EL DRET DE DEFENSAR-SE

 (Diàleg entre Surak de Vulcano i la la subcomandant T'Pol sobre els incomprensibles afers humans)

-Els humans diuen que els seus Estats són sobirans, i que decideixen coses, però jo em plantejo si existeixen els Estats. Si podem dir que existeix algun Estat,... llavors què vol dir existir? Un Estat no existeix de la mateixa manera que existeix una cosa o una persona. Ni tan sols existeix de la mateixa manera que existeix la consciència.

-Surak, si ens posem de ple en aquesta qüestió, ens portarà a reflexions existencials i metafísiques que no tenim temps d’abordar en l’espai que ens donen per aquest article.

-D’acord, T’Pol, doncs admetem la possibilitat de l’existència d’algun Estat. Pot tenir aquesta algun sentit?

-Quina finalitat pot justificar el bastiment de tota aquesta estructura burocràtica, d’aquest animal artificial, d’aquest gran embarrat a qui han delegat la presa de decisions? D’entrada, dit així, sembla un ens completament monstruós i alienant.

- Tot i així, suposem que l’existència de l’Estat pugui tenir algun sentit. Quin seria? En tot cas, seria el de salvaguardar els drets de les persones súbdites de l’Estat en qüestió. De fet, si té sentit sotmetre’s a alguna instància, només pot ser a canvi d’algun tipus de protecció.

- Així doncs, cal determinar exactament què és allò que cal protegir per igual en totes les persones. Com diria Kant, trobar què és allò que tothom podria voler protegir, allò que tots podríem voler que fes tothom, allò en el qual les voluntats de tots poguessin ser una sola voluntat comuna.

- Sona complicat, T’Pol, però si admetem que l’Estat té un sentit, és l’únic camí que ens queda per determinar-lo.

- Allò, doncs, que tots podríem voler i que, per tant, constituirien els principis més valuosos d’aquest Estat és el que anomenem «drets». I l’Estat hauria de ser el garant d’aquests drets.

- Així doncs, tenint en compte aquests supòsits, hem de concloure que l’Estat no pot tenir drets. Només les persones poden tenir drets.

- Per què ho dius, Surak? Un estat no té dret a defensar-se?

- Per la raó que he formulat al principi de la nostra discussió, i que tu no has volgut abordar perquè creies que seria massa complicat: l’Estat no existeix de la mateixa manera que existeixen les persones. I una cosa que no existeix no pot tenir drets. Bé, tampoc una cosa que existeix pot tenir drets. Per exemple, una taula no pot tenir drets,...

- Sí, sí, ja t’he entès. Tens raó, la qüestió és més metafísica del que em pensava. Però, en termes pràctics, vols dir que no podem dir que l’Estat tingui drets, sinó només l’obligació de defensar els drets de les persones que formen part de l’Estat.

- Sí, bé, això de «formar part» o «ser súbdit» també ho hauríem d’analitzar...

- Sí, és clar, però no tenim més espai. Tenint en compte el que hem dit, que un Estat entri en guerra amb un altre i envii els seus súbdits al front mai pot ser una tasca que doni sentit a l’estat, perquè està desatenent l’obligació de protegir els drets dels ciutadans, en aquest cas el mateix dret a la vida i a la salut física i mental.

- Hi estic d’acord, T’Pol. Aquest és un dels casos en què l’existència de l’Estat esdevé completament absurda, kafkiana i terrorífica. Però això passa constantment. Potser és que no és un accident o una excepció. Potser és la norma. Potser la guerra mateixa és l’única lògica que motiva la suposada existència dels Estats.

- Segons el que dius, la qüestió ens l’hem de mirar al revés del que normalment la plantegem: no és que l’existència de l’Estat sigui necessària perquè hi ha guerres de les quals ens hem de defensar, sinó que hi ha guerres perquè hi ha Estats. Hi ha Estats que les provoquen, altres les condemnen perquè no tenen prou força per participar-hi. Hi ha Estats que no tenen prou força per protegir els seus súbdits dels atacs d’altres estats, hi ha Estats que s’aprofiten del fet que hi hagi Estats que fan la guerra entre ells.

- I no només en això hem d’invertir la mirada: la guerra no està provocada pels conflictes entre persones, ni tan sols per l’odi dels uns contra els altres, sinó al revés. La guerra és un moviment promogut, planificat, orquestrat, dissenyat, pels Estats.

- Però hem dit que els Estats no existeixen. Només existeixen les persones, tant si són terrestres, com vulcanianes, com marcianes,...

- Llavors, sigui qui sigui que hagi al darrera d’una guerra, encara és més clar que els Estats no tenen drets, ni tan sols el dret a defensar-se. Només les persones tenen drets.

HANNAH ARENDT, FA 50 ANYS

 

Nova York, 4 de desembre de 1975.

Ha mort Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que no s’ha definit a sí mateixa com a filòsofa, sinó com a teòrica política, pel seu rebuig a la filosofia hiper-complicada i tancada en el món acadèmic. En els seus escrits ha defensat una manera de fer política com una pràctica col·lectiva basada en l’experiència real de les persones: l’acció entre iguals, en un espai públic obert i deliberatiu. De fet, aquesta ha sigut la seva definició de llibertat, entesa no com una possessió individual: la llibertat individual, estrictament, no existeix, perquè l’individu no neix lliure, sinó que es fa lliure actuant, més ben dit, inter-actuant amb els altres. Per això, per Arendt actuar no pot ser mai violar o destruir, sinó establir relacions i crear noves realitats. La veritable política, doncs, és aquella que crea món, que inicia, que s’arrisca.

