dimecres, 25 de desembre de 2013

SINIESTRO EXISTENCIAL, COPPINI TOTAL






¿Cuándo fué el gran estallido?
¿Dónde estamos antes de nacer?
¿Dónde está el eslabón perdido?
¿Qué son los agujeros negros?
¿Se expande el universo?, ¿Es cóncavo o convexo?
¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos?, ¿ A dónde vamos?
¿Estamos solos en la galaxia o acompañados?
¿Y si existe un más allá? ¿Y si hay reencarnación?
¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos?, ¿A dónde vamos?

¿Qué es el ser?
¿Qué es la esencia?
¿Qué es la nada?
¿Qué es la eternidad?
¿Somos alma? ¿Somos materia?
¿Somos sólo fruto del azar?
¿Es eficaz el carbono 14?
¿Es nuestro antepasado el hombre de Orce?

¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos? ¿A dónde vamos?



dijous, 28 de novembre de 2013

RÀDIO DIÒGENES


“Benvinguts un cop més al nostre espai radiofònic. En el programa d'avui rebrem un personatge ben curiós, Epimènides de Creta, que afirma el següent: “Tot el que dic és mentida”. On és el problema?, em preguntareu. Doncs, si penseu una mica, podeu esbrinar-ho i trucar al 00 00 00, i si encerteu el problema, guanyareu una dosi de satisfacció i un viatge enlloc. Mentre esperem trucades, uns quants anuncis i de seguida tornem!

“Vols viure en una fantàstica casa a la platja, amb garatge, piscina i jardí? Truca'ns, en tenim una per a tu i la teva família, amb un bon finançament! Avís important: La família i la felicitat no està inclosa en el preu.”
“Quantes cançons has sentit dedicades a la llibertat? I quantes a una bombeta? Si vols ser lliure, no facis cas del anuncis.”
“Seny. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Qui molt avarca i poc estreny, és home de poc seny. Seny: pensa, reflexiona, parla amb els teus amics, ... i desconfia del teu banc.”
“Pren-t'ho amb calma! Comencen les rebaixes al Tall Grec! Aquí hi trobaràs de tot al millor preu, des de coses per a la llar, fins a la moda més atrevida! Omple el teu buit existencial amb unes quantes bosses dels nostres productes. Si la compra no et satisfà, te la canviem per un bon mastegot! A veure si n'aprens!”
“Amb el nou raspall Happydent, et regalem un somriure estúpid permanent. I presumeix de dentadura!”
“Amb el nou Hunda CSV dièsel, fem possible l'impossible: vendre legalment armes mortíferes disfressant-les de llibertat.”
“Amor meu, he tingut un somni, que estàvem junts per tota la vida. I tu? - Jo? Doncs que érem capaços de viure l'un sense l'altre.”

- Atenció, em diuen que tenim una trucada. Bon dia? Quin és el seu nom? 
 - Bon dia, em dic Russell, Bertand Russell. 
- Bertrand, ja sap quin és el problema? 
- Sí, el problema és que quan algú afirma que diu mentides no sabem si està dient la veritat o no, perquè si el que diu és veritat, llavors ens diu una mentida, però si el que diu és una mentida, llavors està dient la veritat, cosa que ens porta a una contradicció. I tot allò que porta a una contradicció no podem considerar que tingui cap significat. 
- Magnífic! Felicitats! El premi és per a vostè. 
- Quina il·lusió! Enlloc és un lloc on sempre havia somniat anar!
- Estimats amics, fins aquí el nostre programa d'avui. Però no deixeu de sintonitzar-nos, perquè a continuació podreu escoltar un profund silenci fins al final de l'emissió!
Ah! I si voleu saber la solució al problema, esteu atents al proper post!
(Article publicat a la revista Londarí el desembre de 2013)

LA PARADOXA DEL MENTIDER

La paradoxa del mentider és un dels exemples més antics dels diferents intents de posar a prova els límits de la lògica i de la raó, i a dubtar d'allò que es diu que és veritat o fals. De la mateixa manera que el fet que Epimènides fos cretenc, ja feia contradictori el seu enunciat “Tots els cretencs diuen mentides”, el discurs mediàtic i publicitari té molt de contradictori, tot i que el que ens vol dir és “Jo sempre dic la veritat”, que vol dir, “La ficció, el relat, l'aparença, és veritat”. Justament el lloc des d'on s'emet el missatge anul·la el missatge mateix en realitat, tot i que aparentment és un enunciat amb significat. Els mitjans són plens d'aquest tipus d'enunciats aparentment vàlids que, raonant i reflexionant, podem desvelar com a contradictoris i in-significants.
Per tant, podríem afirmar amb Foucault que no podem dir que un discurs és fals o veritat, sinó que la seva veritat és el seu poder de ser veritat, la seva omnipresència com a discurs dominador, que no serà racionalment rebatut, sinó només enderrocat per un altre discurs més poderós que s'acabi imposant. Però llavors, si això és veritat, ens hem quedat sense criteris de veritat i falsedat, i això vol dir sense criteris de llibertat, justícia, bellesa, etc?
Bertrand Russell fou un filòsof anglès que va revolucionar la lògica solucionant la paradoxa del mentider. L'enunciat només és contradictori si es considera que és autoreferent, és a dir, que parla de sí mateix. Per tant, si jo dic que tots els articles del blog són mentida, com que ho dic des d'un dels articles del blog, serà mentida, i per tant serà veritat, però si és veritat el que dic serà mentida, i així podríem continuar fins a l'infinit. Però per Russell, la clau està en canviar de lloc i de temps: no implica que els articles sempre siguin mentida, ni que l'article en el qual parlo estigui inclòs en els articles de què parlo. Aquest canvi de lloc lingüístic s'anomena “metallenguatge” o “nivells de llenguatge”. Això és un llenguatge que parla sobre el llenguatge, i que per tant queda salvat dels judicis que s'emeten des del nivell de llenguatge inferior.
O sigui que, continuant pel nostre compte amb el raonament de Russell, quan des d'un mitjà critiquem els mitjans, no té per què suposar una contradicció, de la mateixa manera que Epimènides deia que era un mentider, mentre que en un altre nivell se'n reia i deia “tonto quien lo lea!”.

