dijous, 27 de juny de 2019

QUI ÉS LA MANADA?


Jo. Qui sóc jo? Sóc un més de la manada. Només sé això. Vaig on van els meus germans i faig el que fan, perquè ells m'estimen. La manada em dóna identitat, em dóna seguretat, em dóna fortalesa, em dóna diversió. Sense la manada no sóc ningú. La manada és el meu tot. Com hi pot haver alguna maldat en això?”

Hannah Arendt: En la maldat hi ha molt d'estructural. Eichmann, el gran exterminador de jueus, tenia unes raons molt simples: obeïa ordres. Era un simple instrument que no prenia decisions, sinó que les executava. No es creia responsable de res, la responsabilitat dels seus actes quedava diluïda per entre els aparells del poder.
Michel Foucaut: Perquè el poder està allà on menys ho esperes. En la gana, en el plaer, en l'amor.
Judit Butler: Per tant, la Justícia , aquest ideal que escrivim en majúscules, és una mesura simplement reparadora i de reconeixement de la víctima, però no és la solució. La víctima continua sent la víctima, i els agressors continuen sent potencials agressors. El veritable triomf no és la sentència, sinó la denúncia. La que treu a la llum una experiència singular d'abús, de dominació, de violència, en la qual es reflecteixen milions d'experiències singulars semblants que romanien en la foscor.
Foucault: Perquè les ombres que el mateix poder produeix fan impossible la demostració de l'agressió, fa circulars els arguments de les víctimes, convertint-les en les mateixes còmplices de la seva pròpia violació. Així les víctimes, moltes vegades, es senten culpables de no haver obeït aquella por que els diu que s'han de mantenir dins el seu paper, dins el seu espai, que els diu que no han estat obedients, i que es mereixen el càstig.
Butler: Però aquesta experiència singular mostra una altra cosa: que per molt que la justícia funcioni, la solució continua estant molt lluny. Mostra que l'agressor, moltes vegades, ni tan sols té consciència que ho és, i es manifesta com una víctima del sistema judicial. Mostra que per a molts, ser home vol dir disposar de les dones, i interpreten una sentència de culpabilitat com una condemna gratuïta simplement pel fet de ser homes. Mostra que les víctimes continuen sent dependents del sistema judicial i penal, i que sembla que s'han d'alegrar quan els agressors són punits. S'han d'alegrar de ser reconegudes com a víctimes, que ja és molt, però encara és molt poc. Perquè el masclisme hi continua sent intacte.
Foucault: Lluitar contra el masclisme va més enllà del sistema legal i penal, de la correcció política i lingüística, de les quotes de poder, de la perspectiva femenina (producte del masclisme) i fins i tot del discurs feminista. Per lluitar contra el masclisme, cal que parlin els homes. Per entendre la violència masclista, cal que entenguem per què s'exerceix. Cal escodrinyar en la masculinitat, tant com en la feminitat, fins a trobar-hi el verí. Cal disseccionar la por i esbrinar de quina manera ha estat construïda i inoculada en els nostres cossos.

A la manada només hi poden entrar homes. Jo sóc de la manada. Ergo jo sóc un home.”
-->