ALIANÇA AMB QUI?

Què vol dir «esquerra», «dreta», «democràcia» o «estat»? Depèn del context. Aquests conceptes no volen dir el mateix si els mirem des de dins de l’estat capitalista o des d’un punt de vista extern. 
El que avui coneixem com a ideals d’esquerres sorgiren a principis del segle XX per oposar-se a aquesta forma política, l’estat, que no era més que una calcificació de les estructures absolutistes, però reformulada i justificada per un discurs modern i racionalista. Contra aquesta disfressa racional i suposadament democràtica, l’anàlisi marxista i anarquista pretenia desemmascarar l’estat com una institució creada amb una doble intencionalitat: per una banda, conformar una estructura de poder al servei de l’economia capitalista, una eina per provocar guerres, conquerir, espoliar, produir i exportar, legislar per protegir les empreses properes al poder, mantenir l’estructura familiar i educativa per produir soldats i mà d’obra,... En aquest sentit, res de nou respecte de l’absolutisme. Però per altra banda, la disfressa moderna li aportava a l’estat una segona funció: legitimar la seva pròpia existència adoptant una forma liberal democràtica que permeti els individus triar el color del govern d’entre una paleta preestablerta de colors, però sense qüestionar en cap cas l’estructura mateixa o fins i tot l’existència d’aquest estat i d’aquest sistema capitalista, de manera que allò que es pot votar no suposi mai una veritable tria del model, sinó l’elecció del color que l’haurà de gestionar. 
Dins d’aquest estat, el concepte «esquerra» adopta un sentit diferent. Implica l’esforç d’adaptar aquest invent que li és estrany (l’Estat) a les necessitats i demandes de les classes populars. Ara bé, acceptant les normes del joc «democràtic», està limitada a parlar i obrar en els termes del capitalisme, caient així en evidents contradiccions, però a canvi d’assolir millores com un sistema sanitari públic i universal, una educació pública i universal, un sistema de subsidis per situacions d’atur o discapacitat, drets laborals i sindicals,... Evidentment, però, es tracta de mesures sempre tolerades per aquesta estructura despòtica semblant a un virus, que apreta però no ofega, perquè necessita treballadors i consumidors per continuar creixent. 
Però ara, aquest virus necessita ofegar més. Ja no només els països conquerits i espoliats, sinó les metròpolis, el seu propi origen. Ara la dreta ja no pot ser tant tolerant amb els ideals d’esquerres. Ha de fer un pas més. Fins i tot més enllà d’ella mateixa. Veient que el seu vestit de feixista conservador ultradretà és una recepta ja caducada i democràticament poc atractiva, adopta noves formes, fórmules més comercials, amb ingredients que tradicionalment havien estat de l’esquerra, i les adapten als seus interessos estratègics. Per exemple, l’alt-right, una dreta de consum ràpid, ideal per adolescents, descarada, que recorre a la provocació, els mems, la sàtira i el xoc digital directe, per difondre un discurs supremacista blanc, antifeminista  i nacionalista. Però per qui no vulgui deixar de ser progre, també hi ha la nova dreta (o la dreta 2.0): democràtica, feminista, gay-friendly. Es vol guanyar les persones que, precisament gràcies a la força dels moviments d’esquerres, havien guanyat drets laborals i de gènere: la classe mitjana i el col·lectiu homosexual. Imitant també les dinàmiques d’esquerra en la seva suposada postura crítica amb  les elits, juga al debat parlamentari per minar-lo des de dins i, el més perillós: juga a defensar els moviments feministes i LGTBI minant-los també des de dins. Com? Pretenent defensar els drets de les «dones naturals» contra les persones no binàries o les trans, així com els dels homosexuals contra una suposada invasió de persones provinents d’altres cultures homòfobes, com si entre aquestes persones no hi poguessin haver també homosexuals o dones que fugen d’estructures patriarcals.
Però el que ens hem de preguntar és: més enllà de la seva hipotètica veracitat, aquests discursos responen a preocupacions sinceres? Evidentment que no. Són problemes creats. Els mateixos que han estat provocant les guerres a l’Europa de l’Est o a l’Orient Mitjà són precisament els que han pretès «salvar» i «reconstruir» els països devastats per tal d’apropiar-se de les seves estructures econòmiques. Els mateixos que han impulsat la globalització i han provocat les crisis econòmiques que han ofegat les classes mitjanes són les que ara ofereixen «solucions finals» com l’expulsió dels immigrants que, per altra banda no tenen cap intenció de portar a terme. Els mateixos que promouen polítiques antiimmigració són els més interessats en produir migracions massives de persones a través de guerres i espolis, perquè al capitalisme li calen persones apàtrides i desprotegides, perquè el sistema necessita mà d’obra més barata encara. I si entra en conflicte amb la mà d’obra de les metròpolis encara millor: tindrem una societat on els pobres estaran dividits i enfrontats entre ells, així com les feministes i les persones LGTBIQ+.