Enllaços:
- Russell, Bertand: Mathematical Logic as Based on the Theory of Types http://www.cfh.ufsc.br/~dkrause/pg/cursos/selecaoartigos/Russell(1905).pdf


dimecres, 13 de novembre de 2013

INSUBMISSIÓ


No hem votat els nostres governants en la mateixa proporció en la qual ells exerceixen el seu poder. El nostre sistema electoral permet que es formin majories absolutes sobre percentatges de vots mediocres. Això no ho hem votat.
Aquest poder no és només polític. No parlem només de la majoria absoluta al parlament, sinó que a aquesta encara hi hem de sumar els tentacles que hi arriben des de les grans empreses de sectors estratègics, com les infraestructures que haurien de sustentar el país, i que enlloc d'esquelet actuen com una sangonera. Això no ho hem votat.
Aquest poder sorgit d'un càlcul pervers fa impossible el diàleg, paralitza processos de consens i promou el conflicte social; alimenta la manipulació mediàtica, infla els prejudicis cap a la diferència, i fomenta el “si no estàs amb mi, estàs contra mi.” Això no ho hem votat.
L'absolutisme acaba donant pas a un escenari esperpèntic, en el qual la democràcia s'acaba negant a ella mateixa: aquest poder, en nom de la democràcia, permet fins i tot manifestar-se a les opcions més declaradament antidemocràtiques, violentes i feixistes, en nom de la llibertat d'expressió, mentre acusa d'autoritaris aquells que expressen la seva voluntat de ser lliures i decidir sobre el seu propi cos i la seva pròpia terra. I en canvi, això no ens ho han deixat votar.
Entre totes les coses que s'aproven en el parlament, hi ha qüestions que, si es sotmetessin a referèndum, segur que el poble les tombaria: la llei Wert (model nacionalcatolicista d'educació que fomenta el castellà i la religió enlloc del català o la filosofia), la llei antiavortament, la continuïtat de la monarquia, el model d'Estat, i fins i tot la mateixa Constitució. Aquestes lleis no les hem votat.
Sotmetre's a una llei és una tria que implica reconèixer-la com a justa i convenient. L'única arma que tenim davant de lleis que creiem injustes és la insubmissió, donat que les urnes no reflecteixen la veritable voluntat d'un poble. L'única arma que tenim davant de grans empreses, incloses les de comunicació, que fomentin el sexisme, el racisme, el feixisme, i l'explotació laboral i ambiental, és el boicot als seus productes.
Sotmetre's o no sotmetre's: heus aquí la qüestió.

dissabte, 9 de novembre de 2013

ELS SIGNIFICATS DE LA LLIBERTAT


En aquests moments, el pensador del segle XIX John Stuart Mill està finalitzant la seua conferència sobre la llibertat, la qual està provocant ja algunes reaccions entre el públic de l'auditori del segle XXI. Mill ha volgut deixar molt clar que el seu és un liberalisme purament polític que no té res a veure amb el liberalisme econòmic que ha acabat soscavant la llibertat política de les persones. Com dèiem, els assistents estan ja impacients per formular les seues preguntes al filòsof. Escoltem-ho.

J.S. MILL: ...la felicitat té ingredients diferents per a cada persona, i no podem pretendre que tothom faci servir els mateixos, perquè això aniria contra el bé més preuat, que és la llibertat. Per això crec que tothom hauria de ser lliure per buscar el seu propi camí cap a la felicitat, això sí, torno a dir, sense interferir en la llibertat dels demés.

PRECS I PREGUNTES
Naixem lliures o ens fem lliures?

Es pot ser totalment lliure i decidir-ho tot (feina, família, lloc de naixement, cultura,...)? Qui pot presumir de ser totalment lliure?

És necessari sotmetre's a un estat per garantir la pròpia llibertat?

És lliure una persona que vol que decideixin per ella, que no vol decidir, en definitiva, que no vol ser lliure?

El masoquisme pot ser una elecció lliure?

És lliure una dona que decideix no denunciar el seu maltractador o el seu jefe assetjador?

Es pot ser lliure de seguir la moda o seguir els cànons estètics, encara que això signifiqui haver d'arrencar-se tots els pèls del cos, o fer dietes autodestructives?

És propi d'una societat que presumeix de defensar la llibertat de les dones tolerar anuncis amb dones preocupadíssimes per la blancor de la bugada, per les seues arrugues, per les seues concentracions de greix, en definitiva, per no ser perfectes?

