Quan vam decidir marxar de la Terra, encara no havia col·lapsat l’atmosfera, però les condicions de subsistència i l’organització de la societat eren ja de feia temps insostenibles.
Tota la terra cultivable estava en mans de monstres, grans corporacions per qui els antics pobladors i els seus fills havien de treballar si no volien emigrar a les ciutats. Allà la població s’anava amuntegant, i els habitatges anaven encarint-se per l’augment de la demanda, a la vegada que els petits empresaris i propietaris s’anaven desfent de les seves propietats i negocis per no poder-los mantenir ni fer front a la competència dels monstres, els quals s’alimentaven de les seves restes i esdevenien cada cop més grans.
Quan vam marxar de la Terra, la política era un mer espectacle, fins al punt que els parlamentaris encarregaven els seus discursos a monologuistes i humoristes, i ja no hi havia diferències substancials entre els posicionaments dels partits, sinó que les marcaven artificialment recorrent a la burla i a tot tipus de fal·làcies: ad hominem, ex populum, ad populum, ad hoc, post hoc, petitio principii,... Els termes del discurs, igual que la terra, els habitatges i els negocis, havien estat expropiats i fagocitats pels monstres.
Quan la Terra era
una gran oligarquia i només quedaven tres classes socials (els
monstres, els seus vassalls i els desposseïts), vam marxar de la
Terra com a polissons en una nau Tesla, per començar a
organitzar-nos de zero. Havíem constatat que la propietat i la
retòrica eren succedanis de la guerra i la conquesta, i les vam
prohibir. Són els únics tabús de la nostra societat. Els discursos
es van acabar, i des de cada poble escollim els encarregats
d’organitzar les tasques segons les seves capacitats: hem après a
distingir auctoritas i potestas. També hem après a donar al treball
la importància que té: ni més ni menys del necessari per la vida.
Així com a l’oci: imprescindible.
Els habitants del planeta UrKaLe (el vam anomenar així en honor a la fundadora del nostre moviment, Ursula K. Le Guin) continuem tenint els nostres defectes; som envejosos, ambiciosos, de vegades fins i tot venjatius, però es queden en això: simples defectes humans i no mals endèmics del sistema.
Des d’aquí veiem la Terra, però fa temps que no en rebem cap senyal, i no sabem si encara hi ha vida. Tan se val, ara ja no hi podem tornar.
