ALIANÇA AMB QUI?

Què vol dir «esquerra», «dreta», «democràcia» o «estat»? Depèn del context. Aquests conceptes no volen dir el mateix si els mirem des de dins de l’estat capitalista o des d’un punt de vista extern. 
El que avui coneixem com a ideals d’esquerres sorgiren a principis del segle XX per oposar-se a aquesta forma política, l’estat, que no era més que una calcificació de les estructures absolutistes, però reformulada i justificada per un discurs modern i racionalista. Contra aquesta disfressa racional i suposadament democràtica, l’anàlisi marxista i anarquista pretenia desemmascarar l’estat com una institució creada amb una doble intencionalitat: per una banda, conformar una estructura de poder al servei de l’economia capitalista, una eina per provocar guerres, conquerir, espoliar, produir i exportar, legislar per protegir les empreses properes al poder, mantenir l’estructura familiar i educativa per produir soldats i mà d’obra,... En aquest sentit, res de nou respecte de l’absolutisme. Però per altra banda, la disfressa moderna li aportava a l’estat una segona funció: legitimar la seva pròpia existència adoptant una forma liberal democràtica que permeti els individus triar el color del govern d’entre una paleta preestablerta de colors, però sense qüestionar en cap cas l’estructura mateixa o fins i tot l’existència d’aquest estat i d’aquest sistema capitalista, de manera que allò que es pot votar no suposi mai una veritable tria del model, sinó l’elecció del color que l’haurà de gestionar. 
Dins d’aquest estat, el concepte «esquerra» adopta un sentit diferent. Implica l’esforç d’adaptar aquest invent que li és estrany (l’Estat) a les necessitats i demandes de les classes populars. Ara bé, acceptant les normes del joc «democràtic», està limitada a parlar i obrar en els termes del capitalisme, caient així en evidents contradiccions, però a canvi d’assolir millores com un sistema sanitari públic i universal, una educació pública i universal, un sistema de subsidis per situacions d’atur o discapacitat, drets laborals i sindicals,... Evidentment, però, es tracta de mesures sempre tolerades per aquesta estructura despòtica semblant a un virus, que apreta però no ofega, perquè necessita treballadors i consumidors per continuar creixent. 
Però ara, aquest virus necessita ofegar més. Ja no només els països conquerits i espoliats, sinó les metròpolis, el seu propi origen. Ara la dreta ja no pot ser tant tolerant amb els ideals d’esquerres. Ha de fer un pas més. Fins i tot més enllà d’ella mateixa. Veient que el seu vestit de feixista conservador ultradretà és una recepta ja caducada i democràticament poc atractiva, adopta noves formes, fórmules més comercials, amb ingredients que tradicionalment havien estat de l’esquerra, i les adapten als seus interessos estratègics. Per exemple, l’alt-right, una dreta de consum ràpid, ideal per adolescents, descarada, que recorre a la provocació, els mems, la sàtira i el xoc digital directe, per difondre un discurs supremacista blanc, antifeminista  i nacionalista. Però per qui no vulgui deixar de ser progre, també hi ha la nova dreta (o la dreta 2.0): democràtica, feminista, gay-friendly. Es vol guanyar les persones que, precisament gràcies a la força dels moviments d’esquerres, havien guanyat drets laborals i de gènere: la classe mitjana i el col·lectiu homosexual. Imitant també les dinàmiques d’esquerra en la seva suposada postura crítica amb  les elits, juga al debat parlamentari per minar-lo des de dins i, el més perillós: juga a defensar els moviments feministes i LGTBI minant-los també des de dins. Com? Pretenent defensar els drets de les «dones naturals» contra les persones no binàries o les trans, així com els dels homosexuals contra una suposada invasió de persones provinents d’altres cultures homòfobes, com si entre aquestes persones no hi poguessin haver també homosexuals o dones que fugen d’estructures patriarcals.
Però el que ens hem de preguntar és: més enllà de la seva hipotètica veracitat, aquests discursos responen a preocupacions sinceres? Evidentment que no. Són problemes creats. Els mateixos que han estat provocant les guerres a l’Europa de l’Est o a l’Orient Mitjà són precisament els que han pretès «salvar» i «reconstruir» els països devastats per tal d’apropiar-se de les seves estructures econòmiques. Els mateixos que han impulsat la globalització i han provocat les crisis econòmiques que han ofegat les classes mitjanes són les que ara ofereixen «solucions finals» com l’expulsió dels immigrants que, per altra banda no tenen cap intenció de portar a terme. Els mateixos que promouen polítiques antiimmigració són els més interessats en produir migracions massives de persones a través de guerres i espolis, perquè al capitalisme li calen persones apàtrides i desprotegides, perquè el sistema necessita mà d’obra més barata encara. I si entra en conflicte amb la mà d’obra de les metròpolis encara millor: tindrem una societat on els pobres estaran dividits i enfrontats entre ells, així com les feministes i les persones LGTBIQ+.

