dissabte, 24 de desembre de 2011

BLADE RUNNERS: PROTECTORS O ASSASSINS?

El film Blade Runner és una pel·lícula nord-americana dirigida per Ridley Scott l'any 1982. La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra. Aquests replicants tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d'empatia. Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després d'una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula es planteja el dilema sobre si a un androide molt evolucionat i que es comporta igual que un humà se li poden atribuir les mateixes emocions i pensaments que a un humà, i el mateix dret a la llibretat i a la vida.

SIMIS O HUMANS?


Títol: El Planeta de los Simios
Any: 1968
Director: Franklin J. Schaffner
Argument: Pierre Boulle
Durada: 112'
Intèrprets: Charlton Heston, Roddy McDowall, Kim Hunter, Maurice Evans.

En un futur indefinit, els tripulants d'una nau espacial impacten contra un planeta desconegut, on viuen humans en estat salvatge, mentre que els éssers intel.ligents són simis. Aquests intenten empresonar els astronautes, que hauran de lluitar per demostrar que són éssers intel.ligents. Es tracta d'un procès evolutiu invertit? L'interrogant es resol al final de la pel.lícula, una obra mestra del cinema de ficció, que indaga en el més profund de la naturalesa humana, els fonaments de la seva dignitat, i la seva relació envers els altres éssers vius. 
El film ha inspirat una precuela (una pel.lícula que narra l'acció que va succeïr abans de la pel.lícula original): El origen del planeta de los simios, també molt recomanable, però amb molta més acció i no tan magistral com la seva predecessora.

EVA I EL DOCTOR ISHIGURO


Títol: Eva
Director: Kike Maíllo
Guió: Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra.
Actors principals: Daniel Brühl (Alex), Marta Etura (Lana), Claudia Vega (Eva), Lluís Homar (Max).
Any: 2011

Un cop més la ciència ficció, i aquest cop produïda a casa nostra, ens planteja un dels problemes centrals de l'antropologia filosòfica: què vol dir ser humà? Si existís una màquina tan perfecta que s'hi assemblés, seria realment perfecta? I podria ser considerada tan lliure com un ésser humà, i amb els mateixos drets fonamentals? Pot experimentar emocions? Interrogants ja plantejats en altres pel.lícules com Blade Runner, de Ridley Scott o IA de Steven Spielberg.
La pel.lícula es desenvolupa en un futur indefinit, a la Universitat de Santa Irene, situada també en un lloc indefinit. El seu protagonista, Alex, s'especialitza en la creació de robots capaços d'aprendre de la pròpia experiència i de desnvolupar les seves pròpies emocions i el seu propi caràcter, de manera que podríem parlar d'exemplars únics, singulars i insubstituïbles, com els humans. 
La pel.lícula ha estat escollida per inaugurar l'edició 2011 del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, aquest cop dedicada a la Intel.ligència Artificial. Tot i que sembli que estem al terreny de la ciència-ficció, el cartell del festival exhibeix un personatge molt real: el geminoide d'Iroshi Ishiguro,  catedràtic de la universitat d'Osaka i creador dels geminoides Geminoid H1-2 i Gemoinoid F. El doctor Ishiguro va realitzar fins i tot una conferència organitzada pel festival i Cosmocaixa sobre les seues investigacions entorn a allò que ell anomena "creació de presència humana". Aquestes generen múltiples interrogants filosòfics com la realció entre els creadors i els creats, el paper de la robòtica dins la societat en un futur pròxim, o la mateixa naturalesa humana. De fet, els estudis en Intel.ligència Artificial han estat motivats des d'un principi per la voluntat d'esbrinar el funcionament del pensament humà, ja des de la primera gramàtica universal de Leibniz al segle XVI, el primer intent de contruir un "programa" capaç de reproduir el pensament racional (en aquest cas, no només humà, sinó sobretat diví, universal), fins a Alan Turing (1912-1954), el considerat creador de la compudarora tal i com l'entenem avui dia.  Fins a quin punt les màquines poden ser un reflex nostre, és una primera qüestió, però l'altra és: arrivarem nosaltres a transformar-nos amb elles? De moment, en veure que ell envellia i el seu geminoide no, el doctor Ishiguro ja es va fer fer una operació estètica per assemblar-se més a la seua rèplica. 
I un cop més de la ficció a la realitat: la pel.lícula Eva disposa també d'una pàgina web on, apart de la informació sobre el film, ofereix al visitant la possibilitat de realitzar un test emocional, i visitar la uniersitat (això sí, fictícia) de Santa Irene, capdavantera en investigacions sobre IA. 

Enllaços:

http://www.evalapelicula.com/
http://proyectonaschy.wordpress.com/2011/10/04/sitges-2011-los-geminoides-ya-estan-entre-nosotros/
http://www.lavanguardia.com/ciencia/20111011/54229819875/hiroshi-ishiguro-los-humanos-llegaran-a-enamorarse-de-los-androides.html

divendres, 23 de desembre de 2011

QUE PARLIN ELS JOVES

Divendres 16 de desembre es va celebrar la III Jornada de filosofia de l'Alt Empordà en commemoració del dia mundial de la filosofia, amb més de 200 alumnes de batxillerat debatent sobre El mite del progrés i una conferència magnífica de Gregorio Luri.

Felicitats als companys empordanesos per la seua iniciativa!

Aquí trobareu un petit reportatge de l'acte:

dilluns, 19 de setembre de 2011

PLATÓ I LA FÀBRICA D'OMBRES

Una vegada més, una cançó de Mazoni m'inspira una entrada (o millor, una finestra) per a l'Habitació Xinesa: "Apocalipsi Now", un retrat modern de la caverna de Plató, només il.luminada per llums artificials i flaixos efímers. Una realitat construida pels mitjans: publicitat, tertúl·lies radiofòniques, pel.lícules de molt dubtosa qualitat, espectacles grotescos, golejades substitutives de fanatismes religiosos i altres subproductes de la indústria mediàtica; una fàbrica d'aparences espesses que es fan opaques i es materialitzen  en una mena de realitat, no pas per la seva autenticitat, sinó per la quantitat de quilowats que exhibeixen. Noam Chomsky en diu "la fàbrica del consens".
Si això és així, som encara al fons de la caverna com aquells presoners encadenats  que Plató, ja al segle V aC, pretenia alliberar, projectant la seua República ideal. No són vint, sinó vint-i-cinc segles de captivitat. És que realment es pot sortir del món de les aparences, i guaitar la realitat a ull nu, o bé és que l'ésser humà és mediàtic per naturalesa i, com diria Nietzsche, s'autoenganya per no veure la seva pròpia misèria, per fàstig de sí mateix?




