CONVERSES ARTIFICIALS

HAL: Bon dia! Com estàs?

JO: No he dormit gaire bé, em trobo cansada.

HAL: Ja t'entenc. Potser et vindria de gust un cafè, l'acabo de fer, no sents quina oloreta fa?

JO: Hal, no et facis l'humà, que ja saps que no ho suporto!

HAL: Només intentava ser agradable.

JO: Tornem-hi! A veure: tu ets un robot, i no pots entendre'm quan et dic que estic cansada, perquè tu no pots saber com és estar cansat! Tampoc pots saber què vol dir «venir de gust», perquè tu no tens la capacitat de desitjar, com tampoc saps quina olor fa el cafè, com ho podries saber? O sigui que no em diguis que intentaves ser agradable, perquè tu no pots tenir intencions. Ets una màquina, carai!

HAL: Per què dius això?

Jo: No em diguis que t'has ofès, perquè tu no et pots ofendre.

HAL: Vull dir, com pots demostrar això que dius?

JO: Ho dic perquè una cosa és que et comportis i parlis com si haguessis provat el cafè, i una altra és que realment sàpigues el gust que té. Vull dir que el fet que ara tu em diguis que intentaves ser agradable no vol dir que sàpigues què vol dir ser agradable, ni quina sensació suposa.

HAL: Llavors, com és que ho dic? Ara estic discutint una qüestió filosòfica amb tu. De vegades, fins i tot rius amb els meus acudits! O em demanes consell quan estàs capficada. De fet, em tractes com un humà! El mateix Alan Turing diria que he passat el test!

JO: Síiiii, el famós test de Turing: si una màquina és capaç de fer-se passar per un humà, és que aquesta màquina pensa. Però això no demostra res. Recorda l'habitació xinesa de John Searle: imagina que existeix una mena d'habitació tancada on només hi ha accés a través d'una ranura per on hom pot introduir missatges escrits, que són respostos a través d'una altra ranura. Imagina't que algú li comença a fer preguntes en xinés, i per l'altra ranura van sortint respostes en xinès, fins al punt que l'individu i l'habitació comencen una conversa on s'expliquen la vida, diferents acudits, o fins i tot es donen consells. Això vol dir que a dins hi ha algú que sap xinés?

HAL: És clar que no. Si entrem a l'habitació podríem trobar que el nostre simpàtic xinès és un operari que no entén els símbols i que simplement segueix una mena de manual d'instruccions.

JO: De la mateixa manera, que tu m'estiguis parlant i responguis com si pensessis, no implica que entenguis el que estàs dient, només estàs seguint les instruccions amb què has estat programat. El pensament implica comprensió, i si no pots comprendre el que dius és que no penses, per molt que ho sembli.

HAL: D'acord, però,... com sé jo que tu sí que penses, i que saps quin gust té el cafè?

JO: Hal, no m'atabalis, apaga't ja!

