EL FENOMEN DE LA VERITAT IL·LUSÒRIA

Des de la cabina d’observació del mòdul explorador, la humanòloga i cap de l’equip d’investigació del planeta Uhu observa el receptor de pensaments encarat a la Terra, mentre el seu rostre dibuixa allò que pels uhurs seria l’equivalent humà a un somriure burleta. 

- Com són els humans... Son tan manipulables! Es defineixen com a éssers racionals, però són pur instint, instint d’aferrar-se a la «veritat».

- Ets injusta amb ells - objecta el desxifrador de pensaments humans. - Per sort, entre els humans hi ha individus que es pregunten coses com: Que jo tingui la seguretat i el convenciment que un enunciat és cert, això ja el fa vertader? És possible conèixer alguna cosa?

- Sí, és clar, - replica la humanòloga - però la majoria els pren per bojos. Perquè la seva mateixa biologia els fa éssers crèduls. Porto molt de temps estudiant els humans, i he descobert un fenomen molt curiós: l’efecte de la veritat il·lusòria. Entre els humans, una informació, pel sol fet de ser repetida, té més probabilitats de ser acceptada com a veritable i precisa. En el moment actual, els mateixos humans (alguns) han construït màquines dedicades a repetir determinades informacions, i això ha facilitat l’aparició d’una realitat paral·lela amb vida pròpia, plagada de «fake-news»: la post-veritat.

- Per què dius que això depèn de la seva biologia?

- Perquè quan s’exposen a una informació repetida, que ja estava prèviament emmagatzemada en la seva memòria, la processen de manera més fluïda. I en la seva ment, aquesta fluïdesa s’identifica de manera automàtica amb qualitats com la precisió i la certesa.

- Això vol dir que el seu propi cervell els enganya?

- El cervell no deixa de ser un òrgan producte de l’evolució. La seva funció no és descobrir la veritat, sinó procurar la supervivència del subjecte. Per això, el més eficient evolutivament és evitar valorar críticament els continguts i acceptar les opinions més comuns sense dubtar.

- Però sabem que alguns humans s’estudien a sí mateixos, i ja saben que són un producte de l’evolució, un agregat de cèl·lules que es renova constantment, un animal que necessita veritats que cohesionin una comunitat que per a ells és absolutament necessària per sobreviure. Ho «saben»!

- Tens raó, alguns ho «saben», o almenys s’ho qüestionen. Per sort per a ells, estan dotats d’una capacitat anomenada «pensament». A nosaltres no ens cal, perquè els nostres procediments lògics són tan exactes que no ens cal qüestionar-nos res. Però els humans poden pensar. I amb el pensament poden anar contra aquesta tendència a acceptar acríticament la informació, poden dubtar i recórrer al diàleg.

- «Dubtar»... Quina cosa més curiosa... Així doncs, anant contra ells mateixos mitjançant el pensament, poden compensar la seva tendència biològica a la credulitat. Llavors on és el problema? Per què no ho fan tots?

- Perquè el pensament no és tan «eficient», ni «útil», ni fàcil. En primer lloc, perquè requereix temps, i en segon lloc, perquè suposa un esforç extra: dubtar, preguntar-se, generar hipòtesis, contrastar-les,... i tot per concloure una veritat probable i provisional, que sempre acabarà amb la mateixa pregunta: la meva certesa sobre aquesta qüestió, li afegeix alguna cosa que la faci necessàriament vertadera? És possible conèixer alguna cosa? 

 

Estudis sobre el «truth-effect»:

Unkelbach, C., & Stahl, C. (2009). A multinomial modeling approach to dissociate different components of the truth effect. Consciousness and Cognition, 18, 22–38.

Dechêne, A., Stahl, C., Hansen, J., & Wänke, M. (2010). The truth about the truth: A meta-analytic review of the truth effect. Personality and Social Psychology Review, 14(2), 238-257.

Fazio, L. K., Brashier, N. M., Payne, B. K., & Marsh, E. J. (2015). Knowledge does not protect against illusory truth. Journal of Experimental Psychology: General, 144(5), 993.

Silva, R. R. D. (2014). "The truth is never pure and rarely simple": Understanding the role of repetition and processing fluency on the illusion of truth effect.

 

 

 

 

MAIG 68: FILOSOFIA, CARRER I REVOLUCIÓ

Un catàleg incomplert de filòsofs, per a un retrat incomplert d'una revolució incomplerta.

Louis ALTHUSSER (1918-1990): Filòsof del Partit Comunista

Les estructures i els “factors objectius” són més importants que els individus. Per fer la revolució, cal destruir el capital i la base econòmica material. Això transformarà la societat.

Guy DEBORD (1931-1994): Fundador de la Internacional Situacionista

La universitat fabrica massivament estudiants incultes i incapaços de pensar. Si penseu, us adonareu que el comunisme soviètic és un sistema tan totalitari com el capitalisme occidental. Tots dos es poden incloure en la categoria d’espectacle. La revolució ha de ser promíscua i convertir els espectadors en actors socials. Fem consells de fàbrica i construim a partir de l’autogestió!

Però paradoxalment, el maig del 68 a França es va aconseguir una cosa que no havien aconseguit ni Alemanya ni Itàlia: que els intel·lectuals revolucionaris fossin incorporats al sistema i convertits en pop stars anul·lant així el seu poder transformador.

Henry LEFEVRE (1901-1991): El filòsof taxista

Des del taxi ho he vist clar. Començar per canviar les grans coses no canvia res. No és la història, sinó el “moment” allò que importa. Les coses que semblen insignificants, com l’urbanisme o la “vida quotidiana”, són un factor essencial de la transformació del món. El capitalisme ha rebaixat la quotidianitat a la categoria de la repetició absurda, la monotonia, l’avorriment, l'alienació. Cal, doncs, reapropiar-se de l’espai urbà i acabar amb la mercantilització de la vida, cal crear “moments” d’alliberament. La veritable revolució és la de les mentalitats. De fet, a partir del Maig del 68, la família ja no va ser igual, les relacions sexuals tampoc, i vam descobrir que no hi havia només el gran poder econòmic i polític, sinó que hi havia micropoders.

Jacques LACAN (1901-1981): El psicoanalista de la bona societat

Fent una relectura de Freud, sostinc que “l’inconscient està articulat com un llenguatge”. El moviment estudiantil aquest és com un ascens del totalitarisme, perquè en realitat, els estudiants estan cercant un Amo, i el trobaran.

