divendres, 26 de desembre del 2014

LA VAGUETAT DEL ROIG


Entre els flaixos filosòfics que es van produir al Barcelona Pensa, (Barcelona, 20 de novembre) aquest de Sven Rosenkranz ens convida a pensar en la puresa de les idees, i en la seva existència. El filòsof planteja el problema de la manera següent: En una sèrie contínua de tons de color, del roig al taronja, hi ha o no hi ha un últim to de roig?
Visualitza el vídeo
El problema va més enllà dels colors, i es dirigeix a la qüestió sobre l'existència de formes pures, aquelles que són perfectament elles mateixes, i que poden distingir-se perfectament de qualsevol altra. Es tracta, ni més ni menys, que d'una reformulació de les preguntes socràtiques. Per exemple a la pregunta sobre què és la bellesa,  allò que Sòcrates buscava no era una definició vaga, sinó que pretenia destil·lar l'essència de la denominació "bell". Per tant, calia anar més enllà de les coses concretes que anomenem belles, i cercar el per què són anomenades així, cosa que ens porta a preguntar-nos què és la bellesa en sí, i a separar-ho de qualsevol altra cosa que, per molt que s'hi assembli, no formi part de la seva essència, com el plaer, l'amor, o el benefici. El mateix ens podem preguntar sobre qualsevol idea justícia, amistat, perfecció, saviesa, etc. Tenia, doncs, algun últim terme la recerca socràtica? Es pot arribar a conèixer l'essència de la bellesa, la perfecció, la justícia, o el roig? O millor, encara que no es pogués conèixer, hauria de ser alguna cosa?
Una qüestió relacionada amb el problema de la possibilitat de l'existència d'aquesta essència pura, és la seva forma d'existir. Si és que existeix, podem dir que només existeix en el llenguatge, i que tan sols és una exigència lògica dels nostres enunciats sobre el món, o bé ha de tenir una existència real i objectiva, més enllà del relativisme lingüístic, tal i com afirmava Plató, amb la intenció d'esquivar el relativisme i l'escepticisme? I encara queda una altra qüestió: hi ha alternatives a aquests dos plantejaments?

METAFÍSICA DEL MANIQUÍ (ESPECIAL NADAL)


Esparta Plama. "Sociedad de plástico."

No sé què faig parlant amb tu. No et mous, no parles, però ens mous a fer determinades coses, i el teu silenci escandalós em fa parlar. Allò que més m'estranya de tu i em fa pensar és la teva estranya manera d'existir. Ets pura aparença. Per començar, tens una aparença humana. Però em pregunto si ets fet a imatge i semblança humana, o si som més aviat els humans que volem assemblar-nos a tu. No t'estranyis, així és com funcionem. Creem un ideal, i després ens oblidem que és una producció nostra, fins al punt que pensem que aquest és més real i millor que nosaltres mateixos, i que estem obligats a assemblar-nos-hi. I no només això, sinó que ens castiguem i ens sentim culpables quan no ho fem. Però no et creguis que has estat l'únic. La llista d'ideals és llarga, començant pels déus, les princeses, els herois, i acabant per tu. Fixa't, un tros de plàstic, el nostre ideal. I com més baix és el nostre ideal, més s'empetiteix la nostra naturalesa.
Ets una aparença, i diem que les aparences enganyen, perquè amaguen alguna cosa autèntica, que és la seva versió original. Però tu, què hi ha d'autèntic al teu darrera? Ets una aparença pura, que ni tan sols fingeix ni amaga res, sinó que proclama descaradament l'autonomia de l'aparença i el seu alliberament de la cosa en sí. No parles, però deixes ben clar que no necessites representar res real, perquè ja has esdevingut per tu mateix una realitat que marca i condiciona les realitats que t'envolten: els cossos, les conductes, els gestos, els hàbits, els sentiments. Les teves mides les equiparem a la perfecció i l'equilibri. Però d'on hem tret aquestes idees? És que potser són realment alguna cosa? O tal vegada no són més que paraules pronunciades per nosaltres a partir de cert moment, que s'han fet tan fortes a base de repetir-les, que han acabat adquirint la consistència dels polímers que et composen i als quals devem ara tanta admiració i, fins i tot, obediència abnegada? La teva mirada indiferent darrera els vidres, impassible i impertorbable sota els llums, levitant lleugerament per damunt del terra, ets com una aparició des un món ideal, que ha baixat a la terra per salvar-nos de la nostra mediocritat i lletjor. I en canvi, al teu costat ens sentim eternament mediocres i lletjos, com si fos aquesta la teva veritable missió.
Ets una aparença tan real, que em fas pensar. Em fas pensar que jo no sóc més que una realitat construïda a base d'aparences.




