VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (1)

Sóc presoner. Però estic content, perquè almenys ara sé que ho sóc. Vaig néixer en una cova encadenat de mans i peus, sense poder moure'm, ni tan sols girar el cap per veure si hi havia algú més. En la meva posició, només podia veure unes figures fosques retallades sobre uns fons lluminós que es movien al meu davant, i amb les quals no podia interactuar, ni interferir en el seu comportament. Per a mi, la realitat era allò. En aquest estat no podia pensar ni comprendre la meva situació, només podia somniar, i aquest somni estrenyia encara més les cadenes que em lligaven, i que no eren més que el desig de seguir dormint, i de seguir somniant. Com vaig poder trencar aquest cercle viciós? Com saber que estàs somniant, si estàs en un somni del qual no pots despertar? Encara no ho sé. Si ho sabés, procuraria despertar els altres. Però alguns es desperten per sí mateixos, i altres no. 

En el meu cas, vaig ser conscient de l'engany quan vaig començar a tenir malsons i, enmig dels sacsejos del meu cos, el meu cap va colpejar amb el d'una altra presonera. Vaig veure-la. I ella em va veure a mi. I després vaig mirar com ella em mirava a mi. I llavors vam ser conscients de com ens estrenyien les cadenes i de com dificultaven la nostra comunicació. Crec que la meva companya feia temps que estava desperta, perquè va reaccionar més ràpidament, trobant la manera de segar les cadenes fregant-les contra un sortint de la roca a la qual estàvem lligats. 

En poder moure i girar tot el cos, vam adornar-nos que allò que vèiem no eren més que unes ombres projectades per la llum d'un foc que hi havia encès i per unes figures lligades a uns pals que sobresortien per sobre d'un mur que hi havia entre el foc i nosaltres. Al principi ens feien mal els ulls, però ens hi vam anar acostumant, i la curiositat ens empenyia a mirar què hi havia darrere el mur.

Amb molt de compte, ja que érem conscients del nostre estat de presoners i conseqüentment malfiats, vam treure el cap entre les pedres, i vam veure uns homes que passejaven per darrera el mur, brandant les figures amunt i avall, com si fessin un ritual de meditació. Però de tant en tant els sentíem parlar, i a vegades parlaven de nosaltres. Ens deien ignorants, i afirmaven que només servíem per estar en aquell estat vegetatiu, i que era millor així, ja que almenys no ens mataven i almenys nosaltres no patíem en aquell estat de sedació mental. Però alguns es preguntaven per què havien de treballar per mantenir uns paràsits com nosaltres.

Fotograma de la pel·lícula "They live", de John Carpenter (1988)

Amb la meva companya, igual de malfiada que jo per la nostra presa de consciència, vam començar a dubtar de les seves raons. Quin profit treien aquells homes del nostre estat somnolent? Per què no ens havien eliminat? Vam arribar a la conclusió que ells necessitaven fos com fos que continuéssim dormint, ja que aquesta era la funció que els devia haver estat assignada. La seva feina era mantenir-nos enganyats, i si despertàvem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual ves a saber quin privilegi els havien promès. Però també ens vam adonar que ells, a la vegada, també vivien enganyats, almenys en la visió que tenien de nosaltres i en la utilitat i sentit de la seva feina. Qui o què hi havia al darrera de tot allò? Abans d'arriscar-nos a anar més enllà, vam decidir intentar despertar més presoners. Tot i que alguns ens miren i desperten, altres ens expulsen violentament de la seva vora, enfadats perquè els hem destorbat el son i el somni. 

Entre els desperts, parlem fluixet entre nosaltres perquè no ens detectin els vigilants, i no acabem d'entendre ben bé què hi fem aquí. Avui la meva companya em diu: “Això que estem vivint és tan estrany! Tot plegat no té cap mena de sentit! I si això també fos un somni?” Ens mirem sense dir res, sospitant que la resposta és no, però sense poder encara demostrar-ho. 

REVOLUCIÓ

El camí de l'obrer. Gravat pubicat a la revista anarquista La Tramontana (1)

Va arribar el dia D. El dia al qual s'havien degut tots els altres dies, tots els seus esforços, tots els seus pensaments. La causa final. Va obrir la porta fent un sospir. L'habitació era fosca, però un focus de llum il·luminava una boca que començava a parlar: 

- Per fi has arribat. T'estava esperant. Però ja sé que tu esperaves una altra cosa, i no pas trobar-me a mi. Esperaves que el món fos tal com tu t'imaginaves. Has lluitat per un ideal que confiaves que es fes realitat. Però jo et dic que tot era un somni. Has vingut fins aquí per saber la veritat, i la veritat és aquesta. El teu desig, el teu convenciment, els teus ideals, no en tenen prou amb sí mateixos per fer-se realitat. Et sembla que tot allò de què tu tens consciència existeix, però en realitat la consciència és molt limitada. És un engany, no és més que la sensació d'intervenir en la realitat. La veritat és que estava previst que abracessis aquests ideals, que desitgessis el que desitges, i que arribessis fins aquí. Tot estava preparat. 

- Hi ha un pla, doncs, que dirigeix la meva voluntat, i tots els meus actes i eleccions no són lliures. 