És més lliure una dona que decideix assemblar-se a la Barbie, que una dona que decideix posar-se un mocador al cap?

Ens fa sentir millor creure'ns més lliures que els altres?

Té sentit condemnar algú per no voler ser lliure? O per no atrevir-s'hi?

La llibertat és un dret o un deure? Es pot obligar algú a ser lliure?

CONCLUSIÓ:
J.S. MILL: Senyores i senyors, qui sigui lliure, que tiri la primera pedra.

S'ha fet el silenci a la sala. Tal vegada es assistents estan reflexionant si la llibertat és simplement una paraula, un mite, una simple ficció, un instrument més de dominació política, o bé, contràriament, es tracta potser d'una realitat encara no present, d'una utopia, d'un lloc al qual potser no arribarem, però on val la pena dirigir-se. En qualsevol cas, no decidir és ja decidir alguna cosa. Simone de Beauvoir, Teleàgora, Filosoburg.

divendres, 2 d’agost de 2013

BLACK MIRROR, LA PANTALLA EN NEGRE, L'ANTIUTOPIA.




BLACK MIRROR
Sèrie de TV, 2 temporades, 6 episodis
Creació: Charlie Brooker, 2012
Producció: Zeppotron, Endemol
Drama
Nacionalitat: GB



No es tracta d'una sèrie agradable, sinó més aviat incòmoda, però per pensar cal una certa incomoditat de partida. Tampoc és una sèrie convencional, en el sentit que cada capítol constitueix de per sí una història tancada, amb la qual cosa no utilitza el típic truc del “to be continued” per enganxar l'espectador, que després de cada capítol pot triar si quedar-se amb el mal gust de boca d'una història futurista amb un “anti-happy end”, o bé interpretar la història com una antiutopia, una visió crítica del present a partir de la perspectiva centrada en el futur.
La sèrie posa de relleu els aspectes més problemàtics de les noves tecnologies, quant a allò que afecta la privacitat, la llibertat i la felicitat de les persones. Per exemple, a Be Right Back (Torna de seguida) una dona, enlloc d'encarar-se al dolor de la mort, acaba triant el camí fàcil de continuar parlant amb el seu difunt home a través d'una tecnologia que reprodueix comentaris, vídeos, i fins i tot la veu d'aquest, a partir del rastre digital que ha deixat durant la seva vida a les xarxes socials. Una bona reflexió sobre l'hedonisme malentès a què la nostra societat tendeix cada cop més, al·lèrgica al dolor, al sofriment o al sacrifici, que constitueixen l'altra cara d'una felicitat també malentesa com a pur plaer covard, com a simple acompliment dels desitjos.
La naturalesa dels records restaria completament capgirada en una situació com a The Entire History of You (Tota la història sobre tu), on les persones porten una petita memòria insertada rere l'orella, que va registrant tot allò que veuen i senten. Aquestes vivències poden ser rebobinades i revisades posteriorment, no només de manera introspectiva, sinó també en pantalles externes. D'aquesta manera, en el típic sopar d'amics, enlloc de l'àlbum de fotos, es pot acabar veient trossos de la vida d'algun dels convidats. Quan parlava de capgirament o de subversió, em refereixo a aquest fet de fer pública una cosa que de per si és de naturalesa privada i subjectiva: els continguts mentals. A més, significaria tornar fotogràfica una facultat que s'ha demostrat que no ho és, ja que la nostra ment, o el nostre cervell, gestiona la informació per tal recordar només allò útil, beneficiós o còmode per al subjecte. En quest sentit, el capítol posa de manifest la manca d'higiene mental que suposaria recordar-ho tot a la perfecció.
A The National Anthem (L'himne nacional), White Bear (L'ós blanc) i a Fifteen Million Merits (15 milions de punts), es posa de manifest el perill que comporta mantenir-se com a espectador passiu, ja que la figura de l'espectador és l'últim sentit de l'espectacle, i l'espectacle acaba essent la pròpia vida de les persones, fins i tot del seu dolor. Concretament, a 15 Million... fins i tot el discurs crític amb l'estructura de poder generada per la indústria de l'espectacle acaba sent absorbit per aquesta mateixa, de manera que sembla que no sigui possible sortir de “Màtrix” si no és a través d'un acte voluntariós, heroic, militant. En la societat de l'espectacle es fa patent l'estupidesa humana quan actua en grans grups o masses, encara que ara puguin ser espectadors solitaris mirant un dispositiu “intel·ligent”, amb una única fòbia: no la indignitat, no la baixesa, no la niciesa, sinó allò que ens torna la incòmoda imatge de la nostra solitud: la pantalla en negre (black mirror).

dimarts, 23 de juliol de 2013

TOT LLEGINT POPPER (2): SPINOZA

Després d'haver rebatut (en sentit popperià) les dues postures tan extremes i contràries sobre la naturalesa de la ment com el conductisme i el sol·lipsisme (en primer lloc, per irrefutables i en segon lloc, per poc raonables – vegi's enllaç al post anterior), Popper, en l'última de les seves conferències “Interacció i consciència”, considera ara la concepció spinozista del paral·lelisme entre ment i matèria, havent-se declarat ja d'entrada molt proper a Descartes.

Per Spinoza, el dualisme de Descartes no era prou rigorós, ja que suposava que cos i ment eren dues substàncies diferents i independents entre sí, però que depenien d'igual manera de la substància infinita, aquella més enllà de la qual ja no hi ha cap altra causa, els límits de la realitat, altrament dita Déu. Quins problemes troba Spinoza a aquesta conceptualització?

