dimecres, 27 de desembre del 2017

MEDITACIONS POSTMETAFÍSIQUES


La detectiu arriba a un moment d'impàs. Com sé tot el que sé? Potser només sé que no sé res. Però, si sé almenys això, també sé que jo sóc. Sóc alguna cosa, però què? I què més puc saber apart d'això?
La detectiu s'adona que allò que forma part del seu ofici, fer preguntes sobre els fets, l'acaba portant a qüestionar-se la seva pròpia identitat, i tot allò que sempre ha pensat que era. Sóc un humà, un ésser racional, una persona tossuda i perfeccionista, un individu solitari i hiperactiu, una ment curiosa i crítica, una detectiu, una dona.
Portada de la revista Feminal, 1908
Una dona racional, curiosa, tossuda, solitària i hiperactiva que no surt mai als contes, ni a les pel·lícules, ni als best-sellers, ni als anuncis, ni als llibres de text. Potser només sóc un personatge no inventat encara per ningú, esperant dins el calaix de l'escriptor, de la narradora, del creatiu de torn, esperant el moment d'entrar en escena. Les muses, les princeses, les models, les víctimes, les monges i les prostitutes m'han passat al davant. No sóc, doncs, ni tan sols un ésser de ficció, perquè ningú m'ha pensat. Però és que existir es redueix a ser pensat?
No. Jo existeixo, això és ben cert. No puc ser no-res, encara que ningú m'hagi inventat com a personatge per la seva novel·la, ni hagi documentat la meva existència en algun moment de la història. Perquè penso, i si penso existeixo. Potser no sóc cap detectiu a la Barcelona de 1992, sinó que vaig ensenyar geografia a la Roma del 1309, o vaig escriure algun tractat d'alquímia en algun monestir medieval, que segles després hauria estat cremat com a llibre de bruixeria, i que no m'haurien deixat escriure en cap universitat moderna en nom del progrés i de la racionalitat. O potser precisament vaig apel·lar a aquesta racionalitat per entrar a les universitats i als parlaments, per lluitar pels drets de les dones, i contribuir així al progrés social de la humanitat i a la lluita contra el totalitarisme. Tal vegada vaig plantejar el primer model heliocèntric fonamentat matemàticament a l'Alexandria del 407. Potser vaig desencriptar missatges secrets durant alguna de les guerres mundials, o bé vaig governar una confederació de pobles nòmades irreductibles del Mar Negre 600 anys abans de Crist.
Això no ho sap ningú, no ho ha explicat ningú, no forma part de la història. I torno a preguntar-me: és que existir es redueix a ser explicat?

divendres, 24 de novembre del 2017

EL SIGNIFICAT DE U


F. Bate, Nova Harmonia 1838 (Representació d'Utopia segons R. Owen) 
Benvinguts a Utopia! La fi del viatge de la humanitat ha arribat! Em dic Ernst Bloch i sóc l'encarregat de guiar-los per la ciutat. Per fi ja són vostès a la seva destinació,... o potser no? Per aclarir-ho, vegem què vol dir el nom de la nostra estimada ciutat. Qui va idear aquest nom, l'anglès Thomas Moore, va fer servir dos mots del grec: tópos (lloc) i U.
El significat de U és una qüestió difícil de determinar. En aquesta llengua, podria correspondre al prefix «eu» (el millor), però també «ou», que significa «no». Potser el vell anglès del segle XVI pretenia afirmar que el millor lloc és aquell que no té lloc, que no existeix. La realitat és, doncs, per definició insatisfactòria, i si vostès ara són aquí és que això no és real. El més probable és que estiguin somniant desperts.
És que potser, doncs, estem en una ciutat inútil, i els utòpics som ciutadans prescindibles? Es deuen preguntar què caram hi han vingut a fer aquí, oi? No s'amoïnin. Per Plató, per exemple, la realitat ideal és molt més real i autèntica que no pas la realitat material. Sí, sí, atreveixin-se a qüestionar tot allò que veuen, senten i palpen, i veuran que més enllà hi ha els referents, els models a partir dels quals jutgem. Com podria ser, si no, que en un món eminentment injust reclaméssim justícia? O que en un món horrible somniéssim la bellesa? O que en una societat construïda amb discursos falaços desitgéssim la veritat? D'on hauríem tret aquests conceptes? No pas de la realitat que ens envolta, sinó perquè la nostra capacitat de raonar és capaç de captar aquests ideals que existeixen més enllà d'ella i que, tot i que són estàtics i purs, són un potent motor de transformació social, perquè quan hom els veu o els entén, només pot fer que pregonar-los, com si aquest coneixement es tractés d'un enamorament.
Ernst Bloch (1885-1977)
Ara bé, potser em diran vostès que han pagat per un viatge que mai es farà realitat, i voldran que els tornem els diners. Si arribar a Utopia és ja d'un inici irrealitzable, vostés poden pensar que no té sentit comprar un bitllet oi? Però és que el valor d'Utopia no és precisament el seu contingut, ni rau en la seva existència, sinó en la seva triple funció: crítica, timó i esperança. En efecte, els utòpics ens nodrim de les vostres insatisfaccions, i us aportem capacitat de rebel·lia i inconformisme. Aquesta entitat inexistent i infravalorada resulta que té el poder de moure la consciència i generar el que jo anomeno optimisme militant. En segon lloc, Utopia proporciona unes coordenades impossibles però que constitueixen una guia per a l'acció en la realitat tangible. I, en tercer lloc, és gràcies a Utopia que vostès poden somniar desperts i tenir una esperança. Per favor, no ens comparin amb altres succedanis religiosos com el cel, el paradís, o altres realitats promeses. Em refereixo a una esperança docta, raonada, conscient i fonamentada en el coneixement de les possibilitats que es poden derivar de la realitat actual. En resum, si no fos per Utopia, no vostès tindrien futur.
I només així, senyores i senyors, és com els ha estat possible crear i inventar coses que no existien en la seva realitat actual inicial, i que l'han transformat, en una dialèctica entre teoria i pràctica, en la qual els humans som animals intermedis, i irremeiablement abocats a la tria i a l'acció, de manera que la inacció ja és una tria.
Passin per aquí, si us plau, anirem a veure el laboratori dels possibles.

