dimecres, 30 de gener de 2013

EL PODER DE LA FILOSOFIA

Em rebenta haver d'estar justificant la presència d'una assignatura (qualsevol que fos!) dins el curriculum de secundària. És evident que caldria que qualsevol estudiant hagués rebut, en la seva etapa d'ensenyament obligatori, unes nocions de llatí, de grec, d'art, de música, de filosofia. Però em disposo a parlar d'aquesta última, perquè si no la defensem els filòsofs, qui ho farà?
Segurament ja he escrit alguna vegada en aquest blog el meu convenciment que la filosofia és una assignatura que hauria de tenir el caràcter d'instrumental, ja que potencia unes habilitats de pensament que no es treballen en cap altra àrea, però que es poden aplicar després a totes les àrees. Em refereixo a la capacitat de raonament lògic i lingüístic, la capacitat d'anàlisi i rigor, l'habilitat creativa de cercar noves hipòtesis a problemes antics, i la capacitat de comprensió i empatia amb altres maneres de pensar. Es tracta d'una assignatura on l'estudiant no queda indiferent i es sent interpel·lat directament, veient-se obligat a pronunciar-se, a formar-se una opinió, a sentir-se ciutadà, no només del seu país, sinó del món.
Heus ací un estudi d'Educational Testing Service (organització que evalua l'eficàcia de diferents assignatures), que corrobora l'eficàcia de la filosofia per sobre d'altres assignaures en l'assoliment de les competències, sobretot la lingüística i l'analítica.


DIÀLEG IMPOSSIBLE SOBRE UNA INVESTIDURA ESCENIFICADA

 
(A la conversa entre Sòcrates i el seu deixeble Trasímac sobre la justícia, comencen a aparèixer interferències espaciotemporals dignes de reflexió metafísica, vibracions provinents del debat d'investidura del president de la Generalitat de 2012, on es posa en evidència la lucidesa dels nous diputats i la demagògia política d'uns altres, fet que provoca un forat en l'espai-temps de la reflexió filosòfica, fenomen per altra banda bastant corrent.)

TRASÍMAC: Desobeir la llei és sempre injust?
CIUTADÀ RIVERA: En un Estat de dret, l'acte de desobediència és un acte d'heroisme retro. Quin “atràs”! En una democràcia! En un estat de dret on les llibertats del ciutadans estan garantides per la llei! On cadascú pot parlar la llengua que vulgui, pensar el que vulgui, …
LOCKE: Ha! Que li ho expliquin a Sòcrates, que va ser condemnat a mort dins un règim democràtic!
TRASÍMAC: És això cert, oh Sòcrates?
SÒCRATES: Si la justícia es limités a allò que diu la llei, tot i tractar-se de lleis aprovades per un parlament, no hi podria haver lleis injustes. I està clar que n'hi ha! Lleis que permeten desnonaments de famílies senceres, cobrament de comissions astronòmiques, l'enriquiment dels buròcrates i banquers a costa dels impostos de la gent treballadora i consumidora, …
LOCKE: Fins i tot nosaltres, els primers liberals del s XVII, pares de l'Estat de dret, reconeixíem el dret a la insubmissió davant de lleis injustes!
CIUTADÀ RIVERA: Però una democràcia ja garanteix un estat on les lleis defensen els drets i les llibertats dels ciutadans!
SÒCRATES: La meitat dels diputats asseguts al parlament no sabeu què vol dir “Estat de dret”. Aquest implica que les lleis orientin i limitin l'acció del govern. Però qui dicta aquestes lleis? Qui vetlla perquè s'interpretin des de la bona fe? Qui vigila que no entrin en conflicte amb els Drets fonamentals? I el que és més important: en democràcia es poden aprovar lleis injustes, es pot aprovar la pena de mort, ...
DAVID FERNÀNDEZ: I encara més, en una dictadura, el dictador es pot atenir a unes normes prèviament establertes i, per tant, continuar cenyint-se als límits d'un Estat de dret! Actualment, les lleis no impedeixen que el poder econòmic exerceixi una dictadura de fet, i de forma legal. I no només això, la majoria dels drets de què gaudim ara han estat conquerits gràcies a la desobediència civil.
ROSA LEE PARKS: Tens tota la raó! Un petit gest d'una dona pot ser un gran pas per la humanitat!

Montse Garcia Castelló. (Article publicat a la revista Londarí el gener de 2013)

dilluns, 7 de gener de 2013

LA LLIBERTAT AJORNADA O EL FORMAT “.desig”


Fa por que alguns desitjos es facin realitat, perquè llavors deixen de ser-ho. Però el desig és així, la seva naturalesa és contradictòria: forma part de la seva essència la tendència a realitzar-se i, per tant, a autoaniquilar-se. És ben coneguda aquesta faceta que molts filòsofs han coincidit en anomenar “la llei del desig”, una espiral de ser i no-ser, de tenir i no-tenir, que s'estira fins a l'infinit, moguda per un petit ésser que té l'extranya propietat d'”encara no ésser”.

La llibertat és un d'aquests desitjos. Tothom vol ser lliure, ...però encara no. És que el format “.desig” és més emocionant, agradable, engrescador, que el format “.real”, perquè quan es desitja alguna cosa és justament perquè encara no es té, i aquest “encara-no-tenir” és tan excitant com un estat d'enamorament, com una promesa sostinguda.

“Amb aquest cotxe, no hi ha límits!”, “Compra't la casa dels teus somnis!”, “Connecta't amb el món a la velocitat de la llum!”, … en definitiva: “Sigues lliure!” Missatges prometedors que obvien el preu de la gasolina, les despeses de manteniment, les tasques de neteja, les factures, els impostos, l'esforç, i totes aquestes típiques molèsties que comporten les coses tingudes en format “.real”. És un gran avantatge: llibertat sense els inconvenients que comporta la reponsabilitat, el compromís, la constància, el sacrifici, el risc,...totalment independent! Una ganga! Compra la llibertat, ara en un format més lleuger i pràctic: el format”.desig”, i paga'l en còmodes plaços, cada quatre anys.

Aquesta és la llibertat com a producte de consum, com a objecte d'una campanya, com a encara-no ser-lliure. I la llibertat de ja-ésser-lliure, no pot ser una promesa, no pot ser ajornat a l'infinit, no pot ser una mercaderia. La llibertat, com la independència, és una habilitat , com caminar, nedar, escriure: o s'exerceix o no s'exerceix, i es té exercint-la, és una qüestió de pràctica. Però no es pot comprar ni amb vots, ni amb promeses, ni és res que un altre ens pugui donar, ni tampoc allò que un altre pot exercir per nosaltres. Potser caldria prendre's la llibertat ja.

(Article publicat a la revista targarina Londarí, núm.1, el gener de 2013. )