societat!

L'ESTAT I LA VIOLÈNCIA

- Bon dia, en què puc servir-lo?

Llibreria Catalònia

- Bon dia. Doncs, miri, voldria fundar un nou Estat, i he vingut a assessorar-me. Vostè em podria orientar una mica i ensenyar-me'n unes quantes mostres?

- És clar. Deixi'm mostrar-li una de les definicions d'estat més vigents en l'actualitat. El filòsof i sociòleg alemany Max Weber descriu l'Estat com una organització que té el dret excloent d'utilitzar la violència física directa contra els membres del seu domini territorial, amenaçar de fer-la servir, o a autoritzar a tercers d'emprar-la.

- Caram, què bèstia!

- Sí, ja sé que resulta poc atractiva i engrescadora aquesta visió, però si ho considerem bé, té el seu sentit. De fet, si no fos així, qualsevol faria servir la violència quan li convingués. És pel bé dels mateixos ciutadans, doncs, que l'Estat ha de ser l'únic legitimat a exercir la violència.

- Però, per altra banda, segons aquesta teoria, l'Estat és, en sí mateix, violent. I al revés: la violència d'Estat queda sempre legitimada pel sol fet de ser exercida per l'Estat. I llavors no podem jutjar mai aquesta violència! Si això fos veritat, no hi hauria cap Estat «dolent», ja que aquell qui determina què es pot i què no es pot fer és l'Estat! Això i l'absolutisme és el mateix no?

- Naturalment, aquesta violència hauria de ser acatada pels membres de la societat.

- I si no l'acaten?

- Mmmm... Ja veig que li hauré de mostrar una altra teoria una mica més antiga, però que té la virtut de ser una de les primeres teories de l'Estat. És tan primerenca, que quan es va fer ni tan sols n'existia cap, d'Estat. En aquell temps els europeus patien sota el jou de l'absolutisme, dels poders imperials i dels monarques que exercien el seu poder arbitrari sobre ells. John Locke, filòsof i metge anglès, reclamava llavors una forma de poder diferent. El poder havia de ser legítim, però la seva legitimitat no venia donada pel sol fet de ser exercida per l'Estat mateix, ni per les seves lleis, sinó per la seva obediència als interessos del poble.

- Un Estat obedient? Però continua tenint el monopoli de la violència, no?

- Sí, però aquesta només és legítima si amb ella l'Estat compleix la funció per al qual ha estat creat pel poble.

- Quina és aquesta funció?

- A veure, pensi una mica. Algú estaria disposat a subjugar-se voluntàriament a un Estat que violés els seus drets?

- És clar que no. De fet, si l'Estat fos el producte de la voluntat popular, la seva funció hauria de ser necessàriament la de garantir els drets socials i polítics dels individus. I és llavors quan seria legítim.

- Exacte. I a més, si compleix aquesta funció, llavors els individus no es rebel·laran, seria absurd. Qui es rebel·laria contra un poder que garanteix el seus drets? Al contrari: el defensaria perquè és aquella institució de la qual els individus s'han dotat per protegir-se mútuament.

- Llavors en un Estat la rebel·lió és impossible?

- Tècnicament sí. Si es rebel·len és precisament perquè la violència de l'Estat s'ha girat contra ells, i per tant ja no està legitimada. De fet, podríem dir que l'Estat ha desaparegut per donar pas altre cop a les antigues formes de poder autoritari.

- La rebel·lió contra un Estat que ha deixat de ser-ho per convertir-se en una forma de poder arbitrària és, per tant, necessàriament una forma d'autodefensa?

- Segons la teoria de Locke sí.

- D'acord, doncs ja me la pot embolicar. Me l'emporto!

CLÍTORI-MOT, CONSULTES LINGÜÍSTIQUES

Simone de Beauvoir: “El dia que una dona pugui no estimar amb la seva debilitat sinó amb la seva força, no escapar de sí mateixa sinó trobar-se, no humiliar-se sinó afirmar-se, aquell dia l'amor serà per a ella, com per a l'home, font de vida i no un perill mortal”.