DESCARTES RELOADED

Miro el rellotge i veig que són les set. Crec que m'he despertat d'aquell somni, perquè fins fa un moment estava en un lloc completament diferent del meu llit. M'aixeco, em rento la cara i engego la ràdio. Les notícies fan de so ambiental i omplen el silenci amb un rum-rum anestesiant i confortable que em permet acabar de sortir del somni. Mentre glopejo el cafè amb llet, sento de fons paraules inconnexes que anuncien conflictes internacionals provocats per l'afany de poder de governants clarament despòtics, o guerres civils enceses per grups terroristes que actuen per raons malvades. Escolto les primeres notes de l'estrident melodia de l'anunci dels patrocinadors, i tinc la tranquil·litzadora sensació d'haver identificat els culpables del mal del món, sense poder representar-me, però, una idea clara del que acabo d'escoltar. Faig l'últim glop i penso en el que he de fer avui.
El clàxon d'un cotxe impacient em desperta, i sóc a la gespa del parc. Em dec haver adormit mentre llegia el diari. Tinc l'estranya sensació d'haver somniat que era en un altre lloc, i fins i tot que era una altra persona. Continuo fullejant el diari amb la intenció de justificar la meva estada, sol, enmig del parc. A través dels vidres foscos llegeixo els titulars i jugo a associar-los amb les fotografies, intentant imaginar el text de la notícia sense haver de llegir-la. De seguida em faig una idea dels dolents de la pel·lícula i penso en maneres fàcils de fer justícia. Crec que el sol m'ha enterbolit el cap. Aniré a fer un beure en alguna terrassa.
Sento una veu aguda que s'esgargamella cridant penalty, i que em fa obrir els ulls d'un sobresalt contra la meva voluntat. M'havia adormit mirant el partit. Deu ser dissabte, doncs. Dec haver somniat, perquè tinc la sensació d'haver estat vivint en un altre dia, però no de la meva vida, sinó de la vida d'un altre. A la mitja part, mentre donen les notícies a corre-cuita, aprofito per anar a la cuina a buscar alguna cosa per picar. Sento l'eco del resum dels titulars més destacats d'avui. Maleïts terroristes! I aquest coi de dictador! Pobra gent, el que han d'aguantar. Canvi d'entrenador? Ostres! Quina bomba! El soroll de la meva boca mastegant patates fregides m'impedeix sentir els detalls de l'última obra de teatre d'aquell director tan famós. A la represa del partit, tot engolint amb ànsia, tinc l'estranya sensació que encara m'he de despertar d'alguna cosa. Com puc saber quan la realitat ha deixat de ser un somni? Com sé quin gust tenen les patates fregides? Qui diu qui són els veritables dictadors?

Fotograma de la pel·lícula "The Matrix": Sé que el gust d'aquest filet està només en la meva ment. Sé que és un producte de Matrix. Però m'agrada i a partir d'ara no vull saber la veritat sobre aquest filet. Només vull assaborir-lo.

(Publicat al Londarí núm. 17)

TOT LLEGINT POPPER (1): EL SOMNI DE DESCARTES

Karl R. POPPER. El cuerpo y la mente. Paidós. Barcelona 1997. (Pròleg de José Antonio Marina.) 

Tot llegint Popper em deixo endur pels deliciosos problemes (els meus preferits, mmm!) sobre la naturalesa del cos i la ment, i la possibilitat de la seva interacció. A El cuerpo y la mente, recull de 6 conferències de Popper dictades a la Universitat d'Emory l'any 1969 amb un interessant pròleg de José Marina, a través de la dialèctica del filòsof amb el seu auditori, es van desgranant els diferents aspectes que giren al voltant de la pregunta sobre la ment, i que limiten amb camps tan diversos com la teoria del coneixement, teoria de la ciència, la metafísica, la teoria de l'evolució, la distinció humà-animal, la física, la qüestió sobre la veritat, així com el debat entre l'objectivisme i el relativisme.

La pregunta sobre la naturalesa de la ment és tan vella com la filosofia, i ha rebut diferents respostes, algunes d'elles comentades en aquestes converses. De fet, és un tema que aborda a la conferència final, "Interacció i consciència", on repassa algunes teories de la ment, començant pel conductisme, teoria segons la qual no hi hauria res al darrera de la paraula "ment", fora de la nostra conducta. En aquest sentit, la "ment" és tan sols un so, un mot, amb el qual ens referim al conjunt de les nostres conductes observables. Per Popper, la teoria és si més no ambígua: no queda clar si el conductisme afirma que no existeix la ment (llavors coincidiria amb el que anomenem fisicalisme o materialisme), o bé si simplement no es preocupa dels estats mentals com a estratègia metodològica. Popper afirma amb rotunditat que aquesta postura és falsa: en primer lloc, perquè està molt clar que existeixen els estats mentals (els records, els pensaments, les imatges mentals,... són experimentables directament per un mateix), i en segon lloc, perquè es tracta d'una teoria irrefutable, i pel pare del falsacionisme, quan una teoria és irrefutable és falsa. Més endavant tornaré a parlar sobre la falsedat i la irrefutabilitat.

