dijous, 11 de juliol de 2013

TOT LLEGINT POPPER (1): EL SOMNI DE DESCARTES

Karl R. POPPER. El cuerpo y la mente. Paidós. Barcelona 1997. (Pròleg de José Antonio Marina.) 
Tot llegint Popper em deixo endur pels deliciosos problemes (els meus preferits, mmm!) sobre la naturalesa del cos i la ment, i la possibilitat de la seva interacció. A El cuerpo y la mente, recull de 6 conferències de Popper dictades a la Universitat d'Emory l'any 1969 amb un interessant pròleg de José Marina, a través de la dialèctica del filòsof amb el seu auditori, es van desgranant els diferents aspectes que giren al voltant de la pregunta sobre la ment, i que limiten amb camps tan diversos com la teoria del coneixement, teoria de la ciència, la metafísica, la teoria de l'evolució, la distinció humà-animal, la física, la qüestió sobre la veritat, així com el debat entre l'objectivisme i el relativisme.

La pregunta sobre la naturalesa de la ment és tan vella com la filosofia, i ha rebut diferents respostes, algunes d'elles comentades en aquestes converses. De fet, és un tema que aborda a la conferència final, "Interacció i consciència", on repassa algunes teories de la ment, començant pel conductisme, teoria segons la qual no hi hauria res al darrera de la paraula "ment", fora de la nostra conducta. En aquest sentit, la "ment" és tan sols un so, un mot, amb el qual ens referim al conjunt de les nostres conductes observables. Per Popper, la teoria és si més no ambígua: no queda clar si el conductisme afirma que no existeix la ment (llavors coincidiria amb el que anomenem fisicalisme o materialisme), o bé si simplement no es preocupa dels estats mentals com a estratègia metodològica. Popper afirma amb rotunditat que aquesta postura és falsa: en primer lloc, perquè està molt clar que existeixen els estats mentals (els records, els pensaments, les imatges mentals,... són experimentables directament per un mateix), i en segon lloc, perquè es tracta d'una teoria irrefutable, i pel pare del falsacionisme, quan una teoria és irrefutable és falsa. Més endavant tornaré a parlar sobre la falsedat i la irrefutabilitat.

Però aquesta irrefutabilitat no només és característica del conducisme, sinó d'altres enfocs contraris a aquest, com el sol·lipsista, segons el qual no puc demostrar que existeixi res fora de la meva ment, ja que tot pot ser un producte d'ella, i allò que anomeno "realitat" podria tractar-se d'una mena de somni del qual no puc despertar, i si despertés, no podria comprovar mai que estic realment desperta. És justament això el que Popper addueix contra aquesta teoria: no puc concretar quin fet s'hauria de donar per afirmar que aquesta teoria és falsa, ni es podria donar mai cap circumstància que pogués constituir una prova contra la meva teoria, ja que aquesta circumstància sempre podria ser somniada per mi. Per tant no és falsable, i per tant no és una teoria vàlida (aquí Popper és més rotund i fa servir el terme falsa). Sent conscient de la irrefutabilitat de la teoria del sol·lispsime, Popper addueix com a argument en contra que seria molt pretensiós afirmar que tot és un producte de la meva ment, fins i tot les obres de Miquel Àngel, o la teoria de la relativitat. Amb això fa refrència al que ell anomena el Món 3, un àmbit de teories, obres artístiques, etc. que un cop creades per la ment humana (Món 2), adquireixen un caràcter autònom i passen de ser una invenció a constituir una vasta geografia plagada d'indrets per descobrir, com noves propietats de les figures geomètriques, o comportaments de les partícules. 

És aquest el món objectiu a què apel·la Descartes quan argumenta contra el seu propi supòsit que el jo podria estar produint tot allò que percep, que tot es podria tractar d'un somni? Descartes acaba objectant-se a si mateix que hi ha coses que no depenen de la pròpia voluntat, i que són tan perfectes que no puc haver-les produit jo mateixa, ja que sóc un ésser imperfecte. Coses com les veritats de la geometria, coses que són tan certes que tinc la intuïció que ja existien abans que jo, i que, encara que estigui somniant, han de preexistir al somni, al meu somni, almenys.