Autor: Sheppard Fairey

Puritanisme: no ens protegeix, ens reprimeix. Pressuposa que el cos de la dona és pecaminós. El que volem és deixar d'haver de protegir-nos, perquè volem deixar de ser víctimes, deixar d'haver de protegir la mirada dels homes del nostre cos, de tapar-nos, perquè el nostre cos no és en si cap font de corrupció moral. 

 

Hipersexualitzades: el nostre cos vist des de la perspectiva de l'home assetjador i dominador, enfocat des de l'objectiu pornogràfic. Volem deixar de ser hipersexualitzades, però no dessexualitzades, perquè de desig sexual en tenim, i el volem expressar i satisfer sense ser tractades de putes. Encara no tenim les paraules per expressar aquest desig, perquè les que existeixen no ens serveixen, però en farem de noves.

Llibertat sexual: No confondre amb la llibertat del mascle de fer el que vulgui amb nosaltres, ni amb la llibertat d'importunar, incomodar, molestar, utilitzar i cosificar. 

 

Cosificar: considerar i tractar l'altre com una cosa, com un objecte. 

 

Feministes: Col·lectiu de dones i homes desitjants, a qui agraden els homes o les dones, que volem que les dones deixin de ser objecte i passin a ser subjecte de la llibertat sexual. Però això no vol dir negar la sexualitat (això seria puritanisme) sinó negar un tipus de sexualitat construïda sobre la dominació de l'altre sexe. No va ser pas el discurs patriarcal, sinó el feminisme radical el que va començar a parlar sobre el el clítoris, quan l'orgasme era una sensació completament desconeguda per milers de dones. 

 

Clítoris: Òrgan erèctil situat a l'angle anterior de la vulva. Òrgan que dóna plaer al cos de les dones, font d'orgasme invisibilitzat pel discurs patriarcal i visibilitzat pel discurs feminista i no pas pel discurs mèdic, cosa que demostra que allò que és sexual és polític.

MEDITACIONS POSTMETAFÍSIQUES

La detectiu arriba a un moment d'impàs. Com sé tot el que sé? Potser només sé que no sé res. Però, si sé almenys això, també sé que jo sóc. Sóc alguna cosa, però què? I què més puc saber apart d'això?

La detectiu s'adona que allò que forma part del seu ofici, fer preguntes sobre els fets, l'acaba portant a qüestionar-se la seva pròpia identitat, i tot allò que sempre ha pensat que era. Sóc un humà, un ésser racional, una persona tossuda i perfeccionista, un individu solitari i hiperactiu, una ment curiosa i crítica, una detectiu, una dona.

Portada de la revista Feminal, 1908

Una dona racional, curiosa, tossuda, solitària i hiperactiva que no surt mai als contes, ni a les pel·lícules, ni als best-sellers, ni als anuncis, ni als llibres de text. Potser només sóc un personatge no inventat encara per ningú, esperant dins el calaix de l'escriptor, de la narradora, del creatiu de torn, esperant el moment d'entrar en escena. Les muses, les princeses, les models, les víctimes, les monges i les prostitutes m'han passat al davant. No sóc, doncs, ni tan sols un ésser de ficció, perquè ningú m'ha pensat. Però és que existir es redueix a ser pensat?

No. Jo existeixo, això és ben cert. No puc ser no-res, encara que ningú m'hagi inventat com a personatge per la seva novel·la, ni hagi documentat la meva existència en algun moment de la història. Perquè penso, i si penso existeixo. Potser no sóc cap detectiu a la Barcelona de 1992, sinó que vaig ensenyar geografia a la Roma del 1309, o vaig escriure algun tractat d'alquímia en algun monestir medieval, que segles després hauria estat cremat com a llibre de bruixeria, i que no m'haurien deixat escriure en cap universitat moderna en nom del progrés i de la racionalitat. O potser precisament vaig apel·lar a aquesta racionalitat per entrar a les universitats i als parlaments, per lluitar pels drets de les dones, i contribuir així al progrés social de la humanitat i a la lluita contra el totalitarisme. Tal vegada vaig plantejar el primer model heliocèntric fonamentat matemàticament a l'Alexandria del 407. Potser vaig desencriptar missatges secrets durant alguna de les guerres mundials, o bé vaig governar una confederació de pobles nòmades irreductibles del Mar Negre 600 anys abans de Crist.

