TINA, 1984-2024...

1984. Fi de les ideologies. Fi la de història. Any del naixement del PU (Pensament Únic), unificat sota les directrius del nou dogma de la TINA (There Is No Alternative).

La consigna, que ressona una vegada i una altra pels altaveus del PU, té un efecte tranquil·litzador i convincent. Les pantalles escampades arreu, fins i tot dins la privacitat dels domicilis, escampen la imatge d’aquell rostre d’expressió serena i segura pronunciant aquestes paraules amb posat calmat i a la vegada inflexible.

El seu potencial hipnòtic deriva del convenciment que les decisions polítiques no han de respondre a cap principi moral o ideològic i, per tant, ja no són pròpiament decisions, sinó algoritmes: no hi ha descord ni debat possible sobre elles, perquè es prenen des de la neutralitat més absoluta, i des del coneixement i el domini de l’enginyeria econòmica i social. No hi ha altra alternativa, doncs, que aplicar reformes neoliberals i deixar l’ordre social en mans de la mà invisible del mercat global.

«There is no alternative» expressa el poder de qui té a les seves mans, no només una possibilitat, sinó l’única possibilitat.

2008. No hi haurà alternativa a les retallades, als rescats bancaris, a les subvencions a les grans empreses. No hi ha haurà alternativa als bombardejos d’Irak, Síria, Afganistan. Igual que Eichmann no tenia més remei que acatar les ordres del Führer, o les forces aliades no tenien més remei que bombardejar totes i cadascuna de les ciutats alemanyes.

2020. Serà inevitable el genocidi palestí. No hi ha alternativa, ens hem de defensar del terrorisme islàmic i de l’imperialisme rus.

2024. O estàs amb nosaltres, o estàs amb ells. La consigna del PU no em permet parlar de l’imperialisme de l’OTAN ni del terrorisme sionista. No em permet pensar en termes de pau, perquè em retreu que això és il·lús, que no hi ha alternativa a la guerra i que Europa ha d’agafar les regnes de la seva pròpia defensa. Em convenç que no hi ha més remei que augmentar la despesa militar.

El PU no em permet girar la mirada cap al passat, cap a les causes, els antecedents, el context, perquè si ho faig em converteixo en un ésser sospitós, perillós, immoral i despreciable. El PU diu que hi ha guerres bones, i que si Europa no s’hi implica estarà desatenent el seu deure moral. El pacifisme ja no és naïf; és el cavall de Troia de l’enemic.

Les paraules ja no volen dir. El PU les té segrestades. Depredador de la natura i del llenguatge, el que diu es fa llei en el mateix moment de dir-ho.

L’única paraula que ens resta és «No».

Referències

Arthur Schoppenhauer. Die Welt als Wille und Vorstellung

Herbert Marcuse. One-dimensional man

Margaret Thatcher: «There is no alternative»

Gerhard Schröder: «Es gibt keine Alternativen»

Ignacio Ramonet. Le Monde Diplomatique, gener de 1995

Chomsky, Noam. "On the nature, use, and acquisition of language." Handbook of child language acquisition.

Imatge: Imatge extreta de : https://criticallegalthinking.com/2013/04/24/thatcher-the-wound-festers-2/

L'OPOSICIÓ NECESSÀRIA

- Avui hem retrocedit 2.600 anys per atansar el micròfons de Ràdio Diògenes a un filòsof amb fama de pessimista i contradictori, Heràclit d'Efes, per plantejar-li la pregunta: Heràclit, com veus la democràcia del segle XXI?

- Com has dit, diuen que sóc pessimista i contradictori. «Heràclit l'obscur», em diuen, però has de tenir present que jo busco la claredat, no pas l'autoengany ni la condescendència cap al gènere humà. Per mi el món és conflictiu, dinàmic, paradoxal, contradictori, i la tasca d'entendre'l implica acceptar aquesta complexitat, sense resumir-la en un plàcid concepte, en un happy end, en un 3 en 1.

Per això dic que el logos, la raó que regeix el món, és com un foc, que el món és com un riu en el qual hom no es pot banyar dues vegades, perquè flueix i deixa de ser ell mateix a cada instant. El món és una lluita harmoniosa de contraris. Sí, de la tensió en dic harmonia, perquè l'una no pot ser sense l'altra. Sense nit no hi ha dia, sense llum no hi ha ombra, no hi ha dolor no sense plaer, ni vida sense mort. I qui cregui que els contraris es poden reconciliar en un sol concepte és, no només ingenu i utòpic, sinó que nega l'essència del món. La utopia és necessària, però no hauria de ser ingènua: el conflicte i la contradicció són focs que cremaran per sempre.

Sí, és evident que sóc fill dels tràgics grecs, i he estat durant molts segles incomprès i oblidat davant dels grans inventors d'utopies: Plató, Hegel, Napoleó, Marx, Fukuyama, Smith, Comte,... Alguns somniant en l'imperi de la justícia, altres en el de la racionalitat, l'economia o la tecnologia. Però tots amb la voluntat d'aturar el curs fluvial del món. Nietzsche d'això en deia nihilisme. Ignacio Ramonet devia pensar en una cosa semblant quan va parlar de «pensament únic». A finals del segle XX, amb la caiguda del teló d'acer, semblava que la utopia tecnològica i econòmica neoliberal s'havia fet realitat. Tot era regit pel lliure mercat: les mercaderies, els estils de vida, les opinions, les filosofies reduïdes a fòrmules d'autoajuda i cites ocurrents, i fins i tot les ideologies, enllaunades i servides al gust. Però la mà invisible feia que les més minoritàries fossin desautoritzades, i desencadenava el que podriem anomenar «democràcia sense oposició», una de les formes més refinades de l'autoritarisme: la pax romana, la fi de la història, el regne del cel. Però la pau sempre amaga una guerra, la fi és sempre el principi d'una altra cosa, i el regne del cel és un subproducte de la terra.

- Ho dius molt clar, Heràclit, i en canvi, et diuen l'obscur.