Herbert MARCUSE (1898-1979): Alemany exiliat i jubilat amb una pensió miserable

S'ha posat molt de moda el meu llibre “L’home unidimensional” (1964), on afirmo que la fragmentació i mercantilització dels desitjos humans i creació d'infelicitat i de falses necessitats és la clau del triomf del capitalisme. Els estudiants l'han fet seva! Els obrers ja comencen a deixar de sentir-se classe explotada, entren en el món de les classes mitjanes, s’aburgesen. Els estudiants poden ser l’alternativa al moviment obrer.

Jean Paul SARTRE (1905-1980): L'existencialista passat de moda

Confesso que tot això m’arriba una mica tard. El meu humanisme fa figa davant la moda de l’estructuralisme. Però em poso al costat dels manifestants i considero els comunistes com a principals causants del fracàs del Maig.

-->

BLACK MIRROR, LA PANTALLA EN NEGRE, L'ANTIUTOPIA.

BLACK MIRROR

Sèrie de TV, 2 temporades, 6 episodis

Creació: Charlie Brooker, 2012

Producció: Zeppotron, Endemol

Drama

Nacionalitat: GB

No es tracta d'una sèrie agradable, sinó més aviat incòmoda, però per pensar cal una certa incomoditat de partida. Tampoc és una sèrie convencional, en el sentit que cada capítol constitueix de per sí una història tancada, amb la qual cosa no utilitza el típic truc del “to be continued” per enganxar l'espectador, que després de cada capítol pot triar si quedar-se amb el mal gust de boca d'una història futurista amb un “anti-happy end”, o bé interpretar la història com una antiutopia, una visió crítica del present a partir de la perspectiva centrada en el futur.

La sèrie posa de relleu els aspectes més problemàtics de les noves tecnologies, quant a allò que afecta la privacitat, la llibertat i la felicitat de les persones. Per exemple, a Be Right Back (Torna de seguida) una dona, enlloc d'encarar-se al dolor de la mort, acaba triant el camí fàcil de continuar parlant amb el seu difunt home a través d'una tecnologia que reprodueix comentaris, vídeos, i fins i tot la veu d'aquest, a partir del rastre digital que ha deixat durant la seva vida a les xarxes socials. Una bona reflexió sobre l'hedonisme malentès a què la nostra societat tendeix cada cop més, al·lèrgica al dolor, al sofriment o al sacrifici, que constitueixen l'altra cara d'una felicitat també malentesa com a pur plaer covard, com a simple acompliment dels desitjos.

La naturalesa dels records restaria completament capgirada en una situació com a The Entire History of You (Tota la història sobre tu), on les persones porten una petita memòria insertada rere l'orella, que va registrant tot allò que veuen i senten. Aquestes vivències poden ser rebobinades i revisades posteriorment, no només de manera introspectiva, sinó també en pantalles externes. D'aquesta manera, en el típic sopar d'amics, enlloc de l'àlbum de fotos, es pot acabar veient trossos de la vida d'algun dels convidats. Quan parlava de capgirament o de subversió, em refereixo a aquest fet de fer pública una cosa que de per si és de naturalesa privada i subjectiva: els continguts mentals. A més, significaria tornar fotogràfica una facultat que s'ha demostrat que no ho és, ja que la nostra ment, o el nostre cervell, gestiona la informació per tal recordar només allò útil, beneficiós o còmode per al subjecte. En quest sentit, el capítol posa de manifest la manca d'higiene mental que suposaria recordar-ho tot a la perfecció.

A The National Anthem (L'himne nacional), White Bear (L'ós blanc) i a Fifteen Million Merits (15 milions de punts), es posa de manifest el perill que comporta mantenir-se com a espectador passiu, ja que la figura de l'espectador és l'últim sentit de l'espectacle, i l'espectacle acaba essent la pròpia vida de les persones, fins i tot del seu dolor. Concretament, a 15 Million... fins i tot el discurs crític amb l'estructura de poder generada per la indústria de l'espectacle acaba sent absorbit per aquesta mateixa, de manera que sembla que no sigui possible sortir de “Màtrix” si no és a través d'un acte voluntariós, heroic, militant. En la societat de l'espectacle es fa patent l'estupidesa humana quan actua en grans grups o masses, encara que ara puguin ser espectadors solitaris mirant un dispositiu “intel·ligent”, amb una única fòbia: no la indignitat, no la baixesa, no la niciesa, sinó allò que ens torna la incòmoda imatge de la nostra solitud: la pantalla en negre (black mirror).

Pàgina web de la sèrie: http://www.channel4.com/microsites/B/black-mirror/index.html

Fitxa IMDB: http://www.imdb.com/title/tt2085059/

Enllaç: http://series-vosc.blogspot.com/search/label/black%20mirror

EL JO: ROBOTS, HUMANS I CONSCIÈNCIA

Jo, robot 
Alex Proyas. EUA, 2004
Guió: Isaac Asimov
Intèrprets: Will Smith, Bridget Moynahan, Alan Tudyk, James Cromwell.

Chicago, any 2035. Els robots formen part de vida quotidiana de les persones, realitzant tasques d'assistència domèstica, sanitària, d'emergència, etc. Del Spooner, detectiu policíac, no els pot veure. Es resisteix a integrar en la seva vida els últims avenços tecnològics. Un profund sentiment de culpa sobre un fet traumàtic ocorregut en el seu passat n'és l'explicació. 

Una gran empresa, US Robotics, vol evitar un escàndol arran del suïcidi del doctor Lanning, creador del model NS-5.  Spooner sospita de Sonny, un robot que sembla diferent dels altres. Spooner necesitarà l'ajuda de la doctora Calvin, que l'introduirà en el significat de les Tres Lleis de la Robòtica: 

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si aquestes ordres entressin en conflicte amb la Primera Llei.

3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, en la mesura que això no suposi entrar en conflicte amb la Primera o la Segona Llei. 

Però què passa quan aquestes regles es porten a l'extrem? Són universalment vàlides? Quan un robot pot dir: "jo, robot", deixa de ser tan sols un robot?

Pel.lícules de temàtica semblant:  IA (S. Spielberg), Blade Runner (R. Scott)

EL SHOW DE LA CAVERNA

El show de Truman. Peter Weir, 1998.
Intèrprets: Jim Carrey (Truman Burbank) i Ed Harris (Cristof).

