dilluns, 7 de juliol de 2014

DESCARTES RELOADED


Miro el rellotge i veig que són les set. Crec que m'he despertat d'aquell somni, perquè fins fa un moment estava en un lloc completament diferent del meu llit. M'aixeco, em rento la cara i engego la ràdio. Les notícies fan de so ambiental i omplen el silenci amb un rum-rum anestesiant i confortable que em permet acabar de sortir del somni. Mentre glopejo el cafè amb llet, sento de fons paraules inconnexes que anuncien conflictes internacionals provocats per l'afany de poder de governants clarament despòtics, o guerres civils enceses per grups terroristes que actuen per raons malvades. Escolto les primeres notes de l'estrident melodia de l'anunci dels patrocinadors, i tinc la tranquil·litzadora sensació d'haver identificat els culpables del mal del món, sense poder representar-me, però, una idea clara del que acabo d'escoltar. Faig l'últim glop i penso en el que he de fer avui.
El clàxon d'un cotxe impacient em desperta, i sóc a la gespa del parc. Em dec haver adormit mentre llegia el diari. Tinc l'estranya sensació d'haver somniat que era en un altre lloc, i fins i tot que era una altra persona. Continuo fullejant el diari amb la intenció de justificar la meva estada, sol, enmig del parc. A través dels vidres foscos llegeixo els titulars i jugo a associar-los amb les fotografies, intentant imaginar el text de la notícia sense haver de llegir-la. De seguida em faig una idea dels dolents de la pel·lícula i penso en maneres fàcils de fer justícia. Crec que el sol m'ha enterbolit el cap. Aniré a fer un beure en alguna terrassa.
Sento una veu aguda que s'esgargamella cridant penalty, i que em fa obrir els ulls d'un sobresalt contra la meva voluntat. M'havia adormit mirant el partit. Deu ser dissabte, doncs. Dec haver somniat, perquè tinc la sensació d'haver estat vivint en un altre dia, però no de la meva vida, sinó de la vida d'un altre. A la mitja part, mentre donen les notícies a corre-cuita, aprofito per anar a la cuina a buscar alguna cosa per picar. Sento l'eco del resum dels titulars més destacats d'avui. Maleïts terroristes! I aquest coi de dictador! Pobra gent, el que han d'aguantar. Canvi d'entrenador? Ostres! Quina bomba! El soroll de la meva boca mastegant patates fregides m'impedeix sentir els detalls de l'última obra de teatre d'aquell director tan famós. A la represa del partit, tot engolint amb ànsia, tinc l'estranya sensació que encara m'he de despertar d'alguna cosa. Com puc saber quan la realitat ha deixat de ser un somni? Com sé quin gust tenen les patates fregides? Qui diu qui són els veritables dictadors?
Com saben les màquines quin gust té aquest filet?
Fotograma de la pel·lícula "The Matrix": Sé que el gust d'aquest filet està només en la meva ment. Sé que és un producte de Matrix. Però m'agrada i a partir d'ara no vull saber la veritat sobre aquest filet. Només vull assaborir-lo.



(Publicat al Londarí núm. 17)