Ha mort Hannah Arendt, una jueva que havia fugit del nazisme, però que fou durament criticada des de molts sectors jueus per qüestions vinculades al seu tractament del nazisme i de la responsabilitat jueva. Per una banda, Arendt fou molt crítica amb els Judenräte, els consells jueus que, sota coacció nazi, havien col·laborat en la gestió de les deportacions. Per altra banda, va ser objecte de campanyes de difamació a diversos mitjans jueus dels Estats Units i d’Israel, sobretot arran de la publicació del seu llibre Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal (1963), on va presentar Adolf Eichmann, un dels principals responsables de la logística de la deportació de jueus als camps d’extermini, no com un monstre malvat, sinó com un funcionari mediocre incapaç de pensar pel seu compte, que no odiava especialment els jueus, ni tenia un caràcter cruel: simplement "complia ordres" de manera acrítica. Aquest concepte va ser interpretat per molts com una trivialització del mal nazi, però Arendt no va justificar mai aquests crims, sinó que va oferir una nova manera de pensar com es poden cometre atrocitats sense que els seus «autors» siguin monstres excepcionals. Només cal que no pensin i renunciin a l’autoria de l’acció, és a dir, que se’n es des-responsabilitzin. D’aquí la importància del pensar com a antídot contra el mal. Pensar no com a acte purament intel·lectual, sinó com un acte radicalment ètic, una forma de resistència contra la deshumanització.

Ha mort Hannah Arendt, una testimoni lúcida del totalitarisme, però que no el denuncia només com una dictadura exclusivament perpetrada pes nazis, sinó com una nova forma de dominació, radical i sistemàtica. A Els origens del totalitarisme (1951) l’analitza com una invenció moderna, nascuda de la crisi de les institucions liberals, de l’individualisme i de l’abandó del pensament crític. Es tracta d’una forma política totalment nova, que no es conforma amb obtenir el monopoli del poder polític, sinó que busca el control absolut sobre la vida humana, sobre l’acció política, sobre el pensament, sobre el el llenguatge i, fins i tot, sobre la realitat. És, per tant, un sistema que anul·la la pluralitat humana i converteix els individus en masses manipulables.

Lluny de fer una caracterització fàcil dels règims totalitaris com a sistemes adoctrinadors que transformen les mentides en veritats imposades, segons Arendt el totalitarisme, no és que menteixi, sinó que destrueix el concepte mateix de veritat; elimina la distinció entre veritat i mentida, entre bé i mal. El règim totalitari crea un món fictici en què els fets no tenen importància, només la coherència interna del discurs dominant. Això fa que els individus deixin de saber què és veritat i què no, i es tornin incapaços de jutjar.

Ha mort Hannah Arendt, una pensadora política que d’aquí a 50 anys ens farà veure que el totalitarisme no és un règim que forma part del passat, que no té forma de senyor amb bigotet alçant la mà, sinó que és un gran monstre fet d’individualisme, de masses inconscients, de sionistes genocides, de deportacions arbitràries, de dirigents tecnòcrates, d’algoritmes i d’espectacles mediàtics que teixeixen xarxes tan espesses que enterboleixen la reflexió... En definitiva, que el totalitarisme és ara. Actuarem?

BÚNQUER

 

Vam esperar la guerra confinats al búnquer. Ens van dir que ens preparéssim per la guerra i així ho vam fer. Ens vam comprar el kit a través d’Amazon per no haver de sortir al carrer. Ens van dir que la guerra era inevitable, i ens hi vam resignar. Ens van dir que ens havíem de fer grans com a societat, que el discurs sobre els valors europeus, la pau i els drets humans era molt bonic, però ara ja massa innocent i naïf. Que per fer-nos grans havíem d’assumir responsabilitats i aprendre a defensar-nos sols. No ens havíem adonat que aquests «valors europeus» sempre havien estat una excusa per crear mercats i fons financers, així com una arma moral contra altres pobles. Però ens els havíem cregut, com també llavors vam creure que havíem de renunciar a ells per sobreviure. Així doncs, estàvem convençuts que ens calia preparar-nos per la guerra. Però, la gerra contra qui?
Per una banda, ens alertaven contra uns suposats invasors, que de forma aparentment individual i desorganitzada es colaven pels nostres carrers, les nostres escoles i les nostres botigues, seguint un secret pla de substitució i aniquilació cultural. No ens havíem adonat que eren només un boc expiatori per tapar la ineptitud dels nostres propis dirigents.
Per una altra banda, arribaven senyals d’alerta pel perill de conquesta per part del poderós i malvat Senyor del Glaç, que des de la plaça Roja dirigia les seves tropes cap a nosaltres amb la ferma intenció d’arrasar amb la nostra sobirania política. No ens havíem adonat que la nostra sobirania política ja feia temps que l’havíem perdut en mans dels nostres propis senyors, que se l’havien anat venent als grans mercats financers.
Tanmateix, ens vam tancar. Per prudència, per por, o per sentiment d’obediència, ens vam tancar al búnquer. La diferència respecte d’anteriors guerres era que el búnquer no era comunitari, sinó que cadascú tenia el seu. La nostra única finestra per mirar el món era la pantalla dels nostres dispositius  connectats a la xarxa. O almenys això crèiem. Tampoc érem conscients que aquesta pantalla  era més aviat l’ull que ens mirava a tots nosaltres.
Però mentre esperàvem la guerra, un dia vam començar a sentir sorolls al carrer... L’endemà eren més forts. No gosàvem espiar per por, però al cap d’unes setmanes el soroll eixordador, i la nostra curiositat també.  Finalment ens vam decidir a obrir persianes i vam guaitar per la finestra. Animals de tota mena voltaven pels carrers. Cadascun bramant a la seva manera, en una simfonia de brams, xiscles, cants, i piu-pius, que semblava expressament composada per despertar-nos i avisar-nos. Era com si cridessin «Sortiiiiiu!»
En sortir, vam comprovar que la guerra no havia existit mai. No hi havia senyals de bombes, ni d’incendis, ni de matances, ni de destrucció. Tanmateix, l’escenari era desolador: ja no quedaven escoles, ni hospitals, ni residències, ni comerços. Sobre les vies no hi passaven trens. No quedaven cafès ni llibreries. No hi havia llocs de trobada, perquè les places, ara tancades amb barreres,  eren places d’aparcament privat. Tampoc hi havia cultius; les terres s’havien quedat ermes a falta de gent que les cultivés i els arbres havien mort a falta de gent que els cuidés.
Tancats en el búnquer, no ens havíem adonat que, mentre la guerra no passava, els nostres ineptes senyors havien anat desballestant el nostre món. Però no només això. També vam entendre que la guerra havia consistit sobretot en un espoli interior. L'espoli del pensament.

