dissabte, 10 de novembre de 2018

ORWELL!!!


La periodista pren la ploma amb què es disposa a tacar la blancor del paper per explicar un fet. Però el paper continua blanc. 
 
Explicar un fet...sembla una contradicció. Com explicar un fet sense manipular-lo? El periodisme m'exigeix explicar la veritat. La Veritat! Quasi res! La veritat dels fets serà, com a mínim, un fet vist des de la meva perspectiva. Impossible ser objectiu. Impossible ser neutral. Impossible escriure. La blancor del full s'intensifica.

Inesperadament, li cau un llibre al cap: 1984. Orwell! És clar! És impossible ser objectiu, però sí que es pot ser honest: el llenguatge de la veritat ha de ser sincer, senzill i directe, cal fugir de l'ostentositat i procurar que l'excés de llenguatge no tenyeixi massa els fets. I sobretot, cal desemmascarar i denunciar en tot moment la manipulació.

La idea era molt clara. Però ara veia que era una periodista fora de lloc, en una època en què el periodisme ja no existia, o almenys era un pur metallenguatge: parlava sobre el que es parlava a les rodes de premsa o a les xarxes socials. La neollengua de 1984 li resulta ara una profecia de l'era de la postveritat, en la qual la realitat es crea mitjançant el llenguatge: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta circumstància comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses mitjançant les xarxes socials. Pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental. El llenguatge dels mitjans ha de ser simplificat, repetitiu, esloganitzat,... Potser ja no té sentit ser periodista... Per què escric? El full emblanqueix encara més.

Però un altre cop de llibre la fa reaccionar: Homenatge a Catalunya... Orwell! És clar! Escric per decència! Escric per curiositat! Escric per defensar les meves idees, però no faig propaganda! No sóc neutral, però tampoc un manipulador. Sóc honest, no tinc perquè amagar que sóc d'esquerres, que sóc llibertari. I precisament per això escric: escric senzill per oposar-me al l'imperialisme i al totalitarisme, al poder i a tota la manipulació i la violència absurda que porta en sí mateix. Escric com a individu per a altres individus, i no per a les masses, ni tan sols per a la classe obrera, tot i que em declaro profundament socialista. Escric a favor de la llibertat dels individus enfront de la màquina en què tot Estat s'acaba convertint. En definitiva, escric perquè vull.

Agustí Centelles. George Orwell (al darrera) amb milicians del POUM davant la caserna Lenin de Barcelona


dilluns, 15 d’octubre de 2018

REVOLUCIÓ


El camí de l'obrer. Gravat pubicat a la revista anarquista La Tramontana (1)

Va arribar el dia D. El dia al qual s'havien degut tots els altres dies, tots els seus esforços, tots els seus pensaments. La causa final. Va obrir la porta fent un sospir. L'habitació era fosca, però un focus de llum il·luminava una boca que començava a parlar: 

- Per fi has arribat. T'estava esperant. Però ja sé que tu esperaves una altra cosa, i no pas trobar-me a mi. Esperaves que el món fos tal com tu t'imaginaves. Has lluitat per un ideal que confiaves que es fes realitat. Però jo et dic que tot era un somni. Has vingut fins aquí per saber la veritat, i la veritat és aquesta. El teu desig, el teu convenciment, els teus ideals, no en tenen prou amb sí mateixos per fer-se realitat. Et sembla que tot allò de què tu tens consciència existeix, però en realitat la consciència és molt limitada. És un engany, no és més que la sensació d'intervenir en la realitat. La veritat és que estava previst que abracessis aquests ideals, que desitgessis el que desitges, i que arribessis fins aquí. Tot estava preparat. 

- Hi ha un pla, doncs, que dirigeix la meva voluntat, i tots els meus actes i eleccions no són lliures. 
- No exactament. Podríem dir que el teu pensament és lliure, però és limitat. Et falta comprendre més enllà de les teves idees. Et cal entendre que el teu pensament està condicionat, sí, però no és que hi hagi exactament un pla.

- Així, si no hi ha un pla, què és allò que em limita i em determina?

