dijous, 28 de novembre de 2013

LA PARADOXA DEL MENTIDER

La paradoxa del mentider és un dels exemples més antics dels diferents intents de posar a prova els límits de la lògica i de la raó, i a dubtar d'allò que es diu que és veritat o fals. De la mateixa manera que el fet que Epimènides fos cretenc, ja feia contradictori el seu enunciat “Tots els cretencs diuen mentides”, el discurs mediàtic i publicitari té molt de contradictori, tot i que el que ens vol dir és “Jo sempre dic la veritat”, que vol dir, “La ficció, el relat, l'aparença, és veritat”. Justament el lloc des d'on s'emet el missatge anul·la el missatge mateix en realitat, tot i que aparentment és un enunciat amb significat. Els mitjans són plens d'aquest tipus d'enunciats aparentment vàlids que, raonant i reflexionant, podem desvelar com a contradictoris i in-significants.
Per tant, podríem afirmar amb Foucault que no podem dir que un discurs és fals o veritat, sinó que la seva veritat és el seu poder de ser veritat, la seva omnipresència com a discurs dominador, que no serà racionalment rebatut, sinó només enderrocat per un altre discurs més poderós que s'acabi imposant. Però llavors, si això és veritat, ens hem quedat sense criteris de veritat i falsedat, i això vol dir sense criteris de llibertat, justícia, bellesa, etc?
Bertrand Russell fou un filòsof anglès que va revolucionar la lògica solucionant la paradoxa del mentider. L'enunciat només és contradictori si es considera que és autoreferent, és a dir, que parla de sí mateix. Per tant, si jo dic que tots els articles del blog són mentida, com que ho dic des d'un dels articles del blog, serà mentida, i per tant serà veritat, però si és veritat el que dic serà mentida, i així podríem continuar fins a l'infinit. Però per Russell, la clau està en canviar de lloc i de temps: no implica que els articles sempre siguin mentida, ni que l'article en el qual parlo estigui inclòs en els articles de què parlo. Aquest canvi de lloc lingüístic s'anomena “metallenguatge” o “nivells de llenguatge”. Això és un llenguatge que parla sobre el llenguatge, i que per tant queda salvat dels judicis que s'emeten des del nivell de llenguatge inferior.
O sigui que, continuant pel nostre compte amb el raonament de Russell, quan des d'un mitjà critiquem els mitjans, no té per què suposar una contradicció, de la mateixa manera que Epimènides deia que era un mentider, mentre que en un altre nivell se'n reia i deia “tonto quien lo lea!”.

Enllaços:
- Russell, Bertand: Mathematical Logic as Based on the Theory of Types http://www.cfh.ufsc.br/~dkrause/pg/cursos/selecaoartigos/Russell(1905).pdf