La vida de Truman Burbank transcorre tranquil.la en una petita ciutat, com a treballador en una companyia d'assegurances, amb una normalitat, monotonia i felicitat increïblelemnt farragoses. Té una dona normal, veïns normals, i no coneix els problemes ni els riscos. Només un trauma infantil enterboleix el seu passat: el record d'un accident de navegació on ell va presenciar com moria el seu pare li ha provocat una fòbia a les aigües marines. Truman sospitarà ben aviat que rera tota aquesta normalitat s'hi amaga una realitat molt més complexa.

La pel.lícula vol ser una crítica dels programes de telerealitat actuals, i presenta la imatge de l'home vivint en un  sistema molt poderós, enmig de la banalitat i la ignoràcia, en la línia d'altres relats com Màtrix, 1984-El Gran Germà de George Orwell, Un món feliç d'Althous Huxley, El temps desarticulat de Philip K. Dick, o el mateix Mite de la Caverna a La República de Plató.

Enllaços:
Fitxa de la pel.lícula a IMDB.

OBEDIÈNCIA O JUSTÍCIA?

Ahir es va produir al Matí de Catalunya Ràdio un interessant debat sobre el paper de la policia en democràcia, molt semblant a aquell que encenia Sòcrates a La República. En el debat radiofònic van intervenir David Miquel, portaveu el Sindicat de Policies de Catalunya, Arcadi Oliveras, economista i president de Justícia i Pau, Andrés Antebi, antropòleg i investigador del Grup de Recerca Etnogràfica dels Espais Públics i Jofre Montoto, analista del Centre d'Estudis Estratègics i autor del llibre "Mossos d'Esquadra: com és i a què s'enfronta la policia de Catalunya". Aquí podeu escoltar el debat: 

 

Mentre que Arcadi Oliveras manifestava la ferma convicció que la policia és un instrument del govern al servei dels més rics, per tal de mantenir l'ordre de les coses, David Miquel s'enrocava amb l'argument que la policia no decideix les lleis, sinó que es limita a obeir les ordres i a fer complir la llei. Oliveras el reptava a considerar sobre la naturalesa de la justícia: si la justícia és el compliment de la llei estrictament, llavors ... no hi podria haver lleis injustes!. Pel president de Justícia i Pau, més enllà de l'obediència a les lleis, cal plantejar-se si una llei és digna de ser obeïda. Efectivament, hi pot haver lleis injustes, i per tant, l'estricte compliment d'aquestes seria reprovable moralment. Sòcrates demana a Trasímac que s'expliqui, i aquest reacciona de la mateixa manera que el policia davant les evidències a què el confronta Sòcrates, qui finalment el fa caure en una contradicció:

- Encara que certament comprenc en principi - vaig dir jo (Sòcrates) - què dius, en aquest moment, no obstant això, no sé prou encara. Afirmes que la justícia és l'interès del més fort. I què entens per això, Trasímac? Doncs no afirmaries que, si Pulidamas, lluitador, més fort que nosaltres, li és útil [menjar] la carn de bou per [sostenir les forces de] el seu cos, aquest menjar és també per a nosaltres, que som inferiors a ell, útil i justa.
- Ets ignominiós, Sòcrates - va etzibar -, i ho entens de manera que destrueixes la meva definició.
- De cap manera, excel·lent [amic] - vaig dir jo - , però expressa més diàfanament què dius. No saps tu que uns Estats són monarquies absolutes; uns altres, democràcies, i uns altres, aristocràcies?
- Doncs com no? Certament, cada govern estableix les lleis en el seu propi interès: la democràcia, les democràtiques; la monarquia, les lleis monàrquiques, i així els altres [Estats]. I una vegada establertes [aquestes lleis], declaren que això és just, en interès per a ells, i si algun les viola ho castiguen com a violador de les lleis i de la justícia. Això és, doncs, excel·lent [amic], el que dic, que en tots els Estats això és la justícia: l'interès del govern constituït. Per això aquest govern té la força, de manera que resulta que a tot arreu, per a aquell qui raona, la justícia és el mateix que l'interès del més fort.
- Ara - vaig dir jo - vaig comprenent el que dius; intentaré saber si és veritat o no. Per tant, Trasímac, tu també has respost que l'interès és la justícia; no obstant això, a mi em prohibies que contestés això; però certament has afegit allí «del més fort».
- Addició insignificant - va dir.
- No està aclarit si no és important; però és evident que això ha d'examinar-se, si dius la veritat. Jo estic també d'acord amb tu en què la justícia és alguna cosa d'utilitat; però tu afegeixes i dius que això és pel més fort. Jo això ho ignoro i ha d'examinar-se.
- Examina-ho - va dir.
- Això serà - vaig dir jo -. I digues-me: no afirmes també que obeir als quals governen és també [part de] la justícia?
- Jo [ho afirmo].
- I per ventura els governants són infal·libles en cadascun dels seus Estats o tals que també s'equivoquen alguna vegada?
- Certament - va dir -, potser tals, que s'equivoquen alguna vegada.
- Per tant, en disposar-se a establir unes lleis, unes vegades les promulguen bones i unes altres no bones?
- Jo ho crec així.
- Però instituir lleis bones és una utilitat per a ells mateixos, i si són dolentes, els són perjudicials, o no et sembla?
- Així em sembla.

- El que s'ha instituït han d'executar-ho els súbdits, i això és la justícia? Per tant, la justícia és, segons la teva tesi, fer no solament l'útil pel més fort, sinó també el contrari, la qual cosa no [els] és útil.

- Què dius tu? - va etzibar Trasímac.
- El que tu dius, em sembla. Però examinem-ho millor. No estem d'acord que els governants, quan manen als súbdits que executin certes coses, s'equivoquen alguna vegada sobre el millor per a ells mateixos i que les coses que manen els governants és justícia que les facin els seus súbdits? No hem convingut això?
- Crec que sí - va contestar.
- Pensa a més - vaig dir jo - que he convingut amb tu que és just també fer coses perjudicials per als governants i els més forts, quan els governants manen involuntàriament coses perjudicials per a ells mateixos, ja que és just, afirmes, que els súbdits facin les coses que els governants manen.
Per tant, oh molt savi Trasímac!, no és necessari deduir la següent conclusió: que és just fer el contrari del que el tu dius; perquè, certament, s'ordena als mes dèbils que facin el que és perjudicial per als forts