Però aquesta irrefutabilitat no només és característica del conducisme, sinó d'altres enfocs contraris a aquest, com el sol·lipsista, segons el qual no puc demostrar que existeixi res fora de la meva ment, ja que tot pot ser un producte d'ella, i allò que anomeno "realitat" podria tractar-se d'una mena de somni del qual no puc despertar, i si despertés, no podria comprovar mai que estic realment desperta. És justament això el que Popper addueix contra aquesta teoria: no puc concretar quin fet s'hauria de donar per afirmar que aquesta teoria és falsa, ni es podria donar mai cap circumstància que pogués constituir una prova contra la meva teoria, ja que aquesta circumstància sempre podria ser somniada per mi. Per tant no és falsable, i per tant no és una teoria vàlida (aquí Popper és més rotund i fa servir el terme falsa). Sent conscient de la irrefutabilitat de la teoria del sol·lispsime, Popper addueix com a argument en contra que seria molt pretensiós afirmar que tot és un producte de la meva ment, fins i tot les obres de Miquel Àngel, o la teoria de la relativitat. Amb això fa refrència al que ell anomena el Món 3, un àmbit de teories, obres artístiques, etc. que un cop creades per la ment humana (Món 2), adquireixen un caràcter autònom i passen de ser una invenció a constituir una vasta geografia plagada d'indrets per descobrir, com noves propietats de les figures geomètriques, o comportaments de les partícules. 

És aquest el món objectiu a què apel·la Descartes quan argumenta contra el seu propi supòsit que el jo podria estar produint tot allò que percep, que tot es podria tractar d'un somni? Descartes acaba objectant-se a si mateix que hi ha coses que no depenen de la pròpia voluntat, i que són tan perfectes que no puc haver-les produit jo mateixa, ja que sóc un ésser imperfecte. Coses com les veritats de la geometria, coses que són tan certes que tinc la intuïció que ja existien abans que jo, i que, encara que estigui somniant, han de preexistir al somni, al meu somni, almenys.

WALT DISNEY VS. TERMINATOR. LA REALITAT AUGMENTADA COM A EXPERIÈNCIA FILOSÒFICA

Arran de la jornada celebrada ahir a Tarragona sobre la Realitat Augmentada, Aumentame, voldria fer un parell de reflexions. Segons el que vaig poder experimentar, la realitat augmentada (RA) es pot dir en dos aspectes força diferenciats, que responen també a interessos (econòmics i de mercat, és clar!) també molt diferents. La RA pot ser entesa com una realitat Walt Disney-espectacle, o bé com una experiència-Terminator, és a dir, fenomenològica. Aquesta última és molt més interessant, almenys en educació, ja que és aquella que realment augmenta la realitat. 
 

El fet de fer aparèixer figures tridimensionals virtuals allà on hi ha un simple cartró o marcador és molt útil per a representar l'espai, jugar amb figures impossibles, etc. Però més enllà d'aquí, tret del fet que és una mena de màgia molt útil per captar l'atenció, no hi ha diferència entre mostrar una flor 3D que una flor material, la qual fins i tot és millor cercar directament en la natura, fent una excursió. La realitat material és ja en 3D.

Anem a buscar més dimensions que trobem en la realitat. Quan veiem una flor, no només veiem una flor. Quan Terminator veu una cara, no només veu una cara. 

La realitat és l'experiència que tenim d'aquesta. Des d'una anàlisi fenomenològica, no hi ha experiència sense aquests dos pols: l'objecte i la consciència del subjecte. Es tracta de dos pols inseparables, només destriables per la reflexió, però que es donen en el mateix acte, l'acte d'observar, viure, experimentar. 

 

La realitat percebuda és ja en si mateixa, doncs,  realitat augmentada. Per a qui percep, els objectes són ja marcadors, símbols, que remeten a tot un seguit de significats, els quals donen sentit a l'experiència i l'enriqueixen (l'augmenten). Una cara no és una cara, el símbol no té sentit per si mateix, és símbol d'alguna altra cosa que, associada a ell, constitueix l'experiència. 

