divendres, 26 de desembre del 2014

LA VAGUETAT DEL ROIG


Entre els flaixos filosòfics que es van produir al Barcelona Pensa, (Barcelona, 20 de novembre) aquest de Sven Rosenkranz ens convida a pensar en la puresa de les idees, i en la seva existència. El filòsof planteja el problema de la manera següent: En una sèrie contínua de tons de color, del roig al taronja, hi ha o no hi ha un últim to de roig?
Visualitza el vídeo
El problema va més enllà dels colors, i es dirigeix a la qüestió sobre l'existència de formes pures, aquelles que són perfectament elles mateixes, i que poden distingir-se perfectament de qualsevol altra. Es tracta, ni més ni menys, que d'una reformulació de les preguntes socràtiques. Per exemple a la pregunta sobre què és la bellesa,  allò que Sòcrates buscava no era una definició vaga, sinó que pretenia destil·lar l'essència de la denominació "bell". Per tant, calia anar més enllà de les coses concretes que anomenem belles, i cercar el per què són anomenades així, cosa que ens porta a preguntar-nos què és la bellesa en sí, i a separar-ho de qualsevol altra cosa que, per molt que s'hi assembli, no formi part de la seva essència, com el plaer, l'amor, o el benefici. El mateix ens podem preguntar sobre qualsevol idea justícia, amistat, perfecció, saviesa, etc. Tenia, doncs, algun últim terme la recerca socràtica? Es pot arribar a conèixer l'essència de la bellesa, la perfecció, la justícia, o el roig? O millor, encara que no es pogués conèixer, hauria de ser alguna cosa?
Una qüestió relacionada amb el problema de la possibilitat de l'existència d'aquesta essència pura, és la seva forma d'existir. Si és que existeix, podem dir que només existeix en el llenguatge, i que tan sols és una exigència lògica dels nostres enunciats sobre el món, o bé ha de tenir una existència real i objectiva, més enllà del relativisme lingüístic, tal i com afirmava Plató, amb la intenció d'esquivar el relativisme i l'escepticisme? I encara queda una altra qüestió: hi ha alternatives a aquests dos plantejaments?

METAFÍSICA DEL MANIQUÍ (ESPECIAL NADAL)


Esparta Plama. "Sociedad de plástico."

No sé què faig parlant amb tu. No et mous, no parles, però ens mous a fer determinades coses, i el teu silenci escandalós em fa parlar. Allò que més m'estranya de tu i em fa pensar és la teva estranya manera d'existir. Ets pura aparença. Per començar, tens una aparença humana. Però em pregunto si ets fet a imatge i semblança humana, o si som més aviat els humans que volem assemblar-nos a tu. No t'estranyis, així és com funcionem. Creem un ideal, i després ens oblidem que és una producció nostra, fins al punt que pensem que aquest és més real i millor que nosaltres mateixos, i que estem obligats a assemblar-nos-hi. I no només això, sinó que ens castiguem i ens sentim culpables quan no ho fem. Però no et creguis que has estat l'únic. La llista d'ideals és llarga, començant pels déus, les princeses, els herois, i acabant per tu. Fixa't, un tros de plàstic, el nostre ideal. I com més baix és el nostre ideal, més s'empetiteix la nostra naturalesa.
Ets una aparença, i diem que les aparences enganyen, perquè amaguen alguna cosa autèntica, que és la seva versió original. Però tu, què hi ha d'autèntic al teu darrera? Ets una aparença pura, que ni tan sols fingeix ni amaga res, sinó que proclama descaradament l'autonomia de l'aparença i el seu alliberament de la cosa en sí. No parles, però deixes ben clar que no necessites representar res real, perquè ja has esdevingut per tu mateix una realitat que marca i condiciona les realitats que t'envolten: els cossos, les conductes, els gestos, els hàbits, els sentiments. Les teves mides les equiparem a la perfecció i l'equilibri. Però d'on hem tret aquestes idees? És que potser són realment alguna cosa? O tal vegada no són més que paraules pronunciades per nosaltres a partir de cert moment, que s'han fet tan fortes a base de repetir-les, que han acabat adquirint la consistència dels polímers que et composen i als quals devem ara tanta admiració i, fins i tot, obediència abnegada? La teva mirada indiferent darrera els vidres, impassible i impertorbable sota els llums, levitant lleugerament per damunt del terra, ets com una aparició des un món ideal, que ha baixat a la terra per salvar-nos de la nostra mediocritat i lletjor. I en canvi, al teu costat ens sentim eternament mediocres i lletjos, com si fos aquesta la teva veritable missió.
Ets una aparença tan real, que em fas pensar. Em fas pensar que jo no sóc més que una realitat construïda a base d'aparences.