Hora: 13:13:13 // Dia: 06-06-325 aC // Lloc: Maronea, Tràcia
En aquestes coordenades els nostres radars han detectat patrons de pràctiques filosòfiques que es van repetint al llarg de l'espai-temps. Hem seguit la pista d'un individu anomenat Hipàrquia, el qual mostrava un comportament molt semblant a la tribu dels anomenats punks dels anys 70 i 80 del segle XX del calendari humà. Allò que ens permet establir una relació directa és l'actitud, sense que de moment puguem determinar una relació causal entre els dos moviments. El seguiment d'Hipàrquia ens ha portat a descobrir un col·lectiu filosòfic autoanomenat cinisme, dins el qual hem pogut identificar altres individu anomenats Crates i Diògenes de Sínop.
Etimològicament provinent de la paraula gos, el concepte «cínic» ve a designar una actitud més aviat burleta i descarada, desfiant i provocadora , però entesa com una forma de coneixement, semblant a la manera com Sòcrates feia servir la ironia per fer aparèixer la veritat. L'actitud cínica vol desemmascarar els falsos valors i reivindicar els autèntics, aquells que connecten l'ésser humà amb la seva veritable mare: la naturalesa. Els cínics, doncs, es reivindiquen com un animal més sobre la terra, i com a tals rebutgen les comoditats humanes i viuen al carrer, on també satisfan les seves necessitats i realitzen els seus desitjos en públic, practicant allò que Hipàrquia va encunyar com a terme filosòfic: l'anaideia o desvergonya. El desvergonyiment i la provocació són per aquest col·lectiu una estratègia per sacsejar les convencions socials i denunciar el pudor com un fals valor, una virtut hipòcrita, una mentida social. L'anaideia és, doncs, més que una mostra de mala educació, una pràctica de reeducació de l'individu i de transvaloració social, en termes nietzscheans. És aquesta voluntat de transgressió i reeducació el que ens determina a establir una relació molt estreta entre el cinisme i el moviment punk.
L'evolució d'ambdós moviments també fou molt semblant, atès que alguns corrents del cinisme, com els del punk, van evolucionar cap a actituds racionalistes i pràctiques naturalistes i estoiques, predicant l'autodisciplina, el respecte cap a la naturalesa, l'autonomia ètica de l'individu i l'autogestió de tots els aspectes de la pròpia vida, incloent el fet de gestionar el desig per manera d'evitar esdevenir-ne un esclau. La seva consigna en aquest sentit és la llibertat de l'individu, i això inclou l'alliberament, no només de qualsevol autoritat, sinó també respecte de qualsevol vici, caprici, o necessitat creada. Aquí és on podem connectar aquesta filosofia amb els principis de la filosofia anarquista, sorgida com a tal durant el segle XIX del calendari humà.
Els cínics i els punks no han sortit mai en els llibres d'història de la filosofia, tot i que la seva actitud és profundament socràtica: la veritat l'ha de veure cadascú, per això no feien discursos ni escrivien tractats, sinó que feien aparèixer la veritat davant dels ulls dels demés a partir de la seva pràctica. La condició primera i última del pensament és l'antidogmatisme, i aquest es dóna només a través de l'acció. Entenen la veritat, doncs, com un esdeveniment, com una aparició, com una performance, més que no pas com un conjunt rígid de sentències. Impossible atrapar-la, doncs, en cap enciclòpèdia. És per això que el nostre assessor en filosofia humana, Surak de Vulcano, ens recomana no intentar sistematitzar el seu pensament, sinó atrapar-ne els fragments que suren a partir de la seva pràctica. El nostre equip de físics quàntics està en aquests moments ideant un sistema per recollir-ne algunes mostres. Continuarem informant dels resultats obtinguts.
