L'ESPECTACLE DE LA VERITAT

[Ponència llegida a la 14a edició de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI.

Lleida, 7 de març de 2020.]

Aquest home que va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. Aquest home és Adolf Hitler.

És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep.

Això és el text d'un anunci de la Folha de Sao Paulo, que acaba amb l'eslògan: “el diari que més es compra, i el que mai es ven.”

Aquest anunci dels anys 80 ja defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat cuinada, manipulada. En l'exemple, La Folha de Sao Paulo fa una denúncia d'aquesta manipulació de la veritat. Però és una crítica als mitjans que es fa des d'un mitjà. És la publicitat d'un mitjà que es fa des dels mitjans. Que posa en joc la vinculació entre la veritat, el contingut i el mitjà. No només és important el missatge, sinó també el missatger.

En qualsevol cas, en aquest exemple es mostra com una mentida pot ser construïda amb fets que no podem dir que siguin falsos.

Per posar un altre exemple, és el que està passant amb la desacreditació del discurs feminista. Aquells qui acusen les feministes de feminazis fan ús de fets positius aïllats, de subconjunts de veritats, (falses acusacions, “no va dir que no”, “no va mostrar resistència”, etc) per fonamentar una mentida, que és que els homes són víctimes de la ideologia de gènere.

La positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable. Però també cal tenir en compte el fetitxisme que hi ha al voltant d'aquesta positivitat en la societat de la informació. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.

Però com també hem comprovat amb l'exemple de l'anunci, la postveritat no és un fenomen nou. De fet, la va predir Orwell. S'ha fet realitat la ficció que Orwell a 1984, en la qual la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.

Aquesta ficció s'ha fet realitat després de la guerra freda, després de la fi de la batalla entre socialisme i capitalisme, en l'era de la fi de les ideologies (o el fi de la història). De fet, una des estratègies de la neollengua o la novaparla és esborrar la dimensió històrica dels esdeveniments.

És allò que en els anys 90 es va començar a evidenciar amb l'expansió del terme “globalització” com a substitut del terme “capitalisme”, en un context que els crítics amb el sistema anomenaven “pensament únic”.

Així ho descriu Eduardo Galeano:

Hoy por hoy, no queda bien decir ciertas cosas en presencia de la opinión pública: el capitalismo luce el nombre artístico de economía de mercado; el imperialismo se llama globalización; las víctimas del imperialismo se llaman países en vías de desarrollo, que es como llamar niños a los enanos; el oportunismo se llama pragmatismo, la traición se llama realismo; los pobres se llaman carentes, o carenciados, o personas de escasos recursos; la expulsión de los niños pobres por el sistema educativos se conoce bajo el nombre de deserción escolar; el derecho del patrón a despedir al obrero sin indemnización ni explicación se llama flexibilización del mercado laboral...¹

La neollengua, doncs, respon a la tendencia de les grans corporacions de suavitzar la seva imatge, de maquillar la veritat.

I podem dir que la ficció d'Orwell s'ha fet realitat també perquè avui emprem ja el terme orwellià “novaparla” per descriure el llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat als mitjans de comunicació en un context lligat a la demagògia i les mitges veritats, per a manipular la veritat, amagar dades, eludir responsabilitats, o desviar l'atenció d'assumptes importants. De fet, segons els teòrics de la novaparla, postveritat seria ja un eufemisme per a mentida.

Però en aquesta definició encara hi falta alguna cosa.

1. La seva crítica als mitjans es centra en la seva funció de quart poder: en la propietat dels mitjans, la gestió interessada dels continguts, la construcció ideològica dels misstages, la seva funció de pa i circ,... Aquestes són sens dubte crítiques que no podem obviar, però també és veritat que són només les més evidents. I que la qüestió de fons no és només circumstancial, sinó ontològica. Perquè:
2. Parla del discurs com un simple mitjà diferent de les idees o dels fets que s'hi transmeten. Si partim de McLuhan, segons el qual “el mitjà és el missatge”, la idea no és anterior al mitjà a través del qual l'expressem. El mitjà no és el simple canal pel qual comuniquem alguna cosa, sinó allò que organitza la nostra manera de pensar. La neurociència avala la perspectiva de McLuhan: un músic pensa coses que sense l'instrument no podria pensar. Un matemàtic pensa coses que sense les eines matemàtiques no podria. Igual com el començament de l'escriptura canvià el pensament humà; les xarxes socials també.
3. Per tant, la característica de la novaparla no només és maquillar la realitat, sinó transformar-la en un sentit ontològic, així com transforma també als espectadors/consumidors, diluint la frontera no només entre realitat i espectacle, sinó també entre espectador i espectacle.

