dimarts, 23 de juliol del 2013

TOT LLEGINT POPPER (2): SPINOZA

Després d'haver rebatut (en sentit popperià) les dues postures tan extremes i contràries sobre la naturalesa de la ment com el conductisme i el sol·lipsisme (en primer lloc, per irrefutables i en segon lloc, per poc raonables – vegi's enllaç al post anterior), Popper, en l'última de les seves conferències “Interacció i consciència”, considera ara la concepció spinozista del paral·lelisme entre ment i matèria, havent-se declarat ja d'entrada molt proper a Descartes.

Per Spinoza, el dualisme de Descartes no era prou rigorós, ja que suposava que cos i ment eren dues substàncies diferents i independents entre sí, però que depenien d'igual manera de la substància infinita, aquella més enllà de la qual ja no hi ha cap altra causa, els límits de la realitat, altrament dita Déu. Quins problemes troba Spinoza a aquesta conceptualització?

Per una banda, la interacció entre aquestes dues substàncies és, com a mínim, problemàtica, donada la seva naturalesa diferent. La solució cartesiana d'una glàndula pineal situada al cerebel com a punt d'intersecció entre les dues substàncies no solventava el problema de com una substància material podia influir sobre una substància no-material i al revés, essent que la glàndula pineal és, al cap i a la fi, de naturalesa material.

Per altra banda, Spinoza s'agafa a la definició aristotèlica de substància: allò que només depén d'ella mateixa per existir. Per tant, parlant amb rigor, la ment i el cos no poden ser substàncies, ja que segons Descartes depenen de la substància infinita, i per tant ja no són autosuficients. Aquí és on Spinoza dibuixa una de les imatges més belles que per mi ha donat la història de la filosofia: només hi ha una única substància infinita, allò ja no causat, que podria concebre's (com deia el meu professor Francisco Bengoechea) com un gran poliedre d'infinites cares, i la ment i el cos com dues d'aquestes cares, dos aspectes o atributs d'aquest. De fet, les úniques cares que nosaltres coneixem d'aquest infinit ésser que és el tot. La relació existent entre ment i cos seria, doncs, la que hi ha entre dos cares de la mateixa moneda, o entre la part còncava i la part convexa d'una semiesfera. La consciència seria la realitat vista “per dins”, així com el cos seria la realitat vista “per fora”. 
géode duale / dual geodesic dome
Date 21 December 2004 (original upload date)
Source: own work. 
Transferred from fr.wikipedia; 
Transfer was stated to be made by Theon.
Author Original uploader was Theon at fr.wikipedia
Permission
(Reusing this file)
Released under the GNU Free Documentation License.


Popper no creu que aquesta sigui una explicació satisfactòria de la relació entre la ment i el cos, i recorre a la mecànica quàntica per rebatre Spinoza: si la tesi de l'holandès fos certa, els electrons tindrien consciència, i, per tant, serien diferents entre ells segons les seves respectives experiències. Però resulta que segons la mecànica quàntica, als electrons no els afecta la seva història, no tenen memòria i, per tant, res diferencia els uns dels altres.

Per la meva banda no veig clara la relació entre l'argument de Popper i la tesi de Spinoza. En primer lloc, tot i que em falta molt per llegir de Spinoza, no crec que aquest defensès la idea d'una ment, entesa com a flux continu de consciència, per a tots i cadascun dels organismes i cossos materials. De fet, el grau de complexitat “mental” seria un reflex del grau de complexitat material de què gaudeix cadascun dels cossos. (Potser algun lector m'ho podrà aclarir). Segons entenc de Spinoza, el cos és l'expressió material de la ment, i la ment és l'expressió immaterial del cos, i per tant redueix el problema a una qüestió gairebé semàntica: no deixen de ser la mateixa cosa expressada de dues maneres. La cara immaterial d'un electró pot no tenir memòria, no tenir història, i no poder ser definida com a consciència, però això no vol dir que no existeixi (ep!, tampoc vol dir el contrari!).

dijous, 11 de juliol del 2013

TOT LLEGINT POPPER (1): EL SOMNI DE DESCARTES

Karl R. POPPER. El cuerpo y la mente. Paidós. Barcelona 1997. (Pròleg de José Antonio Marina.) 
Tot llegint Popper em deixo endur pels deliciosos problemes (els meus preferits, mmm!) sobre la naturalesa del cos i la ment, i la possibilitat de la seva interacció. A El cuerpo y la mente, recull de 6 conferències de Popper dictades a la Universitat d'Emory l'any 1969 amb un interessant pròleg de José Marina, a través de la dialèctica del filòsof amb el seu auditori, es van desgranant els diferents aspectes que giren al voltant de la pregunta sobre la ment, i que limiten amb camps tan diversos com la teoria del coneixement, teoria de la ciència, la metafísica, la teoria de l'evolució, la distinció humà-animal, la física, la qüestió sobre la veritat, així com el debat entre l'objectivisme i el relativisme.