EL MODERADOR QUE NO MODERA

Benvinguts al debat d’avui sobre la llibertat d’expressió! En aquesta ocasió, i a partir d’ara, el nostre moderador, el Sr. Zuckerberg, ha decidit no moderar. Seguint l’exemple d’altres no-moderadors, afirma que els seus motius responen justament a la voluntat de promoure benefici la llibertat d’expressió. Assegura que moderar vol dir controlar continguts, retallar llibertats i, en definitiva, censurar i frenar la creativitat i la innovació. Així doncs, tampoc es verificaran les notícies, perquè la sola pretensió de dir la veritat és ja un intent inacceptable de posar una opinió per sobre de les altres. Així doncs, sense més preàmbuls, donarem la paraula a... (ai! No hem de moderar!) ... a qui vulgui parlar.

Europa: «Això és inaudit i va contra tots els nostres valors de respecte i honestedat! Si ja qualsevol barbaritat pot ser difosa per la xarxa, on queda el dret a la pròpia imatge, la pròpia dignitat, i el respecte envers la veritat?»

Algú a qui se li ha quedat el micro obert: «Llàstima! Ja no podrem incidir en la xarxa en benefici dels interessos partidistes... L’excusa de la moderació ens anava molt bé per tenir controlat el discurs i blanquejar les nostres polítiques neoliberals.»

Trump: «Ben fet! Gràcies a la valenta decisió del nostre no-moderador garantirem la llibertat absoluta d’expressió a tot el planeta!»

Un cop més, a algú se li ha quedat el micro obert: «Així, com que tenim gairebé tots els altaveus, podrem cridar més i més fort! Tan fort com vulguem, sense límit! Així el nostre missatge arribarà més i més lluny!»

Hi ha molts presents en aquest debat que no diuen res. No diuen res? De fet, sí que parlen, però no tenen micròfon. Parlen, però ningú els sent. Ningú sent que diuen això:

«És evident que la llibertat d’expressió no és això. I també és evident que l’única llibertat que volen és només la seva pròpia.»

«La llibertat només es pot exercir en un context on ningú aixafi la llibertat dels altres. Sense moderació, qui més crida acaba tenint la raó, només pel fet d’haver impossibilitat que els altres tinguessin dret a rèplica.»

«L’algoritme que prioritza continguts fa de micròfon i multiplica exponencialment la veu d’aquells que ja tenen poder i influència sobre aquesta xarxa. Així és com el no-moderador, en realitat, modera de forma oculta.»

«La falsa neutralitat serveix un cop més per posar-se al costat del més fort i, a la vegada, quedar com un defensor de la llibertat. Quin fastig!»

«És fals que sense verificació hi hagi més llibertat, perquè, encara que els desagradi, la veritat existeix. Encara que ningú la pugui conèixer completament, hi ha veus que l’estimen i es preocupen per ella i, en canvi, n’hi ha que la manipulen, la forcen, l’amaguen premeditadament,... La verificació no és una forma de censura, sinó una preocupació honesta per la veritat, i una manera de desemmascarar el mentider.»

«Sí, és clar, però qui verifica el verificador?»

«...»

Sens dubte, un diàleg força interessant, i que incita a reflexionar. Llàstima que no el senti ningú.

POR I OBEDIÈNCIA

Gràcies a l'esforç dels companys de l'associació Filosofia Ara, s'ha publicat el número 9 de la revista que porta el mateix nom, aquest cop amb el monogràfic "Guerres i conflictes", al voltant de "Les guerres, visibles i amagades, d'ara i de sempre" , els conflictes i la seva rellevància filosòfica. 

La meva col·laboració a la revista ha estat l'article "Por i obediència", confegit a partir de la ponència que vaig realitzar dins les Jornades de Filosofia sobre el poder i la por a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Podeu consultar la revista sencera en línia en aquest enllaç.

 

TINA, 1984-2024...

1984. Fi de les ideologies. Fi la de història. Any del naixement del PU (Pensament Únic), unificat sota les directrius del nou dogma de la TINA (There Is No Alternative).

La consigna, que ressona una vegada i una altra pels altaveus del PU, té un efecte tranquil·litzador i convincent. Les pantalles escampades arreu, fins i tot dins la privacitat dels domicilis, escampen la imatge d’aquell rostre d’expressió serena i segura pronunciant aquestes paraules amb posat calmat i a la vegada inflexible.

El seu potencial hipnòtic deriva del convenciment que les decisions polítiques no han de respondre a cap principi moral o ideològic i, per tant, ja no són pròpiament decisions, sinó algoritmes: no hi ha descord ni debat possible sobre elles, perquè es prenen des de la neutralitat més absoluta, i des del coneixement i el domini de l’enginyeria econòmica i social. No hi ha altra alternativa, doncs, que aplicar reformes neoliberals i deixar l’ordre social en mans de la mà invisible del mercat global.

«There is no alternative» expressa el poder de qui té a les seves mans, no només una possibilitat, sinó l’única possibilitat.

2008. No hi haurà alternativa a les retallades, als rescats bancaris, a les subvencions a les grans empreses. No hi ha haurà alternativa als bombardejos d’Irak, Síria, Afganistan. Igual que Eichmann no tenia més remei que acatar les ordres del Führer, o les forces aliades no tenien més remei que bombardejar totes i cadascuna de les ciutats alemanyes.

2020. Serà inevitable el genocidi palestí. No hi ha alternativa, ens hem de defensar del terrorisme islàmic i de l’imperialisme rus.

2024. O estàs amb nosaltres, o estàs amb ells. La consigna del PU no em permet parlar de l’imperialisme de l’OTAN ni del terrorisme sionista. No em permet pensar en termes de pau, perquè em retreu que això és il·lús, que no hi ha alternativa a la guerra i que Europa ha d’agafar les regnes de la seva pròpia defensa. Em convenç que no hi ha més remei que augmentar la despesa militar.

El PU no em permet girar la mirada cap al passat, cap a les causes, els antecedents, el context, perquè si ho faig em converteixo en un ésser sospitós, perillós, immoral i despreciable. El PU diu que hi ha guerres bones, i que si Europa no s’hi implica estarà desatenent el seu deure moral. El pacifisme ja no és naïf; és el cavall de Troia de l’enemic.