Per una banda, la interacció entre aquestes dues substàncies és, com a mínim, problemàtica, donada la seva naturalesa diferent. La solució cartesiana d'una glàndula pineal situada al cerebel com a punt d'intersecció entre les dues substàncies no solventava el problema de com una substància material podia influir sobre una substància no-material i al revés, essent que la glàndula pineal és, al cap i a la fi, de naturalesa material.

Per altra banda, Spinoza s'agafa a la definició aristotèlica de substància: allò que només depén d'ella mateixa per existir. Per tant, parlant amb rigor, la ment i el cos no poden ser substàncies, ja que segons Descartes depenen de la substància infinita, i per tant ja no són autosuficients. Aquí és on Spinoza dibuixa una de les imatges més belles que per mi ha donat la història de la filosofia: només hi ha una única substància infinita, allò ja no causat, que podria concebre's (com deia el meu professor Francisco Bengoechea) com un gran poliedre d'infinites cares, i la ment i el cos com dues d'aquestes cares, dos aspectes o atributs d'aquest. De fet, les úniques cares que nosaltres coneixem d'aquest infinit ésser que és el tot. La relació existent entre ment i cos seria, doncs, la que hi ha entre dos cares de la mateixa moneda, o entre la part còncava i la part convexa d'una semiesfera. La consciència seria la realitat vista “per dins”, així com el cos seria la realitat vista “per fora”. 
géode duale / dual geodesic dome
Date 21 December 2004 (original upload date)
Source: own work. 
Transferred from fr.wikipedia; 
Transfer was stated to be made by Theon.
Author Original uploader was Theon at fr.wikipedia
Permission
(Reusing this file)
Released under the GNU Free Documentation License.


Popper no creu que aquesta sigui una explicació satisfactòria de la relació entre la ment i el cos, i recorre a la mecànica quàntica per rebatre Spinoza: si la tesi de l'holandès fos certa, els electrons tindrien consciència, i, per tant, serien diferents entre ells segons les seves respectives experiències. Però resulta que segons la mecànica quàntica, als electrons no els afecta la seva història, no tenen memòria i, per tant, res diferencia els uns dels altres.

Per la meva banda no veig clara la relació entre l'argument de Popper i la tesi de Spinoza. En primer lloc, tot i que em falta molt per llegir de Spinoza, no crec que aquest defensès la idea d'una ment, entesa com a flux continu de consciència, per a tots i cadascun dels organismes i cossos materials. De fet, el grau de complexitat “mental” seria un reflex del grau de complexitat material de què gaudeix cadascun dels cossos. (Potser algun lector m'ho podrà aclarir). Segons entenc de Spinoza, el cos és l'expressió material de la ment, i la ment és l'expressió immaterial del cos, i per tant redueix el problema a una qüestió gairebé semàntica: no deixen de ser la mateixa cosa expressada de dues maneres. La cara immaterial d'un electró pot no tenir memòria, no tenir història, i no poder ser definida com a consciència, però això no vol dir que no existeixi (ep!, tampoc vol dir el contrari!).

dijous, 11 de juliol de 2013

TOT LLEGINT POPPER (1): EL SOMNI DE DESCARTES

Karl R. POPPER. El cuerpo y la mente. Paidós. Barcelona 1997. (Pròleg de José Antonio Marina.) 
Tot llegint Popper em deixo endur pels deliciosos problemes (els meus preferits, mmm!) sobre la naturalesa del cos i la ment, i la possibilitat de la seva interacció. A El cuerpo y la mente, recull de 6 conferències de Popper dictades a la Universitat d'Emory l'any 1969 amb un interessant pròleg de José Marina, a través de la dialèctica del filòsof amb el seu auditori, es van desgranant els diferents aspectes que giren al voltant de la pregunta sobre la ment, i que limiten amb camps tan diversos com la teoria del coneixement, teoria de la ciència, la metafísica, la teoria de l'evolució, la distinció humà-animal, la física, la qüestió sobre la veritat, així com el debat entre l'objectivisme i el relativisme.

La pregunta sobre la naturalesa de la ment és tan vella com la filosofia, i ha rebut diferents respostes, algunes d'elles comentades en aquestes converses. De fet, és un tema que aborda a la conferència final, "Interacció i consciència", on repassa algunes teories de la ment, començant pel conductisme, teoria segons la qual no hi hauria res al darrera de la paraula "ment", fora de la nostra conducta. En aquest sentit, la "ment" és tan sols un so, un mot, amb el qual ens referim al conjunt de les nostres conductes observables. Per Popper, la teoria és si més no ambígua: no queda clar si el conductisme afirma que no existeix la ment (llavors coincidiria amb el que anomenem fisicalisme o materialisme), o bé si simplement no es preocupa dels estats mentals com a estratègia metodològica. Popper afirma amb rotunditat que aquesta postura és falsa: en primer lloc, perquè està molt clar que existeixen els estats mentals (els records, els pensaments, les imatges mentals,... són experimentables directament per un mateix), i en segon lloc, perquè es tracta d'una teoria irrefutable, i pel pare del falsacionisme, quan una teoria és irrefutable és falsa. Més endavant tornaré a parlar sobre la falsedat i la irrefutabilitat.