- Les teves idees són el producte d'unes circumstàncies, que a la vegada són les que has de canviar per poder fer possible l'assoliment del que vols. Has d'entendre que allò que vols aconseguir és el fruit d'unes condicions que a la vegada fan impossible la seva realització. Les condicions són possibilitat, però també són límit. Has de destruir allò que les ha produït. En certa manera, has d'actuar contra una part de tu mateixa, d'allò que t'ha fet ser tu. 

- Vols dir que no n'hi ha prou amb pensar, informar-se, amb debatre, amb manifestar-se, amb expressar-se, sinó que cal actuar, destruir i autodestruir-se per tornar a construir. Però, en quina direcció? Pel que acabo de veure, no controlo les infinites possibilitats que es deriven de cadascuna de les meves accions. 

- T'hauràs d'arriscar. El teu camí és impredictible. Les possibilitats són infinites, però es multipliquen encara més quan s'entrecreuen amb les infinites possibilitats que s'obren a partir dels infinits moviments que es produeixen en l'univers dels esdeveniments. 

- Potser val més abandonar... 

- Abandonar ja és actuar. És triar no triar. I això també té unes conseqüències. No et pensis que et pots lliurar d'intervenir en el curs de la història. Comprens que tot és una aposta, que la vida és un joc on cal arriscar-se? 

- Arriscar-se... Dóna'm almenys un criteri per actuar... 

- Jo no puc. Ets tu que has de saber què vols. Vols fer la revolució? Doncs fes-la. No pensis que la fas i fes-la.

(1) La Tramontana fou una revista de caire anarquista publicada a Reus des de l'any 1881 fins el 1896, fundada per Josep Llunas i Pujals. Enllaç als números de la revista:

dijous, 30 d’agost de 2018

ENEMICS DE LA SOCIETAT


Imatge: La resistència holandesa durant l'ocupació nazi. Font: Wikimedia Commons
 


- Ostras noi, mira que quedar als lavabos d'homes! No és gaire discret que una dona hi entri... Vinga, ràpid! Tens els pasquins?
- Xxxt! Sí! Té! Però no sé si servirà de res tot això. Crec que ens arrisquem molt per repartir uns paperets amb molta lletra, que potser algú es llegirà, però que no canviaran res. A més, amb aquest títol... “Jakobs i el dret penal de l'enemic”, què carai és això?
- Cal que la gent ho conegui! És un aspecte clau de la filosofia del dret! I la influència de les tesis de Jakobs s'està estenent pels sistemes jurídics a nivell mundial, i també aquí. Per Jakobs, les lleis no són una eina per fomentar la convivència, ni parteixen del poble, ni són per a protegir els drets individuals, sinó per a protegir l'Estat. Les normes jurídiques no són per a evitar la guerra, sinó que la guerra és precisament el nucli de la seva definició.
- Què vol dir això? El dret provoca la guerra?
- Més o menys. La teoria del dret de l'enemic separa la població en dues espècies de gent: les persones i els enemics, que són considerats com a no-persones.
- Però com es pot ser una no-persona?
- Filosòfica i jurídicament es considera que una persona és un subjecte amb uns drets inalienables, que a la no-persona no se li reconeixen. Segons aquesta doctrina, aquell qui es posicioni en desacord amb el poder constituït, amb les lleis vigents o amb l'ordre jurídic, s'està autoexcloent del pacte social, i renuncia “voluntàriament” a la seva protecció legal.
- Així tu i jo no som persones? Però si només fem resistència pacífica!
- És igual. Per Jakobs, qualsevol que vulgui canviar l'ordre establert, s'està posicionant com a enemic de la societat, i ha de ser tractat, no segons les normes del dret, sinó segons les normes de la guerra.
- Així, si ens enxampen, perdem els nostres drets?
- Sí, i el més greu és que no cal que ens enxampin! Només cal una sospita, ja que el dret penal de l'enemic es caracteritza per la seva obsessiva voluntat de prevenció. Per Jakobs són tan importants les intencions com els fets provats, per això les mesures repressives i de control, així com la presó preventiva, són les seves eines fonamentals.
- Ni que fóssim terroristes!
- Precisament és l'Estat qui diu què i qui és terrorista. A partir d'aquí, per defensar la societat del terrorisme, l’Estat té dret a exercir un terrorisme penal.
- Caram amb el tal Jakobs! Però d'on ha tret aquestes idees?
- Les tesis que Günter Jakobs va formular el 1985 beuen directament del jurista nazi Karl Schmitt, president dels col·legis d’advocats del Reich! Aquest tal Schmitt es va refugiar després a l'Espanya de Franco, i el ministre Fraga Iribarne el va nomenar membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962. A partir d'aquí, ja pots imaginar la influència que va tenir en els estudis de dret a les universitats espanyoles, i en els mètodes de la “lluita contra el terrorisme” amb el terrorisme d'Estat, com en el cas dels GAL, fins als nostres dies, amb la llei Mordassa.
- Hòstia! Tens raó, tot això s'ha de saber! Hem de repartir això perquè la gent vegi lo fatxes que arriben a ser!
- Bé, salvant les distàncies, perquè en la teoria de Jakobs no és el Führer qui determina el dret, sinó que aquest neix d'una cambra legislativa escollida democràticament, però que pot usar el seu poder contra una minoria.
- Rehòstia! Així la democràcia es pot convertir en un règim totalitari, si la teoria d'aquest tal Jakobs s'imposa. Porta els pasquins, que t'ajudo a repartir-los!