Les paraules ja no volen dir. El PU les té segrestades. Depredador de la natura i del llenguatge, el que diu es fa llei en el mateix moment de dir-ho.

L’única paraula que ens resta és «No».

Referències

Arthur Schoppenhauer. Die Welt als Wille und Vorstellung

Herbert Marcuse. One-dimensional man

Margaret Thatcher: «There is no alternative»

Gerhard Schröder: «Es gibt keine Alternativen»

Ignacio Ramonet. Le Monde Diplomatique, gener de 1995

Chomsky, Noam. "On the nature, use, and acquisition of language." Handbook of child language acquisition.

Imatge: Imatge extreta de : https://criticallegalthinking.com/2013/04/24/thatcher-the-wound-festers-2/

DRÀCULA 2.0

He estat esperant tot aquest temps. Sento l’olor. És irresistible. És una olor tan antiga, però a través dels anys es manté encara tan fresca, sucosa, apetitosa. 

He estat esperant, pacientment. Quan es faci fosc sortiré a libar el nèctar deliciós de la por. La por del diferent, del negre, de l’animal. La por de perdre, de ser lleig, de fracassar. La por de fer el ridícul, de no tenir res a dir, de no ser prou. La por de ser un mateix, la por de dubtar, la por al desconegut. La por de saber, i la de no saber, la de parlar sense embuts, la de ser poc ambiciós, la de tenir massa poc. La por de ser lliure, i la de ser esclau.

Espero. Tinc una paciència infinita. La meva vida corre immortal a través dels anys i el segles, esperant sempre la mateixa olor, el mateix nèctar que sempre retorna i es regenera, igual com la lluna s’omple i es buida una vegada i una altra.

Espero, pacientment, la foscor. La nit és el meu oxigen. El sol em repugna, perquè il·lumina, clarifica, desvela, aclareix, fa possible la visió. Però no em convé que em vegin. Ni tampoc em convé que hi vegin.

He estat esperant la foscor pacientment, perquè jo visc de la ceguesa, l’estupidesa, la ignorància, la confusió, l’escepticisme fàcil, el dogmatisme estúpid i el relativisme naïf. Espero la foscor perquè no vull que hi vegin ni que comprenguin. Només vull que opinin, divaguin i facin xerrameca.

Mentrestant, des del meu amagatall fúnebre preparo les pocions més embriagadores, difonc sentències maniquees, llenço flaixos encegadors, escampo vapors afrodisíacs i boires mentals, i teixeixo laberints de miralls. Vull que quan les meves preses mirin el món es vegin només a si mateixes. No vull que es mirin als ulls o conversin entre elles. L’estaca que que caldria per aniquilar-me pesa tant, que caldria la cooperació de totes. Per això han de tenir por els uns dels altres: han de formar un exèrcit de porucs, una suma d’individus terroritzats, que no cooperin entre ells i només tinguin ulls per mi.

La meva cuina és pacient i lenta, perquè tinc tot el temps del món, i des de la immortalitat accelero els rellotges per fer que les meves víctimes sempre tinguin pressa, perquè visquin a contra-rellotge, perquè no tinguin temps per pensar. La reflexió és el seu únic antídot, però d’aquesta manera els és inaccessible. No vull que hi vegin.

Quan arribi la foscor, m’he de fer imprescindible, irresistible, indispensable. M’he de tornar el clau roent enmig de la immensitat glaçada de por. He de ser l’esperança, la salvació. Només així les meves víctimes s’entregaran a mi. I jo només hauré d’obrir la boca i xuclar.

Mentre espero, afilo els ullals que ja es deleixen per clavar-se en la carn tendra de la ingenuïtat que jo mateix he conreat. Desplego la capa, brando els símbols ben amunt, i mostro el meu deliciós somriure. Europa, estimada, vine a mi!

CONSENTIMENT

 Judith Butler: «Cal contextualitzar la sexualitat. El problema no és la sexualitat en si mateixa. Les persones intenten seduir-se, s'esforcen per crear les condicions en què la persona que desitgen els trobi irresistibles. La qüestió és identificar les dinàmiques de poder que tendeixen a afectar la capacitat de cadascú de progressar, de prosperar, de ser tractat de manera justa i, en primer lloc, d'evitar el xantatge i les represàlies.» (Revista Vacarme, 2003)

LLIBERTA- Com podem saber quan una persona actua lliurement i sense coacció?

CONSE- Crec que la llibertat es mesura en base al consentiment. Sense el seu consentiment, qualsevol acció sobre un altre és il·legítima, perquè és un acte de dominació o submissió forçada. L’acció política dels governants cap als governats hauria de ser consentida per aquests a través d’un pacte social. Es pot dir el mateix en les relacions socials i afectives: el matrimoni es basa en un pacte on els dos membres de la parella han de dir que sí. Els estats actuals estan basats en aquesta idea, pròpia del contractualisme liberal: l’origen de l’estat és un pacte lliure entre tots els ciutadans per donar-se, com a mínim, unes lleis i uns governants que les facin complir. Per tant, si formes part d’aquest estat, la teva obediència als governants i a les lleis no implica opressió, perquè la teva submissió és voluntària. Sobre aquesta base teòrica, l’Estat és un estat de llibertat a través de la llei.

LLIBERTA- Però aquesta llibertat inicial és fictícia! Quan s’ha donat aquest consentiment? En quin moment a ningú li han preguntat explícitament si volia formar part de cap Estat? I la qüestió més important: és que hi ha alguna altra opció a escollir? Hi ha l’opció de no consentir? En el cas d’una dona que pateix abús sexual a la feina, si continua ocupant el seu lloc de treball perquè és l’única opció de supervivència que té, podem dir que està consentint la situació i que, per tant, no està patint realment un abús? En el cas d’un home totalment desposseït que no té cap altra opció que treballar en condicions d’explotació, podem dir que consent aquest abús de poder, només pel fet que torna a la feina cada dia pel seu propi peu i sense que ningú el forci a anar-hi? Allà on no hi ha la possibilitat real de no consentir, el consentiment no té sentit. Allà on no és possible dir «No», el «Sí» significa ben poca cosa. Fa falta alguna cosa més que el consentiment per poder considerar que la conducta d’una persona és lliure.