dimecres, 19 de novembre del 2014

EL 20N I EL DIA MUNDIAL DE LA FILOSOFIA


Si busquem 20N al Google, trobarem moltes efemèrides, però no hi trobarem el Dia Mundial de la Filosofia. De fet, ni tan sols hi ha un dia fix per a aquesta ocasió. El 29 de juliol de 2005, la Conferència Internacional de la UNESCO va proclamar el Dia Mundial de la Filosofia, a celebrar el tercer dijous del mes de novembre de cada any (d'entrada, recordar la fórmula ja és una mica complicat). Aquest fet és, per una banda, una bona notícia, en tant que la filosofia és reconeguda com un valor a protegir i a fomentar, donada la seva capacitat d'estimular el pensament i l'esperit crític, especialment entre els joves. Però per altra banda és molt mal senyal: quan et dediquen un dia, és que estàs molt malament. Hi ha dies per totes les «causes perdudes»: dia de la dona, dia de l'alliberament gai, dia de la bicicleta, dia sense alcohol, dia contra la violència, dia dels Drets Humans... Normalment, un dia en el calendari és una bona manera de fer proclames en favor d'alguna cosa bona, però sense la voluntat real de posar els mitjans per dur-la a terme. Mentrestant, a Barcelona, la iniciativa d'alguns professors del sector ha impulsat un festival de filosofia, el Barcelona Pensa, punt lluminós enmig de la fosca cova, que brillarà fins el 22 de novembre.
La complicada fórmula ha fet que enguany el Dia Mundial de la Filosofia coincidís amb l'efemèride de la mort del dictador, casualitat que dóna molt a pensar. I és que d'aquell succés en podríem dir mort i resurrecció, perquè tot i que certament el règim va canviar radicalment la seva aparença, la seva essència continua pervivint i incidint en molts aspectes de la vida política i social del país (estic parlant d'Espanya, però també de Catalunya), fins al punt que avui encara estem lluitant per una educació pública, de qualitat, democràtica i en català, que formi persones lliures, autònomes i crítiques. Mentre a França la filosofia està de moda, i està present tant en les escoles de primària com en escoles d'adults o universitats populars, en el nostre país, la reflexió i la crítica dins l'educació obligatòria es reserven per una hora a la setmana, i encara amenaçada pel desplegament de noves lleis que impliquen eliminar-la del tot. Aquest fet es dóna en un context en el qual els dos marcs legals, el català i l'espanyol, lluny d'apostar per una escola lliure i democràtica, promouen les subvencions a escoles privades, les retallades a l'ensenyament públic, la pujada de les taxes a la universitat, i també la desaparició pràctica dels Consells Escolars (òrgans de participació de pares i mares, alumnes i professors en la presa de decisions en els centres educatius), entre altres despropòsits.
Avui, doncs, a 39 anys del canvi de règim, un moviment integrat per mares, pares, alumnes i professors, la Marea Groga, està recollint signatures per promoure una Iniciativa Legislativa Popular, que proposa una reforma de la llei de l'educació a debatre en el parlament català. Cal recollir 50.000 signatures fins al març. 50.000 signatures per demanar als nostres representants que no es sotmetin a la llei Wert, i que canviïn el rumb de l'educació pública catalana, que ara es dirigeix cap a la privatització, l'adoctrinament i l'apatia.

Enllaços:

dilluns, 10 de novembre del 2014

ESCLAU VOLUNTARI


La Boëtie, J.S. Mill i Plató han rebut l'encàrrec de projectar un estat ideal, i discuteixen com hauria de ser allò que anomenen la Nova Utopia.

MILL: Hauria de ser un Estat on tothom fos lliure.
LA BOËTIE: No hi ha cap animal que es deixi caçar tan aviat com els pobles, que s'adapten a la servitud a la més petita carantoina que se'ls faci. Així de minso és el preu de la llibertat. El més llest no abandona la seva escudella per recobrar la llibertat de la república de Plató. (1)
MILL: Benvolgut Etienne, no entenc la llibertat d'aquesta manera. Jo parlo de la llibertat de triar menjar-se l'escudella o no. En canvi, la llibertat a la república de Plató és sotmetre's a la voluntat d'un savi.
PLATÓ: Exacte, però recorda que la voluntat del savi està sotmesa a la seva raó, no al seu estomac.
MILL: És veritat, el savi és lliure, perquè no es deixa subornar pels seus apetits. Però els que es sotmeten a ell no podem dir que siguin lliures. Hauríem de fer una democràcia, no una dictadura de savis. La llibertat és poder decidir.
PLATÓ: En efecte, estimat John Stuart. Però no pots negar que qui pot decidir allò que és millor o pitjor és només aquell qui ha deliberat. Hem de deixar decidir aquells qui es deixen dominar per una dosi de plaer? O deixen enlluernar el seu enteniment per missatges irradiants d'una llum falsa?
MILL: D'acord, per a tu els desitjos no són importants, i cal sotmetre'ls a la deliberació racional. Però, què passa amb el desig de llibertat?
LA BOËTIE: Jo crec que els homes no desitgen la llibertat, perquè si la desitgessin, la tindrien. Com pot ser que tants i tants homes, pobles i nacions sofreixin un sol tirà, que no té més poder que aquell que es dóna a ell mateix? Doncs perquè és més còmode sofrir-lo que contradir-lo! (2)
PLATÓ: Amics, jo crec que la llibertat no pot ser un desig que es contraposa a altres desitjos més temptadors, sinó que és la capacitat d'escollir fonamentada en la reflexió i el coneixement. Aquest és el savi, i aquest ha de governar. A aquell que no delibera i que no s'interessa pels afers de ciutat, en grec l'anomenem idiota. Ho trobaria una irresponsabilitat donar el govern de la ciutat a un idiota, i encara més a molts!
MILL: D'acord, això no t'ho puc discutir, però llavors, només ens queda la dictadura de savis?
PLATÓ: En cap moment he parlat de dictadura, sinó de govern de savis.
LA BOËTIE: Doncs fem savis els ciutadans.
Silenci. La tasca de formar ciutadans, o de com fer que esdevinguin persones deliberants i autònomes no sembla fàcil d'entrada. El projecte de la Nova Utopia resta encara pendent. Fins on els portarà la discussió?

