ELS AMOS DE LES PARAULES

 «És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.

Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.

Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?

Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats totalitaris i els capitals opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. Significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent o creació humana, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.

Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!

Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.

Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?

Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.

Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força nihilista: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions, desconstruir els seus valors i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?

Forca- Perquè costa molt. L'ultradreta i la nova dreta fan un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi,... Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.

Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.

Forca- No en trauràs res, Mall. És perdre el temps....

Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de monstre, sinó de senyor o noia que s’aferren a solucions  per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.

Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (i 3)

Els antics presoners es van anar familiaritzant amb els moviments dels seus vigilants. Poc a poc van anar entenent allò que abans només podien sentir. Van anar capint que tot allò que projectaven aquells productors d'ombres no era mentida, però tampoc era veritat. Van començar a comprendre que, tot i que atrapats en la xarxa d'ombres, nedaven en un oceà de fets, de dades, d'esdeveniments. Era un èxtasi de certitud i de veracitat. Totes les dades eren verídiques, els esdeveniments excepcionals, els fets històrics, les notícies impactants, les accions sense precedents. Davant de tanta espectacularitat i tanta abundància, qualsevol opinió podia ser justificada i argumentada, perquè hi havia dades al gust de tothom. Hi havia tants fets com opinions, però tots estaven igualats per la llum dels flaixos, amb la qual cosa no hi havia pas criteri per decidir quina era millor. Tanmateix, cada opinió era reforçada amb aplaudiments i likes per part d'aquells que eren de la mateixa opinió. Fins que la discussió deixava de ser discussió, i es convertia en un monòleg entre molts contra uns altres que amb els seus fets i dades alimenten un altre monòleg paral·lel. 

Fotografia de Rui Veiga @_darkwhite_

Als presoners els va costar entendre que al darrera d'aquests vigilants/productors no hi havia ningú, sinó que el mateix prestigi de ser vigilant era ja el premi de ser vigilant. Alguns dels presoners es van veure atrets per aquest estatus, i van sumar-se a l'activitat de produir ombres, dades i fets espectaculars, de marcar el temps de consumició de cadascun, de fer aparèixer coses que en el seu mateix aparèixer desapareixien i ja no podien ser pensades per més temps.

Llum, Roc, i Teia van camuflar-se entre els racons més foscos de la caverna, protegits pel seu silenci i armats amb la seva visió cada cop més aguda. Així van poder seguir el seu camí cap a fora la caverna, vers la claror que els encegava els ulls i els obligava a fer parades, que aprofitaven per reflexionar i entendre tot allò que havien vist durant la jornada. Tenien temps per pensar, perquè el temps era seu. Perquè l'autèntica realitat no es movia, i els esperava allà fora per sempre. O almenys això creien. El que sí que sabien era que ara no podien tornar enrere; els seus antics companys es riurien d'ells si els vegessin amb aquella calma. 

Quan els presoners van aconseguir acostumar totalment la vista a la llum i es van atrevir a sortir a l'exterior, es van meravellar. Encara no podien mirar el sol directament, i s'havien de refugiar sota les ombres dels arbres, però cada nou pas era un descobriment immensament plaent. No es pot dir que ara sabessin més coses que les que sabien abans, però miraven el món amb uns altres ulls, i eren capaços de desxifrar codis, trobar sentit nou a les paraules i destronar símbols que abans eren sagrats. La llum de fora la caverna no era en sí un objecte de coneixement, ni la veritat absoluta, sinó una nova forma de mirar i de parlar. La que havien après al llarg del camí, i continuarien aprenent a partir d'ara, sense pressa.

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (2)

Foto: Pablo Ibáñez

Els vigilants no se n'havien adonat, però alguns presoners havien aconseguit deslliurar-se de les cadenes, després d'haver passat tota la seva vida davant d'un espectacle, un ball de llums i d'ombres que la costum havia convertit el real. Quan per fi eren lliures, van comprovar que les ombres que havien confós amb la realitat eren produïdes per un foc i uns il·lusionistes que des de darrera d'un mur les projectaven. Però quin sentit tenia tot allò? Qui podia tenir interès en enganyar-los? S'havien arribat a plantejar si tot allò era real, o també era un somni. O potser si era ara que estaven somniant.

Els presoners havien fet ja unes quantes reunions clandestines, i s'havien posat noms per poder-se interpel·lar. Llum, Roc i Teia tenen una conversa apart:

- Llum, abans no era tan complicat, no tenia aquesta sensació d'absurditat.

- Abans estaves enganyat, Roc. Per tant no sabies que ho estaves. Ara, almenys, saps que tot era un engany, i això és perquè ja no t'enganyes. El que passa és que ara ets conscient de tot el que no saps, i encara que no entens res, tens almenys la voluntat d'entendre.

- Però és tot tan absurd... Per què ens tenen aquí? Per què dediquen tants esforços per mantenir-nos enganyats? Què hi guanyen? O qui hi guanya en realitat? Teia, digues alguna cosa.

