dimarts, 18 de juny de 2013

ELS MALS GOVERNANTS

Sòcrates deia que no existeixen els dolents, sinó només els ignorants. Aquests, per tant, no són culpables directament dels seus actes, sinó de la seva ignorància. El mal, doncs, pròpiament no existiria o, en tot cas, no necessàriament seria el producte d'una ment malvada, malintencionada o pertorbada, sinó d'una mancança, una incapacitat per captar allò que és millor i més just, per trobar el camí de la felicitat i la coherència. La bondat seria més una qüestió de saviesa i de coneixement, fins i tot de militància conscient, que no pas de la beatitud i la còmoda innocència pròpies de les bones intencions.
Miguel Brieva
Autor: Miguel Brieva
Segles després, Hannah Arendt, alemanya d'origen jueu, assistia sorpresa al judici d'Eichman, càrrec del règim nazi que havia ordenat l'extermini de milers de persones. Esperava trobar una bèstia, un dimoni, però en el seu lloc hi va veure un ésser aparentment inofensiu i gregari, que afirmava tan sols haver obeït dòcilment les ordres dels seus superiors. Fou llavors quan va entendre allò que ja deien alguns teòlegs medievals poc escoltats, que el mal no té substància pròpia, és absència de bé, és quelcom banal. I de la banalitat del mal en féu el títol d'un llibre, no sense polèmica: els estava disculpant?
Milgram comprovà uns anys després la validesa de la tesi, mitjançant un experiment sociològic, que consistia a fer creure uns voluntaris que participaven en un experiment per provar un nou mètode d'aprenentatge mitjançant el càstig. Aquests voluntaris havien d'aplicar unes descàrregues elèctriques sobre altres voluntaris, cada vegada que aquests s'equivoquessin al respondre determinades preguntes. Per sort, els crits i laments dels suposats interrogats eren fingits, però el fet és que més del 60% dels voluntaris interrogadors van arribar a aplicar descàrregues que els podrien haver causat la mort, només perquè es van assegurar que els directors de l'experiment es feien responsables de les conseqüències de les descàrregues, alliberant-se així de tot el pes que suposava saber-se l'autèntic agent de l'acció. Així de banal resulta ser el mal: delegar tota responsabilitat, declarar-se un pur instrument, reconfortar-se amb l'excusa que no hi ha més opcions. I això és el que sentim dir cada dia als nostres ministres. 

Per saber-ne més, vegeu en aquest mateix blog: La banalitat del mal

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, el maig de 2013)

dimarts, 4 de juny de 2013

LA CUINA DE LA RÀBIA

Si els dolents no existissin, ens els hauríem d'inventar. Són tan pràctics! És gràcies a ells que ens sentim bones persones, que alguns polítics se senten bons polítics, que els estudiants se senten bons estudiants, que els ciutadans es senten bons ciutadans, … Gràcies a ells podem dissimular els nostres vicis, les nostres mancances i les nostres baixeses. Al seu costat tot sembla disculpable. Quantes vegades no hem fet servir l'odiosa comparació amb aquell que ho fa “pitjor” que nosaltres, per treure'ns el sentiment de culpa de sobre i reconfortar-nos amb l'escalforeta de la llana de la mediocritat? Nietzsche en diria “instint de ramat”.
Posi un dolent en la seva vida! Només cal agafar una acció que considerem dolenta o contra determinades normes, afegir-li una mica de pebre i vinagre per destacar-ne la fortor, amassar-ho tot fins obtenir una massa fastigosa, flexible i enganxosa, i fer-la servir de segon terme de la comparació en qualsevol circumstància. En cas necessari, tirem la massa contra la superfície desitjada i... xas! Qualsevol altra cosa al seu costat es converteix en pura innocència!
L'antiguitat de la recepta és encara ignorada, però la seva pràctica s'ha anat transmetent al llarg de la història. Els westerns de Hollywood en són un bon compendi: la mateixa ferocitat malvada dels indis justificava plenament el seu extermini, donat que les pobres víctimes anglosaxones, portadores de la bondat i el seny de l'esperit europeu, tenien la Raó de la seva banda.
Igualment, qualsevol política, comparada amb la del nazisme, sembla un acte de benevolència: la dictadura dels banquers, la política dels desnonaments, fins i tot el règim de Franco (dictablanda, en deien!). Quan hom es vol purificar, només cal anomenar l'altre “pecador”, “terrorista”, “nazi-golpista”, o qualsevol dels altres noms de Llucifer, i empastifar-lo bé amb la massa que hem reservat per al cas.
La recepta fa furor: alguns estats, com Israel i els EUA, s'escuden rera el terrorisme musulmà per justificar la seva expansió. El dimoni del judaisme es converteix, a la vegada, en la justificació per a la implantació d'un estat talibà a Egipte, on es tolera la violació de les dones al mig de la plaça Tahrir.
Ai! Què faríem sense els dolents! I, …. ai! Quina por que em fan els bons! Espero que no els hagi agradat la recepta. Mal profit!

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, l'abril de 2013)