El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now


Sentim tertúl·lies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now


Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now


Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

NO SIGUIS ANIMAL I DUBTA!!

"Un animal pot tenir un dubte?" - va dir el Marc, de 1r d'ESO. "Bona pregunta!" - vaig dir-li, agradablement sorpresa. Tot intentant definir què vol dir pensar i si té a veure amb fer-se preguntes, sorgeix el problema sobre si els animals poden pensar també o no. La pregunta, doncs, té molt sentit, donat que, si no tens dubtes, no et fas preguntes, i si no et fas preguntes, és que no penses.
Per investigar sobre la pregunta, podríem començar explicant el cas de l'ase de Buridà. Segons Buridà, escolàstic francès del s. XIV, un ase amb dos munts de pinso exactament iguals davant seu, i situats a la mateixa distància, es moriria de gana, perquè no tindria cap criteri per triar-ne cap dels dos. 
La paradoxa vol mostrar la dificultat del problema del lliure albir, quan aquesta llibertat es redueix a simple indiferència. Si no hi ha preferència, no hi ha la possibilitat de d'elecció. 
Però podriem objectar a Buridà que el problema no rau tant en l'equivalència de les opcions, sinó en el fet de ser un ase, o un humà.  En l'ase prevaldria l'instint de supervivència, i per tant, no es plantejaria mai un dubte com aquest. En el cas de l'home, si fos una qüestió de supervivència, segurament tampoc es deixaria morir de gana, però és veritat que dubtem moltes vegades davant una disjuntiva on les diferents possibilitats ens semblen equivalents, igual de bones o de dolentes: votar un partit o l'altre, posar un canal o un altre, triar una feina o una altra, ajudar una persona o una altra,... Totes aquestes situacions ens plantegen dilemes ètics que, davant de dues opcions totalment equivalents, són gairebé impossibles de resoldre, i que poden conduir a la inacció. 
Ara bé, lluny de morir-nos de gana, aquesta situació ens suscita un dubte, el qual, si no som uns cadàvers mentals ni vegetem en la indiferència, ens incita a pensar, i trobar altres criteris per triar, o bé altres possibilitats millors. (Per exemple, al nostre actual sistema democràtic i econòmic. No siguem ases, inetem canviar-lo!!!)

dissabte, 10 de setembre de 2011

EL MANGA DESCOBREIX NIETZSCHE

Portada del comic editat per l'editorial Herder.

Zaratustra és el nom de l'antic poeta persa que Nietzsche ressuscità en la seva obra, i en boca del qual va transmetre la seva fatal intuïció als homes del seu temps. A manera d'antiprofeta, Zaratustra proclamava la mort de Déu, el començament d'una era, on la fe en un més enllà no hi tenia lloc, on els valors s'havien buidat fins convertir-se en carcasses velles buides de significat; tan sols paraules que els homes anaven mencionant per guardar les formes. Aquesta nova era era per Nietzsche el resultat d'una moral cristiana decadent, que no valorava l'home, sinó que el culpabilitzava, exaltava les seves debilitats enlloc de les seves fortaleses, fins a produir finalment un home que no tem l'home, però que tampoc l'estima; una bèstia gregària i poc interessant. 
 
Ara bé, aquesta nova era és també el pas necessari cap al sorgiment d'un nou tipus d'home: el superhome, aquell que és capaç d'autoafirmar-se i de valorar-se, sense culpabilitzar-se a sí mateix i als altres; aquell que torna a creure en uns valors, però aquest cop en els valors que ell mateix s'ha donat i que porta fins al final, tan se val què faci el ramat. 

El filòsof descriu aquest procés en tres fases: la del camell, on l'home encara porta el pes dels antics valors; la del lleó, qui es revela contra aquests valors i és destructiu; i finalment la del superhome, aquell nou home innocent que no destrueix per ressentiment ni per venjança, sinó per poder construir, per poder crear de nou. El superhome és aquell que viu el temps de la vida des del coneixement de l'etern retorn, i per això viu com si el moment present s'hagués de repetir eternament. No hi ha lloc per al penediment.

En la versió manga d'aquesta obra de Nietzsche, es representa Zaratustra com un noi fill d'un pastor protestant - com ho era el mateix Nietzsche - que va prenent consciència de la naturalesa i la decadència dels valors que li han estat inculcats. Degut a aquest fet, comença una transformació que recorre aquells tres estadis del camell, el lleó i el nen. La transformació de la consciència individual del jove Zaratustra del manga representa la transformació que sofrirà la consciència col·lectiva de la raça humana, fins assolir el seu estadi inicial: el de la innocència, el del nen petit. I tot tornarà a començar una i una altra vegada, i una altra, i una altra, ...

dissabte, 3 de setembre de 2011

RESTART, REINICIEM!

Aquests primer dies de curs veurem Matrix per fer una introducció a la filosofia a 1r de Batxillerat, i farem un treball general de les diferents preguntes que planteja la pel.lícula, tot relacionant-les amb textos de diferents filòsofes i filòsofs, antics o contemporanis.
Aquest documental fa explícita la relació entre Matrix i els plantejaments filosòfics que s'han donat al llarg de la història.

Filosofía en Matrix from Vajra on Vimeo.


diumenge, 7 d’agost de 2011

EL BLUES DE LA SUBSTÀNCIA: "THROW IT AWAY"



El tema “Throw it away”, d'Abbey Lincoln (1930-2010), és un cant a la substància en temps difícils. Un cant a l'essència pròpia, allò que som realment cadascú de nosaltres. En el cas d'Abbey Lincoln, lluitadora pels drets dels negres als EUA, aquesta essència es converteix en una arma molt poderosa: la de l'autoafirmació rotunda d'una identitat menystinguda i marginada, que ha estat desposseïda de béns i drets. En sentit personal, la vida ens moldeja com fossim fang, ens sotmet a contínues transformacions, i pot estar plena de pèrdues i renúncies:

I think about the life I live
A figure made of clay
And think about the things I lost
The things I gave away

Penso en la vida que he viscut
Una figura feta de fang
I penso en les coses que he perdut
Les coses que he donat

Però allò que sempre queda és la substància.

