dimarts, 23 de juliol de 2013

TOT LLEGINT POPPER (2): SPINOZA

Després d'haver rebatut (en sentit popperià) les dues postures tan extremes i contràries sobre la naturalesa de la ment com el conductisme i el sol·lipsisme (en primer lloc, per irrefutables i en segon lloc, per poc raonables – vegi's enllaç al post anterior), Popper, en l'última de les seves conferències “Interacció i consciència”, considera ara la concepció spinozista del paral·lelisme entre ment i matèria, havent-se declarat ja d'entrada molt proper a Descartes.

Per Spinoza, el dualisme de Descartes no era prou rigorós, ja que suposava que cos i ment eren dues substàncies diferents i independents entre sí, però que depenien d'igual manera de la substància infinita, aquella més enllà de la qual ja no hi ha cap altra causa, els límits de la realitat, altrament dita Déu. Quins problemes troba Spinoza a aquesta conceptualització?

Per una banda, la interacció entre aquestes dues substàncies és, com a mínim, problemàtica, donada la seva naturalesa diferent. La solució cartesiana d'una glàndula pineal situada al cerebel com a punt d'intersecció entre les dues substàncies no solventava el problema de com una substància material podia influir sobre una substància no-material i al revés, essent que la glàndula pineal és, al cap i a la fi, de naturalesa material.

Per altra banda, Spinoza s'agafa a la definició aristotèlica de substància: allò que només depén d'ella mateixa per existir. Per tant, parlant amb rigor, la ment i el cos no poden ser substàncies, ja que segons Descartes depenen de la substància infinita, i per tant ja no són autosuficients. Aquí és on Spinoza dibuixa una de les imatges més belles que per mi ha donat la història de la filosofia: només hi ha una única substància infinita, allò ja no causat, que podria concebre's (com deia el meu professor Francisco Bengoechea) com un gran poliedre d'infinites cares, i la ment i el cos com dues d'aquestes cares, dos aspectes o atributs d'aquest. De fet, les úniques cares que nosaltres coneixem d'aquest infinit ésser que és el tot. La relació existent entre ment i cos seria, doncs, la que hi ha entre dos cares de la mateixa moneda, o entre la part còncava i la part convexa d'una semiesfera. La consciència seria la realitat vista “per dins”, així com el cos seria la realitat vista “per fora”. 
géode duale / dual geodesic dome
Date 21 December 2004 (original upload date)
Source: own work. 
Transferred from fr.wikipedia; 
Transfer was stated to be made by Theon.
Author Original uploader was Theon at fr.wikipedia
Permission
(Reusing this file)
Released under the GNU Free Documentation License.


Popper no creu que aquesta sigui una explicació satisfactòria de la relació entre la ment i el cos, i recorre a la mecànica quàntica per rebatre Spinoza: si la tesi de l'holandès fos certa, els electrons tindrien consciència, i, per tant, serien diferents entre ells segons les seves respectives experiències. Però resulta que segons la mecànica quàntica, als electrons no els afecta la seva història, no tenen memòria i, per tant, res diferencia els uns dels altres.

Per la meva banda no veig clara la relació entre l'argument de Popper i la tesi de Spinoza. En primer lloc, tot i que em falta molt per llegir de Spinoza, no crec que aquest defensès la idea d'una ment, entesa com a flux continu de consciència, per a tots i cadascun dels organismes i cossos materials. De fet, el grau de complexitat “mental” seria un reflex del grau de complexitat material de què gaudeix cadascun dels cossos. (Potser algun lector m'ho podrà aclarir). Segons entenc de Spinoza, el cos és l'expressió material de la ment, i la ment és l'expressió immaterial del cos, i per tant redueix el problema a una qüestió gairebé semàntica: no deixen de ser la mateixa cosa expressada de dues maneres. La cara immaterial d'un electró pot no tenir memòria, no tenir història, i no poder ser definida com a consciència, però això no vol dir que no existeixi (ep!, tampoc vol dir el contrari!).