CONSENTIMENT

 Judith Butler: «Cal contextualitzar la sexualitat. El problema no és la sexualitat en si mateixa. Les persones intenten seduir-se, s'esforcen per crear les condicions en què la persona que desitgen els trobi irresistibles. La qüestió és identificar les dinàmiques de poder que tendeixen a afectar la capacitat de cadascú de progressar, de prosperar, de ser tractat de manera justa i, en primer lloc, d'evitar el xantatge i les represàlies.» (Revista Vacarme, 2003)

LLIBERTA- Com podem saber quan una persona actua lliurement i sense coacció?

CONSE- Crec que la llibertat es mesura en base al consentiment. Sense el seu consentiment, qualsevol acció sobre un altre és il·legítima, perquè és un acte de dominació o submissió forçada. L’acció política dels governants cap als governats hauria de ser consentida per aquests a través d’un pacte social. Es pot dir el mateix en les relacions socials i afectives: el matrimoni es basa en un pacte on els dos membres de la parella han de dir que sí. Els estats actuals estan basats en aquesta idea, pròpia del contractualisme liberal: l’origen de l’estat és un pacte lliure entre tots els ciutadans per donar-se, com a mínim, unes lleis i uns governants que les facin complir. Per tant, si formes part d’aquest estat, la teva obediència als governants i a les lleis no implica opressió, perquè la teva submissió és voluntària. Sobre aquesta base teòrica, l’Estat és un estat de llibertat a través de la llei.

LLIBERTA- Però aquesta llibertat inicial és fictícia! Quan s’ha donat aquest consentiment? En quin moment a ningú li han preguntat explícitament si volia formar part de cap Estat? I la qüestió més important: és que hi ha alguna altra opció a escollir? Hi ha l’opció de no consentir? En el cas d’una dona que pateix abús sexual a la feina, si continua ocupant el seu lloc de treball perquè és l’única opció de supervivència que té, podem dir que està consentint la situació i que, per tant, no està patint realment un abús? En el cas d’un home totalment desposseït que no té cap altra opció que treballar en condicions d’explotació, podem dir que consent aquest abús de poder, només pel fet que torna a la feina cada dia pel seu propi peu i sense que ningú el forci a anar-hi? Allà on no hi ha la possibilitat real de no consentir, el consentiment no té sentit. Allà on no és possible dir «No», el «Sí» significa ben poca cosa. Fa falta alguna cosa més que el consentiment per poder considerar que la conducta d’una persona és lliure.

CONSE- Però llavors, en quin moment ho pot ser? Sempre estem condicionats per l’entorn, la cultura, la pressió social, les condicions econòmiques, les expectatives de la família,... Naixem ja dins una societat i anem conformant la nostra identitat sota les categories que ens ofereix aquesta estructura social. Em refereixo a la identitat cultural, sexual, religiosa, etc. Segons això, mai som lliures d’escollir el que fem, perquè estem incrustats en aquesta estructura, fora de la qual la nostra existència com a individus no seria possible ni pensable. Llavors, hem de concloure que la llibertat no és possible?

LLIBERTA- No sé què és la llibertat en abstracte. Acostumem a definir la llibertat com la capacitat de fer el vulguem. Però és difícil saber què volem. Potser és més fàcil saber què no volem, què no estem disposats a suportar. Quan algú diu «No», això és molt clar. En canvi, no dir que "No" no sempre vol dir sí. Ni tan sols dir que sí és sempre un sí. Llavors, el problema no és el sí o el no, sinó les condicions estructurals sota les quals les persones consenten determinades situacions. Les persones prenen responsablement (no hi ha més remei) les seves pròpies decisions (encertadament o no) per tirar endavant la seva vida en el món que els ha tocat viure. Enlloc de jutjar les seves decisions, hauríem de jutjar el món que els envolta: hi ha decisions que no hauríem d’haver de prendre!

CONSE- Llavors, què cal tenir en compte en un judici?

LLIBERTA- Un jutge no només ha de tenir en compte el sí o el no d’una dona que ha denunciat una agressió sexual. Haurà de tenir en compte les desigualtats existents prèviament a aquest sí o aquest no. És a dir, a més de complir la lletra de la llei, s’haurà de qüestionar necessàriament els seus propis prejudicis masclistes, classistes, racistes, ... que són els propis de la societat, i fins i tot poden ser els de la víctima. 

 

Per ampliar:

SERRA, Clara. El sentido de consentir. Editorial Anagrama, 2024.

