dimecres, 21 d’octubre de 2015

REFLEXIONS D'UN BIDET


 
Què hi faig aquí, penjat en una de les parets d'aquest museu, fent companyia a les obres d'art més importants del segle XX ? Com és que la gent em mira amb aquesta cara tant seriosa i a la vegada escèptica? Quan estava al pis dels meus usuaris en posició horitzontal, em feien servir i prou, però no em miraven tant. Bé, quan havia estat a la botiga sí, però llavors era mes divertit: em prenien les mides, comentaven el meu color i em comparaven amb els culs dels clients. Però ser aquí és molt diferent. Segons tinc entès, això és perquè ara sóc art. Què carai deu tenir això de l'art, que produeix tals efectes sobre la conducta de les persones? De fet, deu resultar sorpernent veure'm aquí penjat, i segurament l'artista que m'ha penjat busca justament una reflexió: un bidet penjat a la paret d'un museu no fa cap altra cosa que preguntar si un bidet penjat a la paret d'un museu pot ser art. De fet, està provocant que la mateixa obra d'art (en aquest cas, jo) porti en si la pregunta sobre si ella mateixa és art. 
 
Aquí hauria de referir-me al filòsof Hegel que, al segle XIX, ja parlava d'una certa crisi del significat de l'art. Pensava que l'art autèntic era aquell en el qual el contingut i la forma estaven en un perfecte equilibri: el significat de l'obra no anava més enllà d'ella mateixa, i estava perfectament integrat en el conjunt de significats de la cultura i la societat gregues. Però en la fase del post-art (tal com ell l'anomenava) el contingut és massa gran per la forma. Allò que es pretén transmetre, allò que la nostra època necessita expressar, ja no cap en la forma artística i per completar l'obra es fa necessari un discurs paral·lel, una interpretació només accessible als iniciats, i per tant, sense cap lligam amb la cultura, la societat, el poble - o com en vulguem dir - i a més, sembla que amb tota la intenció de fer-ho, de sortir de la quotidianitat, de crear significats nous. Sembla que la llibertat absoluta del geni creador ha donat lloc a la banalitat, a una manca de criteris i de valors que a Hegel no satisfeia en absolut. 
 
És per tot això que estic penjat a aquesta paret. Sóc un desafiament a aquesta banalitat i a la vegada la culminació d'aquesta. Però tot això ho deuen estar pensant també els que miren?

dimecres, 14 d’octubre de 2015

LLUITA DE CLASSES

Els altres ja fa estona que han marxat cap a la reunió del sindicat. El treballador s'ha quedat sol, amb la fàbrica a les fosques, amb el cos adolorit, però diuen que dignificat pel treball, mirant la màquina de fit a fit, el progrés davant seu. Mentre l'enginyer l'observa des de darrera els seus plànols, l'obrer es pregunta què és el millor, si el progrés o les persones, cosa que el porta a reflexionar en veu alta sobre l'essència de la bondat.

Què és allò que fa bona una cosa? Quan és valorada o estimada diem que és bona. Però la qüestió essencial és: és estimada perquè és bona, o és bona perquè és estimada? Si s'estima perquè és bona, ens trobem una altra vegada davant el problema d'haver de definir «bona». Per altra banda, si és bona perquè hom l'estima, llavors l'essència de la bondat no és res més que el fet de ser estimada.

L'enginyer, fins ara atent, reacciona.
I no és així? No hi ha coses bones o dolentes «en sí», sinó que aquestes ho són depenent de l'apreci d'altres. Una cosa bona és una cosa desitjable. I només es pot provar que és desitjable si de fet la gent la desitja. Seria absurd desitjar una cosa dolenta.

Mentre mira com una pagesa salta del seu carro ple de palla, l'obrer respon.
Però llavors, si ningú valorés la justícia, aquesta no seria una cosa bona. Si ningú apreciés la valentia, ni la temperança, ni la força, llavors aquestes deixarien de ser virtuts desitjables. I també passaria al contrari: que tothom desitgi la riquesa, la comoditat, la ignorància, la niciesa, l'ostentació, la malaltia o l'enveja, indica que aquestes coses són bones? No, jo penso que el fet que una cosa sigui desitjada no implica que sigui desitjable.

La pagesa, que s'arreglava els cabells esbullats mentre fitava el sindicalista, deixa anar un esbufec i afirma:
No es tracta de si quelcom és desitjat, sinó de qui ho desitja. Aquell qui detenta el poder defineix amb el seu desig allò que és bo, i amb el sol fet de desitjar-ho, ho fa desitjable. D'allò que tu en dius ostentació, alguns en diuen elegància, allò que per a tu és niciesa, per altres és orgull, la malaltia a què et refereixes l'anomenen distinció, i la ignorància, intel·ligència. El llenguatge és sobirà, i qui té el llenguatge, té el poder de posar noms, no pas per plaer, sinó simplement per amor al poder. Per això en el fons allò bo és allò desitjable, perquè allò bo no és més que poder. I qui no vol el poder?

