dimecres, 9 d’abril de 2014

ANAIDEIA O LA DESVERGONYA


VERGONYA: Es pot saber què fas? Com se t'acudeix consagrar la teva vida a l'estudi enlloc d'ocupar-te dels afers domèstics, com pertoca un dona?
HIPÀRQUIA: Això ja li ho vaig respondre a aquell insolent de Teodor: “Creus que és dolent aprofitar amb l'estudi el temps que perdria davant el teler?” Es va enfadar i tot!
V: Com goses desafiar dialècticament un home?
H: Doncs amb un raonament ben senzill, davant el qual fins i tot Aristòtil, el mestre d'aquell cregut d'Alexandre, hauria de callar. Primera premissa: Qualsevol acció que no sigui incorrecta si és feta per Teodor, tampoc és incorrecta si és feta per Hipàrquia. Segona premissa: Teodor no fa res dolent quan discuteix amb si mateix. Conclusió: Per tant, Hipàrquia no fa res dolent quan discuteix amb Teodor.
V: Però és que tu et vas atrevir a consumar el teu matrimoni amb Crates al mig de plaça del mercat a ple dia! Com se t'acut?
H: Ai, vergonya! Que no veus que ets un simple producte inútil de la cultura humana, una paraula malalta, una mala versió de la por? Allò que no és dolent fer en privat, per què ho hauria de ser fer-ho en públic? Tu ets la germana de la hipocresia, per tu és que molts i moltes vesteixen una virtut de fireta al carrer, i a casa, quan es desfan d'aquesta túnica incòmoda i farragosa que tu els obligues a portar, es destapen la brutícia, les ferides, els desitjos inconfessables, i les males intencions, de manera que l'espai privat es converteix en un striptease patètic! Jo crec que el millor vestit de l'home és la seva pell, i tot allò que no es pot fer en públic, i que ha de ser restringit a la privacitat, és que no és prou bo.
V: Ets una cínica i una desvergonyida!
H: Veig que em vas entenent! Amb la meva filosofia vull aconseguir una disposició perfecta de l'anima, que no és només l'ataràxia, la impertorbabilitat de l'ànima, que busquen tots els meus col·legues els cínics i estoics. Jo crec que per aconseguir aquest estat cal assolir primer l'anaideia, el desvergonyiment, l'estat en el qual l'única guia és allò que mana la natura, allò que descobrim per la raó, i no pas la creença irracional, el dogma fanàtic, el purisme hipòcrita. Tu ets només un instrument construït al servei d'aquestes coses, i de l'esclavitud moral. Així que, vergonya, donat que no existeixes, no crec que sigui convenient ni adequat a la raó que continuï discutint amb tu.
V: ...
Suposadament,  Crates i Hipàrquia en una pintura romana del sigle I del jardí de Villa Farnesina.


(Publicat a la revista Londarí, el març de 2014)
Publica un comentari a l'entrada