Mentrestant, els artífexs del capitalisme es nodriran d’aquest odi per justificar les seves guerres, que tan rentables els resulten per continuar espoliant i, el més important: per amagar la desregulació de drets laborals que ells mateixos han promogut i per justificar el desmantellament dels sistemes públics i universals d’atenció social, sanitària i educativa. Aquests sistemes no han col·lapsat per culpa de la immigració, sinó per les retallades i l’infrafinançament que estan patint des de fa dècades, i que responen precisament al pla orquestrat per aquestes mateixes organitzacions ultradretanes, neodretanes i alternodretanes. Amb quina finalitat? Que els estats tornin a la seva essència capitalista i no destinin diners a aquests serveis cap a la ciutadania, sinó cap a la despesa militar.
Les guerres no les comencen les persones, ni els pobles. Les comença el poder, que actualment és el capital. Aquesta, i no cap altra, és la principal missió de la nova dreta, sempre aliada amb el capital, i no amb cap comunitat de persones, encara que els seus promotors no sempre en siguin conscients.

 

Imatge:  Eclipse of the Sun, 1926 George Grosz - Heckscher Museum of Art

DRÀCULA 2.0

He estat esperant tot aquest temps. Sento l’olor. És irresistible. És una olor tan antiga, però a través dels anys es manté encara tan fresca, sucosa, apetitosa. 

He estat esperant, pacientment. Quan es faci fosc sortiré a libar el nèctar deliciós de la por. La por del diferent, del negre, de l’animal. La por de perdre, de ser lleig, de fracassar. La por de fer el ridícul, de no tenir res a dir, de no ser prou. La por de ser un mateix, la por de dubtar, la por al desconegut. La por de saber, i la de no saber, la de parlar sense embuts, la de ser poc ambiciós, la de tenir massa poc. La por de ser lliure, i la de ser esclau.

Espero. Tinc una paciència infinita. La meva vida corre immortal a través dels anys i el segles, esperant sempre la mateixa olor, el mateix nèctar que sempre retorna i es regenera, igual com la lluna s’omple i es buida una vegada i una altra.

Espero, pacientment, la foscor. La nit és el meu oxigen. El sol em repugna, perquè il·lumina, clarifica, desvela, aclareix, fa possible la visió. Però no em convé que em vegin. Ni tampoc em convé que hi vegin.

He estat esperant la foscor pacientment, perquè jo visc de la ceguesa, l’estupidesa, la ignorància, la confusió, l’escepticisme fàcil, el dogmatisme estúpid i el relativisme naïf. Espero la foscor perquè no vull que hi vegin ni que comprenguin. Només vull que opinin, divaguin i facin xerrameca.

Mentrestant, des del meu amagatall fúnebre preparo les pocions més embriagadores, difonc sentències maniquees, llenço flaixos encegadors, escampo vapors afrodisíacs i boires mentals, i teixeixo laberints de miralls. Vull que quan les meves preses mirin el món es vegin només a si mateixes. No vull que es mirin als ulls o conversin entre elles. L’estaca que que caldria per aniquilar-me pesa tant, que caldria la cooperació de totes. Per això han de tenir por els uns dels altres: han de formar un exèrcit de porucs, una suma d’individus terroritzats, que no cooperin entre ells i només tinguin ulls per mi.

La meva cuina és pacient i lenta, perquè tinc tot el temps del món, i des de la immortalitat accelero els rellotges per fer que les meves víctimes sempre tinguin pressa, perquè visquin a contra-rellotge, perquè no tinguin temps per pensar. La reflexió és el seu únic antídot, però d’aquesta manera els és inaccessible. No vull que hi vegin.

Quan arribi la foscor, m’he de fer imprescindible, irresistible, indispensable. M’he de tornar el clau roent enmig de la immensitat glaçada de por. He de ser l’esperança, la salvació. Només així les meves víctimes s’entregaran a mi. I jo només hauré d’obrir la boca i xuclar.

Mentre espero, afilo els ullals que ja es deleixen per clavar-se en la carn tendra de la ingenuïtat que jo mateix he conreat. Desplego la capa, brando els símbols ben amunt, i mostro el meu deliciós somriure. Europa, estimada, vine a mi!

ELS AMOS DE LES PARAULES

 «És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.

Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.

Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?

Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats totalitaris i els capitals opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. Significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent o creació humana, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.

Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!

Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.

Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?

Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.

Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força nihilista: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions, desconstruir els seus valors i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?