Mentrestant, els artífexs del capitalisme es nodriran d’aquest odi per justificar les seves guerres, que tan rentables els resulten per continuar espoliant i, el més important: per amagar la desregulació de drets laborals que ells mateixos han promogut i per justificar el desmantellament dels sistemes públics i universals d’atenció social, sanitària i educativa. Aquests sistemes no han col·lapsat per culpa de la immigració, sinó per les retallades i l’infrafinançament que estan patint des de fa dècades, i que responen precisament al pla orquestrat per aquestes mateixes organitzacions ultradretanes, neodretanes i alternodretanes. Amb quina finalitat? Que els estats tornin a la seva essència capitalista i no destinin diners a aquests serveis cap a la ciutadania, sinó cap a la despesa militar.
Les guerres no les comencen les persones, ni els pobles. Les comença el poder, que actualment és el capital. Aquesta, i no cap altra, és la principal missió de la nova dreta, sempre aliada amb el capital, i no amb cap comunitat de persones, encara que els seus promotors no sempre en siguin conscients.

 

Imatge:  Eclipse of the Sun, 1926 George Grosz - Heckscher Museum of Art

EL DRET DE DEFENSAR-SE

 (Diàleg entre Surak de Vulcano i la la subcomandant T'Pol sobre els incomprensibles afers humans)

-Els humans diuen que els seus Estats són sobirans, i que decideixen coses, però jo em plantejo si existeixen els Estats. Si podem dir que existeix algun Estat,... llavors què vol dir existir? Un Estat no existeix de la mateixa manera que existeix una cosa o una persona. Ni tan sols existeix de la mateixa manera que existeix la consciència.

-Surak, si ens posem de ple en aquesta qüestió, ens portarà a reflexions existencials i metafísiques que no tenim temps d’abordar en l’espai que ens donen per aquest article.

-D’acord, T’Pol, doncs admetem la possibilitat de l’existència d’algun Estat. Pot tenir aquesta algun sentit?

-Quina finalitat pot justificar el bastiment de tota aquesta estructura burocràtica, d’aquest animal artificial, d’aquest gran embarrat a qui han delegat la presa de decisions? D’entrada, dit així, sembla un ens completament monstruós i alienant.

- Tot i així, suposem que l’existència de l’Estat pugui tenir algun sentit. Quin seria? En tot cas, seria el de salvaguardar els drets de les persones súbdites de l’Estat en qüestió. De fet, si té sentit sotmetre’s a alguna instància, només pot ser a canvi d’algun tipus de protecció.

- Així doncs, cal determinar exactament què és allò que cal protegir per igual en totes les persones. Com diria Kant, trobar què és allò que tothom podria voler protegir, allò que tots podríem voler que fes tothom, allò en el qual les voluntats de tots poguessin ser una sola voluntat comuna.

- Sona complicat, T’Pol, però si admetem que l’Estat té un sentit, és l’únic camí que ens queda per determinar-lo.

- Allò, doncs, que tots podríem voler i que, per tant, constituirien els principis més valuosos d’aquest Estat és el que anomenem «drets». I l’Estat hauria de ser el garant d’aquests drets.

- Així doncs, tenint en compte aquests supòsits, hem de concloure que l’Estat no pot tenir drets. Només les persones poden tenir drets.

- Per què ho dius, Surak? Un estat no té dret a defensar-se?

- Per la raó que he formulat al principi de la nostra discussió, i que tu no has volgut abordar perquè creies que seria massa complicat: l’Estat no existeix de la mateixa manera que existeixen les persones. I una cosa que no existeix no pot tenir drets. Bé, tampoc una cosa que existeix pot tenir drets. Per exemple, una taula no pot tenir drets,...

- Sí, sí, ja t’he entès. Tens raó, la qüestió és més metafísica del que em pensava. Però, en termes pràctics, vols dir que no podem dir que l’Estat tingui drets, sinó només l’obligació de defensar els drets de les persones que formen part de l’Estat.

- Sí, bé, això de «formar part» o «ser súbdit» també ho hauríem d’analitzar...