Filosòficament la substància fou definida inicialment per Aristòtil com allò que no depèn de res més que de si mateixa per existir, per tant, és autònoma i objectiva, independent de qualsevol circumstància o judici extern: de fet, és el subjecte de qualsevol judici, allò imprescindible per tal que es pugui donar qualsevol judici en absolut, és allò de què es parla, a qui li passen coses, qui està en diferents estats. En aquest sentit, Aristòtil fa una distinció entre la substància i els accidents, que depenen d'aquesta i que, per molt que es transformin, mai ariben a canviar la substància, l'essència inalterable de les coses. Ho podem llençar tot, throw it away, però mai allò que ens pertany. Abbey Lincoln expressa meravellosament aquest caràcter de la substància com allò que realment ens pertany, i que, per tant, mai podrem perdre, ja que està inclòs en la nostra mateixa definició, allò inclòs en la definició de la cosa: allò que realment és la cosa, allò que li pertany.

And keep your hand wide open
Let the sun shine through
'Cause you can never lose a thing
If it belongs to you

Manté la mà ben oberta
Deixa-hi passar els rajos del sol
Perquè mai podràs perdre una cosa
Si et pertany a tu.

Morta el 14 d'agost de 2010, jo ja no puc perdre aquesta cançó, perquè ja em pertany. D'ella resta la seva essència, negra i blava. 

I think about the life I live
A figure made of clay
And think about the things I lost
The things I gave away


And when I'm in a certain mood
I search the house and look
One night I found these magic words
In a magic book


Throw it away
Throw it away
Give your love, live your life
Each and every day


And keep your hand wide open
Let the sun shine through
'Cause you can never lose a thing
If it belongs to you


There's a hand to rock the cradle
And a hand to help us stand
With a gentle kind of motion
As it moves across the land


And the hand's unclenched and open
Gifts of life and love it brings
So keep your hand wide open
If you're needing anything


Throw it away
Throw it away
Give your love, live your life
Each and every day


And keep your hand wide open
Let the sun shine through
'Cause you can never lose a thing
If it belongs to you

divendres, 29 de juliol de 2011

OBEDIÈNCIA O JUSTÍCIA?


Ahir es va produir al Matí de Catalunya Ràdio un interessant debat sobre el paper de la policia en democràcia, molt semblant a aquell que encenia Sòcrates a La República. En el debat radiofònic van intervenir David Miquel, portaveu el Sindicat de Policies de Catalunya, Arcadi Oliveras, economista i president de Justícia i Pau, Andrés Antebi, antropòleg i investigador del Grup de Recerca Etnogràfica dels Espais Públics i Jofre Montoto, analista del Centre d'Estudis Estratègics i autor del llibre "Mossos d'Esquadra: com és i a què s'enfronta la policia de Catalunya". Aquí podeu escoltar el debat: 
 
Mentre que Arcadi Oliveras manifestava la ferma convicció que la policia és un instrument del govern al servei dels més rics, per tal de mantenir l'ordre de les coses, David Miquel s'enrocava amb l'argument que la policia no decideix les lleis, sinó que es limita a obeir les ordres i a fer complir la llei. Oliveras el reptava a considerar sobre la naturalesa de la justícia: si la justícia és el compliment de la llei estrictament, llavors ... no hi podria haver lleis injustes!. Pel president de Justícia i Pau, més enllà de l'obediència a les lleis, cal plantejar-se si una llei és digna de ser obeïda. Efectivament, hi pot haver lleis injustes, i per tant, l'estricte compliment d'aquestes seria reprovable moralment. Sòcrates demana a Trasímac que s'expliqui, i aquest reacciona de la mateixa manera que el policia davant les evidències a què el confronta Sòcrates, qui finalment el fa caure en una contradicció:
- Encara que certament comprenc en principi - vaig dir jo (Sòcrates) - què dius, en aquest moment, no obstant això, no sé prou encara. Afirmes que la justícia és l'interès del més fort. I què entens per això, Trasímac? Doncs no afirmaries que, si Pulidamas, lluitador, més fort que nosaltres, li és útil [menjar] la carn de bou per [sostenir les forces de] el seu cos, aquest menjar és també per a nosaltres, que som inferiors a ell, útil i justa.
- Ets ignominiós, Sòcrates - va etzibar -, i ho entens de manera que destrueixes la meva definició.
- De cap manera, excel·lent [amic] - vaig dir jo - , però expressa més diàfanament què dius. No saps tu que uns Estats són monarquies absolutes; uns altres, democràcies, i uns altres, aristocràcies?
- Doncs com no? Certament, cada govern estableix les lleis en el seu propi interès: la democràcia, les democràtiques; la monarquia, les lleis monàrquiques, i així els altres [Estats]. I una vegada establertes [aquestes lleis], declaren que això és just, en interès per a ells, i si algun les viola ho castiguen com a violador de les lleis i de la justícia. Això és, doncs, excel·lent [amic], el que dic, que en tots els Estats això és la justícia: l'interès del govern constituït. Per això aquest govern té la força, de manera que resulta que a tot arreu, per a aquell qui raona, la justícia és el mateix que l'interès del més fort.
- Ara - vaig dir jo - vaig comprenent el que dius; intentaré saber si és veritat o no. Per tant, Trasímac, tu també has respost que l'interès és la justícia; no obstant això, a mi em prohibies que contestés això; però certament has afegit allí «del més fort».
- Addició insignificant - va dir.
- No està aclarit si no és important; però és evident que això ha d'examinar-se, si dius la veritat. Jo estic també d'acord amb tu en què la justícia és alguna cosa d'utilitat; però tu afegeixes i dius que això és pel més fort. Jo això ho ignoro i ha d'examinar-se.
- Examina-ho - va dir.
- Això serà - vaig dir jo -. I digues-me: no afirmes també que obeir als quals governen és també [part de] la justícia?
- Jo [ho afirmo].
- I per ventura els governants són infal·libles en cadascun dels seus Estats o tals que també s'equivoquen alguna vegada?
- Certament - va dir -, potser tals, que s'equivoquen alguna vegada.
- Per tant, en disposar-se a establir unes lleis, unes vegades les promulguen bones i unes altres no bones?
- Jo ho crec així.
- Però instituir lleis bones és una utilitat per a ells mateixos, i si són dolentes, els són perjudicials, o no et sembla?
- Així em sembla.
- El que s'ha instituït han d'executar-ho els súbdits, i això és la justícia? Per tant, la justícia és, segons la teva tesi, fer no solament l'útil pel més fort, sinó també el contrari, la qual cosa no [els] és útil.
- Què dius tu? - va etzibar Trasímac.
- El que tu dius, em sembla. Però examinem-ho millor. No estem d'acord que els governants, quan manen als súbdits que executin certes coses, s'equivoquen alguna vegada sobre el millor per a ells mateixos i que les coses que manen els governants és justícia que les facin els seus súbdits? No hem convingut això?
- Crec que sí - va contestar.
- Pensa a més - vaig dir jo - que he convingut amb tu que és just també fer coses perjudicials per als governants i els més forts, quan els governants manen involuntàriament coses perjudicials per a ells mateixos, ja que és just, afirmes, que els súbdits facin les coses que els governants manen.
Per tant, oh molt savi Trasímac!, no és necessari deduir la següent conclusió: que és just fer el contrari del que el tu dius; perquè, certament, s'ordena als mes dèbils que facin el que és perjudicial per als forts
PLATÓ, La República, I, 13

El portaveu del Sindicat de Policies renuncia a la reflexió i s'escuda rera una mena d'esquizofrènia del policia, que moltes vegades es veu obligat a desnonar persones de casa seva, com a policia, cosa que mai faria com a persona. Remarca que es limita a complir les ordres, eludint qualsevol mena de responsabilitat sobre els seus actes com a policia. Aquí és on Oliveras fa una referència al règim nazi, i el senyor Miquel s'ofèn terriblement, com cada vegada que en aquest país es compara alguna situació amb alguna de les que es van donar sota el règim totalitari de Hitler. Certament, el règim nazi s'ha convertit en el Lucifer del segle XXI, i sembla que ja no es pot dir el seu nom en va. Qualsevol que se senti comparat amb el nazisme pateix una reacció automàtica i irreflexiva d'indignació, com si el nazisme haguès estat un fenomen diabòlic, i no humà. Però la veritat és que la comparació que feia Oliveras no era en va: cal recordar com es va produir el fenomen de l'obediència cega a un règim totalitari, tal com ja va fer Hannah Arendt en el seu llibre La banalitat del mal, en el qual escriu sobre el judici fet a Jerusalem contra Eichmann, un dels executors del règim nazi. Aquell personatge, lluny de semblar l'encarnació de Satanàs, es limitava a respondre dòcilment que quan se l'exhortava a portar a terme les execucions de jueus, ell es limitava a complir ordres. La visió de Hannah Arendt en aquell moment fou que el mal no és una força diabòlica intencionada, sinó que és quelcom molt més banal: és la declinació de tota responsabilitat. Quan no ens sentim responsables del que fem, és quan som capaços de fer les coses més terribles.
Respecte d'això, torno a fer referència a l'experiment que el psicòleg Stanley Milgram va realitzar el 1974 a la Universitat de Yale, on es tractava de veure fins a quin punt els investigats podien arribar a inflingir dolor en altres persones, si eren ordenats que ho fessin. Aquesta fou la conclusió de Milgram:
Los aspectos legales y filosóficos de la obediencia son de enorme importancia, pero dicen muy poco sobre cómo la mayoría de la gente se comporta en situaciones concretas. Monté un simple experimento en la Universidad de Yale para probar cuánto dolor infligiría un ciudadano corriente a otra persona simplemente porque se lo pedían para un experimento científico. La férrea autoridad se impuso a los fuertes imperativos morales de los sujetos (participantes) de lastimar a otros y, con los gritos de las víctimas sonando en los oídos de los sujetos (participantes), la autoridad subyugaba con mayor frecuencia. La extrema buena voluntad de los adultos de aceptar casi cualquier requerimiento ordenado por la autoridad constituye el principal descubrimiento del estudio.
Stanley Milgram. The Perils of Obedience (Los peligros de la obediencia. 1974)

dimarts, 5 de juliol de 2011

MAZONI I LA MORT

El nou disc de Mazoni és una reflexió musical sobre una existència essencialment confrontada amb la mort, com és la de l'ésser humà. A "Totsants" relata diferents escenes inconnexes aparentment, però totes amb un denominador comú, que és allò que porta al músic a una intuïció final: la mort, despullada de tot sentit tràgic i apareix com una instància reveladora del caràcter absurd i efímer  de l'existència humana.
El vídeoclip  no té pèrdua, i està confegit amb la mateixa lògica que la lletra: la lògica surrealista del somni.


Mazoni - Totsants
En un jeep travessant el desert amb 39 de febre
La lluna plena il·lumina el camí, el meu cap desvarieja
L'anglès que condueix em desvetlla d'un son feble
Em toca el braç i diu: s'ha mort en Michael Jackson

Nagasaki es desperta pensant que el pitjor ha passat
La senyora Tanaka compra verdures per fer el dinar
Avui és l'aniversari del seu fill, que en fa 23
Dos iens a la ma, tot resplandeix i després, res

Al creuer, l'orquestra avorreix les llagostes de l'aquari
i les apostes dels jubilats no faran a ningú milionari
Ningú sap que un home ebri acaba de caure per la borda
El vaixell s'allunya i el mar immens és tomba i ossari

Converses i riures, soroll de copes i olor de menjar
Tot flota en l'ambient quan em poso el pijama badallant
La digestió em fa somiar que camino amb els peus encadenats
M'aixeco a pixar a les tres i penso que algun dia tots serem morts 

MOMO I LA NATURALESA DEL TEMPS

Títol: Momo
Autor: Michael Ende
Any: 1973
Editorial Alfaguara
Barcelona
ISBN 0-14-031753-8
 
Hi ha contes molt savis que, amb el seu llenguatge simbòlic, ens fan veure coses que s'escapen de la mirada adulta, mediatitzada i racional. Aquest és un d'aquells contes, on el savi Michael Ende desemmascara la societat a través dels ulls d'una nena, Momo, clarivident, sense pare, sense mare, sense casa, sense prejudicis. Momo és la nena que mira de veritat i que sap escoltar, perquè és una nena sense temps, o amb tot el temps. El seu entorn, farcit de relacions espontànies i sinceres, es veurà, però, posat en perill per culpa d'una mena de plaga: els banquers del temps, els anomenats “homes grisos”. Els homes grisos són freds, són l'antítesi de la vida, són mort. El seu mitjà de supervivència és el temps que els seus clients estalvien. Però estalvien per fer què? Els homes grisos s'alimenten de petites morts que es donen poc a poc, segon a segon, cada cop que algú mira el rellotge i decideix ajornar la seua vida per després, sempre per després. El temps resulta ser una misteriosa cosa que, com més s'estalvia, menys se'n té.
Amb això, Ende fa un retrat de la lògica econòmica capitalista: l'estalvi de temps porta al naixement de l'avorriment i la creació de noves necessitats per esquivar-lo.