L'enginyer se'n torna cap a casa. El treballador s'apressa cap al local del sindicat. La pagesa s'enfila al carro i s'endinsa en la foscor del camí.


(Publicat a Londarí 29, juny de 2015)

dimecres, 7 d’octubre de 2015

EL PROFESSOR I LA CIUTAT. UNA MICA D'AIGUA A LA PICA



El professor es troba davant una classe de noies i nois desmotivats, disposats a no fer res. No pot recórrer a l'autoritat, perquè d'entrada no se li reconeix, i és molt difícil imposar-la quan no hi ha un sistema repressiu al darrera que li doni cobertura logística.

L'alumne A no troba el sentit als discursos dels professors, i fa el possible per tenir converses amb missatges secrets o, què carai!, no tan secrets, que el profe s'adoni que aquí no hi té res a fer! «Tu qui ets per manar-me a mi?», és la pregunta màgica. La resposta sempre el fa riure: «Sóc un professor d'aquest centre.» Només cal treure l'argument après de sempre: «Jo sóc lliure i tinc dret a fer el que vulgui.»

Tot i estar en democràcia, despreciem la democràcia, sigui perquè porta molta feina, sigui perquè ens fa por. La correcció política, la veneració de la llibertat i la igualtat, ha derivat en nihilisme: la llibertat i la igualtat absolutes, sense un treball i una educació al darrera, porten a una malinterpretació d'aquestes com a desídia, i indiferència. És per això que per a molts, al llarg de la història, la democràcia ha estat vista com un perill, i en canvi l'autoritat i l'ordre com la solució.

El professor pensa en el problema que ja anunciava Nietzsche: la correcció democràtica porta al nihilisme. Què fàcil seria tot si el professor tingués un exèrcit armat al darrera, que pogués exercir una repressió implacable contra aquells qui no accepten la seva autoritat! Al cap i a la fi, ell és el savi, i qui millor sap què li convé a l'alumne! El professor somnia amb aquesta possibilitat, però immediatament pensa en l'absurd d'una educació repressiva: seria un oxímoron.

L'autoritarisme s'ha mostrat com un sistema inacceptable, atès que imposa l'ordre, però no l'instaura de veritat. Alguns el desitgen en secret, però els resulta massa incorrecte o, simplement, passat de moda. La solució d'urgència ha estat disfressar l'autoritarisme de democràcia.

El professor es planteja la possibilitat de deixar la responsabilitat de la classe als alumnes. Al cap i a la fi, per ser lliure cal ser responsable. El seu costat tradicional li diu que la classe resultarà massa sorollosa i caòtica. Tard o d'hora, però, sortirà un alumne que no suportarà això i serà ell mateix qui ordenarà als altres que callin i imposarà la seva autoritat. Llavors sortirà algun defensor de la igualtat i la llibertat, i en nom d'aquestes es tornarà a imposar la xuleria. És clar, quan res no val, tot s'hi val, i això acostuma a portar a un altre tipus d'autoritarisme pitjor: el de l'ignorant.

L'assemblearisme ha estat directament descartat, tant a les escoles, com a les ciutats. Massa caòtic, massa bàrbar, massa llibertari.

El professor pensa que el fet de deixar l'autoritat no implica que no hi hagi cap norma. Als alumnes els convenen les normes per ser lliures, només es tracta de fer-los veure que les necessiten per poder entendre's. Recorda la teoria d'un filòsof pedagog sobre com fer filosofia a l'escola, sobre com conduir una discussió a classe. Cal que vegin la necessitat d'unes normes que fan possible el diàleg, que no són una imposició a la seva llibertat, sinó la condició de possibilitat de la seva llibertat: que les opinions siguin expressades de manera clara, que escoltin a l'altre igual com ells volen ser escoltats, que exigeixin definicions, que siguin consistents i no es contradiguin, que no donin res per suposat, que aprenguin a veure les fal·làcies i els arguments enganyosos, que demanin raons i arguments a l'altre, que s'acostumin a dir com saben el que saben, i, principalment, que exigeixin que aquestes normes siguin acceptades i respectades per tots.

L'assemblea no és una tertúl·lia radiofònica plena de fal·làcies i d'afirmacions grandiloqüents, gratuïtes i injustificades, com tampoc és una histèrica discussió-espectacle de contínues interrupcions, crits i aplaudiments, on hi ha guanyadors i perdedors. Una assemblea requereix unes normes que la facin possible. Perquè no hi hagi líders, perquè la llibertat sigui possible, no n'hi ha prou amb abolir l'autoritat, cal formar ciutadans savis.

El professor pensa que amb una hora a la setmana no serà prou, però està disposat a intentar-ho. Una mica d'aigua a la pica.


(Publicat a Londarí n. 25, maig de 2015)