dilluns, 30 d’octubre del 2017

EL PRÍNCEP MAQUIAVÈL·LIC


Madrid, 23/10/2017. CARTA RETORNADA AL SEU REMITENT, Sr. Nicolau Maquiavel. MOTIU: Incapacitat del destinatari per interpretar el contingut.

Estimat príncep,

Des de la meva Florència materna he vist molt de prop la hipocresia d'aquells, entre els quals el mateix Papa, que prediquen l'amor desinteressat, la igualtat i la solidaritat, mentre en secret perpetren crims, conspiracions i atrocitats.
Mitjançant una bona posició, però també a través de les tortures i la presó que he patit, he tingut l'ocasió d'obtenir un bon coneixement de l'Estat i de la naturalesa humana, respecte de la qual sóc profundament pessimista. Crec que és plena d'avarícia i niciesa, i descric l'ésser humà com meitat home, meitat bèstia. És per això que crec que cal dirigir un poble amb lleis (cosa pròpia d'homes), però també amb la força bruta i despiadada (pròpia de bèsties).
Ara bé, cal tenir en compte que els humans són bèsties gregàries i estúpides, que es deixen endur fàcilment per les aparences. Per això us aconsello que cuideu la vostra imatge, i que sigueu prou llest com per adaptar-vos a les variacions de la fortuna per conservar el vostre poder. La vostra tasca no és ser coherent amb cap principi moral, ni amb cap teoria idealista, sinó organitzar la república de manera realista i pragmàtica. No seguiu cap religió ni ideologia, si no és que us resulta políticament útil. No cal que digueu la veritat, només cal que sembli que la dieu. Jo mateix, d'algun temps ençà, no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m'escapa alguna veritat de tant en tant, l'amago entre tantes mentides, que és difícil reconèixer-la.
Avui em dirigeixo a vos per obsequiar-vos amb el present més valuós que posseeixo: les tres virtuts del bon governant.
La primera virtut del príncep consisteix precisament en la prudència, en la capacitat de preveure situacions, de tenir el sentit de l'oprtunitat i de saber fer equilibris davant les oscil·lacions de la fortuna.
La segona, la intel·ligència i el coratge per imposar un ordre estatal lliure de corrupció.
La tercera, la força. El príncep ha de procurar que la seguretat estigui garantida per un exèrcit format pels mateixos ciutadans i no per mercenaris. És per això que cal guanyar-se els ciutadans, no amb veritats, sinó amb accions útils per canalitzar el conflicte i mantenir l'equilibri entre les parts enfrontades.
Penseu que costa molt poc tenir el poble content. Encara que hagueu reeixit de manera despòtica, una vegada al poder heu de canviar aquesta actitud cap al poble per guanyar-vos el seu favor. Al cap i a la fi, el vostre destí està a les seves mans, tot i que molts no en siguin conscients. Avanceu-vos i actueu abans que s'adonin d'això i us destrueixin.
Només em resta recordar-vos que en això consisteix la raó d'Estat: actuar d'acord amb els interessos de l'Estat, que són la seva pròpia pervivència. Això exigeix, de vegades, perjudicar el ciutadans, o altres simplement enganyar-los, i fer-los creure que els donem el que volen.
Espero que els meus consells us siguin útils, i desitjo poder servir-vos d'ara endavant en allò que us convingui.
Sempre al vostre servei, us saluda atentament,