CONSE- Però llavors, en quin moment ho pot ser? Sempre estem condicionats per l’entorn, la cultura, la pressió social, les condicions econòmiques, les expectatives de la família,... Naixem ja dins una societat i anem conformant la nostra identitat sota les categories que ens ofereix aquesta estructura social. Em refereixo a la identitat cultural, sexual, religiosa, etc. Segons això, mai som lliures d’escollir el que fem, perquè estem incrustats en aquesta estructura, fora de la qual la nostra existència com a individus no seria possible ni pensable. Llavors, hem de concloure que la llibertat no és possible?

LLIBERTA- No sé què és la llibertat en abstracte. Acostumem a definir la llibertat com la capacitat de fer el vulguem. Però és difícil saber què volem. Potser és més fàcil saber què no volem, què no estem disposats a suportar. Quan algú diu «No», això és molt clar. En canvi, no dir que "No" no sempre vol dir sí. Ni tan sols dir que sí és sempre un sí. Llavors, el problema no és el sí o el no, sinó les condicions estructurals sota les quals les persones consenten determinades situacions. Les persones prenen responsablement (no hi ha més remei) les seves pròpies decisions (encertadament o no) per tirar endavant la seva vida en el món que els ha tocat viure. Enlloc de jutjar les seves decisions, hauríem de jutjar el món que els envolta: hi ha decisions que no hauríem d’haver de prendre!

CONSE- Llavors, què cal tenir en compte en un judici?

LLIBERTA- Un jutge no només ha de tenir en compte el sí o el no d’una dona que ha denunciat una agressió sexual. Haurà de tenir en compte les desigualtats existents prèviament a aquest sí o aquest no. És a dir, a més de complir la lletra de la llei, s’haurà de qüestionar necessàriament els seus propis prejudicis masclistes, classistes, racistes, ... que són els propis de la societat, i fins i tot poden ser els de la víctima. 

 

Per ampliar:

SERRA, Clara. El sentido de consentir. Editorial Anagrama, 2024.

ANESTÈSIA

ANESTÈSIA: Substància o pràctica per inhibir la sensació de dolor o molèstia, sense incidir en la cura o les causes d’aquest dolor. Els seus efectes són l’analgèsia, l’amnèsia, la relaxació muscular i la supressió dels reflexos. 

 

El 1275, un metge mallorquí anomenat Ramon Llull va obtenir un líquid volàtil i inflamable mentre experimentava amb certes substàncies químiques, al qual va anomenar «vitriolo dulce», que feia que els pollastres s’adormissin i perdessin la sensibilitat al dolor. Des de llavors, molts altres noms han contribuït a desenvolupar aquest descobriment tan beneficiós per la humanitat, utilitzat als quiròfans perquè el pacient no senti dolor durant una operació, que altrament hauria estat inhumanament dolorosa.

Amb el sorgiment de les ambicions sociològiques, s’amplia el camp d’acció d’aquest mateix principi més enllà del quiròfan, amb la idea d’anestesiar la societat sencera de tots els mals que poguessin amenaçar el seu estat de placidesa o, en qualsevol cas, d’alterar l’ordre i el funcionament de la societat en general. El seu «tetrapharmakon» particular, els quatre eslògans en què es centra la seva campanya, ressonen fins a dia d’avui:

«No paris!» Els analgèsics físics ens permeten «continuar» com si res. Continuar què? Continuar treballant, continuar produint, continuar conduint, continuar consumint,... La cura de les causes implicaria una despesa massa gran d’esforços i diners per la societat, així que val més que, com a individu, et facis càrrec de comprar el teu propi analgèsic per apaivagar els símptomes.

«Preocupa’t per tu, i deixa estar la resta!» Els analgèsics psíquics possibiliten l’adaptació de l’individu al sistema social sense la necessitat de canviar cap de les disfuncions d’aquest sistema. Depressió, ansietat, pensaments suïcides, paranoia, ... La cura implicaria haver de canviar molts aspectes de l’organització social i econòmica, per fer-la més flexible i adaptada a les necessitats reals de les persones. Però és molt més fàcil tractar l’individu que curar la societat. Prescriure el consum de certes drogues és una pràctica clau per conformar els individus amb el ritme social.

«Elimina la brutícia amb facilitat!» Allà on no arriben els psicòtrops i psicolèptics per pacificar la vida social, creem institucions-contenidor per ingressar-hi els individus inadaptats, bojos, insubmissos,... L’hospital serveix per curar, sí, però també pot ser útil a tals efectes. De la mateixa manera, la presó és un instrument per intentar protegir la societat d’individus perillosos, sí, però de passada serveix per ampliar l’etiqueta de «perillosos» a totes aquelles conductes socialment discordants i totes aquelles opinions dissidents, i amuntegar-les en un contenidor fora de la vista dels individus adaptats. També són molt eficaços els CIES, els camps de refugiats o directament l’extermini transfronterer.

«Oblida’t de les preocupacions!» Les injustícies i desgràcies que es produeixen a nivell mundial poden ser una important font de malestar i incomoditat, les quals acostumen a generar moltes preguntes en la ment dels individus i, com a conseqüència, a encendre el pensament. Per encaixar les ments de les persones en l’opinió pública i anivellar-la a la mitjana o «average» (és a dir, la mediocritat), no n’hi ha prou amb ensucrar els noticiaris, eixamplant la secció d’esports, la d’espectacles -no cultura- i la del temps. Tampoc n’hi ha prou amb incentivar amb una sobredosi de publicitat l’avidesa consumista que fa que els cervells dels individus generin tota classe de neurotransmissors responsables de l’excitació i desincentivadors del pensament. A més d’això, cal crear soroll, molt soroll, és a dir, fer proliferar notícies i interpretacions sobre un fet, o un no-fet, tantes com les seves contràries. D’aquesta manera, tot i que encara puguin quedar individus amb inquietuds per la reflexió, es genera una remor constant a la qual les orelles s’acaben acostumant, fins que ja no senten res.

Aquesta és la culminació del procés pel qual s’ha pretès assolir la societat ideal: aquella on fins i tot les més grans desgràcies podran ser suportades simplement perquè seran ignorades, oblidades, i fins i tot negades. Una societat marcada pels quatre grans efectes de l’anestèsia: analgèsia (evitar la sensació conscient del dolor), amnèsia (evitar la formació de memòria), la relaxació muscular i la supressió dels reflexos (evitar la resposta als estímuls). En definitiva, un món feliç!