- No exactament. Podríem dir que el teu pensament és lliure, però és limitat. Et falta comprendre més enllà de les teves idees. Et cal entendre que el teu pensament està condicionat, sí, però no és que hi hagi exactament un pla.

- Així, si no hi ha un pla, què és allò que em limita i em determina?

- Les teves idees són el producte d'unes circumstàncies, que a la vegada són les que has de canviar per poder fer possible l'assoliment del que vols. Has d'entendre que allò que vols aconseguir és el fruit d'unes condicions que a la vegada fan impossible la seva realització. Les condicions són possibilitat, però també són límit. Has de destruir allò que les ha produït. En certa manera, has d'actuar contra una part de tu mateixa, d'allò que t'ha fet ser tu. 

- Vols dir que no n'hi ha prou amb pensar, informar-se, amb debatre, amb manifestar-se, amb expressar-se, sinó que cal actuar, destruir i autodestruir-se per tornar a construir. Però, en quina direcció? Pel que acabo de veure, no controlo les infinites possibilitats que es deriven de cadascuna de les meves accions. 

- T'hauràs d'arriscar. El teu camí és impredictible. Les possibilitats són infinites, però es multipliquen encara més quan s'entrecreuen amb les infinites possibilitats que s'obren a partir dels infinits moviments que es produeixen en l'univers dels esdeveniments. 

- Potser val més abandonar... 

- Abandonar ja és actuar. És triar no triar. I això també té unes conseqüències. No et pensis que et pots lliurar d'intervenir en el curs de la història. Comprens que tot és una aposta, que la vida és un joc on cal arriscar-se? 

- Arriscar-se... Dóna'm almenys un criteri per actuar... 

- Jo no puc. Ets tu que has de saber què vols. Vols fer la revolució? Doncs fes-la. No pensis que la fas i fes-la.

(1) La Tramontana fou una revista de caire anarquista publicada a Reus des de l'any 1881 fins el 1896, fundada per Josep Llunas i Pujals. Enllaç als números de la revista:

https://www.centrelectura.cat/revistadigital/?page_id=1170

MAIG 68: FILOSOFIA, CARRER I REVOLUCIÓ

Un catàleg incomplert de filòsofs, per a un retrat incomplert d'una revolució incomplerta.

Louis ALTHUSSER (1918-1990): Filòsof del Partit Comunista

Les estructures i els “factors objectius” són més importants que els individus. Per fer la revolució, cal destruir el capital i la base econòmica material. Això transformarà la societat.

Guy DEBORD (1931-1994): Fundador de la Internacional Situacionista

La universitat fabrica massivament estudiants incultes i incapaços de pensar. Si penseu, us adonareu que el comunisme soviètic és un sistema tan totalitari com el capitalisme occidental. Tots dos es poden incloure en la categoria d’espectacle. La revolució ha de ser promíscua i convertir els espectadors en actors socials. Fem consells de fàbrica i construim a partir de l’autogestió!

Però paradoxalment, el maig del 68 a França es va aconseguir una cosa que no havien aconseguit ni Alemanya ni Itàlia: que els intel·lectuals revolucionaris fossin incorporats al sistema i convertits en pop stars anul·lant així el seu poder transformador.

Henry LEFEVRE (1901-1991): El filòsof taxista

Des del taxi ho he vist clar. Començar per canviar les grans coses no canvia res. No és la història, sinó el “moment” allò que importa. Les coses que semblen insignificants, com l’urbanisme o la “vida quotidiana”, són un factor essencial de la transformació del món. El capitalisme ha rebaixat la quotidianitat a la categoria de la repetició absurda, la monotonia, l’avorriment, l'alienació. Cal, doncs, reapropiar-se de l’espai urbà i acabar amb la mercantilització de la vida, cal crear “moments” d’alliberament. La veritable revolució és la de les mentalitats. De fet, a partir del Maig del 68, la família ja no va ser igual, les relacions sexuals tampoc, i vam descobrir que no hi havia només el gran poder econòmic i polític, sinó que hi havia micropoders.

Jacques LACAN (1901-1981): El psicoanalista de la bona societat

Fent una relectura de Freud, sostinc que “l’inconscient està articulat com un llenguatge”. El moviment estudiantil aquest és com un ascens del totalitarisme, perquè en realitat, els estudiants estan cercant un Amo, i el trobaran.

Herbert MARCUSE (1898-1979): Alemany exiliat i jubilat amb una pensió miserable

S'ha posat molt de moda el meu llibre “L’home unidimensional” (1964), on afirmo que la fragmentació i mercantilització dels desitjos humans i creació d'infelicitat i de falses necessitats és la clau del triomf del capitalisme. Els estudiants l'han fet seva! Els obrers ja comencen a deixar de sentir-se classe explotada, entren en el món de les classes mitjanes, s’aburgesen. Els estudiants poden ser l’alternativa al moviment obrer.

Jean Paul SARTRE (1905-1980): L'existencialista passat de moda

Confesso que tot això m’arriba una mica tard. El meu humanisme fa figa davant la moda de l’estructuralisme. Però em poso al costat dels manifestants i considero els comunistes com a principals causants del fracàs del Maig.

-->