- Sí, és clar, però no tenim més espai. Tenint en compte el que hem dit, que un Estat entri en guerra amb un altre i envii els seus súbdits al front mai pot ser una tasca que doni sentit a l’estat, perquè està desatenent l’obligació de protegir els drets dels ciutadans, en aquest cas el mateix dret a la vida i a la salut física i mental.

- Hi estic d’acord, T’Pol. Aquest és un dels casos en què l’existència de l’Estat esdevé completament absurda, kafkiana i terrorífica. Però això passa constantment. Potser és que no és un accident o una excepció. Potser és la norma. Potser la guerra mateixa és l’única lògica que motiva la suposada existència dels Estats.

- Segons el que dius, la qüestió ens l’hem de mirar al revés del que normalment la plantegem: no és que l’existència de l’Estat sigui necessària perquè hi ha guerres de les quals ens hem de defensar, sinó que hi ha guerres perquè hi ha Estats. Hi ha Estats que les provoquen, altres les condemnen perquè no tenen prou força per participar-hi. Hi ha Estats que no tenen prou força per protegir els seus súbdits dels atacs d’altres estats, hi ha Estats que s’aprofiten del fet que hi hagi Estats que fan la guerra entre ells.

- I no només en això hem d’invertir la mirada: la guerra no està provocada pels conflictes entre persones, ni tan sols per l’odi dels uns contra els altres, sinó al revés. La guerra és un moviment promogut, planificat, orquestrat, dissenyat, pels Estats.

- Però hem dit que els Estats no existeixen. Només existeixen les persones, tant si són terrestres, com vulcanianes, com marcianes,...

- Llavors, sigui qui sigui que hagi al darrera d’una guerra, encara és més clar que els Estats no tenen drets, ni tan sols el dret a defensar-se. Només les persones tenen drets.

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

Els ciutadans, mancats de representacions que els assegurin que la seva veu arribarà als governants, han recorregut a una acció solidària i passiva de braços caiguts, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars: “És molt senzill, quedeu-vos tots a casa” s'ha tancat voluntàriament en l'estretor dels pisos, refusant-se al treball i a tota obediència civil. (...) Els carrers ofereixen un aspecte desconegut, sense més circulació que la dels vehicles i patrulles de la policia, la qual té ordres d'interrogar tots els ciutadans sorpresos fora de la llar. (...) Ja poden imaginar-se els nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es disposa a defensar els seus drets a una vida millor i humanament més digna. 

MANUEL DE PEDROLO. Acte de violència. 1961.

Qui li havia de dir al Pedrolo que la seva consigna seria esbombada a través dels megàfons de la policia i els mitjans a la majoria de pobles i ciutats del món. Ara, però, no es tracta d'una acció espontània i desobedient sorgida des de baix i amb la finalitat de lluitar per la dignitat de la vida humana. La fatalitat, el destí, la natura, un complot, un accident, tant se val. El cas és que ens hem de quedar a casa, ja no per vèncer el virus, sinó perquè el sistema sanitari no pot absorbir la quantitat de malalts. Tenim exèrcits per estar preparats en cas de guerra, però està clar que no estem preparats per una guerra, perquè els nostres hospitals no ho estan.

El cas és que aquest confinament general sembla una mena d'experiment social d'una situació caracteritzada pel reforç de l'Estat i de la vigilància, que genera conductes molt marcades d'obediència i, doncs, de desobediència. L'instrument és el de sempre: la por. Però no és tant la por a la malaltia com la por a ser insolidari, a la culpa d'esdevenir un assassí propagador de virus. Es fan metàfores bèl·liques i crides al patriotisme, que contribueixen a la creació d'enemics de la societat, tan autòctons com estrangers. Tancament de fronteres, gent passant a peu a l'altre costat. Certificats i autoritzacions per circular, excepte els qui passegen el gos.

Els gossos a passejar, però els nens a casa. La feina de cures domèstiques s'intensifica: qui s'ha de quedar a casa? Qui ha de renunciar a la feina? La violència domèstica és més domèstica encara.

Control social reforçat pel treball individualitzat en línia, relacions socials mediatitzades per la tecnologia, apps de seguiment individual. El capitalisme es rearma, en una síntesi de liberalisme i totalitarisme. Les grans empreses segurament seran encara més grans, i les petites? La precarietat laboral serà encara més precària. Resultat de l'experiment: el capitalisme creix en oposició a la vida.

Si es segueix la seva lògica, l'endeutament públic serà una càrrega que haurà d'afrontar la societat. No l'Estat, ni les grans corporacions, ni els bancs, sinó la societat, perquè vindran més retallades. L'Estat que ara ens mana que no sortim de casa per protegir-nos, després no ens protegirà. Tornarà dòcilment el deute que ara contreu per “lluitar contra el virus”.