FILOSOFIA DE PONENT, UNIVERSAL

El 1928 apareix publicat Elogi de la mentida, un llibre filosòfic d’estil literari; una oda a la mentida per parlar de la llibertat de veritat. El seu autor, tot i haver entrat en relació amb els escriptors noucentistes catalans, passarà sense pena ni glòria per la història de la literatura catalana, al costat d’altres autors desconeguts com Diego Ruiz, Jaume Brossa, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech, tots ells filòsofs d’esquerres marginats. Per sort, l’Elogi de la mentida ha estat rescatat de l’oblit i reeditat per Alba Padrós i Max Pérez, gràcies als quals la figura de l’autor se’ns comença a aparèixer d’entre la boira dels oblidats.

Amb l’ideal d’un poble llibertari autogestionat, el nostre autor elogia la mentida i l’artificialitat com a factor d’alliberament. Per una banda, els artefactes com les màquines ens poden alliberar del pes de les feines més feixugues, mentre altres artificis més subtils, com les paraules, ens poden esclavitzar si les prenem per veritats absolutes. És per això que l’autor elogia la mentida, no pas com aquella que fem servir conscientment per enganyar i treure’n un benefici, sinó aquella a la qual ens costa tant enfrontar-nos: l’artefacte que construïm com un bell i ordenat edifici per donar aixopluc i sentit a la nostra existència. Ara bé, després d’haver-ne desmuntat la bastida, n’oblidem la nostra autoria i la convertim en una veritat intemporal i definitiva, un dogma cultural, moralista i dominador. Així és com la nostra capacitat inventora i creadora s’aniquila a ella mateixa: oblidant-se. Només la recuperació de la consciència de ser mentiders ens pot alliberar de la perversa influència paralitzant dels dogmes. Però qui és aquest antifilòsof amant de la mentida?

L’autor del nostre llibre va néixer a Mollerussa on, cap al 1917, feia de mestre a l’escola. Nascut en el sí d’una família camperola, es deia Josep Torres Tribó, i ben aviat va haver de marxar del seu poble degut a les pressions de l’Església catòlica contra ell i la seva família, per les seves conviccions atees i per conductes irreverents, com negar-se a portar els seus alumnes a confessar-se. Durant la seva estada a Lleida fou detingut pel seu antimilitarisme, sent condemnat a dos anys de presó.

A partir d’aquí comença un periple de refugis, entre els quals Madrid o Saragossa, on va entrar en contacte amb personatges significatius de la intel·lectualitat espanyola com Felipe Alaiz, deixeble directe d’Ortega y Gasset i persona de prestigi dins el món llibertari, amb qui va editar una revista de tendència anarquista junt amb altres noms com Francisco Ascaso.

Continuà amb aquesta activitat quan es traslladà de nou a Catalunya, on fou de nou detingut i empresonat, juntament amb Ascaso, per la seva presumpta vinculació a accions de protesta per l’assassinat de Francesc Layret. A la presó va coincidir amb líders anarcosindicalistes com Garcia Oliver, i comença a elaborar la seva reflexió sobre la llibertat, que relatarà anys després al nostre llibre.

Un cop fora, i ja amb una família de qui tenir cura, es consagra a l’escriptura i la divulgació cultural a nivell professional, activitat que combina amb diverses feines. Entre algunes relacionades amb la construcció, exerceix sobretot com a mestre en diferents escoles d’orientació racionalista: l’Escola de Natura de Barcelona, l’escola d’Arbeca, i l’Ateneu Llibertari de la Sagrera, fins que funda la seva pròpia escola al barri del Guinardó de Barcelona, de règim coeducatiu mixt, per infants i adults, i seguint la pedagogia experimental de caire racionalista.

La Guerra Civil aniquila aquest projecte, i Torres Tribó es vincula més estretament amb cercles de la CNT, implicant-se en col·lectivitzacions agrícoles, entrant al comitè de la CNT de Valls i dirigint la revista d’aquest col·lectiu, «Acció Sindical».

Acabada la guerra, la família formada per Josep Torres Tribó, Guadalupe Cuadrado i els seus fills Hortènsia, Orphania i Josep, van exiliar-se i van ser ser internats en diferents camps de concentració. Allà el nostre filòsof es va enrolar en una de les Companyies de Treballadors Estrangers, amb qui va acabar sent detingut pels nazis a Amiens. Va passar pels camps de concentració de Hohenfels i Moosburg, fins a ser internat a Mauthausen-Gusen, on va ser assassinat en una cambra de gas el dia 22 de setembre de 1941, a l’edat de 41 anys.

Fou, com tants d’altres, víctima d’una de les veritats més absolutes que han dominat i encara dominen Europa, i en nom de la qual es promouen guerres, s’exterminen persones i es proscriuen pensadors al racó de l’oblit, allà on les veritats es transformen en mentides, i els lliurepensadors ni tan sols apareixen com a mentiders. Simplement, desapareixen. 

Referència bibliogràfica: 

TORRES TRIBÓ, Josep. Elogi de la mentida (Estudi introductori de Max Pérez i Alba Padrós) Edicions Cal·lígraf. Figueres 2022. 

EL SOMNI D'ASIMOV

(Article publicat a la revista URTX a Tàrrega, l'abril de 2024)

 El títol vol ser una referència a la tecnologia com a element que és i ha estat objecte de l'imaginari col·lectiu i dels grans mites de la modernitat i la contemporaneïtat. Alhora, també pretén al·ludir a la qüestió sobre la possibilitat d'IAs morals regides per lleis similars a les d'Asimov o, almenys, sobre la pretesa neutralitat moral de la tecnologia. Per abordar aquestes qüestions, es farà una exploració genealògica dels principals conceptes sobre la tecnociència des d'una perspectiva històrica, ontològica, antropològica i ètica. La intenció és aportar eines conceptuals filosòfiques per a un debat sobre la possibilitat de la IA i conseqüències ètiques, socials i polítiques que pot comportar, així com fer una breu exposició de les propostes ètiques sorgides recentment des de l'àmbit filosòfic per bregar contra la intempèrie normativa a la que s'exposa la humanitat i el medi en relació amb l'imperatiu tecnològic.