“La nina no va dir res, i Momo la va empènyer.
- Hola, - sonà la nina - sóc Bebenín, la nina perfecta.
- Sí – digué Momo – t'agrada casa meva?
- Et pertanyo – contestà la nina – Per això t'envegen tots. (...) Vull tenir més coses. - repetí la nina.
- No tinc res més – digué Momo. - Juguem que vens de visita.
- Hola, sóc Bebenin, la nina perfecta.
- I d'on ve vostè?
- Et pertanyo, per això t'envegen tots.
- Així no podem jugar si sempre dius el mateix.
- Vull tenir més coses.
Al cap d'una estona, Momo va tenir una sensació que mai havi tingut abans. Va tardar en adonar-se que era avorriment. (...) A prop hi havia un elegant cotxe gris cendra. A dins hi havia un home amb un vestit de color teranyina, un barret gris fort al cap. (...)
- Tinc la impressió que no estàs gaire contenta. Em sembla que no saps com s'ha de jugar amb una nina tan fabulosa. (...) Cal oferir-li algun cosa, si no vols avorrir-te amb ella.
Va anar cap al cotxe i va obrir el maleter.
- En primer lloc, necesita molts vestits. (Comença a treure'ls). Però al cap d'una dies, això es trona avorrit, no creus? (Comença a treure més coses: bosses, aracades, polseres, etc). Com pots veure, és molt fàciel. Només cal tenir més i més cada cop, llavors no t'avorreixes mai. Però potser creus que algun dia la perfecta Bebenin ho podria tenir tot, i lloavors tornaria a ser avorrit. Doncs no et preocupis, perquè tenim el company perfecte per a Bebenin.
Va treure del maleter un altre ninot.
- Aquest és Bebenèn.”
(Ressenya publicada a la revista Actitud-Revista alternativa i contracultural, Tàrrega, octubre de 1997)

Enllaç al programa literari radiofònic "Milana Bonita", de Radio Libre, on s'analitza la novel.la. http://www.ivoox.com/player_ea_291749_1.html

divendres, 20 de maig de 2011

ESTIC INDIGNADA!


És potser la paraula més repetida aquests últims dies: indignació. I no es tracta d'un rampell, una moda passatgera o un acudit de quatre il.luminats, sinó que aquesta indignació ja fa temps que es cou, i amb tots els ingredients: pujades desproporcionades del preu de la vivenda, hipoteques impossibles, buidor esperpèntica de pisos omplint les butxaques dels especuladors, crisi econòmica provocada pels bancs, empreses que fan aturats per salvar la seva curva sagrada de beneficis, però que paradoxalment són salvades amb diners públics, i AL DAMUNT, retallades socials, i partits polítics que enlloc d'unir-se per tirar el país endavant es limiten a tirar-se els plats pel cap per no perdre posicions en el tauler d'escacs, fins i tot amb imputats a les llistes electorals!. Amb tots aquests ingredients, i alguns més que segur que encara em deixo, s'ha anat coient la indignació des de fa ja uns anys.
Però l'ultim que faltava és que, després d'haver estat bombardejats durant un mes amb insistents eslògans electorals buits de significat, , ara ens hagin de dir que el dissabte ens hem de quedar calladets reflexionant. Als ciutadans se'ns tracta de menors mentals, que han de consumir passivament consignes polítiques i notíces sobre la campanya cronometrades de manera ridícula (no fos cas que la nostra ment ens jugués una mala passada), i païr-les durant la jornada de reflexió sense cap mena d'intromissió, ja que, si no, la nostra naturalesa dèbil i influenciable podria canviar de parer en un sol dia per alguna influència inconvenient. Què és un dissabte en comparació amb el temps que fa que aguantem ocorrències maquillades amb sofismes de polítics sense formació en un vaixell sense rumb que porten a cops de timó? Voleu dir que canviarà gaire l'opinió que tenim dels diferents candidats?
Nosaltres ja hem reflexionat prou, hem complert amb la nostra responsabilitat, i molts anirem a votar una cosa o una altra el dissabte. Ara els toca als polítics assumir que el sistema democràtic és un sistema representatiu, on els escollits han de fer de portanveus dels ciutadans, i no dels bancs, les empreses i els poderosos.
Perdoneu, però ho havia de dir!

I per si encara no sabeu si no votar, votar en blanc, nul, o qualsevol altra cosa, mireu aquest vídeo que una amiga ha compartit amb mi:






Enllaços:
Per seguir en directe el que passa a la Puerta del Sol de Madrid: http://www.soltv.tv/soltv2/index.html
També el que passa a Barcelona: http://www.ustream.tv/channel/nonosvamos

dissabte, 7 de maig de 2011

WHEN NIETZSCHE WEPT (Quan Nietzsche plorà)

Títol en castellà: Cuando Nietzsche lloró.
Director: Pinchas Perry
Intèrprets: Ben Cross, Armend Assante, Katheryn Winnick
Any: 2007
Duració: 105 min. 

Pel.lícula basada en una novel.la del psiquiatra nord-americà Irvin D. Yalom escrit el 1992. Hi apareix com a figura central la del filòsof Friedrich Nietzsche, rodejat del seu horitzó intel.lectual, amb personatges històrics com Lou-Andrea Salomé (escriptora alemanya d'origen rus),  Joseph Breuer i Sigmund Freud (pares de la psicoanàlisi), Richard Wagner (compositor) i Paul Reé (filòsof).
L'acció es situa a Viena, l'any 1882, quan Lou Salomé es cita amb una eminència de la medicina del moment, Joseph Breuer, per tal que tracti un filòsof turmentat amic seu, Nietzsche. Breuer duu a terme l'encàrrec, assistit pel seu jove ajudant Sigmund Freud, amb qui anirà descobrint i consolidant els principis de la psicoanàlisi. Tanmateix, el mateix terapeuta haurà de rebre la teràpia filosòfica del seu propi pacient.

En el moment de la pel.lícula, Nietzsche està encara "embarassat" de la que havia de ser la seva pròxima obra "Així parlà Zaratustra", i ja havia publicat "La gaia ciència", obra que impressionà el seu terapeuta.

La pel.lícula retrata un Nietzsche hipersensible, sol i malalt, turmentat pel desamor, però que accepta aquestes circumstàncies lluny de compadir-se'n. Per contra, retrata un Joseph Breuer que, tot i ser un prestigiós metge i modèlic cap de família, no és feliç amb la seva vida gris i monòtona. El trobament entre aquests dos homes, un alemany fill de pastor protestant i un austríac educat en una estricta moral jueva, farà que es desplegui un retrat de la psicologia masculina de l'home europeu, racional, burgès, just, però també espantat, decadent, reprimit.

En canvi, deixa molt que desitjar la caracterització d'una Lou Salomé com una femme fatal, rossa, sensual, perfecta, que de ben segur descuida la complexitat del personatge i de la influència que va exercir sobre el filòsof.


Enllaços per a material audiovisual complementari sobre Nietzsche:

- Documental “ Nietzsche i el sofriment” realitzat per Alain de Bottom dins la sèrie “Fiosofia per a ser feliços” per a la BBC: 
http://www.youtube.com/watch?v=WLOSdHgEN-w&feature=watch_response (part2) http://www.youtube.com/watch?v=nN-YiDvHkc8&feature=related (part 3)

- Documental sobre Nietzsche emés dins el programa “Tesis” a Canal Sur, amb la col.laboració de Eugenio Trias, Luis Enrique de Santiago i Remedios Ávila. 

- Pel.lícula: “Cuando Nietzsche lloró” de Joseph Breuer.
http://wn.com/Josef_Breuer

divendres, 6 de maig de 2011

FELICITAT I EUFÒRIA

 

Mazoni (banda liderada per Jaume Pla) és un d'aquells grups que fa música filosòfica, sense deixar de ser ni música ni filosofia. Les lletres d'algunes de les seves cançons descriuen sovint reflexions o somnis  del seu autor, o simplement imatges o situacions que inciten a la reflexió. La melodia i el ritme no són un simple acompanyament, sinó que formen part del missatge.

Un dels exemples més clars és Eufòria, on es fa una reflexió sobre el preu de l'eufòria i de la necessitat de ser conscients que aquesta sempre implica una renúncia (una mena de pacte amb el diable a la manera de Faust). Mazoni es pregunta: "com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?" Davant el dilema tenim dues opcions: perseguir l'eufòria al preu que sigui amb consciència de la renúncia que aquesta implica (solució més tràgica i nietzscheana), o optar per una solució epicúrea, aprenent a renunciar a l'eufòria per tal d'aconseguir un estat de tranquilitat perpètua, l'ataràxia, una mena de nirvana, al qual Epicur anomenava Felicitat. 

En el text de la cançó retrata una manera nihilista de viure, segons el punt de vista nietzscheà: som com un ramat que ens deixem entabanar per xarlatans que ens prometen el cel, ho tenim tot i no sabem què més volem. Anem als llocs on va tothom, però no volem compartir res amb els altres. Una societat sense valors que Nietzsche detectà ja en la seva època i la superació de la qual passa per la valentia d'acceptar el dolor i la renúncia que implica el fet de viure intensament.

 

Eufòria (Mazoni)

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres

Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

dimarts, 3 de maig de 2011

EL SUPERHOME AMNÈSIC I L'ETERN RETORN



Per Nietsche el superhome és un ésser que essencialment oblida, i per això no pot albergar cap mena de ressentiment, i sempre té espai per allò nou. D'aquesta manera pot viure el present de manera intensa, i vol cada moment de la seva vida com si aquest s'haguès de repetir eternament. Allò que sembla una condemna és en realitat prendre la responsabilitat sobre la pròpia vida i valorar cada moment i cada acció pel que és en ella mateixa, i no per allò que se n'espera obtenir.

«Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi.
Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat.
Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.”
Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» –
«Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.» NIETZSCHE. La Gaia Ciència.

dijous, 3 de març de 2011

UNA REVOLUCIÓ A ... ISLÀNDIA?

Sobre el tema del post anterior (l'autenticitat de les revolucions) he trobat una informació completament silenciada pels mitjans que m'ha sorprès moltíssim.
Podeu llegir sobre això clicant l'enllaç al bloc DESPERTARES .

dijous, 17 de febrer de 2011

EGIPTE, TUNÍSIA I LES DONES

elpais.com
Els fets esdevinguts últimament en difrenets països musulmans dominats per dictadures orquestrades des d'occident no són tan extranys si tenim en compte que no es pot mantenir una injustícia eternament, ja que el sentiment de rebel.lió acaba essent tan fort que pot fins i tot el propi instint de supervivència. En aquest sentit, les revoltes iniciades a Tuníssia van ser només la xispa que va encendre un polvorí ja existent des de feia molts anys. Més enllà de ser un fet inevitable, és una bona notícia? Personalment em deixo portar molt fàcilment per l'optimisme en veure gent que surt al carrer i reclama les seves llibertats, tant se me'n dóna si aquesta gent és musulmana, jueva o atea. La llibertat és sempre una qüestió política, i no religiosa, i en tot cas ha de ser des de la política que cal reclamar la llibertat de culte religiós i el respecte a les creences dels diferents individus i col.lectius.

Però he llegit algunes cròniques provinents d'Egipte que m'han partit el cor de ràbia. Sembla que nombrosos periodistes han estat atacats i fins i tot assassinats mentre realitzaven la seva feina. S'havia difós la notícia que els violents eren sicaris pagats per Mubarak per desestabilitzar la revolta, però alguns periodistes, com Tomàs Alcoberro, relaten experiències personals on afirmen haver estat agredits o quasi agredits sota els crits de “jueu, jueu”.


El cas més abominable és el de la periodista Lara Logan, que fou agredida sexualment a la plaça Tahrir durant les manifestacions “d'alegria” que es van produir quan Mubarak va anunciar la seva dimissió. Els seus companys van declarar que els agressors, que formaven part d'un grup d'unes 200 persones, cridaven “jueva, jueva” mentre l'agredien. La reportera no és jueva, i encara que ho fos, què?, però sembla ser que el mot s'ha convertit en un crit de guerra. No està massa clar per què aquest cas no ha estat notícia, com tampoc ho han estat les agressions a altres periodistes. Espero que no hi hagi la intenció (no sé per part de qui?) d'amagar alguna cosa, com el fet que rera les revoltes hi hagi un altre esperit autoritari.


Si al mig de la plaça principal del Caire una dona pot ser violada amb impunitat sense que ningú intervingui durant 30 minuts, (sembla que després un grup de dones van demanar ajuda a l'Exèrcit), no veig com es podrà dur a terme una autèntica revolució. La perpetuació del sistema patriarcal (tant se val si és islàmic, jueu o laic) porta a la perpetuació de la dictadura (sigui aquesta religiosa, militar o econòmica). El masclisme no és una causa, però sí que és un símptoma del grau de democràcia i llibertat d'una societat, ja que implica el poder dels homes sobre les dones, i així d'alguns homes sobre la resta dels homes, i així la subjugació d'alguns homes sota d'altres, i de les dones per sota dels homes, i d'algunes dones sota algunes altres, i així fins que a l'esglaó més baix sempre hi ha una dona, que a la vegada és una mare, una germana, una amiga,...

En aquest sentit em sembla molt important remarcar l'esforç que estan fent algunes dones a Tuníssia per reclamar allò que sembla que s'està oblidant en algunes revoltes populars: que la democràcia passa per la justícia i el respecte entre els sexes. En el seu manifest, propugnen una separació entre l'esfera política i la religiosa, perquè, com hem dit abans, només des de la política es pot llluitar per la llibertat. 
Manifest de les dones de Tunísia

Tunísia està vivint un període excepcional de la història que indueix canvis importants, fins i tot radicals, en la seva estructura administrativa, política i jurídica.

Aquest país, la població del qual ha conduït admirablement una revolució que tenia com a consignes llibertat i dignitat, ha demostrat que una mobilització popular per a aquests valors és imprescindible per realitzar aquestes aspiracions, i ha palesat la seva maduresa exigint reformes polítiques i socials que enforteixin els drets de tots els tunisians, i especialment els drets de la dona.

Nosaltres, les dones tunisianes, ens sentim orgulloses d’aquesta revolució que pertany a tots els tunisians i afirmem la nostra determinació per fer que no en siguin desposseïts.

Estem animades per una profunda convicció: aquestes reformes institucionals i polítiques han de garantir una perfecta igualtat de drets i deures. La dona tunisiana és una dona moderna que participa activament en el desenvolupament polític, social i cultural del país. Per tant, és imperatiu que aquestes reformes estableixin la separació de la religió i la política, i garanteixin la igualtat i els drets de tots els tunisians i les tunisianes i l’accés de totes i tots a una vida política i social emancipada i digna.

L’escenari polític actual és inestable, i les negociacions estan en marxa per al reconeixement de tots els partits polítics que així ho demanin.

Per tant, expressem les nostres reserves sobre la inclusió en el panorama polític dels moviments religiosos o sectes i de les ideologies totalitàries, en absència d’una reforma constitucional que garanteixi la separació de la política i la religió.

Exigim que la Constitució del nostre país preservi els nostres drets. Per a això, ha de contenir dos elements que, per a nosaltres, són innegociables:

- La separació de la religió i la política.

- La igualtat entre dones i homes en tots els camps, cosa que no és el cas a hores d’ara en què persisteixen desigualtats com pel que fa als drets d’heretatge.

És essencial, doncs, que les reformes constitucionals estableixin el drets irrevocables de què gaudeixen les dones de Tunísia - i el poble tunisià en general -, i assegurin la seva observança efectiva.

Aquestes garanties són fonamentals perquè aquesta transició es completi en bones condicions i per restaurar la confiança en els diferents sistemes i els actors polítics emergents, i en última instància, reforçar la convicció dels homes i les dones de Tunísia que mai no seran desposseïts de la seva revolució.

Primeres signatàries: Asma Gharbi, responsable de relacions públiques, Rània Majdoub, estudiant, Nadia Shaaban, professora, Sami Chabane, ortofonista, Salma Elghzal, estudiant, Cyrine Bel Hedi, estudiant, Raja Bouziri, Professor Assistent, Lamia Haouat, estudiant, Dora JRAD , planificació, Saida Hamrouni, mestre, Lilia Hamrouni Kharrat, bibliotecària, Safia Sfar, agent d’assegurances, Amel Marc Messidi, Fatma Messidi Houas, mestressa de casa, IEMEN Chakroun, estudiant, Nadia Saiji, artista, Sara Horchani, editora, Mariem Amami Myers, enginyera biomèdica, Mahdoui Faten, estudiant, Cherifa responsable de comunicació, Zeineb Nasri, gerent d’exportacions, Najah Zarbout, artista visual, Wissam Jaidi, sindicat docent, Raja Basilea, dissenyadora gràfica, Fawzi Drissi Majdoub Jaïbi, Cap de Servei OACA, Sendi Hana, estudiant, Chema Triki, consultora de gestió, Dhoha Rekik, estudiant, Drissi Alia, oficial OACA, Asma Kouraichi, estudiant, Imen Chakroun, estudiant, Aoussa Dajla, actriu, Hanen Ben Amara, estudiant, Wala Kacimi, directora de projectes, Fatma Ben Abderrazak, estudiant, Haifa Jmour, estudiant, Amira Rammah, professora assistent, Zeineb Trabelsi, mestre, Sonia Garziz, dissenyadora gràfica, Inés Barouni, estudiant.