PLATÓ, La República, I, 13

El portaveu del Sindicat de Policies renuncia a la reflexió i s'escuda rera una mena d'esquizofrènia del policia, que moltes vegades es veu obligat a desnonar persones de casa seva, com a policia, cosa que mai faria com a persona. Remarca que es limita a complir les ordres, eludint qualsevol mena de responsabilitat sobre els seus actes com a policia. Aquí és on Oliveras fa una referència al règim nazi, i el senyor Miquel s'ofèn terriblement, com cada vegada que en aquest país es compara alguna situació amb alguna de les que es van donar sota el règim totalitari de Hitler. Certament, el règim nazi s'ha convertit en el Lucifer del segle XXI, i sembla que ja no es pot dir el seu nom en va. Qualsevol que se senti comparat amb el nazisme pateix una reacció automàtica i irreflexiva d'indignació, com si el nazisme haguès estat un fenomen diabòlic, i no humà. Però la veritat és que la comparació que feia Oliveras no era en va: cal recordar com es va produir el fenomen de l'obediència cega a un règim totalitari, tal com ja va fer Hannah Arendt en el seu llibre La banalitat del mal, en el qual escriu sobre el judici fet a Jerusalem contra Eichmann, un dels executors del règim nazi. Aquell personatge, lluny de semblar l'encarnació de Satanàs, es limitava a respondre dòcilment que quan se l'exhortava a portar a terme les execucions de jueus, ell es limitava a complir ordres. La visió de Hannah Arendt en aquell moment fou que el mal no és una força diabòlica intencionada, sinó que és quelcom molt més banal: és la declinació de tota responsabilitat. Quan no ens sentim responsables del que fem, és quan som capaços de fer les coses més terribles.

Respecte d'això, torno a fer referència a l'experiment que el psicòleg Stanley Milgram va realitzar el 1974 a la Universitat de Yale, on es tractava de veure fins a quin punt els investigats podien arribar a inflingir dolor en altres persones, si eren ordenats que ho fessin. Aquesta fou la conclusió de Milgram:

Los aspectos legales y filosóficos de la obediencia son de enorme importancia, pero dicen muy poco sobre cómo la mayoría de la gente se comporta en situaciones concretas. Monté un simple experimento en la Universidad de Yale para probar cuánto dolor infligiría un ciudadano corriente a otra persona simplemente porque se lo pedían para un experimento científico. La férrea autoridad se impuso a los fuertes imperativos morales de los sujetos (participantes) de lastimar a otros y, con los gritos de las víctimas sonando en los oídos de los sujetos (participantes), la autoridad subyugaba con mayor frecuencia. La extrema buena voluntad de los adultos de aceptar casi cualquier requerimiento ordenado por la autoridad constituye el principal descubrimiento del estudio.

Stanley Milgram. The Perils of Obedience (Los peligros de la obediencia. 1974)

EGIPTE, TUNÍSIA I LES DONES

elpais.com

Els fets esdevinguts últimament en difrenets països musulmans dominats per dictadures orquestrades des d'occident no són tan extranys si tenim en compte que no es pot mantenir una injustícia eternament, ja que el sentiment de rebel.lió acaba essent tan fort que pot fins i tot el propi instint de supervivència. En aquest sentit, les revoltes iniciades a Tuníssia van ser només la xispa que va encendre un polvorí ja existent des de feia molts anys. Més enllà de ser un fet inevitable, és una bona notícia? Personalment em deixo portar molt fàcilment per l'optimisme en veure gent que surt al carrer i reclama les seves llibertats, tant se me'n dóna si aquesta gent és musulmana, jueva o atea. La llibertat és sempre una qüestió política, i no religiosa, i en tot cas ha de ser des de la política que cal reclamar la llibertat de culte religiós i el respecte a les creences dels diferents individus i col.lectius.

Però he llegit algunes cròniques provinents d'Egipte que m'han partit el cor de ràbia. Sembla que nombrosos periodistes han estat atacats i fins i tot assassinats mentre realitzaven la seva feina. S'havia difós la notícia que els violents eren sicaris pagats per Mubarak per desestabilitzar la revolta, però alguns periodistes, com Tomàs Alcoberro, relaten experiències personals on afirmen haver estat agredits o quasi agredits sota els crits de “jueu, jueu”.

http://www.lavanguardia.es/internacional/20110203/54110493546/la-hora-mas-oscura-de-el-cairo.html

El cas més abominable és el de la periodista Lara Logan, que fou agredida sexualment a la plaça Tahrir durant les manifestacions “d'alegria” que es van produir quan Mubarak va anunciar la seva dimissió. Els seus companys van declarar que els agressors, que formaven part d'un grup d'unes 200 persones, cridaven “jueva, jueva” mentre l'agredien. La reportera no és jueva, i encara que ho fos, què?, però sembla ser que el mot s'ha convertit en un crit de guerra. No està massa clar per què aquest cas no ha estat notícia, com tampoc ho han estat les agressions a altres periodistes. Espero que no hi hagi la intenció (no sé per part de qui?) d'amagar alguna cosa, com el fet que rera les revoltes hi hagi un altre esperit autoritari.

http://www.nypost.com/p/news/international/cbs_reporter_cairo_nightmare_pXiUVvhwIDdCrbD95ybD5N?CMP=OTC-rss&FEEDNAME=

Si al mig de la plaça principal del Caire una dona pot ser violada amb impunitat sense que ningú intervingui durant 30 minuts, (sembla que després un grup de dones van demanar ajuda a l'Exèrcit), no veig com es podrà dur a terme una autèntica revolució. La perpetuació del sistema patriarcal (tant se val si és islàmic, jueu o laic) porta a la perpetuació de la dictadura (sigui aquesta religiosa, militar o econòmica). El masclisme no és una causa, però sí que és un símptoma del grau de democràcia i llibertat d'una societat, ja que implica el poder dels homes sobre les dones, i així d'alguns homes sobre la resta dels homes, i així la subjugació d'alguns homes sota d'altres, i de les dones per sota dels homes, i d'algunes dones sota algunes altres, i així fins que a l'esglaó més baix sempre hi ha una dona, que a la vegada és una mare, una germana, una amiga,...

En aquest sentit em sembla molt important remarcar l'esforç que estan fent algunes dones a Tuníssia per reclamar allò que sembla que s'està oblidant en algunes revoltes populars: que la democràcia passa per la justícia i el respecte entre els sexes. En el seu manifest, propugnen una separació entre l'esfera política i la religiosa, perquè, com hem dit abans, només des de la política es pot llluitar per la llibertat. 