diumenge, 15 de juliol de 2018

EL CAFÈ DE LA REPÚBLICA



Lo Martí de ca l'Escèptic: Ara tothom parla de República, però no acabo de tenir clar què és i què té a veure amb la independència.

La Cèlia del Cicerone: És un terme que sorgeix de les teories liberals que s'oposaven a l'absolutisme com a forma no legítima de dominació. Segons la teoria liberal, l'Estat com a forma legítima de poder és el producte d'un pacte social. Alguns d'aquests liberals suposen que, des d'un hipotètic estat de natura, individus lliures i iguals decideixen donar-se unes normes a partir de les quals es constitueix la comunitat política que denominem estat. Altres creuen que aquest estat de natura no ha existit mai, i que un individu no pot decidir si viure en societat o no, ni tampoc sota quines normes haurà de viure, però allò que sí que sap és que vol ser feliç, que vol un espai de llibertat per poder decidir la seva manera de ser feliç. En resum, tots aquests liberals entenen l'estat com una eina per satisfer els individus: protegir la seva llibertat individual, la seva propietat, el seu dret a la vida i a la salut, a l'educació, a la felicitat. Com més individus siguin feliços, millor serà la societat. Com menys hagi d'intervenir l'estat, més lliures seran, i més probable la seva felicitat. Segons els teòrics liberals, l'estat només ha de garantir, doncs, que tothom tingui els mateixos drets. Liberté, egalité, fraternité. En aquest ordre.

K.: Però jo no tinc propietats. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. El meu dret a la llibertat està intacte, però no sóc lliure, perquè no tinc res amb què realitzar la meva llibertat.

W.: Jo no tinc salut. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. La feina que em veig obligat a fer la deteriora, tan física com mentalment. El meu dret a la felicitat està intacte, però la balança entre el dolor i el plaer sempre cau del costat del primer.

Z.: Jo tinc educació. M'he esforçat per formar-me al màxim, per poder superar els meus competidors en el món laboral. Però no puc retornar els meus coneixements a la societat, perquè no interessen a cap empresari.

L'Emma de cal Goldman: La teoria liberal cau en aquestes contradiccions, perquè parteix del fet que els individus són anteriors a la societat, i que la societat és una suma d'individus. I encara més: consideren la societat com un mal menor, perquè consitueix un límit a la llibertat dels individus. Per això creuen que el paper de l'estat ha de ser protegir els límits de la llibertat i la propietat individual, però amb això només estan protegint aquells que ja són lliures, perquè ja tenen propietats. No impedeixen la concentració de la riquesa, ni l'explotació de l'home per l'home, perquè hi ha persones que es veuen obligats a “fer-se” esclaves, i fins i tot són culpables de ser-ho perquè, com que en teoria són lliures, resulta que podrien haver triat una altra vida. Així és com l'Estat es converteix en una navalla de doble fil: perpetuació de les estructures de poder, i a la vegada legitimador de les mateixes.