Nicolau Maquiavel, Florència, 1520

divendres, 29 de setembre del 2017

UNA HISTÒRIA D'IGUALTAT I DEMOCRÀCIA


Es va acabar la democràcia perquè érem tan democràtics que vam deixar que els que estaven contra la llibertat d'expressió s'expressessin lliurement.

Vam permetre que diguessin que la justícia era seguir les lleis, que eren justes perquè eren lleis, i eren lleis perquè així ho havien estat sempre.
Que la democràcia era obeir la llei i seguir les normes de l'estat de dret, perquè eren les que una vegada es van votar democràticament segons les lleis que prevalien en el moment de la votació.
Que despreciessin qui no volia ser com ells, ni adorés els seus déus ni els seus fetitxes.
Vam tolerar que els que estaven contra la igualtat fossin considerats iguals que nosaltres, i ens convencessin que si nosaltres teníem llibertat d'expressió, ells també n'havien de tenir, i que si insultaven era de manera legal, perquè tenien el dret d'expressar-se lliurement.
Vam permetre que es manifestessin pels carrers, que controlessin l'opinió pública, que guanyessin les eleccions. Perquè per sobre de tot érem demòcrates.
I així és com l'estat de dret va esdevenir una dictadura perfectament legal, on hi havia la llibertat d'expressar-se a favor de qualsevol cosa menys en contra d'ella mateixa, on tothom complia la llei al peu de la lletra, i on totes les opinions eren igualment respectades, tant les veus que clamaven pel compliment dels drets humans, com aquelles que pregonaven la inferioritat de certes races o justificaven la unitat per la força de la majoria contra la majoria de les minories, en una escrupolositat democràtica espantosa.
Era tan democràtica que tot era absolutament relatiu i no es podia parlar de veritat, perquè una veritat ho era durant l'estona que sortia al noticiari, el qual tot seguit emetia una notícia que explicava el contrari i també gaudia dels seus minuts de veritat, fins que n'apareixia una altra de més espectacular que feia oblidar les veritats anteriors.
Fins que el sentit de la paraula democràcia va perdre el seu sentit, i vam oblidar que les condicions que fan possible una democràcia no es poden sotmetre a democràcia, i que la pau i la justícia es sustenten sobre una guerra sostinguda on els defensors de la llibertat combaten contra les forces de l'ordre establert.

divendres, 18 d’agost del 2017

CIBORGS DESITJANTS


Isabel: Estimada Cristina de Suècia, què me'n dius d'aquesta afirmació tan novedosa del filòsof Descartes, “Penso per tant existeixo”?

Cristina: Princesa de Bohèmia, conec la teva amistat amb Descartes, però també la teva rebel·lia, i em penso que m'estàs parant un parany, però m'arriscaré a jugar. D'entrada l'afirmació no implica que “si no penso, llavors no existeixo”. Ni tampoc que “el sol fet d'existir implica pensar”, sinó que el fet de pensar implica saber que existeixes. Jo sóc, doncs, una cosa que pensa. 
 
Isabel: Exacte! Aquesta és la conclusió del nostre amic francès, però com hi arriba? Només sóc pensament? Sense pensament no hi ha jo, està clar, però, i sense el meu cos? És clar, podria ser un cervell en una cubeta, o el meu pensament podria ser imitat per una màquina. Però en qualsevol cas, el pensament necessita un suport físic. 
 
Cristina: Si per pensar entens només calcular, una màquina que pogués manejar símbols lògics ens podria suplantar de la manera més eficient. Però el pensament implica moltes altres operacions, com imaginar o sentir. En aquest cas, ja és més complicat que un conjunt de peces de coure pugui tenir sensacions internes, perquè no té consciència. Per molt ràpid que calculi, no sap que està calculant. Pensar és esdevenir conscient d'allò que es fa. 
 
Isabel: Però tampoc puc assegurar que tots els humans tinguin consciència, apart de mi mateixa. La consciència és només accessible de manera privada, i no puc ser conscient de les sensacions i els pensaments d'un altre. Així, si crec que els altres pensen, per què no considerar que un autòmat ho fa? En tinc la mateixa seguretat.

