dilluns, 29 de juliol de 2019

ELS DRETS QUE NO EXISTEIXEN


Quan un grup de migrants diuen que tenen el dret de quedar-se en un país europeu, estan fent valer un dret que aquest país, d’entrada, no els ofereix. Estan fent valer un dret sense tenir-lo, però estan fent valer el dret per tal de produir-lo. Aquest és un acte performatiu. Quan fan valer aquest dret sense tenir-lo, produeixen aquest dret, i el fet de produir aquest dret per mitjà de l’associació és un acte performatiu. A vegades funciona i a vegades no, com tots els actes performatius. (J. Butler, entrevista a Crític)
Els drets, llavors, no són més que actes performatius, creacions humanes. Però, en fi, és que no n'hi ha prou amb això? Cal esperar el dictat diví, o el descobriment de la pedra filosofal, la clau de volta de l'univers, la partícula elemental del cosmos?
El mandat diví té un petit problema: que suposa deixar la qüestió de l'ètica a l'arbitrarietat de la voluntat d'un altre ésser. N'hi hauria prou amb què Déu volgués el feminicidi (com sembla que el va voler en algun moment de la història), perquè el feminicidi fos una cosa bona. També té un altre problema: si aquest ésser té alguna voluntat, aquesta ha de ser transmesa per alguna via objectivament comprovable, i de moment no és el cas.
Les qüestions científiques (avui dia reduïdes a qüestions empíriques, qüestions de fet, comprovables per l'experimentació) també tenen un problema: d'allò que és no es pot deduir allò que hauria de ser. Del fet que la mantis religiosa es cruspeixi les seves parelles després de la còpula no en podem deduir la bondat de l'androfàgia, ni tampoc la seva maldat. Com tampoc les diferències genètiques entre sexes i races justifiquen les desigualtats entre elles.
Per prevenir-nos de savis que pretenen anar més enllà de la seva disciplina teòrica i pontificar més del compte, en filosofia existeix des de fa segles allò que s'anomena “fal·làcia naturalista”. Una fal·làcia és un raonament enganyós, que sembla correcte però no ho és. La fal·làcia naturalista consistiria en afirmar, per exemple, que com que tots els mamífers viuen en clans organitzats jeràrquicament i dominats pels mascles, la millor organització social seria una jerarquia dominada pels mascles.
No oblidem que la ciència hauria produït veritats com el geocentrisme, que després ella mateixa ha refutat, i no val donar la culpa a la religió. Igual com la religió ha sostingut veritats que han perviscut inamovibles durant molt temps, com la virginitat de la mare de Déu, que científicament són insostenibles. Tots dos pretenen ser discursos de veritat, i funcionen igual que el dret.
El dret expressa allò que en cada època s'ha de prendre com a verdader. Però que la història, la ciència, la religió o el dret determinin allò que en cada època s'ha de considerar com a verdader, no pot decidir si realment ho és o no.
Hi ha molts drets que encara no existeixen, als quals la història, el dret, la ciència o la religió no han determinat com a verdaders / legítims. Però això no vol dir que no ho siguin. Són drets que estan per produir. Produir un dret és transformar la societat, és un acte performatiu. A vegades funciona, i a vegades no. 

Vegeu:
Entrevista a Judith Butler, Crític, 29/05/2018
https://www.elcritic.cat/entrevistes/judith-butler-el-feminisme-pot-canviar-el-poder-de-lestat-11941

Carlos Fernandez Liria, Problemas con el materialismo. Revista Minerva num. 28

dijous, 27 de juny de 2019

QUI ÉS LA MANADA?


Jo. Qui sóc jo? Sóc un més de la manada. Només sé això. Vaig on van els meus germans i faig el que fan, perquè ells m'estimen. La manada em dóna identitat, em dóna seguretat, em dóna fortalesa, em dóna diversió. Sense la manada no sóc ningú. La manada és el meu tot. Com hi pot haver alguna maldat en això?”