(1) LA BOËTIE, Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra Uno. Tecnos, Madrid, 1986. Cap. 6

dimecres, 1 d’octubre del 2014

DE VERITAT


- Ei! Has llegit això? “Veritat és aquella representació mental (idea, concepte, proposició,...) que es correspon amb la realitat.” Quin poc rigor! Aquesta definició ja pressuposa admetre que hi ha una realitat, i que es pot conèixer!
- Recordo que un tal Gòrgies ja va plantejar el problema que si hi hagués alguna veritat, no la podríem conèixer, i fins i tot si la poguéssim conèixer, no la podríem comunicar.
- És veritat! Eh vull dir,... Deia que no la podríem conèixer, perquè l'únic que jo puc conèixer és allò que jo mateix veig, i mai podré saber si allò que veig és allò que realment és, perquè per comprovar-ho hauria de tenir una perspectiva absoluta, més enllà de la meva percepció, i això no pot ser. Per tant, tot coneixement que jo pugui tenir sobre el món és només probable, ja que l'únic que sé del cert és allò que jo en percebo.
- Però diu que fins i tot si poguéssim conèixer la veritat, no la podríem comunicar!
- No, perquè allò que usem per comunicar significats i idees és la paraula. I la paraula no deixa de ser un so. Quina connexió hi ha entre aquest so i la idea que volem comunicar? Com pot un so transportar una idea d'una ment a una altra? Com sé jo que totes aquestes paraules que jo estic dient tenen el mateix significat dins la teva ment, que aquell que jo vull transmetre't? Com sé que m'has entès?
- Perquè t'ho dic jo, no? ... Ah! És clar, pot ser això que acabo de dir tingui un altre significat per a tu... Però llavors, què fem aquí parlant, si ni tan sols sé què estas entenent del que dic?
- Perquè és l'únic que podem fer. Som animals parlants, encara que només sigui per dir-nos que no ens creiem res del que diem. Com a mínim, podem ser conscients que no estem en possessió de la veritat, ni creiem cegament en allò que sentim o veiem.
- No necessites creure en res?
- A aquell que ha arribat a l'ataràxia no li calen veritats absolutes. Aquest estat de tranquil·litat d'esperit suposa la comprensió de l'absurd de tota afirmació categòrica, l'abandó del neguit per la conquesta i defensa de la veritat, i l'entrega a l'única cosa que ens és permesa: parlar, parlar, i parlar.
- De veritat?
- ...?!
- Perdona, és el costum. Hi havia un filòsof, David Hume, que deia quelcom semblant,...
- Sí, un filòsof escocès, per cert. De fet, a Escòcia i Anglaterra hi ha una tradició filosòfica important de tendència empirista i escèptica.
- Ja veig que deu formar part de la cultura. Hi ha llocs on es pot parlar de tot, perquè no hi ha res que es consideri absolutament veritat. N'hi ha d'altres on hi ha tanta veritat que no es pot parlar de res.
- És ben veritat això que dius!

dissabte, 13 de setembre del 2014

LA RAÓ: MANUAL D'USOS


1. L'ús clàssic de la raó comença a l'antiga Grècia, amb aquells que foren anomenats per primera vegada filòsofs. Aquesta nova manera de pensar consistia en prescindir de tota autoritat, creença o mite, i basar la reflexió exclusivament en l'autonomia del propi raonament. Aquest ús de la raó consistia en anar descobrint col·lectivament una veritat que s'anava desvelant i apareixent a mesura que el diàleg anava progressant. Una mostra d'aquesta tècnica és la paraula “enraonar”.