Però des d'un altre punt de vista, aquesta situació és també un assaig d'un món sense capitalisme: millora la qualitat de l'aire, els animals repoblen el territori, el consumisme es redueix, la producció es limita als productes necessaris per la vida, es posa en valor la cultura, la música, l'esport, la lectura i l'aprenentatge com a factors essencials per la vida.

Ara es posa clarament de manifest que l'egoisme és autodestrucció, i que la cura d'un mateix és al mateix temps cura col·lectiva, i al revés. Es comencen a teixir xarxes de suport mutu entre les persones que cuiden, i amb les treballadores públiques que realment ens cuiden. Les màquines des de casa no només cusen bates i mascaretes, cusen la societat del futur. Ens en caldran moltes més, no parem de cosir, perquè haurem de cosir molt, cosir, i cosir, i vinga cosir! Cosidores del món, uniu-vos!

_____

PD: Després d'escriure aquest article vaig llegir aquest altre, d'Hector Martínez a la Directa, en la mateixa línia: https://directa.cat/coronavirus-i-guerra-de-classes/

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (1)

Sóc presoner. Però estic content, perquè almenys ara sé que ho sóc. Vaig néixer en una cova encadenat de mans i peus, sense poder moure'm, ni tan sols girar el cap per veure si hi havia algú més. En la meva posició, només podia veure unes figures fosques retallades sobre uns fons lluminós que es movien al meu davant, i amb les quals no podia interactuar, ni interferir en el seu comportament. Per a mi, la realitat era allò. En aquest estat no podia pensar ni comprendre la meva situació, només podia somniar, i aquest somni estrenyia encara més les cadenes que em lligaven, i que no eren més que el desig de seguir dormint, i de seguir somniant. Com vaig poder trencar aquest cercle viciós? Com saber que estàs somniant, si estàs en un somni del qual no pots despertar? Encara no ho sé. Si ho sabés, procuraria despertar els altres. Però alguns es desperten per sí mateixos, i altres no. 

En el meu cas, vaig ser conscient de l'engany quan vaig començar a tenir malsons i, enmig dels sacsejos del meu cos, el meu cap va colpejar amb el d'una altra presonera. Vaig veure-la. I ella em va veure a mi. I després vaig mirar com ella em mirava a mi. I llavors vam ser conscients de com ens estrenyien les cadenes i de com dificultaven la nostra comunicació. Crec que la meva companya feia temps que estava desperta, perquè va reaccionar més ràpidament, trobant la manera de segar les cadenes fregant-les contra un sortint de la roca a la qual estàvem lligats. 

En poder moure i girar tot el cos, vam adornar-nos que allò que vèiem no eren més que unes ombres projectades per la llum d'un foc que hi havia encès i per unes figures lligades a uns pals que sobresortien per sobre d'un mur que hi havia entre el foc i nosaltres. Al principi ens feien mal els ulls, però ens hi vam anar acostumant, i la curiositat ens empenyia a mirar què hi havia darrere el mur.

Amb molt de compte, ja que érem conscients del nostre estat de presoners i conseqüentment malfiats, vam treure el cap entre les pedres, i vam veure uns homes que passejaven per darrera el mur, brandant les figures amunt i avall, com si fessin un ritual de meditació. Però de tant en tant els sentíem parlar, i a vegades parlaven de nosaltres. Ens deien ignorants, i afirmaven que només servíem per estar en aquell estat vegetatiu, i que era millor així, ja que almenys no ens mataven i almenys nosaltres no patíem en aquell estat de sedació mental. Però alguns es preguntaven per què havien de treballar per mantenir uns paràsits com nosaltres.

Fotograma de la pel·lícula "They live", de John Carpenter (1988)

Amb la meva companya, igual de malfiada que jo per la nostra presa de consciència, vam començar a dubtar de les seves raons. Quin profit treien aquells homes del nostre estat somnolent? Per què no ens havien eliminat? Vam arribar a la conclusió que ells necessitaven fos com fos que continuéssim dormint, ja que aquesta era la funció que els devia haver estat assignada. La seva feina era mantenir-nos enganyats, i si despertàvem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual ves a saber quin privilegi els havien promès. Però també ens vam adonar que ells, a la vegada, també vivien enganyats, almenys en la visió que tenien de nosaltres i en la utilitat i sentit de la seva feina. Qui o què hi havia al darrera de tot allò? Abans d'arriscar-nos a anar més enllà, vam decidir intentar despertar més presoners. Tot i que alguns ens miren i desperten, altres ens expulsen violentament de la seva vora, enfadats perquè els hem destorbat el son i el somni. 