Però aquesta irrefutabilitat no només és característica del conducisme, sinó d'altres enfocs contraris a aquest, com el sol·lipsista, segons el qual no puc demostrar que existeixi res fora de la meva ment, ja que tot pot ser un producte d'ella, i allò que anomeno "realitat" podria tractar-se d'una mena de somni del qual no puc despertar, i si despertés, no podria comprovar mai que estic realment desperta. És justament això el que Popper addueix contra aquesta teoria: no puc concretar quin fet s'hauria de donar per afirmar que aquesta teoria és falsa, ni es podria donar mai cap circumstància que pogués constituir una prova contra la meva teoria, ja que aquesta circumstància sempre podria ser somniada per mi. Per tant no és falsable, i per tant no és una teoria vàlida (aquí Popper és més rotund i fa servir el terme falsa). Sent conscient de la irrefutabilitat de la teoria del sol·lispsime, Popper addueix com a argument en contra que seria molt pretensiós afirmar que tot és un producte de la meva ment, fins i tot les obres de Miquel Àngel, o la teoria de la relativitat. Amb això fa refrència al que ell anomena el Món 3, un àmbit de teories, obres artístiques, etc. que un cop creades per la ment humana (Món 2), adquireixen un caràcter autònom i passen de ser una invenció a constituir una vasta geografia plagada d'indrets per descobrir, com noves propietats de les figures geomètriques, o comportaments de les partícules. 

És aquest el món objectiu a què apel·la Descartes quan argumenta contra el seu propi supòsit que el jo podria estar produint tot allò que percep, que tot es podria tractar d'un somni? Descartes acaba objectant-se a si mateix que hi ha coses que no depenen de la pròpia voluntat, i que són tan perfectes que no puc haver-les produit jo mateixa, ja que sóc un ésser imperfecte. Coses com les veritats de la geometria, coses que són tan certes que tinc la intuïció que ja existien abans que jo, i que, encara que estigui somniant, han de preexistir al somni, al meu somni, almenys.


dilluns, 1 de juliol de 2013

UN ESTAT: PER A QUÈ?

( Un cop més, els túnels espai-temporals que travessen l'univers ens permeten sintonitzar una conversa atemporal, emesa en exclusiva pel nostre canal antimediàtic. )

SÒCRATES: Benvinguts al nostre espai de reflexió maièutica. Avui volem il·luminar amb els nostres pensadors anti-tertul·lians i pre-mediàtics la qüestió: què és l'Estat?

PLATÓ: L'Estat és un instrument per materialitzar la Justícia en la mesura del possible. Per això no podria ser democràtic, perquè l'elecció del governant no pot estar en mans de qualsevol. En democràcia es podria votar qualsevol cosa, encara que no fos justa. No, el govern hauria d'estar en mans d'un equip de savis que, voluntàriament o no, i sobretot desposseïts de qualsevol interès particular, governarien en interès de tota la ciutat sencera, i no pel d'uns quants. Si, en canvi, governen aquells qui produeixen i comercien, l'estat serà per força injust. 

SÒCRATES: Us esteu referint a allò que l'Estat és, o a allò que hauria de ser?

PLATÓ: Sens dubte això segon, estimat Sòcrates. Però, sembla que l'anglès modern no hi està d'acord...

LOCKE: Efectivament, discrepo. L'Estat és el fruit d'un pacte entre persones lliures i iguals, que decideixen cedir part de la seva llibertat a l'Estat, per tal que aquest els protegeixi, i faci prevaldre les lleis i els drets que per naturalesa tenen els humans, de manera objectiva i imparcial. Per tant, si l'Estat no compleix la seva part del pacte, les parts contractants poden donar-lo per dissolt. 

SÒCRATES: Veig que també parleu d'allò que l'Estat hauria de ser, i no necessàriament del que és. 

LOCKE: Ssssí, …. es podria veure d'aquesta manera. 

MARX: Jo us diré allò que l'Estat és, i el que hauria de ser. És un mer instrument de dominació. És un pacte, sí, però entre els més poderosos per continuar mantenint el seu poder sobre les classes oprimides. Aquestes, doncs, faran el possible per destruir-lo. En conseqüència, l'Estat no hauria de ser res més que l'instrument de la seva pròpia destrucció.

SÒCRATES: En tot cas, estimats no-tertu·lians, tot i les vostres diferències, no esteu d'acord en alguna cosa? I això és: que hi ha vida política més enllà de l'Estat? Que l'Estat no és un fi en sí mateix, sinó que més enllà d'ell hi ha la Justícia, i uns principis universals? Que l'Estat, per tant, no té sentit si no és un instrument per assolir aquestes coses?

TOTS: Sens dubte, estimat Sòcrates.

