L’estat de Nomia garantia el benestar de tots els nomiesos. Els serveis públics, l’educació i la sanitat estaven assegurats per tothom, i l’estat vetllava pel compliment de les lleis de protecció de treballadors: salari mínim, condicions de treball, jornada laboral,... Com més alts eren els sous, més impostos es podien recaptar i així reforçar l’estat del benestar i les lleis de protecció dels treballadors nomiesos. D’aquesta manera, tots els nomiesos podien aspirar a uns estudis superiors i a un lloc de treball qualificat, i gairebé tothom tenia feina, perquè la prosperitat econòmica havia propiciat la creació d’empreses demandants de cervells que fossin capaços de dissenyar productes d’alt nivell. La nostra aposta va ser del tot exitosa: ens vam convertir en el principal país exportador de tecnologia i de coneixement del món.
L’únic problema era que ningú volia dedicar-se als béns de primera necessitat, com la producció d’aliments o teixits, la neteja o la cura de les persones dependents, ja que eren feines pesades i manuals, poc atractives per qui ja tenia altres opcions de feina. Així que vam haver d’obrir les nostres fronteres a treballadors externs que estiguessin disposats a treballar sota unes condicions diferents de les dels nomiesos. Però sabíem que, si els incloíem dins el nostre sistema de benestar, tornaria a passar una vegada i una altra el mateix: podrien estudiar i formar-se, buscarien feines qualificades, i crearien empreses que requeririen treballadors qualificats, donant peu així de nou al dèficit de mà d’obra barata.
Per això vam decidir que les nostres lleis i drets només valien per als nomiesos. Així és com els nomiesos ens vam convertir en una elit que tan sols s’havia de dedicar a pensar com organitzar la feina dels nostres treballadors externs per tal de treure’n beneficis i pagar els impostos que sustentaven el nostre estat del benestar.
Per la seva banda, els treballadors externs no es sublevaven, perquè no tenien un lloc millor on anar. El nostre país era el millor que se’ls podia oferir, en comparació amb aquelles terres seves, saquejades per poders estrangers o autòctons. Així que donàvem gràcies per la desgràcia aliena, font del nostre benestar, i pregàvem a Skoldor perquè no permetés que cessessin les guerres i les desgràcies al món, i tothom es disputés un bitllet per venir a treballar a Nomia.
El temple de Skoldor s’anava fent més i més gran, però els nomiesos, ja convertits en individus atòmics i autosuficients, van deixar rovellar els llaços que els unien i que ara ja eren del tot innecessaris, fins a desaparèixer com a comunitat i convertir-se en bots hedonistes dins el temple espai-temporal de Skoldor. Mentrestant, els treballadors externs van crear una cultura paral·lela, on es parlaven les barreges de llengües més inversemblants, es creaven els comerços i les formes d’intercanvi més imaginatives, i es teixien les xarxes més irregulars i orgàniques que s’haguessin vist mai. Com si es tractés d’un gran rizoma impulsat tan sols per les ganes de viure.
Avui ningú se’n recorda que sota aquest terra que trepitgem hi ha les runes del temple de Skoldor. Els nous habitants d’aquest país ni tan sols van haver de decidir enderrocar-lo, i és per això que ha caigut en el més absolut dels oblits.
Laberinto para la zona infantil del Parque Amarillo, en Guadalajara, Jalisco.
Proyecto de Fernando González Gortázar (1969).