Entre els desperts, parlem fluixet entre nosaltres perquè no ens detectin els vigilants, i no acabem d'entendre ben bé què hi fem aquí. Avui la meva companya em diu: “Això que estem vivint és tan estrany! Tot plegat no té cap mena de sentit! I si això també fos un somni?” Ens mirem sense dir res, sospitant que la resposta és no, però sense poder encara demostrar-ho. 

LA VIOLÈNCIA DEL PODER, NO EL PODER DE LA VIOLÈNCIA

El policia registra la seva motxilla i d'entre l'intríngulis de claus, monedes, compreses i mocadors, en treu un llibre. Hannah Arendt, Sobre la violència. L'obre pel punt que l'estudiant tenia marcat i llegeix: 

- “Sembla descartat un comú denominador social del moviment, però la veritat és que aquesta generació sembla a tot arreu caracteritzada pel seu pur coratge, per una sorprenent voluntat d'acció i per una no menys sorprenent confiança en la possibilitat de canvis. Però aquestes qualitats no són causes. Si hom es pregunta què és el que ha produït aquesta evolució completament inesperada a les universitats de tot el món sembla absurd ignorar el factor més obvi i potser més potent: el simple fet que el «progrés» tecnològic està conduint en molts casos directament al desastre; que les ciències ensenyades i apreses per aquesta generació no semblen capaces de desfer les desastroses conseqüències de la seva pròpia tecnologia, sinó que han assolit una fase en el seu desenvolupament en la qual no hi ha una maleïda cosa a fer que no pugui ser dedicada a la guerra.” 

- “Veig que saps llegir” - diu l'estudiant, tremolosa però enrabiada - “parla dels moviments estudiantils dels anys 60, però també parla de nosaltres. Avui no és només la tecnologia de la guerra, sinó les tecnologies del poder. Podem afegir a les paraules de Hannah Arendt que no hi ha una maleïda cosa a fer que no sigui alimentar la gran màquina: la del mercat, la de l'IBEX35, la màquina de l'Estat i de totes les seves eines repressives, la màquina mediàtica i els seus engranatges amb l'aparell corporatiu, l'aparell legal i tots els seus altaveus, que legitimen o minimitzen les violències contra els dissidents, contra les dones, contra els refugiats,... Sembla que tot allò que ens és permès de fer sigui per reforçar encara més el poder de qui té el poder.” 

El policia l'agafa per la jaqueta i l'arrossega fins a la cel·la de detenció, on a través de la reixa la mira un noi amb la cara plena de blaus. Ha estat escoltant i vol afegir un aclariment: 

- “Fins i tot quan reclamem la llibertat per a fer un estat propi, això implica la contradicció que també reclamem les nostres pròpies eines repressores, i les nostres pròpies màquines de dominació. L'Estat és per definició una eina repressiva. Segons Max Weber, l'Estat legitima la seva pròpia violència, perquè el poder polític és l'organització de la violència.” 

- “Sí, tens raó. I fa una distinció de violències. El poder distingeix la violència del policia i la del pistoler. El policia és un pistoler institucionalitzat, és a dir, legitimat, integrat dins la màquina, entreteixit en la tela d'aranya de les estructures de poder. Com diu Marx, el veritable poder de la classe dominant no està en la violència (física), sinó en el paper que la classe dominant juga dins la societat. Perquè és aquella que marca les regles del joc, i qui no les compleixi es queda fora de joc, no pot sobreviure.” 

Han arribat al cap del carrer. Continuo llegint Hannah Arendt, que diu: “La burocràcia és el règim més tirànic de tots, perquè és la deslocalització de la responsabilitat: no és el domini dels forts, ni dels rics, ni dels millors, ni dels molts. És el domini de ningú.” Davant de tot això, la “violència” és el de menys, perquè no existeix un cap concret a qui tirar la pedra. La ràbia d'aquelles i d'aquestes estudiants no és causa sinó símptoma, necessitat de visibilitzar malestar i contradiccions, és autodefensa vers la violència policial. Però cal no centrar el debat en això. És una pura anècdota. Que el fum dels contenedors i els cops de porra no amaguin la veritable qüestió: que la violència és la de la màquina, l'entramat judicial-policial i la seva retòrica, que permet que la subjugació de la ment d'una dona sigui una circumstància atenuant de la violació del seu cos. L'aparell político-juridic que fabrica sediciosos i terroristes a demanda, perquè al monstre li calen enemics contra els quals legitimar-se. La màquina partitocràtica que es nodreix del monstre, però fabrica “relats” contra el monstre, que a la vegada l'alimenten. L'entramat burocràtic que dilueix responsabilitats i que fa que tallar el cap al rei no serveixi de res.