La pregunta sobre la naturalesa de la ment és tan vella com la filosofia, i ha rebut diferents respostes, algunes d'elles comentades en aquestes converses. De fet, és un tema que aborda a la conferència final, "Interacció i consciència", on repassa algunes teories de la ment, començant pel conductisme, teoria segons la qual no hi hauria res al darrera de la paraula "ment", fora de la nostra conducta. En aquest sentit, la "ment" és tan sols un so, un mot, amb el qual ens referim al conjunt de les nostres conductes observables. Per Popper, la teoria és si més no ambígua: no queda clar si el conductisme afirma que no existeix la ment (llavors coincidiria amb el que anomenem fisicalisme o materialisme), o bé si simplement no es preocupa dels estats mentals com a estratègia metodològica. Popper afirma amb rotunditat que aquesta postura és falsa: en primer lloc, perquè està molt clar que existeixen els estats mentals (els records, els pensaments, les imatges mentals,... són experimentables directament per un mateix), i en segon lloc, perquè es tracta d'una teoria irrefutable, i pel pare del falsacionisme, quan una teoria és irrefutable és falsa. Més endavant tornaré a parlar sobre la falsedat i la irrefutabilitat.

Però aquesta irrefutabilitat no només és característica del conducisme, sinó d'altres enfocs contraris a aquest, com el sol·lipsista, segons el qual no puc demostrar que existeixi res fora de la meva ment, ja que tot pot ser un producte d'ella, i allò que anomeno "realitat" podria tractar-se d'una mena de somni del qual no puc despertar, i si despertés, no podria comprovar mai que estic realment desperta. És justament això el que Popper addueix contra aquesta teoria: no puc concretar quin fet s'hauria de donar per afirmar que aquesta teoria és falsa, ni es podria donar mai cap circumstància que pogués constituir una prova contra la meva teoria, ja que aquesta circumstància sempre podria ser somniada per mi. Per tant no és falsable, i per tant no és una teoria vàlida (aquí Popper és més rotund i fa servir el terme falsa). Sent conscient de la irrefutabilitat de la teoria del sol·lispsime, Popper addueix com a argument en contra que seria molt pretensiós afirmar que tot és un producte de la meva ment, fins i tot les obres de Miquel Àngel, o la teoria de la relativitat. Amb això fa refrència al que ell anomena el Món 3, un àmbit de teories, obres artístiques, etc. que un cop creades per la ment humana (Món 2), adquireixen un caràcter autònom i passen de ser una invenció a constituir una vasta geografia plagada d'indrets per descobrir, com noves propietats de les figures geomètriques, o comportaments de les partícules. 

És aquest el món objectiu a què apel·la Descartes quan argumenta contra el seu propi supòsit que el jo podria estar produint tot allò que percep, que tot es podria tractar d'un somni? Descartes acaba objectant-se a si mateix que hi ha coses que no depenen de la pròpia voluntat, i que són tan perfectes que no puc haver-les produit jo mateixa, ja que sóc un ésser imperfecte. Coses com les veritats de la geometria, coses que són tan certes que tinc la intuïció que ja existien abans que jo, i que, encara que estigui somniant, han de preexistir al somni, al meu somni, almenys.


dilluns, 1 de juliol del 2013

UN ESTAT: PER A QUÈ?

( Un cop més, els túnels espai-temporals que travessen l'univers ens permeten sintonitzar una conversa atemporal, emesa en exclusiva pel nostre canal antimediàtic. )

SÒCRATES: Benvinguts al nostre espai de reflexió maièutica. Avui volem il·luminar amb els nostres pensadors anti-tertul·lians i pre-mediàtics la qüestió: què és l'Estat?

PLATÓ: L'Estat és un instrument per materialitzar la Justícia en la mesura del possible. Per això no podria ser democràtic, perquè l'elecció del governant no pot estar en mans de qualsevol. En democràcia es podria votar qualsevol cosa, encara que no fos justa. No, el govern hauria d'estar en mans d'un equip de savis que, voluntàriament o no, i sobretot desposseïts de qualsevol interès particular, governarien en interès de tota la ciutat sencera, i no pel d'uns quants. Si, en canvi, governen aquells qui produeixen i comercien, l'estat serà per força injust. 

SÒCRATES: Us esteu referint a allò que l'Estat és, o a allò que hauria de ser?

PLATÓ: Sens dubte això segon, estimat Sòcrates. Però, sembla que l'anglès modern no hi està d'acord...

LOCKE: Efectivament, discrepo. L'Estat és el fruit d'un pacte entre persones lliures i iguals, que decideixen cedir part de la seva llibertat a l'Estat, per tal que aquest els protegeixi, i faci prevaldre les lleis i els drets que per naturalesa tenen els humans, de manera objectiva i imparcial. Per tant, si l'Estat no compleix la seva part del pacte, les parts contractants poden donar-lo per dissolt. 

SÒCRATES: Veig que també parleu d'allò que l'Estat hauria de ser, i no necessàriament del que és. 

LOCKE: Ssssí, …. es podria veure d'aquesta manera. 

MARX: Jo us diré allò que l'Estat és, i el que hauria de ser. És un mer instrument de dominació. És un pacte, sí, però entre els més poderosos per continuar mantenint el seu poder sobre les classes oprimides. Aquestes, doncs, faran el possible per destruir-lo. En conseqüència, l'Estat no hauria de ser res més que l'instrument de la seva pròpia destrucció.

SÒCRATES: En tot cas, estimats no-tertu·lians, tot i les vostres diferències, no esteu d'acord en alguna cosa? I això és: que hi ha vida política més enllà de l'Estat? Que l'Estat no és un fi en sí mateix, sinó que més enllà d'ell hi ha la Justícia, i uns principis universals? Que l'Estat, per tant, no té sentit si no és un instrument per assolir aquestes coses?

TOTS: Sens dubte, estimat Sòcrates.

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí el juny de 2013)