2. Un altre ús de la raó, més modern, del segle XVII i XVIII, també ha esdevingut un clàssic. En primer lloc, es tracta d'enaltir-la fins al punt de posar-la en el lloc d'un déu en el qual no tothom creu, i simplement fer-la universal, definir-la com allò que ens fa humans, i d'aquesta manera convertir-la en el fonament de la llibertat i la igualtat, dels drets humans. Les feministes la van fer servir també per a les seves reivindicacions, i també els primers moviments anti-racistes. Amb aquest ús de la raó, els individus es senten acollits, iguals i lliures, com a part d'una humanitat que progressa i s'allibera d'antigues creences irracionals. El següent pas és fer servir aquesta raó com a base legitimadora d'un estat, ja que el vell déu ja no serveix, en haver-se apagat la creença en ell. Aquesta raonabilitat humana condueix a la construcció d'un estat on estan garantits els drets individuals que com a éssers racionals ens pertoquen. El progrés de la humanitat sembla ara imparable.

3. De ser a l'origen i legitimar l'Estat, ha esdevingut una creació d'aquest per legitimar-se a sí mateix, el seu poder, i també la violència necessària per conservar-lo. La raó, paradoxalment, s'ha tornat en allò que inicialment combatia: mite i emoció. No legitimem l'estat a partir de la raó, sinó que aquest construeix la seva raó, el seu mite, el seu discurs nacionalista per justificar la dominació sobre altres pobles, i també sobre el seu propi. Alguns cèlebres exemples d'aquest ús de la raó han estat Napoleó, Franco o Hitler, i actualment és encara molt utilitzat per EUA, Ucraïna, o Israel, desembocant en allò que Adorno anomena la barbàrie de la civilització.
Sobre la perillositat d'aquest ús de la raó alertaren, però, filòsofs com T. Adorno, qui s'adonà que la raó il·lustrada havia desembocat en les dues Guerres Mundials, amb la qual cosa quedava descartat que la raó fos un instrument de civilització i progrés, i en canvi sí de barbàrie. Amb això descobreix un tercer ús de la raó, més propi del segle XX: la raó com a instrument de dominació, i no d'alliberament. Per a usar la raó com a instrument de dominació, cal despullar-la de totes les seves dimensions (cognoscitiva, emocional, artística, plaent, ...) i deixar-la només amb una: la seva dimensió instrumental. En virtut de la raó, tot acte ha de ser productiu, ha de ser rentable. Així és com convertim l'estat fonamentat en la raó en una raó d'estat, la raó del poderós. Els efectes d'aquest ús han estat la lògica del capitalisme, de l'imperialisme, i de totes les altres formes de dominació.
>> Per tot això els experts recomanen fer ús de la raó amb molt de compte.

dimecres, 9 de juliol del 2014

CRÒNIQUES VULCANIANES (III). LA MENT D'ALGÚ


Diàleg en traducció simultània on Surak de Vulcano es dirigeix a un habitant del planeta d'Enlloc.

S- Qui ets?
A- Sóc Algú.
S- D'acord, ets algú, però no pregunto què ets, sinó qui, concretament?
A- Què vols dir, que no n'hi ha prou amb ser Algú? Cal ser Algú Concretament? I tu, qui ets?
S- Sóc jo.
A- ?
S- Vull dir, que sóc Surak de Vulcano.
A- Bé, doncs jo sóc Algú d'Enlloc. Què m'estàs preguntant en realitat quan em preguntes qui sóc? Et refereixes simplement a com em diuen?
S- Ja veig que no tenim la mateixa concepció de la identitat. Quan dic “jo”, tal com descrivia el filòsof terrícola Descartes, em refereixo a una mena d'interioritat, una substància invisible i privada que pensa i es representa coses, que és insubstituïble i no intercanviable per cap altra. És per això que et pregunto qui ets concretament.
A- No veig com et puc transmetre els meus continguts mentals dient-te el meu nom. Ni tan sols sé si entens el que t'estic dient. I si ho fas, no sé si allò que entens és allò que et vull dir.
S-Però certament reconeixes tenir continguts mentals, pensaments privats, sensacions internes, somnis invisibles per als demés,... Això és el que nosaltres anomenem “ment”, i creiem que cadascun de nosaltres en té una, que és personal i intransferible.
A- Doncs nosaltres no tenim aquesta paraula que has definit. Tot allò que pensem o sentim és perquè abans ho hem après. Si algú sent dolor és perquè existeix la paraula dolor i li hem donat un significat. Però no considerem l'existència d'aquesta entitat privada que tu dius “ment”, perquè no li hem donat cap nom ni significat.
S- En qualsevol cas, tens sensacions privades, com el gust d'allò que menges, que ningú més que tu pot percebre... i això ja és tenir una ment!
A- Nosaltres compartim tot el que sentim. Els nostres pensaments, emocions, somnis, percepcions, són enregistrats immediatament en dispositius des d'on es pugen a una xarxa on estem interconnectats. D'aquesta manera, qualsevol pot veure el que jo veig, i jo puc recordar la infància d'altres, podem notar el gust del caramel que menja l'altre, i l'altre pot sentir el nostre mal de queixal, de manera que no hi ha “jo”, “tu”, “altres”,... Aquestes paraules que fas servir no existeixen en el nostre llenguatge.
Fotograma de la pel·lícula "I Robot"
S- Ja veig. Crec que els terrícoles van acabar de la mateixa manera. Si Descartes aixequés el cap, veuria que la seva filosofia, que ell pretenia clara, distinta, racional i universal, no era tanmateix tan evident fora dels límits de la seva civilització. Ell deia: Penso, per tant existeixo. Però si no tens ment, no ets ningú.
A- No, ja t'ho he dit, no sóc Ningú, sóc Algú.