Lo Miquel de cal Bacunin: Per això diem els anarquistes que no és cert que l'individu sigui més lliure fora de la societat. Aquesta és una llibertat teòrica. Al contrari: només en societat l'individu pot arribar a fer real i efectiva la seva llibertat. Però no en qualsevol societat, sinó només en aquella on es doni la igualtat real (en termes de condicions materials) i solidaritat. Només a partir d'aquí poden crèixer individus lliures, perquè la comunitat té cura de la seva salut  i els proporciona educació i instrucció, i podran disfrutar del desenvolupament de les seves capacitats. La llibertat no és, doncs, un punt de partida, sinó el resultat, la fita: igualtat, solidaritat, llibertat. En aquest ordre. Aquesta és la república real i efectiva, on el poble és independent de qualsevol imposició.

Foto: Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font- Diario Público

dimecres, 6 de juny de 2018

ESPAI NEUTRAL


Un carrer ample, una línia dins el plànol de la ciutat. Dos cossos mòbils convergeixen en un punt de la intersecció entre dues línies perpendiculars. El cos A pregunta al cos B: “Perdoni, estic desorientat. Vostè sap què és l’espai?”


Flat Iron Building, -NYC (c) Marcela, Creative Commons
El cos B respon: “L’espai? Un “ésser”, o millor: una condició per a l’ésser. Una entitat que fa possible que hi hagin llocs, i que els cossos hi siguin. Els cossos l’habiten, hi tenen el seu lloc inscrits i registrats en les seves coordenades perfectament perpendiculars, i es situen respecte dels altres cossos.

L’espai és un ens neutre, i respecte d’ell, tots els cossos són iguals, són pura extensió en tres dimensions: alçada, amplada, profunditat.

L’espai és un buit, un suport no concret, on la línia com a espai entre dos punts ha de ser recta, i la corba és una modificació secundària de la recta. Donar el tomb és un acte absurd. L’eficiència ha de ser la màxima que regeixi l’ús d’aquest espai.

L’espai és un continu homogeni, que no alberga paradoxes, ni contradiccions, ni fragments inconnexes: és una quadrícula sense fissures, ni accidents, ni conflictes, ni límits. Sense singularitats, divergències ni excepcions.”

El cos A processa i conclou: “Aquest espai uniforme, igualador, absolut, neutre i higiènic del que vostè parla és una entitat ideal, d’una puresa gairebé divina, que mai queda contaminada pels cossos que l’ocupen. Es tracta del gran ideal de la neutralitat. És un vel extremadament subtil i finíssim, però amb l’eficàcia d’una arma hipersofisticada. És aquell vel imperceptible teixit amb relats falsos però insistents, amb el qual es camufla el poder, i que fa que l’imperi de l’ordre aparegui com l’ordre natural, que l’uniforme de la normalitat, estret i molest, s’incrusti com un òrgan més en el cos que ens ve donat, com si fos una característica genètica heretada i inalienable.

Qualsevol cosa que alteri la neutralitat d’aquest espai es considera, doncs, una anomalia, una aberració, una voluntat perversa d’alterar l‘ordre natural, i l’alteració de l’ordre és un acte criminal. Així, és com el poder es legitima a sí mateix, imposant-se en forma de neutralitat. Pensar en termes que transgredeixin aquest ordre és anormal. Ser divergent és deixar de ser neutral, ser excloent, ser culpable. La diferència és un accident, una voluntat de buscar el conflicte, una il·legalitat.

Però aquest espai no és més que això, un ideal racionalista portat a l’extrem del feixisme, perquè aniquila el pluralisme.”

Entre els dos cossos es forma un remolí, una mena de singularitat que corba les coordenades, al centre de la qual es forma un forat negre d’on sorgeix una espècie d’eco: “L’espai no és res previ als éssers i a les relacions que estableixen entre ells, les quals configuren un teixit irregular, amb nusos, forats, transparències, pedaços i recosits que es fan i es desfan, com en un work-in-progress, una entitat sempre inacabada i en transformació constant.”
-->

dimecres, 9 de maig de 2018

MAIG 68: FILOSOFIA, CARRER I REVOLUCIÓ


Un catàleg incomplert de filòsofs, per a un retrat incomplert d'una revolució incomplerta.