Per això voldria abordar el tema de la postveritat analitzant la seva naturalesa espectacular, per una banda, i trabant-la amb la mateixa naturalesa del llenguatge, l'estètica i el pensament.

Per fer-ho voldria fer referència a un article de Santiago Alba Rico² que diu que la televisió és la creadora de les 5 il·lusions. Jo parlaré de 4 il·lusions que es poden fer extensibles a aquesta pantalla que ens permet navegar pel mitjà i deixar-nos atrapar per les xarxes, creant la il·lusió de la interactivitat i reforçant encara més les il·lusions de la televisió.

1- Il·lusió d'invulnerabilitat

Rico la defineix com la visió del tirà, del que pot mirar sense ser mirat, la mirada militar des de l'aire. La pantalla és una finestra petita que entra en la nostra intimitat i empetiteix el món fins a cabre en la nostra butxaca. Privatitza el món.

Penso que questa il·lusió té molt a veure amb l'essència de l'experiència l'estètica que té l'arrel en la modernitat tal com la defineix Kant: com allò que admirem, allò sublim. La forma amb què defineix allò sublim és la finestra, que ens mostra la tempesta al mateix temps que ens protegeix d'ella. És el plaer estètic del voyeur: redueix allò amenaçador i espantós a allò inofensiu. Una finestra que domestica el món, el converteix en no-res i fa que produeixin riure i plor en l'espectador. Estava descrivint Kant allò sublim, o estava descrivint l'espectacle? La finestra no seria una pantalla?

Des del marxisme es fa una crítica a la perspectiva burgesa de Kant, que redueix tant la tomenta, la guerra o la Revolució Francesa a paisatge. O en llenguatge postmodern: a espectacle.

A favor de Kant hem de dir que aquesta visió de l'estètica era un posicionament alliberador respecte de les forces de la natura i de la història, una perspectiva que ens permet afirmar la nostra independència respecte d'aquest influxos. Però es tracta d'independència o d'il·lusió de seguretat?

Segons Alba Rico, el problema és precisament que tota la nostra seguretat prové de la finestra, de la pantalla, quan l'hauria de precedir.

El periodista Joaquim M. Puyal al seu llibre, Aicnàlubma³, fa una explicació molt gràfica d'aquesta “seguretat”. Allò que el conductor no veu, perquè ha d'estar mirant cap endavant per la seva seguretat, està cobert per uns miralls retrovisors que el conductor confia que li donaran una visió fidedigna de la realitat que no pot mirar directament. Ha de confiar que algú ha pensat que els missatges hauran de ser ben interpretats per aquell que no pot veure la realitat directament. Algú s'ha preocupat d'escriure aicnálubmA en determinats vehicles perquè el conductor pugui llegir la paraula Ambulància a través del retrovisor, indicant-li que s'ha d'apartar i donar-li pas. I el conductor ho ha de creure. Però, i si tot són ambulàncies? I si tots els esdeveniments són igual d'importants, d'espectaculars, què hem de creure? Doncs hem de creure allò que més ens convingui o allo que més likes ens generi. I això em porta a la següent il·lusió:

2- Il·lusió de comunitat

L'opinió es reforça mitjançant l'entorn, ja de manera natural. Escoltem els arguments que són més propers a la nostra opinió, rebem més reforços positius si argumentem en una direcció que no pas en una altra. Aquesta tendència amb les xarxes socials es multiplica. L'algoritme de Twitter produeix un efecte túnel: crea un entorn, una comunitat, que no només reforça la meva opinió, sinó que em dona dades amb què justificar-la, perquè configura un horitzó de fets adaptat a les meves opinions. Les xarxes són un oceà de dades. Algunes són fake news, però, fins i tot si són certes, són un retall de la realitat en el qual ens podem fixar per justificar la nostra opinió. No hem dit cap mentida, però hi ha una infinitat de coses que no tenim en compte. Les xarxes ens permeten escollir el subconjunt de veritat que vulguem, ignorant tota la resta, per cimentar una mentida a partir d'aquestes veritats, i per ser més aplaudits. Això que ens permet fer de la part un tot em porta a la següent il·lusió:

3- Il·lusió de totalitat

Allà on hi ha alguna cosa també hi ha una càmera, ergo si no hi ha una càmera, no hi ha res. Amb la pantalla ho podem veure tot, i no només això, sinó que estem obligats a veure tot allò que la pantalla ens permet veure. I aquesta tendència a veure i a consumir em porta a l'última il·lusió:

4- Il·lusió d'esdeveniment

Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com (tornant a Orwell) es separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos.