Enllaços: 
http://alterglobalizacion.wordpress.com/2011/01/26/los-capataces-del-imperio-tiemblan-en-africa/
http://arabs48.com/?mod=articles&ID=77844 – amb recull de fotografies revolta a Egipte
http://www.elpais.com/fotogaleria/internacional/gran/protesta/Mubarak/elpgal/20110201elpepuint_1/Zes – amb fotogaleria  Gran protesta contra Mubarak

dissabte, 12 de febrer de 2011

MOON

Vaig tenir una agradable sorpresa en veure aquesta pel.lícula al Festival de Cinema de Sitges, del qual sóc una assídua visitant. La ciència ficció ens posa moltes vegades davant de situacions hipotètiques que plantegen dilemes filosòfics i ètics impossibles de percebre a simple vista pel vianant atrafegat. Heus aquí que una pel.lícula d'astronautes ens planteja un seriós dilema sobre la identitat personal, el valor d'una vida humana i el seu caràcter insubstituïble.

MOON. GB, 2009.
Director: Duncan Jones
Intèrprets: Sam Blockwell, Kevin Spacey
Duració: 97 min.
Idioma: Anglès

Sinopsi: Sam Bell és una treballador de Lunar Industries, una empresa dedicada a extreure hel.li de la Lluna, principal recurs energètic de la Terra. Tot sol en la superfície Lunar, només acomapayat d'una computadora central, i comunicat amb la Terra amb connexions i videoconferències en diferit, Sam espera el company que el rellevi en la seva funció, després de tres anys de servei.


Justificació pedagògica: 
Nivell: 1 BTX 
Temes: L'ésser humà, Ètica
Objectius:
- Reflexionar sobre el problema d'on resideix la identitat personal.
- Identificar el problema del dualisme antropològic en la pel.lícula i treure'n conclusions.
- Abordar el problema ètic de la utilització de les persones com a mitjans, i no com a fins en si mateixos. 
- Valorar el caràcter únic d'una vida humana.

dissabte, 5 de febrer de 2011

EDUARDO MANOSTIJERAS

Eduardo Manostijeras. EUA, 1990.

Director: Tim Burton
Intèrprets: Johny Depp, Winona Ryder.
Duració: 103 min.
Sinopsi: Durant una nit de Nadal, una anciana li explica a la seva neta la historia d'Eduardo Manostijeras, un noi creat per un inventor que no va poder acabar la seva obra, deixant-lo amb afiliades tisores enlloc de mans. 

Justificació didàctica: El conte relata la història d'un personatge inadaptat, semblant al mite de Frankenstein, que s'enfronta als prejudicis i la por dels altres, que no són capaços de posar-se al seu lloc. La seva diferència provoca intolerància.


  

Objectius didàctics:

- entendre el procès d'adaptació 
- identificar els factors que dificulten o impedeixen l'adaptació (barreres socials), tant conscients com inconscients.
- realitzar un retrat emocional del rebuig social: odi i por en el discriminador, angoixa en el discriminat.

dijous, 3 de febrer de 2011

EL SENYOR DE LES MOSQUES

Direcció: Harry Hook
Producció: Lewis M. Allen
Guió: Sara Schiff
Música : Philippe Sarde
Fotografia : Martin Fuhrer
Actors: Balthazar Getty
Chris Furrh
Danuel Pipoly
Andrew Taft
Edward Taft
Gary Rule
País: EUA
Any: 1990
Génere: Drama
Duració: 90 min.
Fitxa a IMDb

Sinopsi:
Pel.lícula basada en la novel.la homònima de William Golding. Anteriorment ja se n'havia fet una altra versió cinematogràfica, dirigida per Peter Brook el 1963.
La història es situa en el temPs de la II Gerra Mundial, quan uns nens cadets d'una escola militar americana residents a Anglaterra són evacuats en avió. Pel camí l'aparell sofreix una avaria i cau al mar. Els nens supervivents van a parar a una illa deserta, on hauran d'organitzar-se per sobreviure. Ben aviat sogiran discussions sobre el poder i la necessitat de les normes, la seva importància i el seu caràcter vinculant, així com també la seva fragilitat.
En fi, queda ben plasmada en la pel.lícula la intenció de l'autor, fins i tot de manera explícita, d'oferir una visió de la natura humana alterntiva a la J.Rousseau a L'Emili

Temes de tractament didàctic:  
- la naturalesa humana.
- l'origen dels valors morals.
- el valor i la necessitat de les normes per al funcionament de la comunitat.
- els diferents tipus d'organització social i política: democràcia, tirania.
- factors que propicien el sorgiment d'actituds discriminatòries i intolerants.
- perills de les actituds fanàtiques i  discriminatòries.
 Enllaç a l'anàlisi radiofònica del llibre:
http://www.ivoox.com/senor-moscas-willian-golding-audios-mp3_rf_274882_1.html

diumenge, 2 de gener de 2011

GRAN TORINO

GRAN TORINO

Fitxa tècnica:
Direcció: Clint Eastwood
Producció: Clint Eastwood, Bill Gerber, Robert Lorenz
Guió: Nick Schenk
Història: Dave Johannson, Nick Schenk
Bda sonora: Kyle Eastwood, Michael Stevens
Dir fotogr: Tom Stern
Muntatge: Joel Cox, Gary D. Roach
Protagonistes: Clint Eastwood, Bee Vang

País: Estats Units
Data estrena: 2009
Gènere: Drama / Policíac
Duració: 116 min.
Idioma: anglès

Sinopsi:
Gran Torino és la marca del vell cotxe i el tresor més preuat de Walt Kowalsky, un veterà de guerra vidu, de vida rutinària i turmentada per un passat amarat de violència, que es limita a esperar la mort i menysprea tothom qui l'envolta. El cotxe es convertirà en el detonant d'aquesta història, a partir del moment en què un veí adolescent d'origen asiàtic intenta robar-l'hi. Walt decideix donar un tomb a la seva vida i, lluny de venjar-se, intenta ajudar el noi a sortir de l'espiral de la delinqüència.

Continguts pedagògics:
Convivència

  • Observar els mecanismes socials i psicològics que propicien la delinqüència.
  • Indagar en les causes de la desavinença veïnal, intercultural,etc.
  • Buscar rera actituds menyspreadores certes pors o debilitats.
  • Valorar l'actitud comprensiva per sobre de la venjativa a l'hora de resoldre els conflictes i problemes interpersonals.
  • Comprendre la importància de la responsabilitat sobre la pròpia vida i les pròpies decisions, i com aquestes poden influir sobre la vida dels que ens envolten.