LA LLUM DE VOLTAIRE I EL SILENCI DE WITTGENSTEIN

En el temps de la Il.lustració va nèixer la idea que l'ésser humà, mitjançant la raó, podria arribar a il.luminar fins l'últim racó de l'univers. Res restaria sense explicar, ni tan sols les intencions divines, tan racionals com les humanes. És el temps de les lògies i dels maçons, de la racionalització de la religió, del déu matemàtic, de la confiança i l'optimisme en l'abast de les capacitats humanes. Tanmateix, des de l'antiguitat hi ha hagut veus properes a l'escepticisme com les dels sofistes Protàgoras o Gòrgias, o bé Guillem d'Ockham a finals de l'Edat Mitja, o Hume ja posterior a aquest gravat, que han advertit dels límits de la raó. Hi ha racons que sempre quedaran a les fosques. I és aquí, en el límit, on, com diu Wittgenstein, ja no podem dir res, on val més callar. De fet, aquest buit l'acaba omplint la religió i les creences. Potser és que no suportem el silenci de Wittgenstein.

La imatge correspon a un gravat de l'obra de Voltaire Elements de la filosofia de Newton, de 1738, on la filosofia, a la dreta de la imatge, tradueix l'obra de Newton. El manuscrit de Voltaire, assegut a l'escriptori, és il.luminat per una llum divina que sembla provenir del mateix Newton, elevat a l'esquerra. Aquesta llum és reflectida pel mirall que sosté una musa, la Filosofia, caracteritzada com l'Emile du Chatelet, traductora de l'obra de Newton, col.laboradora i dona de Voltaire.

ZENÓ I EL CINEMA

Man Ray. Cronofotografia.

Aquesta foto em suggereix una de les paradoxes més famoses de la filosofia, la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga, de Zenó d'Elea.

Podríem dir que és la foto d'un moviment, i que l'última imatge de la dreta és la més recent, mentre que tota la resta són les fraccions de moviment que representen els moments passats respecte d'aquella. Tanmateix, no hi ha res que ens digui que no podria haver estat al revés, i que aquest senyor ha estat fotografiat pujant l'escala d'esquena.

Doncs bé, la paradoxa és la següent. Hi podria haver encara una altra imatge entre cada parella de fraccions? I encara una altra? I una altra? I així fins a l'infinit? De la mateixa manera, entre dos fotogrames consecutius d'una mateixa pel.lícula encara hi cabrien infinits fotogrames. Però llavors, potser no acabaríem mai de veure la pel.lícula, i aquest senyor no acabaria mai de baixar l'escala.

La resposta de Zenó seria que, com que és impossible que l'home acabi mai de baixar l'escala, en realitat no la baixa, i que és lògicament impossible veure una pel.lícula sencera, o sigui que, per què anar al cine?. Per tant, el moviment no existeix, ja que es pot descomposar fins a l'infinit, i com que l'infinit és inabarcable i impossible de conèixer, Zenó conclou que el moviment és tan sols una aparença, ja que només les coses autèntiques són cognoscibles. Però, ei! També s'ho va fer venir bé, no?