Forca- Perquè costa molt. L'ultradreta i la nova dreta fan un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi,... Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.

Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.

Forca- No en trauràs res, Mall. És perdre el temps....

Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de monstre, sinó de senyor o noia que s’aferren a solucions  per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.

Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.

ELS OCELLS I ELS VOLTORS

 PLATÓ: Estimat Aristòfanes, ja veus que la teva obra «Els ocells» està essent representada encara al segle XXI! Qui s’hauria pensat que els problemes del nostre temps continuarien existint al cap de més de dos mil anys!
ARISTÒFANES: Sí, però almenys la meva comèdia ha resultat ser una anàlisi més lúcida que no pas la teva proposta de república ideal governada per savis i defensada per guerrers...
PLATÓ: ... i sàvies i guerreres! D’acord, la meva proposta ha estat fins ara impracticable... Sembla que la moralitat i la política s’exclouen mútuament. Però tan tu com jo vam veure els problemes d’una democràcia que va acabar degenerant en demagògia: clientelisme, discursos plens de sofismes, lleis dictades i utilitzades per a interessos personals, vots comprats, plets, denúncies, traïcions,...
ARISTÒFANES: És clar, en això coincidim, però el savi governant que tu proposes és com el meu Tereu, el primer home-ocell en la meva història, una mena de visionari il·luminat, intermediari entre ocells i homes, a qui Pisteter i Evèlpides cerquen, no tant per seguir el seu exemple, sinó simplement per fugir, farts dels maldecaps de la ciutat, i integrar-se en la societat lliure dels ocells. Tereu aconsegueix que els ocells se’ls escoltin, però, ai las!, els nostres «llibertaris» acaben convencent els ocells de construir una nova ciutat. Com? Exaltant en ells l’odi cap als humans i cap als déus, amb un abrandat i hàbil discurs.
PLATÓ: Perquè la societat dels ocells funcionava també segons el parer de les majories, i la majoria no sempre té la raó! Efectivament, això és el que passa quan la crítica que es fa de la democràcia es vol servir dels mateixos instruments que aquesta, no pas per perfeccionar-la o per trobar un sistema millor, sinó per utilitzar-la en favor d’interessos personals. Aquesta crítica no és honesta, perquè acaba reproduint els mateixos defectes que diu denunciar, i que podríem resumir en una paraula: populisme. És així com Pisteter crea una identitat «ocellenca», unint el sentiment de totes les classes socials d’ocells en un sol clam d’odi i negació de l’altre. Crea la necessitat d’un líder de masses, d’una frontera, i d’una nova organització que acaba regulada també per lleis, polítics i jutges corruptes, ... que és allò de què deia que volia fugir. Però la diferència és que ara és ell qui té la paella pel mànec.  Primer es mimetitza amb el «poble» disfressant-se d’ocell, per manipular la seva opinió al seu favor. Això és el que anomeno demagògia.
ARISTÒFANES: Exactament, estimat Plató. Ara resulta que estem més d’acord del que em pensava!
PLATÓ: Però la teva obra traspua pessimisme. Jo almenys em vaig esforçar per pensar un odre diferent, proposar una nova definició de justícia, un nou ordre liderat per homes i dones sàvies. En canvi tu dones a entendre que no hi ha lloc on fugir, perquè qualsevol intent de formar una ciutat millor serà fallit, embrutit pels mateixos
efluvis que volem netejar.
ARISTÒFANES: Sincerament, crec que és així. Però almenys per nosaltres la fugida era possible. Crec que en el segle XXI ho tenen més fumut.
PLATÓ: Sí, el capitalisme és el govern de la part irracional, dominada per les pulsions d’acumulació de poder i riquesa sense limitació moral, legal ni material. Aquest «govern» provoca l’explotació dels propis ocells als quals es pretenia alliberar, perquè imposa un relat amb el qual els presenta la seva pròpia explotació com un alliberament, quan és en realitat la seva única forma de sobreviure.
ARISTÒFANES: Ah, sí, el capitalisme, el nou personatge de la meva història. Un home blanc i estúpid, un incompetent moral que no es fa responsable de les conseqüències del seu discurs, que s’ha apropiat de la paraula «llibertat» per rentar la cara al seu egoisme i indiferència cap als altres. Un hipòcrita que, tot i la seva naturalesa profundament antidemocràtica i totalitària, necessita la democràcia per legitimar-se i continuar viu. Per molt que li repugni aquesta democràcia vella, malalta i operada, li ha d’acabar fent una fel·lació.  
PLATÓ: Sí, quina comèdia més patètica!