Cristina: Però hi ha una altra cosa que forma part del pensament: aprendre. Aprenem a parlar, a calcular, a construir, a transformar, a expressar, a cantar, a jugar, a posar-nos en el lloc de l'altre,... Per què aprenem tantes coses? Hi ha d'haver una motivació. Sense motivació, sense atracció, sense desig, no hi ha aprenentatge. I no hi ha màquines desitjants. 
 
Isabel: El desig és una emoció (allò que mou), una pulsió corporal que s'origina en la part més primitiva del cervell humà. No només ets pensament, ets un mico, un rèptil, un cos que ha desitjat sobreviure, i ha trobat plaer en l'aprenentatge. 
 
Cristina: Ep, som al segle XVII, i la teoria de l'evolució no sorgirà fins el XX! Però seguint el teu joc anacrònic, continuo preguntant: Què desitgem en fons quan aprenem doncs? Què és allò que desitgem en últim terme? Vols dir que només volem ser acceptats a la manada, o fins i tot dominar-la? Pensava que aprendre era el desig desinteressat de trobar la veritat i les lleis que regeixen l'univers, o, si això et sembla massa ambiciós, almenys entendre per què pensem i som conscients de nosaltres mateixos. 
 
Isabel: Sí, això és el que diu el nostre amic, però encara no ho veig clar. En qualsevol cas, estic d'acord amb Descartes que el pensament és allò que ens defineix com a humans. Encara que necessiti un suport físic, tant se val com sigui aquest: un cos de mascle, de femella, de coure o d'acer.

divendres, 28 de juliol del 2017

TUF DE NIHILISME


Hellen Keller amb la seva educadora, Anne Sullivan
Curie: Helen, estàs d'acord amb mi que cal respectar les persones, però no les idees?
Keller: Crec que tens raó Marie. Ara que defenso el socialisme, el director del Brooklyn Eagle em recorda a mi i al públic que sóc cega i sorda i em puc equivocar fàcilment. Com si la ceguera m'hagués encongit la intel·ligència...
Curie: Doncs atansa el nas a aquest pou, aquest forat fosc que porta als averns del pensament humà, on es pateix un altre tipus de ceguera i sordesa. Sentiràs la fortor dels tòpics, i captaràs algunes de les moltes formes que pot prendre el nihilisme.
Keller: Sí, Marie, ja sento l'olor dels tòpics que dius! Sent sordcega, tinc l'olfacte molt fi. Si t'hi esmerces potser també sentiràs que al cap d'un moment puja un rebuf més pudent. És la seva veritat, és el pensament, si se'n pot dir així, que s'amaga al darrera de la seva correcció.
Marie: Sí, és com la seva traducció al llenguatge extramoral, en termes nietzscheans.
Keller: Tsssssst! Olora!
«Totes les idees són respectables. (Traducció: Estic bé com estic, i no penso escoltar, ni canviar, ni aprendre res de tu, ni molt menys admirar ningú.)»
«Respecto la teva opinió, hi tens tot el dret. (No vull haver de debatre les teves idees, jo ja tinc les meves.)»
«Respecta tu la meva opinió. (No em convenceràs, no vull discutir més amb tu, no em vull deixar convèncer, ni acabar reconeixent que tens raó, no fos cas que hagués d'acabar modificant alguna idea)»
«Ningú és més que ningú, tots som iguals. (Hi ha persones més sàvies, més treballadores, més generoses, més creatives, més honestes, més valentes, però si rebaixo l'altre no em sento tan malament.)»
«Tot és relatiu. (Tot és indiferent, no podem jutjar cap idea perquè no hi ha criteri.)»
«Hem de ser tolerants. (Hi ha persones fanàtiques, dogmàtiques, intolerants, hi ha conductes que no s'haurien de tolerar, però és més còmode tolerar-los. Per això sóc un fanàtic de la tolerància. De passada, faig sentir malament aquell que vol qüestionar les meves idees, perquè així l'acuso indirectament d'intolerant.)»
«Sóc una persona molt normal. (No vull ser diferent dels demés, no ataquis les meves idees, perquè llavors m'estaràs atacant a mi, la meva persona i la meva normalitat, i t'estaràs posant per sobre la meva mediocritat, i això et farà quedar molt malament, perquè semblarà que et creus millor que jo.)»
«Dius això perquè ets una ...-ista. (Et poso l'etiqueta, qualsevol cosa que acabi amb -ista, et desacredito, si pot ser afegeixo que tots els -istes són uns -uts, i així ja no em cal debatre les teves idees.)»
Marie: Puah! Una fal·làcia ad hominem! Això ja és massa! Prou! Ja no ho aguanto més! Aquesta fortor m'està marejant!
Keller: Sí, prou per ara, marxem. Com poden viure amb aquesta pudor? Que no tenen olfacte aquesta gent?

dijous, 29 de juny del 2017

FEM O FEM FUM?