Hannah Arendt: En la maldat hi ha molt d'estructural. Eichmann, el gran exterminador de jueus, tenia unes raons molt simples: obeïa ordres. Era un simple instrument que no prenia decisions, sinó que les executava. No es creia responsable de res, la responsabilitat dels seus actes quedava diluïda per entre els aparells del poder.
Michel Foucaut: Perquè el poder està allà on menys ho esperes. En la gana, en el plaer, en l'amor.
Judit Butler: Per tant, la Justícia , aquest ideal que escrivim en majúscules, és una mesura simplement reparadora i de reconeixement de la víctima, però no és la solució. La víctima continua sent la víctima, i els agressors continuen sent potencials agressors. El veritable triomf no és la sentència, sinó la denúncia. La que treu a la llum una experiència singular d'abús, de dominació, de violència, en la qual es reflecteixen milions d'experiències singulars semblants que romanien en la foscor.
Foucault: Perquè les ombres que el mateix poder produeix fan impossible la demostració de l'agressió, fa circulars els arguments de les víctimes, convertint-les en les mateixes còmplices de la seva pròpia violació. Així les víctimes, moltes vegades, es senten culpables de no haver obeït aquella por que els diu que s'han de mantenir dins el seu paper, dins el seu espai, que els diu que no han estat obedients, i que es mereixen el càstig.
Butler: Però aquesta experiència singular mostra una altra cosa: que per molt que la justícia funcioni, la solució continua estant molt lluny. Mostra que l'agressor, moltes vegades, ni tan sols té consciència que ho és, i es manifesta com una víctima del sistema judicial. Mostra que per a molts, ser home vol dir disposar de les dones, i interpreten una sentència de culpabilitat com una condemna gratuïta simplement pel fet de ser homes. Mostra que les víctimes continuen sent dependents del sistema judicial i penal, i que sembla que s'han d'alegrar quan els agressors són punits. S'han d'alegrar de ser reconegudes com a víctimes, que ja és molt, però encara és molt poc. Perquè el masclisme hi continua sent intacte.
Foucault: Lluitar contra el masclisme va més enllà del sistema legal i penal, de la correcció política i lingüística, de les quotes de poder, de la perspectiva femenina (producte del masclisme) i fins i tot del discurs feminista. Per lluitar contra el masclisme, cal que parlin els homes. Per entendre la violència masclista, cal que entenguem per què s'exerceix. Cal escodrinyar en la masculinitat, tant com en la feminitat, fins a trobar-hi el verí. Cal disseccionar la por i esbrinar de quina manera ha estat construïda i inoculada en els nostres cossos.

A la manada només hi poden entrar homes. Jo sóc de la manada. Ergo jo sóc un home.”
-->

divendres, 24 de maig de 2019

Dones polítiques o polítiques de dones?


- Què bé! Cada cop hi ha més dones al poder!

- Pel fet de ser dona no tens per què fer política de dones, si és que això existeix, que jo crec que no. La política, el futbol, la direcció d'empreses, o la guerra poden ser activitats exercides tan per homes com per dones, sense que això suposi un canvi en la seva naturalesa.

- Però està bé que en sectors més masculinitzats hi entrem les dones, no? És una mostra d'igualtat i una manera d'evitar l'exclusió i la segregació per motiu de sexe.

- És clar, però això no vol dir que el seu discurs o les seves polítiques hagin de ser feministes. El que ens hem de preguntar és per què costa que les dones hi siguin.

- En alguns casos, no volen.

- Totalment respectable. Però en molts altres, no gosen: hi ha la idea que la política és un àmbit masculí. No tenim referents femenins per competir, combatre, atacar, etc.

- Però hi ha moltes dones en l'àmbit de la lluita social i moviments socials.

- Exacte! Tenim naturalitzada la lluita sense reconeixement, sense remuneració, sense càrrecs, sense visibilitat.

- I això és dolent?

Margaret Thatcher
- No!Al contrari! Els moviments socials són més igualitaris. La política institucional no, encara que es vulgui maquillar posant dones al davant. El que vull dir és que llavors el que cal és transformar les institucions. Perquè hem parlat de les dones que no volen o no gosen, però en molts casos, simplement no poden. Quan parlem de dones, parlem des d'una perspectiva de gènere, però ens oblidem que la perspectiva de gènere sempre és transversal a la perspectiva de classe i de raça. No és el mateix una dona de classe mitja – alta, que una dona de l'aristocràcia o que una dona treballadora, o aturada, o immigrant, etc. Com més baixem en l'escala del benestar social, menys recursos, menys formació, menys oportunitats, i més desigualtat entre homes i dones.

- Llavors no et preocupa el sostre de vidre?

- Si la directora del Banco de Santander és home o dona me la bufa. No és millor ni pitjor que el seu home. Perquè a casa dels Botín , una dona pot. I si no ho fa és perquè no vol. Però a casa de la Pepeta o la Lluïseta, no hi ha diners per cangurs, ni per residències d'avis, ni per deixar de fer hores extres, cal portar el nen al metge, o anar a fer tutories a l'escola. I això encara ho fan les dones. Perquè no és l'home qui renuncia a hores de feina. És que la feina i el sou de la dona acostumen a ser secundaris, i el seu temps és més per als altres que per a ella mateixa. Per això no som proutes. Perquè falten aquestes dones, que tenen la motivació i la potencialitat de canviar coses, però perquè hi puguin ser necessitem transformar la societat. I per aconseguir això, cal passar de les paraules i les campanyes als fets. No n'hi ha prou amb dir que estàs a favor de la igualtat, si després no fas polítiques per fer-la realitat. Però és clar, d'això se n'ha de saber. Tant si ets dona com si ets home.