EL DIA DELS HOMES

El dia dels homes és el dia de les dones. És el dia de la lluita contra l’explotació, el racisme, i la guerra. En resum, és el dia contra l’hegemonia d’un sistema que actua segons la lògica de la possessió, la conquesta, la competència, la humiliació de l’enemic, la segregació i el binarisme (bo/dolent, amo/esclau, home/dona).
Aquesta bola, que roda per la història des de fa molts segles, arrossega fragments de diferents èpoques pretèrites (trossets d’antics imperis, olors de feudalisme, melodies de trobadors, estudis biomètrics sobre el perfeccionament de la raça, soroll de fàbriques), avui articulats sota la lògica del benefici. El resultat: una bola que engoleix la humanitat, un sistema corrupte, farcit de tares, crueltat i desigualtat.
Les dones, pel paper que els ha tocat viure en aquest sistema, és a dir, per la perspectiva que han hagut d’adoptar, han estat el verdader pinyol de les diferents revolucions contra aquest sistema al llarg del seu desenvolupament. Això és perquè les seves aspiracions d’igualtat són i han estat les mateixes que les de tots els homes oprimits del món. Tant és així que la seva lluita ha anat sempre de la mà de reivindicacions contra l’esclavisme, el racisme, i l’explotació dels cossos, però amb la diferència que la lluita feminista és transversal, perquè les desigualtats home-dona s’han reproduït també dins de cadascuna de les capes socials i dels pobles conquerits. Això ha situat les dones en lloc de la classe universal (tot i que gairebé mai reconeguda, ni tan sols pels mateixos que es feien dir «revolucionaris»).
Prova d’aquesta centralitat del feminisme en la lluita contra l’opressió és que les reivindicacions que podem anomenar ja feministes comencen amb el desenvolupament de la indústria, que es fa a expenses de l’explotació del proletariat i de l’espoli dels territoris colonitzats. Les veus feministes que més es fan sentir en aquest moment són les de les dones burgeses: volen votar i ser educades en les mateixes condicions que els homes burgesos, però no només elles, sinó tota la resta de dones i homes de la societat.
Ara bé, és cert que la perspectiva burgesa fa que no siguin prou radicals: Volen poder emancipar-se dels marits, mentre les dones i homes de classe baixa han de lluitar també per emancipar-se de l’amo, de l’estat, de l’església. Volen signar les seves pròpies obres, quan les dones i homes treballadores no saben ni tan sols escriure. Volen tenir la possibilitat d’ocupar els mateixos llocs de poder que estan reservats al homes. Però ...a costa de tenir una minyona que faci la feina de casa? Per a què, doncs, el poder? Per deixar-ho tot igual? No, senyora Ayuso, una estructura patriarcal dirigida per dones i homes per igual no és el verdader objectiu de la lluita feminista.
Les reivindicacions concretes que són el blanc dels atacs de la dreta (discriminació positiva, quotes de poder, protecció jurídica especial, etc.) són pedaços que posa el sistema per blanquejar-se i corregir les desigualtats que ell mateix genera. Si els homes no volen aquestes mesures, s’haurien d’aliar amb les feministes per canviar aquest sistema. Perquè les feministes tenim molt clar que, tan si els agrada com si no, aquí hi ha una consciència col·lectiva disposada a lluitar per la igualtat (que no la uniformitat) de tots els éssers de la terra.
No cal que un home s’hagi de sentir dona per entendre-ho. Només cal que es pregunti per qui està essent explotat realment: Per les infermeres? Per les kellys? Per les prostitutes? Per les persones immigrades? Per les dones? Quines dones?... Si hi pensa, s’adonarà que en realitat està sent explotat per un sistema que viu de les guerres, l’espoli i l’explotació, que necessita produir altres petits explotadors com a soldats.
Ser dona no és un sentiment, és cert. Però tampoc és un fet biològic. Aquesta ha estat precisament el principal instrument de lluita del feminisme: «la biologia no és destí».  Ser dona és una circumstància, una perspectiva de lluita universal. Així que: visca el dia dels homes! ...perquè és el dia de les dones!

ON SÓN LES DONES... DE LA FÀBRICA TREPAT?

 

 

Estàs cansada d’explicar que «el feminisme no és com el masclisme però al revés»?, que «el feminisme no només és cosa de dones»?, que «ser dona no et fa automàticament feminista»?

Cansada de les campanyes mediàtiques en les que s’ha convertit el 8M, Dia de la Dona Treballadora? Cansada de la confusió creada per la proliferació de dates en què ha quedat diluït el sentit d’aquesta jornada?

Doncs et direm un parell de coses que potser no volen que sàpigues:

La llibertat en el vestir, la manera de ballar, de viure, o de tenir fills,... és clar que és una reivindicació feminista, però el sol fet de reivindicar-ho no et fa feminista. És per això que potser no saps que ets feminista, perquè potser no ho ets. O almenys, no només ho ets per això.

Denunciar la cosificació i violència exercida contra els cossos i les ments de les dones pel sol fet de ser-ho i aspirar a eradicar qualsevol tipus d’abús i agressió cap a les dones és una reivindicació feminista. El 25N cridem que no volem que hi hagi més víctimes de la violència masclista. Però el discurs feminista no s’esgota amb això.

Reivindicar una medicina sense biaixos de gènere, que estudii i cuidi el cos de les dones amb el mateix rigor que ho fa amb el cos dels homes forma una part molt important de la lluita feminista. Però el feminisme és més que la suma de totes aquestes aspiracions.

Visibilitzar les dones que han fet alguna cosa «important» (llegeixi’s, alguna cosa pròpia dels homes), i lluitar perquè puguin optar a ocupar un terreny tradicionalment reservat als homes, és un acte feminista, però això sol no et fa feminista. Que les dones trenquin el sostre de vidre i ocupin «els llocs dels homes» està molt bé, sí. Però per sí sol no garanteix l’assoliment de la utopia feminista, i no només pel fet que algunes han desenvolupat rols i polítiques masclistes, sinó perquè «els llocs» continuen sent els mateixos.

Allò que potser no volen que sàpigues és que el 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora. Que el nucli de la preocupació feminista no és «qui ha d’ocupar algun lloc», sinó els «llocs en sí», els que hem ocupat les dones al llarg de la nostra història més recent. Llocs feminitzats, i per això mateix invisibilitzats.