- No ens posem nerviosos. Repassem les conclusions a què vam poder arribar amb els nostres propis mitjans: no sabem per què, però els interessa que estiguem adormits, i pels vigilants és simplement una funció que els deu haver estat assignada. La seva feina és mantenir-nos enganyats, i si despertem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual deuen rebre alguna recompensa. Però també vam concloure que ells, a la vegada, potser també viuen enganyats, almenys en la visió que tenen de nosaltres i en el sentit de la seva feina. El que donaria sentit a tot plegat és saber qui hi ha al darrera de tot això?

- Teia, voldria tornar a principi, a aquell estat d'inconsciència i comoditat. Potser estava enganyat, però no ho sabia. Almenys no tenia aquest neguit!

- Això és impossible. Pots fer veure que no saps el que saps? Veure la veritat és com estar enamorat, no pots fer veure que no ho estàs. No hi ha marxa enrere quan ja has conegut la veritat.

- Veritat? Quina veritat. Llum? No en conec cap de veritat. Ara només sé que no sé res. I, Teia, no em diguis allò que “almenys saps això...” i que “així tens curiositat i et fas preguntes”. Ara estem estancats, i no entenem res de la nostra situació. No sé què hi fem ni cap on hem d'anar per sortir d'aquí.

- D'acord, només sabem que no sabem res. El que no sabem, no ho podem expressar ni formular, ni tan sols imaginar. El llenguatge que hem parlat fins ara no ens permet pensar diferent de com hem pensat fins ara (si és que es pot dir que hem pensat). Només podem saber què no és veritat, però no què ho és. Haurem d'anar avançant a poc a poc, admirar-nos d'allò que no entenem i anar forjant un llenguatge nou per explicar els nous perquès i formular noves preguntes. I potser, qui sap, acabar forjant nosaltres una nova realitat si no n'acabem trobant cap.

- Roc, Teia: us miro als ulls i sé que sou reals. Anem amb els altres?

FEM O FEM FUM?

El vell cafè és ple de fum. Allan encara porta fang entre les ungles dels dits gruixuts i tallats entre els quals pinsa, o més aviat aixafa, una cigarreta i aguanta un vas de cigaló. «Eppo, posa-m'hi una mica més d'anís home» «Senyor, això no ho tinc permès. Li he posat la quantitat exacta, 10 ml» «Maleïts androids! Acabareu amb nosaltres!» El soroll d'un cavall que frena davant la vidriera el distreu del seu mal humor i gira el cap cap a la noia que en baixa d'un salt, entra al cafè i deixa anar d'un cop sec sobre la barra de fusta un plec d'octavetes. «Lluitem per la justícia» hi diu. Es miren un moment. «No n'agafes cap Allan?» «Jo ja no sé què és això, Hannah. Què és la justícia? Defineix. Quin és el seu significat?»

«Allan, abans de definir el significat de justícia necessito saber el significat de significat», diu imitant la veu d'Eppo.

«Au va, no te'n fotis eh!» i tira el fum a la cara d'Eppo, que ni s'immuta.

«És una manera de dir-te que la pregunta que em fas és absurda, que no ho veus tòtil? No hem de poder definir necessàriament el significat d'un concepte perquè aquest tingui sentit per nosaltres. I si no, prova de definir «u», «número» o «no»... o «roig».

«Mira, és igual, digues el que vulguis, però sigui quin sigui el significat que totes aquestes coses tinguin per mi, com sé que el significat és el mateix per a tu? Encara que m'haguessis pogut respondre la pregunta, per variar, com ho hauries fet? Tan sols em pots donar paraules, sons. Més subtils que el fum d'aquesta cigarreta. I quina relació tenen aquests sons amb les coses? En què s'assembla el so «flor» a una flor? Com sé que quan et dic «porta'm una flor roja» estàs entenent el mateix que jo?»

«Perquè te la portaria amb un llacet i tot, amic meu, i potser ens faríem un petó. Tu creus que l'acció i la comprensió són processos diferents? La relació entre la «rosa» i la rosa, entre el «significat» i el significat, no és només mecànica i lògica. No es tracta de fer simplement un càlcul. Si fos així, aquest androide que t'ha servit el cigaló podria entendre, interpretar i revoltar-se. Entre les paraules i les coses creem vincles de forma psicològica, que ens permeten interpretar, comprendre, pensar. I això es dóna en un medi que és només nostre, però que el tenim tan a prop que ens és impossible veure'l clarament i resulta encara desconegut per nosaltres: la ment. De moment, cap mecanisme material pot imitar-la. I si no fos per ella, no podríem estar ara tu i jo preguntant-nos pel significat del significat del significat del significat ...»

«Eppo, posa una mica més d'anís home!»

RIBOTS, VIOLINS I DIARIS

Avui a Ràdio-Diògenes retransmetem en directe el diàleg fictici entre un fuster, un músic, Sòcrates i Gòrgias. Com en tots els diàlegs socràtics, allò que encén la conversa i el pensament és la voluntat d'aclarir conceptes i de trobar definicions precises. Sembla que la discussió està en un punt interessant i alhora complicat: els mitjans.

F: Un mitjà és un instrument, no una eina.

M: Però és cert que tant l'instrument com l'eina són relatius a una finalitat.