Manifest de les dones de Tunísia

Tunísia està vivint un període excepcional de la història que indueix canvis importants, fins i tot radicals, en la seva estructura administrativa, política i jurídica.

Aquest país, la població del qual ha conduït admirablement una revolució que tenia com a consignes llibertat i dignitat, ha demostrat que una mobilització popular per a aquests valors és imprescindible per realitzar aquestes aspiracions, i ha palesat la seva maduresa exigint reformes polítiques i socials que enforteixin els drets de tots els tunisians, i especialment els drets de la dona.

Nosaltres, les dones tunisianes, ens sentim orgulloses d’aquesta revolució que pertany a tots els tunisians i afirmem la nostra determinació per fer que no en siguin desposseïts.

Estem animades per una profunda convicció: aquestes reformes institucionals i polítiques han de garantir una perfecta igualtat de drets i deures. La dona tunisiana és una dona moderna que participa activament en el desenvolupament polític, social i cultural del país. Per tant, és imperatiu que aquestes reformes estableixin la separació de la religió i la política, i garanteixin la igualtat i els drets de tots els tunisians i les tunisianes i l’accés de totes i tots a una vida política i social emancipada i digna.

L’escenari polític actual és inestable, i les negociacions estan en marxa per al reconeixement de tots els partits polítics que així ho demanin.

Per tant, expressem les nostres reserves sobre la inclusió en el panorama polític dels moviments religiosos o sectes i de les ideologies totalitàries, en absència d’una reforma constitucional que garanteixi la separació de la política i la religió.

Exigim que la Constitució del nostre país preservi els nostres drets. Per a això, ha de contenir dos elements que, per a nosaltres, són innegociables:

- La separació de la religió i la política.

- La igualtat entre dones i homes en tots els camps, cosa que no és el cas a hores d’ara en què persisteixen desigualtats com pel que fa als drets d’heretatge.

És essencial, doncs, que les reformes constitucionals estableixin el drets irrevocables de què gaudeixen les dones de Tunísia - i el poble tunisià en general -, i assegurin la seva observança efectiva.

Aquestes garanties són fonamentals perquè aquesta transició es completi en bones condicions i per restaurar la confiança en els diferents sistemes i els actors polítics emergents, i en última instància, reforçar la convicció dels homes i les dones de Tunísia que mai no seran desposseïts de la seva revolució.

Primeres signatàries: Asma Gharbi, responsable de relacions públiques, Rània Majdoub, estudiant, Nadia Shaaban, professora, Sami Chabane, ortofonista, Salma Elghzal, estudiant, Cyrine Bel Hedi, estudiant, Raja Bouziri, Professor Assistent, Lamia Haouat, estudiant, Dora JRAD , planificació, Saida Hamrouni, mestre, Lilia Hamrouni Kharrat, bibliotecària, Safia Sfar, agent d’assegurances, Amel Marc Messidi, Fatma Messidi Houas, mestressa de casa, IEMEN Chakroun, estudiant, Nadia Saiji, artista, Sara Horchani, editora, Mariem Amami Myers, enginyera biomèdica, Mahdoui Faten, estudiant, Cherifa responsable de comunicació, Zeineb Nasri, gerent d’exportacions, Najah Zarbout, artista visual, Wissam Jaidi, sindicat docent, Raja Basilea, dissenyadora gràfica, Fawzi Drissi Majdoub Jaïbi, Cap de Servei OACA, Sendi Hana, estudiant, Chema Triki, consultora de gestió, Dhoha Rekik, estudiant, Drissi Alia, oficial OACA, Asma Kouraichi, estudiant, Imen Chakroun, estudiant, Aoussa Dajla, actriu, Hanen Ben Amara, estudiant, Wala Kacimi, directora de projectes, Fatma Ben Abderrazak, estudiant, Haifa Jmour, estudiant, Amira Rammah, professora assistent, Zeineb Trabelsi, mestre, Sonia Garziz, dissenyadora gràfica, Inés Barouni, estudiant.

Enllaços: 

http://alterglobalizacion.wordpress.com/2011/01/26/los-capataces-del-imperio-tiemblan-en-africa/
http://arabs48.com/?mod=articles&ID=77844 – amb recull de fotografies revolta a Egipte
http://www.elpais.com/fotogaleria/internacional/gran/protesta/Mubarak/elpgal/20110201elpepuint_1/Zes – amb fotogaleria  Gran protesta contra Mubarak

EL SENYOR DE LES MOSQUES

Direcció: Harry Hook

Producció: Lewis M. Allen

Guió: Sara Schiff

Música : Philippe Sarde

Fotografia : Martin Fuhrer

Actors: Balthazar Getty

Chris Furrh

Danuel Pipoly

Andrew Taft

Edward Taft

Gary Rule

País: EUA

Any: 1990

Génere: Drama

Duració: 90 min.

Fitxa a IMDb

Sinopsi:

Pel.lícula basada en la novel.la homònima de William Golding. Anteriorment ja se n'havia fet una altra versió cinematogràfica, dirigida per Peter Brook el 1963.

La història es situa en el temPs de la II Gerra Mundial, quan uns nens cadets d'una escola militar americana residents a Anglaterra són evacuats en avió. Pel camí l'aparell sofreix una avaria i cau al mar. Els nens supervivents van a parar a una illa deserta, on hauran d'organitzar-se per sobreviure. Ben aviat sogiran discussions sobre el poder i la necessitat de les normes, la seva importància i el seu caràcter vinculant, així com també la seva fragilitat.

En fi, queda ben plasmada en la pel.lícula la intenció de l'autor, fins i tot de manera explícita, d'oferir una visió de la natura humana alterntiva a la J.Rousseau a L'Emili. 

Temes de tractament didàctic:  

- la naturalesa humana.
- l'origen dels valors morals.
- el valor i la necessitat de les normes per al funcionament de la comunitat.

- els diferents tipus d'organització social i política: democràcia, tirania.

- factors que propicien el sorgiment d'actituds discriminatòries i intolerants.

- perills de les actituds fanàtiques i  discriminatòries.
 Enllaç a l'anàlisi radiofònica del llibre:
http://www.ivoox.com/senor-moscas-willian-golding-audios-mp3_rf_274882_1.html

ZETÈTICA: EL NOU ESCEPTICISME

Richard Monvoisin. (Foto: La Vanguardia)

"Per què compra determinades marques? A qui vota? Testi les seves creences: apunti, mesuri, compari i veurà que moltes de les seves creences no tenen raons." Així acabava "La Contra" de la Vanguardia del 16 de Novembre la seva entrevista a Richard Monvoisin, representant de l'escola anomenada "zetètica" i membre de l'Obsevatori de Zetètica de Grenoble. Monvoisin ha estat últimament per les nostres contrades donant xerrades sobre aquest moviment, que es declara hereu de l'escepticisme pirrònic i afí a actituds crítiques com la de Noam Chomsky, de qui no fa gaire parlavem en aquest mateix bloc.

