LA LLIBERTAT DE SER IGNORANTS

Probablement, a occident ens trobem en el lloc del món i en el moment de la història on les persones ens sentim més lliures: es fomenta la lliure elecció entre infinits productes, formes de vida, religions, modes, música, viatges, possibilitats de comunicació digital,... Agafem el mòbil, obrim la xarxa i naveguem per tot arreu, ens comuniquem amb qui volem, i fem el que volem. Però, paradoxalment, cada vegada estem més determinats per processos econòmics i militars dels quals no som conscients. No tenim agència, en part perquè no sabem qui hi ha a la cuina de les aparences, i per altra part, perquè tampoc ho volem saber.

Ho volem saber tot sobre les vacances de la veïna, sobre el clima de Tanzània, o sobre la cuina vietnamita, però no volem saber res sobre per què i com realment aquesta informació està al nostre abast en qualsevol moment.

No volem saber res sobre els vincles entre l’economia, les grans corporacions i els aparells estatals.

No volem saber que X, Watsapp, Instagram, Google,... són la Stasi del món occidental, com diu el filòsof Slavoj Zizek.

No ho volem saber perquè ens agrada sentir-nos lliures, encara que sigui mentida. Generar aquesta la sensació de llibertat és, precisament, l’arma més potent que posseeixen les grans potències mundials per comprar la nostra ceguera mental. És clar que tota manca de llibertat és nefasta, però la forma més perillosa de la manca de llibertat és aquella de la qual ni tan sols en som conscients. Com els presoners de la caverna de Plató: allò que els impossibilita treure’s les cadenes i els fa veritablement presoners és el fet que no saben que ho són.

No ho volem saber per no trencar l’encanteri, i perquè ens fa por saber què hi ha més enllà de la caverna, o simplement perquè ens fa por el no-res, el buit. Si tot és a internet, més enllà no hi ha res. Davant la lucidesa del no res, preferim la llibertat de ser ignorants, reclamem el dret de poder dir qualsevol cosa dins el teatre de la llibertat d’expressió, el dret de parlar per parlar, el dret de ser estúpids. El dret de qualsevol cosa, mentre no sigui assumir la responsabilitat de fer del no-res alguna cosa nova, fèrtil, autèntica.

No ho volem saber perquè saber-ho ens faria veure com som de petits, impotents i vulnerables. Preferim la barrera que creiem que ens salva de la vulnerabilitat i des d’on mirem el món i diem: «Mira, com està el món! Pobra gent! Quin desastre!» Segurs, parapetats rere el nostre dispositiu d’última generació.

No volem saber que no sabem, perquè si ho sabéssim, hauríem de tornar a formular-nos les preguntes que hem oblidat que ens vam fer quan vam pensar que la tecnologia era una bona opció per emancipar-nos de la manipulació mediàtica (i ho era!) Quan vam pensar que era una bona manera de compartir idees i coneixement (i ho era!), i que era una eina útil per articular de manera global la resistència al neoliberalisme i buscar forats de cuc entre els plecs del poder (i ho era!).

Hem oblidat la pregunta, just ara, en el moment en què és més difícil recordar-la; en el moment en què nosaltres hem esdevingut l’autèntica mercaderia d’aquest sistema. Mercaderia privilegiada, però al cap i a la fi, mercaderia.

EL FENOMEN DE LA VERITAT IL·LUSÒRIA

Des de la cabina d’observació del mòdul explorador, la humanòloga i cap de l’equip d’investigació del planeta Uhu observa el receptor de pensaments encarat a la Terra, mentre el seu rostre dibuixa allò que pels uhurs seria l’equivalent humà a un somriure burleta. 

- Com són els humans... Son tan manipulables! Es defineixen com a éssers racionals, però són pur instint, instint d’aferrar-se a la «veritat».

- Ets injusta amb ells - objecta el desxifrador de pensaments humans. - Per sort, entre els humans hi ha individus que es pregunten coses com: Que jo tingui la seguretat i el convenciment que un enunciat és cert, això ja el fa vertader? És possible conèixer alguna cosa?

- Sí, és clar, - replica la humanòloga - però la majoria els pren per bojos. Perquè la seva mateixa biologia els fa éssers crèduls. Porto molt de temps estudiant els humans, i he descobert un fenomen molt curiós: l’efecte de la veritat il·lusòria. Entre els humans, una informació, pel sol fet de ser repetida, té més probabilitats de ser acceptada com a veritable i precisa. En el moment actual, els mateixos humans (alguns) han construït màquines dedicades a repetir determinades informacions, i això ha facilitat l’aparició d’una realitat paral·lela amb vida pròpia, plagada de «fake-news»: la post-veritat.

- Per què dius que això depèn de la seva biologia?

- Perquè quan s’exposen a una informació repetida, que ja estava prèviament emmagatzemada en la seva memòria, la processen de manera més fluïda. I en la seva ment, aquesta fluïdesa s’identifica de manera automàtica amb qualitats com la precisió i la certesa.

- Això vol dir que el seu propi cervell els enganya?

- El cervell no deixa de ser un òrgan producte de l’evolució. La seva funció no és descobrir la veritat, sinó procurar la supervivència del subjecte. Per això, el més eficient evolutivament és evitar valorar críticament els continguts i acceptar les opinions més comuns sense dubtar.

- Però sabem que alguns humans s’estudien a sí mateixos, i ja saben que són un producte de l’evolució, un agregat de cèl·lules que es renova constantment, un animal que necessita veritats que cohesionin una comunitat que per a ells és absolutament necessària per sobreviure. Ho «saben»!

- Tens raó, alguns ho «saben», o almenys s’ho qüestionen. Per sort per a ells, estan dotats d’una capacitat anomenada «pensament». A nosaltres no ens cal, perquè els nostres procediments lògics són tan exactes que no ens cal qüestionar-nos res. Però els humans poden pensar. I amb el pensament poden anar contra aquesta tendència a acceptar acríticament la informació, poden dubtar i recórrer al diàleg.

- «Dubtar»... Quina cosa més curiosa... Així doncs, anant contra ells mateixos mitjançant el pensament, poden compensar la seva tendència biològica a la credulitat. Llavors on és el problema? Per què no ho fan tots?

- Perquè el pensament no és tan «eficient», ni «útil», ni fàcil. En primer lloc, perquè requereix temps, i en segon lloc, perquè suposa un esforç extra: dubtar, preguntar-se, generar hipòtesis, contrastar-les,... i tot per concloure una veritat probable i provisional, que sempre acabarà amb la mateixa pregunta: la meva certesa sobre aquesta qüestió, li afegeix alguna cosa que la faci necessàriament vertadera? És possible conèixer alguna cosa? 

 

Estudis sobre el «truth-effect»:

Unkelbach, C., & Stahl, C. (2009). A multinomial modeling approach to dissociate different components of the truth effect. Consciousness and Cognition, 18, 22–38.

Dechêne, A., Stahl, C., Hansen, J., & Wänke, M. (2010). The truth about the truth: A meta-analytic review of the truth effect. Personality and Social Psychology Review, 14(2), 238-257.

Fazio, L. K., Brashier, N. M., Payne, B. K., & Marsh, E. J. (2015). Knowledge does not protect against illusory truth. Journal of Experimental Psychology: General, 144(5), 993.

Silva, R. R. D. (2014). "The truth is never pure and rarely simple": Understanding the role of repetition and processing fluency on the illusion of truth effect.