El vell cafè és ple de fum. Allan encara porta fang entre les ungles dels dits gruixuts i tallats entre els quals pinsa, o més aviat aixafa, una cigarreta i aguanta un vas de cigaló. «Eppo, posa-m'hi una mica més d'anís home» «Senyor, això no ho tinc permès. Li he posat la quantitat exacta, 10 ml» «Maleïts androids! Acabareu amb nosaltres!» El soroll d'un cavall que frena davant la vidriera el distreu del seu mal humor i gira el cap cap a la noia que en baixa d'un salt, entra al cafè i deixa anar d'un cop sec sobre la barra de fusta un plec d'octavetes. «Lluitem per la justícia» hi diu. Es miren un moment. «No n'agafes cap Allan?» «Jo ja no sé què és això, Hannah. Què és la justícia? Defineix. Quin és el seu significat?»
«Allan, abans de definir el significat de justícia necessito saber el significat de significat», diu imitant la veu d'Eppo.
«Au va, no te'n fotis eh!» i tira el fum a la cara d'Eppo, que ni s'immuta.
«És una manera de dir-te que la pregunta que em fas és absurda, que no ho veus tòtil? No hem de poder definir necessàriament el significat d'un concepte perquè aquest tingui sentit per nosaltres. I si no, prova de definir «u», «número» o «no»... o «roig».
«Mira, és igual, digues el que vulguis, però sigui quin sigui el significat que totes aquestes coses tinguin per mi, com sé que el significat és el mateix per a tu? Encara que m'haguessis pogut respondre la pregunta, per variar, com ho hauries fet? Tan sols em pots donar paraules, sons. Més subtils que el fum d'aquesta cigarreta. I quina relació tenen aquests sons amb les coses? En què s'assembla el so «flor» a una flor? Com sé que quan et dic «porta'm una flor roja» estàs entenent el mateix que jo?»
«Perquè te la portaria amb un llacet i tot, amic meu, i potser ens faríem un petó. Tu creus que l'acció i la comprensió són processos diferents? La relació entre la «rosa» i la rosa, entre el «significat» i el significat, no és només mecànica i lògica. No es tracta de fer simplement un càlcul. Si fos així, aquest androide que t'ha servit el cigaló podria entendre, interpretar i revoltar-se. Entre les paraules i les coses creem vincles de forma psicològica, que ens permeten interpretar, comprendre, pensar. I això es dóna en un medi que és només nostre, però que el tenim tan a prop que ens és impossible veure'l clarament i resulta encara desconegut per nosaltres: la ment. De moment, cap mecanisme material pot imitar-la. I si no fos per ella, no podríem estar ara tu i jo preguntant-nos pel significat del significat del significat del significat ...»
«Eppo, posa una mica més d'anís home!»

dimarts, 23 de maig del 2017

FESTA ZOMBI O L'ETERN RETORN DE LES SANTES ESPINES


Sóc el temps. Passo. Allò que alguns odieu, alguns ignoreu, altres temeu, perquè passo de manera inexorable. Però sobretot sóc allò que tant us costa de definir. Alguns fins i tot us preguntareu si realment existeixo. Potser només sóc una creació vostra, una creació de la consciència humana, la individual, però també la col·lectiva. O potser heu de buscar el meu orIgen en el Big Bang, com diuen els físics? Però si tinc origen vol dir que hi ha hagut algun moment en què no he existit. Però hi pot haver algun moment fora del temps?

La història, una ciència que a la vegada està dins la història perquè nasqué al segle XIX, diu que sóc lineal, i que allò que ha passat és passat, i que ja res no es tornarà a repetir.
Tanmateix, des de molt abans del naixement de la història sóc circular. Segons la mentalitat arcaica, els esdeveniments autènticament reals es repeteixen dibuixant un cercle etern, mentre que els esdeveniments històrics i passatgers són irreals. Allò que segons els físics i els historiadors moderns és impossible, vosaltres des de sempre n'heu fet ritual: l'etern retorn del mateix. Sembrant en els equinoccis, reanimant el foc en els solsticis. L'origen dels vostres mites i religions, de les vostres festes, danses i dels rituals que cada any repetiu, són profundament arcaics, primitius i pagans. Festes agrícoles, o festes lunars. Allò primordial és la idea de la regeneració. 
 
