dimecres, 18 de gener de 2017

L'OPOSICIÓ NECESSÀRIA


- Avui hem retrocedit 2.600 anys per atansar el micròfons de Ràdio Diògenes a un filòsof amb fama de pessimista i contradictori, Heràclit d'Efes, per plantejar-li la pregunta: Heràclit, com veus la democràcia del segle XXI?
- Com has dit, diuen que sóc pessimista i contradictori. «Heràclit l'obscur», em diuen, però has de tenir present que jo busco la claredat, no pas l'autoengany ni la condescendència cap al gènere humà. Per mi el món és conflictiu, dinàmic, paradoxal, contradictori, i la tasca d'entendre'l implica acceptar aquesta complexitat, sense resumir-la en un plàcid concepte, en un happy end, en un 3 en 1.
Per això dic que el logos, la raó que regeix el món, és com un foc, que el món és com un riu en el qual hom no es pot banyar dues vegades, perquè flueix i deixa de ser ell mateix a cada instant. El món és una lluita harmoniosa de contraris. Sí, de la tensió en dic harmonia, perquè l'una no pot ser sense l'altra. Sense nit no hi ha dia, sense llum no hi ha ombra, no hi ha dolor no sense plaer, ni vida sense mort. I qui cregui que els contraris es poden reconciliar en un sol concepte és, no només ingenu i utòpic, sinó que nega l'essència del món. La utopia és necessària, però no hauria de ser ingènua: el conflicte i la contradicció són focs que cremaran per sempre.
Sí, és evident que sóc fill dels tràgics grecs, i he estat durant molts segles incomprès i oblidat davant dels grans inventors d'utopies: Plató, Hegel, Napoleó, Marx, Fukuyama, Smith, Comte,... Alguns somniant en l'imperi de la justícia, altres en el de la racionalitat, l'economia o la tecnologia. Però tots amb la voluntat d'aturar el curs fluvial del món. Nietzsche d'això en deia nihilisme. Ignacio Ramonet devia pensar en una cosa semblant quan va parlar de «pensament únic». A finals del segle XX, amb la caiguda del teló d'acer, semblava que la utopia tecnològica i econòmica neoliberal s'havia fet realitat. Tot era regit pel lliure mercat: les mercaderies, els estils de vida, les opinions, les filosofies reduïdes a fòrmules d'autoajuda i cites ocurrents, i fins i tot les ideologies, enllaunades i servides al gust. Però la mà invisible feia que les més minoritàries fossin desautoritzades, i desencadenava el que podriem anomenar «democràcia sense oposició», una de les formes més refinades de l'autoritarisme: la pax romana, la fi de la història, el regne del cel. Però la pau sempre amaga una guerra, la fi és sempre el principi d'una altra cosa, i el regne del cel és un subproducte de la terra.
- Ho dius molt clar, Heràclit, i en canvi, et diuen l'obscur.