EL CAFÈ DE LA REPÚBLICA

Lo Martí de ca l'Escèptic: Ara tothom parla de República, però no acabo de tenir clar què és i què té a veure amb la independència.

La Cèlia del Cicerone: És un terme que sorgeix de les teories liberals que s'oposaven a l'absolutisme com a forma no legítima de dominació. Segons la teoria liberal, l'Estat com a forma legítima de poder és el producte d'un pacte social. Alguns d'aquests liberals suposen que, des d'un hipotètic estat de natura, individus lliures i iguals decideixen donar-se unes normes a partir de les quals es constitueix la comunitat política que denominem estat. Altres creuen que aquest estat de natura no ha existit mai, i que un individu no pot decidir si viure en societat o no, ni tampoc sota quines normes haurà de viure, però allò que sí que sap és que vol ser feliç, que vol un espai de llibertat per poder decidir la seva manera de ser feliç. En resum, tots aquests liberals entenen l'estat com una eina per satisfer els individus: protegir la seva llibertat individual, la seva propietat, el seu dret a la vida i a la salut, a l'educació, a la felicitat. Com més individus siguin feliços, millor serà la societat. Com menys hagi d'intervenir l'estat, més lliures seran, i més probable la seva felicitat. Segons els teòrics liberals, l'estat només ha de garantir, doncs, que tothom tingui els mateixos drets. Liberté, egalité, fraternité. En aquest ordre.

K.: Però jo no tinc propietats. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. El meu dret a la llibertat està intacte, però no sóc lliure, perquè no tinc res amb què realitzar la meva llibertat.

W.: Jo no tinc salut. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. La feina que em veig obligat a fer la deteriora, tan física com mentalment. El meu dret a la felicitat està intacte, però la balança entre el dolor i el plaer sempre cau del costat del primer.

Z.: Jo tinc educació. M'he esforçat per formar-me al màxim, per poder superar els meus competidors en el món laboral. Però no puc retornar els meus coneixements a la societat, perquè no interessen a cap empresari.

L'Emma de cal Goldman: La teoria liberal cau en aquestes contradiccions, perquè parteix del fet que els individus són anteriors a la societat, i que la societat és una suma d'individus. I encara més: consideren la societat com un mal menor, perquè consitueix un límit a la llibertat dels individus. Per això creuen que el paper de l'estat ha de ser protegir els límits de la llibertat i la propietat individual, però amb això només estan protegint aquells que ja són lliures, perquè ja tenen propietats. No impedeixen la concentració de la riquesa, ni l'explotació de l'home per l'home, perquè hi ha persones que es veuen obligats a “fer-se” esclaves, i fins i tot són culpables de ser-ho perquè, com que en teoria són lliures, resulta que podrien haver triat una altra vida. Així és com l'Estat es converteix en una navalla de doble fil: perpetuació de les estructures de poder, i a la vegada legitimador de les mateixes.

Lo Miquel de cal Bacunin: Per això diem els anarquistes que no és cert que l'individu sigui més lliure fora de la societat. Aquesta és una llibertat teòrica. Al contrari: només en societat l'individu pot arribar a fer real i efectiva la seva llibertat. Però no en qualsevol societat, sinó només en aquella on es doni la igualtat real (en termes de condicions materials) i solidaritat. Només a partir d'aquí poden crèixer individus lliures, perquè la comunitat té cura de la seva salut  i els proporciona educació i instrucció, i podran disfrutar del desenvolupament de les seves capacitats. La llibertat no és, doncs, un punt de partida, sinó el resultat, la fita: igualtat, solidaritat, llibertat. En aquest ordre. Aquesta és la república real i efectiva, on el poble és independent de qualsevol imposició.

Foto: Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font- Diario Público

L'ESTAT I LA VIOLÈNCIA

- Bon dia, en què puc servir-lo?

Llibreria Catalònia

- Bon dia. Doncs, miri, voldria fundar un nou Estat, i he vingut a assessorar-me. Vostè em podria orientar una mica i ensenyar-me'n unes quantes mostres?

- És clar. Deixi'm mostrar-li una de les definicions d'estat més vigents en l'actualitat. El filòsof i sociòleg alemany Max Weber descriu l'Estat com una organització que té el dret excloent d'utilitzar la violència física directa contra els membres del seu domini territorial, amenaçar de fer-la servir, o a autoritzar a tercers d'emprar-la.