dimarts, 23 d’abril de 2019

No votarem


No votarem la Constitució, ni el sistema electoral, ni la llei d'Hont, ni les funcions del Senat, ni la monarquia, ni la prohibició dels envasos de plàstic, ni la legalització de les drogues, ni la forma de designació dels membres de l'Audiència Nacional, ni la influència de les empreses de l'Ibex 35 sobre els representants polítics, ni la fi de l'especulació sobre el preu de la fruita de les grans cadenes alimentàries, ni l'especulació sobre el preu de l'habitatge, ni els diners públics que se'n van a les mans privades dels bancs, de les escoles privades i concertades, de les empreses energètiques, de les mútues...

No votarem les formes d'energia amb què ens volem abastir, ni quins plans d'estudis són més adients per als joves, ni quantes hores de descans ens calen al dia, ni pel dret a una renta bàsica, ni si calen els Consells Comarcals o les Diputacions, ni sobre l'aboliment dels CIES.

No votarem si els partits polítics són el millor mitjà per representar-nos o hi ha altres eines per a la democràcia, o si els mitjans de comunicació serveixen per informar o més aviat per desinformar.

No votarem el sistema de finançament dels partits polítics, ni si volem un sistema econòmic capitalista, ni si volem continuar dins la UE, ni si hem de seguir sota les directrius del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional.

No votarem si hem de fer explotar el Monumento a los Caídos, o si hem d'erigir qualsevol altre monument, o si ens carreguem ja d'una vegada tots els monuments, ni si continuem construint carreteres o vies de tren, ni si volem cotxes intel·ligents o conductores intel·ligents.

No votarem si amb diners públics hem de continuar finançant l'Església Catòlica, ni si hem de derogar la llei del Concordat amb el Vaticà, ni si els bens de l'Església haurien de començar a pagar els impostos que els toca, ni sobre la relació entre els sindicats i l'estat.

No votarem sobre la diferència entre abús i violació, ni si els abusos sexuals (violacions!) a menors poden prescriure, ni si els anuncis o altres continguts de distribució massiva poden ser sexistes, ni sobre l'abolició de la religió dels plans d'estudis, ni si volem derogar la reforma laboral.

No votarem per un calendari laic, ni per la fi del comerç d'armes amb altres països, ni per la il·legalització dels contractes basura, ni per l'eradicació del tràfic d'esclaus, ni per fer efectiu el dret a la lliure circulació de les persones, ni sobre l'abolició de l'exèrcit, ni sobre els drets mediambientals, ni sobre el reconeixement de les persones que van lluitar per defensar el nostre territori de la barbàrie feixista.
El president Ford, José María de Areilza, Henry Kissinger i Juan-Carlos a la Casa-Blanca el 1976 amb Wells-Stabler

No votarem res. 


diumenge, 17 de març de 2019

#NoSomDones


Què vol dir ser dona? Segons Simone de Beauvoir, una dona no neix, es fa. Segons Monique Wittig, no es pot ser dona, sinó esdevenir una dona. I per esdevenir una dona, cal absorbir tots els codis socials que es tradueixen en un seguit de comportaments, actituds, inclinacions, sentiments, etc. És aquesta codificació invisible introduïda dins el hardware del cos per una mena de programador (o de xarxa de programadors), i no pas el sol fet de tenir vulva, allò que fa que aquest cos s'anomeni “dona”. Per això diu Wittig que “el sexe és fictici”. Per què no distingim entre calbs i peluts, i construïm una identitat al voltant d'aquest binomi, enlloc de basar aquesta distinció entre cossos amb penis i cossos amb vulva? La distinció basada en els òrgans reproductius s'ha escollit com a socialment significativa i constitutiva de la nostra identitat. Si no ets un home, has de ser una dona. Si no ets una dona, és que ets un home. Però, què vol dir ser una dona? Quin és el codi de la feminitat? Qui determina qui és méso menys dona? En funció de quins paràmetres?
Sensibilitat, comprensió, fragilitat, seducció, por, cura, suavitat, ... són alguns dels factors essencials d'aquesta codificació, producte o construcció del poder. Però jo no vull ser fràgil, ni vull tenir por, ni vull ser obligada a satisfer les necessitats dels altres per sobre de les meves. 

Llavors, si la mateixa identitat és un producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat? Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Com em sentir la nostra veu? Com exigim que els nostres drets siguin els mateixos que els dels homes? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita: la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial (black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder, constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és abandonar la lluita? 