Això no ho sap ningú, no ho ha explicat ningú, no forma part de la història. I torno a preguntar-me: és que existir es redueix a ser explicat?

EL SIGNIFICAT DE U

F. Bate, Nova Harmonia 1838 (Representació d'Utopia segons R. Owen)

 

Benvinguts a Utopia! La fi del viatge de la humanitat ha arribat! Em dic Ernst Bloch i sóc l'encarregat de guiar-los per la ciutat. Per fi ja són vostès a la seva destinació,... o potser no? Per aclarir-ho, vegem què vol dir el nom de la nostra estimada ciutat. Qui va idear aquest nom, l'anglès Thomas Moore, va fer servir dos mots del grec: tópos (lloc) i U.

El significat de U és una qüestió difícil de determinar. En aquesta llengua, podria correspondre al prefix «eu» (el millor), però també «ou», que significa «no». Potser el vell anglès del segle XVI pretenia afirmar que el millor lloc és aquell que no té lloc, que no existeix. La realitat és, doncs, per definició insatisfactòria, i si vostès ara són aquí és que això no és real. El més probable és que estiguin somniant desperts.

És que potser, doncs, estem en una ciutat inútil, i els utòpics som ciutadans prescindibles? Es deuen preguntar què caram hi han vingut a fer aquí, oi? No s'amoïnin. Per Plató, per exemple, la realitat ideal és molt més real i autèntica que no pas la realitat material. Sí, sí, atreveixin-se a qüestionar tot allò que veuen, senten i palpen, i veuran que més enllà hi ha els referents, els models a partir dels quals jutgem. Com podria ser, si no, que en un món eminentment injust reclaméssim justícia? O que en un món horrible somniéssim la bellesa? O que en una societat construïda amb discursos falaços desitgéssim la veritat? D'on hauríem tret aquests conceptes? No pas de la realitat que ens envolta, sinó perquè la nostra capacitat de raonar és capaç de captar aquests ideals que existeixen més enllà d'ella i que, tot i que són estàtics i purs, són un potent motor de transformació social, perquè quan hom els veu o els entén, només pot fer que pregonar-los, com si aquest coneixement es tractés d'un enamorament.

Ernst Bloch (1885-1977)

Ara bé, potser em diran vostès que han pagat per un viatge que mai es farà realitat, i voldran que els tornem els diners. Si arribar a Utopia és ja d'un inici irrealitzable, vostés poden pensar que no té sentit comprar un bitllet oi? Però és que el valor d'Utopia no és precisament el seu contingut, ni rau en la seva existència, sinó en la seva triple funció: crítica, timó i esperança. En efecte, els utòpics ens nodrim de les vostres insatisfaccions, i us aportem capacitat de rebel·lia i inconformisme. Aquesta entitat inexistent i infravalorada resulta que té el poder de moure la consciència i generar el que jo anomeno optimisme militant. En segon lloc, Utopia proporciona unes coordenades impossibles però que constitueixen una guia per a l'acció en la realitat tangible. I, en tercer lloc, és gràcies a Utopia que vostès poden somniar desperts i tenir una esperança. Per favor, no ens comparin amb altres succedanis religiosos com el cel, el paradís, o altres realitats promeses. Em refereixo a una esperança docta, raonada, conscient i fonamentada en el coneixement de les possibilitats que es poden derivar de la realitat actual. En resum, si no fos per Utopia, no vostès tindrien futur.

I només així, senyores i senyors, és com els ha estat possible crear i inventar coses que no existien en la seva realitat actual inicial, i que l'han transformat, en una dialèctica entre teoria i pràctica, en la qual els humans som animals intermedis, i irremeiablement abocats a la tria i a l'acció, de manera que la inacció ja és una tria.

Passin per aquí, si us plau, anirem a veure el laboratori dels possibles.

EL PRÍNCEP MAQUIAVÈL·LIC

Madrid, 23/10/2017. CARTA RETORNADA AL SEU REMITENT, Sr. Nicolau Maquiavel. MOTIU: Incapacitat del destinatari per interpretar el contingut.

Estimat príncep,

Des de la meva Florència materna he vist molt de prop la hipocresia d'aquells, entre els quals el mateix Papa, que prediquen l'amor desinteressat, la igualtat i la solidaritat, mentre en secret perpetren crims, conspiracions i atrocitats.