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí el juny de 2013)

dimarts, 18 de juny de 2013

ELS MALS GOVERNANTS

Sòcrates deia que no existeixen els dolents, sinó només els ignorants. Aquests, per tant, no són culpables directament dels seus actes, sinó de la seva ignorància. El mal, doncs, pròpiament no existiria o, en tot cas, no necessàriament seria el producte d'una ment malvada, malintencionada o pertorbada, sinó d'una mancança, una incapacitat per captar allò que és millor i més just, per trobar el camí de la felicitat i la coherència. La bondat seria més una qüestió de saviesa i de coneixement, fins i tot de militància conscient, que no pas de la beatitud i la còmoda innocència pròpies de les bones intencions.
Miguel Brieva
Autor: Miguel Brieva
Segles després, Hannah Arendt, alemanya d'origen jueu, assistia sorpresa al judici d'Eichman, càrrec del règim nazi que havia ordenat l'extermini de milers de persones. Esperava trobar una bèstia, un dimoni, però en el seu lloc hi va veure un ésser aparentment inofensiu i gregari, que afirmava tan sols haver obeït dòcilment les ordres dels seus superiors. Fou llavors quan va entendre allò que ja deien alguns teòlegs medievals poc escoltats, que el mal no té substància pròpia, és absència de bé, és quelcom banal. I de la banalitat del mal en féu el títol d'un llibre, no sense polèmica: els estava disculpant?
Milgram comprovà uns anys després la validesa de la tesi, mitjançant un experiment sociològic, que consistia a fer creure uns voluntaris que participaven en un experiment per provar un nou mètode d'aprenentatge mitjançant el càstig. Aquests voluntaris havien d'aplicar unes descàrregues elèctriques sobre altres voluntaris, cada vegada que aquests s'equivoquessin al respondre determinades preguntes. Per sort, els crits i laments dels suposats interrogats eren fingits, però el fet és que més del 60% dels voluntaris interrogadors van arribar a aplicar descàrregues que els podrien haver causat la mort, només perquè es van assegurar que els directors de l'experiment es feien responsables de les conseqüències de les descàrregues, alliberant-se així de tot el pes que suposava saber-se l'autèntic agent de l'acció. Així de banal resulta ser el mal: delegar tota responsabilitat, declarar-se un pur instrument, reconfortar-se amb l'excusa que no hi ha més opcions. I això és el que sentim dir cada dia als nostres ministres. 

Per saber-ne més, vegeu en aquest mateix blog: La banalitat del mal

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, el maig de 2013)

dimarts, 4 de juny de 2013

LA CUINA DE LA RÀBIA

Si els dolents no existissin, ens els hauríem d'inventar. Són tan pràctics! És gràcies a ells que ens sentim bones persones, que alguns polítics se senten bons polítics, que els estudiants se senten bons estudiants, que els ciutadans es senten bons ciutadans, … Gràcies a ells podem dissimular els nostres vicis, les nostres mancances i les nostres baixeses. Al seu costat tot sembla disculpable. Quantes vegades no hem fet servir l'odiosa comparació amb aquell que ho fa “pitjor” que nosaltres, per treure'ns el sentiment de culpa de sobre i reconfortar-nos amb l'escalforeta de la llana de la mediocritat? Nietzsche en diria “instint de ramat”.
Posi un dolent en la seva vida! Només cal agafar una acció que considerem dolenta o contra determinades normes, afegir-li una mica de pebre i vinagre per destacar-ne la fortor, amassar-ho tot fins obtenir una massa fastigosa, flexible i enganxosa, i fer-la servir de segon terme de la comparació en qualsevol circumstància. En cas necessari, tirem la massa contra la superfície desitjada i... xas! Qualsevol altra cosa al seu costat es converteix en pura innocència!
L'antiguitat de la recepta és encara ignorada, però la seva pràctica s'ha anat transmetent al llarg de la història. Els westerns de Hollywood en són un bon compendi: la mateixa ferocitat malvada dels indis justificava plenament el seu extermini, donat que les pobres víctimes anglosaxones, portadores de la bondat i el seny de l'esperit europeu, tenien la Raó de la seva banda.
Igualment, qualsevol política, comparada amb la del nazisme, sembla un acte de benevolència: la dictadura dels banquers, la política dels desnonaments, fins i tot el règim de Franco (dictablanda, en deien!). Quan hom es vol purificar, només cal anomenar l'altre “pecador”, “terrorista”, “nazi-golpista”, o qualsevol dels altres noms de Llucifer, i empastifar-lo bé amb la massa que hem reservat per al cas.
La recepta fa furor: alguns estats, com Israel i els EUA, s'escuden rera el terrorisme musulmà per justificar la seva expansió. El dimoni del judaisme es converteix, a la vegada, en la justificació per a la implantació d'un estat talibà a Egipte, on es tolera la violació de les dones al mig de la plaça Tahrir.
Ai! Què faríem sense els dolents! I, …. ai! Quina por que em fan els bons! Espero que no els hagi agradat la recepta. Mal profit!

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, l'abril de 2013)

