dimecres, 9 d’abril del 2014

ANAIDEIA O LA DESVERGONYA


VERGONYA: Es pot saber què fas? Com se t'acudeix consagrar la teva vida a l'estudi enlloc d'ocupar-te dels afers domèstics, com pertoca un dona?
HIPÀRQUIA: Això ja li ho vaig respondre a aquell insolent de Teodor: “Creus que és dolent aprofitar amb l'estudi el temps que perdria davant el teler?” Es va enfadar i tot!
V: Com goses desafiar dialècticament un home?
H: Doncs amb un raonament ben senzill, davant el qual fins i tot Aristòtil, el mestre d'aquell cregut d'Alexandre, hauria de callar. Primera premissa: Qualsevol acció que no sigui incorrecta si és feta per Teodor, tampoc és incorrecta si és feta per Hipàrquia. Segona premissa: Teodor no fa res dolent quan discuteix amb si mateix. Conclusió: Per tant, Hipàrquia no fa res dolent quan discuteix amb Teodor.
V: Però és que tu et vas atrevir a consumar el teu matrimoni amb Crates al mig de plaça del mercat a ple dia! Com se t'acut?
H: Ai, vergonya! Que no veus que ets un simple producte inútil de la cultura humana, una paraula malalta, una mala versió de la por? Allò que no és dolent fer en privat, per què ho hauria de ser fer-ho en públic? Tu ets la germana de la hipocresia, per tu és que molts i moltes vesteixen una virtut de fireta al carrer, i a casa, quan es desfan d'aquesta túnica incòmoda i farragosa que tu els obligues a portar, es destapen la brutícia, les ferides, els desitjos inconfessables, i les males intencions, de manera que l'espai privat es converteix en un striptease patètic! Jo crec que el millor vestit de l'home és la seva pell, i tot allò que no es pot fer en públic, i que ha de ser restringit a la privacitat, és que no és prou bo.
V: Ets una cínica i una desvergonyida!
H: Veig que em vas entenent! Amb la meva filosofia vull aconseguir una disposició perfecta de l'anima, que no és només l'ataràxia, la impertorbabilitat de l'ànima, que busquen tots els meus col·legues els cínics i estoics. Jo crec que per aconseguir aquest estat cal assolir primer l'anaideia, el desvergonyiment, l'estat en el qual l'única guia és allò que mana la natura, allò que descobrim per la raó, i no pas la creença irracional, el dogma fanàtic, el purisme hipòcrita. Tu ets només un instrument construït al servei d'aquestes coses, i de l'esclavitud moral. Així que, vergonya, donat que no existeixes, no crec que sigui convenient ni adequat a la raó que continuï discutint amb tu.
V: ...
Suposadament,  Crates i Hipàrquia en una pintura romana del sigle I del jardí de Villa Farnesina.


(Publicat a la revista Londarí, el març de 2014)

EL GRAN, EL CÍNIC I ELS ALTRES


“I jo sóc Diògenes el gos! Aparta't, que em tapes el sol!” Això és el que vaig dir a aquell fanfarró d'Alexandre quan em va dir qui era, segurament molest perquè jo no havia sortit del meu tonell per anar a fer-li cap reverència. Quan ja només li veia l'esquena vaig sentir que deia que si no fos ell mateix, li hauria agradat ser Diògenes, i llavors vaig veure que potser ens assemblàvem més del que em pensava, i que no el menyspreava pas per ell mateix, sinó per tot allò que representava: l'Estat, l'Imperi, el poder, el protocol, la pàtria..., tot allò que és contrari a la meva naturalesa, que al cap i a la fi és la humana, i que és més semblant a la canina que no pas a la divina. I pensar el contrari és negar-se com a humà. Ho vaig comprovar jo mateix quan vaig sortir de la meva cova per anar a la ciutat, en ple dia de mercat i amb una llanterna, cridant: “Busco un home!” Ningú no va atrevir-se a respondre. Tot estava ple de comerciants, de ciutadans, de magistrats,... però cap d'ells gosava afirmar-se com a home.
Jean-Léon Gérôme - Diogenes
Qui sap qui és ell mateix? No pregunto pas qui pretén ser, o qui presumeix de ser, ja que això ho sap tothom, sinó qui és realment? Allò que em fa ser jo, la meva identitat... bah! Els gossos no en tenen pas d'això, per què n'hauríem de tenir els homes? Qui ens hem pensat que som? Tothom ha nascut en algun lloc, jo a Sinop, però no m'importa allò que m'ha fet ser com sóc, sinó allò que he arribat a ser. Potser la meva família, la meva cultura, l'educació, o simplement la meva voluntat, m'han fet ser cosmopolita i apàtrida, i em puc pensar parlant en qualsevol llengua sobre la justícia, la bellesa i el plaer, sobre la llibertat i el poder. Entonant cançons estranyes amb notes encara desconegudes per mi, em mofaria eternament d'aquells que creuen que saben qui són pel simple fet que saben d'on són, qui són els seus pares, quin és el seu sexe i el seu estat civil, i on s'acaben les seves propietats, i que sabent tot això, ja creuen tenir un accés directe a les essències.

(Publicat a la revista Londarí, el febrer de 2014)