Portada dels Assajos de Montaigne

El terme Zetètica prové del grec, zetein, que vol dir "buscar", "examinar". L'escepticisme, històricament representat per Pirró, ha estat sovint titllat d'actitud negativa, passiva (o fins i tot passota). Ben al contrari, l'actitud escèptica es podria considerar com aquella postura inicial que requereix tota investigació, aquella neutralitat necessària per començar a pensar com cal, és a dir, sense prejudicis. L'escèptic és aquell pesat que tot ho vol posar a prova, que tot ho qüestiona. La història de la filosofia ens ha donat molts exemples d'aquest tipus, començant pel mateix Sòcrates, aquell que deia que l'única cosa que sabia del cert era que no sabia res. Efectivament, si no haguès estat per Plató, el filtre principal al través del qual coneixem la seva figura, Sòcrates hauria passat a la història com el primer exponent de l'escepticisme, aquell disposat posar a prova tot prejudici o creença infundada dels conciutadans del seu temps. 

El mateix Descartes va admetre que calia adoptar una postura escèptica, i examinar detingudament les pròpies opinions, com a principal requisit per a la salut reflexiva. Ara bé, sembla que el filòsof francès no es va prendre massa seriosament l'actitud escèptica, donat que des de bon començament ja ens avisa que el seu dubte no serà escèptic, sinó metòdic, és a dir, que només farà veure que dubta, quan en realitat està convençut de bon principi que la raó ens portarà a conèixer la veritat. 

David Hume

L'autèntic escèptic, en canvi, com Montaigne, contemporani de Descartes,  o Hume, una mica més tardà, ens encara a un problema incòmode que sovint ens molesta plantejar-nos: com podem arribar a saber quina és l'autèntica realitat? On és la veritat? L'únic criteri que tenim és la nostra facultat de raonar. Qui sap si aquesta és suficient per entendre la realitat, si és que aquesta és racional. Si no ho és, la raó seria l'instrument més inapropiat per conèixer-la. 

Però tornem a Monvoisin i a la zetètica. Sembla que l'Observatori es dedica sobretot a investigar el grau de cientificitat de certes teories anomenades paracientífiques, i cita concretament l'homeopatia. Segons les seves investigacions, aquesta ciència no actua més que per efecte placebo, ja que no s'ha demostrat científicament cap relació causa-efecte entre aquest tipus de teràpia i les consqüències beneficioses  de la seva aplicació. Monvoisin atribueix el seu èxit a França als interessos econòmics que existeixen darrera la indústria homeopàtica. En aquest punt, no vull deixar de citar una veu discordant:

Ignora olímpicament que la bona fama de la Homeopatia, que ve de finals del segle XVIII i primera meitat del XIX, es va consolidar fent front a les epidèmies de còlera, diftèria, tifoide, tos ferina i la famosa grip espanyola. Ignora que els resultats de la homeopatia varen ser clarament superiors als de la medicina oficial, com queda ben acreditat en varis registres de l’época. Dubto bastant que només amb efecte placebo, davant d’aquestes malalties, es poguessin aconseguir bons resultats.

Joan Mora. http://www.joanmorahomeopatia.com/2010/11/arran-de-la-contra-del-16-de-novembre/ 

Segons Monvoisin, ens hem de remuntar als orígens de qualsevol idea, i veure si aquesta serveix per enriquir a algú. Doncs bé, crec que en el cas de les farmacèutiques tradicionals  hi ha encara molts més interessos econòmics amagats, i molts descaradament evidents, i  per tant, em sembla que Monvoisin s'equivoca en una cosa: el seu objecte d'estudi és massa estret, limitat a les ciències que, de fet, encara no han assolit el seu estatus de ciència i no exerceixen una influència prou potent sobre les nostres decisions. Crec que valdria més la pena dirigir la nostra reflexió en general als prejudicis que fins i tot metges, i científics puguin tenir. Encara diria més: el mateix mètode científic, que ell deixa intacte, i que fa servir com a criteri,  pot ser a la vegada objecte de crítica, com ho ha estat per exemple per pensadors arraconats com Ivan Illich, Feyerabend o el mateix Foucault.  Res ni ningú hauria d'escapar de l'objectiu escèptic, així com tampoc economistes, periodistes, sociòlegs, politòlegs, etc.  Però té raó en una cosa: no es tracta de no creure en res, sinó de veure que podem desmpallegar-nos de certes creences si creiem que aquestes ens perjudiquen, de veure que podem passar sense elles. Com ell mateix diu a l'entrevista, "Si verifiquéssim les nostres creences amb rigor, la zetètica canviaria el món, perquè la raó és revolucionària". 

El debat sofístic als nostres dies o els fabricants d'ombres. Les 10 estrtègies de manipulació mediàtica per Noam Chomsky.

Sembla que els problemes més importants estan destinats a mantenir-se irresolts. Plató en la seva República, on proposa un govern de savis, ja alertava contra els perills de la democràcia: la manipulació de l'opinió pública. El terme "sofisma" es convertí en un concepte negatiu per designar aquelles estratègies dedicades a allò que Chomsky anomenaria "la creació del consens", de manera que el convencionalisme de les lleis i de la justícia defensat pels sofistes resultaria ser una imposició encoberta. Els sofismes consistien en arguments enganyosos, però molt atractius, basats en jocs de paraules i en la invocació i manipulació dels sentiments de l'auditori. Als nostres dies podem parlar encara (o encara molt més) de manipulació de l'opinió i creació del consens (el que sha acabat denominant "pensament únic"), donat que els instruments diguem-ne "sofistics" al servei de la política i, sobretot, del mercat, són molt més potents i tenen un radi d'acció molt ampli: els mitjans de comunicació. Plató els descriuria com els fabricants de les ombres en la seva caverna. Chomsky resumeix les estratègies-sofismes en 10 punts.  Deixeu-me que els adjunti al post de la mateixa manera que els he trobat: 

1. La estrategia de la distracción


El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2. Crear problemas y después ofrecer soluciones


Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3. La estrategia de la gradualidad


Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

4. La estrategia de diferir


Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad


La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”.