 (Publicat al Londarí núm. 18)

dilluns, 7 de juliol del 2014

DESCARTES RELOADED


Miro el rellotge i veig que són les set. Crec que m'he despertat d'aquell somni, perquè fins fa un moment estava en un lloc completament diferent del meu llit. M'aixeco, em rento la cara i engego la ràdio. Les notícies fan de so ambiental i omplen el silenci amb un rum-rum anestesiant i confortable que em permet acabar de sortir del somni. Mentre glopejo el cafè amb llet, sento de fons paraules inconnexes que anuncien conflictes internacionals provocats per l'afany de poder de governants clarament despòtics, o guerres civils enceses per grups terroristes que actuen per raons malvades. Escolto les primeres notes de l'estrident melodia de l'anunci dels patrocinadors, i tinc la tranquil·litzadora sensació d'haver identificat els culpables del mal del món, sense poder representar-me, però, una idea clara del que acabo d'escoltar. Faig l'últim glop i penso en el que he de fer avui.
El clàxon d'un cotxe impacient em desperta, i sóc a la gespa del parc. Em dec haver adormit mentre llegia el diari. Tinc l'estranya sensació d'haver somniat que era en un altre lloc, i fins i tot que era una altra persona. Continuo fullejant el diari amb la intenció de justificar la meva estada, sol, enmig del parc. A través dels vidres foscos llegeixo els titulars i jugo a associar-los amb les fotografies, intentant imaginar el text de la notícia sense haver de llegir-la. De seguida em faig una idea dels dolents de la pel·lícula i penso en maneres fàcils de fer justícia. Crec que el sol m'ha enterbolit el cap. Aniré a fer un beure en alguna terrassa.
Sento una veu aguda que s'esgargamella cridant penalty, i que em fa obrir els ulls d'un sobresalt contra la meva voluntat. M'havia adormit mirant el partit. Deu ser dissabte, doncs. Dec haver somniat, perquè tinc la sensació d'haver estat vivint en un altre dia, però no de la meva vida, sinó de la vida d'un altre. A la mitja part, mentre donen les notícies a corre-cuita, aprofito per anar a la cuina a buscar alguna cosa per picar. Sento l'eco del resum dels titulars més destacats d'avui. Maleïts terroristes! I aquest coi de dictador! Pobra gent, el que han d'aguantar. Canvi d'entrenador? Ostres! Quina bomba! El soroll de la meva boca mastegant patates fregides m'impedeix sentir els detalls de l'última obra de teatre d'aquell director tan famós. A la represa del partit, tot engolint amb ànsia, tinc l'estranya sensació que encara m'he de despertar d'alguna cosa. Com puc saber quan la realitat ha deixat de ser un somni? Com sé quin gust tenen les patates fregides? Qui diu qui són els veritables dictadors?
Com saben les màquines quin gust té aquest filet?
Fotograma de la pel·lícula "The Matrix": Sé que el gust d'aquest filet està només en la meva ment. Sé que és un producte de Matrix. Però m'agrada i a partir d'ara no vull saber la veritat sobre aquest filet. Només vull assaborir-lo.



(Publicat al Londarí núm. 17)

dimarts, 10 de juny del 2014

APOLOGIA DE LA MICROFÍSICA


ZARATHUSTRA: He arribat massa aviat. Des d'aquesta muntanya hi veig més enllà d'aquesta vall, i quan trasllado la meva mirada als de sota, no em volen creure. Quan hi arribin, ja ho veuran. I llavors hauran de deslliurar-se de l'antiga càrrega de valors i prejudicis que porten, perquè entendran que ja no els serveixen per anar més enllà. Tu m'entens oi? Tu que ets un filòsof clarivident, un navegant sense veles i contra la direcció dels prejudicis del seu temps, tant dels conservadors com dels progressistes, tant dels religiosos com dels científics, tant dels quotidians com dels institucionals.