Segons Julia Kristeva hem d'usar el terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les nostres demandes. Brigitte Vasallo s'hi refereix quan parla de la “identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional, l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perque sap que conté el verí en sí mateix. Cal descodificar el cos, i fer-lo permeable a múltiples combinacions de codificacions ja existents, fins a engendrar noves identitats encara no expressables. Cal disseccionar la por i la manera com ha estat construida. Cal perdre la por a no ser una dona.

divendres, 8 de febrer de 2019

ATURATS CONTRA EL TREBALL


Inscripció a l'entrada del camp de concentració d'Auschwitz: Arbeit macht frei (El treball allibera)

(El que podria haver estat un tros d'una de les reunions de l'assemblea d'aturats de Jussieu, a París, pels volts de l'any 1998) 

K: Ei noi! Espera el teu torn! Ara tinc jo la paraula. El que dic és que tants debats no ens porten a res, i que hauríem de deixar-nos de filosofies, votar i aclarir d'una vegada la posició d'aquesta assemblea. Proposo que votem si ens constituïm com a grup de recolzament al sindicats que negocien amb el govern la creació de llocs de treball per a joves.
R: I si no què farem? “Vaga d'aturats”? Jajajaja!
T: Jo crec que no és qüestió de votar. El vot només fa que impedir el debat, polaritzar encara més les nostres posicions i convertir-nos en “hooligans” de l'opció A i “hooligans de l'opció B.
S: És veritat que, com a aturats, tenim temps suficient per deliberar i debatre, però tampoc no cal passar-se. En un moment o altre, haurem de passar a l'acció.
W: A veure, jo voldria respondre al company K, quan diu que hem de negociar amb el govern la creació de llocs de treball. En primer lloc, no hem de ser cap comitè de recolzament dels sindicats, som independents. A més, aquí no votem, sinó que debatem, ens enriquim i procurem arribar a un consens. I en segon lloc, res de negociar amb el govern, com fan els sindicats, unes engrunes de treballs precaris, alguns d'ells molt sovint inútils (fabricació de roba de moda efímera, d'ànecs de plàstic, de tecnologia amb l'obsolescència programada,...) i fins i tot perjudicials (vigilants, embargadors, etc.), com ho són la majoria de les professions que existeixen avui: banquers, publicistes, asseguradores, agents de borsa, agents immobiliaris, empreses energètiques, i tots el que treballen per a ells!
K: Llavors no podríem treballar enlloc! L'atur encara augmentaria!
Z: Crec que el que es desprèn de les paraules de W és que l'atur no és el contrari del treball, sinó un moment del treball. És una eina d'extorsió al servei del capitalisme, una amenaça que plana permanentment sobre tots els treballadors. És per això que cap govern estarà mai disposat a abolir l'atur, encara que digui el contrari. La millor manera d'abolir l'atur és abolir el treball!
T: Com?! Abolir el treball!?
Z: Sí, abolir el treball i transformar-lo en una activitat útil. El treball no ha de ser el contrari de la vida. Suprimir el treball i reapropiar-se de la vida són la mateixa cosa. L'emancipació de la classe treballadora no passa per l'activitat assalariada! Instaurem un veritable repartiment de la riquesa i d'un treball que enriqueixi la vida!
G: Fem una pancarta on digui “Fora el treball!”
A: Jo proposo que ens convidem a dinar a la cantina del “Le Monde”, tinc un amic que hi treballa!
B: Doncs jo crec que hauríem de fer un comitè de passeig, i començar a fer horts a les places!
P: I si fem un partit de futbol ... per tot París!?