6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión


Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad


Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad


Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9. Reforzar la autoculpabilidad


Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!

10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen


En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.
_____________________________________________________________________________

EL LLOC D'ENLLOC

Utopia és un lloc on, per definició, mai s'arriba, donat que és el lloc d'enlloc. El terme va ser utilitzat per primera vegada per Thomas More, quan va situar la seva organització política ideal en una illa inexistent, de la qual fins i tot va el.laborar  un mapa. Es tractava d'una realitat virtual, d'un lloc que no es troba enlloc físicament, i la virtut del qual radica potser precisament en això, en la seva no localització. Per tant, potser seria un error intentar materialitzar una utopia, fer-la efectiva, ja que la seva naturalesa és de caire virtual. Com diuen Horkheimer i Adorno,  fundadors de l'Escola de Frankfurt als anys vint, la utopia no té només el valor de descriure les coses tal  com creiem que haurien de ser, sinó que també té una funció negativa molt important: el seu potencial crític, el seu poder de negació de la realitat actual. 

A més, el seu caràcter virtual la dota d'una perspectiva universal, que va més enllà dels nostres interessos individuals, de la nostra realitat fàctica. És per això que és tant important practicar la perspectiva utòpica de tant en tant, deslliurar-se de les estretors de les condicions i els poders fàctics, del realisme pesat de les tertúlies radiofòniques i deixar anar la imaginació i el pensament, donar-los una pàgina en blanc per tal de poder composar un món nou. Més endavant, compartir-lo amb altres éssers pensants i contrastar-lo,  junts comparar-ho tot amb el món present. Segur que a la fi l'acabarem coneixent molt millor. És el potencial cognitiu de la utopia. 

Per parlar d'això i fer un repàs per diferents relats utòpics, hem format a Tàrrega un grup de lectura sobre el tema.  Aquest és l'enllaç al nostre bloc per si us voleu assabentar de les lectures i les diferents convocatòries, així com fer les vostres propostes o comentaris. Només heu de clicar aquí. 

EL BURKA D'OCCIDENT

-->

MANIFEST CONTRA LA PROHIBICIÓ DEL BURKA A TÀRREGA

Sabem que en la ciutat on vivim, Tàrrega, es presentarà una moció per prohibir l'ús del Burka i el Nicab, igual que va succeint en altres localitats de Catalunya. Nosaltres, com a grup de persones que som conscients de la motivació d'aquesta moció i possibles conseqüències que produiria aquesta prohibició, no volem deixar passar aquest fet sense manifestar la nostra opinió.

Perquè?
No estem a favor de l'ús ni del Burka ni del Nicab, ni d'altres símbols o costums que s'emparen en la tradició, per esclavitzar o fer-nos invisibles a la societat de la qual formem part.

Però...
Aquesta moció no alliberarà de lligams morals, físics, ni fins i tot religiosos les dones que els pateixen. És una manera més de crear distància, desconcert, recel, por i ,fins i tot odi, cap a les persones amb costums, tradicions i creences diferents a la nostres.

Tampoc no pretén alliberar les dones que utilitzin el burka o el nicab com una ocultació del seu cos, ho vulguin o no. Sinó que és un element més de la xenofòbia que està creixent a nivell europeu, espanyol i català. No volem participar d'aquesta criminalització cap al diferent.

Creiem que la prohibició del burka és una mostra clara d'etnocentrisme que, de manera contradictòria, es tapa els ulls davant altres formes invisibles de discriminació sexista característiques de la pròpia societat, com és ara el rol de les dones en publicitat o la creació d'estereotips i de cànons estètics, que, en canvi, no són objecte de prohibicions.

Nosaltres sabem molt bé que l'alliberament de les dones no es produirà amb un moviment de dalt cap a baix. I menys criminalitzant-les, negant-los l'accés a espais públics o espais de trobada. Criminalitzant sempre als col.lectius més vulnerables no aconseguirem mai una convivència harmònica, de respecte, cívica i amb igualtat de drets, deures i oportunitats.

Creiem que un estat laic ha d'estar sustentat sobre una societat plural, on els ciutadans que la integren han de poder gaudir del mateix grau de llibertat, sempre i quan no perjudiqui la dels demés, i que aquesta no pot ser envaïda per polítiques paternalistes, les quals molt sovint acaben convertint-se en invasores de les llibertats individuals.

Pensem que es tracta d'una mesura irresponsable en la mesura que no té en compte les conseqüències que se'n poden derivar: com anirà a denunciar una dona víctima de qualsevol tipus de violència? Com accedirà als serveis sanitaris quan ho necessiti? Com s'integrarà a la vida social si no pot sortir de casa seva? Com viurà dins d'una societat que l'assenyala, l' aparta...?

És evident que aquest tema pot ferir múltiples sensibilitats. Creiem que hi ha altres maneres de crear opinió sense generar un debat tan opac i tan pervers.

L'HOME CONTROLAT

L'estructura social és una combinació de diferents elements que depenen els uns dels altres i no estàn units a l'atzar. La dificultat per al sociòleg és que aquests elements són molts,i que cal tenir en compte moltes variables per entendre el funcionament d'una societat. De fet, constitueix un entramat de relacions tan complex que alguns sociòlegs comparen l'aparell social amb una espècie de gran organisme amb vida pròpia, fins al punt que ja no depèn dels individus per mantenir-se.
Segons Emil Durkheim, l'estructura social és anterior a l'individu, exterior a ell i limita les seves activitats.
Ara bé, que ens determina vol dir que ens limita? Podem decidir o triar qualsevol cosa, com viure sense diners, per exemple?

L'HOME INVISIBLE

La realitat social és un tipus de realitat esmunyedissa i molt canviant, fins al punt que hi ha part d'aquest realitat que tenim davant dels ulls i que no veiem, degut a l'exclusió social. En aquest vídeo trobem l'exemple d'un transeünt de Düsseldorf. Ell és el protagonista d'aquesta acció de carrer on, gràcies a la tecnologia, esdevindrà un home invisible que, paradoxalment, cridarà l'atenció dels vianants.