Michel Foucault CC BY-SA 3.0
Nemomain - Treball propi
Retrat de Michel Foucault (1926-1984) filòsof francès. 
Tinta i aquarel·la
FOUCAULT: En el moment que llegiran això, jo ja farà trenta anys que hauré mort, i crec que llavors començaran a entendre'm quan dic que tot és poder. El poder no només és la institució que governa, que decideix i que executa, sinó que és molt més líquid, està diluït i s'escola fins l'últim racó de la nostra vida més íntima. Però quin és el mitjà a través del qual s'escampa aquest líquid subtil? Doncs a través del llenguatge. El poder posa noms, inventa paraules i significats, produeix discursos, ... En aquest sentit, tots i cadascun de nosaltres som producte del poder, donat que reproduïm aquests discursos. És l'únic que tenim, la nostra sola eina per conèixer el món! És amb aquesta idea de fons que poso en qüestió el discurs mèdic, el sexual, i fins i tot el marxista, com a sistemes de poder centralitzat i eines de control.

ZARATHUSTRA: Sí, i ja recordo com molts pensadors, entre ells Noam Chomsky, et van titllar de conservador, i et van retreure que la teva filosofia duia a l'immobilisme i el conformisme, ja que porta a pensar que no es pot escapar del poder, que tot discurs i tota utopia es converteix en totalitària en el moment en què es realitza, i que, per tant, tots els discursos, dretans i esquerrans, queden al mateix nivell. Et van dir post-modern!

FOUCAULT: Tot al contrari! Jo estic molt lluny del post-modernisme i de l'immobilisme. La meva proposta no es basa en cap gran sistema metafísic, sinó que consisteix en una microfísica, dirigida a desvelar que el poder és micro, a fer entendre que està present en cadascun dels individus, a no subestimar cap situació per quotidiana que sigui o per banal que sembli, a no deixar anar cap ocasió, cap instant, per canviar les coses. Perquè el poder està en els nostres cossos, i nosaltres no som cossos rígids, sinó organismes en transformació constant. Com escapar, doncs, del control del poder? Exercint-lo i fent aquesta autotransformació a partir de la nostra voluntat!

ZARATHUSTRA: Et refereixes a exercir el poder de llegir-se d'una altra manera, escriure's d'una altra manera, d'explicar-se d'una altra manera. Tu, de fet, vas explicar la bogeria, la delinqüència, el sexe, el capitalisme, d'una altra manera. Vas voler llegir la teva homosexualitat d'una altra manera i et vas convertir en un filòsof activista.  

FOUCAULT: Un filòsof ha de ser-ho!

 (Article publicat a la revista Londarí núm. 16, el maig de 2014)

Enllaços relacionats: 

dimecres, 9 d’abril del 2014

ANAIDEIA O LA DESVERGONYA


VERGONYA: Es pot saber què fas? Com se t'acudeix consagrar la teva vida a l'estudi enlloc d'ocupar-te dels afers domèstics, com pertoca un dona?
HIPÀRQUIA: Això ja li ho vaig respondre a aquell insolent de Teodor: “Creus que és dolent aprofitar amb l'estudi el temps que perdria davant el teler?” Es va enfadar i tot!
V: Com goses desafiar dialècticament un home?
H: Doncs amb un raonament ben senzill, davant el qual fins i tot Aristòtil, el mestre d'aquell cregut d'Alexandre, hauria de callar. Primera premissa: Qualsevol acció que no sigui incorrecta si és feta per Teodor, tampoc és incorrecta si és feta per Hipàrquia. Segona premissa: Teodor no fa res dolent quan discuteix amb si mateix. Conclusió: Per tant, Hipàrquia no fa res dolent quan discuteix amb Teodor.
V: Però és que tu et vas atrevir a consumar el teu matrimoni amb Crates al mig de plaça del mercat a ple dia! Com se t'acut?
H: Ai, vergonya! Que no veus que ets un simple producte inútil de la cultura humana, una paraula malalta, una mala versió de la por? Allò que no és dolent fer en privat, per què ho hauria de ser fer-ho en públic? Tu ets la germana de la hipocresia, per tu és que molts i moltes vesteixen una virtut de fireta al carrer, i a casa, quan es desfan d'aquesta túnica incòmoda i farragosa que tu els obligues a portar, es destapen la brutícia, les ferides, els desitjos inconfessables, i les males intencions, de manera que l'espai privat es converteix en un striptease patètic! Jo crec que el millor vestit de l'home és la seva pell, i tot allò que no es pot fer en públic, i que ha de ser restringit a la privacitat, és que no és prou bo.
V: Ets una cínica i una desvergonyida!
H: Veig que em vas entenent! Amb la meva filosofia vull aconseguir una disposició perfecta de l'anima, que no és només l'ataràxia, la impertorbabilitat de l'ànima, que busquen tots els meus col·legues els cínics i estoics. Jo crec que per aconseguir aquest estat cal assolir primer l'anaideia, el desvergonyiment, l'estat en el qual l'única guia és allò que mana la natura, allò que descobrim per la raó, i no pas la creença irracional, el dogma fanàtic, el purisme hipòcrita. Tu ets només un instrument construït al servei d'aquestes coses, i de l'esclavitud moral. Així que, vergonya, donat que no existeixes, no crec que sigui convenient ni adequat a la raó que continuï discutint amb tu.
V: ...
Suposadament,  Crates i Hipàrquia en una pintura romana del sigle I del jardí de Villa Farnesina.