Els mites que heu inventat no són més que la recreació d'aquest cicle profundament terrenal i espiràlic. Són la repetició d'un moment mític en el qual Vishnu crea el món, o Marduk lluita contra Tiamat. Un moment en què el Caos encara persisteix anteriorment a la creació, o quan Brahma, Jesús o l'au Fènix neixen i moren una i una altra vegada. El fi i l'inici de l'any són un i el mateix.

En certa forma, en cada festa les ànimes dels morts envaeixen el món dels vius, en una coexistència paradoxal de passat i present. Un moment zombi en el qual el món és aniquilat i creat en un assaig de l'abolició del temps. 
 
Però no us penseu que el vostre ritual és l'únic, l'essencial, l'etern. Els mites estan sotmesos a la seva pròpia lògica, i es creen i es destrueixen també constantment. L'únic que perdura és la idea de repetició i regeneració, que és pròpia de la natura i la humanitat, i no pas d'una nació o una cultura o una raça.
 
Si no em creieu, llegiu Mircea Eliade, Manuel Delgado o Carl Gustav Jung, que em coneixen millor que no pas jo mateix.

dilluns, 24 d’abril del 2017

CRÒNIQUES VULCANIANES (IV): CINISME PUNK


Hora: 13:13:13 //  Dia: 06-06-325 aC // Lloc: Maronea, Tràcia

En aquestes coordenades els nostres radars han detectat patrons de pràctiques filosòfiques que es van repetint al llarg de l'espai-temps. Hem seguit la pista d'un individu anomenat Hipàrquia, el qual mostrava un comportament molt semblant a la tribu dels anomenats punks dels anys 70 i 80 del segle XX del calendari humà. Allò que ens permet establir una relació directa és l'actitud, sense que de moment puguem determinar una relació causal entre els dos moviments. El seguiment d'Hipàrquia ens ha portat a descobrir un col·lectiu filosòfic autoanomenat cinisme, dins el qual hem pogut identificar altres individu anomenats Crates i Diògenes de Sínop.

Etimològicament provinent de la paraula gos, el concepte «cínic» ve a designar una actitud més aviat burleta i descarada, desfiant i provocadora , però entesa com una forma de coneixement, semblant a la manera com Sòcrates feia servir la ironia per fer aparèixer la veritat. L'actitud cínica vol desemmascarar els falsos valors i reivindicar els autèntics, aquells que connecten l'ésser humà amb la seva veritable mare: la naturalesa. Els cínics, doncs, es reivindiquen com un animal més sobre la terra, i com a tals rebutgen les comoditats humanes i viuen al carrer, on també satisfan les seves necessitats i realitzen els seus desitjos en públic, practicant allò que Hipàrquia va encunyar com a terme filosòfic: l'anaideia o desvergonya. El desvergonyiment i la provocació són per aquest col·lectiu una estratègia per sacsejar les convencions socials i denunciar el pudor com un fals valor, una virtut hipòcrita, una mentida social. L'anaideia és, doncs, més que una mostra de mala educació, una pràctica de reeducació de l'individu i de transvaloració social, en termes nietzscheans. És aquesta voluntat de transgressió i reeducació el que ens determina a establir una relació molt estreta entre el cinisme i el moviment punk.

L'evolució d'ambdós moviments també fou molt semblant, atès que alguns corrents del cinisme, com els del punk, van evolucionar cap a actituds racionalistes i pràctiques naturalistes i estoiques, predicant l'autodisciplina, el respecte cap a la naturalesa, l'autonomia ètica de l'individu i l'autogestió de tots els aspectes de la pròpia vida, incloent el fet de gestionar el desig per manera d'evitar esdevenir-ne un esclau. La seva consigna en aquest sentit és la llibertat de l'individu, i això inclou l'alliberament, no només de qualsevol autoritat, sinó també respecte de qualsevol vici, caprici, o necessitat creada. Aquí és on podem connectar aquesta filosofia amb els principis de la filosofia anarquista, sorgida com a tal durant el segle XIX del calendari humà. 
 
