ELS AMOS DE LES PARAULES

 «És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.

Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.

Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?

Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats totalitaris i els capitals opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. Significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent o creació humana, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.

Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!

Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.

Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?

Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.

Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força nihilista: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions, desconstruir els seus valors i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?

Forca- Perquè costa molt. L'ultradreta i la nova dreta fan un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi,... Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.

Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.

Forca- No en trauràs res, Mall. És perdre el temps....

Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de monstre, sinó de senyor o noia que s’aferren a solucions  per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.

Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.

FILOSOFIA I ARRELAMENT

 

«Em sembla impossible imaginar per a Europa un renaixement que no tingui en compte les exigències que Simone Weil ha definit a L’Enracinement»

Albert CAMUS, Essais,1965

SIMONE WEIL: No sé per què vas haver de publicar aquelles notes... Eren reflexions que em vaig fer mentre era a Londres, treballant a l’oficina del Comitè Nacional de la França Lliure, redactant informes sobre la situació a Europa, i sobre allò que haurien de fer els francesos després de la segona Guerra Mundial per refer una França devastada moralment.

ALBERT CAMUS: Precisament perquè crec que el teu diagnòstic és el més encertat: el gran problema d’Europa és el desarrelament, i les teves propostes són imprescindibles per reconstruir un medi on els individus puguin arrelar.

WEIL: Ni tan sols qui em va encarregar els informes en va fer ni mica de cas...

CAMUS: Justament! Tu mateixa vas veure que els qui volien «refer França» ja s’estaven repartint el poder quan van veure que el final de la guerra s’atansava. Les teves reflexions eren tan profundes i escaients, i les teves propostes tan radicals i clares, que ningú que tingués el poder de posar-les en pràctica estava disposat a fer-ho, ja que hauria suposat la fi del seu poder.

WEIL: Però de què serveix una anàlisi que no pot ser portada a la pràctica? Si jo sempre he defensat, precisament, el contrari: no pas una justícia teòrica i abstracta, sinó el bé concret, basat en les necessitats de l’individu, començant per les físiques, però també les relacionades amb la vida moral.

CAMUS: Sí, vas fer un exhaustiu estudi de les necessitats de la vida de l’ànima, tan concretes com que el menjar i l’escalfor són necessitats per la vida del cos. I les vas enumerar de manera molt precisa, sempre procurant distingir la necessitat del caprici o el desig: la llibertat, la igualtat, la veritat, seguretat, ... Aquestes encara eren força acceptables per partits i sindicats, però no estaven preparats per sentir la resta: l’obediència, la jerarquia, el càstig, la llibertat d’opinió (sigui la que sigui), la responsabilitat,... Això xocava contra la correcció política de les ments més afins al capitalisme, però també contra les marxistes més ortodoxes.

WEIL: Perquè la meva visió sobre les necessitats humanes es sustenta sobre dos premisses: la primera és que les necessitats són limitades, i els capricis il·limitats. I en aquest sentit, els drets que ha defensat el liberalisme s’han entès com a capricis.

I la segona premissa és que les necessitats s’ordenen per parelles de contraris, els quals han d’estar en equilibri: així com tenim necessitat de repòs, però també de moviment, de la mateixa manera necessitem la llibertat, però també l’obediència (entesa com a consentiment a obeir unes regles). Ara bé, s’ha concebut la llibertat com el contrari: manca absoluta de responsabilitat.

De la mateixa manera, necessitem igualtat, però també desigualtat i diferència. Cadascú ha de donar segons les seves possibilitats i posició social, però també té la necessitat de sentir-se útil i esforçar-se. Cadascú necessita viure conforme a la seva diferència, però gaudir de les mateixes possibilitats que els demés.

CAMUS: Perquè aquests valors arrelin, és imprescindible recuperar el pensament polític (dic «pensament») i l’educació en la política, per refer-nos de la indiferència (ara disfressada de tolerància) i replantejar-nos el concepte de finalitat col·lectiva...

WEIL: ...i reconstruir comunitats ara disgregades, on els individus tinguin la possibilitat d’arrelar.