F: Posem exemples concrets. Instruments són, per exemple, un violí, una flauta o un piano. Eines són, per exemple, un martell, una barrina, unes alicates. Cada eina serveix per a una cosa, i és la més apropiada per aquella finalitat. Com millor és l'eina, millors els resultats. No és el mateix fer una taula amb un bon ribot que a amb una motoserra. Serà una taula, però serà una taula dolenta. L'eina no canvia la cosa, la fa possible.

S: Però també cal ser un bon fuster. Un bon fuster voldrà fer bons mobles (per què n'hauria de voler fer de dolents?) i a tal fi triarà les millors eines. Si no, no és un bon fuster.

M: D'acord, fuster, ja ho entenc. L'instrument és diferent. Modifica el seu producte. El compositor tria l'instrument segons l'efecte que vol aconseguir en l'oient. No és el mateix tocar una mateixa peça amb la flauta que amb el piano. Segons quin instrument s'empri, la peça tindrà un efecte o un altre sobre aquell qui escolta. Podem dir que l'instrument és ja part del producte.

Gòrgias: I el llenguatge, no és alguna cosa semblant? No és el mateix explicar la mateixa cosa amb dos llenguatges diferents. De fet, deixa de ser la mateixa cosa quan l'expliquen dues persones diferents, només pel fet que fan servir paraules, tons i expressions diferents. Cap és millor que una altra, simplement són diferents expressions de realitats diferents. Si el violí és un instrument perquè canvia la realitat, llavors el llenguatge també ho és. I si els instruments són mitjans, llavors el llenguatge també és un mitjà.

Ràdio-Diògenes: I encara podríem dir que mitjans són, per exemple, la premsa escrita, la ràdio, la televisió. Què tenen en comú amb els martells i els ribots, Sòcrates?

S: De la mateixa manera que ser bon fuster implica triar les millors eines per fer bons mobles, i ser bon músic implica fer i voler fer bona música i triar l'instrument més adequat per a cada peça, igualment el bon comunicador no només ha de voler ser veraç, sinó que ha de saber ser-ho, ha de triar el millor llenguatge per a cada cosa. Si no, ja deixa de ser veraç.

F: Podem dir, doncs, que un instrument no és una eina, però que tenen una cosa en comú: qui els fa bons és aquell qui els fa servir.

M: Sembla que estem d'acord en això.

DE VERITAT

- Ei! Has llegit això? “Veritat és aquella representació mental (idea, concepte, proposició,...) que es correspon amb la realitat.” Quin poc rigor! Aquesta definició ja pressuposa admetre que hi ha una realitat, i que es pot conèixer!

- Recordo que un tal Gòrgies ja va plantejar el problema que si hi hagués alguna veritat, no la podríem conèixer, i fins i tot si la poguéssim conèixer, no la podríem comunicar.

- És veritat! Eh vull dir,... Deia que no la podríem conèixer, perquè l'únic que jo puc conèixer és allò que jo mateix veig, i mai podré saber si allò que veig és allò que realment és, perquè per comprovar-ho hauria de tenir una perspectiva absoluta, més enllà de la meva percepció, i això no pot ser. Per tant, tot coneixement que jo pugui tenir sobre el món és només probable, ja que l'únic que sé del cert és allò que jo en percebo.

- Però diu que fins i tot si poguéssim conèixer la veritat, no la podríem comunicar!

- No, perquè allò que usem per comunicar significats i idees és la paraula. I la paraula no deixa de ser un so. Quina connexió hi ha entre aquest so i la idea que volem comunicar? Com pot un so transportar una idea d'una ment a una altra? Com sé jo que totes aquestes paraules que jo estic dient tenen el mateix significat dins la teva ment, que aquell que jo vull transmetre't? Com sé que m'has entès?

- Perquè t'ho dic jo, no? ... Ah! És clar, pot ser això que acabo de dir tingui un altre significat per a tu... Però llavors, què fem aquí parlant, si ni tan sols sé què estas entenent del que dic?

- Perquè és l'únic que podem fer. Som animals parlants, encara que només sigui per dir-nos que no ens creiem res del que diem. Com a mínim, podem ser conscients que no estem en possessió de la veritat, ni creiem cegament en allò que sentim o veiem.

- No necessites creure en res?

- A aquell que ha arribat a l'ataràxia no li calen veritats absolutes. Aquest estat de tranquil·litat d'esperit suposa la comprensió de l'absurd de tota afirmació categòrica, l'abandó del neguit per la conquesta i defensa de la veritat, i l'entrega a l'única cosa que ens és permesa: parlar, parlar, i parlar.

- De veritat?

- ...?!

- Perdona, és el costum. Hi havia un filòsof, David Hume, que deia quelcom semblant,...

- Sí, un filòsof escocès, per cert. De fet, a Escòcia i Anglaterra hi ha una tradició filosòfica important de tendència empirista i escèptica.

- Ja veig que deu formar part de la cultura. Hi ha llocs on es pot parlar de tot, perquè no hi ha res que es consideri absolutament veritat. N'hi ha d'altres on hi ha tanta veritat que no es pot parlar de res.

- És ben veritat això que dius!