- Caram, què bèstia!

- Sí, ja sé que resulta poc atractiva i engrescadora aquesta visió, però si ho considerem bé, té el seu sentit. De fet, si no fos així, qualsevol faria servir la violència quan li convingués. És pel bé dels mateixos ciutadans, doncs, que l'Estat ha de ser l'únic legitimat a exercir la violència.

- Però, per altra banda, segons aquesta teoria, l'Estat és, en sí mateix, violent. I al revés: la violència d'Estat queda sempre legitimada pel sol fet de ser exercida per l'Estat. I llavors no podem jutjar mai aquesta violència! Si això fos veritat, no hi hauria cap Estat «dolent», ja que aquell qui determina què es pot i què no es pot fer és l'Estat! Això i l'absolutisme és el mateix no?

- Naturalment, aquesta violència hauria de ser acatada pels membres de la societat.

- I si no l'acaten?

- Mmmm... Ja veig que li hauré de mostrar una altra teoria una mica més antiga, però que té la virtut de ser una de les primeres teories de l'Estat. És tan primerenca, que quan es va fer ni tan sols n'existia cap, d'Estat. En aquell temps els europeus patien sota el jou de l'absolutisme, dels poders imperials i dels monarques que exercien el seu poder arbitrari sobre ells. John Locke, filòsof i metge anglès, reclamava llavors una forma de poder diferent. El poder havia de ser legítim, però la seva legitimitat no venia donada pel sol fet de ser exercida per l'Estat mateix, ni per les seves lleis, sinó per la seva obediència als interessos del poble.

- Un Estat obedient? Però continua tenint el monopoli de la violència, no?

- Sí, però aquesta només és legítima si amb ella l'Estat compleix la funció per al qual ha estat creat pel poble.

- Quina és aquesta funció?

- A veure, pensi una mica. Algú estaria disposat a subjugar-se voluntàriament a un Estat que violés els seus drets?

- És clar que no. De fet, si l'Estat fos el producte de la voluntat popular, la seva funció hauria de ser necessàriament la de garantir els drets socials i polítics dels individus. I és llavors quan seria legítim.

- Exacte. I a més, si compleix aquesta funció, llavors els individus no es rebel·laran, seria absurd. Qui es rebel·laria contra un poder que garanteix el seus drets? Al contrari: el defensaria perquè és aquella institució de la qual els individus s'han dotat per protegir-se mútuament.

- Llavors en un Estat la rebel·lió és impossible?

- Tècnicament sí. Si es rebel·len és precisament perquè la violència de l'Estat s'ha girat contra ells, i per tant ja no està legitimada. De fet, podríem dir que l'Estat ha desaparegut per donar pas altre cop a les antigues formes de poder autoritari.

- La rebel·lió contra un Estat que ha deixat de ser-ho per convertir-se en una forma de poder arbitrària és, per tant, necessàriament una forma d'autodefensa?

- Segons la teoria de Locke sí.

- D'acord, doncs ja me la pot embolicar. Me l'emporto!

LA RAÓ: MANUAL D'USOS

1. L'ús clàssic de la raó comença a l'antiga Grècia, amb aquells que foren anomenats per primera vegada filòsofs. Aquesta nova manera de pensar consistia en prescindir de tota autoritat, creença o mite, i basar la reflexió exclusivament en l'autonomia del propi raonament. Aquest ús de la raó consistia en anar descobrint col·lectivament una veritat que s'anava desvelant i apareixent a mesura que el diàleg anava progressant. Una mostra d'aquesta tècnica és la paraula “enraonar”.

2. Un altre ús de la raó, més modern, del segle XVII i XVIII, també ha esdevingut un clàssic. En primer lloc, es tracta d'enaltir-la fins al punt de posar-la en el lloc d'un déu en el qual no tothom creu, i simplement fer-la universal, definir-la com allò que ens fa humans, i d'aquesta manera convertir-la en el fonament de la llibertat i la igualtat, dels drets humans. Les feministes la van fer servir també per a les seves reivindicacions, i també els primers moviments anti-racistes. Amb aquest ús de la raó, els individus es senten acollits, iguals i lliures, com a part d'una humanitat que progressa i s'allibera d'antigues creences irracionals. El següent pas és fer servir aquesta raó com a base legitimadora d'un estat, ja que el vell déu ja no serveix, en haver-se apagat la creença en ell. Aquesta raonabilitat humana condueix a la construcció d'un estat on estan garantits els drets individuals que com a éssers racionals ens pertoquen. El progrés de la humanitat sembla ara imparable.