dimecres, 17 d’abril de 2013

CRÒNIQUES VULCANIANES


A principis del segle XXI, a conseqüència d'un nou col·lapse de l'economia capitalista terrícola, va sorgir un moviment mai vist fins llavors, el moviment de la indignació, altrament dit “dels indignats”. Els filòlegs de la Federació que estan analitzant aquell període històric, han intentat esbrinar el sentit de l'expressió “ser un indignat”, ja que segons els diccionaris de l'època, “indignat” era el participi del verb “indignar”, que volia dir “revoltar algú amb un acte, un capteniment, etc., indigne.” Per tant, una persona indignada es trobava en un estat provocat per l'acció d'indignar, i per tant, s'havia de dir que una persona “està” indignada, i no que “és” una indignada. Tanmateix, a les persones que es mobilitzaven perquè estaven indignades, se'ls tractava com si “fossin” indignats, com si formessin part d'un grup tancat, com el grup de les persones que “són” metges, culés, germanoparlants o cristianodemòcrates.
Curiosament aquest terme va passar fins tot a tenir una connotació despectiva, tot i tractar-se d'un mot que provenia de l'antiga paraula “dignitat”. Hi ha, doncs, una relació evident: només aquell qui té dignitat pot indignar-se. Se'ls criticava com si tinguessin alguna responsabilitat política, acusant-los d'estar mal organitzats, de no tenir líders, ni una línia ideològica clara. En definitiva, com si fossin alguna cosa més que persones indignades.
Molts estudiosos, com Surak de Vulcano, han coincidit que el tractament que van rebre des dels mitjans era incorrecte, no només des d'un punt de vista lingüístic, sinó també des d'un punt de vista polític, donat que es va confondre un símptoma amb la malaltia. Un sistema i uns governs malalts van generar un planeta malalt, i com a conseqüència, un poble indignat.
Amb la perspectiva que ens dóna el temps, avui podem afirmar que va ser molt beneficiós per a la humanitat i el planeta Terra que fossin colonitzats per l'espècie vulcaniana, molt més lògica i racional. A partir d'aquest fet, la Terra va entrar a formar part de la Federació Unida de Planetes, l'any 2161, instaurant-se un nou règim meritocràtic, abolint qualsevol sistema de castes, la manipulació genètica amb fins bèl·lics, el tracte cruel contra la població i la manca de drets civils dins de l'Estat.

Montse Garcia. Article publicat a la revista Londarí, el maig de 2013.

diumenge, 24 de febrer de 2013

FILOSOFINA 550 mg EFG

Aquest medicament pertany al grup dels antidogmàtics no apàtics ni gregaris.

Aspecte del producte: Es presenta en forma de diàleg oral, o bé de text escrit.

Composició: Esperit crític, pensament lògic, creativitat, reflexió ètica, metafísica, reflexió política, llibertat d'expressió, empatia.

Indicacions: Usar en cas de pensament únic, moderat o intens, crisis agudes de demagògia, intolerància a la diferència, desafecció política, o simplement ignorància.

Posologia: Com a pauta general, la dosi diària oscil·la entre la conversa de cafè diària, i la lectura de tres llibres a la setmana.

Ús en nens: En cas de 3er i 4rt ESO, s'utilitza 1 hora a la setmana. Es recomana augmentar la dosi tan aviat com sigui possible.

Ús en adults: En cas de cursar 1er de Batxillerat, 2 hores setmanals, i en cas de 2n de Batxillerat, 3 hores. També es recomana augmentar la dosi abans no sigui massa tard, o en tot cas, mantenir-la.

Possibles efectes adversos: Inconformisme, dissidència, incredulitat general, alteracions en la percepció de la realitat, qüestionament dels prejudicis, lliure pensament, molèsties al poder.

Si oblidà usar aquest medicament: Prengui's tranquil·lament una dosi doble per compensar la dosi oblidada.

Si interromp el tractament: Hi ha un perill seriós de regressió a situacions de totalitarisme, plutocràcia, manipulació i uniformització de la societat. En qualsevol cas, surti al carrer a manifestar i compartir el seu problema.

Compatible amb: Ciència, art, literatura, música, història, llengües mortes i llenguatge computacional, entre altres.

Aquest medicament se li ha receptat a vostè, i ha de recomanar-lo a altres persones, encara que no tinguin els mateixos símptomes, ja que no pot perjudicar-los.
No mantenir fora de l'abast dels nens. No caduca.

ADVERTENCIA DEL MINISTERIO DE EDUCACIÓN: Según estudios de los Laboratorios Wert, este medicamento está considerado muy peligroso, ya que contribuye al desarrollo de la conciencia y la capacidad crítica. Por este motivo se recomienda reducir drásticamente su presencia en los centros de enseñanza públicos y privados, en beneficio de otras materias más convenientes para la formación del espíritu nacional y católico.

dimecres, 30 de gener de 2013

EL PODER DE LA FILOSOFIA

Em rebenta haver d'estar justificant la presència d'una assignatura (qualsevol que fos!) dins el curriculum de secundària. És evident que caldria que qualsevol estudiant hagués rebut, en la seva etapa d'ensenyament obligatori, unes nocions de llatí, de grec, d'art, de música, de filosofia. Però em disposo a parlar d'aquesta última, perquè si no la defensem els filòsofs, qui ho farà?
Segurament ja he escrit alguna vegada en aquest blog el meu convenciment que la filosofia és una assignatura que hauria de tenir el caràcter d'instrumental, ja que potencia unes habilitats de pensament que no es treballen en cap altra àrea, però que es poden aplicar després a totes les àrees. Em refereixo a la capacitat de raonament lògic i lingüístic, la capacitat d'anàlisi i rigor, l'habilitat creativa de cercar noves hipòtesis a problemes antics, i la capacitat de comprensió i empatia amb altres maneres de pensar. Es tracta d'una assignatura on l'estudiant no queda indiferent i es sent interpel·lat directament, veient-se obligat a pronunciar-se, a formar-se una opinió, a sentir-se ciutadà, no només del seu país, sinó del món.
Heus ací un estudi d'Educational Testing Service (organització que evalua l'eficàcia de diferents assignatures), que corrobora l'eficàcia de la filosofia per sobre d'altres assignaures en l'assoliment de les competències, sobretot la lingüística i l'analítica.


