dimarts, 5 de juliol de 2011

MOMO I LA NATURALESA DEL TEMPS

Títol: Momo
Autor: Michael Ende
Any: 1973
Editorial Alfaguara
Barcelona
ISBN 0-14-031753-8
 
Hi ha contes molt savis que, amb el seu llenguatge simbòlic, ens fan veure coses que s'escapen de la mirada adulta, mediatitzada i racional. Aquest és un d'aquells contes, on el savi Michael Ende desemmascara la societat a través dels ulls d'una nena, Momo, clarivident, sense pare, sense mare, sense casa, sense prejudicis. Momo és la nena que mira de veritat i que sap escoltar, perquè és una nena sense temps, o amb tot el temps. El seu entorn, farcit de relacions espontànies i sinceres, es veurà, però, posat en perill per culpa d'una mena de plaga: els banquers del temps, els anomenats “homes grisos”. Els homes grisos són freds, són l'antítesi de la vida, són mort. El seu mitjà de supervivència és el temps que els seus clients estalvien. Però estalvien per fer què? Els homes grisos s'alimenten de petites morts que es donen poc a poc, segon a segon, cada cop que algú mira el rellotge i decideix ajornar la seua vida per després, sempre per després. El temps resulta ser una misteriosa cosa que, com més s'estalvia, menys se'n té.
Amb això, Ende fa un retrat de la lògica econòmica capitalista: l'estalvi de temps porta al naixement de l'avorriment i la creació de noves necessitats per esquivar-lo.


“La nina no va dir res, i Momo la va empènyer.
- Hola, - sonà la nina - sóc Bebenín, la nina perfecta.
- Sí – digué Momo – t'agrada casa meva?
- Et pertanyo – contestà la nina – Per això t'envegen tots. (...) Vull tenir més coses. - repetí la nina.
- No tinc res més – digué Momo. - Juguem que vens de visita.
- Hola, sóc Bebenin, la nina perfecta.
- I d'on ve vostè?
- Et pertanyo, per això t'envegen tots.
- Així no podem jugar si sempre dius el mateix.
- Vull tenir més coses.
Al cap d'una estona, Momo va tenir una sensació que mai havi tingut abans. Va tardar en adonar-se que era avorriment. (...) A prop hi havia un elegant cotxe gris cendra. A dins hi havia un home amb un vestit de color teranyina, un barret gris fort al cap. (...)
- Tinc la impressió que no estàs gaire contenta. Em sembla que no saps com s'ha de jugar amb una nina tan fabulosa. (...) Cal oferir-li algun cosa, si no vols avorrir-te amb ella.
Va anar cap al cotxe i va obrir el maleter.
- En primer lloc, necesita molts vestits. (Comença a treure'ls). Però al cap d'una dies, això es trona avorrit, no creus? (Comença a treure més coses: bosses, aracades, polseres, etc). Com pots veure, és molt fàciel. Només cal tenir més i més cada cop, llavors no t'avorreixes mai. Però potser creus que algun dia la perfecta Bebenin ho podria tenir tot, i lloavors tornaria a ser avorrit. Doncs no et preocupis, perquè tenim el company perfecte per a Bebenin.
Va treure del maleter un altre ninot.
- Aquest és Bebenèn.”
(Ressenya publicada a la revista Actitud-Revista alternativa i contracultural, Tàrrega, octubre de 1997)

Enllaç al programa literari radiofònic "Milana Bonita", de Radio Libre, on s'analitza la novel.la. http://www.ivoox.com/player_ea_291749_1.html
Publica un comentari a l'entrada