Louis ALTHUSSER (1918-1990): Filòsof del Partit Comunista
Les estructures i els “factors objectius” són més importants que els individus. Per fer la revolució, cal destruir el capital i la base econòmica material. Això transformarà la societat.

Guy DEBORD (1931-1994): Fundador de la Internacional Situacionista
La universitat fabrica massivament estudiants incultes i incapaços de pensar. Si penseu, us adonareu que el comunisme soviètic és un sistema tan totalitari com el capitalisme occidental. Tots dos es poden incloure en la categoria d’espectacle. La revolució ha de ser promíscua i convertir els espectadors en actors socials. Fem consells de fàbrica i construim a partir de l’autogestió!
Però paradoxalment, el maig del 68 a França es va aconseguir una cosa que no havien aconseguit ni Alemanya ni Itàlia: que els intel·lectuals revolucionaris fossin incorporats al sistema i convertits en pop stars anul·lant així el seu poder transformador.

Henry LEFEVRE (1901-1991): El filòsof taxista
Des del taxi ho he vist clar. Començar per canviar les grans coses no canvia res. No és la història, sinó el “moment” allò que importa. Les coses que semblen insignificants, com l’urbanisme o la “vida quotidiana”, són un factor essencial de la transformació del món. El capitalisme ha rebaixat la quotidianitat a la categoria de la repetició absurda, la monotonia, l’avorriment, l'alienació. Cal, doncs, reapropiar-se de l’espai urbà i acabar amb la mercantilització de la vida, cal crear “moments” d’alliberament. La veritable revolució és la de les mentalitats. De fet, a partir del Maig del 68, la família ja no va ser igual, les relacions sexuals tampoc, i vam descobrir que no hi havia només el gran poder econòmic i polític, sinó que hi havia micropoders.

Jacques LACAN (1901-1981): El psicoanalista de la bona societat
Fent una relectura de Freud, sostinc que “l’inconscient està articulat com un llenguatge”. El moviment estudiantil aquest és com un ascens del totalitarisme, perquè en realitat, els estudiants estan cercant un Amo, i el trobaran.

Herbert MARCUSE (1898-1979): Alemany exiliat i jubilat amb una pensió miserable
S'ha posat molt de moda el meu llibre “L’home unidimensional” (1964), on afirmo que la fragmentació i mercantilització dels desitjos humans i creació d'infelicitat i de falses necessitats és la clau del triomf del capitalisme. Els estudiants l'han fet seva! Els obrers ja comencen a deixar de sentir-se classe explotada, entren en el món de les classes mitjanes, s’aburgesen. Els estudiants poden ser l’alternativa al moviment obrer.

Jean Paul SARTRE (1905-1980): L'existencialista passat de moda
Confesso que tot això m’arriba una mica tard. El meu humanisme fa figa davant la moda de l’estructuralisme. Però em poso al costat dels manifestants i considero els comunistes com a principals causants del fracàs del Maig.
-->

