dijous, 28 de novembre del 2013

RÀDIO DIÒGENES


“Benvinguts un cop més al nostre espai radiofònic. En el programa d'avui rebrem un personatge ben curiós, Epimènides de Creta, que afirma el següent: “Tot el que dic és mentida”. On és el problema?, em preguntareu. Doncs, si penseu una mica, podeu esbrinar-ho i trucar al 00 00 00, i si encerteu el problema, guanyareu una dosi de satisfacció i un viatge enlloc. Mentre esperem trucades, uns quants anuncis i de seguida tornem!

“Vols viure en una fantàstica casa a la platja, amb garatge, piscina i jardí? Truca'ns, en tenim una per a tu i la teva família, amb un bon finançament! Avís important: La família i la felicitat no està inclosa en el preu.”
“Quantes cançons has sentit dedicades a la llibertat? I quantes a una bombeta? Si vols ser lliure, no facis cas del anuncis.”
“Seny. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Qui molt avarca i poc estreny, és home de poc seny. Seny: pensa, reflexiona, parla amb els teus amics, ... i desconfia del teu banc.”
“Pren-t'ho amb calma! Comencen les rebaixes al Tall Grec! Aquí hi trobaràs de tot al millor preu, des de coses per a la llar, fins a la moda més atrevida! Omple el teu buit existencial amb unes quantes bosses dels nostres productes. Si la compra no et satisfà, te la canviem per un bon mastegot! A veure si n'aprens!”
“Amb el nou raspall Happydent, et regalem un somriure estúpid permanent. I presumeix de dentadura!”
“Amb el nou Hunda CSV dièsel, fem possible l'impossible: vendre legalment armes mortíferes disfressant-les de llibertat.”
“Amor meu, he tingut un somni, que estàvem junts per tota la vida. I tu? - Jo? Doncs que érem capaços de viure l'un sense l'altre.”

- Atenció, em diuen que tenim una trucada. Bon dia? Quin és el seu nom? 
 - Bon dia, em dic Russell, Bertand Russell. 
- Bertrand, ja sap quin és el problema? 
- Sí, el problema és que quan algú afirma que diu mentides no sabem si està dient la veritat o no, perquè si el que diu és veritat, llavors ens diu una mentida, però si el que diu és una mentida, llavors està dient la veritat, cosa que ens porta a una contradicció. I tot allò que porta a una contradicció no podem considerar que tingui cap significat. 
- Magnífic! Felicitats! El premi és per a vostè. 
- Quina il·lusió! Enlloc és un lloc on sempre havia somniat anar!
- Estimats amics, fins aquí el nostre programa d'avui. Però no deixeu de sintonitzar-nos, perquè a continuació podreu escoltar un profund silenci fins al final de l'emissió!
Ah! I si voleu saber la solució al problema, esteu atents al proper post!
(Article publicat a la revista Londarí el desembre de 2013)

LA PARADOXA DEL MENTIDER

La paradoxa del mentider és un dels exemples més antics dels diferents intents de posar a prova els límits de la lògica i de la raó, i a dubtar d'allò que es diu que és veritat o fals. De la mateixa manera que el fet que Epimènides fos cretenc, ja feia contradictori el seu enunciat “Tots els cretencs diuen mentides”, el discurs mediàtic i publicitari té molt de contradictori, tot i que el que ens vol dir és “Jo sempre dic la veritat”, que vol dir, “La ficció, el relat, l'aparença, és veritat”. Justament el lloc des d'on s'emet el missatge anul·la el missatge mateix en realitat, tot i que aparentment és un enunciat amb significat. Els mitjans són plens d'aquest tipus d'enunciats aparentment vàlids que, raonant i reflexionant, podem desvelar com a contradictoris i in-significants.
Per tant, podríem afirmar amb Foucault que no podem dir que un discurs és fals o veritat, sinó que la seva veritat és el seu poder de ser veritat, la seva omnipresència com a discurs dominador, que no serà racionalment rebatut, sinó només enderrocat per un altre discurs més poderós que s'acabi imposant. Però llavors, si això és veritat, ens hem quedat sense criteris de veritat i falsedat, i això vol dir sense criteris de llibertat, justícia, bellesa, etc?
Bertrand Russell fou un filòsof anglès que va revolucionar la lògica solucionant la paradoxa del mentider. L'enunciat només és contradictori si es considera que és autoreferent, és a dir, que parla de sí mateix. Per tant, si jo dic que tots els articles del blog són mentida, com que ho dic des d'un dels articles del blog, serà mentida, i per tant serà veritat, però si és veritat el que dic serà mentida, i així podríem continuar fins a l'infinit. Però per Russell, la clau està en canviar de lloc i de temps: no implica que els articles sempre siguin mentida, ni que l'article en el qual parlo estigui inclòs en els articles de què parlo. Aquest canvi de lloc lingüístic s'anomena “metallenguatge” o “nivells de llenguatge”. Això és un llenguatge que parla sobre el llenguatge, i que per tant queda salvat dels judicis que s'emeten des del nivell de llenguatge inferior.
O sigui que, continuant pel nostre compte amb el raonament de Russell, quan des d'un mitjà critiquem els mitjans, no té per què suposar una contradicció, de la mateixa manera que Epimènides deia que era un mentider, mentre que en un altre nivell se'n reia i deia “tonto quien lo lea!”.