divendres, 18 de gener de 2019

"IDEOLOGIA DE GÈNERE": DICCIONARI DE BATALLA



Gènere: Concepte institucionalitzat a la IV Conferència Mundial sobre la Dona (Pekin 1995), com a eina d'anàlisi social dels problemes que repercuteixen en les dones, els quals no poden ser tractats com a aïllats, sinó com a estructurals, depenent de com estan organitzades les societats, i de la forma en què aquestes determinen les funcions d'homes i dones. Per tant, tot i que sorgeix de la reflexió feminista, actua més enllà de les problemàtiques centrades en les dones, i abraça tot el conjunt de construccions socials entorn de la sexualitat que afecten a homes i dones.
Estudis de gènere: perspectiva sociològica per abordar els problemes socials des del punt de vista del gènere, fent ús de conceptes com “expressió de gènere” o “identitat de gènere” per explicar la diversitat que es dóna de fet en la societat més enllà de les categories biològiques, sense considerar-ne cap com a “anormal” o “desviada”, és a dir, buscant l'objectivitat.
Violència de gènere: Aquella que s'exerceix contra qualsevol persona que no compleixi els cànons de vida i comportament que estableix el sistema binari i patriarcal per a cadascun dels dos sexes (homosexualitat o transsexualitat, per exemple).
Violència contra les dones: També anomenada violència masclista, és només una part del que anomenem violència de gènere, i és aquella violència que s'exerceix sobre les dones només pel fet de ser dones. Igual com la violència racista s'ha exercit, per exemple, contra persones negres pel sol fet de ser negres.
Violència contra els homes: No existeix. No hi ha violència contra els homes pel sol fet de ser-ho. Sí que s'exerceix contra homes per no ser prou homes, ser homosexuals, o per ser negres, però no per ser homes.
Ideologia: Segons Marx, sistema de creences errònies que està al servei del sistema, per tal que l'oprimit no percebi el seu estat, privant-lo, així, de la seva llibertat. També des de posicions més conservadores es considera un terme negatiu, i s'aboga per una “fi de les ideologies” i el triomf del “pensament únic”.
Ideologia de gènere: Forma despectiva amb la qual tan el Vaticà com els sectors “progressistes” “igualitaristes” (VOX, UpyD, etc) es refereixen a les aspiracions feministes. És una estratègia per presentar la seva postura com a no-ideològica i, per tant, neutra i més verdadera, que s'expressa sobretot reclamant una igualtat en la victimització d'homes i dones (“Els homes també som víctimes de les dones!”). De passada, serveix com a truc per confondre els termes “igualtat” amb “identitat” (Uh! Volen anorrear les diferències entre homes i dones!), la “maternitat lliure” amb “aniquilació de la maternitat” (Uh! Assassines de nens!), “gènere” amb “orientació sexual” (Uh! Ara volen imposar-nos la homosexualitat!) i “drets de les dones” amb “guerra contra els homes” (Uh! Ens denuncien falsament, van contra els homes, ens volen prendre els fills!). Tanmateix, com hem vist, el gènere és una categoria sociològica, i no una ideologia, com no ho és la teoria de l'evolució, per exemple. No pretén alienar ni privar de llibertat, sinó desemmascarar l'arrel d'una (aquesta sí!) ideologia: la patriarcal.

dissabte, 10 de novembre de 2018

ORWELL!!!


La periodista pren la ploma amb què es disposa a tacar la blancor del paper per explicar un fet. Però el paper continua blanc. 
 
Explicar un fet...sembla una contradicció. Com explicar un fet sense manipular-lo? El periodisme m'exigeix explicar la veritat. La Veritat! Quasi res! La veritat dels fets serà, com a mínim, un fet vist des de la meva perspectiva. Impossible ser objectiu. Impossible ser neutral. Impossible escriure. La blancor del full s'intensifica.

Inesperadament, li cau un llibre al cap: 1984. Orwell! És clar! És impossible ser objectiu, però sí que es pot ser honest: el llenguatge de la veritat ha de ser sincer, senzill i directe, cal fugir de l'ostentositat i procurar que l'excés de llenguatge no tenyeixi massa els fets. I sobretot, cal desemmascarar i denunciar en tot moment la manipulació.

La idea era molt clara. Però ara veia que era una periodista fora de lloc, en una època en què el periodisme ja no existia, o almenys era un pur metallenguatge: parlava sobre el que es parlava a les rodes de premsa o a les xarxes socials. La neollengua de 1984 li resulta ara una profecia de l'era de la postveritat, en la qual la realitat es crea mitjançant el llenguatge: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta circumstància comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses mitjançant les xarxes socials. Pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental. El llenguatge dels mitjans ha de ser simplificat, repetitiu, esloganitzat,... Potser ja no té sentit ser periodista... Per què escric? El full emblanqueix encara més.

Però un altre cop de llibre la fa reaccionar: Homenatge a Catalunya... Orwell! És clar! Escric per decència! Escric per curiositat! Escric per defensar les meves idees, però no faig propaganda! No sóc neutral, però tampoc un manipulador. Sóc honest, no tinc perquè amagar que sóc d'esquerres, que sóc llibertari. I precisament per això escric: escric senzill per oposar-me al l'imperialisme i al totalitarisme, al poder i a tota la manipulació i la violència absurda que porta en sí mateix. Escric com a individu per a altres individus, i no per a les masses, ni tan sols per a la classe obrera, tot i que em declaro profundament socialista. Escric a favor de la llibertat dels individus enfront de la màquina en què tot Estat s'acaba convertint. En definitiva, escric perquè vull.