Mitjançant una bona posició, però també a través de les tortures i la presó que he patit, he tingut l'ocasió d'obtenir un bon coneixement de l'Estat i de la naturalesa humana, respecte de la qual sóc profundament pessimista. Crec que és plena d'avarícia i niciesa, i descric l'ésser humà com meitat home, meitat bèstia. És per això que crec que cal dirigir un poble amb lleis (cosa pròpia d'homes), però també amb la força bruta i despiadada (pròpia de bèsties).

Ara bé, cal tenir en compte que els humans són bèsties gregàries i estúpides, que es deixen endur fàcilment per les aparences. Per això us aconsello que cuideu la vostra imatge, i que sigueu prou llest com per adaptar-vos a les variacions de la fortuna per conservar el vostre poder. La vostra tasca no és ser coherent amb cap principi moral, ni amb cap teoria idealista, sinó organitzar la república de manera realista i pragmàtica. No seguiu cap religió ni ideologia, si no és que us resulta políticament útil. No cal que digueu la veritat, només cal que sembli que la dieu. Jo mateix, d'algun temps ençà, no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m'escapa alguna veritat de tant en tant, l'amago entre tantes mentides, que és difícil reconèixer-la.

Avui em dirigeixo a vos per obsequiar-vos amb el present més valuós que posseeixo: les tres virtuts del bon governant.

La primera virtut del príncep consisteix precisament en la prudència, en la capacitat de preveure situacions, de tenir el sentit de l'oprtunitat i de saber fer equilibris davant les oscil·lacions de la fortuna.

La segona, la intel·ligència i el coratge per imposar un ordre estatal lliure de corrupció.

La tercera, la força. El príncep ha de procurar que la seguretat estigui garantida per un exèrcit format pels mateixos ciutadans i no per mercenaris. És per això que cal guanyar-se els ciutadans, no amb veritats, sinó amb accions útils per canalitzar el conflicte i mantenir l'equilibri entre les parts enfrontades.

Penseu que costa molt poc tenir el poble content. Encara que hagueu reeixit de manera despòtica, una vegada al poder heu de canviar aquesta actitud cap al poble per guanyar-vos el seu favor. Al cap i a la fi, el vostre destí està a les seves mans, tot i que molts no en siguin conscients. Avanceu-vos i actueu abans que s'adonin d'això i us destrueixin.

Només em resta recordar-vos que en això consisteix la raó d'Estat: actuar d'acord amb els interessos de l'Estat, que són la seva pròpia pervivència. Això exigeix, de vegades, perjudicar el ciutadans, o altres simplement enganyar-los, i fer-los creure que els donem el que volen.

Espero que els meus consells us siguin útils, i desitjo poder servir-vos d'ara endavant en allò que us convingui.

Sempre al vostre servei, us saluda atentament,

Nicolau Maquiavel, Florència, 1520

UNA HISTÒRIA D'IGUALTAT I DEMOCRÀCIA

Es va acabar la democràcia perquè érem tan democràtics que vam deixar que els que estaven contra la llibertat d'expressió s'expressessin lliurement.

Vam permetre que diguessin que la justícia era seguir les lleis, que eren justes perquè eren lleis, i eren lleis perquè així ho havien estat sempre.

Que la democràcia era obeir la llei i seguir les normes de l'estat de dret, perquè eren les que una vegada es van votar democràticament segons les lleis que prevalien en el moment de la votació.

Que despreciessin qui no volia ser com ells, ni adorés els seus déus ni els seus fetitxes.

Vam tolerar que els que estaven contra la igualtat fossin considerats iguals que nosaltres, i ens convencessin que si nosaltres teníem llibertat d'expressió, ells també n'havien de tenir, i que si insultaven era de manera legal, perquè tenien el dret d'expressar-se lliurement.

Vam permetre que es manifestessin pels carrers, que controlessin l'opinió pública, que guanyessin les eleccions. Perquè per sobre de tot érem demòcrates.