(Publicat a la revista Londarí, el març de 2014)

EL GRAN, EL CÍNIC I ELS ALTRES


“I jo sóc Diògenes el gos! Aparta't, que em tapes el sol!” Això és el que vaig dir a aquell fanfarró d'Alexandre quan em va dir qui era, segurament molest perquè jo no havia sortit del meu tonell per anar a fer-li cap reverència. Quan ja només li veia l'esquena vaig sentir que deia que si no fos ell mateix, li hauria agradat ser Diògenes, i llavors vaig veure que potser ens assemblàvem més del que em pensava, i que no el menyspreava pas per ell mateix, sinó per tot allò que representava: l'Estat, l'Imperi, el poder, el protocol, la pàtria..., tot allò que és contrari a la meva naturalesa, que al cap i a la fi és la humana, i que és més semblant a la canina que no pas a la divina. I pensar el contrari és negar-se com a humà. Ho vaig comprovar jo mateix quan vaig sortir de la meva cova per anar a la ciutat, en ple dia de mercat i amb una llanterna, cridant: “Busco un home!” Ningú no va atrevir-se a respondre. Tot estava ple de comerciants, de ciutadans, de magistrats,... però cap d'ells gosava afirmar-se com a home.
Jean-Léon Gérôme - Diogenes
Qui sap qui és ell mateix? No pregunto pas qui pretén ser, o qui presumeix de ser, ja que això ho sap tothom, sinó qui és realment? Allò que em fa ser jo, la meva identitat... bah! Els gossos no en tenen pas d'això, per què n'hauríem de tenir els homes? Qui ens hem pensat que som? Tothom ha nascut en algun lloc, jo a Sinop, però no m'importa allò que m'ha fet ser com sóc, sinó allò que he arribat a ser. Potser la meva família, la meva cultura, l'educació, o simplement la meva voluntat, m'han fet ser cosmopolita i apàtrida, i em puc pensar parlant en qualsevol llengua sobre la justícia, la bellesa i el plaer, sobre la llibertat i el poder. Entonant cançons estranyes amb notes encara desconegudes per mi, em mofaria eternament d'aquells que creuen que saben qui són pel simple fet que saben d'on són, qui són els seus pares, quin és el seu sexe i el seu estat civil, i on s'acaben les seves propietats, i que sabent tot això, ja creuen tenir un accés directe a les essències.

(Publicat a la revista Londarí, el febrer de 2014)

dilluns, 10 de febrer del 2014

CRÒNIQUES VULCANIANES (II). ELS GOSSOS NO PARLEN SOLS.


Segons l'especialista en estudis terrícoles, Surak de Vulcano , sembla que allò que distingeix els humans dels altres animals terrícoles és el llenguatge. Cal dir que els animals tenen també un llenguatge, donat que tenim evidències que es comuniquen entre ells per mitjà d'una mena de codi més o menys complex segons l'animal. Però allò que distingeix el llenguatge humà és que és el mitjà a través del qual es dóna el seu pensament, que és la característica principal d'aquests éssers vius, i que els fa tan semblants a nosaltres. Així com les ones del so viatgen per l'aire, el pensament humà discorre a través del llenguatge. La prova més evident que tenim que això és així, és que hem observat i registrat humans parlant sols. La nostra hipòtesi és que expressen en veu alta el seu pensament, no pas per comunicar-lo a ningú, sinó per facilitar la tasca de pensar. Per altra banda, cap animal dels que hem observat s'ha comportat de tal manera. Sembla, doncs, que cal concloure que la intel·ligència dels humans no els permet pensar en allò a què no donen o no poden donar noms. Una segona conclusió seria que poden crear o transformar coses donant-les un nom o una definició, és a dir, que amb el llenguatge construeixen la seva realitat.
Els humans tenen el costum de posar per escrit allò que les paraules signifiquen per a ells en uns compendis anomenats “diccionaris”, instruments que ens resulten molt útils per estudiar millor el seu pensament i, per tant, la seva realitat. Hem detectat l'existència d'un diccionari especialment curiós, elaborat per la Real Acadèmia Española, que defineix la paraula “padre” com “varón o macho que ha engendrado./Autor de una obra de ingenio. /Jefe de una familia, aunque no tenga hijos. / La primera persona de la santísima trinidad.”. En canvi defineix “madre” com “hembra que ha parido. /Matriz en que se desarrolla el feto.” I encara un altre exemple. “Canciller” es defineix com “presidente del Gobierno en algunos países.” i en canvi una “cancillera” és una “cuneta o canal de desagüe en las lindes de las tierras labrantías.” Una “cocinilla” és una cuineta petita, però un “cocinilla” és un “hombre que se entromete en cosas, especialmente domésticas, que no son de su incumbencia.” El diccionari és especialment hàbil quan defineix la paraula “género” com “conjunto de seres que tienen uno o varios caracteres comunes. /Gramaticalmente en nombres y pronombres, rasgo inherente de las voces que designan personas de sexo femenino, algunos animales hembra y, convencionalmente, seres inanimados.” Per tant, segons aquesta definició, l'expressió “violencia de género” no és correcta, i per tant, no existeix, i no es pot acusar els autors d'aquest diccionari d'exercir-la.
(Article publicat a la revista Londarí, el gener de 2014)