EL CONTE DEL FEIXISTA NEGACIONISTA (2)

En l’episodi anterior, l’home blanc poderós occidental troba una estratègia per defensar els seus privilegis heretats d’aquells temps en què era el centre del món: erigir-se com a víctima de les seves víctimes i empunyar la bandera de l’antiautoritarisme per formar un exitós moviment reaccionari. Amb la seva hàbil propaganda, tergiversa el sentit dels drets humans i els utilitza com a arma per als seus propis interessos. 

Ara bé, l’èxit d’aquest moviment no va ser exclusivament mèrit seu, sinó de les anomenades «esquerres», les quals feia temps que havien derivat en un mer progressisme, i havien aigualit el seu discurs per fer-lo digerible als poders fàctics del capitalisme. Ja des del seu naixement, aquestes «esquerres» ortodoxes havien rebaixat les reivindicacions ecologistes, feministes i antiracistes a la categoria de lluites secundàries i desconnectades dels problemes «reals» de les classes populars, com si fossin un simple passatemps de les dones de classe burgesa i deixant-los en mans de les tendències liberals, que els van aigualir encara més. 

Aquest progressisme dogmàtic i paternalista de les «esquerres» va confiar en l’Estat liberal democràtic de partits com una màquina de fer funcionar la societat de manera justa només amb el moviment dels seus engranatges i automatismes, fent innecessari el pensament i l’organització activa dels individus, i obviant que l’Estat és una part més de l’engranatge del sistema econòmic mundial. 

Aquesta esquerra liberal-social-demòcrata havia posat el proletariat al servei del capitalisme. No quedava ni el lila, ni el verd, ni el roig. Fins que es va fer patent que aquesta «esquerra» havia deixat de banda els interessos dels homes blancs no poderosos que treballaven a les fàbriques (o no treballaven), i els de les seves famílies. I així és com aquests van començar a mirar cap a l’extrema dreta, i van començar a votar el mateix que els pijos dels barris rics. I conte contat, al parlament han entrat!

EL CONTE DEL FEIXISTA NEGACIONISTA (1)

Hi va haver un temps en què el neoliberalisme es va disfressar d’antiautoritarisme, fins al punt que aquest es va materialitzar en una nova forma de l’extrema dreta.

Tot començà quan es van confondre fets i opinions, i tot es feia passar com a opinable. És clar que l’objectivitat total és impossible, i a això s’agafaren aquests timadors post-moderns com a excusa per menysprear la neutralitat i l’honestedat.

Aquesta confusió entre fets i opinions portà alguns a negar algunes realitats i teories que s’havien anat consolidant amb fets contrastats: l’holocaust, la teoria de l’evolució, el racisme, el canvi climàtic, la violència de gènere,... Tot això, deien, era fruit d’una conspiració contra l’home blanc occidental, que veia qüestionat el seu caràcter diví en difondre’s la idea que provenia d’un simi! («quin fàstic! Sóc fruit de la natura!»), que habitava un planeta que girava al voltant del sol com un planeta més! («com pot ser que jo no sigui el centre de la creació?»), que havia de compartir aquest planeta amb homes d’altres races! («no sóc racista, només crec que cada raça ha de conservar els seus trets i no barrejar-se»), i on havia de frenar el seu instint expansiu per conservar el medi! («el canvi climàtic no és conseqüència de la meva acció»), i que havia de renunciar als seus privilegis guanyats històricament per igualar-se a les dones i als homes als quals havia utilitzat per obtenir beneficis! («si són inferiors és el seu problema, no el meu»). Quina injustícia!

El pobre home blanc occidental va trobar una estratègia: construir-se com a víctima de les seves víctimes, negar els fets per convertir-los en opinió i afirmar que totes aquestes teories no són més que una conspiració contra ell. Començà parlant de pactes judeo-maçònics. Els fets sociològics com el gènere, la raça i la classe social eren només productes d’una ideologia que volia aniquilar-lo. Ben mirat, quan un s’ha cregut durant segles el centre de la creació, és normal que ara cregui ser el blanc d’un complot orquestrat en contra seu. Se’n diu paranoia. Amb aquesta estratègia fins i tot aconsegueix còmplices entre alguns col·lectius de dones i homes d’altres races i classes socials, per formar un gran moviment reaccionari que es confon amb l’antiautoritarisme i el llibertarisme, però que fa servir els drets humans com una arma per defensar els seus propis interessos. Com acaba el conte? (Continuarà)

 

Imatge: cartell de Saint Hoax, artista pseudònim sirià, activista satíric i sociopolític, que combina la política amb la cultura popular per crear afirmacions políticament incorrectes. Mitjançant la manipulació d’imatges i icones. A: https://imjustcreative.com/misogynistic-vintage-ads-sexist-quotes-donald-trump/2017/05/19