divendres, 9 de març de 2018

EL JOC DE LA IGNORÀNCIA


- Vinga, doncs comencem a jugar! Però abans de jugar, cal decidir unes normes per al joc.
- Sí, és veritat. Però com les decidim? Quina és la millor manera i el millor criteri per decidir quines són les regles del joc més justes? O potser hem de veure quines són les més útils? O les dues coses?
Imatge del Casino de l'Arrabassada, a principis del segle XX
- Com que és molt difícil decidir què és el millor i més just per a qualsevol societat, Rawls o J. Habermas parlen de la teoria del consens. Enlloc de donar una definició de justícia, o de posar un savi al poder que decideixi què és el més just i que dicti les lleis, diuen que el més just és allò que hauríem decidit si s'hagués donat la situació ideal en la qual haguéssim pogut dialogar en termes d'igualtat en una situació d'ignorància.
- És clar, la ignorància és la clau! La situació de diàleg ideal és aquella que es dóna entre persones en una situació pre-social, és a dir, quan aquestes ignoren quin rol els tocarà jugar en aquesta societat que es pretén reglamentar. Evidentment, cal decidir les regles del joc abans de començar a jugar, si no, aquestes regles no valen, perquè seran parcials. No sé si em tocarà el paper de la dona immigrant, o la de jutgessa del Tribunal Superior, o si em tocarà ser un home blanc heterosexual o una dona trans de la perifèria, o si hauré de jugar com a subaltern o com a directora de l'empresa, o si seré víctima d'algun desnonament o en canvi seré propietari d'alguna immobiliària. Segons la teoria del consens, ningú voldria unes regles que el poguessin perjudicar en cas de trobar-se en els pitjors dels casos, i per tant, les regles que sortirien d'aquesta situació ideal de diàleg serien necessàriament les més justes.
- Però qui sap què pensarien les persones en una situació així? Potser decidirien que és més just que cadascú miri per ell, i creuran que quan estiguin en societat, ja procuraran esforçar-se tan com puguin per prosperar, encara que sigui a costa de la vida o la dignitat dels altres. Segurament pensarien que això dels desnonaments, la pobresa energètica, etc, a elles no els passaria, perquè és d'idiotes deixar-se trepitjar d'aquesta manera, i si han tingut mala sort és perquè no han fet prou per procurar-se un futur.
- Ja t'entenc. I segurament no tindrien en compte que en aquest joc no només hi jugaran persones, sinó també grans grups organitzats que s'hauran fet enormes, alimentant-se de l'egoïsme estúpid de les persones que pensen que tirar endavant és una qüestió purament de mèrit personal.
- És clar! Abans de començar a jugar, qui es podria imaginar això? I probablement tampoc creurien que aquests monstres tindran tan poder, que tindran bonus extra d'entrada, i llicència per fer trampes i rebentar les regles del joc quan vulguin.
- Evidentment! Perquè no podran sospitar que els que han promogut les regles han estat els mateixos tramposos, per tal que siguin els altres que s'hi sotmetin, i no pas ells!
- Quin pla més genial! I què n'és d'innocent l'humà en societat!

diumenge, 11 de febrer de 2018

L'ESTAT I LA VIOLÈNCIA


- Bon dia, en què puc servir-lo?
Llibreria Catalònia
- Bon dia. Doncs, miri, voldria fundar un nou Estat, i he vingut a assessorar-me. Vostè em podria orientar una mica i ensenyar-me'n unes quantes mostres?
- És clar. Deixi'm mostrar-li una de les definicions d'estat més vigents en l'actualitat. El filòsof i sociòleg alemany Max Weber descriu l'Estat com una organització que té el dret excloent d'utilitzar la violència física directa contra els membres del seu domini territorial, amenaçar de fer-la servir, o a autoritzar a tercers d'emprar-la.
- Caram, què bèstia!
- Sí, ja sé que resulta poc atractiva i engrescadora aquesta visió, però si ho considerem bé, té el seu sentit. De fet, si no fos així, qualsevol faria servir la violència quan li convingués. És pel bé dels mateixos ciutadans, doncs, que l'Estat ha de ser l'únic legitimat a exercir la violència.
- Però, per altra banda, segons aquesta teoria, l'Estat és, en sí mateix, violent. I al revés: la violència d'Estat queda sempre legitimada pel sol fet de ser exercida per l'Estat. I llavors no podem jutjar mai aquesta violència! Si això fos veritat, no hi hauria cap Estat «dolent», ja que aquell qui determina què es pot i què no es pot fer és l'Estat! Això i l'absolutisme és el mateix no?
- Naturalment, aquesta violència hauria de ser acatada pels membres de la societat.
- I si no l'acaten?
- Mmmm... Ja veig que li hauré de mostrar una altra teoria una mica més antiga, però que té la virtut de ser una de les primeres teories de l'Estat. És tan primerenca, que quan es va fer ni tan sols n'existia cap, d'Estat. En aquell temps els europeus patien sota el jou de l'absolutisme, dels poders imperials i dels monarques que exercien el seu poder arbitrari sobre ells. John Locke, filòsof i metge anglès, reclamava llavors una forma de poder diferent. El poder havia de ser legítim, però la seva legitimitat no venia donada pel sol fet de ser exercida per l'Estat mateix, ni per les seves lleis, sinó per la seva obediència als interessos del poble.
- Un Estat obedient? Però continua tenint el monopoli de la violència, no?
- Sí, però aquesta només és legítima si amb ella l'Estat compleix la funció per al qual ha estat creat pel poble.
- Quina és aquesta funció?
- A veure, pensi una mica. Algú estaria disposat a subjugar-se voluntàriament a un Estat que violés els seus drets?
- És clar que no. De fet, si l'Estat fos el producte de la voluntat popular, la seva funció hauria de ser necessàriament la de garantir els drets socials i polítics dels individus. I és llavors quan seria legítim.
- Exacte. I a més, si compleix aquesta funció, llavors els individus no es rebel·laran, seria absurd. Qui es rebel·laria contra un poder que garanteix el seus drets? Al contrari: el defensaria perquè és aquella institució de la qual els individus s'han dotat per protegir-se mútuament.
- Llavors en un Estat la rebel·lió és impossible?
- Tècnicament sí. Si es rebel·len és precisament perquè la violència de l'Estat s'ha girat contra ells, i per tant ja no està legitimada. De fet, podríem dir que l'Estat ha desaparegut per donar pas altre cop a les antigues formes de poder autoritari.
- La rebel·lió contra un Estat que ha deixat de ser-ho per convertir-se en una forma de poder arbitrària és, per tant, necessàriament una forma d'autodefensa?
- Segons la teoria de Locke sí.
- D'acord, doncs ja me la pot embolicar. Me l'emporto!