Saps on érem les dones de la fàbrica Trepat? Ni tals sols érem a la fàbrica, sinó a casa, mantenint la llar i criant futurs obrers, sense rebre cap salari. Algunes érem a les parades dels mercats, venent la verdura de les terres de l’amo i procurant guardar d’amagat algun guany per poder mantenir la família dignament. Érem les que fregàvem escales perquè el sou dels nostres homes no era suficient. Les que cuidàvem els pares, les mares, les tietes solteres, els sogres,... perquè els nostres homes poguessin complir el seu «tracte» amb l’empresari: treballar tantes hores que no els quedessin ni temps ni forces per res més. En resum, estàvem treballant en feines i sous invisibles, per fer possibles les feines i els sous visibles (encara que mínims) dels nostres homes.

És clar que cal visibilitzar les dones, però això només ho poden fer les que es posen en «llocs visibles». Algunes, moltes de fet, i fins i tot alguns, ens hem mantingut i ens mantenim en l’anonimat perquè el lloc que ocupem s’ha mantingut invisible.

TIPUS COM TU

 

Mentre les dones riques i famoses facturen,

venent el seu despit a tort i a dret

i amb tambors pseudo-feministes tant re-piquen,

que a les víctimes dels seus versos d’or esquitxen,

els abusadors rics amb presumpció d’innocència

posen en evidència

el negoci muntat al voltant de la violència

contra els cossos pobres i feminitzats.

 

Entre els laments dels senyors

(«no ens feu pagar als justos per pecadors!»)

que no es volen sentir culpables,

i entre els temes tertul·liables,

desapareix la veritable qüestió:

la violència és un sistema, una xarxa,

teranyina i laberint,

on les parts en conflicte són màscares;

batalla de vídeo-joc entre estereotips.

Emmudida queda la lluita,

de què el soroll mediàtic tapa els crits:

«No els escolteu més! No en parleu més!

No els doneu encara més diners!

Parlem de nosaltres,

de les nostres mancances,

els nostres drets, i les nostres obligacions.

Que som persones! Prou cançons!»

Això no és un xou, ni un partit de futbol,

ni s’arregla a cop de Tik-Tok.

És un sistema que tot ho banalitza i en fa espectacle,

que entre les persones estén els seus tentacles,

que dels iguals en fa rivals,

i dels diferents, éssers inexistents.

És feina urgent de dissidents

desxifrar el codi de les relacions socials

i alliberar-les dels vicis dels grans capitals.

Feta la llei, feta la trampa; cal un canvi social.

El cos desapareix sota el discurs sexualitzant.

També el trans i l’homosexual.

El nom fa la cosa? Tot és discurs al final?

Qui pot veure un cos realment nu?

Aneu a la merda los tipos y las tipas como tú-u-u-u-u!

LILA, BLANC I NEGRE

 Fragments desordenats per reflexionar sobre una guerra

Cynthia Enloe, feminista i experta en Relacions Internacionals, fa vint anys es preguntava on són les dones quan es parla de diplomàcia, de guerra, i d’Estat. A l’assaig Cómo se militariza una lata de sopa? diu: «La militarització d’un sector de la vida pública pot generar una resposta igualment militaritzada (...) Hi ha una resposta alternativa: la desmilitarització (material i mental) de les iniciatives cíviques i personals i les de les formes de dissidència desenvolupades pels sectors crítics de la societat. Quan la militarització es desenvolupa en els passadissos dels edificis del govern, al carrer requereix la conformitat d’homes i dones, però sempre privilegia el gènere masculí.»

Poso la tele i veig imatges de dones molt diferents, però força estereotipades: dones victimitzades, que fugen amb els seus fills, dones ancianes que ploren, però també veig dones precioses vestides de militars, brandant armes amb mans i ungles perfectes, pintades de color lila, explicant que lluiten pel seu poble i la seva família. També les veig com a activistes, embolcallades amb la bandera d’Ucraïna a Maidán. Bellíssimes lleones en defensa dels seus.

Kitty Green, directora de cinema documental. Al Festival de Venecia de 2013 presentà Ucrania no es un burdel, documental que retrata el moviment d’alliberació feminista Femen, d’origen ucranià. El documental mostra com una de les persones decisives en el llançament mediàtic mundial de Femen va ser un home, Victor Svyatski. No precisament feminista, escollia les noies en càstings i, a més, les maltractava.

Carol Cohn, experta en conflictes armats de la universitat de Massachussets, a Women and Wars explica que per entendre una guerra, cal fugir de la dicotomia de víctimes i botxins, una dualitat per altra banda molt sexualitzada: la dona és la pau, la família, la violada, ... i el varó és el protector, el guerrer, l’amo de l’espai públic. Això no es correspon en absolut amb la realitat.

Torno a engegar la televisió, apareixen imatges que mostren com la joventut i les dones s’exilien, els homes van al front,... no apareixen els homes rics marxant en cotxes de luxe, ni els homes objectors, ni dones que organitzen cooperatives de consum i de treball, ni les que controlen milícies de suport popular, també al Donbass... I les jubilades? I la seva pensió? I les dones veteranes, actives des de fa anys, que s’han quedat a mantenir la vida als seus pobles, i a contenir els atacs, vinguin d’on vinguin? Hi ha hagut violacions? Tenen compreses? I les dones del Donbass, en guerra des de 2014? Volen el mateix que la resta de dones ucranianes? Volen mantenir també la vida al seus pobles o són simplement pro-russes? Són potser defensores del règim patriarcal, teocràtic i masclista de Putin?