NOTA DEL TRADUCTOR: Aquesta conversa fictícia, basada en fets reals, s’està duent a terme mentre es desplega a Espanya el decret de la nova Llei d’Educació (LOMLOE), que suposa la supressió de la matèria de Filosofia de l’educació obligatòria i la pràctica desaparició de la matèria de Cultura i Valors, que queda reduïda a una hora setmanal a un sol curs a l’ESO. Amb això, els governants desatenen les seves obligacions pel que fa a l’educació, i el dret de tot l’alumnat a ser format filosòficament queda restringit només a aquells que segueixin un itinerari universitari.

LA DECLARACIÓ DELS DEURES HUMANS

Simone Weil: «Una obligació no reconeguda per ningú no perd res de la plenitud del seu ésser. Un dret no reconegut per ningú no és gran cosa.»

Les estructures polítiques liberals han comportat les desigualtats del nostre temps, precisament perquè estan fonamentades en la declaració dels Drets Humans. Amb l’intent de posar fi als règims absolutistes fonamentats en el poder diví, es pretenia entrar en una nova era on el poder estaria legitimat sobre la base de la raó: com a éssers igualment racionals, els homes (categoria que, com van fer notar Mary Wollstonescraft o Olympe de Gouges, només incloia els varons) havien de ser igualment subjectes dels mateixos drets. Calia constituir l’Estat, doncs, que fos el garant d’aquests drets. Els individus, un cop han escollit els seus representants, ja han acabat la seva funció política, és a dir, ja no han d’actuar més per defensar els seus drets i entren en un estat passiu on, simplement, han de procurar no interferir o infringir els drets dels altres, i esperar que els altres no infringeixin els seus. En cas que ho facin, l’Estat fa de corrector, activant els mecanismes de càstig. Primera fase de la des-responsabilització de l’individu.

L’oblit de les dones no és pas poc important. Fins fa molt poc no podíem ni tan sols escollir aquests representants. Tampoc hem estat mai de facto subjectes de drets, des del moment que es dubta menys de qui diu que li han robat la cartera que no pas de la que diu que l’han violat. Les dones no han estat subjecte de drets al mateix nivell que els varons, com tampoc els individus d’altres races. Per tant, aquest ideal liberal no ha estat universal de bon principi, només en aparença.

Però el problema no s’arregla incloent dones i individus d’altres races en l’univers dels drets. Per molt que l’Estat legisli a favor d’aquests drets, això no implica necessàriament que tots els individus els puguin exercir per igual. Tothom té dret a una vida digna, però si no en té ni cinc és evident que no podrà exercir aquest dret sense que es pugui acusar directament algú d’haver-li-ho impedit. És un sistema perfecte per no haver de buscar responsables. Segona fase de des-responsabilització dels individus sobre la vida dels altres i de la seva pròpia.

En aquest punt, l’Estat es pot tornar paternalista i reparar les desigualtats fent una redistribució de la riquesa, és a dir, imposant unes obligacions als individus més afavorits per tal de compensar els més desafavorits. Per això li cal ampliar la maquinària burocràtica que, a manera de castell de Kafka, es converteix en un laberint de l’absurd per a molts individus. Neix una nova classe social: la classe buròcrata. Per si mateixa, una classe d’individus que, com a peces de l’engranatge, executen desproveïts de tota responsabilitat i es limiten a fer complir normatives i reglaments que ningú sap ben bé qui ha dictat ni per què s’han aprovat. Comprovar-ho seria una tasca massa feixuga, i no portaria enlloc. Tercera fase de des-responsabilitació i caiguda en el nihilisme.

Però, com diu Simone Weil, el principal problema dels drets és que són subsidiaris de les obligacions. El dret passiu de ser respectat depèn que els altres s’esforcin i actuïn per fer-lo efectiu. Depèn de com s’estructurin les relacions socials. No és tant que un individu tingui uns drets on la societat no hi pot interferir, sinó que la societat té l’obligació d’intervenir per tal que l’individu pugui exercir els seus drets. Si no hi ha uns deures exigibles, els drets es converteixen en paper mullat. Cal passar de la Declaració dels Drets Humans a una Declaració dels Deures Humans.