Aquest desplaçament té un efecte banalitzador, com està passant també amb el discurs feminista, i l'aparició del feminisme liberal (per mi, un oxímoron). Com diu Joan Resina, prof de la Unversitat de Standford, “aquests discursos són apropiats per aquells mateixos poders que en principi eren qüestionats pels discursos. Una forma que tenen aquests poders per dissoldre l'element càustic que pot tenir un discurs marginal és l'apropiació i la banalització, la trivialització del discurs”⁴. El potencial revulsiu del feminisme està en el mètode, en el com, en el qüestionament de les formes. (el mitjà). I la manera de desactivar això és convertir el feminisme en una cosa, en un què, en una assignatura, en un contingut televisiu que ha de tenir la seva quota. La quota de gènere. La correcció. Amb la correcció es desactiva tota crítica. Ni tan sols existeix el crimental.

Apart del lloc, un altre aspecte essencial de l'esdeveniment és el temps. Els esdeveniments es succeeixen davant nostre “apremiats pel flux de la clepsidra.” En aquesta rapidesa es produeix la destrucció de l'esdeveniment. O millor dit: l'esdeveniment mateix desapareix ja en l'acte de mostrar-se. Tornant a l'analogia amb el capitalisme, seria l'equivalent al consum.

Aquest caràcter fugaç dels esdeveniments produeix l'oblit, i amb ell la impossibilitat de la refutació o de la contradicció. Perquè la intenció del missatge no és ni dir la veritat ni ser cregut, sinó ser l'únic, per després ser oblidat.

És el que mostra Orwell a 1984: l'aniquilació de la perspectiva històrica. L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord⁵, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat entre el ser i el no ser, perquè tot és ser. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta. Debord ho sintetitza molt bé en una cita amb la que acabo: “L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador.”

1 GALEANO, Eduardo. Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Siglo XXI, 1998.

2 SANTIAGO ALBA RICO. 'Televisión: cinco ilusiones y una propuesta.' a: Archipiélago. Cuadernos de crítica de la cultura nº60/2004, abril.

3 PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Columna Edicions. Barcelona 2011

4 Segons Brigitte Vasallo a 'La cosa aquesta del feminisme', Crític (setmanari digital) 05/03/2020

5 DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (i 3)

Els antics presoners es van anar familiaritzant amb els moviments dels seus vigilants. Poc a poc van anar entenent allò que abans només podien sentir. Van anar capint que tot allò que projectaven aquells productors d'ombres no era mentida, però tampoc era veritat. Van començar a comprendre que, tot i que atrapats en la xarxa d'ombres, nedaven en un oceà de fets, de dades, d'esdeveniments. Era un èxtasi de certitud i de veracitat. Totes les dades eren verídiques, els esdeveniments excepcionals, els fets històrics, les notícies impactants, les accions sense precedents. Davant de tanta espectacularitat i tanta abundància, qualsevol opinió podia ser justificada i argumentada, perquè hi havia dades al gust de tothom. Hi havia tants fets com opinions, però tots estaven igualats per la llum dels flaixos, amb la qual cosa no hi havia pas criteri per decidir quina era millor. Tanmateix, cada opinió era reforçada amb aplaudiments i likes per part d'aquells que eren de la mateixa opinió. Fins que la discussió deixava de ser discussió, i es convertia en un monòleg entre molts contra uns altres que amb els seus fets i dades alimenten un altre monòleg paral·lel. 

Fotografia de Rui Veiga @_darkwhite_

Als presoners els va costar entendre que al darrera d'aquests vigilants/productors no hi havia ningú, sinó que el mateix prestigi de ser vigilant era ja el premi de ser vigilant. Alguns dels presoners es van veure atrets per aquest estatus, i van sumar-se a l'activitat de produir ombres, dades i fets espectaculars, de marcar el temps de consumició de cadascun, de fer aparèixer coses que en el seu mateix aparèixer desapareixien i ja no podien ser pensades per més temps.