LA DOBLE VIDA DE GIGES

Unes imatges que plantegen sens dubte molts problemes i interrogants, ja no només pel seu contingut, sinó per la forma. Es tracta d'un anunci que va ser censurat i del qual s'han creat altres versions poíticament corectes per poder adaptar-se als límits de les legislacions de diferents països com el nostre. Per tant, el primer problema que se'ns planteja és sobre la llibertat d'expressió. S'haurien de permetre anuncis com aquest? Penso que de vegades la correció política no fa més que refermar la doble vida o la doble moral que retrata justament l'anunci, en tant que sabem que hi ha certes coses que no podem dir públicament perquè no queden bé, però en el fons les pensem.

Per altra banda, l'anunci planteja un problema d'identitat personal: qui som en realitat? Som aquella persona que veuen els altres? Som qui volem ser? Som allò que imaginem que som? En l'anunci queda clar el contrast entre realitat i ficció: la realitat l'apreciem a les imatges, en blanc i negre o en color indistintament, es contraposa al text: homes aparentment treballadors i respectables, mares, nens, gent gran, un noi discapacitat, etc., parlen de sexe i violència sense límits morals ni físics en la seva segona vida. Com jutgem doncs, moralment, aquests individus? M'ha recordat el mite de l'anell de Giges de Plató, amb el qual un contertul.lià intenta convèncer Sòcrates del fet que per naturalesa tenim tendència a transgredir les lleis, i que només les complim per por de ser castigats socialment.
«Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, estava un dia amb el seu ramat a les muntanyes quan es desfermà una forta tormenta. De sobte, d'un sisme s'obrí un tros de terra i es féu una fonda esquerda. El pastor, meravellat, davallà esvoranc endins i entre altres coses prodigioses contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portelles. S'hi abocà i s'esgarrifà al veure un mort d'una enorme corpulència que duia una anell d'or a la mà. Giges li va treure l'anell i sortí d'allí. Al cap d'uns dies, assistí, amb l'anell posat, a la trobada mensual dels pastors per preparar la notificació al rei de l'estat dels seus ramats. Assegut entre els altres, féu girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es posaren a parlar d'ell com un absent: havia esdevingut invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava endins, esdevenia invisible, quan mirava enfora, tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, maniobrà per ser un dels missatgers enviats a palau per informar al rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l'anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí; amb l'ajuda d'ella parà un parany al rei, l'assassinà i li usurpà la corona.» Plató, La república , II, 395b-360a
Qui som doncs? És més important el que pensem o el que fem? Està clar que en la nostra idenatitat personal hi juga un paper clau la manera com ens concebem a nostres mateixos.
Altrament, no he pogut evitar de pensar en Second Life, on hom pot crear-se una segona identitat, triar el seu propi físic, la seva manera de comportar-se, i fins i tot contractar els serveis d'altres usuaris igualment virtuals per comprar-los els nostres vestits virtuals, cases virtuals, cotxes virtuals, etc. Podria acaber sent més real aquesta segona vida que la primera? Això es podria plantejar tant des del punt de vista metafísic, com moral, com psicològic. Potser seria un bon camp d'experimentació social per trobar noves vies d'organització?

OPINIÓ LLIURE?

Com es difon una idea? L'opinió és lliure o està creada pels mitjans? Què us suggereix aquesta imatges sobre el tema dels mitjans?

Podeu treballar el tema de la comunicació clicant el títol.
També podeu llegir més sobre el tema dels mitjans en un dels blocs que segueixo, clicant aquí.

LA HISTÒRIA DE LES COSES

Treballant sobre l'Escola de Frankfurt a classe de Sociologia hem parlat de com allò que entenem com a "racional" es pot convertir en un tipus de racionalitat purament instrumental, que no té en compte altres aspectes de la vida humana que no siguin els purament productius, com per exemple les necessitats personals, culturals, identitàries, etc.
El vídeo "La historia de las cosas" ens il.lustra molt clarament l'absurd d'aquesta raó instrumental, convertida en una roda gegant i imparable. Com pot ser que milions d'individus arreu del món fem coses que, mirades de lluny, resulten tan absurdes?

LA BANALITAT DEL MAL

Die Welle (L'onada). Alemanya, 2008
Direcció: Dennis Gansel

Intèrprets:   

Jürgen Vogel: Rainer Wenger

Frederick Lau: Tim

Max Riemelt: Marco

Jennifer Ulrich: Karo

Christiane Paul: Anke Wenger

Sinopsi: 

Durant un projecte setmanal, el professor Rainer Wenger ensenya als estudiants de la seva classe el tema de la forma de govern. Els estudiants es mostren escèptics davant de la idea que pogués tornar una dictadura com la del tercer reich a l'Alemanya dels nostres dies i que ja no hi ha perill que el nacionalsocialisme torni a fer-se amb el poder. El professor decideix començar un experiment amb els seus alumnes per demostrar com és de fàcil manipular les masses.

Aquesta pel.lícula ens il.lustra de forma molt amena què volia dir Hannah Arendt quan parlava de la banalitat del mal al seu llibre "Eichmann a Jerusalem". No és que volgués disculpar els col.laboradors del règim nazi, però sí que va intentar entendre com pot ser que una persona, que podria ser qualsevol de nosaltres, és capaç d'arribar a uns extrems insospitats. El seu estudi va motivar un experiment sociològic anomenat "l'experiment de Milgram", on es mesura el nostre nivell d'obediència en determinades situacions, fins i tot quan complir les ordres comporta fer mal a un altre que ni tan sols coneixem, i per qui no sentim cap mena de d'odi ni rancúnia (Podeu veure un vídeo que mostra una dramatització de l'experiment en castellà, o bé un documental sobre l'experiment de 1961 amb imatges originals en anglès.)

També el professor Norbert Bilbeny va realitzar un estudi, El idiota moral. La banalidad del mal en el siglo XX, on fa la reflexió sobre la idea de fer el mal sense voler o sense consciència de saber que estic fent mal a un altre.

Enllaç: http://propolis-colmena.blogspot.com/2010/08/memoriales-genocidios-entender-el.html 
Material didàctic de la pel·lícula:  http://es.scribd.com/doc/132451967/laolaok-467 o bé https://docs.google.com/file/d/0B7tz4M4KPuCLU3pEY1VJLTR4cXM/edit?usp=sharing

Notícia sobre la pel·lícula Hannah Arendt a El País: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/01/28/actualidad/1359401307_892113.html

Article de  Maite Larrauri, La valentía es Hannah Arendt, fronteraD, 04/07/2013, sobre la pel·lícula Hannah Arendt: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2013/07/ajustarse-las-ideas.html

Entrevista radiofònica al professor i un alumne de l'experiment real en què s'inspira la pel·lícula L'onada: