dimecres, 21 d’octubre de 2015

REFLEXIONS D'UN BIDET


 
Què hi faig aquí, penjat en una de les parets d'aquest museu, fent companyia a les obres d'art més importants del segle XX ? Com és que la gent em mira amb aquesta cara tant seriosa i a la vegada escèptica? Quan estava al pis dels meus usuaris en posició horitzontal, em feien servir i prou, però no em miraven tant. Bé, quan havia estat a la botiga sí, però llavors era mes divertit: em prenien les mides, comentaven el meu color i em comparaven amb els culs dels clients. Però ser aquí és molt diferent. Segons tinc entès, això és perquè ara sóc art. Què carai deu tenir això de l'art, que produeix tals efectes sobre la conducta de les persones? De fet, deu resultar sorpernent veure'm aquí penjat, i segurament l'artista que m'ha penjat busca justament una reflexió: un bidet penjat a la paret d'un museu no fa cap altra cosa que preguntar si un bidet penjat a la paret d'un museu pot ser art. De fet, està provocant que la mateixa obra d'art (en aquest cas, jo) porti en si la pregunta sobre si ella mateixa és art. 
 
Aquí hauria de referir-me al filòsof Hegel que, al segle XIX, ja parlava d'una certa crisi del significat de l'art. Pensava que l'art autèntic era aquell en el qual el contingut i la forma estaven en un perfecte equilibri: el significat de l'obra no anava més enllà d'ella mateixa, i estava perfectament integrat en el conjunt de significats de la cultura i la societat gregues. Però en la fase del post-art (tal com ell l'anomenava) el contingut és massa gran per la forma. Allò que es pretén transmetre, allò que la nostra època necessita expressar, ja no cap en la forma artística i per completar l'obra es fa necessari un discurs paral·lel, una interpretació només accessible als iniciats, i per tant, sense cap lligam amb la cultura, la societat, el poble - o com en vulguem dir - i a més, sembla que amb tota la intenció de fer-ho, de sortir de la quotidianitat, de crear significats nous. Sembla que la llibertat absoluta del geni creador ha donat lloc a la banalitat, a una manca de criteris i de valors que a Hegel no satisfeia en absolut. 
 
És per tot això que estic penjat a aquesta paret. Sóc un desafiament a aquesta banalitat i a la vegada la culminació d'aquesta. Però tot això ho deuen estar pensant també els que miren?

dimecres, 14 d’octubre de 2015

LLUITA DE CLASSES

Els altres ja fa estona que han marxat cap a la reunió del sindicat. El treballador s'ha quedat sol, amb la fàbrica a les fosques, amb el cos adolorit, però diuen que dignificat pel treball, mirant la màquina de fit a fit, el progrés davant seu. Mentre l'enginyer l'observa des de darrera els seus plànols, l'obrer es pregunta què és el millor, si el progrés o les persones, cosa que el porta a reflexionar en veu alta sobre l'essència de la bondat.

Què és allò que fa bona una cosa? Quan és valorada o estimada diem que és bona. Però la qüestió essencial és: és estimada perquè és bona, o és bona perquè és estimada? Si s'estima perquè és bona, ens trobem una altra vegada davant el problema d'haver de definir «bona». Per altra banda, si és bona perquè hom l'estima, llavors l'essència de la bondat no és res més que el fet de ser estimada.

L'enginyer, fins ara atent, reacciona.
I no és així? No hi ha coses bones o dolentes «en sí», sinó que aquestes ho són depenent de l'apreci d'altres. Una cosa bona és una cosa desitjable. I només es pot provar que és desitjable si de fet la gent la desitja. Seria absurd desitjar una cosa dolenta.

Mentre mira com una pagesa salta del seu carro ple de palla, l'obrer respon.
Però llavors, si ningú valorés la justícia, aquesta no seria una cosa bona. Si ningú apreciés la valentia, ni la temperança, ni la força, llavors aquestes deixarien de ser virtuts desitjables. I també passaria al contrari: que tothom desitgi la riquesa, la comoditat, la ignorància, la niciesa, l'ostentació, la malaltia o l'enveja, indica que aquestes coses són bones? No, jo penso que el fet que una cosa sigui desitjada no implica que sigui desitjable.

La pagesa, que s'arreglava els cabells esbullats mentre fitava el sindicalista, deixa anar un esbufec i afirma:
No es tracta de si quelcom és desitjat, sinó de qui ho desitja. Aquell qui detenta el poder defineix amb el seu desig allò que és bo, i amb el sol fet de desitjar-ho, ho fa desitjable. D'allò que tu en dius ostentació, alguns en diuen elegància, allò que per a tu és niciesa, per altres és orgull, la malaltia a què et refereixes l'anomenen distinció, i la ignorància, intel·ligència. El llenguatge és sobirà, i qui té el llenguatge, té el poder de posar noms, no pas per plaer, sinó simplement per amor al poder. Per això en el fons allò bo és allò desitjable, perquè allò bo no és més que poder. I qui no vol el poder?

L'enginyer se'n torna cap a casa. El treballador s'apressa cap al local del sindicat. La pagesa s'enfila al carro i s'endinsa en la foscor del camí.


(Publicat a Londarí 29, juny de 2015)

dimecres, 7 d’octubre de 2015

EL PROFESSOR I LA CIUTAT. UNA MICA D'AIGUA A LA PICA



El professor es troba davant una classe de noies i nois desmotivats, disposats a no fer res. No pot recórrer a l'autoritat, perquè d'entrada no se li reconeix, i és molt difícil imposar-la quan no hi ha un sistema repressiu al darrera que li doni cobertura logística.

L'alumne A no troba el sentit als discursos dels professors, i fa el possible per tenir converses amb missatges secrets o, què carai!, no tan secrets, que el profe s'adoni que aquí no hi té res a fer! «Tu qui ets per manar-me a mi?», és la pregunta màgica. La resposta sempre el fa riure: «Sóc un professor d'aquest centre.» Només cal treure l'argument après de sempre: «Jo sóc lliure i tinc dret a fer el que vulgui.»

Tot i estar en democràcia, despreciem la democràcia, sigui perquè porta molta feina, sigui perquè ens fa por. La correcció política, la veneració de la llibertat i la igualtat, ha derivat en nihilisme: la llibertat i la igualtat absolutes, sense un treball i una educació al darrera, porten a una malinterpretació d'aquestes com a desídia, i indiferència. És per això que per a molts, al llarg de la història, la democràcia ha estat vista com un perill, i en canvi l'autoritat i l'ordre com la solució.

El professor pensa en el problema que ja anunciava Nietzsche: la correcció democràtica porta al nihilisme. Què fàcil seria tot si el professor tingués un exèrcit armat al darrera, que pogués exercir una repressió implacable contra aquells qui no accepten la seva autoritat! Al cap i a la fi, ell és el savi, i qui millor sap què li convé a l'alumne! El professor somnia amb aquesta possibilitat, però immediatament pensa en l'absurd d'una educació repressiva: seria un oxímoron.

L'autoritarisme s'ha mostrat com un sistema inacceptable, atès que imposa l'ordre, però no l'instaura de veritat. Alguns el desitgen en secret, però els resulta massa incorrecte o, simplement, passat de moda. La solució d'urgència ha estat disfressar l'autoritarisme de democràcia.

El professor es planteja la possibilitat de deixar la responsabilitat de la classe als alumnes. Al cap i a la fi, per ser lliure cal ser responsable. El seu costat tradicional li diu que la classe resultarà massa sorollosa i caòtica. Tard o d'hora, però, sortirà un alumne que no suportarà això i serà ell mateix qui ordenarà als altres que callin i imposarà la seva autoritat. Llavors sortirà algun defensor de la igualtat i la llibertat, i en nom d'aquestes es tornarà a imposar la xuleria. És clar, quan res no val, tot s'hi val, i això acostuma a portar a un altre tipus d'autoritarisme pitjor: el de l'ignorant.

L'assemblearisme ha estat directament descartat, tant a les escoles, com a les ciutats. Massa caòtic, massa bàrbar, massa llibertari.

El professor pensa que el fet de deixar l'autoritat no implica que no hi hagi cap norma. Als alumnes els convenen les normes per ser lliures, només es tracta de fer-los veure que les necessiten per poder entendre's. Recorda la teoria d'un filòsof pedagog sobre com fer filosofia a l'escola, sobre com conduir una discussió a classe. Cal que vegin la necessitat d'unes normes que fan possible el diàleg, que no són una imposició a la seva llibertat, sinó la condició de possibilitat de la seva llibertat: que les opinions siguin expressades de manera clara, que escoltin a l'altre igual com ells volen ser escoltats, que exigeixin definicions, que siguin consistents i no es contradiguin, que no donin res per suposat, que aprenguin a veure les fal·làcies i els arguments enganyosos, que demanin raons i arguments a l'altre, que s'acostumin a dir com saben el que saben, i, principalment, que exigeixin que aquestes normes siguin acceptades i respectades per tots.

L'assemblea no és una tertúl·lia radiofònica plena de fal·làcies i d'afirmacions grandiloqüents, gratuïtes i injustificades, com tampoc és una histèrica discussió-espectacle de contínues interrupcions, crits i aplaudiments, on hi ha guanyadors i perdedors. Una assemblea requereix unes normes que la facin possible. Perquè no hi hagi líders, perquè la llibertat sigui possible, no n'hi ha prou amb abolir l'autoritat, cal formar ciutadans savis.

El professor pensa que amb una hora a la setmana no serà prou, però està disposat a intentar-ho. Una mica d'aigua a la pica.


(Publicat a Londarí n. 25, maig de 2015)

dissabte, 4 de juliol de 2015

RIBOTS, VIOLINS I DIARIS

Avui a Ràdio-Diògenes retransmetem en directe el diàleg fictici entre un fuster, un músic, Sòcrates i Gòrgias. Com en tots els diàlegs socràtics, allò que encén la conversa i el pensament és la voluntat d'aclarir conceptes i de trobar definicions precises. Sembla que la discussió està en un punt interessant i alhora complicat: els mitjans.

F: Un mitjà és un instrument, no una eina.

M: Però és cert que tant l'instrument com l'eina són relatius a una finalitat.

F: Posem exemples concrets. Instruments són, per exemple, un violí, una flauta o un piano. Eines són, per exemple, un martell, una barrina, unes alicates. Cada eina serveix per a una cosa, i és la més apropiada per aquella finalitat. Com millor és l'eina, millors els resultats. No és el mateix fer una taula amb un bon ribot que a amb una motoserra. Serà una taula, però serà una taula dolenta. L'eina no canvia la cosa, la fa possible.

S: Però també cal ser un bon fuster. Un bon fuster voldrà fer bons mobles (per què n'hauria de voler fer de dolents?) i a tal fi triarà les millors eines. Si no, no és un bon fuster.

M: D'acord, fuster, ja ho entenc. L'instrument és diferent. Modifica el seu producte. El compositor tria l'instrument segons l'efecte que vol aconseguir en l'oient. No és el mateix tocar una mateixa peça amb la flauta que amb el piano. Segons quin instrument s'empri, la peça tindrà un efecte o un altre sobre aquell qui escolta. Podem dir que l'instrument és ja part del producte.

Gòrgias: I el llenguatge, no és alguna cosa semblant? No és el mateix explicar la mateixa cosa amb dos llenguatges diferents. De fet, deixa de ser la mateixa cosa quan l'expliquen dues persones diferents, només pel fet que fan servir paraules, tons i expressions diferents. Cap és millor que una altra, simplement són diferents expressions de realitats diferents. Si el violí és un instrument perquè canvia la realitat, llavors el llenguatge també ho és. I si els instruments són mitjans, llavors el llenguatge també és un mitjà.

Ràdio-Diògenes: I encara podríem dir que mitjans són, per exemple, la premsa escrita, la ràdio, la televisió. Què tenen en comú amb els martells i els ribots, Sòcrates?

S: De la mateixa manera que ser bon fuster implica triar les millors eines per fer bons mobles, i ser bon músic implica fer i voler fer bona música i triar l'instrument més adequat per a cada peça, igualment el bon comunicador no només ha de voler ser veraç, sinó que ha de saber ser-ho, ha de triar el millor llenguatge per a cada cosa. Si no, ja deixa de ser veraç.


F: Podem dir, doncs, que un instrument no és una eina, però que tenen una cosa en comú: qui els fa bons és aquell qui els fa servir.

M: Sembla que estem d'acord en això.

dimecres, 24 de juny de 2015

CONVERSES ARTIFICIALS


HAL: Bon dia! Com estàs?

JO: No he dormit gaire bé, em trobo cansada.
HAL: Ja t'entenc. Potser et vindria de gust un cafè, l'acabo de fer, no sents quina oloreta fa?
JO: Hal, no et facis l'humà, que ja saps que no ho suporto!
HAL: Només intentava ser agradable.
JO: Tornem-hi! A veure: tu ets un robot, i no pots entendre'm quan et dic que estic cansada, perquè tu no pots saber com és estar cansat! Tampoc pots saber què vol dir «venir de gust», perquè tu no tens la capacitat de desitjar, com tampoc saps quina olor fa el cafè, com ho podries saber? O sigui que no em diguis que intentaves ser agradable, perquè tu no pots tenir intencions. Ets una màquina, carai!
HAL: Per què dius això?
Jo: No em diguis que t'has ofès, perquè tu no et pots ofendre.
HAL: Vull dir, com pots demostrar això que dius?
JO: Ho dic perquè una cosa és que et comportis i parlis com si haguessis provat el cafè, i una altra és que realment sàpigues el gust que té. Vull dir que el fet que ara tu em diguis que intentaves ser agradable no vol dir que sàpigues què vol dir ser agradable, ni quina sensació suposa.
HAL: Llavors, com és que ho dic? Ara estic discutint una qüestió filosòfica amb tu. De vegades, fins i tot rius amb els meus acudits! O em demanes consell quan estàs capficada. De fet, em tractes com un humà! El mateix Alan Turing diria que he passat el test!
JO: Síiiii, el famós test de Turing: si una màquina és capaç de fer-se passar per un humà, és que aquesta màquina pensa. Però això no demostra res. Recorda l'habitació xinesa de John Searle: imagina que existeix una mena d'habitació tancada on només hi ha accés a través d'una ranura per on hom pot introduir missatges escrits, que són respostos a través d'una altra ranura. Imagina't que algú li comença a fer preguntes en xinés, i per l'altra ranura van sortint respostes en xinès, fins al punt que l'individu i l'habitació comencen una conversa on s'expliquen la vida, diferents acudits, o fins i tot es donen consells. Això vol dir que a dins hi ha algú que sap xinés?
HAL: És clar que no. Si entrem a l'habitació podríem trobar que el nostre simpàtic xinès és un operari que no entén els símbols i que simplement segueix una mena de manual d'instruccions.
JO: De la mateixa manera, que tu m'estiguis parlant i responguis com si pensessis, no implica que entenguis el que estàs dient, només estàs seguint les instruccions amb què has estat programat. El pensament implica comprensió, i si no pots comprendre el que dius és que no penses, per molt que ho sembli.
HAL: D'acord, però,... com sé jo que tu sí que penses, i que saps quin gust té el cafè?
JO: Hal, no m'atabalis, apaga't ja!

dijous, 19 de febrer de 2015

EL COLOM IDIOTA (UNA PASSEJADA FICTÍCIA DE FRIEDRICH NIETZSCHE)

Friedrich Nietzsche passeja tranquil·lament pel seu estimat Parc de la Voluntat, amb la voluntat de respirar aire fresc i observar el curiós vol dels coloms. De lluny saluda Diògenes, qui pren el sol a la gespa, mentre procura dissimular per no creuar-se amb Tomàs d'Aquino, qui cada vegada que el veu li retreu haver anunciat la mort de Déu, i li recorda tossudament les seves cinc demostracions de la Seva existència. De fons, se senten cridar els insistents venedors ambulants del segle XXI: «Llibertat, llibertat! Venc llibertat, bonica i barata! De totes mides i formes! Mòbil lliure, mans lliures, mercat lliure, barra lliure, dia lliure, el món lliure, lliure d'impostos, llibertat d'expressió, temps lliure, ... sou lliures de triar!!»
Friedrich s'atansa al venedor, encuriosit. I li etziba: «És curiós com fas servir aquesta paraula! Tot allò que anomenes «lliure» és per indicar que li manca alguna cosa. Segons això que dius, llibertat és, bàsicament, «no tenir», per exemple, l'obligació de pertànyer a una companyia, de pagar taxes aranzelàries, de treballar, de callar allò que penses, de fer allò que et diuen...). La llibertat neix com a concepte positiu, afirmatiu, creatiu, però vosaltres l'heu descarregat de significat, fins al punt que, si us pregunto què vol dir ser lliure, veureu com us queda ben poca cosa per dir: «fer el que vull». I el problema és que la voluntat és malauradament tan buida de significat com la llibertat, ja que s'ha anat conformant com a contraposició a la voluntat d'algú altre que no sigui jo, i no pas com a afirmació del jo, dels meus propis principis. Abans de voler alguna cosa, cal saber què és! I cal saber qui ets!»
El venedor continua cridant: «Amb la llibertat pots escoltar el canal que vulguis, pots triar el banc que vulguis, la companyia que vulguis! Compra llibertat!»
 Friedrich arrufa les celles, revivint la sensació que li produeix conversar amb Tomàs. «Creus que es pot comprar? O embolicar com si fos un regal? Esteu venent una falsificació! Però si la llibertat és precisament allò de què no ens podem lliurar! És el pes de la nostra existència! Estem sempre obligats a decidir, i qui no ho faci ja està decidint no decidir! De vegades és una càrrega lleugera, fins i tot plaent, com la joguina d'un nen, però quan és més ella mateixa és quan és pesada i feixuga. Amb aquesta s'hi atreveixen molt poques persones.» 
El venedor continua amb la seva cantarella estrident, com si sentís ploure. «Lliure! Lliure! Sigues lliure!»
Friedrich opta per seguir el seu camí, acostumat a fer de predicador-no-escoltat, continuant la seva observació del vol dels coloms. I un pèl dolorosament, reconeix que el seu no-apreciat col·lega Kant tenia raó quan deia allò del colom idiota, aquell que es pensa que sense gravetat el seu vol seria més lliure, i no sap que sense la resistència de l'aire, simplement no hi ha vol possible.