I així és com l'estat de dret va esdevenir una dictadura perfectament legal, on hi havia la llibertat d'expressar-se a favor de qualsevol cosa menys en contra d'ella mateixa, on tothom complia la llei al peu de la lletra, i on totes les opinions eren igualment respectades, tant les veus que clamaven pel compliment dels drets humans, com aquelles que pregonaven la inferioritat de certes races o justificaven la unitat per la força de la majoria contra la majoria de les minories, en una escrupolositat democràtica espantosa.

Era tan democràtica que tot era absolutament relatiu i no es podia parlar de veritat, perquè una veritat ho era durant l'estona que sortia al noticiari, el qual tot seguit emetia una notícia que explicava el contrari i també gaudia dels seus minuts de veritat, fins que n'apareixia una altra de més espectacular que feia oblidar les veritats anteriors.

Fins que el sentit de la paraula democràcia va perdre el seu sentit, i vam oblidar que les condicions que fan possible una democràcia no es poden sotmetre a democràcia, i que la pau i la justícia es sustenten sobre una guerra sostinguda on els defensors de la llibertat combaten contra les forces de l'ordre establert.

CIBORGS DESITJANTS

Isabel: Estimada Cristina de Suècia, què me'n dius d'aquesta afirmació tan novedosa del filòsof Descartes, “Penso per tant existeixo”?

Cristina: Princesa de Bohèmia, conec la teva amistat amb Descartes, però també la teva rebel·lia, i em penso que m'estàs parant un parany, però m'arriscaré a jugar. D'entrada l'afirmació no implica que “si no penso, llavors no existeixo”. Ni tampoc que “el sol fet d'existir implica pensar”, sinó que el fet de pensar implica saber que existeixes. Jo sóc, doncs, una cosa que pensa. 

 

Isabel: Exacte! Aquesta és la conclusió del nostre amic francès, però com hi arriba? Només sóc pensament? Sense pensament no hi ha jo, està clar, però, i sense el meu cos? És clar, podria ser un cervell en una cubeta, o el meu pensament podria ser imitat per una màquina. Però en qualsevol cas, el pensament necessita un suport físic. 

 

Cristina: Si per pensar entens només calcular, una màquina que pogués manejar símbols lògics ens podria suplantar de la manera més eficient. Però el pensament implica moltes altres operacions, com imaginar o sentir. En aquest cas, ja és més complicat que un conjunt de peces de coure pugui tenir sensacions internes, perquè no té consciència. Per molt ràpid que calculi, no sap que està calculant. Pensar és esdevenir conscient d'allò que es fa. 

 

Isabel: Però tampoc puc assegurar que tots els humans tinguin consciència, apart de mi mateixa. La consciència és només accessible de manera privada, i no puc ser conscient de les sensacions i els pensaments d'un altre. Així, si crec que els altres pensen, per què no considerar que un autòmat ho fa? En tinc la mateixa seguretat.

Cristina: Però hi ha una altra cosa que forma part del pensament: aprendre. Aprenem a parlar, a calcular, a construir, a transformar, a expressar, a cantar, a jugar, a posar-nos en el lloc de l'altre,... Per què aprenem tantes coses? Hi ha d'haver una motivació. Sense motivació, sense atracció, sense desig, no hi ha aprenentatge. I no hi ha màquines desitjants. 

 

Isabel: El desig és una emoció (allò que mou), una pulsió corporal que s'origina en la part més primitiva del cervell humà. No només ets pensament, ets un mico, un rèptil, un cos que ha desitjat sobreviure, i ha trobat plaer en l'aprenentatge. 

 

Cristina: Ep, som al segle XVII, i la teoria de l'evolució no sorgirà fins el XX! Però seguint el teu joc anacrònic, continuo preguntant: Què desitgem en fons quan aprenem doncs? Què és allò que desitgem en últim terme? Vols dir que només volem ser acceptats a la manada, o fins i tot dominar-la? Pensava que aprendre era el desig desinteressat de trobar la veritat i les lleis que regeixen l'univers, o, si això et sembla massa ambiciós, almenys entendre per què pensem i som conscients de nosaltres mateixos. 

 

Isabel: Sí, això és el que diu el nostre amic, però encara no ho veig clar. En qualsevol cas, estic d'acord amb Descartes que el pensament és allò que ens defineix com a humans. Encara que necessiti un suport físic, tant se val com sigui aquest: un cos de mascle, de femella, de coure o d'acer.