 

DESERTOR

M’han dit traïdor, covard, passota, nihilista, irresponsable, ... Fins i tot m’han dit neutral! Com si això fos possible!  Qui diu que és neutral és, automàticament, un mentider. Fins i tot qui afirma que tot és mentida, ja té la pretensió d’estar dient la veritat. Qualsevol acció que hom fa, és sempre una tria, fins i tot si decideix no fer res. Qui diu que és neutral en una baralla entre el feble i el fort, és que està a favor del fort. I sempre hi ha febles i forts, tot i que de vegades costin d’identificar, precisament perquè ningú és neutral.

Quan em van reclutar, em van convèncer del meu estatus de feble, o millor dit: del nostre estatus de febles, i del nostre dret a defensar-nos. Com es pot convèncer algú que l’extermini de l’altre està justificat, si no és des de la perspectiva del feble? El feble sempre es defineix com a contraposició a un altre, i configura la seva identitat en funció de la negació d’aquest altre. Per tant, la seva identitat depèn de qui sigui aquest altre, depèn de l’objecte del seu odi. D’aquest odi neix l’autoconvenciment que hom té el dret a la venjança, a la restauració d’un dany que s’ha patit i que és culpa de l’altre, del malvat. Malvat per ser ell mateix, malvat per ser qui és, per ser com és, per estimar-se com és. L’odi envers els malvats és un deure. La venjança és un imperatiu moral.
En la lluita sagnant, enmig del dessagnament dels cossos famolencs i turmentats dels malvats, la meva sang es va barrejar amb la seva. Sí, amb la d’aquells malvats,... aquells per als quals el malvat era jo. Fou l’horror de veure la pròpia maldat en un mirall, el mirall dels ulls de l’altre, allò que despertà en mi la consciència de no ser. Si només es pot ser en contraposició a un altre, jo ja no era ningú. Vaig quedar orfe, sense motiu per lluitar, sense ideals, sense poble, sense pàtria, sense identitat, sense sentit.
Poc a poc vaig comprendre la meva nova condició: continuava sent feble, sí, però no com a contraposició al meu suposat contrincant, sinó envers «els meus», aquells que m’havien convençut de la maldat dels altres, i que eren els mateixos que havien convençut els altres de la maldat dels «meus».
Vaig desertar. Vaig fugir, no de l’enemic, sinó de la guerra. Una guerra que per mi havia esdevingut una bogeria, però per aquells que la mantenien era una pura operació lògica i financera.
Tot i així, abandonar el front no fou un acte de neutralitat, sinó un posicionament, una tria. Justament fou l’elecció del camí més difícil: aquell que encara no està marcat. En aquest no-camí no hi ha fites ni consignes; cal decidir cada passa, cada parada, cada viratge. Mentrestant, cal anar esquivant les bombes de tots dos contendents en absència de trinxeres ideològiques, a cos descobert. Sense uniforme, sense bandera, sense discurs. Als que recorrem aquest camí,  ni tan sols ens voldran comprar o convèncer, sinó només aniquilar. I és molt probable que ho aconsegueixin.

ELS AMOS DE LES PARAULES

 «És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.

Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.

Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?

Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats i els opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. També significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.

Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!

Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa: enemiga de la «llibertat» i amiga de la burocràcia, de l’acció d’Estat, o fins i tot d’algunes dictadures. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.

Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix que abans... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?

Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.

Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força contradictori: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?

Forca- Perquè el feixista és un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi, etc. Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.

Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant, com fer «tik-toks» o discursos de campanya per a unes eleccions cada quatre anys. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.

Forca- No en trauràs res, Mall. No els convenceràs... És perdre el temps....

Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de «caco», sinó de senyor o noia que, irreflexivament, s’aferren a solucions fàcils per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.

Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.

PENSAMENT CANCEL·LAT

 

 

Contràriament a la visió romàntica, pensar no és aquell acte silenciós, introspectiu i innocu del pensador de Gauguin, transcendent i desarrelat. El pensament és dialèctic; per pensar cal poder expressar el que hom pensa, i fer-ho davant d’altres persones que tenen la voluntat de pensar, i millor encara si no pensen igual. El pensament només creix i madura si es troba amb altres pensaments diferents, i és capaç d’acollir-los sense deixar de ser ell mateix. Però al pensament li han sorgit seriosos enemics: el més evident és la cancel·lació, però l’efecte túnel de les xarxes socials i l’anomenada post-veritat són potser els més perillosos.

La cancel·lació és un atac directe a la llibertat de pensament, perquè imposa els termes dins els quals es pot pensar, a partir d’un dogma amb el qual no es pot estar en desacord, ni tan sols es pot posar en qüestió. Normalment qui cancel·la és qui té el poder per fer-ho. És com fer un bullying a gran escala, fent ús de poders mediàtics, polítics o legals. Això està passant en aquest moment, per exemple, a Alemanya, on el govern format per socialdemòcrates, verds i liberals està donant suport militar i diplomàtic de manera incondicional a l’Estat d’Israel, i està promovent la cancel·lació d’intel·lectuals i artistes que, compromesos amb els drets humans, s’han pronunciat contra els crims de guerra i violacions dels drets humans a Gaza, on 34.000 persones han estat víctimes de bombardejos. Cal tenir en compte que parlar de genocidi ja no és una especulació, perquè l’Estat d’Israel ja està essent jutjat per la Cort Internacional de Justícia de la Haya per càrrecs de genocidi. Tanmateix, a Alemanya es tracta d’antisemites a totes aquelles persones que l’estan denunciant. És el cas de filòsofes com Nancy Fraser (jueva), Laurie Anderson, o Masha Gessen, cineastes com Yuval Abraham (israelià) i Basel Adra, l’exministre de finances grec Yannis Varouffakis o el rector de la Universitat de Glasgow, Gassan Abu Sittah. A totes aquestes persones se’ls ha prohibit la seva entrada al país, o s’han cancel·lat les conferències o atorgaments de premis als quals havien de participar. Per no parlar de les manifestacions i actes que s’han prohibit pels carrers de les capitals alemanyes.