Llum, Roc, i Teia van camuflar-se entre els racons més foscos de la caverna, protegits pel seu silenci i armats amb la seva visió cada cop més aguda. Així van poder seguir el seu camí cap a fora la caverna, vers la claror que els encegava els ulls i els obligava a fer parades, que aprofitaven per reflexionar i entendre tot allò que havien vist durant la jornada. Tenien temps per pensar, perquè el temps era seu. Perquè l'autèntica realitat no es movia, i els esperava allà fora per sempre. O almenys això creien. El que sí que sabien era que ara no podien tornar enrere; els seus antics companys es riurien d'ells si els vegessin amb aquella calma. 

Quan els presoners van aconseguir acostumar totalment la vista a la llum i es van atrevir a sortir a l'exterior, es van meravellar. Encara no podien mirar el sol directament, i s'havien de refugiar sota les ombres dels arbres, però cada nou pas era un descobriment immensament plaent. No es pot dir que ara sabessin més coses que les que sabien abans, però miraven el món amb uns altres ulls, i eren capaços de desxifrar codis, trobar sentit nou a les paraules i destronar símbols que abans eren sagrats. La llum de fora la caverna no era en sí un objecte de coneixement, ni la veritat absoluta, sinó una nova forma de mirar i de parlar. La que havien après al llarg del camí, i continuarien aprenent a partir d'ara, sense pressa.

DEBORD I EL CAPITALISME: PASSIN I VEGIN!

Passin i vegin, senyores i senyors! Vegin com arran del cas Trump o del Brexit, s'ha extés l'ús del concepte de post-veritat, un fenòmen completament nou! De fet, en la societat de la post-veritat, qualsevol cosa és novedosa i sense passat, els esdeveniments són espectaculars i únics. És allò a què Guy Debord es refereix quan parla de la «societat de l'espectacle». No es tracta només d'una societat hedonista consagrada als seus ídols, on els espectacles televisius, esportius o musicals són la droga de moda, sinó d'una societat on la ficció envaeix l'espai de la realitat. Sí, senyors! El seu cos s'ha d'assemblar al maniquí i no al revés! Els dolents de les pel·lícules ja poden ser votats en unes eleccions!

Però aquest no és un fenomen del tot nou. Al s. XIX Feuerbach es lamentava que el seu temps preferia la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat. Com els presoners que al s. V aC imaginava Plató a la seva caverna, que creien que les ombres que havien vist tota la vida davant seu eren la realitat. Ja més recentment George Orwell sentenciava que “en una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

No es tracta només de les mentides generades per l'afany periodístic que la veritat no espatlli un bon titular, sinó que la ficció forma part de la mateixa sala de màquines del poder. Com diu el mateix Debord, l'exigència més imperiosa de tota màfia consisteix en demostrar que no existeix. Els autèntics crims i cops d'estat són invisibles; així és com Tejero va tapar el cop d'estat de la transició. Com diu Debord, la censura perfecta consisteix en inocular a les persones la creença que són lliures mitjançant la sobreinformació, de manera que no es vegin aquelles decisions que realment afecten la seva vida real, com la corrupció endèmica del sistema sanitari català, o les causes de la pobresa energètica. Abracadabra! 

 

I ara parin atenció! Com que ningú el pot contradir, el poder té dret a contradir-se a sí mateix, i a negar allò que ha dit. És per això, perquè no és qüestió de qui té raó, que l'argumentació no és possible, i que el debat polític institucional, des del parlament fins als plens municipals, és inexistent. Pràcticament cap partit pretén canviar alguna cosa. I quan ho fa se'l desactiva amb l'acusació de postureig, és a dir, se l'acusa de no ser prou autèntic,...en ple espectacle! Admirin quin malabarisme, senyors!

Però vegin encara un altre truc! En la societat de l'espectacle el fet objectiu té menys importància que l'apel·lació a l'emoció. L'espectacle de la Marató o del Gran Recapte tenen més força que qualsevol estudi sobre la corrupció al sistema sanitari català o sobre les causes de la fam i, apel·lant a la compassió, desactiva qualsevol lectura política del problema. I aquesta és l'última martellada que rebla el clau de l'estratègia del poder: en l'espectacle deixem de ser part activa i passem a ser espectadors-consumidors. I qui sempre mira, no actuarà mai. Bravo! Bravo!

Per saber-ne més:

https://blocfpr.blogspot.com.es/2016/08/quan-de-azua-parlava-de-debord.html