DIÀLEG IMPOSSIBLE SOBRE UNA INVESTIDURA ESCENIFICADA

 
(A la conversa entre Sòcrates i el seu deixeble Trasímac sobre la justícia, comencen a aparèixer interferències espaciotemporals dignes de reflexió metafísica, vibracions provinents del debat d'investidura del president de la Generalitat de 2012, on es posa en evidència la lucidesa dels nous diputats i la demagògia política d'uns altres, fet que provoca un forat en l'espai-temps de la reflexió filosòfica, fenomen per altra banda bastant corrent.)

TRASÍMAC: Desobeir la llei és sempre injust?
CIUTADÀ RIVERA: En un Estat de dret, l'acte de desobediència és un acte d'heroisme retro. Quin “atràs”! En una democràcia! En un estat de dret on les llibertats del ciutadans estan garantides per la llei! On cadascú pot parlar la llengua que vulgui, pensar el que vulgui, …
LOCKE: Ha! Que li ho expliquin a Sòcrates, que va ser condemnat a mort dins un règim democràtic!
TRASÍMAC: És això cert, oh Sòcrates?
SÒCRATES: Si la justícia es limités a allò que diu la llei, tot i tractar-se de lleis aprovades per un parlament, no hi podria haver lleis injustes. I està clar que n'hi ha! Lleis que permeten desnonaments de famílies senceres, cobrament de comissions astronòmiques, l'enriquiment dels buròcrates i banquers a costa dels impostos de la gent treballadora i consumidora, …
LOCKE: Fins i tot nosaltres, els primers liberals del s XVII, pares de l'Estat de dret, reconeixíem el dret a la insubmissió davant de lleis injustes!
CIUTADÀ RIVERA: Però una democràcia ja garanteix un estat on les lleis defensen els drets i les llibertats dels ciutadans!
SÒCRATES: La meitat dels diputats asseguts al parlament no sabeu què vol dir “Estat de dret”. Aquest implica que les lleis orientin i limitin l'acció del govern. Però qui dicta aquestes lleis? Qui vetlla perquè s'interpretin des de la bona fe? Qui vigila que no entrin en conflicte amb els Drets fonamentals? I el que és més important: en democràcia es poden aprovar lleis injustes, es pot aprovar la pena de mort, ...
DAVID FERNÀNDEZ: I encara més, en una dictadura, el dictador es pot atenir a unes normes prèviament establertes i, per tant, continuar cenyint-se als límits d'un Estat de dret! Actualment, les lleis no impedeixen que el poder econòmic exerceixi una dictadura de fet, i de forma legal. I no només això, la majoria dels drets de què gaudim ara han estat conquerits gràcies a la desobediència civil.
ROSA LEE PARKS: Tens tota la raó! Un petit gest d'una dona pot ser un gran pas per la humanitat!

Montse Garcia Castelló. (Article publicat a la revista Londarí el gener de 2013)

dilluns, 7 de gener de 2013

LA LLIBERTAT AJORNADA O EL FORMAT “.desig”


Fa por que alguns desitjos es facin realitat, perquè llavors deixen de ser-ho. Però el desig és així, la seva naturalesa és contradictòria: forma part de la seva essència la tendència a realitzar-se i, per tant, a autoaniquilar-se. És ben coneguda aquesta faceta que molts filòsofs han coincidit en anomenar “la llei del desig”, una espiral de ser i no-ser, de tenir i no-tenir, que s'estira fins a l'infinit, moguda per un petit ésser que té l'extranya propietat d'”encara no ésser”.

La llibertat és un d'aquests desitjos. Tothom vol ser lliure, ...però encara no. És que el format “.desig” és més emocionant, agradable, engrescador, que el format “.real”, perquè quan es desitja alguna cosa és justament perquè encara no es té, i aquest “encara-no-tenir” és tan excitant com un estat d'enamorament, com una promesa sostinguda.

“Amb aquest cotxe, no hi ha límits!”, “Compra't la casa dels teus somnis!”, “Connecta't amb el món a la velocitat de la llum!”, … en definitiva: “Sigues lliure!” Missatges prometedors que obvien el preu de la gasolina, les despeses de manteniment, les tasques de neteja, les factures, els impostos, l'esforç, i totes aquestes típiques molèsties que comporten les coses tingudes en format “.real”. És un gran avantatge: llibertat sense els inconvenients que comporta la reponsabilitat, el compromís, la constància, el sacrifici, el risc,...totalment independent! Una ganga! Compra la llibertat, ara en un format més lleuger i pràctic: el format”.desig”, i paga'l en còmodes plaços, cada quatre anys.

Aquesta és la llibertat com a producte de consum, com a objecte d'una campanya, com a encara-no ser-lliure. I la llibertat de ja-ésser-lliure, no pot ser una promesa, no pot ser ajornat a l'infinit, no pot ser una mercaderia. La llibertat, com la independència, és una habilitat , com caminar, nedar, escriure: o s'exerceix o no s'exerceix, i es té exercint-la, és una qüestió de pràctica. Però no es pot comprar ni amb vots, ni amb promeses, ni és res que un altre ens pugui donar, ni tampoc allò que un altre pot exercir per nosaltres. Potser caldria prendre's la llibertat ja.

(Article publicat a la revista targarina Londarí, núm.1, el gener de 2013. )