3. De ser a l'origen i legitimar l'Estat, ha esdevingut una creació d'aquest per legitimar-se a sí mateix, el seu poder, i també la violència necessària per conservar-lo. La raó, paradoxalment, s'ha tornat en allò que inicialment combatia: mite i emoció. No legitimem l'estat a partir de la raó, sinó que aquest construeix la seva raó, el seu mite, el seu discurs nacionalista per justificar la dominació sobre altres pobles, i també sobre el seu propi. Alguns cèlebres exemples d'aquest ús de la raó han estat Napoleó, Franco o Hitler, i actualment és encara molt utilitzat per EUA, Ucraïna, o Israel, desembocant en allò que Adorno anomena la barbàrie de la civilització.

Sobre la perillositat d'aquest ús de la raó alertaren, però, filòsofs com T. Adorno, qui s'adonà que la raó il·lustrada havia desembocat en les dues Guerres Mundials, amb la qual cosa quedava descartat que la raó fos un instrument de civilització i progrés, i en canvi sí de barbàrie. Amb això descobreix un tercer ús de la raó, més propi del segle XX: la raó com a instrument de dominació, i no d'alliberament. Per a usar la raó com a instrument de dominació, cal despullar-la de totes les seves dimensions (cognoscitiva, emocional, artística, plaent, ...) i deixar-la només amb una: la seva dimensió instrumental. En virtut de la raó, tot acte ha de ser productiu, ha de ser rentable. Així és com convertim l'estat fonamentat en la raó en una raó d'estat, la raó del poderós. Els efectes d'aquest ús han estat la lògica del capitalisme, de l'imperialisme, i de totes les altres formes de dominació.

>> Per tot això els experts recomanen fer ús de la raó amb molt de compte.

UN ESTAT: PER A QUÈ?

( Un cop més, els túnels espai-temporals que travessen l'univers ens permeten sintonitzar una conversa atemporal, emesa en exclusiva pel nostre canal antimediàtic. )

SÒCRATES: Benvinguts al nostre espai de reflexió maièutica. Avui volem il·luminar amb els nostres pensadors anti-tertul·lians i pre-mediàtics la qüestió: què és l'Estat?

PLATÓ: L'Estat és un instrument per materialitzar la Justícia en la mesura del possible. Per això no podria ser democràtic, perquè l'elecció del governant no pot estar en mans de qualsevol. En democràcia es podria votar qualsevol cosa, encara que no fos justa. No, el govern hauria d'estar en mans d'un equip de savis que, voluntàriament o no, i sobretot desposseïts de qualsevol interès particular, governarien en interès de tota la ciutat sencera, i no pel d'uns quants. Si, en canvi, governen aquells qui produeixen i comercien, l'estat serà per força injust. 

SÒCRATES: Us esteu referint a allò que l'Estat és, o a allò que hauria de ser?

PLATÓ: Sens dubte això segon, estimat Sòcrates. Però, sembla que l'anglès modern no hi està d'acord...

LOCKE: Efectivament, discrepo. L'Estat és el fruit d'un pacte entre persones lliures i iguals, que decideixen cedir part de la seva llibertat a l'Estat, per tal que aquest els protegeixi, i faci prevaldre les lleis i els drets que per naturalesa tenen els humans, de manera objectiva i imparcial. Per tant, si l'Estat no compleix la seva part del pacte, les parts contractants poden donar-lo per dissolt. 

SÒCRATES: Veig que també parleu d'allò que l'Estat hauria de ser, i no necessàriament del que és. 

LOCKE: Ssssí, …. es podria veure d'aquesta manera. 

MARX: Jo us diré allò que l'Estat és, i el que hauria de ser. És un mer instrument de dominació. És un pacte, sí, però entre els més poderosos per continuar mantenint el seu poder sobre les classes oprimides. Aquestes, doncs, faran el possible per destruir-lo. En conseqüència, l'Estat no hauria de ser res més que l'instrument de la seva pròpia destrucció.

SÒCRATES: En tot cas, estimats no-tertu·lians, tot i les vostres diferències, no esteu d'acord en alguna cosa? I això és: que hi ha vida política més enllà de l'Estat? Que l'Estat no és un fi en sí mateix, sinó que més enllà d'ell hi ha la Justícia, i uns principis universals? Que l'Estat, per tant, no té sentit si no és un instrument per assolir aquestes coses?

TOTS: Sens dubte, estimat Sòcrates.

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí el juny de 2013)