Crec que al meu televisor li passa alguna cosa: la guerra se m’apareix en blanc i negre. La lluminositat està polaritzada i no s’aprecien els grisos. I el lila, només es veu en els llaços posat en cares boniques, en les ungles llargues de mans sensuals sostenint les armes, complint amb l’estricta normativitat patriarcal.

LA LLEI TRANS-FORMA?

 

A l’Habitació Xinesa encara queden ecos d’una discussió inspirada per les figures de Simone de Beauvoir i Virginia Woolf sobre la conveniència o no de distingir sexe i gènere, i s’han barrejat amb els crits de les últimes manifestacions que entraven per la finestra: dins la manifestació de l’orgull LGTBIQ+ han sorgit veus crítiques que no es volien confondre amb les de l’orgull tradicional o mainstream. També es sentien els crits de les feministes tradicionals (1) alertant de la dissolució de la categoria de «dona» que suposa l’anomenada llei trans («para la igualdad real y efectiva de las personas trans y para la garantía de los derechos de las personas LGTBI») . El soroll ha arribat a tal extrem que he hagut de tancar la finestra per poder pensar.

Per una banda, és veritat que a l’extrema dreta li interessa centrar el debat polític en la qüestió identitària (nacional, racial, sexual, de gènere,...) situant-se en l’extrem més conservador, per així evitar parlar de les realitats socioeconòmiques i dels canvis realment transformadors de la societat. I és veritat que hi ha una «esquerra» que ha caigut en la trampa d’aquest debat, i es vol situar a l’altre extrem del ventall, però només en relació amb la identitat, deixant intactes les estructures socioeconòmiques que produeixen les desigualtats. És l’anomenat «capitalisme rosa».

Per altra banda, també és cert que el subjecte tradicional del feminisme hem estat les dones. Però no les dones en tant que posseïdores d’uns determinats genitals, sinó les dones en tant que realitat històrica marcada per una absència de drets construïda sobre el pretext de la debilitat i la discapacitat intrínseques a la nostra genitalitat. Aquests pretextos no són productes merament culturals, sinó creacions del poder, que coarten llibertats i produeixen pobresa i esclavitud.

L’arma més potent que ha construït la lluita feminista ha estat la distinció sexe / gènere. El sexe biològic, la genitalitat, no ha d’anar adscrita a uns rols i unes determinacions culturals que es construeixen al seu voltant i que són constitutives de discriminació i d’injustícia. Si les feministes hem lluitat per aquesta distinció, com és que ara hi ha feministes que estan en contra del fet que es reconegui legalment l’estatut de dona a una persona amb genitals masculins? Si creiem que només nosaltres ens podem dir dones perquè aquest atribut «coincideix» amb el nostre sexe biològic, què hem canviat? El subjecte polític del feminisme només poden ser les femelles? Ja hem dit que ser dona és una realitat històrica, no purament biològica, i com a tal és canviant.

És clar que amb la llei trans es poden fer trampes, com homes que es podrien fer passar per dones per aprofitar-se de la discriminació positiva. Però també es poden fer trampes amb la llei contra la violència de gènere, o amb les lleis de discriminació positiva per gènere o per persones amb diferents capacitats. La pregunta que ens hem de fer és: com lluitar contra la coacció de llibertats, la pobresa i l’esclavitud derivades de qüestions relacionades amb la identitat sexual, atribuïda o sentida? No només hem lluitat perquè se’ns deixi portar pantalons i anar en bicicleta. De la mateixa manera, no és qüestió de si un noi es pot pintar els llavis o portar minifalda,... sinó d’això: 48% de dones trans ha exercit la prostitució per no poder accedir a una feina. 60% de dones trans ha sofert depressió. 41% d’intents de suïcidi contra l’1,6% de la població general.

Torno a obrir la finestra, obro la porta i surto al carrer, disposada a canviar d’opinió sobre la llei quan calgui i es demostrin els seus efectes nocius. 

 

 (1) Contraarguments al feminisme tradicional: Teresa Villaverde Martínez a Pikara Magazine.  https://www.eldiario.es/pikara/personas-trans-ley-trans-transexualidad-feminismo-transfeminismo_132_6108222.html 

FINS AL MONYO DEL #MeToo

 

- Vale, ja n’estic farta d’aquest vestit de dona.

- Vols dir de la cotilla, la faldilla, els talons, les mitges.... en fi, les creacions del patriarcat! Però si això ja no es porta, dona! Ara les dones vesteixen «unisex»!

- No, vull dir que estic farta d’aquest vestit de víctima que m’ha fet el feminisme aquest de Twitter!

- El del #MeToo?

- «Yes». No vull anar sempre vestida de víctima, no m’hi sento còmoda, no és el meu estil.

- Llavors negues la violència de gènere? Creus que les dones no som víctimes del patriarcat?

- Ni una cosa ni l’altra. És clar que el patriarcat genera uns rols molt marcats entre homes i dones, es sustenta sobre el sexisme i legitima la violència de gènere. Hi ha una violència que s’exerceix sobre les dones pel sol fet de ser-ho, i no només això, sinó que les culpabilitza i responsabilitza d’una situació que elles no han creat.

- I doncs?