Agustí Centelles. George Orwell (al darrera) amb milicians del POUM davant la caserna Lenin de Barcelona


dilluns, 15 d’octubre de 2018

REVOLUCIÓ


El camí de l'obrer. Gravat pubicat a la revista anarquista La Tramontana (1)

Va arribar el dia D. El dia al qual s'havien degut tots els altres dies, tots els seus esforços, tots els seus pensaments. La causa final. Va obrir la porta fent un sospir. L'habitació era fosca, però un focus de llum il·luminava una boca que començava a parlar: 

- Per fi has arribat. T'estava esperant. Però ja sé que tu esperaves una altra cosa, i no pas trobar-me a mi. Esperaves que el món fos tal com tu t'imaginaves. Has lluitat per un ideal que confiaves que es fes realitat. Però jo et dic que tot era un somni. Has vingut fins aquí per saber la veritat, i la veritat és aquesta. El teu desig, el teu convenciment, els teus ideals, no en tenen prou amb sí mateixos per fer-se realitat. Et sembla que tot allò de què tu tens consciència existeix, però en realitat la consciència és molt limitada. És un engany, no és més que la sensació d'intervenir en la realitat. La veritat és que estava previst que abracessis aquests ideals, que desitgessis el que desitges, i que arribessis fins aquí. Tot estava preparat. 

- Hi ha un pla, doncs, que dirigeix la meva voluntat, i tots els meus actes i eleccions no són lliures. 
- No exactament. Podríem dir que el teu pensament és lliure, però és limitat. Et falta comprendre més enllà de les teves idees. Et cal entendre que el teu pensament està condicionat, sí, però no és que hi hagi exactament un pla.

- Així, si no hi ha un pla, què és allò que em limita i em determina?

- Les teves idees són el producte d'unes circumstàncies, que a la vegada són les que has de canviar per poder fer possible l'assoliment del que vols. Has d'entendre que allò que vols aconseguir és el fruit d'unes condicions que a la vegada fan impossible la seva realització. Les condicions són possibilitat, però també són límit. Has de destruir allò que les ha produït. En certa manera, has d'actuar contra una part de tu mateixa, d'allò que t'ha fet ser tu. 

- Vols dir que no n'hi ha prou amb pensar, informar-se, amb debatre, amb manifestar-se, amb expressar-se, sinó que cal actuar, destruir i autodestruir-se per tornar a construir. Però, en quina direcció? Pel que acabo de veure, no controlo les infinites possibilitats que es deriven de cadascuna de les meves accions. 

- T'hauràs d'arriscar. El teu camí és impredictible. Les possibilitats són infinites, però es multipliquen encara més quan s'entrecreuen amb les infinites possibilitats que s'obren a partir dels infinits moviments que es produeixen en l'univers dels esdeveniments. 

- Potser val més abandonar... 

- Abandonar ja és actuar. És triar no triar. I això també té unes conseqüències. No et pensis que et pots lliurar d'intervenir en el curs de la història. Comprens que tot és una aposta, que la vida és un joc on cal arriscar-se? 

- Arriscar-se... Dóna'm almenys un criteri per actuar... 

- Jo no puc. Ets tu que has de saber què vols. Vols fer la revolució? Doncs fes-la. No pensis que la fas i fes-la.

(1) La Tramontana fou una revista de caire anarquista publicada a Reus des de l'any 1881 fins el 1896, fundada per Josep Llunas i Pujals. Enllaç als números de la revista:

dijous, 30 d’agost de 2018

ENEMICS DE LA SOCIETAT


Imatge: La resistència holandesa durant l'ocupació nazi. Font: Wikimedia Commons
 


- Ostras noi, mira que quedar als lavabos d'homes! No és gaire discret que una dona hi entri... Vinga, ràpid! Tens els pasquins?
- Xxxt! Sí! Té! Però no sé si servirà de res tot això. Crec que ens arrisquem molt per repartir uns paperets amb molta lletra, que potser algú es llegirà, però que no canviaran res. A més, amb aquest títol... “Jakobs i el dret penal de l'enemic”, què carai és això?
- Cal que la gent ho conegui! És un aspecte clau de la filosofia del dret! I la influència de les tesis de Jakobs s'està estenent pels sistemes jurídics a nivell mundial, i també aquí. Per Jakobs, les lleis no són una eina per fomentar la convivència, ni parteixen del poble, ni són per a protegir els drets individuals, sinó per a protegir l'Estat. Les normes jurídiques no són per a evitar la guerra, sinó que la guerra és precisament el nucli de la seva definició.
- Què vol dir això? El dret provoca la guerra?
- Més o menys. La teoria del dret de l'enemic separa la població en dues espècies de gent: les persones i els enemics, que són considerats com a no-persones.
- Però com es pot ser una no-persona?
- Filosòfica i jurídicament es considera que una persona és un subjecte amb uns drets inalienables, que a la no-persona no se li reconeixen. Segons aquesta doctrina, aquell qui es posicioni en desacord amb el poder constituït, amb les lleis vigents o amb l'ordre jurídic, s'està autoexcloent del pacte social, i renuncia “voluntàriament” a la seva protecció legal.
- Així tu i jo no som persones? Però si només fem resistència pacífica!
- És igual. Per Jakobs, qualsevol que vulgui canviar l'ordre establert, s'està posicionant com a enemic de la societat, i ha de ser tractat, no segons les normes del dret, sinó segons les normes de la guerra.
- Així, si ens enxampen, perdem els nostres drets?
- Sí, i el més greu és que no cal que ens enxampin! Només cal una sospita, ja que el dret penal de l'enemic es caracteritza per la seva obsessiva voluntat de prevenció. Per Jakobs són tan importants les intencions com els fets provats, per això les mesures repressives i de control, així com la presó preventiva, són les seves eines fonamentals.
- Ni que fóssim terroristes!
- Precisament és l'Estat qui diu què i qui és terrorista. A partir d'aquí, per defensar la societat del terrorisme, l’Estat té dret a exercir un terrorisme penal.
- Caram amb el tal Jakobs! Però d'on ha tret aquestes idees?
- Les tesis que Günter Jakobs va formular el 1985 beuen directament del jurista nazi Karl Schmitt, president dels col·legis d’advocats del Reich! Aquest tal Schmitt es va refugiar després a l'Espanya de Franco, i el ministre Fraga Iribarne el va nomenar membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962. A partir d'aquí, ja pots imaginar la influència que va tenir en els estudis de dret a les universitats espanyoles, i en els mètodes de la “lluita contra el terrorisme” amb el terrorisme d'Estat, com en el cas dels GAL, fins als nostres dies, amb la llei Mordassa.
- Hòstia! Tens raó, tot això s'ha de saber! Hem de repartir això perquè la gent vegi lo fatxes que arriben a ser!
- Bé, salvant les distàncies, perquè en la teoria de Jakobs no és el Führer qui determina el dret, sinó que aquest neix d'una cambra legislativa escollida democràticament, però que pot usar el seu poder contra una minoria.
- Rehòstia! Així la democràcia es pot convertir en un règim totalitari, si la teoria d'aquest tal Jakobs s'imposa. Porta els pasquins, que t'ajudo a repartir-los!

diumenge, 15 de juliol de 2018

EL CAFÈ DE LA REPÚBLICA



Lo Martí de ca l'Escèptic: Ara tothom parla de República, però no acabo de tenir clar què és i què té a veure amb la independència.

La Cèlia del Cicerone: És un terme que sorgeix de les teories liberals que s'oposaven a l'absolutisme com a forma no legítima de dominació. Segons la teoria liberal, l'Estat com a forma legítima de poder és el producte d'un pacte social. Alguns d'aquests liberals suposen que, des d'un hipotètic estat de natura, individus lliures i iguals decideixen donar-se unes normes a partir de les quals es constitueix la comunitat política que denominem estat. Altres creuen que aquest estat de natura no ha existit mai, i que un individu no pot decidir si viure en societat o no, ni tampoc sota quines normes haurà de viure, però allò que sí que sap és que vol ser feliç, que vol un espai de llibertat per poder decidir la seva manera de ser feliç. En resum, tots aquests liberals entenen l'estat com una eina per satisfer els individus: protegir la seva llibertat individual, la seva propietat, el seu dret a la vida i a la salut, a l'educació, a la felicitat. Com més individus siguin feliços, millor serà la societat. Com menys hagi d'intervenir l'estat, més lliures seran, i més probable la seva felicitat. Segons els teòrics liberals, l'estat només ha de garantir, doncs, que tothom tingui els mateixos drets. Liberté, egalité, fraternité. En aquest ordre.

K.: Però jo no tinc propietats. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. El meu dret a la llibertat està intacte, però no sóc lliure, perquè no tinc res amb què realitzar la meva llibertat.

W.: Jo no tinc salut. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. La feina que em veig obligat a fer la deteriora, tan física com mentalment. El meu dret a la felicitat està intacte, però la balança entre el dolor i el plaer sempre cau del costat del primer.

Z.: Jo tinc educació. M'he esforçat per formar-me al màxim, per poder superar els meus competidors en el món laboral. Però no puc retornar els meus coneixements a la societat, perquè no interessen a cap empresari.