dissabte, 3 de febrer de 2018

CLÍTORI-MOT, CONSULTES LINGÜÍSTIQUES


Simone de Beauvoir: “El dia que una dona pugui no estimar amb la seva debilitat sinó amb la seva força, no escapar de sí mateixa sinó trobar-se, no humiliar-se sinó afirmar-se, aquell dia l'amor serà per a ella, com per a l'home, font de vida i no un perill mortal”.

Autor: Sheppard Fairey
Puritanisme: no ens protegeix, ens reprimeix. Pressuposa que el cos de la dona és pecaminós. El que volem és deixar d'haver de protegir-nos, perquè volem deixar de ser víctimes, deixar d'haver de protegir la mirada dels homes del nostre cos, de tapar-nos, perquè el nostre cos no és en si cap font de corrupció moral. 
 
Hipersexualitzades: el nostre cos vist des de la perspectiva de l'home assetjador i dominador, enfocat des de l'objectiu pornogràfic. Volem deixar de ser hipersexualitzades, però no dessexualitzades, perquè de desig sexual en tenim, i el volem expressar i satisfer sense ser tractades de putes. Encara no tenim les paraules per expressar aquest desig, perquè les que existeixen no ens serveixen, però en farem de noves.

Llibertat sexual: No confondre amb la llibertat del mascle de fer el que vulgui amb nosaltres, ni amb la llibertat d'importunar, incomodar, molestar, utilitzar i cosificar. 
 
Cosificar: considerar i tractar l'altre com una cosa, com un objecte. 
 
Feministes: Col·lectiu de dones i homes desitjants, a qui agraden els homes o les dones, que volem que les dones deixin de ser objecte i passin a ser subjecte de la llibertat sexual. Però això no vol dir negar la sexualitat (això seria puritanisme) sinó negar un tipus de sexualitat construïda sobre la dominació de l'altre sexe. No va ser pas el discurs patriarcal, sinó el feminisme radical el que va començar a parlar sobre el el clítoris, quan l'orgasme era una sensació completament desconeguda per milers de dones. 
 
Clítoris: Òrgan erèctil situat a l'angle anterior de la vulva. Òrgan que dóna plaer al cos de les dones, font d'orgasme invisibilitzat pel discurs patriarcal i visibilitzat pel discurs feminista i no pas pel discurs mèdic, cosa que demostra que allò que és sexual és polític.