Enllaços:
- Russell, Bertand: Mathematical Logic as Based on the Theory of Types http://www.cfh.ufsc.br/~dkrause/pg/cursos/selecaoartigos/Russell(1905).pdf


dimecres, 13 de novembre del 2013

INSUBMISSIÓ


No hem votat els nostres governants en la mateixa proporció en la qual ells exerceixen el seu poder. El nostre sistema electoral permet que es formin majories absolutes sobre percentatges de vots mediocres. Això no ho hem votat.
Aquest poder no és només polític. No parlem només de la majoria absoluta al parlament, sinó que a aquesta encara hi hem de sumar els tentacles que hi arriben des de les grans empreses de sectors estratègics, com les infraestructures que haurien de sustentar el país, i que enlloc d'esquelet actuen com una sangonera. Això no ho hem votat.
Aquest poder sorgit d'un càlcul pervers fa impossible el diàleg, paralitza processos de consens i promou el conflicte social; alimenta la manipulació mediàtica, infla els prejudicis cap a la diferència, i fomenta el “si no estàs amb mi, estàs contra mi.” Això no ho hem votat.
L'absolutisme acaba donant pas a un escenari esperpèntic, en el qual la democràcia s'acaba negant a ella mateixa: aquest poder, en nom de la democràcia, permet fins i tot manifestar-se a les opcions més declaradament antidemocràtiques, violentes i feixistes, en nom de la llibertat d'expressió, mentre acusa d'autoritaris aquells que expressen la seva voluntat de ser lliures i decidir sobre el seu propi cos i la seva pròpia terra. I en canvi, això no ens ho han deixat votar.
Entre totes les coses que s'aproven en el parlament, hi ha qüestions que, si es sotmetessin a referèndum, segur que el poble les tombaria: la llei Wert (model nacionalcatolicista d'educació que fomenta el castellà i la religió enlloc del català o la filosofia), la llei antiavortament, la continuïtat de la monarquia, el model d'Estat, i fins i tot la mateixa Constitució. Aquestes lleis no les hem votat.
Sotmetre's a una llei és una tria que implica reconèixer-la com a justa i convenient. L'única arma que tenim davant de lleis que creiem injustes és la insubmissió, donat que les urnes no reflecteixen la veritable voluntat d'un poble. L'única arma que tenim davant de grans empreses, incloses les de comunicació, que fomentin el sexisme, el racisme, el feixisme, i l'explotació laboral i ambiental, és el boicot als seus productes.
Sotmetre's o no sotmetre's: heus aquí la qüestió.

dissabte, 9 de novembre del 2013

ELS SIGNIFICATS DE LA LLIBERTAT


En aquests moments, el pensador del segle XIX John Stuart Mill està finalitzant la seua conferència sobre la llibertat, la qual està provocant ja algunes reaccions entre el públic de l'auditori del segle XXI. Mill ha volgut deixar molt clar que el seu és un liberalisme purament polític que no té res a veure amb el liberalisme econòmic que ha acabat soscavant la llibertat política de les persones. Com dèiem, els assistents estan ja impacients per formular les seues preguntes al filòsof. Escoltem-ho.

J.S. MILL: ...la felicitat té ingredients diferents per a cada persona, i no podem pretendre que tothom faci servir els mateixos, perquè això aniria contra el bé més preuat, que és la llibertat. Per això crec que tothom hauria de ser lliure per buscar el seu propi camí cap a la felicitat, això sí, torno a dir, sense interferir en la llibertat dels demés.

PRECS I PREGUNTES
Naixem lliures o ens fem lliures?

Es pot ser totalment lliure i decidir-ho tot (feina, família, lloc de naixement, cultura,...)? Qui pot presumir de ser totalment lliure?

És necessari sotmetre's a un estat per garantir la pròpia llibertat?

És lliure una persona que vol que decideixin per ella, que no vol decidir, en definitiva, que no vol ser lliure?

El masoquisme pot ser una elecció lliure?

És lliure una dona que decideix no denunciar el seu maltractador o el seu jefe assetjador?

Es pot ser lliure de seguir la moda o seguir els cànons estètics, encara que això signifiqui haver d'arrencar-se tots els pèls del cos, o fer dietes autodestructives?

És propi d'una societat que presumeix de defensar la llibertat de les dones tolerar anuncis amb dones preocupadíssimes per la blancor de la bugada, per les seues arrugues, per les seues concentracions de greix, en definitiva, per no ser perfectes?

És més lliure una dona que decideix assemblar-se a la Barbie, que una dona que decideix posar-se un mocador al cap?

Ens fa sentir millor creure'ns més lliures que els altres?

Té sentit condemnar algú per no voler ser lliure? O per no atrevir-s'hi?

La llibertat és un dret o un deure? Es pot obligar algú a ser lliure?

CONCLUSIÓ:
J.S. MILL: Senyores i senyors, qui sigui lliure, que tiri la primera pedra.

S'ha fet el silenci a la sala. Tal vegada es assistents estan reflexionant si la llibertat és simplement una paraula, un mite, una simple ficció, un instrument més de dominació política, o bé, contràriament, es tracta potser d'una realitat encara no present, d'una utopia, d'un lloc al qual potser no arribarem, però on val la pena dirigir-se. En qualsevol cas, no decidir és ja decidir alguna cosa. Simone de Beauvoir, Teleàgora, Filosoburg.