- Però no tots els homes són maltractadors, també n’hi ha de maltractats i violats (per homes, sobretot), ni totes les dones són víctimes. També hi ha dones col·laboracionistes. Mares que consenten i donen suport als seus fills maltractadors. Mares que adverteixen a les seves filles que no destaquin, que no surtin soles, que no es mostrin massa masculines, o massa femenines,... L’estructura del patriarcat és molt complexa, i el MeToo em sembla un vestit massa simple, massa comercial.

- Precisament, la seva simplicitat ha afavorit la seva difusió, i ha estat la clau de l’èxit.

- Exitós sí, i al principi m’agradava, perquè va ser una oportunitat per moltes dones per apartar la vergonya i deixar anar la ràbia. Però posar-lo com la línia principal del disseny del feminisme trobo que no és gens afavoridor a la llarga. Ser víctima no et fa millor. A més l’aspecte de víctima el trobo massa convencional; és el que tota la vida s’ha esperat d’una dona: debilitat i victimisme. I ara vinga! Totes a posar-nos el vestit del MeToo, a veure qui és més víctima. No trobes que és una banalització del sofriment d’aquelles que cada dia pateixen violència, no només física, sinó psicològica, econòmica i social? Segur que les que ho han patit més no van «porai» presumint de vestit de víctima. Ja no volen ser més més víctimes. El que volen és deixar de ser-ho!

- En fi, busquem un altre vestit, doncs?

#NOSOMDONES

Què vol dir ser dona? Segons Simone de Beauvoir, una dona no neix, es fa. Segons Monique Wittig, no es pot ser dona, sinó esdevenir una dona. I per esdevenir una dona, cal absorbir tots els codis socials que es tradueixen en un seguit de comportaments, actituds, inclinacions, sentiments, etc. És aquesta codificació invisible introduïda dins el hardware del cos per una mena de programador (o de xarxa de programadors), i no pas el sol fet de tenir vulva, allò que fa que aquest cos s'anomeni “dona”. Per això diu Wittig que “el sexe és fictici”. Per què no distingim entre calbs i peluts, i construïm una identitat al voltant d'aquest binomi, enlloc de basar aquesta distinció entre cossos amb penis i cossos amb vulva? La distinció basada en els òrgans reproductius s'ha escollit com a socialment significativa i constitutiva de la nostra identitat. Si no ets un home, has de ser una dona. Si no ets una dona, és que ets un home. Però, què vol dir ser una dona? Quin és el codi de la feminitat? Qui determina qui és méso menys dona? En funció de quins paràmetres?

Sensibilitat, comprensió, fragilitat, seducció, por, cura, suavitat, ... són alguns dels factors essencials d'aquesta codificació, producte o construcció del poder. Però jo no vull ser fràgil, ni vull tenir por, ni vull ser obligada a satisfer les necessitats dels altres per sobre de les meves. 

Llavors, si la mateixa identitat és un producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat? Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Com em sentir la nostra veu? Com exigim que els nostres drets siguin els mateixos que els dels homes? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita: la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial (black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder, constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és abandonar la lluita? 

Segons Julia Kristeva hem d'usar el terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les nostres demandes. Brigitte Vasallo s'hi refereix quan parla de la “identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional, l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perque sap que conté el verí en sí mateix. Cal descodificar el cos, i fer-lo permeable a múltiples combinacions de codificacions ja existents, fins a engendrar noves identitats encara no expressables. Cal disseccionar la por i la manera com ha estat construida. Cal perdre la por a no ser una dona.

ELS MECANISMES INVISIBLES DEL PODER

Ponència presentada a les XIV Jornades de Filosofia (IEI) que van tenir lloc el 8 i 9 de març de 2019, dedicades al tema:  'El poder i la por'

La reflexió sobre el misteri que hi ha al darrera de l'obediència política ve de molt antic. Però sobretot amb la modernitat, el naixement del subjecte, comencen els qüestionaments sobre l'origen i naturalesa del poder polític i, com a conseqüència, el qüestionament de la seva la seva legitimitat. Hi ha doncs en aquest plantejament una conclusió implícita: si no hi ha cap evidència positiva que, per naturalesa, uns individus estan determinats a manar i altres a obeir, llavors el poder és un castell de cartes que, igual com s'ha construit, es pot desconstruir. Però, per què costa tant?

Etienne de la Boëtie es preguntava ja al s. XVI “com pot ocórrer que tants homes, tants pobles, tantes ciutats, tantes nacions, pateixin sota un sol tirà, que no té més poder que aquell que es dóna a ell mateix. (...) És un fet extraordinari i, tanmateix, molt comú, veure un milió de milions d'homes servir miserablement, tenint el coll sota el jou, no constrenyits per una força molt gran, sinó en certa manera encantats i captivats pel sol nom de l'U.” ⁱ La Boëtie sospita que no tots els mecanismes de poder estan impulsats per la por, sinó que actuen més aviat per encantament, una mena d'alienació.

Tot i que reconeix que moltes vegades es dona el fet que cal obeïr per la força, La Boëtie constata que la qüestió de l'alliberament d'aquest tirà despòtic fóra ben simple: “si no se li entrega res, si no se l'obeeix, sense combatre ni ferir, queda despullat i derrotat, i no és res”ⁱⁱ. És a dir, que el seu poder no té cap més fonament que allò que semblava la seva conseqüència, que és la mateixa obediència. N'hi hauria prou amb desobeir pacíficament per fulminar el poder del tirà. Per què això no passa?

L'autor només s'ho pot explicar pel fet que “la llibertat sola no la desitgen els homes, per la senzilla raó que, si la desitgessin, la tindrien”ⁱⁱⁱ, i dedica el seu Discurs de la servitud voluntària a intentar fer veure que el rei va despullat, a convèncer i despertar la consciència sobre el fet que el domini de l'U sobre tots és irracional i contra-natura, i que el poder que s'exerceix sobre els individus no és res més que aquell poder al qual aquests individus han renunciat. I que no hi ha cap altre mitjà per assolir la llibertat que el mateix fet d'exercir-la. Però, com plantejà Erich Fromm, hi ha por de la llibertat^iv.

És realment per falta de desig de llibertat? O bé és la inseguretat i la por, allò que manté l'estructura política? De què tenim por? Del poder, de la llibertat, de la mateixa por? Aquí em proposo tractar aquest seguit d'interrogants des de la perspectiva que el sentiment de por és polític. ^v

La teoria clàssica hobbesiana de la por política, aquella por que ens impulsa a fer el pacte social i a sotmetre'ns al Leviathan, concep la por com una passió primària, que forma part de la nostra naturalesa^vi. És el desig d'esvair aquesta por, el desig de seguretat, el fonament del poder polític.

Però els esdeveniments històrics que han marcat el segle XX han posat de manifest que el poder polític no esvaeix la por. El mite hobbesià que la garantia que obeir la llei ens salvaguarda de la incertesa ja fou esmicolat per Kafka. Joseph K. ^vii experimenta de manera existencial l'absurditat intrínseca a l'entramat del poder. És el mateix poder qui produeix la incertesa, l'absurd. Segons aquest punt de vista, podríem dir que: no és que la por sigui la causa i l'origen del poder segons el plantejament hobbesià, sinó que el poder mateix construeix la por, i ens diu de què hem de tenir por. Això és el que voldria plantejar avui aquí. Simplement, la por és un producte del mateix poder, o dels mateixos mecanismes que el poder exerceix com una mena de Gran Germà^viii. Però sospitem, com La Boëtie, que aquests mecanismes requereixen, d'alguna manera, la col·laboració d'un gran nombre d'individus (encandilats, encantats). Com és això possible? Com actuen aquests mecanismes, si no és per la por?

Hannah Arendt va més enllà de la por política de Hobbes quan presenta un Eichmann desprovist de tota maldat^ix. El monstre que va ordenar l'extermini de milions de persones durant l'etapa del domini Nacionalsocialista a Alemanya, és retratat per Arendt com una mena de corderet, com un producte i una peça més de l'aparell legal-lògic-racional de la jerarquia. Aquesta no s'imposa per una por o una amenaça explícita, sinó que articula el seu poder a través de mecanismes de despersonalització i de desresponsabilització, de manera que la voluntat de l'individu queda diluïda entre la massa. Per Arendt, la por s'articula al voltant d'aquest l'home-massa, aquest individu anòmic i desarrelat, la individualitat del qual és sacrificada en favor d'un líder, o d'un fi últim supra-comunitari.

Aquí se'ns apareix una altra pregunta. Més enllà de la qüestió sobre l'origen del poder, se'ns planteja la qüestió sobre com s'exerceix aquest poder? Com actuen aquests mecanismes?

I aprofitant que ahir fou el dia 8 de març, el dia de la lluita feminista, em centraré en l'exemple del masclisme, l'opressió que s'exerceix sobre les dones, com un exemple que precisament no pot ser explicat simplement amb la por o l'amenaça explícita que es pugui exercir sobre elles per part dels homes.

Aquí vull fer un aclariment perquè no se'm malinterpreti. La violència contra les dones és un fet innegable, i les pallisses, els assassinats i les violacions són, efectivament actes explícits de violència contra les dones, pel sol fet de ser dones, no desitjats per les víctimes, sense la seva col·laboració ni consentiment, es resisteixin aquestes de manera efectiva, o bé no es resisteixin precisament perquè la por les paralitza.

És evident que aquesta violència tan explícita existeix i s'ha de combatre, però és només la punta de l'icebreg. Amb paraules de Judith Butler: “L'opressió no és un sistema que es conté a ell mateix; o bé s'enfronta als individus com a objectes teòrics, o bé els genera com els seus peons culturals. És una força dialèctica que requereix participació individual a gran escala per mantenir la seva maligna vida.” ^x Butler afirma, doncs, que l'exercici del poder requereix en certa manera de la participació dels oprimits.

Així doncs, la pregunta sobre com s'exerceix el poder, és la pregunta sobre quins són els mecanismes que té el poder per aconseguir la col·laboració de les seves pròpies oprimides. La proliferació de nenes fent-se selfies fent morrets és un indicatiu que la submissió a l’home no només es dóna a través de la por i la repressió, sinó que s’aconsegueix el mateix amb la seducció o, com diu Foucault, amb la creació de cossos dòcils.^xi Com?

El poder, segons Foucault, no és estàtic, ni està localitzat, sinó que circula, generant el que anomena “cadenes de poder”^xii, de manera que l'oprimit i l'opressor són rols que poden ser exercits alternativament per un mateix individu en moments diferents. I no només això, sinó que la persona és ja en sí mateixa una construcció del poder. En paraules de Luhman, els individus no es conformen enfront del poder, són simplement allò que resulta^xiii. Els cossos dòcils són cossos sotmesos, moldejats pel poder disciplinari. Seguint la famosa cita de Beauvoir: no es neix sent dona, sinó que es fa^xiv. En un sentit, és una mena de cos dòcil moldejat pel poder.

I aquí topem amb una qüestió que pot ser secundària respecte al tema que ens ocupa, però que em sembla important per entendre els mecanismes de poder. No és que el gènere sigui un afegit cultural que es superposa com una càrrega afegida de significat al un cos de dona, sinó que la mateixa distinció de la dona com a diferent de l'home, és a dir, la mateixa diferència sexual, és ja una interpretació cultural. En la mateixa línia, Foucault (Història de la sexualitat) sosté que la categoria de sexe pertany a un model jurídic de poder que suposa una oposició binària, i que fa del sexe una part constitutiva de la identitat personal.

Com afirma Wittig (La dona no neix) la diferència sexual (binària) no és la causa de la discriminació, sinó que és el mateix establiment (o constatació) de la diferència que constitueix al mateix moment la discriminació^xv. El sexe és, doncs, fictici. Això no vol pas dir que no existeixin el penis i la vulva, sinó que aquests òrgans dedicats a la reproducció són els escollits per construir diferències socialment significatives de construcció de la identitat dels individus. Tot forma part d'un mateix acte interpretatiu que serveix a la jerarquia.

Llavors què hi pinta aquí la por? Des d'aquest punt de vista, en la interpretació de significats que s'encarna en el cos de les dones, la por en forma una part substancial, perquè és un element essencial que forma part de la configuració d'aquest cos dòcil. La por, com dèiem, no és causa, ni un element natural constitutiu del fet de tenir vulva, sinó que el fet de ser dona és un producte cultural que s'ha configurat en la por. La por no és prèvia i connatural, sinó que és el poder qui ens diu de què hem de tenir por.

Com sortim de la presó de la nostra identitat? Segons Beauvoir, la biologia no és destí^xvi. Llavors, podem triar el nostre destí? Podem triar una altra identitat? Si ja estem generitzats d'entrada, com podem escollir allò que ja som?^xvii És evident que la pregunta amaga una trampa, està mal formulada, perquè pressuposa una elecció de tipus cartesià, anterior a la vida cultural. I això és impossible. Precisament pel que dèiem: és impossible trobar aquell jo cartesià anterior a la cultura, perquè els discursos verdaders funcionen com a “règims de veritat” que són aquells que fan possible la mateixa consciència de sí. El “Discurs Verdader” fa impossible reconèixer el poder que el produeix^xviii.

Per altra banda, no seria convenient entendre el fet d'“escollir allò que som” en termes de creació d'una nova identitat, si és que això fos possible. El subjecte és el producte dels aparells de poder/coneixement^xix. La constitució de la subjectivitat constitueix simultàniament la constitució de la seva subjecció, ja que està subjecte a un altre pel control i la dependència, i també està subjecte a la seva identitat per la consciència de l'auto-coneixement. Celebrar una identitat individual no distorsionada en la societat no contesta, sinó que afirma el poder d'aquesta.

Però llavors, si la mateixa identitat és un producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat? Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita: la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial (black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder, constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és abandonar la lluita?

Segons Julia Kristeva^xx hem d'usar el terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les nostres demandes. Brigitte Vasallo^xxi s'hi refereix quan parla de la “identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional, l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perquè sap que conté el verí en sí mateix. Però en un nivell més profund (que cal no abandonar si perseguim l'alliberament) una dona no pot ser, perquè això suposa entendre-la com allò que ja està realitzat. En canvi, concebre-la en l'ordre metafísic de l'”arribar a ser” és concebre diferents possibilitats per la seva experiència, la possibilitat de l'elecció existencial.

L'elecció existencial de què parla Beauvoir és un acte volitiu que es troba en la interfície del cos i la consciència, no com dues coses diferents, sinó com dues cares del mateix (podríem fer referència a Spinoza^xxii). La consciència és el cos en tant que ésser que va més enllà de sí mateix, o el cos és un lloc ja interpretat des d'on es replantegen aquestes interpretacions i se'n generen de noves, i encara se'n projecten d'altres. És el que anomena el “cos com a situació”.

Per tant, en aquest sentit és possible escollir allò que som, sense apostar per la creació d'una nova identitat. Expressat en llenguatge foucaultià: la tasca del geneàleg no és produir un altre discurs, sinó desemmascarar-lo, determinant les condicions de la seva existència, i els seus efectes polítics. Disseccionar la por i la manera com ha estat construïda.

Foucault (Història de la sexualitat) intenta subvertir la configuració binària del poder (model jurídic opressor-oprimit) mitjançant la multiplicació de formes de poder estratègiques. Foucault no es planteja el somni d'una sexualitat sense poder, sinó que li interessa dissipar els termes existents del poder jurídic. La subversió no és una “superació” ni una forma de transcendència, sinó una “proliferació” fins que les oposicions binàries deixin de tenir sentit.

En aquest mateix sentit, podem dir que la utopia, en tant és ara mateix expressable, ja deixa de ser-ho, perquè està expressada en termes de “discurs veritable”. La veritable subversió, el veritable alliberament, la veritable utopia, és tot allò que està per escriure, perquè és allò essencialment inimaginable ara mateix, inexpressable ara mateix, fins i tot allò que ara mateix és mentida.

La conclusió a la qual em porta el que he plantejat aquí sobre el tema d'aquestes jornades sobre la por i el poder, és que la relació entre l'un i l'altre no és ni necessària ni lineal, i que la qüestió potser no es dirimeix en el fet de tenir o no tenir por, sinó de no tenir por de tenir por, en tant que la por és un constructe, i, per tant, ens podem adonar que el rei va despullat. A partir d'aquí, i fent una excursió per la relació entre sexe/gènere, cos/consciència segons Beauvoir, intento formular altres formes de lluita contra el poder en la línia de Foucult i de Butler, més enllà de les oposicions binàries clàssiques. I ho he volgut exemplificar en la lluita feminista, però crec que el que he dit es pot extrapolar a qualsevol forma de lluita que estigui per la subversió de l'ordre establert. 

Montse Garcia Castelló

 Lleida, 9 de març de 2019

 

De dreta a esquerra: Ramon Camats; Lluís Montull; Pere Luís Font,Josep M. Forné, Montse Garcia, Mercè Rius, Francesca Mestre i Hug Bañeres

 

 

iDe la Boëtie, Etienne. Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra Uno, Ed. Tecnos, 1986, Madrid. (Pàg. 6 i 7)

iiDe la Boëtie, Íbid. (pàg. 13)

iiiDe la Boëtie, Íbid. (pàg. 13)

ivFromm, Erich. El miedo a la libertad, Ed. Planeta 1993

vIdea esbossada en l'assaig: Óscar Useche Aldana, « Miedo, seguridad y resistencias: el miedo como articulación política de la negatividad », Polis [En línea], 19 | 2008, Publicat el 23 juliol 2012, consultat el 15 febrer 2019. URL : http://journals.openedition.org/polis/3893

viHobbes, Thomas, Leviathan.

viiKafka, Franz, El procés, Ed Proa, Barcelona, 1966

viiiOrwell, George. 1984.

ixArendt, Hannah. La vanalitat del mal

xButler, Judith. “Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault, a Teoría feminista y teoría crítica. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1990. (pàg. 198)

xiFoucault, Michel. Vigilar y Castigar Siglo XXI editores. México 2003. Pág. 141

xiiFoucualt, Michel, Íbid

xiiiLuhmann, N. Poder. Universidad Iberoamericana. México, 1995

xivBeauvoir, Simone. El segundo sexo. Ed. Cátedra. Madrid, 2017

xvWittig, Monique. “No se nace mujer” a El pensamiento heterosexual y otros ensayos. Egales, Madrid, 2005.

xviBeauvoir, Simone. Íbid.

xvii Butler. Íbid. Pàg 194

xviii Foucault, Michel. El orden del discurso. Ed.Tusquets. Barcelona, 1999.

xixFoucault, Vigilar y Castigar

xxKristeva, Julia. “Women can not be defined” a Elanie Markt i Isabel Courtrivon, New French Feminisms. pàg 137

xxiYeray S. Iborra, entrevista a Brigitte Vasallo a El crític, divendres, 26 febrer 2016 http://www.elcritic.cat/entrevistes/brigitte-vasallo-sestan-fent-coses-increiblement-racistes-en-nom-del-feminisme-8298

xxii Spinoza, Baruch. Ética demostrada según el orden geométrico.

CLÍTORI-MOT, CONSULTES LINGÜÍSTIQUES

Simone de Beauvoir: “El dia que una dona pugui no estimar amb la seva debilitat sinó amb la seva força, no escapar de sí mateixa sinó trobar-se, no humiliar-se sinó afirmar-se, aquell dia l'amor serà per a ella, com per a l'home, font de vida i no un perill mortal”.

Autor: Sheppard Fairey

Puritanisme: no ens protegeix, ens reprimeix. Pressuposa que el cos de la dona és pecaminós. El que volem és deixar d'haver de protegir-nos, perquè volem deixar de ser víctimes, deixar d'haver de protegir la mirada dels homes del nostre cos, de tapar-nos, perquè el nostre cos no és en si cap font de corrupció moral. 

 

Hipersexualitzades: el nostre cos vist des de la perspectiva de l'home assetjador i dominador, enfocat des de l'objectiu pornogràfic. Volem deixar de ser hipersexualitzades, però no dessexualitzades, perquè de desig sexual en tenim, i el volem expressar i satisfer sense ser tractades de putes. Encara no tenim les paraules per expressar aquest desig, perquè les que existeixen no ens serveixen, però en farem de noves.

Llibertat sexual: No confondre amb la llibertat del mascle de fer el que vulgui amb nosaltres, ni amb la llibertat d'importunar, incomodar, molestar, utilitzar i cosificar. 

 

Cosificar: considerar i tractar l'altre com una cosa, com un objecte. 

 

Feministes: Col·lectiu de dones i homes desitjants, a qui agraden els homes o les dones, que volem que les dones deixin de ser objecte i passin a ser subjecte de la llibertat sexual. Però això no vol dir negar la sexualitat (això seria puritanisme) sinó negar un tipus de sexualitat construïda sobre la dominació de l'altre sexe. No va ser pas el discurs patriarcal, sinó el feminisme radical el que va començar a parlar sobre el el clítoris, quan l'orgasme era una sensació completament desconeguda per milers de dones. 

 

Clítoris: Òrgan erèctil situat a l'angle anterior de la vulva. Òrgan que dóna plaer al cos de les dones, font d'orgasme invisibilitzat pel discurs patriarcal i visibilitzat pel discurs feminista i no pas pel discurs mèdic, cosa que demostra que allò que és sexual és polític.