Els cínics i els punks no han sortit mai en els llibres d'història de la filosofia, tot i que la seva actitud és profundament socràtica: la veritat l'ha de veure cadascú, per això no feien discursos ni escrivien tractats, sinó que feien aparèixer la veritat davant dels ulls dels demés a partir de la seva pràctica. La condició primera i última del pensament és l'antidogmatisme, i aquest es dóna només a través de l'acció. Entenen la veritat, doncs, com un esdeveniment, com una aparició, com una performance, més que no pas com un conjunt rígid de sentències. Impossible atrapar-la, doncs, en cap enciclòpèdia. És per això que el nostre assessor en filosofia humana, Surak de Vulcano, ens recomana no intentar sistematitzar el seu pensament, sinó atrapar-ne els fragments que suren a partir de la seva pràctica. El nostre equip de físics quàntics està en aquests moments ideant un sistema per recollir-ne algunes mostres. Continuarem informant dels resultats obtinguts. 



divendres, 31 de març del 2017

VIOLÈNCIA


RÀDIO: «Els treballadors de l'empresa K han protagonitzat aquesta passada nit un lamentable episodi de tensió, quan alguns d'ells han fet bolcar un vehicle que transportava teixits humans dels mateixos assalariats per fabricar replicants dòcils i eficients destinats a ocupar en un futur el seu lloc de treball. És evident que la situació és molt complicada, però ha de quedar molt clar que l'ús de la violència és inacceptable.»

ESTIBADOR: Què fàcil és dir que l'ús de la violència és inacceptable per aquell qui té els instruments mediàtics per fabricar la idea que la violència és inacceptable. Té l'efecte de deslegitimar la lluita pels drets de les persones.

OPERÀRIA: Aquesta és només la violència explícita, la més visible però la menys perillosa. La violència de veritat és la que actua de manera silenciosa però eficaç. És l'aniquilació dels drets laborals, les desigualtats salarials entre els alts càrrecs de la meva empresa i jo, entre els homes i les dones; és l'insult masclista dels anuncis de cotxes, de bricolatge, de roba interior, de colònia per nens, de joguines, ...

CAMBRER: ... és l'abús de la posició de poder cap a aquells qui no tenen més remei que posar-se sota les seves ordres i seguir les seves regles, és la humiliació d'aquell que és diferent, és l'opressió, és la negació d'auxili a aquells qui ho han perdut tot,...

MESTRE: ... és la mentida de l'actualitat, és el discurs feixista i xenòfob tolerat sota el paraigua de la llibertat d'expressió, és la incultura institucionalitzada, o millor dit la cultura del benefici, de la dominació, de la conquesta, ...

PAGESA: ... Violència és la mateixa reproducció social de la violència, l'eco de les variacions sobre el mateix tema que es va repetint a totes les escales de la societat. Una violència tova, mediàtica, moderna i correcta, però il·legítima i arbitrària, l'única finalitat de la qual és imposar-se, dominar, humiliar o esclafar. Aquesta violència soterrada i silenciosa, la que no es veu ni embruta, només se la poden permetre els poderosos, els mateixos que condemnen la violència bruta i baixa d'aquells que causen desperfectes al carrer. Aquesta deslegitimació també és violència, és culpar la víctima de la seva pròpia violació. D'aquesta violència se'n diu també injustícia, i el seu exponent màxim és quan no hi ha ningú a qui recórrer, perquè l'opressor és precisament qui se suposa l'encarregat de protegir.

RÀDIO: «Els carrers han estat degudament netejats després dels disturbis produïts la passada nit, i, tot i ser un dia festiu, els turistes que passejaven avui pels carrers comercials han pogut gaudir dels carrers més cèntrics de la ciutat, flanquejats pels aparadors dels comerços oberts.»

diumenge, 12 de febrer del 2017

LLOPS AL ZOO


Dilluns 6 de febrer de 2017. 18:27h. Un zoològic qualsevol. Des de dalt d'un arbre, Lou Andrea Salomé, davant l'espectacle de les gàbies, reflexiona amb el seu col·lega Friedrich Nietzsche: «Els llops han estat una espècie considerada enemiga de l'home, sobretot per la seva voracitat a l'hora d'atacar els seus béns més preuats. Allò que ens fa més por del llop és la seva llibertat i salvatgia, i és aquesta la raó per la qual l'odiem i el considerem una bèstia malvada, però el llop s'estima a sí mateix, s'estima els seus ullals, la seva ferocitat, la seva força. La domesticació és l'obsessió dels humans, i és la condició per viure en societat. Però, és que el llop té alguna raó per deixar de ser lliure?»
Lou Andreas-Salómé amb Friedrich Nietzsche i Paul Ree, el "Cercle dels esperits lliures"  

Els vigilants del zoo escolten atentament el seu cap, Thomas Hobbes, justificant la seva tasca. «L'home és un llop per a l'home. La seva naturalesa és egoista i malvada, avariciosa i delerosa. Cal defensar-lo, doncs, de si mateix. Cal instaurar un poder fort, però per ser fort, cal que aquest sigui consentit. Els homes són malvats, però també són raonables. S'estimaran més la seguretat de la gàbia, encara que tothom es quedi sense llibertat, que no pas haver de patir per la seva propietat o per la seva vida. El pacte social ha de ser volgut sí, però a partir d'aquest moment ja no hi ha marxa enrere: el pacte és irreversible. Els ciutadans han cedit el seu poder a l'Estat sobirà, i és aquest qui defineix què està bé i què no, aquell qui castiga el criminal, i protegeix el ciutadà. Qui es posa contra l'Estat i desobeeix la llei, doncs, es posa contra tots els ciutadans. La vostra feina és evitar que ningú trenqui el pacte.»

De la ràdio d'un visitant se senten les declaracions d'un representant del Tribunal Constitucional. «Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia.»

Salten espurnes de darrera uns matolls. És John Locke amb una radial intentant serrar els barrots d'una de gàbies. «Val més l'estat de llibertat del llop que no pas la submissió a un poder totalitari i arbitrari! Qui voldria entrar dins un pacte irreversible? Qui, per poc que s'estimés a si mateix, voldria renunciar a la seva llibertat a canvi de qualsevol altra cosa? Qui renunciaria al dret de defensar-se a si mateix per posar-se en mans d'un poder arbitrari, d'unes lleis que ja mai podran ser de la seva incumbència? Sense llibertat no hi ha seguretat, perquè una llei que m'encadena és una llei que em posa en perill. Tot aquell qui em priva de llibertat està amenaçant la meva seguretat, perquè posa la meva sort a les seves mans. És cert que el pacte per constituir un estat ha de ser voluntari, evidentment, però també ha de ser reversible: si el poder no compleix la seva part del pacte, la societat té dret a desobeir-lo. I no és honest parlar aquí d'un acte d'il·legalitat com un crim: bé i el mal ja existien abans de la llei. No és una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat.»

dimecres, 18 de gener del 2017

L'OPOSICIÓ NECESSÀRIA


- Avui hem retrocedit 2.600 anys per atansar el micròfons de Ràdio Diògenes a un filòsof amb fama de pessimista i contradictori, Heràclit d'Efes, per plantejar-li la pregunta: Heràclit, com veus la democràcia del segle XXI?
- Com has dit, diuen que sóc pessimista i contradictori. «Heràclit l'obscur», em diuen, però has de tenir present que jo busco la claredat, no pas l'autoengany ni la condescendència cap al gènere humà. Per mi el món és conflictiu, dinàmic, paradoxal, contradictori, i la tasca d'entendre'l implica acceptar aquesta complexitat, sense resumir-la en un plàcid concepte, en un happy end, en un 3 en 1.
Per això dic que el logos, la raó que regeix el món, és com un foc, que el món és com un riu en el qual hom no es pot banyar dues vegades, perquè flueix i deixa de ser ell mateix a cada instant. El món és una lluita harmoniosa de contraris. Sí, de la tensió en dic harmonia, perquè l'una no pot ser sense l'altra. Sense nit no hi ha dia, sense llum no hi ha ombra, no hi ha dolor no sense plaer, ni vida sense mort. I qui cregui que els contraris es poden reconciliar en un sol concepte és, no només ingenu i utòpic, sinó que nega l'essència del món. La utopia és necessària, però no hauria de ser ingènua: el conflicte i la contradicció són focs que cremaran per sempre.
Sí, és evident que sóc fill dels tràgics grecs, i he estat durant molts segles incomprès i oblidat davant dels grans inventors d'utopies: Plató, Hegel, Napoleó, Marx, Fukuyama, Smith, Comte,... Alguns somniant en l'imperi de la justícia, altres en el de la racionalitat, l'economia o la tecnologia. Però tots amb la voluntat d'aturar el curs fluvial del món. Nietzsche d'això en deia nihilisme. Ignacio Ramonet devia pensar en una cosa semblant quan va parlar de «pensament únic». A finals del segle XX, amb la caiguda del teló d'acer, semblava que la utopia tecnològica i econòmica neoliberal s'havia fet realitat. Tot era regit pel lliure mercat: les mercaderies, els estils de vida, les opinions, les filosofies reduïdes a fòrmules d'autoajuda i cites ocurrents, i fins i tot les ideologies, enllaunades i servides al gust. Però la mà invisible feia que les més minoritàries fossin desautoritzades, i desencadenava el que podriem anomenar «democràcia sense oposició», una de les formes més refinades de l'autoritarisme: la pax romana, la fi de la història, el regne del cel. Però la pau sempre amaga una guerra, la fi és sempre el principi d'una altra cosa, i el regne del cel és un subproducte de la terra.
- Ho dius molt clar, Heràclit, i en canvi, et diuen l'obscur.