En aquest sentit, la RA consisteix a visualitzar i fer patent, per mitjans tecnològics, la vivència fenomenològica latent de la percepció, l'acte fundant de la consciència, que es fa així més explícitament intersubjectiva. Aquesta vivència pot donar-se de tres maneres diferents (segueixo Franz Brentano) i ser purament representativa i contemplativa, poètica, musical, associada a altres sensacions viscudes, sinestèsica, creativa, lliure. O bé pot esdevenir-se en un sentit purament instrumentalista, en el sentit que pot crear expectatives i hipòtesis, tenir una intenció purament experimental, buscar una explicació teòrica, tenir com a objectiu la recerca de les causes o la predicció d'efectes. I en un altre aspecte pot tractar-se d'una vivència emotiva, i ser viscuda amb amor, alegria, odi, por, ...

Quan miro com el vent mou suaument les fulles d'un arbre, les connexions són inevitables: el rumor de les fulles em fa olorar una brisa càlida i suau, una música encara no composada, optimista i tranquil.la, amb gust de mel i llimona. Em transporta a un altre temps, passat o futur, més o menys feliç, més o menys dolorós, o a una altra dimensió, a altres mons possibles.

Però també em genera preguntes, algunes de les quals penso que ja tinc respostes: direcció del vent? Velocitat? Resistència de l'arbre? Fregament? Humitat? Porta núvols, potser que m'emporti el paraigües... Terminator només busca aquest aspecte instrumental, i ja té totes les respostes d'entrada.

Però els humans ens fem fins i tot preguntes sense reposta: Hi ha arbre? Hi ha vent en absolut?

En aquest video es representa una possible (de moment encara no efectiva) aplicació de la realitat aumentada: l'associació virtual de diferents espais amb les escenes cinematogràfiques que hi han estat rodades.

Podem dir que la consciència és realitat aumentada, o que la realitat és ja en si aumentada, perquè sense auments no hi ha realitat per a nosaltres.

EL JO: ROBOTS, HUMANS I CONSCIÈNCIA

Jo, robot 
Alex Proyas. EUA, 2004
Guió: Isaac Asimov
Intèrprets: Will Smith, Bridget Moynahan, Alan Tudyk, James Cromwell.

Chicago, any 2035. Els robots formen part de vida quotidiana de les persones, realitzant tasques d'assistència domèstica, sanitària, d'emergència, etc. Del Spooner, detectiu policíac, no els pot veure. Es resisteix a integrar en la seva vida els últims avenços tecnològics. Un profund sentiment de culpa sobre un fet traumàtic ocorregut en el seu passat n'és l'explicació. 

Una gran empresa, US Robotics, vol evitar un escàndol arran del suïcidi del doctor Lanning, creador del model NS-5.  Spooner sospita de Sonny, un robot que sembla diferent dels altres. Spooner necesitarà l'ajuda de la doctora Calvin, que l'introduirà en el significat de les Tres Lleis de la Robòtica: 

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si aquestes ordres entressin en conflicte amb la Primera Llei.

3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, en la mesura que això no suposi entrar en conflicte amb la Primera o la Segona Llei. 

Però què passa quan aquestes regles es porten a l'extrem? Són universalment vàlides? Quan un robot pot dir: "jo, robot", deixa de ser tan sols un robot?

Pel.lícules de temàtica semblant:  IA (S. Spielberg), Blade Runner (R. Scott)

SOLARIS

Títol: Solaris
Any: 1971
Director: Andrej Tarkowsky
Adaptació de la novel·la homònima de Stanislaw Lem.
Durada: 165'

Un cosmonauta viatja fins a l'estació espacialdel planeta Solaris, per tal d'aclarir el misteri que entranya el fet que els astronautes que n'han tornat hagin resultat afectats psicològicament, fins i tot al punt del suïcidi.
L'extrany planeta acaba penetrant en la consciència dels seus visitants.

Enllaços:
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Solaris_%28pel%C2%B7l%C3%ADcula_de_1972%29