L'Emma de cal Goldman: La teoria liberal cau en aquestes contradiccions, perquè parteix del fet que els individus són anteriors a la societat, i que la societat és una suma d'individus. I encara més: consideren la societat com un mal menor, perquè consitueix un límit a la llibertat dels individus. Per això creuen que el paper de l'estat ha de ser protegir els límits de la llibertat i la propietat individual, però amb això només estan protegint aquells que ja són lliures, perquè ja tenen propietats. No impedeixen la concentració de la riquesa, ni l'explotació de l'home per l'home, perquè hi ha persones que es veuen obligats a “fer-se” esclaves, i fins i tot són culpables de ser-ho perquè, com que en teoria són lliures, resulta que podrien haver triat una altra vida. Així és com l'Estat es converteix en una navalla de doble fil: perpetuació de les estructures de poder, i a la vegada legitimador de les mateixes.

Lo Miquel de cal Bacunin: Per això diem els anarquistes que no és cert que l'individu sigui més lliure fora de la societat. Aquesta és una llibertat teòrica. Al contrari: només en societat l'individu pot arribar a fer real i efectiva la seva llibertat. Però no en qualsevol societat, sinó només en aquella on es doni la igualtat real (en termes de condicions materials) i solidaritat. Només a partir d'aquí poden crèixer individus lliures, perquè la comunitat té cura de la seva salut  i els proporciona educació i instrucció, i podran disfrutar del desenvolupament de les seves capacitats. La llibertat no és, doncs, un punt de partida, sinó el resultat, la fita: igualtat, solidaritat, llibertat. En aquest ordre. Aquesta és la república real i efectiva, on el poble és independent de qualsevol imposició.

Foto: Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font- Diario Público

dimecres, 6 de juny de 2018

ESPAI NEUTRAL


Un carrer ample, una línia dins el plànol de la ciutat. Dos cossos mòbils convergeixen en un punt de la intersecció entre dues línies perpendiculars. El cos A pregunta al cos B: “Perdoni, estic desorientat. Vostè sap què és l’espai?”


Flat Iron Building, -NYC (c) Marcela, Creative Commons
El cos B respon: “L’espai? Un “ésser”, o millor: una condició per a l’ésser. Una entitat que fa possible que hi hagin llocs, i que els cossos hi siguin. Els cossos l’habiten, hi tenen el seu lloc inscrits i registrats en les seves coordenades perfectament perpendiculars, i es situen respecte dels altres cossos.

L’espai és un ens neutre, i respecte d’ell, tots els cossos són iguals, són pura extensió en tres dimensions: alçada, amplada, profunditat.

L’espai és un buit, un suport no concret, on la línia com a espai entre dos punts ha de ser recta, i la corba és una modificació secundària de la recta. Donar el tomb és un acte absurd. L’eficiència ha de ser la màxima que regeixi l’ús d’aquest espai.

L’espai és un continu homogeni, que no alberga paradoxes, ni contradiccions, ni fragments inconnexes: és una quadrícula sense fissures, ni accidents, ni conflictes, ni límits. Sense singularitats, divergències ni excepcions.”

El cos A processa i conclou: “Aquest espai uniforme, igualador, absolut, neutre i higiènic del que vostè parla és una entitat ideal, d’una puresa gairebé divina, que mai queda contaminada pels cossos que l’ocupen. Es tracta del gran ideal de la neutralitat. És un vel extremadament subtil i finíssim, però amb l’eficàcia d’una arma hipersofisticada. És aquell vel imperceptible teixit amb relats falsos però insistents, amb el qual es camufla el poder, i que fa que l’imperi de l’ordre aparegui com l’ordre natural, que l’uniforme de la normalitat, estret i molest, s’incrusti com un òrgan més en el cos que ens ve donat, com si fos una característica genètica heretada i inalienable.

Qualsevol cosa que alteri la neutralitat d’aquest espai es considera, doncs, una anomalia, una aberració, una voluntat perversa d’alterar l‘ordre natural, i l’alteració de l’ordre és un acte criminal. Així, és com el poder es legitima a sí mateix, imposant-se en forma de neutralitat. Pensar en termes que transgredeixin aquest ordre és anormal. Ser divergent és deixar de ser neutral, ser excloent, ser culpable. La diferència és un accident, una voluntat de buscar el conflicte, una il·legalitat.

Però aquest espai no és més que això, un ideal racionalista portat a l’extrem del feixisme, perquè aniquila el pluralisme.”

Entre els dos cossos es forma un remolí, una mena de singularitat que corba les coordenades, al centre de la qual es forma un forat negre d’on sorgeix una espècie d’eco: “L’espai no és res previ als éssers i a les relacions que estableixen entre ells, les quals configuren un teixit irregular, amb nusos, forats, transparències, pedaços i recosits que es fan i es desfan, com en un work-in-progress, una entitat sempre inacabada i en transformació constant.”
-->