dissabte, 18 de gener del 2014

EL DUBTE I LA CERTESA SEGONS DESCARTES

Entre altres, Descartes és un dels filòsofs que més ha problematitzat el coneixement sensible, donat que sovint pot portar-nos a l'engany. De fet, segons l'autor, veig que els sentits m'han enganyat nombroses vegades, com passa amb aquestes imatges:



Per tant, qui em diu que no m'enganyen tota l'estona? Mentre estic essent enganyat, no tinc la consciència de ser enganyat, ni, per tant, la voluntat d'esmenar el meu error, i és justament en això que consisteix l'engany.
Ara bé, és cert que en aquestes imatges hi ha alguns enganys que poden ser fàcilment descoberts, però com esmenem aquests errors? Continuem fent comprovacions amb els sentits, o bé és la raó la que ens diu que les coses han de continuar essent comprovades pels sentits? Descartes es decanta clarament per la segona opció, ja que l'exercici del judici i del dubte només pot ser d'índole racional. El nivell purament sensitiu, per contra, no és crític per si mateix. És per això que podem triar si fer ús de la raó i ser crítics, o no fer-ne ús i deixar portar els nostres judicis per les aparences.
Descartes, a la sisena meditació,  arriba a la conclusió que els sentits no ens enganyen, sinó que som nosaltres mateixos qui treiem conclusions precipitades. Com deia Joan Fuster: "Les aparences no enganyen, són aparences."

dimecres, 8 de gener del 2014

MÉS HEDONISME I MENYS ESPERIT NADALENC


“Aristòtil deia que la finalitat de tot ésser és la seva pròpia realització. Els humans d'això en diem felicitat. Ens volem realitzar, que vol dir acabar de fer-nos, completar-nos, esdevenir plenament allò que som. Per Epicur, en aquesta recerca de la pròpia naturalesa ens guia l'indicador del plaer. De fet, allò que busquem des que naixem és el plaer. Com s'entén, Epicur? Allò de què acusem la societat occidental és precisament la deriva dels seus valors cap al pur hedonisme, la persecució del plaer, l'anestèsia permanent per fugir del dolor com sigui. Cada Nadal assagem sense èxit una mena de felicitat, que acabem confonent amb llums de colors, cançons enganxoses, pel·lícules dolentes, fartaneres de parents amb incontinència verbal, i amb tot això, buscant amb tanta ànsia la felicitat, se'ns acaba escolant el temps amb la marxa dels reis, i amb ells el líquid tan preuat. Per què dius doncs, Epicur, que la felicitat és la recerca del plaer, si és justament aquest el que acaba encegant-nos, i fent que confonguem la vida amb amb un happy-end, l'aventura amb algun esport temerari, el viatge amb una col·lecció de fotografies, l'èxit amb el triomf, la plenitud amb l'acumulació, i fins i tot ens porta a creure que és alguna cosa democràtica a la qual tots no podem, sinó que hem d'accedir, com sigui! Si el veí pot, jo també! Per què, doncs, l'hedonisme?”
“Aquesta no és la manera correcta d'entendre el plaer ni la felicitat. Si se'ns escapa és justament perquè creiem que és difícil d'aconseguir. De fet, el primer pas per assolir-la és comprendre que en realitat no necessitem tantes coses per ser feliços, i que mirem en el lloc equivocat. Allò més valuós és senzill, només necessitem tres coses per ser feliços: bones amistats, llibertat, i reflexió. Una reflexió que ens hauria d'ajudar a valorar quins plaers valen la pena i quins no, quins són més duradors i quins s'esfumen amb la consumició del producte, quins ens fan créixer i quins ens infantilitzen o, pitjor, ens esclavitzen. Els diners i béns materials són necessaris, però, justament, més enllà del necessari ja no contribueixen a la felicitat, i encara sense la presència dels altres tres elements, tan sols serveixen per a la subsistència, però no per a la felicitat.
Reservar-se la recerca per al Nadal és, doncs, una quimera, perquè la felicitat és, per definició, el plaer més gran que ens puguem representar, per tant, si el veus representat en algun catàleg, ...doncs segur que no és aquell!”

(Article publicat a la revista Londarí, nº12, el gener de 2014)