Però, com dèiem, hi ha estratègies més subtils però més perilloses, que sense la IA no serien possibles. Un d’ells és l’efecte túnel que es produeix amb el simple fet que els algoritmes de les xarxes, així com ens ofereixen continguts recomanats segons les nostres preferències (que nosaltres mateixos els revelem fent likes), també ens presenten aquells continguts informatius que estan més d’acord amb les nostres opinions. En aquest medi, la confrontació, que abans dèiem que és necessària pel pensament, es fa impossible, i encara menys de forma respectuosa, reflexiva i constructiva.

L’altre efecte de les xarxes és la famosa post-veritat. Hi ha qui diu que és simplement una manipulació de la veritat, que sempre ha existit. Tota la vida se n’ha dit «mentida». Però la mentida encara es defineix en relació a la veritat. El mentider ho és perquè sap la veritat, però no vol que se sàpiga. En canvi, la tasca principal de les plataformes digitals consisteix en fer l’acció del xarlatà. Al xarlatà no li importa si el que diu és veritat o no, només li importa fer-se veure, destacar. Gràcies als algoritmes degudament dissenyats, es produeix una multiplicació infinita de xarlataneria, de versions diferents i de desmentiments, que genera en el lector una desconfiança sistemàtica cap a qualsevol cosa que pretengui ser o dir la veritat. La investigació periodística contrastada s’equipara a qualsevol altre tipus de bulo. És el que es coneix com la post-veracitat, i es caracteritza principalment pel foment de la incredulitat, la qual és tan perjudicial com la credulitat absoluta. La incredulitat s’ha associat a actituds rebels i lliurepensants, però hi ha potencies mundials interessades en fomentar la incredulitat. 

És la nova estratègia del totalitarisme. Enlloc d’imposar un sol discurs que tothom ha de creure (fomentar la credulitat), s’esforça per diluir la veracitat entre infinits discursos (fomentar la increduitat). Aquesta estratègia és molt més eficient, perquè les mentides sempre es poden desmentir quan hi ha amor a la veritat, però quan aquest amor s’ha destruït, quan ja som indiferents a la veritat, ja res és mentida.

EL DIA DELS HOMES

El dia dels homes és el dia de les dones. És el dia de la lluita contra l’explotació, el racisme, i la guerra. En resum, és el dia contra l’hegemonia d’un sistema que actua segons la lògica de la possessió, la conquesta, la competència, la humiliació de l’enemic, la segregació i el binarisme (bo/dolent, amo/esclau, home/dona).
Aquesta bola, que roda per la història des de fa molts segles, arrossega fragments de diferents èpoques pretèrites (trossets d’antics imperis, olors de feudalisme, melodies de trobadors, estudis biomètrics sobre el perfeccionament de la raça, soroll de fàbriques), avui articulats sota la lògica del benefici. El resultat: una bola que engoleix la humanitat, un sistema corrupte, farcit de tares, crueltat i desigualtat.
Les dones, pel paper que els ha tocat viure en aquest sistema, és a dir, per la perspectiva que han hagut d’adoptar, han estat el verdader pinyol de les diferents revolucions contra aquest sistema al llarg del seu desenvolupament. Això és perquè les seves aspiracions d’igualtat són i han estat les mateixes que les de tots els homes oprimits del món. Tant és així que la seva lluita ha anat sempre de la mà de reivindicacions contra l’esclavisme, el racisme, i l’explotació dels cossos, però amb la diferència que la lluita feminista és transversal, perquè les desigualtats home-dona s’han reproduït també dins de cadascuna de les capes socials i dels pobles conquerits. Això ha situat les dones en lloc de la classe universal (tot i que gairebé mai reconeguda, ni tan sols pels mateixos que es feien dir «revolucionaris»).
Prova d’aquesta centralitat del feminisme en la lluita contra l’opressió és que les reivindicacions que podem anomenar ja feministes comencen amb el desenvolupament de la indústria, que es fa a expenses de l’explotació del proletariat i de l’espoli dels territoris colonitzats. Les veus feministes que més es fan sentir en aquest moment són les de les dones burgeses: volen votar i ser educades en les mateixes condicions que els homes burgesos, però no només elles, sinó tota la resta de dones i homes de la societat.
Ara bé, és cert que la perspectiva burgesa fa que no siguin prou radicals: Volen poder emancipar-se dels marits, mentre les dones i homes de classe baixa han de lluitar també per emancipar-se de l’amo, de l’estat, de l’església. Volen signar les seves pròpies obres, quan les dones i homes treballadores no saben ni tan sols escriure. Volen tenir la possibilitat d’ocupar els mateixos llocs de poder que estan reservats al homes. Però ...a costa de tenir una minyona que faci la feina de casa? Per a què, doncs, el poder? Per deixar-ho tot igual? No, senyora Ayuso, una estructura patriarcal dirigida per dones i homes per igual no és el verdader objectiu de la lluita feminista.
Les reivindicacions concretes que són el blanc dels atacs de la dreta (discriminació positiva, quotes de poder, protecció jurídica especial, etc.) són pedaços que posa el sistema per blanquejar-se i corregir les desigualtats que ell mateix genera. Si els homes no volen aquestes mesures, s’haurien d’aliar amb les feministes per canviar aquest sistema. Perquè les feministes tenim molt clar que, tan si els agrada com si no, aquí hi ha una consciència col·lectiva disposada a lluitar per la igualtat (que no la uniformitat) de tots els éssers de la terra.
No cal que un home s’hagi de sentir dona per entendre-ho. Només cal que es pregunti per qui està essent explotat realment: Per les infermeres? Per les kellys? Per les prostitutes? Per les persones immigrades? Per les dones? Quines dones?... Si hi pensa, s’adonarà que en realitat està sent explotat per un sistema que viu de les guerres, l’espoli i l’explotació, que necessita produir altres petits explotadors com a soldats.
Ser dona no és un sentiment, és cert. Però tampoc és un fet biològic. Aquesta ha estat precisament el principal instrument de lluita del feminisme: «la biologia no és destí».  Ser dona és una circumstància, una perspectiva de lluita universal. Així que: visca el dia dels homes! ...perquè és el dia de les dones!